DES DE L'ESCOLA

Mestres!

2012-01-26T04:00:00.000-08:00

La setmana vinent comença Mestres! el programa que TV3 ha estat preparant durant sis mesos per posar sobre la taula, les visions, els reptes, les dimensions, les grandeses i les febleses de la nostra professió.

Val la pena remarcar que en el programa només surten mestres en actiu, que treballen dia a dia a l'escola per intentar una bona educació per a tots els i les alumnes.

Segur que hi haurà coses que ens agradaran més i menys, que cirticarem, que faríem d'una altra manera. Conec la dedicació que hi han esmerçat l'equip que l'ha produït i sé que han treballat amb una gran autonomia, escoltant a molta gent, amb el risc de fer un programa de divulgació, però alhora seriós, entenedor i arriscat. Arriscat sobretot per apostar per mostrar una realitat amb aspectes innovadors, maneres de fer, d'actuar i de reflexionar que ens agradaria que fossin més generalitzades. .

Acompanyant al programa, la Federació de MRP i la Fundació Jaume Bofill han programat un conjunt de debats a tot Catalunya que també us recomanem. Podeu consultar-ne el programa aquí.

Dimarts després de l'APM tenim una cita amb TV3.

Conseqüències dels canvis en la preinscripció

2012-01-25T07:00:00.000-08:00

Les mesures de canvi en el model de preinscripció, aprovades pel Consorci i el Departament d’Ensenyament, a l’espera del dictamen del Consell Escolar Municipal, suposen un pas enrere respecte a les polítiques de igualtat, equitat, distribució equilibrada de l’alumnat, cohesió social i aposta per l’escola de proximitat, impulsades en els darrers anys.

La proposta ens diu que “dobla el nombre de centres de l’àrea d’influència”. Aquesta primera afirmació no aporta res a la necessitat d’una matriculació equilibrada.

Ens diu també que “millora la capacitat d’elecció de les famílies”. En tot cas afavoreix a determinades famílies la seva elecció. L’elecció ja no depèn de la proximitat, sinó d’altres factors, per tant, en la pràctica, són només algunes famílies les que milloren la seva capacitat d’elecció dels centres. Les que tenen la informació. Les que opten i poden desplaçar-se.

Finalment, ens anuncia que “afavoreix el repartiment d’alumnat immigrant amb necessitats educatives específiques”. Haurem de veure com ho afavoreix. Es parla de reserva de places per aquest alumnat. No s’especifica en quins terminis funcionarà aquesta reserva.

Es parla també de donar valor al factor proximitat. Com es fa això ampliant la possibilitat de preinscripció a escoles menys pròximes? Aquesta és una afirmació enganyosa. L’anterior sistema si que apostava per la proximitat.

Aquestes mesures es combinen amb dos aspectes més:

Primer, la modificació efectuada el passat curs per donar punts als alumnes que havien tingut familiars directes estudiant en el mateix centre.

Segon, el degoteig constant de l’escola privada a l’escola pública dels alumnes amb més dificultats, degoteig permès per l’administració,

Així s’aconsegueix afavorir la selecció de l’alumnat per part del centre i la consolidació de dues xarxes diferenciades: L’escola pública com a escola per a tothom, i l’escola privada com l’escola d’uns quants, els que poden.

En la pràctica, les mesures de canvi en la preinscripció té conseqüències negatives, directes per a les escoles públiques:

La primera és que els centres educatius que reben més immigració, encara en rebran més. Per un efecte secundari de rebot en els processos de matriculació. M'agradaria equivocar però els informes dels darrers cursos ens alertaven d'això i com el reduir aquestes zones i basar-les en la proximitat, ajudava a redistribuir personal.

La segona és que els centres que tenen molta demanda durant el període de preinscripció, encara en tindran més, ja que hi podran optar famílies que viuen més lluny. La qual cosa augmentarà el conflicte. Ens trobarem amb més freqüència amb la necessitat d'arribar al sorteig al qual podran optar famílies properes a l'escola, i famílies que estan més lluny que ara.

Aquella idea signada en el Pacte nacional per l’educació, de constituir un servei públic educatiu, que homologués l’alumnat i les condicions entre l’escola pública i l’escola privada sostinguda amb fons públics, ja s’ha enterrat definitivament.

I una darrera qüestió. Les mesures es prenen sense consultar als centres educatius públics, ni als seus equips directius. Que quedi clar per si algú gosa defensar la idea de que des de l’escola pública hi estem d’acord.

La competència lectora

2012-01-25T02:00:00.000-08:00

Una bona conferència d'Isabel Solé a la Fundació Bofill, sobre la competència lectora.

En aquests moments en els quals sembla que tornem a les antípodes dels plantejaments que han posat sobre la taula maneres diferents de plantejar aquest repte de les societats i de l'escola d'avui, la conferència d'Isabel Solé torna a insistir sobre aquells aspectes bàsics que sovint no es tenen en compte. La seva anàlisi del que està passant a l'escola, és molt vigent, actual i realista.

Ens trobem davant d'un dels punts claus d'una escola que sigui capaç de respondre als reptes d'alfabetització en la scoietat actual. Val la pena que hi reflexionem individualment i col.lectiva. Aquesta xerrada ens convida a fer-ho. I a actuar, naturalment, més enllà de plans lectors i nombres de llibres que cal llegir.

M'agrada l'anàlisi que fa perquè ens ajuda a revisar el dia a dia de l'escola i a analitzar-ne els problemes des d'un punt de vista global, qüestió que de vegades ens costa.

Avaluar? De què parlem quan parlem d'avaluació?

2012-01-24T23:30:00.000-08:00

Segueix sent un cavall de batalla a l'escola. Avaluem el procés, però després ens pressionem per explicar un suposat nivell dels alumnes i no enganyar-nos.

Avaluar el procés i no enganyar a ningú també és possible. Perquè hi ha processos en els quals hom pot veure si l'actitud de l'alumne és suficientment participativa. Però també si els recursos que activem per afavorir aquesta implicació de l'alumne, funcionen o no.

Avaluem als alumnes i ens avaluem nosaltres mateixos. Fem tot el que està en les nostres mans, ho constantem, informem als pares... Però com ens en sortim amb tot l'alumnat?

Avaluar és tenir en compte el suposat nivell dels alumnes? Si és així hem de determinar quin és el nivell de referència i com es determina. Per l'edat? pel currículum oficial? I, després hem d'estar segurs que tindrem els instruments per fer-ho sense enganyar-nos i sense enganyar a ningú.

És clar que, si no sap llegir. no sap llegir Però hi ha molts més aprenentatges i l'anàlisi tampoc és tant clar ni objectiu.

Ser clars en explicar aquest procés d'aprenentatge. En explicar com hi intervenim. Com aconseguim o no implicar a a l'alumne.

Segur que avaluar significa alguna cosa més que posar una nota. Encara que a l'administració sembla que sigui l'únic que els importa.

El nño de la bicicleta

2012-01-23T03:30:00.000-08:00

Bona pel.lícula Relacions interessants al voltant d'un nen no estimat en el seu entorn familiar i amb una necessitat molt gran d'afecte i lligams.

Relacions interessants entre ell i la Samantha -la dona que l'acull-, entre ell i els educadors, el pare... Amb l'amic delinqüent, amb el nòvio de la Samantha... I el contrapunt de l'estanquer i el seu fill, alliçonador.

Com Linux i la seva manta, la bicicleta és l'objecte que el salva i el lliga al món.

Recomanable en tots els sentits.

Educació lenta, encara.

