divendres, 30 d’abril de 2010

Per què l’educació lenta?

Per què l’educació lenta?

Aquesta proposta, és una excusa? Una oportunitat? Una alternativa a la situació actual? Segurament quan vaig escriure el llibre, tenia al cap aquestes coses i alguna més. Realment, la situació actual necessita una alternativa. A l’escola currículums sobrecarregats, temps fragmentat en unitats tant curtes que no permeten les activitats quotidianes, estres entre el professorat, pressió de que com més abans millor... A la família, ocupació del temps de la infància amb moltes més activitats que les que necessiten i visió de l’educació com una acumulació de coneixements. I la societat, instal•lada en una constant acceleració que ens porta a no poder gaudir dels moments necessaris per créixer personalment, educativament, com a ciutadans d’una societat que valori més el benestar dels seus membres.

Aturar el temps, frenar la velocitat en la que estem immersos és una necessitat inexcusable. I més quan aquesta velocitat no ens porta cap guany sinó que té efectes secundaris contraris a allò que pretén. Accelerar o sobrecarregar els continguts que cal aprendre, produeix més insatisfacció, menys aprenentatges, o aprenentatges més efímers. I a la vegada, més desigualtat entre l’alumnat. Ocupar tot el temps de la infància, no dóna el temps i l’espai necessari per tal que puguin créixer construint una personalitat sana, unes relacions socials creatives, una relació amb l’entorn humana i crítica.

Velocitat i acceleració, va acompanyat a nivell social de consumisme, insatisfacció, desigualtat, deshumanització...

L’escola pot desaccelerar la seva activitat per tal de viure-la més plenament i sobretot per tal d’adaptar els aprenentatges al seu temps. Cada alumne ha de trobar el seu temps i el seu ritme per fer aprenentatges des de la comprensió, no des de la caducitat immediata. No cal una gran revolució, però si uns plantejaments que passen per:

• Insistir en la necessitat de trobar sentit (els mestres i els alumnes) a totes les activitats d’aprenentatge que es fan a les escoles.
• Treballar per tal que el temps (i l’espai) estiguin en funció d’allò que es vol aprendre, no al revés.
• Aturar-se i potenciar la reflexió sobre les finalitats a nivell educatiu. Una reflexió més aprofundida, un canvi de mirada no és possible sinó destinem temps a parlar del per què.
• Exercir la responsabilitat, autonomia i professionalitat dels equips per tal de seleccionar allò que ha de ser bàsic i comú en el currículum de tots els nens de cada centre educatiu.

L’educació lenta està relacionada amb la resta de moviments de la lentitud, en tant que aquests també plantegen la necessitat d’insistir en la qualitat per sobre la quantitat, la importància de tornar temps a les persones, el plantejament sostenible de les decisions que prenem avui (que analitzen el passat i es projecten al futur). Més, abans i més ràpid, no és sinònim de millor. Les millors pràctiques educatives ens demostren el contrari.

Hem de ser capaços de crear espais a les escoles, pobles i ciutats que practiquin aquesta nova mirada. El futur d’una educació que volem emancipadora i crítica, depèn en part de totes les accions que puguem engegar.

dimecres, 28 d’abril de 2010

La distància entre l'escola i el món.

De vegades observem que entre l'escola i el món, hi ha una distància. Una distància més gran o més petita, però que té diferents manifestacions. Quan un infant, o un grup d'infants percep que allò que passa en les quatre parets de la seva aula, no té interès ni sentit per a ell... ens trobem davant d'una manifestació d'aquest allunyament.

Els infants i nois i noies es formulen constantment preguntes a l'entorn de tres grans temes: qui sóc i com funciono? Qui és l'altre i com m'hi puc relacionar? I com aconsegueixo les eines, instruments i recursos per conèixer el món que m'envolta i poder-me relacionar amb ell.

I no són les mateixes preguntes que es formula la humanitat des de fa molts anys? I que la ciència, la literatura, l'art... intenten donar-hi resposta? I aquestes preguntes no conformen els eixos del curriculum a l'educació infantil? I els plantejaments inicials de les competències?

Llavors, per quina raó es crea la distància? Com podem arribar a una situació en la qual el nostre alumnat rebutgi una part dels "continguts curriculars"? (encara que amb aquest nom, jo també els rebutjaria).

Avui, un mestre de Manresa, en una conferència al Museu de la Ciència, ens proposava que la propera tecnologia que ha d'entrar a les aules, no són els ordinadors personals, sinó les play's. Doncs, una proposta interessant per anar-hi pensant.

Els mestres tenim l'obligació d'establir ponts entre el món real viscut pels infants i el món cultural que intentem construir a l'escola. Només si sabem establir aquest equilibri de manera positiva (entre allò que ells volen aprendre i tot el que nosaltres creiem que han de saber) farem una escola, educativa, plenament, per a tots.

Taller de llum



La llum és sorprenent, màgica i, de vegades, espectacular.
La llum ilumina i deforma.
Descriu i també imagina.
O fa còrrer la imaginació.
L'absència de llum orienta al navegant a travñes del far.
La llum del sol escalfa l'hort i les males herbes (perquè males herbes) creixen desaforadament.
La llum provoca l'ombra. L'ombra desdibuixa el dibuix.

