diumenge, 31 d’octubre del 2010

La carta de compromís educatiu.


La proposta d’elaborar una carta de compromís educatiu que es recull a la Llei d’Educació Catalana, és un aspecte controvertit de l’actualitat.

Però des de les escoles es viu amb una certa preocupació.

Hi ha els que pensen que aquesta carta no conduirà a res i que les dificultats per aconseguir que totes les famílies participin, seguiran sent les mateixes. Hi ha qui diu, des de la mateixa administració, que la carta és paper mullat ja que si una família la signa i després no la compleix, no hi ha cap mecanisme legal per obligar-la a fer-ho. És més, si hi ha una família que no vol signar aquesta carta, més val que no sapiguem si pot o no pot matricular-se.

Què ha de contenir aquesta proposta de compromís? Allò que totes les famílies poden acceptar? Allò que l’escola creu important que s’assumeixi? Aspectes que només afecten a les famílies? Si una escola fa una carta d’un gran compromís i una altra de poc compromís, a que conduirà aquest fet? Són preguntes que els equips directius es fan.

Potser el primer que caldria és tornar a reivindicar la necessitat d’un compromís i una implicació de les famílies a l’escola, hi hagi carta o no. A partir d’aquí que cada escola triés l’instrument o els instruments que li permetessin aprofundir en aquesta implicació, sigui una carta o sigui un pacte implícit. O un procés en la implicació.

Si creiem en aquest compromís i aquesta implicació i no ens fa por la poca predisposició que puguin tenir algunes famílies, trobarem la manera. I per trobar-la ens caldrà valorar des de l’escola aquesta implicació i participació, al marge de les dificultats més o menys generalitzades que pot comportar. Sóc conscient de les situacions difícils per les que passen algunes escoles, amb percentatges escandalosos de població nou vinguda, amb altres cultures i percepcions del que suposa l’escola que estan molt lluny de viure i veure la necessitat de la participació. Però aquestes dificultats no ens han de fer perdre la perspectiva i el valor que té aquesta implicació i aquest compromís.

Crec que aquesta carta hauria de ser una carta que explicités un compromís mutu. Això li donaria un valor afegit. Per tant, el procés és molt important, i la implicació de l’equip de mestres i de sectors importants de les famílies en la seva elaboració ha de ser un dels punts claus per a la seva confecció. Hem d’avançar cap a compromisos socials per l’escola, lluny de polítiques que només donen drets, o situen obligacions a una part de la comunitat. Llàstima de no poder signar també una carta de compromís educatiu amb els polítics i amb l’administració. Seria un bon exemple per a tothom, no?

Finalment les situacions diverses a les escoles no ens ha de fer perdre el nord. Cada escola ha de definir com poder avançar en aquest compromís, sobretot tenint en compte la realitat social de cadascuna de les comunitats. Però no podem devaluar la participació, rebaixar-la a uns mínims imperceptibles, per tal de garantir una suposada igualtat. Hem de demanar la màxima implicació, hem de reivindicar-la, malgrat les dificultats i les situacions adverses. Pel contrari, si amb la por a ser massa exigents, o a crear diferencies entre escoles que reivindiquen aquest compromís i el valoren i escoles que plantegen uns mínims que no aporten cap compromís real, no treballem per aconseguir un nivell coherent i màxim, tots contribuirem a fer més gris un sistema educatiu que, constantment, posa en dubte els mateixos principis que l’han fet possible: en aquest cas la participació democràtica.

Participar, implicar-se és una necessitat indefugible per a l’escola d’avui. Trobar el mecanisme que ho faci possible no és fàcil. Trobar mecanismes que ajudin, com aquesta carta o altres invents que puguem fer –cal reinterpretar també les lleis!- és una necessitat per poder avançar cap una escola pública que pugui reinventar i portar a la pràctica,  els principis que l’han fet possible.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

jugar i jugar




Divendres i dissabte, els dies 5 i 6 de novembre,  la Claudia i la Carmen de Jugar i jugar vindran a l'escola a fer una presentació de materials i recursos diversos. Els pedagogs que han parlat de materials i recursos per l'escola, han pensat sempre que els suports a l'aprenentatge són aspectes importants i que, poden arribar a condicionar, el clima de relacions que es pot establir a l'aula.



Pensar que els materials són eines al servei de l'aprenentatge és un aspecte clau.
I de vegades tenim la impressió que tornar al moment de les joguines de fusta sembla quelcom nostàlgic en un món i en una escola en la qual sembla que siguin els ordinadors i la tecnologia l'única cosa moderna que estimula la innovació.


Els materials poden ajudar a la reflexió, al debat, al joc lent... Poden ser veritables recursos per ajudar als infants a pensar, a reflexionar, a meditar... És a dir, a aprendre.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Voluntaris


Necessitem voluntaris per l’educació. No per fer cap  suplència. Sinó per aconseguir que el nostre projecte tingui encara més sentit.

