diumenge, 24 de febrer del 2019

La Renovació Pedagògica a Catalunya i el Primer Congrés d’Educació Pública

En els darrers cursos, iniciatives amb procedències diverses han aparegut a l’escena  educativa catalana, totes elles amb l’objectiu de revitalitzar el debat i l’acció pedagògica, des de mirades diferents: Xarxa 0-12, Xarxa d’Instituts Innovadors, escoles Magnet, Escoles Tandem, Xarxes pel Canvi, Escola Nova XXI, Xarxa de competències bàsiques..., i també, exclusivament, en el sector privat, Horitzó 2020, Summem, etc. algunes amb més trajectòria que d’altres, o amb més suport institucional. És el que Jaume Carbonell ha batejat com a tercera primavera pedagògica. Moltes d’aquestes xarxes han estat possible per la combinació d’esforços puntuals i aïllats de molts centres educatius –que feia temps que es realitzaven- i iniciatives externes que han articulat en forma de programes aquests esforços. 

Algú ha vist un paral.lelisme intencionat entre l’aparició d’aquests programes i les retallades en educació, juntament amb els intents per part del govern del PP d’aplicar la controvertida LOMCE. 

El que si és cert és que, al nostre país i a nivell d’administració, arrosseguem una deriva educativa, quant a propòsits, finalitats i visió de cap on ha d’anar l’educació; una desempara en l’educació pública, producte de la vella política de convergència democràtica d’aplicació de la neutralitat i les lleis del mercat en educació, que ens va portar a la desaparició efectiva del titular de l’escola pública durant molts anys; un conjunt de polítiques puntuals, tàctiques, de curt termini que han posat pegats i pegats sobre pegats en els problemes educatius del país: sisena hora, 1 x 1, canvis regressius en els criteris de matriculació, competències bàsiques, retocar l’avaluació per posar-hi més pegats, suport o no al 0-3, etc.; unes retallades en relació als recursos destinats a l’educació que han incidit de forma desigual en el sistema educatiu i han afectat sobretot als centres educatius públics amb més necessitats, juntament amb els que treballaven en programes més innovadors, mentre es mantenien les subvencions de dubtosa legalitat constitucional a alguns centres privats; etc.

En la darrera etapa abans de l’actual, a més, va disminuir la capacitat d’actuació de l’administració com a conseqüència dels atacs virulents de l’extrema dreta per intentar imposar un model lingüístic i educatiu, per afavorir el conflicte lingüístic, la segregació social, l’enfrontament entre professorat i famílies i el conflicte en els centres educatius. L’administració ha hagut d’ocupar-se d’aquests temes i, per tant, ha deixat d’ocupar-se d’aquests aspectes més estructurals. Només cal veure l’activitat del Consell Escolar de Catalunya en aquest període i l’absència d’iniciatives legislatives o la seva situació sota mínims.

No és que ara repiquin les campanes, però feia temps que, com a mínim, no teníem en la Conselleria algú amb un discurs propositiu i més enllà del curt-termini. Caldrà deixar-li una mica de temps per veure cap on va el seu discurs en la pràctica. Té una agenda plena de temes importants: escola inclusiva, matriculació, formació inicial, plantilles i autonomia, segregació, menjadors... En tot cas li desitjo que perduri en el càrrec el temps suficient per fer possible aquest canvi de sentit. I que tingui la benevolència del govern, demostrant la importància estratègia de l’educació i traduint aquesta importància en uns bons pressupostos. 

Però tornem a l’anàlisi del perquè de tants programes d’innovació. ¿És sospitós que, en aquesta situació, apareguin tantes iniciatives? Penso, en aquest sentit, que durant els darrers anys del franquisme i els principis de la democràcia, les alternatives a la situació educativa, teòriques i pràctiques, van aparèixer i van multiplicar-se i, en molts casos, volgudament es presentaven com a suplència de la deixadesa de l’administració. Era així i tothom hi treballava per donar resposta a les necessitats de canvi que hi havia: heretàvem una escola franquista i calia que entressin idees i pràctiques noves d’acord amb les necessitats que la majoria de la població escolar demandava. Així van néixer les escoles d’estiu (recordo que en les famoses vagues contra el ministre Maravall, hi va haver sectors que ja les van qüestionar...) i les activitats de formació dels MRP, resposta a la necessitat d’organitzar la formació dels mestres per dur a terme el canvi en el model educatiu i escolar. Algú comentarà que, en l’actualitat,  la deixadesa ja no és justificable i que, per tant, els esforços que es fan per potenciar aquestes iniciatives corresponen a voler suplir allò que seria una obligació de l’administració i que, ara, ja no hi ha cap excusa per no fer-ho. Hi ha un argument que s’utilitza: es vol potenciar la innovació i la formació amb “cost zero”, des de la iniciativa privada, perquè es renuncia a exercir la responsabilitat que l’administració té. 