Els nens i nenes de l'escola han experimentat aquesta llum creativa que ha projectat les seves ombres, els ha augmentat de tamany, ha provocat els seus somnis.

Saber quins pensaments han passat pel cap de tots ells. Seria una font impressionant de coneixemnt. Ens hem de conformar amb la seva sorpresa, els seus comentaris, les emocions que es traspuen a flor de pell.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Malestar docent? No, gràcies!

José Manuel Esteve, autor d'un llibre ja clàssic amb aquest títol, ens explicava què significa aquest concepte. Ens deia que, el malestar, ens indica que ens trobem malament i potser no sabem exactament què ens passa.

El malestar docent existeix en aquest moment, ens agradi o no. I és un malestar que, de forma molt significativa, es manifesta tant en contra de l'administració educativa com dels sindicats. Vaig poder parlar amb mestres que van fer vaga i que no van fer vaga en la passada convocatòria. I vaig llegir també, opinions de claustres que manifestaven la seva oposició a propostes que ens venen de l'administració, però que tampoc estaven d'acord en seguir la convocatòria dels sindicats.

És evident que alguns sindicats volen capitalitzar aquest malestar docent. D'altres, més que capitalitzar-lo busquen sortides a una situació complicada, en la que no diuen el que alguns sectors pensen, ja que temen la pèrdua de vots en el reduït espai dels votants sindicals.

És possible refundar una cultura sindical diferent? Que suposi, és clar, una acció sindical diferent? Les bases hi són si som capaços de donar sortida al malestar docent existent. Però per fer-ho cal posar sobre la taula quin és el mal que realment estem patint. I això no sé si som capaços o sabrem fer-ho.

Algú a d'entomar una bandera sindical de defensa dels nostres drets i de reafirmació dels nostres deures. De crítica i proposta constructiva sense cap mena d'ambició ni demagogia. De treball sindical i social en favor d'una educació de qualitat, democràtica, pública, que no exclogui aquella altra oferta que es pugui moure en els mateixos paràmetres. I quan proposo treball sindical i social, em refereixo a treballar conjuntament amb les famílies i no solament a convocar-los a mobilitzacions. D'articulació entre pedagogia i sindicalisme, entre model professional i model educatiu. De mirada sostenible, cap al futur.

Potser serà un sindicat minoritari però jo li veig tanta o més influència, a mig termini, que els actuals, atrapats en la queixa constant i amb unes plataformes reivindicatives de consens en les quals costa d'identificar un model educatiu democràtic i de futur. La base d'aquest sindicat pot ser buscar una sortida al malestar docent, que no passi per formes tan desaforades de reivindicació (algun sindicat s'ha plantejat en quina època del curs estem, què fan les escoles, quines poden ser les seves prioritats, malgrats tots els problemes que puguin tenir?)

Vista la incapacitat de l'administració de solucionar el trencament amb una part important de la societat, els centres i el professorat, només ens queda l'esperança de que el sorgiment de noves formes sindicals puguin desenmascarar la política educativa erràtica de l'administració, cosa també difícil des de les posicions actuals. Tement, a més a més, que amb els que volen desembarcar a la plaça Sant Jaume encara serà pitjor, perquè algú els hi està deixant tot el camp abonat.

Consens educatiu, n'esteu segurs?

Avui he anat a la presentació de l'informe de la Fundació Jaume Bofill 2008 sobre educació.

En Ferran Ferré, en Ramon Plandiura i en Ramon Ferré, han fet intervencions intentant resumir l'estat de l'educació a Catalunya, les dificultats i les propostes de futur.

En Ferran insisteix amb el consens. Què voleu que us digui? Jo trobo enormement important restablir el consens social, restablir el diàleg entre mestres i Departament d'Educació i, a cada escola, entre els mestres i la seva pròpia comunitat, és a dir, les famílies. Això és una línia prioritària.

El consens polític, és més discutible... Tots els partits plantegen el mateix model de societat i d'educació? No és així. De la mateixa manera que penso que un equip no es consolida sinó es capaç de compartir, consensuar i posar en pràctica un conjunt d'idees claus que configuren el model d'educació, d'escola i de societat pel aqual estem treballant... amb el consens polític passa igual.

Els partits estan interessats, tots, en treballar per una societat més equitativa, sostenible, democràtica... amb una escola que potencïi la veritable igualtat d'oportunitats? Amb els que hi estiguin d'acord, màxim consens. Amb la resta... ho sento, no és la meva prioritat.

Un consens que s'aconsegueix perquè rebaixem tant els plantejaments que, les finalitats ja no suposen cap millora... de què ens serveix?

Repeteixo: consens social. Acord, compromís, implicació del professorat i de les famílies en considerar l'educació prioritària, i el model educatiu democràtic, cohesionador, equitatiu... i la implicació de tothom (mestres, famílies, societat, mitjans de comunicació...) per aconseguir-ho. Aquest és el consens que hem d'aconseguir.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Jugar i jugar



Sempre se'm quedarà gravada una frase que van dir la Claudia i la Carmen el primer dia que les vaig senitr: els nens, sino juguen, no aprenen. He pensat des de llavors que és una frase d'una gran profunditat pedagògica, perque el que estem acostumats a dir és que jugant aprenen, però no a fer aquesta afirmació amb tanta rotunditat.



