diumenge, 29 de setembre de 2013

La vergonya de la ignorància i la mentida




Llegint les declaracions dels polítics del govern balear només se m’acut aquest titular. Estan protagonitzant una de les pàgines més negres de l’educació en el nostre entorn. Són una mostra constant del menyspreu que aquests governants i polítics tenen pel seu poble, una demostració permanent de la seva poca preocupació per allò que diuen que defensen: l’educació de qualitat. Cap de les propostes del tristament famós decret de trilingüisme milloren la qualitat de l’escola, sinó tot el contrari. Ho saben o actuen amb premeditació?

Avui la comunitat educativa de les Illes ha demostrat que té les coses clares i vol defensar allò que és més preuat per a tothom: la llengua, la cultura i l’educació. Donem suport a l’assemblea de docents. És una qüestió de justícia i solidaritat.




CAIXA DE RESISTÈNCIA    2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya.
A nom de l'Obra Cultural Balear.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Estimo aquesta terra






Conèixer per estimar. Mirar per a veure. Escoltar per sentir. Posar sensacions a les músiques, a les mirades, a les trobades.

Què dóna de sí un viatge al bell mig del Priorat? Arribant per la Teixeta, un pont de l’amor i les paraules, aquesta vegada conduït a l’inrevés...
Acompanyats de la Neus, la Isabel, l’Albert, l’Amparo, tots i totes persones importants que viuen i treballen en un anonimat constant...

La sentiu...? La sentiu...? Sentiu els somnis que encara brollen dels homes i les dones que mantenen un diàleg profund i fecund amb les pissarres, els ceps, les oliveres...?

Ho hem pogut compartir i aprendre durant quatre dies perduts en la cronologia d’un curs que comença amb la mateixa feina, potser complicada una vegada més per la deixadesa i l’ofec d’una administració –ara ja mundial- que oblida al poble, l’educació, les seves necessitats i les seves aspiracions bàsiques. I, com a mostra, la vergonya d’escoltar les veus que ens arriben, avui, des del Parlament democràticament escollit de les Illes o de l’estat.

Com creixerem sinó tenim escola on aferrar-nos?

Quan serem independents de tanta grisor com la que ens marca el pas en aquests moments? En quin moment els somnis esdevindran aigua de llum que puguem beure amb les mans plenes? 

Els que creiem en aquest futur i hi treballem sense defallir, dia a dia, esperem un gest, però sinó arriba el gest només ens queda la nostra perseverança, la nostra paciència, la nostra saviesa posada al servei de la millor de les causes.

Només serem quan siguem amos del nostre destí, més enllà d’aquesta independència que ens il·lusiona, sabent que aquest és el primer pas, però d’altres potser molt més difícils caldran. 

Estimem aquells que ens acompanyen i donem-lis tot allò que tenim sense esperar res a canvi. Potser aquest és la intimitat de l’acte d’educar. I nosaltres, aprenents de mestres, seguirem fent aquest camí que ens porti, pas rere pas, a una escola més lliure, més justa, més sàvia, més feliç.

Viatge a Porrera, setembre de 2013.

dijous, 19 de setembre de 2013

Com aprenem?


Com s’aprèn a l’escola? Com aprenen els nens i les nenes? Aquest misteri quotidià que fa que els infants s’impliquin, s’esforcin, s’entusiasmin i, a la vegada, adquireixin aquells recursos bàsics que els hi serviran, per sempre més, en qualsevol moment, en qualsevol espai, en qualsevol àmbit...

Diuen els entesos que transmetre les ganes d’aprendre –i les eines i els recursos per a fer-ho- no depèn de cap programa instructiu, sinó que depèn fonamentalment del clima que siguem capaços de crear a l’aula de forma continuada, del model que, de forma contaminant, visquin els infants, de la seva percepció de com s’aprèn, de com ho fa el mestre... L’exemple, esdevé de nou una peça clau. La manera que els mestres tenim de transmetre com ens acostem al saber, a l’acte d’aprendre... és la peça clau que transmet als alumnes el model per aprendre.

Aquest curs ens hem preguntat quines són les accions, activitats, maneres de fer,  actituds que, a les aules, produeixen i provoquen aquest aprenentatge en els infants. Amb les respostes hem creat això tant modern que se’n diu “núvol de tags”.


Però més enllà dels tags, ens hem adonat de la certesa de la primera afirmació: la importància de deixar preguntes obertes, de donar exemple de com aprenem els mestres i com ens apassionem per la nostra feina, d’acollir aquelles preguntes que poden ser incòmodes, de que la complexitat entri a les aules, d’aprendre sense penalitzar els nostres errors.

Tot això és el que configura una manera de fer i d’estar a l’escola i a les aules. Un respecte profund pels sentiments i aspiracions dels més petits. Aquest és el camí per consolidar aprenentatges que ens serviran sempre.