dijous, 28 de febrer de 2008

Pacte a la corda fluixa

Els que pensen que les Bases de la LLei d'Educació estan ferides de mort crec que s'equivoquen. Amb la vaga i la intransigència del Departament d'Educació que no ha volgut convocar la comissió de seguiment fins el dia 3 de març, el que hem posat realment amb perill ha estat el propi Pacte Nacional per l'Educació.
El Pacte va nèixer com un pacte institucional. No com un pacte real. Però era una primera pedra. Després del dia 15, a les escoles més val no parlar de Pacte. El fil prim que havíem teixit per recomposar una mica la confiança entre centres i administració s'ha trencat.
No cal en aquesta tesitura seguir dient des del Departament d'Educació que les Bases continuen vigents. És posar llenya al foc.
Per altra banda la força de la vaga no pot canalitzar-se per obligar a l'administració a negociar una part de la LLei amb els sindicats. La Llei és global i com a tal ha d'estar entesa. Per altra banda, deixeu que sigui pessimista pensant que alguns sindicats negociin temes com autonomia d'escola o avaluació de la funció docent.
Tenim una situació complexa, però uns i altres el que haurien d'entendre és que no recomposarem una corrent a favor de l'escola pública, no la prestigiarem de nou, sino recomposem algun camí de confiança entre totes les parts: comunitat i administració.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Estratègies sindicals

Una estratègia sindical consisteix en pensar que aquelles escoles en les que els mestres que hi treballen assumeixen la seva responsabilitat i, potser, fan més hores que les que els hi pertocarien (de permanència en el centre), solucionen un problema al Departament d’Educació i, d’aquesta manera, l‘administració mai posarà els recursos que es necessiten. Són molts els mestres que interpreten avui que el contracte que tenim amb l'administració de 37'5 h. és d'una gran ambigüïtat quan situa les 30 de permanència en el centre i les 7,5 h de dedicació, sense "control".

Penso que és equivocat pensar que canviarem la situació actual, augmentaran els recursos i el recolzament humà en els centres si els mestres continuem complint només amb els mínims que se’ns assenyalen. I no podem culpabilitzar a les escoles i els mestres que destinen aquest temps necessari i imprescindible de la manca d’inversions del Departament a l’escola.

El compliment mínim de la norma, de l’horari... no porta a uns majors recursos sinó a una situació que també tolera el Departament d’Educació. Els sindicats s’equivoquen pensant que aquesta pràctica portarà la solució de res, ni cap augment de recursos humans. Els recursos vindran de deixar en evidència la necessitat d’aquests recursos. Aquesta evidència només l'aconseguirem practicant-la.

dimarts, 26 de febrer de 2008

SURT LA LLUNA


Surt la lluna des del mar, el divendres 22 a les 8 del vespre, des del Cap de Sant Sebastià. La lluna surt vermella. Hi ha una gran humitat a l’ambient. Igual que les sortides i postes de sol té un significat molt profund. Quin? Dissortadament la imatge és molt dolenta. Haurem de repetir-la.

dissabte, 16 de febrer de 2008

fa una any

Fa un any celebràvem les VIII Jornades d'escoles 0-12. El Conseller d'educació, ens va visitar i va sortir prometent suport, encarregant-nos fer un projecte de continuïtat i extensió, demanant-nos la nostra opinió... Vàrem presentar projecte i propostes i, després d'explicar-lo a Directores Generals, Secretàries generals, res de nou sota el sol. El projecte i les successives còpies dormen en els calaixos de la conselleria.

Les presses de l'any passat s'han esvaït i s'han tornat fum.

Mentrestant els mestres hem seguit. Fent escola, teixint complicitats, innovant, experimentant... A les IX Jornades més de 500 mestres hem intercanviat part del bagatge acumulat. Sense ànims de ser ni els referents, ni els exemples, sinó exclusivament persones i centres que fem la feina i reivindiquem el dret a que se'ns escolti, no se'ns deixi fora de joc i se'ns valori i doni suport.

Passarà un nou any i potser no obtindrem cap suport extraordinari. Tindrem l'agenda plena de propostes, això sí. Seguirem experimentant i innovant. Seguirem somiant utopies i acostant-hi la realitat del dia a dia als nostres somnis.