Fa uns dies ens van visitar. Van veure l'escola i després ens van ensenyar tot de joguines que portaven. Joguines lentes, com elles les qualificaven també. Joguines que conviden a fer i desfer amb tranquil.litat. A evadir-se en un món simbòlic, de ficció, d'equilibri i esforç, d'enginy...



Tot l'equip va gaudir durant una hora de la possibilitat de jugar amb aquests materials, de comprovar-ne les textures. La calidesa de la fusta... Les possibilitats obertes d'un joc de construccions.

Vam conversar una estoneta -el temps, que no ens deixa d'encotillar!- sobre l'escola. Ens van dir tres o quatre coses per pensar: les aules no poden estar plenes d'objectes. Els objectes que hi a les aules han de poder ser identificats pels alumnes com a seus. Hi ha d'haver molt d'ordre. S'ha de respirar calma. No ha de ser un espai rígid, tancat.

En algunes activitats de formació, he fet observació d'aules i parets d'aula, com a manera de reflexionar sobre el que passa en cada espai. Les conclusions són molt enriquidores. Els espais, les parets, l'aula... com que ho veiem cada dia, ens hi acostumem i ja no som capaços de tenir una visió més crítica. Però podem aprendre molt del que passa en una escola, si som capaços d'observar les seves parets i els seus espais.

Ganes de tornar a parlar més relaxadament amb la Carmen i la Claudia, promotores d'aquesta magnífica iniciativa que es diu "Jugar i jugar". Ben trobades i gràcies per tot!

dijous, 22 d’abril de 2010

Aprendre a llegir

José Antonio Marina i Maria de la Válgoma ens recorden en el seu llibre "la màgia de llegir" que la lectura és una activitat lenta i que aprendre a llegir també ho ha de ser. Per què ens entestem en fer-la ràpidament i quan abans millor?



Una mare em pregunta quina opinió en tinc, ja que a la seva escola els hi han explicat que pensen "intensificar" aquest aprenentatge per intentar treballar-lo més a educació infantil.

Crec que el problema no és en treballar l'aprenentatge de la lectura abans. Els nens i les neces viuen en un món gràfic, ple de paraules, estímuls escrits, visuals... des de ben petits. Voler negar això i voler negar la seva curiositat natural és voler negar la realitat.

Els infants es pregunten per les lletres, per les paraules, què volen dir... i nosaltres no els hi podem dir , espera't als sis anys que ja et respondre.

Està clar que la seva curiositat necessita respostes i, des de l'escola, les podem anar donant. Un altre tema seria, penalitzar aquells infants que als sis anys encara no llegeixen correctament.

L'aprenentatge de la lectura s'ha de fer de forma gradual i adaptada a cada infant, sense pensar que el què ho fa abans és mllor que el que triga més. El procés s'ha de garantir adaptat a cadascun dels infants, aquesta és la garantia d'aconseguir que aquest aprenentatge es faci amb sentit i sense pressions ni traumes.

El millor indicador és la flexibilitat i la naturalitat amb les quals l'escola aborda aquest aprenentatge. No la rigidesa de fer-ho a una edat o a una altra.

Finalment cal tenir en compte que, de vegades, les escoles volen oferir una imatge concreta com a resposta a una suposada demanda general de la societat que es concreta en fer com és aprenentatges i abans millor. Les escoles han d'explicar i posar en pràcticxa aquest procés de forma flexible i respectuosa amb cada infant i no poden caure en la temptació del marqueting o la venda d'un producte que, en definitiva, ens desprestigia a tots.

dimarts, 20 d’abril de 2010

La crítica qüestionada?

Una persona anònima m'ha deixat aquest missatge al bloc com a comentari a la meva entrada "Cap on va l'educació":

Té gràcia que critiqui els sindicats un paio que va estar alliberat pel morro uns quants anys quan era als MRPs.

No crec que a hores d'ara hagi de justificar la meva "alliberació" a la Federació de MRP de Catalunya durant 7 anys. Quan ho estava, ja ho justificava davant de l'administració i de les persones que m'havien escollit i, sobretot, rendint comptes de la meva feina i de les opinions expressades.

Els que em coneixen saben que mai m'he guardat una opinió, per crítica que sigui, quan hem parlat de temes educatius, sobretot. Les meves posicions han estat divergents amb polítiques de l'administració, ahir de convergència i avui del tripartit, i amb determinades polítiques sindicals, tant en referència a les posicions més corporatives, com a d'altres posicionaments quan eren llunyans a plantejaments de la renovació pedagògica i l'escola pública. No me n'he amagat mai, la qual cosa no ha estat obstacle per tenir bons amics, en alguns sindicats -és cert, no en tots... Sempre he pensat que una posició critica a les polítiques sindicals -no a les persones que estan alliberades, ni al fet d'estar alliberat, qüestions que respecto molt- és vista malament per unes poquetes persones.

També, en ocasions, he estat crític amb postures dels MRP i amb posicions i actuacions personal. Per exemple, no he tingut manies a reconèixer públicament que la posició que vàrem mantenir els MRP respecte a la sisena hora, no la vam meditar suficientment, per posar un exemple molt proper.