2012-01-22T06:45:00.000-08:00

Segueixo fent xerrades sobre l'educació lenta. Insisteixo en seguir plantejant que no es tracta d'anar tant lentament, deixar fer, o no fer res i esperar que tot succeeixi de forma automàtica.

L'acció educativa ha de ser d'una gran exigència. No podem dormir-nos en els llorers, ni esperar que els nostres alumnes aprenguin sense cap mena d'esforç. Tenir en compte ritmes d'aprenentatge no vol dir inoperància i laissez faire.

Buscar el temps just.

O com deia César August en el seu lema, Festina lente (afanya't lentament) que no deixa de ser un oximoron enginyos i interessant.

El poeta

2012-01-21T02:30:00.000-08:00

El Poeta

És aquell qui en el cor com una torxa ardent

crema en apoteosi! La substància d'un somni;

vaga calladament com un Eros alat

per la corba suau de l'oblit i l'escuma.

I per la seva sang passa, com un misteri,

el bruel del lleó o el sospir de la tòrtora.

Albert Manent

Missatge a la xarxa

2012-01-20T03:00:00.000-08:00

M'arriben molts missatges a la xarxa. Reprodueixo aquest perquè contribueix amb més arguments a la indignació necessària:

Si el viernes, día 30 de diciembre, el consejo de ministros del Partido Popular (PP) acordó rebajar un 20 por ciento la subvención a los partidos políticos y a los sindicatos, para ajustar el déficit fiscal, pedimos que se le retire la subvención anual de 10.000 millones de Euros (*) a la Iglesia Católica. ¿Por qué a unos sí y a esta institución no?

(*) esta es la cantidad que se asigna como pago anual del Estado a la Iglesia católica en 2012 como consecuencia del Concordato firmado por España con el Estado vaticano en 1956 y ratificado en 1979. Ha recibido ya del bolsillo de todos los españoles cientos de miles de millones de euros.

Preinscripció i desequilibris

2012-01-19T01:30:00.000-08:00

Allò que anunciaven taumaturgs insignes, s'ha acomplert... (com deia el poeta).

Sembla que es canvien les zones de proximitat per al curs vinent. Pressions del PP (volen zona única a Barcelona) porten al Departament d'Ensenyament a acceptar modificar les zones d'influència i ampliar-les. És clar, que el Departament no ha tingut en compte la opinió de les escoles públiques que estan en contra d'aquestes propostes. Potser és que no ho saben que estem en contra, ja que no ens ho han preguntat...

El cert és que les zones s'amplien, mesura que només afavoreix a la població autòctona, amb més ... (ho deixem aquí, amb punts suspensius...).

S'acabar així una de les poques petites reformes que va intentar el tripartit per intentar equilibrar escola pública i concertada, per tal que l'alumnat es repartís una mica més equilibradament. Amb aquesta mesura (juntament amb els punts que ja es van introduir el curs passat per primar als fills de les famílies que han estudiat en el centre al que opten) s'afavoreix a una població concreta. Ja sabem a que ens referim.

Primer els de casa, diu aquell eslogan de l'extrema dreta que tant mal ens fa als ulls quan ens el refreguen. D'altres l'apliquen de manera més subtil i potser ningú es queixa.

Ho complementem amb la desmatriculació contant que alguns alumnes -curiosament els que tenen més dificultats- pateixen a partir de primer de primària a les escoles concertades de Barcelona.

Menys mal que la qualitat de l'escola pública ningú ens la discuteix.

Jocs i memòria

2012-01-18T23:12:00.000-08:00

Cada vegada que preparem un joc matemàtic nou -a la nostra escola fa temps que treballem les matemàtiques amb aquest recurs, entre d'altres- apareix a la primera pàgina del CD en Carlos Gallego.

Penso que és un bona manera de recordar-lo fent servir uns materials que ell en va promoure la seva construcció. Malgrat hi hagi una pena tant gran en la seva absència.

Gràcies per les teves herències.

La vida sigue igual?

2012-01-17T06:00:00.000-08:00

En setze dies d'any, els anuncis de retallades han estat constants. El mes passat hem cobrat de miracle (!) gràcies a un error d'economia. I aquest mes ens despertem cada dia amb un nou anunci de retallades que ens afecten i ens afectaran en els propers mesos. Tenim la impressió que no hi ha final en aquesta espiral.

S'anuncien altres mesures específiques que s'aniran concretant a nivell educatiu. Disminució de plantilles, augment d'horaris, supressió del professorat per fer suport, disminució de pressupostos, anulació de subvencions a entitats de la comunitat educativa, supressió de les escoles d'estiu, disminució d'un 80% del pressupost per formació... No ens hem de preocupar excessivament, ja que també ens diuen que gràcies a l'exercici de responsabilitat de CiU i PP, cobrarem endarreriments, i els catalans podrem arribar a final de mes.

Mentrestant, els governs teconcràtics o polítics, contracten als piròmans com a bombers. S'anuncia i es difon la idea bàsica: no hi ha alternativa, condemnant la raó crítica al carro del rebuig (no té dret ni al compostador ni al cubell del reciclatge).

A l'escola, com a contrapartida, la única recepta que li arriba és el "ordeno y mando". Com si els déficits i les retallades no tinguessin importància i no estiguessin hipotecant el futur de l'educació. Acatarem ordres, és clar: venceran però no convenceran. Aquest és el problema.

L'escola malgrat tot, en el dia a dia, segueix. Hi ha un bon ambient. Fem bromes. Treballem com mai. A les aules, els projectes es segueixen construint. Hi ha compromís. Els pares i mares segueixen col.laborant, tornant a temps antics en els quals ningú es feia càrrec del manteniment i eren les mateixes famílies les que el solucionaven.

Ens deixen fer. Està clar. Cap càrrec de l'administració s'interessa per nosaltres. No saben el què fem. Si treballem en equip o no. Si hi ha compromís de les famílies o no. Si els nens aprenen o no (es pensen que ho saben mirant les estadístiques anuals... però no saben què saben en realitat....). Si tenim un bon projecte o no. Es preocupen, això si, que complim la normativa.

Tot és ficció... Somien els androides amb ovelles elèctriques? Potser ens dirigim cap un món com el de Blade Runner. La vida segueix igual? Jo crec que no i la impressió és que, en pocs mesos, haurem perdut la innocència que encara ens caracteritzava.

No sé si hi haurà intel.ligència suficient per ajudar-nos a sobreviure a la crisi. La reclamo de l'administració amb molt poca convicció veient els seus actes. Ho haurem de treballar nosaltres si volem tenir un mínim de possibilitats de futur.

In memoriam. Ai, la memòria!

2012-01-16T05:56:00.000-08:00

"Cataluña fué ocupada por Felipe IV, después por Felipe V, que la venció. Fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar"

Manuel Fraga Iribarne

La lentitud del viatger. La rapidesa del turista.

2012-01-15T23:06:00.000-08:00

És semblant a la faula de la llebre i la tortuga. És clar que la tortuga arriba abans que la llebre. I, a més a més, s'assabenta de quin és el recorregut i què s'hi pot trobar.

El turista surt, amb un mitjà de comunicació molt ràpid i aterra en un país llunyà. Baixa de l'avió i, el primer coneixement li arriba amb una diferència de clima, paisatge, temperatura, ambient... La seva sorpresa, la velocitat que ha utilitzat per arribar-hi, faran que sigui necessari destinar un temps a adaptar-se, a saber exactament on ha ant a parar, a acceptar que aquella calor extrema és ben natural al país on ha arribat...

La persona que viatja, en canvi, fa un llarg recorregut, amb un temps en el qual observa, coneix, aprèn, es va adaptant als canvis climàtics, ambientals, de contextos, de cultures... Quan arriba, ja porta a la seva maleta moltes vivències... molta saviesa...