Potser algú m’acusarà d’ingenuïtat, però penso que, en general, les iniciatives i programes de canvi, segueixen responent a la necessitat de transformació de l’escola i el sistema educatiu, provocada pels canvis que la societat –el sistema productiu, la cultura, les relacions personals, els models familiars- ha tingut en els darrers trenta anys. No es poden obviar aquest canvis i l’escola hi ha de fer front replantejant  metodologies, models de formació, d’organització, en definitiva, cultures professionals i d’escola. Sinó ho fem crec que valorem equivocadament la naturalesa del canvi que tenim entre mans.  I l’esforç que fan tantes comunitats educatives no ha de quedat sense valoració, sigui quin sigui el seu nivell de reflexió. Ho hem de poder interpretar com un desig de canvi i de millora i ajudar amb la reflexió conjunta i cooperadora a aprofundir en els propòsits i finalitats. 

Però tant si ho creiem així o no, necessitaríem una resposta de l’administració inequívoca i la Conselleria hauria d’afegir a la llista de temes pendents la formació permanent i  la innovació. En aquest sentit, les polítiques d’innovació que s’han impulsat en els darrers anys, no deixen d’estar presoneres de la burocràcia i la tècnica amb falta d’horitzó polític i, a més, a remolc del que passava a nivell estatal. 

Vull insistir, també, que les retallades al serveis públics, concretament a l’educació i la cultura, no tenen cap justificació des d’un punt de vista social (les retallades en sanitat comparteixen amb les d’educació i cultura les polítiques de desmantellament de l’estat del benestar): són atacs, explícits i implícits, conscients o inconscients –no sé que és pitjor- al futur del país. Són manifestacions de que es vol fer sostenible un sistema que no ho és (creixement, producció sense límit, consum cada vegada més gran, desigualtats, etc.); són manifestacions de que la sostenibilitat del sistema –econòmic i productiu- només és possible fent pagar i condemnant el seu futur a la incertesa, als de sempre, és a dir, a la majoria de la població. 

Dit això -a trets generals crec que és una argumentació en la que coincidim moltes persones-, què podem fer? Hi ha possibilitats d’actuar, o no? A més de reivindicar unes millors condicions o canvis a nivell administratiu, econòmic, organitzatiu, de regulació general del sistema... es poden impulsar programes educatius a les escoles, que siguin transformadors?

Recordo que una de les primeres mesures que, de forma espontània o no, va aparèixer en els centres educatius com a resposta a les retallades que van començar al 2009 varen ser la supressió de qualsevol activitat complementària fora del centre com colònies escolars, sortides, etc. Mesura que va comportar una discussió i una adopció de posicions diferents en els centres educatius públics. Els que no volíem perjudicar a l’alumnat i els que valoraven més important deixar clara l’evidència que les retallades eren negatives per l’escola. Alguna cosa semblant al que va passar en les vagues contra el ministre Maravall. Valgui aquesta situació, com a exemple dels dilemes que avui es plantegen en els centres educatius. 

En la mateixa línia, se’ns plantegen unes quantes preguntes que hauríem d’intentar respondre. 

En la mateixa línia argumental, una primera que ens formulem seria, ¿és ètic impulsar aquests programes d’innovació en aquest context, quan hi ha una deixadesa encoberta o explícita de l’administració, respecte les seves responsabilitats? I, en el moment en el qual el Departament d’Educació mostra interès en potenciar algun d’aquests programes (escola Nova XXI, Escoles Magnet, etc.) ¿què li hem de demanar que faci? ¿Com hem de concretar aquest suport? ¿Es pot interpretar que, precisament aquests programes el que fan és ampliar la base social, de les pròpies comunitats educatives, que volen i impulsen aquest canvi i millora del sistema, o no? ¿Les entitats privades –fundacions, moviments, associacions...- han de deixar  d’intervenir amb propostes d’aquesta naturalesa?