Aquests dies estem dissenyant com serà el Tots a l’escola d’enguany. El tots a l’escola és una activitat emblemàtica del Fructuós. Des de fa sis anys –el primer any hi va haver un petit assaig les tardes de la setmana de Sant Jordi- els pares, les mares, les àvies i els avis, els tiets, cosins, amics i demés família, entren a l’escola per fer de mestres. Els cinc primers anys varen ser dos dies en els quals, tot aquest personal entregat i entusiasta van contribuir a fer una escola diferent, a tastar una altra manera d’educar, a viure des de dintre i intensament què es cou durant 176 dies a les nostres aules.

Aquests dos darrers cursos hem eixamplat l’horitzó. Durant quinze dies les famílies poden venir a les aules a fer activitats, amb els mestres. I després, durant un dia, l’escola estarà a les seves mans. És una proposta agosarada, que ens porta molta feina i que requereix una confiança absoluta entre totes les parts. I, per ara, hi és garantida.

Enguany el 4 de maig serà la data. I el tema, els sentits (i els no sentits com va apuntar molt encertadament una mare a la reunió de la comissió organitzadora).

Però necessitem més mans, més voluntaris. No en tenim prou amb les mares i pares de la biblioteca, els que ens ajuden a la pàgina web, els de les comissions de menjador, d’estraescolars, de festes, de revista, els que ens ajuden en el disseny dels papers, publicacions i revistes... els que participen activament al Consell Escolar, els delegats (quanta feina que poden fer!) L’escola en necessita més, perquè aquesta participació és una de les ànimes que dóna sentit al projecte. Potser no sabrem com organitzar-ho però hauríem de ser capaços de caminar cap a una escola amb les portes més obertes encara.

Tenim la sort que sempre hem valorat aquesta implicació. I estic convençut de que no n’hi ha més perquè potser no podem assumir-la. Com deia l’altra dia un pare sortint d’una reunió: estar en aquesta escola és apassionant. La veritat és que aquest és un dels motius que fa que molts dels mestres de l’equip hi esmercin tantes hores. I que moltes famílies treballin per fer-ho possible i evident cada dia.

Però encara necessitem més mans. Qui s’apunta?

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Des de Bombay

La Carol ens escriu des del sud de la India. El cercador del blog assenyala Bombay, però sé que està treballant en un poble més petit. Amb el seu permís, reprodueixo un tros de la carta:


De moment m’estic acostumant a la manera de viure d’aquí (no vivim exactament com ells però quasi…). Tot és una petita odissea comparat amb la nostra vida a Catalunya: dutxar-se amb aigua freda, rentar la roba a mà, menjar sempre el mateix perquè no hi ha res, filtrar l’aigua per poder-ne beure, allunyar les mil bèsties que viuen amb nosaltres, menjar amb les mans, dormir amb mosquitera…. I sobretot acostumar-me a aquest ritme tropical on tot es pot fer, o ara o demà, la pressa no existeix aquí. La veritat és que les condicions no els deixen anar mes ràpid!

També m’estic posant al dia en el projecte educatiu (que ja fa uns 3 o 4 anys que funciona). He quedat tan parada del sistema educatiu que hi ha en aquest país! De fet la Fundació actua en les aules de reforç nocturnes (com si fos una extraescolar de reforç) en diferents pobles de la zona (que suposen 15 aules) amb alumnes de 5 a 14 o 15 anys. El sistema que fan servir els mestres es basa sobretot en la memòria i, quan ho veus des de fora, sembla tot plegat una mica militar…. A mi m’impressiona molt, no crec que m’hi acostumi. Una de les tasques que tinc aquí es ajudar als mestres a incorporar noves metodologies de treball (sobretot ara que han fet molta inversió en material però no saben com utilitzar-lo). Penso moltes vegades en vosaltres i en el que vaig aprendre a l’escola. Els fa tanta falta aquí! El diàleg amb els alumnes no existeix, ni esta ben vist que els nens facin preguntes o tinguin curiositats o dubtes, el mestre sempre es una figura autoritària i els nens estan a  les aules morts de por. No es promou en cap moment que els nens pensin, raonin o experimentin. Tot és a base de memòria i, és clar, quan surts del que han memoritzat, no tenen cap eina per aprendre….

I tot això sense parlar de les condicions físiques on es fan les classes: una pila d’alumnes de totes les edats barrejats, fent classe a terra, sense pràcticament llum (a mi em costa molt veure-hi!), tot ple de mosquits….

És un testimoni  que em fa pensar en les nostres grans disquisicions actuals sobre si som o no autoritat pública, si som o no caps de personal, si hem de ser autònoms o depenents... O qualsevol altre debat. En les condicions extremes és on mesurem la importància de les decisions i de les polítiques. També penso en les nostres condicions laborals. Ja sé que tot es pot millorar i que cal fer-ho i treballar-hi. Però una mica de vergonya de la situació que tenim aquí, la tinc. 