Em vaig quedar amb aquesta anècdota que va explicar un dels assistents al seminari que el cap de setmana passat vaig inaugurar a Eivissa, al Centre de Professors. Citava a un autor, del qual ara no en recordo el nom.

Cada conferència que faig em suposa un gran aprenentatge. Us ho asseguro i no ho dic formalment. Sempre hi ha un comentari adient, o una pregunta que et fa pensar, o dubtar sobre el que has explicat i que obliga a explicar millor o a matisar...

Em dóna la sensació quan algú explica una anècdota d'aquestes que ha relacionat el que jo intentava explicar amb alguna cosa que ell havia viscut. L'he ajudat a pensar en les seves pròpies coses. Ja em dono per satisfet. Aquest hauria de ser l'objectiu de moltes xerrades.

Gràcies a l'esperança

2012-01-14T11:50:00.000-08:00

No calen paraules, només escoltar.

Per què als nens no els agrada anar a l'escola?

2012-01-10T01:54:00.000-08:00

Aquesta és una de les preguntes a les quals el llibre del mateix títol de Daniel T. Willinghan intenta donar resposta.

Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.

Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.

Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.

Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.

No sé llegir

2012-01-09T03:51:00.000-08:00

Us recomano la lectura de l'article d'Àngels Prats al darrer Perspectiva Escolar "El que he après de la lectura ara que no sé llegir". Tots els que contínuament estem reflexionant en els processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura, en les dificultats que alguns nens i nenes tenen, en com els podem ajudar... l'hauríem de llegir, per tal de reflexionar-hi profundament.

La importància d'aquest procés no cal remarcar-la. L'Àngels aporta la seva visió adulta a un procés i un aprenentatge estroncat de forma desafortunada. De ben segur que les reaccions emocionals que ens explica, ens poden ajudar a entendre reaccions que alguns infants poden tenir davant de les dificultats de fer aquest aprenentatge amb èxit.

Gràcies, Àngels, per aquesta aportació que de nou demostra el teu mestratge en aquest aspecte bàsic de l'educació dels infants.

No hi ha alternatives?

2012-01-08T02:23:00.000-08:00

Fa uns anys comprava el País els dilluns per llegir la columna de Vázquez Montalban. Segurament era aquesta fidelitat la que em feia preferir aquell diari d’altres. Després, va desaparèixer la seva columna malaraudament, però el diari ja navegava cap un mar que no m’interessava. Vaig convertir-me en lector puntual de diaris, sense cap mena de fidelitat. Haig de confessar que m’he tornat addicte a la columna de Josep Ramoneda al diari Ara.

La d’avui és de nou d’una gran claredat. Llegint-la hi veig reconegudes idees o reflexions que he fet, d’una manera molt més modesta i dispersa. M’agrada sobretot aquesta idea de les conseqüències d’acceptar que no hi ha alternatives. Si no hi ha alternatives el que ens toca és obeir. La renúncia a l’alternativa és la renúncia a la raó crítica.

Aplicar-ho a l’economia o a l’educació...

Però també a la vida social i personal, naturalment... Potser, en definitiva, no podem construir una ciutadania moderna sense assumir de nou la necessitat de pensar i reflexionar sobre la possibilitat d’alternatives. I sobre la responsabilitat de posar-les en pràctica per poc que, mínimament, siguin possibles.

Encara que l’àmbit d’acció sigui petit i de poca transcendència. Com diu Daniel Viglietti:

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, / ¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?

Silencis

2012-01-07T23:44:00.000-08:00

El silenci permet reordenar el pensament.

Aquests dies de parèntesi serveixen per fer balanç i repensar plans i projectes.

I el pensar sobre tot això necessita silenci.

Dues setmanes sense entrades.

Consell Escolar de Catalunya, 25 anys

2011-12-21T02:09:00.000-08:00

Dimarts vaig assistir al 25è aniversari del Consell Escolar de Catalunya.

Hi vaig pertànyer fa temps, uns set anys, en els quals vaig estar a la permanent, a moltes comissions, vaig participar en l'elaboració d'informes, dictamens, jornades... En aquella època, érem pràcticament els únics -els representants dels MRP- que teníem alguna vinculació directa a l'escola. Juntament amb sindicats, associacions de pares i algun representant universitari, aportàvem idees, negociàvem, proposàvem consens, fèiem vots particulars... i perdíem votacions, dictamens, propostes... Sovint, d'una forma aclaparadora, deixant-nos sols als que representàvem una part important de la comunitat educativa: la que es vincula més directament a l'escola pública.

Aconseguir una votació favorable, un dictamen una mica proper als nostres posicionaments, era una tasca persistent, cansada, i que molt poques vegades reeixia.L'administració, sovint, actuava a la una, imposant les seves propostes -per alguna cosa tenien i tenen majoria. De vegades amb l'ajut inestimable dels representants de l'escola privada o de sectors o persones afins.

Per això, dimarts quan s'exaltaven els valors del Consell, per part dels sectors que han actuat d'aquesta manera imposant els seus criteris i , en general, no escoltant els arguments raonats i justificats que s'han presentat, em va saber greu. I, a més, això ha anat passant en les diferents èpoques del Consell.

Algunes de les persones que van intervenir van fer referències històriques. Referències esbiaixades pel seu punt de vista parcial.No solament no s'han pogut arribar a consens moltes vegades, sinó que quan a l'administració li ha convingut, les aportacions del Consell no s'han tingut en compte. En el meu temps es va fer un estudi de quantes de les propostes de canvi que es proposaven des del Consell als Decrets o propostes de l'administració, s'incorporaven finalment i el resultat va ser entre un 20 i un 30%. I ens referim a les propostes, finalment aprovades. No crec que el percentatge sigui molt diferent en l'actualitat.

La incidència i el valor del Consell no el dóna la seva composició, sinó la voluntat política de l'administració i la seva obertura cap a tots el sistema educatiu, les escoles, les famílies i el professorat. Tenim una administració que no acaba de confiar -des de fa temps, no cal donar només la culpa a l'actual- en l'escola pública i que mostra una submissió als sectors privats del sistema i als més corporatius Poc consens aconseguirem si seguim per aquest camí.

L'acte va ser avorrit, protocolari, litúrgic... en el qual es va aprofitar per fer reconèixer la trajectòria, amb tots els respectes per la persona, d'un membre que s'ha mantingut en el Consell des dels inicis, de la qual recordo en els set anys que vaig assistir-hi, tres o quatre intervencions com a màxim. Les intervencions, en general, no han fet cap mena d'aportació interessant. Previsibles i protocolàries.

Ningú ha parlat de quina política es seguirà per convertir aquest organisme tant important, en un veritable àmbit de debat, innovació, progrés i canvi com ens demanava el president Mas. Sembla que la voluntat és anar acumulant quiquennis i celebracions. Catalunya va ser la primera en crear aquest organisme -sempre hem de recordar que som els primers en tot.- però hem estar capaços de convertir-ho en un organisme sense la vitalitat que necessitem en aquests moments.

El sistema pateix una gran desconfiança en totes direccions i aquest és un problema greu. I no aprofitem aquests actes o aquests organismes per generar-la. Seguim amb les polítiques de sempre, disfressades amb nous referents -o vells quan ens convé- però sense cap perspectiva de que això va pel bon camí. Ni tant sols que va per algun camí, que vagi com a mínim cap endavant.

Seguir practicant la convivència i la democràcia -amb això coincideixo en que el Consell, a grans trets i de forma interna, n'és un bon exemple- és el que ens toca malgra tot. Ànims als companys que ens hi representen.