Avui, hem sortir animats amb les cançons dels mestres de l'escoleta i d'en Jaume Cela (cloenda de les IX Jornades). Sempre va bé eixamplar el somriure, riure, plorar una mica... sentir-se acompanyat en aquesta feina, de vegades feixuga, però també creativa i engrescadora.

dijous, 14 de febrer de 2008

Dia de vaga

No és cap pel.lícula del Jacques Tati. És un dia com el d'avui, amb un vuitanta per cent de les escoles en vaga. 80... 60... 40... No vull entrar en el ball de xifres.

El seguiment mostra clarament el malestar, la ruptura entre administració i administrats. No hi pot haver Llei, ni consens, ni millora, ni pacte nacional, sense un pacte previ entre centres i administració. I la fractura hi és, la vaga l'agreuja i hauria de ser responsabilitat i prioritat de tothom -institucions, sindicats, administracions, col.lectius, professionals- recomposar-la.

Ho sabrem fer? No ens queda més que el diàleg per intentar-ho, i els que ens hem vist entre dos focs en aquest context, hem de treballar per fer possible recomposar ponts entre les dues parts.

L'administració ha de saber que si accepta la realitat del malestar, el primer que ha de fer és assentar les bases per tornar a guanyar una mica de confiança. Si no ho fa així, la LLei per molt encertada i necessària que sigui, començarà amb mal peu, per no dir que neixerà morta.

Els sindicats han d'escoltar totes les veus crítiques que també s'han manifestat: persones que han fet vaga en contra de les seves plataformes, centres que no han fet vaga per la precipitació que s'ha convocat...

Si uns i altres no escolten les veus crítiques que, amb voluntat i fermesa continuen defensant un model d'Escola Pública amb majúscules, una professió altament dignificada, una avaluació i una innovació imprescindible per millorar processos i resultats... res no canviarà.

Durant aquests dies, hem començat a sentir les veus dels centres. També necessitem fer-les sentir amb més vehemència encara. Des de les escoles i instituts no podem callar davant d'uns i altres despropòsits. Fa massa temps que anem callant, encara que no ens agradin algunes mesures de l'administració o aspectes de plataformes sindicals que, suposadament, defensen els nostres drets.

Representants, administració... han de fer l'exercici seriós i responsable d'escoltar -directament, no s'hi val fer-ho de forma orgànica a través de representants que juguen al joc del telèfon-, igual que els mestres i les mestres ho fem cada dia amb els nens i nenes des que arribem a l'aula a les 9 i no deixem de fer-ho fins que en sortim a les 5.

Ara, demà, necessitem gestos. Estarem atents als que facin les dues parts.

I ens agradaria que hi hagués un gran empat ben aviat. I cap golejada, que segur ens faria perdre a tothom.

Jornades 012

Demà comencen les IX Jornades d'escoles 0-12.

Aquesta iniciativa arriba al seu novè aniversari. Enguany, hem fet un plantejament vinculant les IX Jornades amb les X. Volem encetar unes línies de treball, començar a teixir una xarxa d'escoles que es plantegin en la pràctica com avançar en això tant abstracte que hem anomenat "nova cultura".

Nova cultura, noves maneres de fer, de plantejar-se els problemes, de gestionar els recursos, d'organitzar les persones, els espais i els temps... Nous criteris, noves mirades... En algun cas, segur, no tant noves... potser velles però rescatades amb un esperit innovador.

Necessitem totes les aportacions, les més elaborades i les més incipients, les experiències més reeixides i aquelles que no han sobreviscut les normatives, la manca de recursos, o la incomprensió del seu context...

Aprendre dels iguals, treballar i construir una xarxa de renovació i d'intercanvi de coneixement, és un dels camins per crear aquestes maneres noves de fer i de construir escola pública.

De nou, siscents mestres ens reunirem per debatre i intercanviar propostes. Novament sense un suport clar de l'administració. Un suport que es va prometre l'any passat, directament pel Conseller, però que, a hores d'ara, encara dorm en algun calaix de via augusta. Potser perque no som encara cap grup de pedigrí al qual valgui la pena fer cas en alguna proposta. Potser per incompetència d'un equip que ha de demostrar encara més sensibilitat per la situació real de l'educació i les escoles públiques a Catalunya.

Un company posava l'altre dia un exemple. Els grans empresaris del Whisky s'han fet amos de les principals empreses productores de cognac. Els productors de cognac es preguntaven com els del Whisky poden defensar els seus interessos. No passarà alguna cosa semblant a nivell educatiu?