Amb les reformes, aspectes legislatius i polítiques de l'administració sempre he intentat mantenir un esperit constructiu però crític. Els MRP també s'han distingit per aquesta posició, si bé, el fet de ser una organització plural i respectuosa, ha produit posicionaments més moderats o sospesats en alguns aspectes. Els que anem de franctiradors tenim defectes i de vegades errem la tirada. En sóc conscient.

Estic d'acord que a tothom se li ha d'exigir responsabilitats. En funció de la seva capacitat d'actuació, de la seva influència, de la seva representació. Els MRP representen una petita part de la comunitat educativa catalana. Són plurals, el que ens porta a agrupar en la nostra organització persones que pensem i ens posicionem de manera diferent sobre aspectes educatius. Ho podeu veure amb els posicionaments de la Federació de MRP i els meus, respecte a la penúltima convocatòria de vaga.

Crec que tot això és bo que sigui així. He vist, en els meus anys de docència polítiques que no m'han agradat i, ara, pateixo una situació de desencontre entre administració i sindicats que penso no beneficia a l'educació pública, ni a l'educació entensa des de les polítiques d'esquerra. Pateixo el desencontre i, potser, no acabo de contribuir a que es pugui solucionar. Però crec que aquest és un dels aspectes més preocupants de l'actual situació.

Moltes vegades he escrit al Conseller, sense obtenir mai resposta, sent crític amb moltes de les propostes que ens fa arribar i demanant-li recomposar aquest diàleg. En aquest blog hi ha exemples d'alguna de les cartes que li he enviat.

Espero que aquesta persona anònima no li molesti la crítica, ni les posicions divergents. Fa molts anys que penso que el pensament únic i uniforme no contribueix a trobar noves alternatives per sortir de situacions que, una majoria de la comunitat educativa, no vol. Vull pensar que la majoria de persones que treballen en els sindicats tampoc.

Em queda el dubte de no tenir tota la inforamció i potser opinar massa superficialment. Si és així mil excuses. També sé que no tothom dóna tota la informació i que, de vegades, tant des de l'administració com des dels sindicats ni es dóna tota la informació, ni s'informa el més objectivament possible.

Crec en la necessitat d'una profunda reforma tant de l'administració -ho vaig escriure per primera vegada als anys vuitanta a Cuadernos de Pedagogía, quan estàvem discutint la LOGSE- com de les polítiques sindicals. Espero algun dia, trobar-me còmode votant un sindicat que defensa els meus interessos, que em recorda constantment els meus drets i els meus deures, respectant i treballant per la qualitat de l'educació, i establint un bon to de diàleg i col.laboració crítica amb l'administració. Espero trobar algun dia alguna administració que no treballi sempre a curt termini, que inverteixi en educació, que situï els millors al davant de la Conselleria, siguin del color que siguin. Aquest era el meu sentit de l'article que vaig publicar.

Ho espero i ho seguiré reivindicant.

Finalment vull reiterar que no vull ofendre a ningú i espero seguir sent respectuós amb les persones i amb les opinions contràries a les meves. Però, també és veritat que no combrego amb algunes rodes de molí i per això seguiré opinant i manifestant-me.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Cap de setmana a Menorca





Exit de convocatòria a Ciutadella en la presentació del llibre. La sala plena de mestres amb curiositat per saber què plantegem amb aquest llibre. És un bon senyal. Estiguin o no d'acord, l'assistència ens diu que hi ha molta gent que vol un debat diferent a nivell educatiu, una mica més enllà dels aspectes més tecnics. Hem de ser capaços d'intentar definir cap on va l'educació, cap on volem que vagi. I la nostra feina, la nostra intervenció educativa, té un caràcter clarament polític: no som neutrals en definir la societat què volem pels nostres infants. No podem ser-ho. No n'hi ha prou, per tant, en perfeccionar les nostres "programacions" o els nostres "projectes". Crear comunitat, a partir de trobar les idees que podem compartir, com proposava Dewey, passa per buscar nous referents que no són únicament els currículums oficials.



L'educació lenta, cada cop l'entenc més com una aposta per aprofundir en una educació fora dels paràmetres oficials. Tornar el sentit profundament educatiu de la feina del mestre, no solament l'instructiu que tant ens condiciona.

Hem de definir àmbits de cooperació i treball en aquestes noves idees que poden suposar aquesta nova mirada. Ens hi va el futur de l'educació. N'estic segur.




Els mestres de l'escola Pere Casanovas em regalen un llibre magnífic: "Ciutadella, amb ulls d'infants", no solament magnífic per la sensibilitat formal i de contingut que traspua, sinó sobretot perquè intueixo darrera les seves pàgines, un treball profund, educatiu, d'aprenentatge compartit, lent i reposat en una comunitat educativa rica i dinàmica. No és un llibre de laboratori: és una publicació que reflexa l'amor pels infants i per la Ciutat. És un libre educatiu també per la gent gran: les mirades dels infants aporten experiència i saviesa.