In time

2011-12-20T02:20:00.000-08:00

In time, com a pel·lícula, no és gran cosa. Fins i tot prescindible, en molts moments previsible...

Té la força de la idea base del guió. Descriure una societat fragnentada i dividida i no tant irreal com sembla: ciutats que s'assemblen a espais com els que existeixen en alguns països del nostre món, murs de separació, fortificacions, seguretat, divisió de l'espai. El temps és el diner, és l'objecte que dóna poder i dominació sobre la resta. Paradoxa interessant, amb pinzellades de Momo amb els seus homes grisos guardians del temps. Filosofia oriental: No estic acostumat a tenir més d'un dia, caldria viure com si cada dia fos l'últim de la nostra existència...

In time, no és una pel.lícula bona, però ens provoca la reflexió sobre el que ens està passant. També és veritat que, de vegades, la bondat depèn de la capacitat que té una obra de fer-te pensar sobre les coses que et preocupen. I In time ho fa.

Llàstima que el guionista i director hagi aprofitat una bona idea per fer un producte comercial, en el qual priva l'acció i la historieta, per sobre del missatge.

Com podem canviar el sistema. Aquesta és la pregunta que ens fem moltes persones. Un sistema que sembla absolutament rígid i, a la vegada, etern, immutable, amb uns sistemes de seguretat globals i planetaris. No sé si les alternatives són en aquest cas reals. Però també és veritat que com diu Morin en un dels seus darrers llibres, allò que pot ser imprevisible pot provocar el canvi sense que estigui planificat. Atendre la imprevisibilitat. Un fet insignificant pot donar el tomb. El moviment de la papallona que provoca una gran tempesta...

Costos i fal.làcies

2011-12-19T03:04:00.000-08:00

Sembla que no és tant evident que un propietari definitiu sigui més car que un interí. Els costos per l’administració són diferents i , en el cas dels interins, és més alt que el dels propietaris, que han passat unes oposicions.

Per tant, l’argument de l’estalvi no ens serveix en aquest moment per justificar la no convocatòria d’oposicions pel curs vinent. En un sistema, a més, que té una quantitat molt gran d’interins.

Crec que les raons estan en dues línies: afavorir la flexibilitat dels llocs de treball (és molt més complicat fer fora a un interí que un propietari) i, per tant, contribuir a aquesta corrent que proposa la disminució de la inversió de l’administració per l’ocupació. Un lloc ocupat per un interí és molt més fàcil de reconvertir o, si cal, suprimir. L’altra justificació és aquesta idea que per sanejar l’economia s’ha d’apostar per tal que la iniciativa privada sigui la creadora d’ocupació, no s’inverteixi en serveis públics perquè són cars. Aquesta idea de que així es crearà ocupació, és una altra fal·làcia.

Penso que aquesta mesura està en línia de la política de disminució de les inversions públiques per crear ocupació. I això a curt, mig i llarg termini són càrregues de profunditat i per l’escola també.

Si l’administració no crea ocupació, qui ho farà? També es fa servir l’argument de l’eficàcia del sistema. S’argumenta que les places ocupades definitivament per funcionaris, no són prou eficients, ja que no tenen estímuls, ni competència, ni tampoc cap mecanisme per tal que hi hagi un funcionament molt més eficaç. En aquest aspecte hi contribueix la pràctica de sectors de treballadors de la funció pública que no s’han acabat de “posar les piles” i que fa que perdi credibilitat davant la societat en general.

Reduir l’ocupació pública no millorarà l’economia. Ja sabem, a més, quina és la política de les gran empreses –les que dicten aquestes propostes als governs- per l’ocupació. Com deia aquell “cero patatero”. I sinó es crea ocupació, no augmenta el consum, i l’economia se’n ressent. Potser la funció pública no és la solució, però el que està clar és que les mesures que es van anunciant pensem que no resoldran cap dels problemes reals de les persones.

L'escola, un espai de llibertat

2011-12-18T03:44:00.000-08:00

Divendres a les 4 de la tarda. Aquest és la imatge del pati de l'escola. En pocs minuts l'escola s'omplirà de més de 1000 persones, grans i petits per celebrar conjuntament la Cantada de Nadal. Sembla estrany, com deia una mare, i ja en portem vuit. Al desembre del 2004, vam enfilar quaranta nens sobre quatre taules, els hi vam posar unes llumetes i els vam fer cantar dues vegades, perque vam acabar la cantada amb 40 segons. Després vam menjar torrons, vam veure cava (quins temps aquells!) i vam brindar per una escola que tot just començava.

Després de vuit anys hem sabut entre tots crear un espai emocionant, ple de felicitat, capaç de fer-nos posar la pell de gallina amb els nois i noies de cinquè cantant la seva cançó. L'organització i la col.laboració de totes les famílies va fer possible unes hores en que tot es va desenvolupar amb molta tranquil.litat. Fins i tot, no feia fred.

Passem i passarem temps difícils i complicats, per l'escola, per les famílies, pels mestres... Per això té tant de valor aquests espais tant dignes, privilegiats, en els que és possible pensar que una altre manera de relacionar-nos i viure és possible. No és un espai imaginari: l'escola és un marc en el qual la solidaritat, la cooperació, el treball compartit, la superació, l'esforç, l'ajut solidari, l'aprenentatge, la convivència, la democràcia... són possibles.

Ho hem de conservar.

Resistiré

2011-12-17T22:17:00.000-08:00

No hi ha com agafar-s'ho amb sentit de l'humor. El meu amic David Vilalta m'envia aquest enllaç a un video fet per mestres de la Comunitat de Madrid. Podem començar a fer el nostre!

La responsabilitat social d'experimentar

2011-12-16T23:27:00.000-08:00

En temps de crisi com els que estem vivint, tots els que ens plantegem que hi ha d'haver altres maneres de treballar, de resoldre els problemes socials, econòmics, educatius, polítics... que ens envolten, tenim una gran responsabilitat:

Demostrar en la pràctica que és possible, just i necessari, fer les coses d'altres maneres. Només així serem capaços de bastir noves alternatives.

Tinc la impressió que, sovint, ens movem entre un discrus utòpic i una realitat que la veiem excessivament condicionada i que, esdevé paralitzadora. Sempre tenim a mà el recurs de dir que "això és utòpic"... És difícil sovint actuar en condicions com les que treballem, però també és veritat que les alternatives naixeran de les nostres pràctiques. Aprofitar totes les escletxes del sistema, ser creatius, repensar i reconstruir situacions, no conformar-se, ser capaç de renovar estructures organitzatives, finalitats, maneres de fer... si la realitat ens ho demana. Com diu el cantant "el cielo se hace a mano y sin permiso". I tot allò que és realitzable immediatament, s'ha d'intentar portar a la pràctica.

Pensava tot això a la Junta de la Federació de MRP, quan analitzàvem la situació d'ofec econòmic i organitzatiu que ens porta l'actal moment. La Generalitat ens deu part del pressupost del 2010 de les escoles d'estiu i la totalitat del 2011. La Federació de MRP està en una situació econòmica difícil, ja que no sap quan cobrarà el conveni del 2011 (crec que és l'any que s'està acabant). I les entitats financeres no faciliten en cap moment la sortida a l'actual moment,

No és que proposi que aquest sigui el motiu per canviar-ho tot. Però si que és l'oportunitat. Hi ha un espai pels moviments i col.lectivitats crítiques a l'educació. I hem de ser capaços de trobar-lo, malgrat aquestes situacions externes que no ens afavoreixen.

Tenim el més important: el capital humà, els centenars de mestres, educadors i educadores, altres professionals, persones que volen i treballen per una nova escola i una nova educació. Tenim la responsabilitat de seguir creant espais d'experimentació social que demostrin en la pràctica que aquesta nova educació és possible.