Passa el mateix si pensem en altres escoles properes. En una escola propera a la nostra des de principi de curs hi ha hagut 100 noves matrícules. Quin projecte es pot bastir en aquesta situació? Quin sistema pedagògic pot fer front a aquesta inestabilitat permanent i profunda? Amb quins recursos i quins estímuls personals cal trebalar per fer front a aquesta realitat? I què fa l'administració en aquesta situació? 

Sempre hi ha situacions pitjors el que no ens ha d'impedir a reivindicar tot allò que creiem necessari per fer una bona escola. I a ser conscients que la nostra situació privilegiada, ens ha de servir per potenciar i donar suport a altres situacions que ho són menys. 

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Professionalitat, condicions laborals i reconeixement social (I)

És estressant el treball del professorat? Té unes bones condicions de treball? La seva professionalitat, de què depèn? I el reconeixement social?

Els debats col.laterals al voltant de la jornada intensiva, situen tots aquests temes sobre la taula. Respecte les condicions laborals crec que tenim uns quants problemes a resoldre. En primer lloc, l'horari laboral. L'horari dels ensenyants ha estat sempre un objecte de controvèrsia. Hi ha un horari laboral de 37'5 hores, que no ha estat portat a la pràctica de forma efectiva i s'ha concretat des de l'ambigüitat de diferenciar l'horari de permanència, i l'horari laboral. Hi ha, en aquest context, un horari que mai s'ha controlat si es feia o no. El professorat que exercia la seva professionalitat, necessitava aquest horari per completar les tasques a realitzar, mentre que d'altres no l'utilitzaven. Percentatges no n'hi ha i estaria bé fer un estudi quantitatiu que ens pernetés saber de què estem parlant.

A l'escola i en el món de la funció pública ens trobem que, per una mateixa funció, feina i condició, hi ha mestres que fan 37'5 hores i més, i d'altres que, amb prou feines fan les obligatòries en el centre. Això és una realitat i tothom, inclosa l'administració i la inspecció, ho sap.I l'ambigüitat i la manca de control fa que aquesta realitat sigui un entrebanc alhora de consolidar una nova professionalitat i es pugui potenciar decididament el treball en equip.

Quin és realment el nostre horari? Quin nivell d'exigència hi pot haver respecte als mestres? En quin context es pot exigir aquest horari si hi ha qui no l'exigeix, si no passa res si no es fa? Tots sabem que, per altra banda, les exigències en general van en contra de l'educació. Però com s'aconsegueix aquest difícil equilibri?

(continuarà)

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Reunions d'inici de curs

Aquest mes estem fent les reunions d'inici de curs a cada nivell de l'escola. Hem preparat una mena de programació a set anys vista i a cada nivell expliquem un aspecte que ens sembla més significatiu. Pot ser un aspecte curricular de tota l'educació infantil i primària, no necessàriament del nivell. Això vol dir que hem optat per un model que prioritza què pretenem i com treballem, més que explicar el què fem a cada nivell. Venim d'una tradició de reunions en les que ens explicaven els horaris, els continguts del curriculum que tocava i poca cosa més. A l'escola hem optat per explicar aspectes rellevants del nostre projecte.

Avui hem fet la de tercer. Expliquem les eines per l'aprenentatge que treballarem al llarg del cicle 8-12 (cicle mitjà i superior). Centrem la reunió en explicar com treballem per que l'alumnat "aprengui a aprendre". Implicació, autonomia, esforç, planificació, cooperació, organotzació... són aspectes que ens ajuden a treballar en aquest sentit.

Hi ha pares i mares que ens feliciten. Un pare ens diu que estar a l'escola és emocionant. Potser de la mateixa manera que nosaltres ens emocionem cada dia. Una altra mare ens diu que al principi esperava els horaris, quan feiem tallers o racons... quin dia feiem psico... I ara ja no hi pensa amb els horaris ni amb les coses concretes i que gaudeix de les explicacions que fem: "com aprenem a llegir i escriure" "què significa ser competents", "com entenem la competència matemàtica", "com organitzem els tres eixos del currículum"...

De vegades no fem canvis perquè diem que "no estem preparats". Durant 40 anys els ciutadans d'aquest país no estaven preparats per la democràcia. Passa igual quan pensem que els nostres infants no estan preparats per ser responsables, autònoms... Si pensem així, mai arribaran a ser´ho.

 És molt important oferir activitats de qualitat, perquè tothom arribi a valorar la qualitat.

Avui hem sortit de la reunió satisfets. Demà seguirem gaudint de l'emoció de poder organitzar els aprenentatges amb nens i nenes que tenen ganes d'aprendre i que estan disposat a implicar-se des del moment que els hi oferim aquesta possibilitat.