Després de la xerrada, els companys i companyes del Moviment de Renovació Pedagògica ens conviden a sopar a casa una amfitriona magnífica, na Margalida. Entaulats a la taula de la seva cuina, rodejats d'un sopar ple d'accent menorquí i de parlar ciutadellenc, conversem. Quin millor acabament per una xerrada sobre l'educació lenta!



En acabar el regust que tot això no pot ser un foc d'encenalls, sinó que hem de ser capaços de revifar aquesta nova mirada sobre l'educació i intnetar que contribueixi a enfortir un ampli moviment de canvi profund educatiu. No ens podem deixar encomanar per tecnicismes i burocràcies i hem de rescatar l'educació de la resignació i les rutines.

divendres, 16 d’abril de 2010

Cap on va l'educació? Noves convocatòries de mobilització.

Llegeixo al correu el calendari de mobilitzacions que plantegen els sindicats. Ja sé que seré criticat si dic el que penso, però no puc deixar de fer-ho: aquesta situació és bastant insostenible i no veig que hi hagi cap mena d'horitzó possible de millora.

Per una banda, la crisi no deixa de definir el context general en el qual treballem. Una crisi que té unes conseqüències perverses a l'educació, perquè té una influència directa i molt perceptible, en tots els centres educatius i les iniciatives que fan uns plantejaments més innovadors. No és una crisi superficial. I a més, demostra la poca importància que l'educació té pels nostres polítics i administradors. La política, darrerament, està marcada pel curt termini i per la necessitat d'obtenir beneficis personals i/o econòmics. Salvant totes les excepcions, en el segon punt, no en el primer.

I l'educació és tot el contrari: l'educació produeix benestar a tots els ciutadans, futur, esperança... què més lluny del benefici immediat i econòmic? I, té un desenvolupament lent i a mig termini, com a mínim.

Política i educació no encaixen darrerament.

I seguim tenint una administració que no aposta per l'educació. Malgrat es digui d'esquerres i formalment, defensi el contrari: els fets no admeten discusió. L'augment de mestres per l'any vinent, no es correspon amb l'augment de la matrícula: feu els comptes i les divisions (nombre d'alumnes nous / nombre de mestres nous) quan el Departament publiqui els números. Veureu quins cocients surten! Així, tampoc ens estranyem que redueixin més de 200 professionals dels serveis educatius. Estan buscant mestres sota les pedres i desmunten un sant per intentar vestir-ne un altre.

Què canviï la política educativa del país no és una qüestió gaire possible. Canviarà el Conseller, potser això millorarà les relacions amb la comunitat educativa i la política -si entren persones que sàpiguen què és una escola i coneguin la realitat directament i vulguin fer política tenint-ho en compte...- potser s'acostarà a la realitat. O no! Potser els nous governs no aportaran gaires novetats... Si més no, hi haurà renovació: cap una banda o cap un altra. Potser algun tripartit renovat, s'atreveix a situar la conselleria d'educació en mans d'algú que superi aquesta mena de pragmatisme neutral i conservador que ha suposat la política dels socialistes... Siguem optimistes! Sino ja sabem el que ens espera: una dreta civilitzada que torni a una política que ja coneixem de fa set anys enrera!

I els sindicats? Quin futur ens espera amb ells com agents dinamitzadors del canvi de l'educació, en general, i de l'escola pública, en particular? La poca capacitat de mobilització, de crear noves cultures professionals, em preocupa enormement. Aquesta defensa dels drets dels funcionaris sense parlar a la vegada dels seus deures, em decep profundament. Necessitem una altra vaga en aquest moment? Per quina raó? Per enfortir la seva força davant la Conselleria? Per recuperar la iniciativa? Quin sentit té fer una plataforma social, si no hi ha treball en el si de la comunitat educativa? Quin sentit té l'existència de plataformes reivindicatives basades en el no a qualsevol proposta de canvi?

Amb els sindicats la renovació és més complicada. Són institucions que es reprodueixen a si mateixes i no observem emergir nous elements de cultura sindical que ens permetin tenir una certa esperança en un canvi de polítiques.

No és un panorama gaire engrescador. Recomposar un moviment educatiu, no és fàcil en aquesta situació. I tinc la impressió que no hi contribuim des de cap banda: ni des de l'administració que ha optat per tenir el professorat en contra i imposar les seves reformes més generals o més concretes. Ni des dels sindicats amb aquesta política d'enfrontament permanent i desqualificació de qualsevol proposta de l'administració.

En educació hem d'establir nous ponts de diàleg que ens permetin superar aquesta situació. Potser ja no en el marc d'un nou pacte explícit, sinó en un acord implícit que enterri les destrals de guerra, les imposicions, les polítiques informatives i d'aparador, les reinvidicacions corporatives... i que esvaeixi les cortines de fum que amaguen la poca importància que els polítics donen a l'educació del nostre país.

dimecres, 14 d’abril de 2010

La capacitat d'interrogar-se

LA Montse m'envia el text de Pepe Mujica, president de l'Uruguai, que va fer als intel.lectuals uruguaians. Us en trasncric un tros en el que parla de la capacitat d'interrogar-se:

Había un dicho: “No le des pescado a un niño, enséñale a pescar”. Hoy deberíamos decir: “No le des un dato al niño, enséñale a pensar”. Tal como vamos, los depósitos de conocimiento no van a estar más dentro de nuestras cabezas, sino ahí afuera, disponibles para buscarlos por Internet. Ahí va a estar toda la información, todos los datos, todo lo que ya se sabe. En otras palabras, van a estar todas las respuestas. Lo que no va a estar es todas las preguntas. En la capacidad de interrogarse va a estar la cosa. En la capacidad de formular preguntas fecundas, que disparen nuevos esfuerzos de investigación y aprendizaje. Y eso está allá abajo, marcado casi en el hueso de nuestra cabeza, tan hondo que casi no tenemos conciencia. Simplemente aprendemos a mirar el mundo con un signo de interrogación, y ésa se vuelve la manera natural de mirar el mundo. Se adquiere temprano y nos acompaña toda la vida. Y sobre todo, queridos amigos, se contagia.

Una reflexió molt lúcida, que va acompanyada d'altres en el mateix estil. Us el recomano.

Podeu trobar més articles d'ell a http://www.pepetalcuales.com.uy/articulos/

diumenge, 11 d’abril de 2010

Què passa amb l'educació pública?

Sembla que a l'educació pública li ploguin tots els mals i que totes les mesures que es prenen, no contribueixin a millorar la seva situació, sinó a complicar-la organitzativament.

Podem per exemple, la sisena hora. Una conquesta de la comunitat educativa, en forma d'un augment dels recursos per a l'ensenyament públic per tal d'equiparar-los a l'ensenyament privat es torna un hàndicap i una nova complicació que té conseqüències en la coordinació dels mestres, la formació permanent, etc. M'escriu la Roser Batlle per preguntar-m'ho:

¿per què la concertada no sembla tenir problemes amb la sisena hora - que ja feien-? ¿per què la pública en té si la concertada no en té amb aquest assumpte? perdona si la pregunta és massa directa, però és què no ho acabo d'entendre.

Un dels problemes reals és l'ambigüïtat de l'horari del professorat a l'escola pública. Com a funcionaris, el nostre horari és de 37 h i mitja a la setmana, de les quals 30 els de primària i 24 els de secundària, s'han de fer en el centre. D'aquestes són lectives -amb nens- 23 pels de primària i 18 pels de secundària. Després hi poden haver altres reduccions per gestió, però el desajust entre les hores que fan els nens a l'escola (25 a infantil i 30 a primària) i l'ambigüïtat de la qual parlàvem, fa que l'horari de coincidència en el centre sigui molt complicat.

Caldria, si es volgués abordar aquest problema de forma racional i positiva, que es reconegués que l'horari laboral de 37'5 hores es pot fer en el centre, de forma íntegra, amb la aqual cosa s'augmentaria les hores de coordinació automàticament i, també, les hores en les quals el professorat pot coincidir per treballar en equip a l'escola. Aquest canvi caldria fer-lo amb alguna compensació econòmica, però resoldria molts dels problemes que hi ha a les escoles en aquest moment.

LA privada no té aquesta ambigüïtat i, a més, si el director diu que cal fer tal o qual curs de formació o quedar-se de l'1 al 15 de juliol per fer formació, en principi no hi ha cap mena d'oposició. Això no passa a l'escola pública, en la qual els drets consetuedinaris adquirits pel funcionariat, no permeten gaires possibilitats de maniobra.

És així com l'aplicació de la sisena hora ha esdevingut un hàndicap perquè hi ha, primer, un decalatge entre les 23 h lectives que setmanalment ha de fer el professorat i les 30 que ha de fer l'alumnat. I, segon, hi ha una no coincidència en els horaris no lectius del professorat i de permanència en el centre.

Hem apuntat una solució. Però no coneixem encara cap sindicat, ni cap administració que se la plantegi (L'administració ens va plantejar pagar per augmentar l'horari lectiu amb els alumnes, i pagar malament, és clar). Segurament, la proposta que apuntàvem, està en el terreny de les utopies més utòpiques.

Ah! I mentrestant hi ha algunes escoles en les quals els mestres fan les 37'5 hores de permanència en el cdentre, sense cap mena de reconeixement. Contradiccions de la vida educativa que ningú reconeix en cap informe ni avaluació.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Facebook de l'educació lenta

Podeu trobar en el facebook una petita comunitat per l'educació lenta. És una altra iniciativa que contribueix a estendre aquestes idees que plantegem.

Les xarxes socials poden esdevenir canals i instruments per que les idees sobre la lentitud rutllin. Qualsevol instrument pot ser important per que les iniciatives que propiciïn una mirada sobre l'educació, que tingui en compte el kairós, els esdeveniments, els aprenentatges per a ser compresos, són absolutament imprescindibles per pensar l'educació en funció de les necessitats de la nostra societat i de la societat del futur.

Apunteu-vos-hi.

divendres, 9 d’abril de 2010

20 razones para ir más lentos por la vida

M'arriba a les mans el llibre de Maria Novo.