I les utopies ens serveixen encara per orientar-nos en el camí.

Construir una gran mentida, repetint-la i amplificant-la.

2011-12-15T03:25:00.000-08:00

Constantment, tens la impressió que la premsa i els mitjans de comunicació social, ens deformen la realitat. I que la seva tàctica consisteix en repetir i amplificar notícies que han estat cuinades en llocs innombrables, i així donar-lis una pàtina de veritat i realitat. Exemples propers els tenim amb el linxament que es va fer a Papandreu o l'homenatge mundial a l'Steve Jobs.
Sobre el fundador d'Apple, Vicenç Navarro publica un article a El Público, del qual us en reprodueixo un tros. El podeu llegir sencer en aquest enllac.

Su fortuna personal (estimada en 8.500 millones de dólares) y los enormes beneficios de su empresa se basaban, en parte, en esta súper explotación de otros seres humanos. El número de suicidios, consecuencia de las horribles condiciones de trabajo, ha sido denunciado en varios medios internacionales. Según el diario londinense Daily Mail, a los trabajadores de las fábricas de Apple en China se les fuerza a firmar un contrato en el que se comprometen, ellos y sus familias, a no denunciar y a no llevar a la compañía a los tribunales en caso de accidente, daño, muerte o suicidio. La insensibilidad hacia las condiciones de trabajo en sus empresas reflejaba una actitud muy representativa del gran emprendedor del siglo XX. Su antagonismo, casi hostilidad, hacia la clase trabajadora, era bien conocido. Como señala Eric Alterman en su artículo titulado Steve Jobs. Una vergüenza americana (Steve Jobs. An American Disgrace publicado en The Nation. 28-11-11), Steve Jobs había aconsejado al presidente Obama a imitar a China y permitir a las empresas estadounidenses hicieran, no sólo en China, sino también en EEUU, lo que quisieran, sin ningún tipo de protección a los trabajadores ni al medio ambiente.

Su obsesión era acumular dinero, sin ningún freno en ello. Era el “perfecto emprendedor” de la Corporate America, que se nos quiere presentar como modelo y ejemplo. No se conoce que diera dinero a actos sociales benéficos, como los súper ricos suelen hacer en aquel país como estrategia de marketing para mejorar su imagen. En realidad, ridiculizó a Bill Gates por crear una fundación que lleva su nombre, atribuyendo un supuesto retraso tecnológico de las empresas de Bill Gates (la hostilidad de Steve Jobs hacia Bill Gates era bien conocida) al “excesivo interés de Bill Gates en ayudar a los pobres”. Steve Jobs era un personaje que pertenecía al mundo definido por Charles Dickens.

La fuente de las mujeres

2011-12-13T13:51:00.000-08:00

La fuente de las mujeres és una pel·lícula que funciona com una mena de conte -això és el que se'ns adverteix quan comença- , amb uns personatges desiguals; alguns tractats amb molta delicadesa -sobretot les dones- i d'altres més irreals (el mestre o l'antic amic...).

La història ve d'Aristofanes, però aquesta moderna Lisistrata actualitza el mite de l'amor i del poder femení, barrejat amb la metàfora de l'aigua...

Com a història ens porta a una mena de paràbola sobre les dones i la seva força i sobre la necessitat de que aquesta força pugui ser, estratègicament, un dels factors que poden provocar a la llarga un canvi social profund. I no solament al tercer món, sinó al nostre.La situació no és tant fàcil com a la pel·lícula, però com exemple pot servir.

Sobretot, pel que fa referència al nostre context, les dones poden jugar aquest paper socialment sinó es deixen contaminar per aquests valors que semblen creats per perfilar al gènere masculí i que vinculen determinats comportaments culturals i personals a les relacions de poder i a la pervivència rígida de privilegis històrics. En el cas de la pel·licula molt evidents, però en els nostres contexos, encara que costin d'identificar, igualment presents.

Aneu-la a veure i penseu-hi.

Mesures contra la crisi?

2011-12-11T11:26:00.000-08:00

Ens presenten les mesures contra la crisi que proposa la Generalitat de Catalunya, en relació, sobretot, als funcionaris, a la funció pública i a ls serveis públics.

En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.

En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?

En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin.

Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar.

Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú.

Un bon ajut per a les famílies

2011-12-03T23:14:00.000-08:00

Consulto i tafanejo les pàgines web "Família i escola" que el Departament d'Ensenyament ha publicat d'ajut directe a les famílies. Tot i que hi ha informacions potser discutibles, ho trobo una eina interessant. Les famílies poden consultar els diversos apartats en els que trobem des d'informacions a orientacions en la feina d’educar.

En general és un bon suport i hi trobareu moltes propostes que tenen relació amb tot allò que, des de l’escola, creiem que és important que les famílies es plantegin.

Aquesta bona eina l’hem d’entomar com un recurs al servei dels processos que cada escola i cada comunitat educativa s’ha d’anar plantejant. Amb la informació ja sabem que no n’hi ha prou i cal una acció continuada de tots els agents educatius per afavorir uns bons aprenentatges.

Coincideixo amb ells que, un bon clima participatiu i actiu per part de les famílies, tenen una gran relació amb el funcionament i la qualitat de l’escola. No hem de deixar de treballar-hi.

Silenci

2011-12-01T23:57:00.000-08:00

El silenci és un bon so. És el so imprescindible per tal que se senti la música. Faig silencis, de tant en tant, en aquest bloc. Em colpegen masses informacions. La setmana passada ens van informar, per exemple, de les propostes de mesures amb les quals s’espera fer nous estalvis que, presumiblement, faran front a la crisi. Haig de deixar passar una mica de temps abans de dir tot el que penso. Darrera les explicacions, en general, hi ha bones intencions. Però després, els efectes secundaris malmeten totes les bones intencions.

Les propostes segueixen afectant a la qualitat del sistema.

Mentrestant, a l’aula, els projectes flueixen i constitueixen un bon oasi d’aprenentatge i llibertat, que fa que el temps i l’acció vagin avançant.

La mort i el jove

2011-11-28T23:54:00.000-08:00

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l'invencible engany de l'esperança,
no em feia tremolar davant de l?infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d'amor, d'ambicions, de treballs, d'ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d'allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?

Màrius TORRES

La mort

2011-11-27T12:13:00.001-08:00

Sempre m'ha colpit la mort d'aquelles persones que han estat properes per la impossibilitat que suposa poder tornar a parlar amb elles. Avui ho recordava mentre escoltava en David llegint emocionat unes paraules en el funeral en record de Carlos Gallego. Agur Jaunak, que tocava el xistu.

Aprender sí, pero ¿cómo?

2011-11-25T04:33:00.000-08:00

Rellegeixo aquest llibre magnífic de Philipe Meirieu. Us el recomano a tots aquells que reflexionem i intentem dur a la pràctica noves maneres d'aprenentatge a l'aula, d'acord amb les necessitats actuals del context que vivim.

Hi ha capítols veritablement suggerents, actuals...

El valor que té aquest llibre a més de la reflexió que aporta, és la seva utilitat pràctica, sense entrar en receptes, ni propostes rígides.

Meirieu accepta que es pot aprendre de moltes maneres, però que aprendre tal com ell planteja (problemes, projectes...) aporta un valor afegit.

A l'escola ens estem intercanviant les experiències que tenen el mestre i els diversos significats que donem a treballar per projectes a l'aula. També haurem de respondre a aquesta qüestió: què aporta de diferent, de qualitatiu, de significatiu... aquesta manera d'entendre l'aprenentatge?