Passen els anys i l'escola pública segueix orfe d'una administració que confiï plenament amb ella com a garant de la igualtat, l'equitat i la qualitat educativa.

Durant dos dies, siscents mestres, tornarem a posar el nostre petit gra de sorra. Algú es farà ressó, de veritat, del que intentem tirar endavant?

dimecres, 13 de febrer de 2008

Roast beef


Una bona peça de quatre quilos de pes. La part del començament de la costella, per sobre del filet, sense os, neta, polida i lligada com una imatge suggerent de shibari (arrel de sibarita?).

Deixar-la reposar fora de la nevera una hora mentre escalfem el forn (a 220º). Enfornar-la i durant un quart d’hora deixar que es rosteixi i agafi un color ben torradet. Baixar el forn a 150 º i deixar-la durant una hora. En total 20 minuts per quilo, aproximadament.


Treure-la del forn, sal-pebrar-la i embolicar-la amb paper d’alumini per que reposi durant dues hores.


Tallar-la i servir-la amb una salsa de poma (mig quilo de poma, mig quilo de ceba, oli, sal i pebre, rostit i passat per la trituradora amb un raig d’oli i una mica d’aigua si queda molt espessa) o amb mostassa.

Per 40 comensals, 100 g per persona.

diumenge, 10 de febrer de 2008

I després del 15, què?

En Joan Subirats en un article publicat a El País (9.02.08) després de fer una anàlisi amb el qual coincideixo de la situació generada per les Bases de la Llei d'Educació, es mostra optimista per la situació que es crearà el dia 15, després d'una vaga que tindrà molt seguiment.

Jo no sóc tant optimista. Jo crec que hem perdut una oportunitat amb la proposta de Bases, de reestablir el clima de confiança entre professorat i administració per tal de donar un salt endavant de millora a la situació de l'escola a Catalunya.

Per altra banda, em temo que un seguiment majoritari de la vaga no afavorirà un clima de renovació a l'escola, sinó que donarà peixet als sectors més immovilistes: aquells que no volen desenvolupar l'autonomia de centres, ni una promoció del professorat relacionada amb la innovació, ni una avaluació que serveixi per millorar la qualitat...

Sí, que la privatització espanta. Ha estat un error plantejar-la com s'ha plantejat. Però la privatització no és que es puguin gestionar privadament escoles públiques. Això és una cortina de fum. La privatització és tenir com a referents les escoles privades per saber com han de funcionar les públiques o convertir les escoles en propietats d'uns directors professionalitzats que segueixen les directrius de les associacions corporatives dels idems.

No haurem millorat res, després de la vaga. Com tampoc ho haguessim fet amb una proposta de debat formal i superestructural.

La veritat és que ens ho hem de fer mirar tots plegats.

dijous, 7 de febrer de 2008

L'educació lenta

Molts companys i companyes saben que estic escrivint un llibre sobre l'educació lenta. Molts em feliciten, d'altres m'expliquen anècdotes o situacions en les que caldria desaccelerar, molts m'animen a fer-lo tot manifestant que pensen que és molt interessant.

Quin compromís!

I a més, hi haig de dedicar temps i, per tant, deixar de fer altres coses. I fer-les totes més reposadament.

Quin sentit tindria sinó ho fes així?

dimarts, 5 de febrer de 2008

Les xarxes que m’interessen.

De xarxes d’innovació n’hi ha de moltes menes, i no seré jo qui assenyali la seva admissió en el món de les xarxes. Però posats a demanar, en prefereixo les que compleixen els següents requisits:

Xarxes com a àmbits de relació entre iguals. No com instruments de les administracions ni de les organitzacions. Hem de promoure que es treballi en xarxa, al marge del contingut.
Les organitzacions i administracions, han de potenciar, estimular, promoure que les xarxes neixin, creixin, s’estenguin...
Les xarxes necessiten el cos a cos. La xarxa virtual és el suport que pot fer créixer i economitzar els esforços, Però allò que és fonamental no són les facilitats, sinó les actituds a favor de la comunicació i la cooperació.
Les xarxes tenen sentit en el context d’un territori, properes a la innovació i a la proposta ètica i ideològica. Que no vol dir que no poden establir relacions fora del seu context. Però “el territorio es la oportunidad del acontecer” (Milton Santos).
Les xacres intercanvien reflexions, pràctiques, experiències... Creen opinió. Estenen noves cultures, noves maneres de fer i reflexionar. En el canvi cultural és on hi ha el canvi necessari.
Les xarxes van construint i reconstruint les seves pròpies xarxes de xarxes. Són d’aprenentatge lent. Perquè precisament posen l’èmfasi en el diàleg, en els processos culturals, en els processos de compromís ètic amb la societat.