Diagonal

Un home passa corrent mentre una noia amb minifaldilla intenta travessar amb vermell i ha de tornar enrera amb un bon ensurt. Passen cotxes i se sent en el soterrani la remor del metro. El sol s'esquitlla al final i il.lumina el menjador. Llums de neò, botigues, autobusos, restaurants, tot a cent, vins i licors. Bancs i caixes. Algun turista despistat cercant les punxes o la Sagrada Família: no hi ha perill, ha passat la tuneladora i no cau, per ara. Potser quan vindrà el Papa, amb tanta gent que ho colapsarà tot. Algú (qui?) ens diu que la visita serà tant important com els jocs olímpics del 92. Em consola aquest fet, perquè vaig passar absolutament dels jocs. 

Algun dia podrem situar les religions, les creences, en l'àmbit personal i particular de cada persona i deixarem de pensar que ha d'ocupar un espai públic, col.lectiu i, en certa mesura, invasiu d'altres penssaments i consciències. 

Segueix la diagonal amb el seu anar i venir. Passa una monja en aquest moment. I els cotxes amunt i avall que no paren. El llibre que llegeixo parla de coses que no existeixen. Wabi - Sabi: som finits, imperfectes, impermanents... La diagonal no ha estat reformada i segueix amb el seu tràfec.

M'adormo amb la remor de fons. Em falkta alguna cosa i abans de tancar els ulls em dono compte del què. Però la son em venç amb un dolç record mentre el soroll cada vegada s'esmuny més en la nit.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Un pensament en un retall de diari

Duermo bien y sueño en colores. Al despertar doy las gracias a lo soñado y me entusiasmo con lo que voy a vivir. No me merezco tantas horas de felicidad.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Direccions, administracions i altres vaguetats

Avui hem tingut reunió de la Junta territorial de directors d'educació infantiul i primària a Barcelona. Quines sensacions més contradictòries... Es respiren sensibilitats, preocupacions, mirades diferents... Tothom està treballant per millorar la seva situació, però amb estratègies molt diverses.

A la nostra escola hem optat per un model en el qual l'equip de gestió (de 5 persones) mira constantment cap a dintre, cap a les aules, cap a l'equip, cap a la comunitat... La nostra mirada externa la limitem a la necessitat de relacionar-nos amb l'administracio, obtenir recursos, rendir comptes... Però defugim, sempre que podem burocràcies, papers i obligacions administratives.

No sempre és fàcil i de vegades no se'ns comprèn.


També veig que la preocupació de l'administració -de més amunt- amb l'escola passa molt per paràmetres estadístics, quantitatius i numèrics. Ahir ens demanaven dades de les colònies i les sortides que fem, quan durant set anys ningú s'ha preocupat de si en feiem o no, de si hi havia alumnes que tenien dificultats per anar-hi, si calia agrair alguna cosa al professorat que hi anava... Benvinguda sigui la preocupació, però l'administració ens té acostumats a preocupar-se cicumstancialment dels problemes i quan ha passat el temporal, passar full.

Com hem arribat a aquesta situació? Com és que l'administració no es dóna compte de l'abisme que s'ha creat entre els centres i ells? Com ens podem demanar lleialtat institucional quan continuament es trenquen les regles de joc?

Ara ens diuen que el tema de la jornada intensiva és un tema laboral. Des de quan? No ens havíem assabentat però ara ens diuen que suposava que els mestres treballaven menys hores. On estava recollit això? Com és que molts mestres -llegint-nos els documents oficials i en ús de la nostra professionalitat- fèiem el mateix horari de 30 hores de permanència? I, a més, la jornada intensiva ens permetia utilitzar millor les hores de coordinació.

És un tema laboral o és un tema pedagògic? De què es tracta?

Necessitem una administració al costat de l'escola, dels projectes, de la millora, de la qualitat, del professorat i no acabem de veure-la. L'actual administració ha fet alguna cosa que no havien aconseguit les anteriors des de 1979: posar a tothom en contra. I no sabem si algú en serà el testimoni. Mentrestant alguns mitjans de comunicació només fan que aprovar aquesta política de ma dura. Quanta ignorància!

I en aquest context els directors es segueixen movent en el maremagnum dels papers, els aplicatius, els plans, les hores...Al final de la reunió el tema de la crisi surt de nou com a causa de tots els mals que ens ocupen. I les coses que no valen diners i segueixen sense solucionar-se?

Surto de la reunió bastant desconcertat. Em costa saber cap on hem de tirar. Segur que cap a l'escola. Una directora ha fet una intervenció al final, emocionada, però que val la pensa meditar: té sentit seguir participant, dialogant...? Potser si. Potser l'única solució és seguir fent de notaris d'una realitat dura i complexa, que espera polítiques diferents que ens tornin a il-lusionar en la nostra feina. I mentrestant, buscar els fonaments d'aquesta il.lusió a cada escola, a cada aula: els únics llocs en els quals l'esperança està present, no caduca, ni abdica de la seva responsabilitat.