Respondre aquesta qüestió serveix també per donar-nos seguretat. Seguretat que necessitem per atrevir-nos a pensar i actuar d'una manera decidida més d'acord amb les exigències de l'aprenentatge a la nostra societat.

Si cau a les vostres mans, no dubteu en llegir-lo. I si ja ho vareu fer fa temps, torneu-lo a agafar.

Detectem problemes

2011-11-24T23:19:00.000-08:00

Una mare em visita per explicar que, a partir de l'observació realitzada a la família i de l'aparició de conflictes que no tenien cap explicació aparent, han detectat en la seva filla una disfunció en l'aprenentatge. Li sap greu que l'escola no ho hagués fet, tot manifestant que, en el procés que s'ha engegat de reeducació, els resultats són molt bons per ara.

Li dono la raó. Segurament no ho hem sabut observar tot i que les mestres que ha tingut han estat bones observadores. Li explico que, de vegades passa a l'inrevés: un mestre detecta una disfunció que havia passat desapercebuda a famílies i pediatres...

És tant fràgil i complexa la naturalesa de les persones... De vegades, un símptoma no és valorat suficientment i no se li dóna la importància que potser té. També és veritat que estem acostumats a una societat que a tot li troba símptomes i que, aquest fet, de vegades fa difícil discernir el gra de la palla en els processos de creixement dels nois i noies: és un símptoma del ritme diferent de creixement de cada infant o és una senyal que cal tenir en compte?

La família ens dóna una bona lliçó. Ho manifesta amb respecte i així ens ajuda a saber-ne més d'aquests processos de diagnòstic difícil.

Ens reafirma amb la necessitat de compartir, d'informar, de mirar-nos -família i escola- no com a contrincants sinó com a cooperants en un mateix viatge, o en un mateix acompanyament si ho preferiu. Cadascú des del seu costat, però tots remant en la mateixa direcció.

Baixes

2011-11-23T05:28:00.000-08:00

Dades: En una setmana hem hagut de substituir més de 35 hores a mestres que han estat malalts que no han tingut substituts. En una setmana, hem perdut més de 35 h. d'atenció a la diversitat. Està clar que el primer que cal atendre són als nens i nenes de les aules. I si se'n ressenteix altres aspectes del funcionament de l'escola, hem de saber prioritzar.

De què serveix fer declaracions a favor de l'escola inclusiva?

O que hem guanyat en eficàcia en el nomenament de substituts?Tornem a una situació que ja va portar molts problemes en plena crisi de la grip A, fa dos anys.

Ens preguntem, il.lusos com som, per a què i per a qui, aquesta eficàcia.

Què significa saber llegir?

2011-11-22T03:12:00.000-08:00

Deia en una anterior entrada que saber llegir vol dir alguna cosa més que interpretar i descodificar els signes alfabètics. Saber llegir inclou saber interpretar, saber diferenciar un missatge honest d'un frau, una veritat d'una mentida, una informació contrastada d'una pura especulació... Saber llegir vol dir saber llegir entre línies, saber llegir el gest, saber llegir el cos... Saber llegir vol conèixer la multiplicitat de llenguatges presents a la societat.

No sap llegir una societat que vota amb un alt percentatge l'extrema dreta. I sóc dels que respecta totes les opcions, menys aquelles que atempten contra la integritat i el respecte de totes les persones.

No sap llegir la societat que s'entabana amb programes escombraries, la que no sap posar mesura al consum, la que hipoteca el seu futur i no té consciència de la importància de les seves accions individuals.

Per això és tant important la tasca d'encomanar el gust per llegir... Després ja vindrà l'experiència que donarà raons i arguments per saber, seleccionar, interpretar...

Més lectures

2011-11-21T23:20:00.000-08:00

Llegeixo al diari que la Conselleria va decidir concentrar tots els nomenaments els dimecres i els divendres "per major eficàcia del servei".

Es refereix als nomenaments per substitucions per malaltia...

Els dilluns no cal. Si una persona es posa malalta divendres a les 10 (a les 10 li donen la baixa) no tindrà substitut fins dijous. És clar, si la baixa és per cinc dies, no caldrà. Bingo!

Ara l'eficàcia del servei és que a les aules hi faltin mestres. Això si, a canvi, m'estalvio pressupost que, sento la ignorància, no sé on va a parar.

Definitivament aquests senyors/es que fan aquests anuncis -o declaracions- tenen poca competència comunicativa.

Llegir? Pensar?

2011-11-20T23:39:00.000-08:00

Els resultats electorals no em sobten però em fan pensar massa.

Què fem a l’escola per educar als futurs ciutadans d’aquesta societat? Els hi ensenyem veritablement a ser lliures i pensar per ells mateixos (aquella finalitat que Kant va saber explicar tan bé)?

Saben llegir al final de l’escolaritat obligatòria? És a dir, saben interpretar la gran quantitat de missatges equívocs, erronis, falsos... que ens arriben en boca d’alguns polítics, d’alguns mitjans... que després són líders de vots i d’opinions?

Sempre penso que aquest és un gran fracàs educatiu. Que va molt més enllà del fracàs de l’escola.

Passejada

2011-11-20T14:56:00.000-08:00

Sorpresa.

Passejada de diumenge pel bosc, camí de la Font de la Teula.

Premi: Encara que no sigui monàrquic, fa molta il.lusió trobar aquests ous de reig, i més si estem fora de temporada.

Després, al vespre, ja vindrà la pedregada.

En queda constància amb la fotografia.

Poema

2011-11-19T05:50:00.000-08:00

Quien quiera recibir el don de ser sí mismo

sin temor a perderse

debe saber jugar desde fuera de sí,

debe saber ser nadie,

saber anticiparse a lo que habrá de ser.

Así me hablaste

cuando el murciélago volaba

a ras de suelo.

Chantal Maillard

Es questiona l'escola de proximitat

2011-11-17T22:00:00.000-08:00

No m'hagués pogut imaginar que es qüestionés l'escola de proximitat i se la posés com a causa de que en algunes escoles es concentrin els immigrants...

Vull pensar que aquesta afirmació és fruit del desconeixement de la realitat escolar i de com es distribueix l'alumnat en els diferents territoris del nostre país.

És veritat que el repartiment de la població nouvinguda ha estat un repte que, malgrat que històricament s'han fet esforços, no s'ha pogut desenvolupar de forma equitativa en el conjunt del sistema educatiu. Però descobrir ara la pedra filosofal i la solució d'aquest problema a partir de les dues propostes que avui ens anunciava la Conselleria, em sembla poc seriós.

La concentració d'immigrants té diverses causes. En primer lloc la mateixa concentració de la població immigrant en determinats barris de la ciutat. En segon lloc els mecanismes de selecció directa i indirecta que les escoles privades -les concertades i les que no- fan per dirigir aquesta població cap a l'escola pública. En tercer lloc el fet que quan hi ha una certa concentració inicial d'alumnes immigrants, no es cobreixen totes les places escolars i la reserva de places s'acaba amb el període de matrícula, la qual cosa té l'efecte que el 90% de població nou vinguda que arriba durant el curs, vagi a parar a aquestes escoles que no aconsegueixen cobrir tota l'oferta, amb la qual cosa augmenta progressivament la concentració inicial d'aquesta població.

Canviar la residència de la població està fora de les nostres possibilitats. Ara, si realment volem repartir la població immigrant, perquè no ho fem? És clar que hauríem de prendre una determinació: si a la meva escola toquen vuit nou vinguts a cada nivell, fins que no els tingui, aquestes vacants han d'estar lliures... Aquesta no seria una solució?