Després d’un Congrés de tres dies a Madrid, els meus dubtes segueixen en peu.

dilluns, 4 de febrer de 2008

Intransigència i tossuderia

Sindicats i Departament d’Educació no es posen d’acord. Si la plataforma dels sindicats fos més clara faria vaga, està clar, sobretot per veure si així el nostre conseller era capaç de fer una proposta sensata de diàleg. És evident que hi havia pactes previs, secretisme i poca voluntat de diàleg. Si no era així, perquè es van presentar les Bases per la Llei d’Educació sense que cap dels dos partits del govern en sapigués res? No va pactar amb ningú les Bases... Perquè no es van redactar a partir d’una comissió del Pacte Nacional per l’Educació, amb una participació el més àmplia possible del Departament? Així és com es vol propiciar un clima de participació i democràcia? Consensuar és difícil i complex. Només aquells que es creuen dipositaris de la veritat poden prescindir d’aquest verb. La resta de la humanitat, creiem amb la democràcia, amb la participació i amb el consens... i creiem que el procés és més important que els resultats.
Hi ha aspectes conflictius en la proposta? Són conflictius en bona mesura perquè han estat pensats al marge de l’escola i dels seus problemes reals.

Els sindicats –alguns- han construït el seu discurs contra les Bases després de convocar la vaga. No abans. Ni tampoc han ofert un diàleg i una reflexió prèvia. Ni han buscat el consens amb la comunitat educativa. Tampoc han respost a com cal solucionar la necessitat de tenir centres educatius autònoms, com propiciem que el professorat pugui promocionar-se sense abandonar el seu lloc de treball –ni anar-se’n als sindicats- o com es potdirigir una escola sense professionalitzar el seu equip de gestió? Mentrestant els sindicats han callat en la privatització del 0-3, la promulgació d’un decret d’avaluació carament regressiu, la retallada dels pressupostos educatius en molts apartats del pressupost del Departament...
No aniré a la vaga per respecte a la meva comunitat i perquè vull, si pot ser, que els sindicats prenguin un altre rumb. Li faré arribar la meva indignació al Conseller per no saber propiciar un clima de diàleg i consens entre la comunitat educativa i per emmirallar-se constament amb l’escola elitista, classificadora, jerarquitzada i privada per tal que la pública augmenti la seva qualitat.

diumenge, 3 de febrer de 2008

La innovació

Què és innovació? Quan es produeix? Segurament és difícil respondre a preguntes com aquesta però potser més que respondre-la el que cal és establir indicadors per aproximar-nos-hi.

Jo me n’imagino quatre:

a) En primer lloc el desig, la intenció, l’actitud de canvi, de millora... La posició personal favorable i inconformista que ens porta a actuar davant d’una situació que no ens satisfà, davant de la desigualtat, de les dificultats dels aprenentatges, de la segregació, de les mancances educatives, del conflicte. És un exercici conscient i voluntari de la professionalitat del docent. És un acte emocional i ètic.
b) En segon lloc, entendre que la innovació és un procés no un resultat. Que el que importa és el procés, no els resultats als quals s’arriba. I que, precisament, perquè ens importa els resultats enormement (és a dir la igualtat, l’equitat, els aprenentatges...) posem l’èmfasi en el procés.
c) En tercer lloc la innovació precisa de les finalitats. La innovació no té sentit com a canvi tecnològic, sinó en funció d’una idea, clara i precisa, d’entendre l’educació com un instrument per a la humanització: és a dir, per a construir una societat més justa, més sàvia i més bona. I més igualitària. La innovació tècnica i tecnològica també és innovació però no avança en aquest procés, només millora les formes, l’aparador... i deixa el fons igual com estava abans.
d) En quart lloc, no existeix innovació fora d’un context. La innovació sempre s’ha de contextualitzar per que pugui créixer i desenvolupar-se.