dijous, 23 d’agost de 2012

L'11 de setembre


Ja sabem que pràcticament s’ha dit tot. De manera que, diguem el que diguem, ja semblarà un tòpic. Malgrat això el dia 11 no pot passar desapercebut. Constatació clara: molta gent anirà a manifestar-se i per raons molt diverses. Queda per teoritzar què és exactament el que ens uneix. L’esperança que sigui quina sigui l’alternativa, qualsevol d’elles – la independència, el federalisme, l’aprofundiment en l’autonomia, més cotes d’autogovern... – ens portarà més benestar? És clar que ni això ens iguala, ja que de benestars n’hi ha també de moltes classes i mides. El benestar també pot ser el negoci particular, o la possibilitat de tenir els recursos per poder subsistir mínimament.

Dit això penso també que, malgrat desitjar un canvi polític en  les relacions entre Espanya i Catalunya, que aprofundeixi sobretot en l’autogovern –és a dir en la capacitat de fer polítiques més properes a la gent-, el dubte fonamental és: en el nou marc, ¿tindrem el mateix tipus d’administració? ¿la mateixa classe política? ¿el mateix repartiment de poder? ¿les mateixes  polítiques socials, educatives i culturals?

Estic d’acord en provar el canvi. En aprofundir fins on es pugui en aquest camí de l’autogovern, però sense oblidar que el que ens importa són les persones i que,  molts dels que ens empenyen avui a reivindicar fites polítiques concretes com alternativa a la crisi econòmica que tenim i a les retallades que se’n deriven, són els que governaven en temps de vaques grasses i no van ser capaços de generar altres maneres de distribució del poder i de la democràcia, altres polítiques educatives, socials i culturals.És més, són una part dels responsables que hàgim arribat a la situació actual. 

Pacte fiscal? Pacte social? On situem el debat en aquests moments?

dilluns, 20 d’agost de 2012

Setembre

Veiem setembre com una parada propera que ens fa una mica de basarda. És curiós que tots els comentaris de l'estiu -quan ens hem trobat companys de professió- hagin estat els mateixos: gaudim del moment, de les vacances, ara que podem, i al setembre ja veurem! Ja veurem, però si tanquem els ulls ens imaginem un dels pitjors escenaris possibles en els darrers cursos: retallades, indefinició en polítiques educatives, cap tipus de mesura engrescadora per començar, canvis no desitjats a les plantilles, i sobretot la sensació que l'educació ha passat ja no a un segon terme, sinó que l'han esborrat de la llista de prioritats.

Setembre arriba amb una gran responsabilitat per a tots els equips que volem salvar alguna part del bagatge acumulat en els darrers anys. Sabrem capaços de resguardar espais educatius positius i creadors de cultura? Sabrem, els mestres, contribuir a donar eines al nostre alumnat per ajudar-los a enfrontar-se a un món, en el qual la paraula esperança sembla que estigui lluny de les agendes polítiques de la classe dominant?

Estic convençut que la situació ens provocarà en la necessitat de dissenyar nous models, noves maneres de fer front, des de la humil plataforma que és l'escola, a tanta crisi que ens ataca des de tots els fronts.

Setembre ens ofereix el millor escenari per aprendre. Aprendre en una situació de xoc, que és el complement a l'aprenentatge lent que tant reivindico. Molt em temo que la clau serà precisament això: saber combinar la paciència i la calma en les decisions, amb la resposta radical i ràpida a una situació que ens interroga, cada dia,  des de tots els àmbits.

diumenge, 19 d’agost de 2012

La dona veloç

Una de les lectures de l'estiu. És cert, no ens enganyem, a l'estiu tenim temps per llegir i durant el curs, la lectura quasi esdevé una obligació.

Metàfora de la societat veloç. El darrer diàleg del llibre -o quasi l'últim- vincula la rapidesa amb la superficialitat quan la protagonista se n'adona que la majoria de les prediccions que havia fet eren errades.

Oberta a l'esperança però clara en el missatge: sortir-se'n del comportament que ens empeny l'actual societat és difícil, complex i necessari com el deixar de fumar. Potser més difícil i tot.

Recomanable. Més enllà de si és una molt bona novel.la o només una bona novel.la. Per a tots els que en algun moment de la seva existència reflexionen sobre la velocitat o la lentitud que porten a sobre i miren la situació amb ulls crítics.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Adolescència

L'adolescència esdevé un estat, una forma, un comportament... quasi una cultura.

Passar lànguidament davant de les millors obres d'art, passejar-se amb la capsa que indica la darrera compra de la botiga de moda, arrossegar els peus per terra, parlar amb una veu imperceptible, no agradar res del que agrada als grans, agradar tot el que agrada a la tribu, rebutjar les responsabilitats, avergonyir-se de qualsevol comportament dels adults propers, aixecar-se amb cara d'enfadat a no ser que hi hagi convidats, llavors utilitzar el millor dels somriures per saludar i dir bon dia... L'avantatge és que té terminis i després negaran aquests comportaments, encara que estiguin enregistrats en la nostra memòria...

A cada edat un comportament, no patiu. Que la vida està plena de comportaments estereotipats.

dimecres, 8 d’agost de 2012

NY

Impressionant. No faré cap crítica més enllà de la fascinació d'una ciutat que és com un món en petit. Un lloc on tot es confirma.

Ciutat universal, plural, en la que tothom fa el què vol, es vesteix com vol, porta les sabates que vol i pensa com vol...

Això sembla.

Es una ciutat el suficientment gran com per encabir qualsevol idea, pensament o comportament.


Capital del món. Paisatge inoblidable. Arquitectura, art, vida. Humitat, calor, canvi climàtic.

Miratge que ens porta a pensar que el món pot aspirar a viure en les mateixes condicions.

Em quedo amb les botigues d'Est Village i el paisatge de gratacels trencant el cel i reflectint els núvols. I els núvols amenaçadors sobre Manhatan.