Molt em temo que si ampliem la zona d'influència encara es concentrarà més la població nou vinguda i encara disminuirà més el percentatge mínim d'aquesta població que va a parar a l'escola privada. Recordo que ja hem blindat una proposta que ajuda a aquesta selecció "natural" de la població escolar: donar punts si els alumnes tenen parents directes que han estat ex alumnes. Amb auesta proposta ja vam excloure d'entrada a tots els immigrants i, el curs passat, no van poder accedir a les places tant atractives que té l'escola privada. Ni a cap altra, és clar. En el fons aquests punts formen part d'aquell eslògan tant criticat, que ja no és patrimoni només de l'extrema dreta: "primer, els de casa".

Hauríem de recordar a la Conselleria que determinades escoles -suposo que quedar clar quines- seleccionen amb mecanismes subtils i legals, als seus alumnes, pervertint aquell principi de la constitució que garanteix la llibertat d'elecció de les famílies. Desenganyem-nos, qui tria, majoritàriament, són els centres educatius d'una determinada tipologia. I aquesta selecció no només es refereix als nou vinguts sinó que també afecta a tots aquells alumnes que no "s'adapten" al ritme, esforç, metodologia, pràctica, exigència i quotes que aquestes escoles plantegen com a "trets específics del seu projecte". "El seu fill no pot seguir el nivell que aquí tenim, en canvi a l'escola pública tenen més recursos, no tenen tanta exigència, etc, etc.

Tots comencem a conèixer les propostes segregadores que s'estan duent a terme a la Comunitat de Madrid. Al final tindran raó els que ens alerten que aquell és el model que es vol també implantar a Catalunya, a mig termini.

L'altre mesura fa referència a singularitzar projectes i que això tingui incidència en la possibilitat de matricular-se. Es diu que això serà un mecanisme d'atracció de famílies "autòctones". Com farem per tal que els projectes "singulars" puguin ser elements de referència en la matriculació?

Els que hem reivindicat des de fa molts anys la necessitat de reconèixer la singularitat dels projectes i hem demanat que es desenvolupin polítiques de suport a l'autonomia, es reformi la funció pública per poder adaptar els equips de docents a aquests projectes, s'adaptin els recursos a aquesta especifitat que poden tenir les escoles... ens indigna que tot això s'oblidi en el calaix d'alguna direcció general i en canvi s'afavoreixi aquesta mesura dirigida a les famílies. Com podran triar aquestes famílies de forma singular per aquest projecte que, suposadament, els "encandila"? Ens temem que els efectes poden ser complementaris a l'ampliació de les zones d'influència...

Masses ombres tenen aquestes propostes. Hem d'esperar a les seves concrecions, però la nostra experiència no ens dóna gaires esperances de que puguem canviar aquesta valoració que estem fent. En seguirem parlant en els propers dies.

Hi ha alternatives

2011-11-16T05:11:00.000-08:00

Repetim en veu alta que hi ha alternatives perquè estem cansats de que ens venguin la moto de que només hi ha dos vies: aquesta mena de política que posa per davant les retallades socials, la pèrdua de recursos per als serveis públics, la pèrdua de qualitat de l’educació o de la sanitat o, el caos. Recordo que ja Solchaga ens deia fa uns anys que només hi havia una sola alternativa econòmica possible i desqualificava qualsevol proposta alternativa que no fos liderada pel socialisme emergent.

Davant d’aquest pragmatisme conservador que no aporta cap sortida a una crisi que sembla que condiciona qualsevol capacitat de moviment, hem de ser capaços d’anar construint una utopia possible que recuperi la iniciativa de les persones, la democràcia dels pobles, el benestar, la felicitat i el futur.

Tantes crisis ens situen en un moment de molta incertesa. Per això el llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky, Hay alternativas, és una bona proposta d’informació, reflexió i acció. Llegiu-lo i difoneu-lo. El podeu trobar si cliqueu aquí. És un llibre que s’havia de publicar en una editorial (Aguilar) que l’ha censurat i sortirà properament en una altra (Ediciones Sequitur).

I aquesta entrada en un bloc educatiu, té cada dia més sentit.

Retorn d'una reunió a l'aula de cinquè

2011-11-12T23:12:00.000-08:00

Les mestres i el mestre de cinquè, m'envien una fotografia que representa el retorn de la reunió de famílies que van fer els nois i noies d'aquestes aules. Al matí quan van arribar a l'aula, tenien penjades les opinions, textos i comentaris que els seus pares i mares havien escrit la tarda abans. Les cares mostren l'emoció del moment. A més, com que em coneixen, m'envien també un poema:

Compartirem misteris i desigs

d’arrel noble i secreta, en l’espai

de temps que algú permetrà que visquem.

Compartirem projectes i neguits,

plaers i dols amb dignitat extrema,

l’aigua, la set, l’amor i el desamor.

Convertirem el vell dolor en amor

i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

Educació lenta i fracàs escolar

2011-11-10T05:07:00.000-08:00

En un text que m'han demanat des de la revista Muy interesante, he intentat descriure la relació entre aquests dos conceptes. Vet aquí el resultat:

La escuela lenta plantea una nueva mirada sobre el tiempo educativo. Una mirada que reivindica la necesidad de adecuar el tiempo de la educación a cada alumno y a cada aprendizaje. Cada niño y niña tiene un ritmo específico de aprendizaje y cada aprendizaje necesita un tiempo para que pueda ser comprendido. La educación lenta no es más que buscar el “tiempo justo” para que todos y cada uno de nuestros alumnos y alumnas, puedan desarrollar sus capacidades e intereses, de forma plena. Se opone a la aceleración de la enseñanza que se basa en la superficialidad, en los aprendizajes efímeros –tan rápido como se aprenden, se olvidan- y busca dar un sentido a la escuela y a la educación que devuelva el tiempo plenamente educativo y humano al acto de aprender.

Hay muchos estudios que, por ejemplo, nos indican que no tener en cuenta al alumnado en el diseño de los programas escolares (sus intereses, sus capacidades, su ritmo de aprendizaje, su propia cultura) favorece el fracaso escolar. Cuando estos programas están basados en una gran homogeneidad, sustentados en unos únicos materiales de trabajo –manuales, libros de texto-, sobre la base de que todos los alumnos deben realizar las mismas actividades al mismo tiempo, deben ser evaluados con idénticos criterios y se les debe exigir lo mismo… el resultado es el fracaso escolar.

En tanto que la educación lenta propone tener en cuenta precisamente todos los aspectos diferenciales de cada niño y niña, está poniendo las bases para intentar encontrar soluciones al fracaso escolar desde una nueva perspectiva.

Hay que tener en cuenta, sin embargo que el fracaso escolar depende de muchos factores, incluidos los relativos a los entornos familiares y sociales. Pero desde el punto de vista de la escuela, también debemos plantearnos que alguna responsabilidad tenemos para intentar combatirlo. Creo que a menudo hay un gran desfase entre la velocidad en que el profesorado enseña y en que el alumno aprende. Y este desfase, está en nuestra manos poderlo corregir o, al menos, disminuirlo.

L'educació a la campanya

2011-11-07T23:18:00.000-08:00

En el reportatge sobre l'educació en la campanya política, que publica el País avui 7 de novembre, Una escuela en crisis, de J.A. Union, llegeixo el següent paràgraf:

Muchos padres ven que algo falla, dice el experto británico Richard Gerver, aunque no sepan identificar muy bien qué es, así que cada vez más familias se desvelan, se devanan los sesos y hacen todo tipo de pesquisas para elegir colegio. Y lo cierto es que, a pesar de las apariencias, las ofertas más innovadoras están muchas veces en centros públicos, pero dispersas y sujetas a las voluntades de profesores individuales, a merced de la pura casualidad.