Sopar d'escola

Des de fa set anys, els pares i mares de l'escola organitzen un sopar i conviden als mestres a asisitr-hi. Cada anys alguns de nosaltres hi anem. Ningú ens obliga i, de vegades, ens fa mandra: arriba divendres i tens ganes de desconnectar, de desaparèixer. Després quan estem a taula ja ens hem oblidat de la mandra que ens feia i riem, parlem, ens expliquem anècdotes, de vegades ens riem de nosaltres mateixos... Fem escola i fem comunitat. Estrenyem llaços i relacions. Ens coneixem una mica més.

Una mestra ens diu que, de la mateixa manera que  demanem col.laboració a les famílies, elles ens demanen que anem a aquest sopar i que això és important també per l'escola. Sense cap mena de dubte.

I sinó... què volem dir quan parlem de comunitat? Només és un concepte teòric?

Demà menjarem, riurem... alguns cantaran i ballaran i tot. Serem una mica més grans al final, i més conscients que fer escola és una suma de petites i grans coses, entre elles un sopar de tardor, un divendres del mes d'octubre.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Decència

Avui he explicat en una reunió que el Consell Escolar havia proposat la possibilitat de fer jornada intensiva encara que no l'autoritzessin. Tothom hi estava d'acord, ho havíem discutit al maig, havíem posat les nostres raons i arribàvem a la conclusió que el Departament s'estava equivocant. Creiem, a més, que la jornada intensiva no era cap contrapartida de res: era una necessitat i prou i una bona manera d'acabar el curs, tant pel que fa als nois i noies (tenien un ritme més relaxat, favorable a fer un bon final) com al professorat (que tenia més temps de coordinació conjunta). Val a dir que cap dels arguments aportats al Consorci ha obtingut cap resposta. És més, la resposta ha vingut fotocopiada de totes les altres demandes de les escoles de Barcelona. Curiosament ens han concedit per tercera vegada, tot i no demanar-ho, la jornada intensiva el darrer dia del primer trimestre. Sense comentaris.

L'escola va de colònies i fa sortides perquè ho creiem important, està en el nostre Projecte i, a més tot l'alumnat hi va tingui o no dificultats econòmiques, gràcies a la solidaritat de les famílies i als ajuts que atorguem el Consell Escolar.

Quan he explicat la reflexió del Consell Escolar, una directora ho ha qualificat d'indecent. No m'he equivocat, indecent. Ha argumentat que la llei no ens la podíem saltar perquè -citant a un antic inspector- ens feia més lliures.

Pocs comentaris a aquesta afirmació. En general, les directores i els directors manifestaven que lligar la postura de no fer colònies a la reinvindicació de la jornada intensiva estava donant resultats i situava al Departament d'Educació en la necessitat de moure fitxa.

Malament si no la mou, malament si la mou. Tot plegat és d'una gran tristesa. Haver de recòrrer als nens i nenes per forçar una negociació... Aquest és un tema enverinat i que contribuirà al "entre todas la mataron y ella sola se murió".

Que en sortirà de tot això? Només cal pensar amb els canvis en el Departament per agreujar el tema.

Mentrestant, les coses realment importants passen de llarg. I en la majoria de les escoles -no en la meva sortosament- es respira un aire molt enrarit. Costarà molt recuperar els avenços realitzats en els darrers anys.

Però els partidaris de la jornada intensiva podem estar tranquils perquè el pròxim govern serà una de les primeres coses que ens tornarà a concedir. Serà l'lexcusa i la contrapartida per seguir donant suport incondicional a l'escola segregadora i seleccionadora, en comptes de potenciar l'escola de tots i per a tots. M'enteneu, no? No cal posar ni noms ni cognoms.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Llibertat


Aquest bloc és lliure. En el sentit de que, tal com raja, moltes vegades com a teràpia nocturna, desgrano i explico les meves opinions després de la feina que, dia a dia, ens marca i ens obliga a posicionar-nos constantment. Ho seguiré fent, no patiu. Encara que potser en algun cop no us agradi. Està en el guió. No cal compartir res, ni cap postura. El que és important es que senti la nostra veu, plural, des del dissens, des de la crítica constructiva.

Una veu amiga em diu que en alguns llocs de l'administració els agradaria que no fos tant crític... Que utilitzés altres mecanismes -potser anar a prendre un cafè de tant en tant... i no escriure al síndic de greuges...

Però que passa quan has fet, escrit, reclamat, argumentat i no obtens resposta? Quan utilitzes els canals que et diuen i tens la sensació que totes les reflexions es van arxivant sense cap mena de resposta?

Potser és perquè plantegem mesures irrealitzables. Clar, l'administració pot estar d'acord amb la proposta, però pragmàtics com són, no hi veuen ni la oportunitat ni la viabilitat. Doncs bé, s'han plantejat en algun moment la possibilitat de pressionar amb una dimissió en massa? Em refereixo a aquests càrrecs intermitjos que ens diuen que estan d'acord amb nosaltres...