La veritat és que sembla molt interessant. Mentre estic a la llibreria, esperant que em busquin uns altres llibres el fullejo i llegeixo les cites i les entradetes dels capítols. Enganxa. Trobo idees que jo també he escrit en el meu llibre. La Maria Novo va escriure el llibre sense conèixer el meu i a mi m'ha passat el mateix. També ha passat amb el llibre de Gianfanco Zavalloni (Pedagogia della lumaca). Quantes coincidències de tantes persones que estem donant voltes a les mateixes inquietuds, als mateixos reptes... cercant fórmules per avançar i donar alternatives a la situació actual.

Llegeixo i transcric la contraportada on ens diu que

¿Trabajas para vivir o vives para trabajar?

¿Tienes la sensación de no tener nunca tiempo para ti?

¿Necesitarías una jornada con más horas?

¿Eres una de esas madres multitareas que intentan conciliar la vida laboral y profesional corriendo todo el día?

Si éste es tu caso, esta obra propone múltiples formas para recuperar el tiempo, hacernos sus dueños y dejar de ser sus súbditos. Un sosegado paseo por estas páginas te ayudará a reflexionar sobre las causas de la aceleración que genera tanto estrés en la época actual, y también sobre los caminos posibles para encontrar el tiempo óptimo, el ritmo preciso que te permita, sin dejar de hacer cosas, llevar una vida más serena y satisfactoria.


D'aquí uns ides us en donaré més notícies.

dijous, 8 d’abril de 2010

Slowpeople

M'envien informació sobre aquesta associació "Slowpeople".

Copio una part de la seva presentació.

Creemos que, para vivir la vida amablemente con los demás y con el entorno es preciso tomarse tiempo, tiempo para contemplar, para pensar, para escuchar, para compartir… Tiempo para el silencio y la soledad y tiempo para la compañía y el disfrute colectivo… Tiempo para la reflexión y el dolor, cuando llegan, y tiempo para la solidaridad con todo lo vivo…

Podeu entrar en la seva pàgina per conèixer els seus plantejaments. Una iniciativa més en la línia del que plantegem també des de l'educació lenta.

dimecres, 7 d’abril de 2010

La formació permanent del professorat (i 2)

b) La sisena hora ha estat el cop de gràcia a l'horari del professorat. No hi ha cap centre que no es queixi pel fet que l'aplicació de la sisena hora ha suposat una pèrdua real del temps que el professorat destina a la coordinació entre l'equip i a la formació permanent. Però l'aplicació de ls sisena hora ha vingut a sumar-se a la confusió ja històrica de l'horari del professorat. La poca claredat en la definició de l'horari del professorat i la distincio entre horari lectiu, de permanença en el centre i laboral, ha estat una de les qüestions que no han facilitat aquesta feina de coordinació i de formació de l'equip. El Departament d'Educació ha mantingut una calculada ammbigüitat que no aclareix quina ha de ser la dedicació del professorat a la seva feina, ambigüïtat que també ha estat mantinguda pels sindicats incapaços d'aclarir quines són les necessitats de l'escola i com ha de ser la dedicació del professorat. L'aplicació de la sisena hora i la necessària reducció de l'horari lectiu dels ensenyants, encara ha provocat més confusió.

Un dels aspectes més perjudicats ha estat la formació permanent, al disminuïr d'un 30 a un 60% l'horari setmanal de permanència en el centre del professorat de coincidència de tot l'equip en la mateixa franja horària.

Si entenem que la formació permanent és un dels aspectes claus que cal potenciar, si ens plantegem una millora qualitativa de l'educació, cal revisar aquests horaris i oferir alternatives que respectin les condicions laborals dels ensenyants però que ofereixin la possibilitat de que els equips docents puguin trobar-se en el centre amb horaris suficients com per poder fer unes bones activitats de formació, reflexió i intercanvi. Les hores de coordinació són absolutament necessàries (diferència entre horari de permanència i horari lectiu) i cal que aquestes hores augmentin considerablement, sense augmentar l'horari laboral. Això vol dir que cal incentivar econòmicament aquestes franges. Cal revisar, a la vegada, el reconeixement d'aquesta formació, en funció de l'horari que s'hi destina (lectiu, de permanència, laboral o extralaboral). Totes les formacions es certifiquen igual i entenem que això provoca una desigualtat en el reconeixement. No és el mateix una activitat que es pot fer dins l'horari de permanència, o lectiu que una formació que es fa fora de l'horari, fins i tot, laboral del professorat. I, a més, moltes vegades aquesta formació no és gratuïta.

c) El nou calendari escolar, suposa un cop de gràcia per les Escoles d'Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica. Aquestes activitats de formació, amb més de quaranta anys de permanència, de caràcter voluntari, que no són gratuïtes... reben amb la mesura d'ampliar l'horari dels mestres a la primera setmana del mes de juliol, un cop que costarà molt recomposar. Lluny d'estimular aquesta formació, cada vegada se la intenta burocratitzar més. És una formació incòmoda? Quina és la raó per la qual no hi ha una política d'estimulació i recolzament d'aquesta modalitat de formació?