En un altre nivell, ¿Hi ha aspectes en els que podem coincidir l’escola pública i l’escola privada concertada? ¿És interessant que hi hagi àmbits de coincidència, i això pot ajudar o no a la renovació pedagògica del sistema? O ¿la coincidència el que porta és a subordinar les iniciatives de l’escola pública a l’escola privada que té molts més mitjans i per tant situa en una posició de desavantatge estructural a l’escola pública? ¿Què caldria fer per aconseguir que l’escola pública tingui de nou el lideratge del canvi i la millora educativa en el camí del coneixement, la justícia social i l’emancipació de les persones? Naturalment, sense haver d’estar en contra dels esforços que es fan des d’algunes escoles privades. 

¿És imprescindible que les propostes impliquin a totes les escoles públiques? ¿Com evitarem la consolidació de xarxes diferents dintre la mateixa escola de titularitat pública? ¿Qui ha de prendre la decisió al respecte? ¿De qui és responsabilitat? ¿De l’escola pública concreta que vol innovar? ¿Del responsable de la iniciativa d’innovació? ¿De l’administració? ¿Les escoles que volen innovar són les responsables del desenvolupament desigual del sistema? Perquè, és evident que, en l’actualitat ja no existeix una única xarxa d’escoles públiques, s’apliquin o no programes d’innovació. ¿Que hi hagi escoles públiques diferents, amb diferents nivells d’autonomia, és negatiu pel sistema? ¿Es pot impulsar i organitzar la cooperació i la interdependència entre els centres educatius públics, per neutralitzar-ne la competitivitat? Finalment: ¿És pública tota escola de titularitat pública? ¿Quines són les condicions que ens la permeten qualificar d’aquesta manera?

Per acabar, una qüestió més global: ¿fins a quin punt les iniciatives de  transformació i millora de l’escola pública depenen de la supressió dels concerts a l’escola privada? 

Penso que al voltant d’aquests dilemes, i segurament alguns d’altres, caldria un debat seré i profund, que avaluï la situació actual i defineixi quina pot ser la millor manera d’avançar en els objectius compartits. Només abordant aquest debat sense prejudicis podem acordar una línia de futur que ens permeti sortir d’aquest cercle viciós en el que ens hem instal·lat. Segurament les posicions dels moviments educatius respecte a les propostes de reforma del sistema han de ser matisades en funció de molts paràmetres: de la naturalesa de la pròpia reforma, del seu abast, etc. No podem tampoc escudar-nos en una desqualificació general dels esforços reals que es fan des de les escoles, ja que tampoc ens ajuda a avançar. En aquest sentit, d’entrada, vull manifestar un respecte molt gran a tots els intents des de qualsevol xarxa de millorar l’educació del país. Si hi ha algú que tingui la patent de la renovació pot llençar la primera pedra, però al final, caurà sobre la pròpia teulada i rodolarà, a la mínima, sobre el nostre cap de convençuts. 

No podem sospitar de forma genèrica, per desconeixement o per altres motius, de com podrà pervertir-se o no determinat programa, ja que crec que és fer un flac favor a tots aquests esforços de tantes comunitats educatives, a més, d’afavorir l’immobilisme  que no ens ajuda tampoc a millorar. I això no vol dir en cap cas un xec en blanc per cap programa, sinó la voluntat d’utilitzar qualsevol escletxa per donar un tomb d’equitat i renovació. És treballar en línia de la pedagogia de la possibilitat (Henry Giroux), quan ens proposa explorar línies d’acció a nivell d’escola i del currículum per treballar contra els designis del poder i del seu control. 

Totes aquestes preguntes es poden respondre argumentant, des de la teoria i des de la pràctica, com podem avançar des de la cooperació, però potser de forma diferent, en cadascuna de les escoles públiques reals d’aquest país. La proposta d’organitzar un Primer Congrés d’Educació Pública, la situem en aquest context. Per refer el discurs de la renovació pedagògica i del paper de l’educació pública en el conjunt del sistema educatiu i, també, per definir línies possibles d’actuació i les condicions que ho faran possible. Potser, comença a ser molt improductiu, tenir nomésgrans declaracions de principis de com volem que sigui l’escola i deixar les coses com estan sense intentar –potser amb errors- canviar les coses en el dia a dia, que és el que intenten fer tan professorat com famílies en molts centres educatius del país. 

Crec que aquest debat, és avui d’una gran actualitat i molt necessari.