Tenim una administració decimonònica. Conservadora. Que mira el seu propi melic i busca com perpetuar-se. Amb l'excusa de la responsabilitat manté un conjunt de situacions absurdes i injustes i no fa res per a canviar-ho. Dubto que es traspassi l'angoixa i protesta dels mestres i els centres educatius a la conselleria. Fan una feina sistemàtica, refractària, de contenció.

La propera reforma educativa, serà de l'administració o simplement no serà, o serà objecte de la riota de tota la comunitat educativa, com ho està sent aquesta última.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Tripartits, educació i alternatives


Darrerament escoltem intervencions de l’oposició i el govern fent balanç dels anys de tripartit. Més enllà de la demagògia del tot ha anat fatal, o del triomfalisme pragmàtic, hem treballat molt bé i hem fet tot el que hem pogut... ens cal una anàlisi més acurada del que ha passat a nivell educatiu, per exemple.

És evident que els anys de tripartit han suposat una gran inversió econòmica en dos factors: professorat i escoles. Tant la sisena hora com el creixement del sistema ha propiciat l’entrada de milers d’interins, primer, i funcionaris després en el conjunt de la funció pública. Aquest és un fet indiscutible. El segon és la construcció de noves escoles públiques, fonamentalment d’educació infantil i primària, més de dues-centes en els cinc darrers anys.

Aquests fets, indiscutibles i impensables en el període del govern de Convergència que apuntava fonamentalment a favor de l’escola privada, ha quedat desvaloritzat en el moment en el que totes aquelles mesures de qualitat que s’havien de prendre i que havien de servir per potenciar aquestes noves inversions i per convertir-les en elements de canvis en profunditat del sistema educatiu, no s’han dut a la pràctica.

Polítiques de personal, de formació inicial i permanent amb els paràmetres de sempre, programes d’innovació absolutament dispersos i sense directrius, autonomies i plans estratègics limitats en origen, sense reformes a l’administració, ni a la inspecció... han suposat entrebancs i obstacles per aconseguir un canvi real en el nucli de treball de les escoles.

Aquest és un drama molt gran. Alternatives? Estan per veure. En les promeses electorals tampoc podem ni veure ni entreveure grans canvis. En definitiva, l’educació és un tema propagandístic, però menor, al qual no cal esmerçar-hi grans esforços. Sinó tampoc s’entendria la decisió d’encomanar a determinades persones sense experiència en processos d’innovació o sense experiència en els problemes de l’aula i els centres, la direcció del Departament d’Educació. Aquesta és una de les causes de la pobresa i dispersió de l’actual política educativa.

Canviar polítiques educatives és molt important. Posar al davant de la Conselleria les persones més preparades per afrontar els canvis que ja s’intueixen, no només les persones amb carnet. El país ho agrairà i els que hagin d’agafar el relleu també.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Educar sense pors, aquest és el repte? (II)


Però, hi ha un segon factor que desencadena una de les dificultats més grans en aquests moments. Aquest factor es diu distanciament i/o desconfiança i, ens agradi o no, s’ha instal·lat al sistema educatiu.

L’adagi que diu que “per educar un infant necessitem tota la tribu” ha caigut en desgràcia en molts ambients ja que tots els que haurien de sumar esforços estan enfrontats i la desconfiança és el comú denominador de tots plegats. Entre les famílies i els mestres, entre els mestres i l’administració i, jo diria, entre tots entre si. Tothom desconfia de la funció que l’altre fa en el sistema educatiu i critica la seva renúncia a exercir les responsabilitats que, suposadament, té.

Una desconfiança que malmet els esforços per innovar vinguin d’on vinguin. L’administració perquè constantment ha de dir com hem de treballar i desconfia de la capacitat de les escoles de millorar el seu funcionament. El professorat perquè analitza qualsevol proposta de l’administració des de la perspectiva de pèrdua de condicions.

Molts factors juguen en contra d’aquesta confiança tant necessària. Un factor subtil és la percepció de que els canvis que es proposen, no tenen sentit. En part perquè el debat es situa a nivell tècnic i no es planteja una reflexió més aprofundida del per què del canvi. Així, reforma rere reforma, hi ha la impressió que sempre es planteja el mateix: un canvi de vocabulari i en els papers de tal manera que a les aules, els mestres segueixen fent el mateix de sempre. Minimitzem el canvi i li traiem valor. O el magnifiquem i ens veiem incapaços d’assumir-lo.

És evident que determinades polítiques han contribuït a crear aquest distanciament. Hi ha una gran responsabilitat entre l’administració, però també des d’algunes forces sindicals que han radicalitzat les diferències, i, per tant, han augmentat la desconfiança entre tots els sectors.

Crec que aquests dos fets, inseguretat i desconfiança o distanciament, són veritables rèmores a les possibilitats d’assumir polítiques i pràctiques diferents que ens facin sortir de la paràlisi real en la qual l’educació i l’escola està immersa.

Dit això voldria aportar alguns elements de reflexió als aspectes concrets objecte de l’article de Salvador Cardús.