d) L'obsessió pels resultats també arriba a la formació permanent, quantificant tots els mecanismes i les avaluacions. Tot és mesura per la quantitat i sembla que l'obsessió del Departament d'Educació només es centri en aquest aspecte. Omplir estadístiques i gràfiques de participació del professorat, de realització d'activitats de formació... No hi ha control de la qualitat d'aquesta formació i l'obsessió pels resultats ens porta a un nul control sobre els mateixos formadors. L'obsessió dels resultats es traduirà a partir d'ara amb un intent de saber el grau d'incidència de les activitats de formació en la millora de les pràctiques en el centre educatiu. I això es vol avaluar en activitats de formació que potser seran de 10 hores. ¿Com es vol avaluar aquesta incidència, quan tothom sap la lentitud amb que es produeixen els canvis a nivell escolar i la de recursos i esforços que cal esmerçar-hi?

e) No hi ha política de qualitat amb els formadors. A excepció d'una institutció universitària que té una sòlida política de formació de formadors, no hi ha cap mena de formació sobre les persones que han de fer aquest assessorament. Això implica que ni els formadors tenen clars quins són els objectius realment importants en els plans de formació i en els assessoraments que realitzen. Sempre salvant les excepcions fonamentades de persones d'una gran experiència. Cal desenvolupar aquesta política de formació dels formadors si realment volem que aquesta formació incideixi en les pràctiques de les escoles i consolidi innovacions i millores.

Aquestes reflexions intenten donar elements de reflexió de cap on han d'anar les prioritats en aquest aspecte tant important que és la formació permanent del professorat.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Decret de direcció

Ha sortit publicat l'esborrany de decret de direcció, abans de la seva entrada al Consell Escolar de Catalunya per al seu dictamen.

En general no em desagrada, malgrat que faci algunes consideracions.

La primera és que si bé les funcions del Director queden molt ben definides i sembla que s'amplia el seu poder de decisió, cal establir dintre la normativa, el camí per tal que aquestes funcions no s'exerceixin des de la soledat del despatx, ni de la simple i única figura del director. El treball en equip que tan reivindiquem comença per, mantenint la responsabilitat de cadascú, crear, construir i impulsar mecanismes per tal de fer una tasca cooperativa a cada centre, tant a nivell de gestió i govern del centre, com de les aules. Això implica que no podem descuidar el paper de l'equip directiu ni del consell de direcció en la presa de decisions, elaboració de propostes, plans i memòries, definició dels criteris i indicadors d'avaluació...

Sense voler definir ni concretar massa fórmules organitzatives, ha de quedar clar que és millor una gestió col.legiada que una individuaL. I les regles del joc no solament ho han de permetre, sinó que ho han de suggerir, propiciar i estimular. Dic això perque ja sé que és possible amb la proposta de Decret. Només cal que quedi recollit en el projecte de direcció que es presenti. Però, aquest fet, no es pot deixar únicament a la voluntat dels aspirants a directors.

Aquest aspecte és clau com una peça més en la configuració d'institucions en les quals el professorat vegi útil i eficaç la col.la boració en la gestió i el treball en equip.

La segona preocupació és l'entorn o el context d'aquest decret i, conrcetament, la interpretació que des de l'administració educativa se'n faci d'aquest decret. Si bé es reconeix la funció pedagògica del director, el seu "lideratge", que ha de ser forçosament compartit, no pot ser que aquesta funció no pugui exercir-se, perquè sigui anul.lada per les feines en omplir aplicatius, plans i esquemes elaborats per l'administració i requeriments estadístics i tècnics d'aquesta. El lideratge pedagògic s'exerceix a les aules, als equips de nivell, articulant innovacions, duent-les a la pràctica. La dedicació del director ha de ser la seva escola i no a les demandes de fora de l'escola, que han de ser genèriques i orientadores. La confiança de l'administració respecte als directors, els equips directius i els equips docents, no solament s'ha de manifestar en declaracions, sinó que s'ha de demostrar amb una gran confiança en les capacitats que tenen per millorar processos i solventar reptes.

Els equips han de tenir tot el suport necessari per aquesta tasca. Allò tant dit que l'administració ha d'estar al servei dels centres educatius i no al revés, precisament per exercir el suport quan es requereix des del centre educatiu.

Finalment cal vetllar perque les noves competències, no suposin un simple traspàs de feina sense cap repercusió en la millora de l'escola. De fet, aquesta millora hauria de ser l'indicador que l'administració fa servir quan vulgui traspassar alguna competència (la diferència entre una autonomia que afavoreix el canvi i la innovació o que només desregula el sistema).

Per això, tot el que fa referència a la possibilitat d'intervenir en el procés de selecció de personal i de formació de l'equip docent, ha de tenir el Projecte Educatiu com a norma bàsica de referència. I no podem només acceptar que aquesta selecció es faci sobre uns perfils teòrics, de titulacions i formacions, ni sobre llistes d'interins ordenades per antigüitat. Aquesta és una incorporació que cal fer en el projecte. I després s'han de salvaguardar drets individuals, específics, ha d'haver-hi una gran transparència i control social de les decisions.

El decret de la direcció dels centres educatius no ha de servir per professionalitzar els directors. Jo sóc dels que penso, que els directors ja som professionals (i sinó que som?). Ha de servir per retornar als equips directius les seves funcions al servei de la innovació, la pedagogia, el canvi i la millora.

Esperem que les recomanacions que es facin des del Consell Escolar de Catalunya aportin alguna millora en aquesta línia.