Respecte el calendari escolar. S’han fet canvis que no han satisfet ningú. S’ha mogut tot per deixar-ho igual. No és veritat que tinguem un calendari millor. Reformar el calendari escolar s’ha de fer a la vegada que es reforma el religiós, el polític central, autonòmic i local i l’escolar. Tots tres a la vegada racionalitzant els períodes de treball i de descans. I treure la jornada intensiva, en comptes de controlar els horaris i donar directrius clares, és una provocació que ha aconseguit distanciar encara més administració i professorat.

Respecte als projectes 1 x 1 d’introducció dels ordinadors a l’escola. S’ha obviat les experiències existents –que no només eren de pantalles i ordinadors per a tothom i que moltes tenien una dilatada experiència-, s’ha sacralitzat novament els llibres de text –ara digitals- quan sabem que en molts casos són una dificultat per a la millora, no s’ha tingut en compte ni les inversions en infraestructures ni en formació. I s’ha fet novament pensant, en un component de pensament màgic,  que unes màquines milloraran automàticament el fracàs de l’escola i les competències professionals dels mestres.

Hi ha moltes escoles que ens estem plantejant noves maneres d’entendre i fer l’educació i no rebem el suport necessari per fer-ho. Que investiguem sobre noves metodologies d’aprenentatge, d’organització de l’alumnat, de gestió democràtica, d’implicació i participació de l’alumnat i les famílies... i ningú reconeix aquesta feina. Que utilitzem ordinadors, creem noves maneres d’aprendre, anem de colònies o repensem la relació i implicació de les famílies  i ningú ens dóna el suport necessari. On queden aquestes innovacions? On queden les escoles que realment fan una reflexió de les finalitats i intencions educatives i, a partir d’aquí, organitzen amb la poca autonomia que tenen, tots els recursos que disposen? On queden, per exemple, les nombroses experiències de les escoles novelles que segueixen sobrevisquent mercès al voluntarisme de quatre mestres arreplegats al voltant d’un projecte.

I, finalment, una qüestió només. El personal. Tothom reconeix que el professorat és la peça clau per aconseguir millorar l’escola. I aquí, permeteu-me que digui clarament que qui té por és l’administració. Funció pública, concurs de trasllats, substitucions i interinatges, oposicions, accés a la funció pública, drets i deures del professorat, composició dels equips docents, formació inicial i formació permanent. En cap d’aquests aspectes ni l’administració ni ningú aborda cap canvi en profunditat. L’administració que continua amb els vicis de sempre malgrat els intents d’alguns d’aplicar criteris més moderns de funcionament i que segueix sent una administració jacobina, centralista formalment, que es creu que a cop de decret les coses canviaran. Sense canviar l’estructura de l’administració i les polítiques concretes en cadascun d’aquests temes relatius al professorat el canvi no es produirà i continuarem vivim en un sistema més o menys democràtic, més o menys tecnificat, més o menys de qualitat, més o menys inclusiu, més o menys desigual...

Necessitem canvis en les polítiques, en el sentit més profund de la paraula, no des del punt de vista administratiu. Canvis que propiciïn noves cultures de com resoldre els problemes realment existents, de com exercir i construir una nova professionalitat i de com establir un diàleg permanent i una confiança entre tots els sectors de la comunitat educativa. I, en aquesta perspectiva, l’administració ha de treballar de forma més humil i, sobretot, exercint l’escolta dels qui, diàriament, pensen com millorar la qualitat de l’escola.

Mentrestant el dret a analitzar críticament les propostes de l’administració encara el tenim. I  intentar fer en la pràctica petits canvis també. Ens hi empeny el nostre compromís amb l’alumnat, que preval per sobre de totes les polítiques de partit, centrals i autonòmiques. En aquestes dues perspectives estigueu segurs que ens hi seguireu trobant.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Educar sense pors, aquest és el repte? (I)


Tenen por els educadors? Tenen por a desenvolupar la seva feina? La por s’ha instal·lat a les nostres escoles? Les pors estan esdevenint un dels factors claus que dificulten els processos de canvi i de millora en el nostre sistema educatiu?

Salvador Cardús en un article molt interessant hi reflexiona a l’Avui del 12 de setembre. La seva mirada externa dóna un punt de vista ric que hem de considerar. Malgrat això, crec que no podem analitzar només la “profunda crisi d’identitat” que pateix el nostre sistema educatiu –en les seves paraules- només des d’aquests paràmetres externs a la mateixa escola.

La reflexió des de dintre és molt rica i aporta altres elements que cal tenir en compte sinó volem caure en el parany en el qual cau constantment l’administració: decidir, proposar mesures, administrar recursos, legislar, fer propostes d’innovació sense tenir en compte la realitat sobre la que cal actuar (i la reflexió que s’hi dóna). Per tant, em permeto en aquest escrit posar el contrapunt a la seva reflexió des de l’escola.

Potser allò que es manifesta davant de les propostes de canvi és por, siguin les propostes fetes des de l’administració o des d’altres instàncies. Però al meu entendre hi ha dos elements que són els que determinen aquesta paràlisi que molt encertadament cita Cardús com aspecte preocupant de la nostra escola.

La primera és la inseguretat que provoquen les noves propostes. Els ensenyants, com la mateixa societat, tenen assumits un model d’escola, de societat, de relacions, de valors que xoquen amb moltes de les propostes que ens arriben. Per posar un exemple que hem  sentit sovint: mentre es demana a l’escola que treballi l’equitat i la igualtat d’oportunitats des de la comprensivitat educativa, la societat promou, valora i estimula la selecció dels millors i augmenta dia a dia els nivells de desigualtat social, econòmica o cultural. I, a més, la selecció dels millors ha estat un dels trets identificadors de l’escola d’abans i continua sent un dels objectius en algunes escoles privades actuals. Sembla que la societat renti la seva consciència a l’escola proposant-la com a laboratori privilegiat, el lloc on tot allò que la societat ni fa ni promou, pugui ser real. Un segon exemple, a l’escola se li demana que treballi la cultura de l’esforç i constato que el professorat en la seva majoria ho té clar i ho fa. Una altra cosa és que tingui l’habilitat i la competència de fer-ho més o menys bé. Però la preocupació hi és i no és patrimoni ni dels renovadors ni dels conservadors. Però, què és allò que preval a nivell social? Tot el contrari. Es magnifica, premia i estimula la cultura del no-esforç en qualsevol àmbit de la vida. Una cultura del diner fàcil, del menjar fàcil, de que les coses s’aconsegueixen ràpidament de forma que no calgui invertir-hi ni temps ni feina. El súmmum, un pa de motllo sense crosta, paradigma de la manca d’esforç que hem de fer per alimentar-nos.

Com podem pretendre que els mestres, fills d’una escola selectiva i transmissiva, a la qual només accedia una minoria, un model que marginava a percentatges importants de la societat,  assumeixi i tingui la visió de que cal promoure tot el contrari i, a més, tingui, les eines, les capacitats i les competències per a fer-ho?

Els mestres se senten insegurs davant dels canvis perquè no som capaços entre tots, a cada equip, de donar noves seguretats en relació a les noves maneres d’aprendre, d’entendre l’aula, d’assumir com els nens i nenes fan els seus aprenentatges... Tot això són realitats a les quals hem de fer front i que produeixen aquestes inseguretats de les que parlava. Per tant no es tracta tant de por, perquè si bé de vegades les inseguretats porten a la por, d’altres es tradueixen en resistències, desqualificacions, comoditats, tergiversacions i la solució més estesa, que Salvador Cardús també assenyala, fer el mateix de sempre aplicant canvis formals.

Valdria la pena aprofundir en aquest concepte ja que, al meu entendre, representa un dels handicaps en l’extensió de polítiques d’innovació. Buscar, oferir, mostrar noves seguretats hauria de ser el nucli de l’acció dels agents que volen impulsar i estendre la innovació, des de l’administració, fins els equips que intenten en el dia a dia

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Llibertat

Aquest bloc és lliure. En el sentit de que, tal com raja, moltes vegades com a teràpia nocturna, desgrano i explico les meves opinions després de la feina que, dia a dia, ens marca i ens obliga a posicionar-nos constantment. Ho seguiré fent, no patiu. Encara que potser en algun cop no us agradi. Està en el guió. No cal compartir res, ni cap postura. El que és important es que senti la nostra veu, plural, des del dissens, des de la crítica constructiva.

Una veu amiga em diu que en alguns llocs de l'administració els agradaria que no fos tant crític... Que utilitzés altres mecanismes -potser anar a prendre un cafè de tant en tant... i no escriure al síndic de greuges...

Però que passa quan has fet, escrit, reclamat, argumentat i no obtens resposta? Quan utilitzes els canals que et diuen i tens la sensació que totes les reflexions es van arxivant sense cap mena de resposta?

Potser és perquè plantegem mesures irrealitzables. Clar, l'administració pot estar d'acord amb la proposta, però pragmàtics com són, no hi veuen ni la oportunitat ni la viabilitat. Doncs bé, s'han plantejat en algun moment la possibilitat de pressionar amb una dimissió en massa? Em refereixo a aquests càrrecs intermitjos que ens diuen que estan d'acord amb nosaltres...

Tenim una administració decimonònica. Conservadora. Que mira el seu propi melic i busca com perpetuar-se. Amb l'excusa de la responsabilitat manté un conjunt de situacions absurdes i injustes i no fa res per a canviar-ho. Dubto que es traspassi l'angoixa i protesta dels mestres i els centres educatius a la conselleria. Fan una feina sistemàtica, refractària, de contenció.

La propera reforma educativa, serà de l'administració o simplement no serà, o serà objecte de la riota de tota la comunitat educativa, com ho està sent aquesta última.