"Creo que tenemos gente suficiente en la educación que entiende los retos y cambios necesarios para crear el sistema que precisan nuestros hijos, pero se ven obstaculizados por la burocracia del día a día y por la intervención política. Necesitamos más confianza en la profesión y más compromiso con la investigación y el desarrollo profesional", continúa Gerver. Y añade: "En muchos países industrializados estamos atascados en las formas tradicionales de enseñanza, en las que solo se juzga a los alumnos por su capacidad para retener y repetir los conocimientos".

Em semblen molt encertades aquestes afirmacions, i l'article, tot i no poder aprofundir suficientment en l'anàlisi aporta suficients dades de la situació actual. Una situació de crisi i desorientació, en la qual, com diu l'autor, les experiències innovadores, minoritàries i disperses, estan fonamentalment a l'escola pública. Malgrat aquesta escola pública segueixi estimatigzada pel fet d'acollir a la immensa majoria de la diversitat present a la societat, mentre la privada selecciona el seu alumnat en funció de les possibilitats econòmiques i de les opcions ideològiques.

Necessitem crear àmbits en els quals puguem visibilitzar la millora i la qualitat. És urgent i necessari, sigui o no una prioritat de l'administració. Nosaltres com a professionals hem de fer-los possibles. I com a professionals tenim una gran responsabilitat de que això pugui ser. Malgrat les seves dificultats.

Missatges a la xarxa

2011-11-05T04:46:00.000-07:00

Moltes persones m'escriuen per comunicar-me que han llegit el meu llibre i que els ha provocat o els ha portat a iniciar experiències i iniciatives de reflexió i pràctica al voltant d'aspectes relacionats amb l'educació lenta. O que estan duent a terme experiències interessants i que busquen com estendre-les...

Per descomptat que la xarxa permet aquesta difusió, però tenim la impressió que necessitem com mai canals de distribució i explicació del què fem: per animar-nos, per aprendre, per saber que no estem sols... encara que estiguem mol aïllats.

Dos correus rebuts darrerament il·lustren aquest fet. El primer és de l'escola Almoines, al País Valencià. M'escriu Batiste per explicar-me que han desenvolupat pràctiques relacionades amb l'educació lenta i que estaria bé crear una xarxa d'escoles que es plantegin l'educació lenta. El convido a explicar-ho en aquest bloc, mentre no organitzem alguna mena de portal on puguem explicar-nos propostes i iniciatives i puguem mostrar que es pot ensenyar i aprendre i educar d'altres maneres.

El segon m'expliquen l'experiència d'una escola bressol de Sant Cebrià de Vallalta en la que Nani Moré està intentant tirar endavant un projecte anomenat “El plat o la vida” i que fa poc ha posat en marxa un forn de pa de producció ecològica que es diu Apartat 108.

Com aquests me n'arriben altres correus interessants de persones que, en diferents àmbits, treballen per desenvolupar experiències relacionades amb la qualitat de vida i amb la lentitud.

Aprendre a llegir, aprendre a escriure

2011-11-04T05:07:00.000-07:00

Aprendre a llegir, aprendre a escriure... Vet aquí un dels objectius més importants que s'atribueix a l'escola, i sobretot, a l'etapa de primària.

Però, a la vegada, és un dels indicadors del seu fracàs. Les anàlisis ens aporten dades sobre les dificultats dels alumnes en aquests aspectes quan acaben l'educació primària i han de passar a la secundària. I, altres dades, ens alerten de la dificultat de mantenir l'interès per la lectura dels joves i adolescents espanyols. Adolescents i joves que estant acostumats a llegir allò que ha estat obligatori al sistema educatiu. I que no han desenvolupat aquest bàsic gust per la lectura, sobre el qual se'n parla tant.

Però de què depèn aquest gust per la lectura? Necessitem un pla lector a cada escola? Omplir un nou aplicatiu que engraelli i encotilli la realitat tan rica que podem trobar a moltes escoles i aules?

Unes idees sobre aquest tema:

Llegir a l'aula, de totes les maneres possibles (en silenci, el mestre als nois i noies, els nois i noies a altres companys, les mares i els pares a l'escola).
Pràcticar la oralitat i no eliminar-la progressivament de l'educació, una vegada van passant els cursos de primària.
Eliminar les lectures obligatòries. O, si més no, flexibilitzar el què llegim i podem llegir a l'aula. Estem segurs que el llibre que hem triat agrada o interessa a tots els alumnes? Imaginem-nos que als adults ens fessin llegir a tots els mateixos llibres...
Entendre la lectura des d'una perspectiva àmplia. La lectura de la imatge o de l'expressivitat del gest i del cos, en formen part.
Pensar que aprendre a llegir i escriure és un procés que dura tota la vida i, en funció d'aquesta idea, donar temps a cada alumne per fer el seu propi procés d'aprenentatge inicial.
Entendre i no coaccionar el procés que cada alumne farà del seu aprenentatge de la lectura i escriptura.
Pensar que el llenguatge és un recurs instrumental que ens ha de servir per entendre el món i per relacionar-nos amb ell. Potser, fins i tot, suprimir, encara que sigui formalment, les classes de llengua, perquè cal ensenyar i aprendre llengua en tot moment i amb una gran funcionalitat.

Bé, aquestes són velles idees que tendim a oblidar. Si la llengua té tanta importància i no acabem d'assolir els nivells que necessitem, potser és l'hora que canviem algunes de les finalitats, metodologies i també principis que guien el seu aprenentatge. Foucambert, fa més de trenta anys, ja ens ensenyava com ( La maniere d'etre lecteur ). Potser caldria rellegir-lo de nou.

Una carrera contra rellotge

2011-11-02T23:39:00.000-07:00

Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.

És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.

Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta- i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.

Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.

És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.

Un regal

2011-10-25T23:06:00.000-07:00

Avui, els pares i mares dels nostres alumnes de cinquè, s'han trobat una sorpresa a l'aula quan han pujat a la reunió d'inici de curs. Un regal d'entrada: un dibuix del seu fill/a amb un text en el qual cada nen i nena explicava que els hi agradava del seu pare / mare. A més, el text estava escrit en forma de joc, ja que hi havia alguna cosa que no quadrava i els pares / mares l'havien de descobrir. Ella també havien d'escriure un text adreçat al seu fill /a, que demà al matí quan arribin a l'aula es trobaran.

Després hem explicat el que tocava: com són els nens i nenes en aquestes edats (preparats pel canvi!) i com a tema central la competència del món físic i social.

Observador a la reunió m'adonava del seguiment que en feien tots i totes de les explicacions dels mestres. Han explicat, molt resumidament, els fonaments d'aquesta competència i no s'han oblidat de dir com aquesta competència, a més d'ajudar-nos a interpretar el món, el proper i el llunyà, ens ha de servir per a viure millor, més compromesos i conscients en un món cada vegada més complex i amb molts problemes per resoldre.

L'educació com diu Nusbaumm, ens ha de servir per aprendre els coneixements imprescindibles, també per aprendre a ser ciutadans en un món difícil i , finalment, per averiguar amb l'ajut de tothom, que hem de fer amb les nostres vides.

Avui, amb les explicacions que anaven fent la Marga, el Toni i la Gemma, sense oblidar la remullada del Pau, ho anàvem veient més clar.

La reunió que hem fet amb les famílies, l'han feta primer amb els alumnes de cinquè. I demà, a l'aula, contrastaran les seves impressions, amb les converses que hagin pogut tenir a casa, aquest vespre. Tot una experiència que segur que ens ajudarà molt en el nostre projecte.

Només ens faltaven alguns comentaris tendres, i profunds d'algunes famílies. Hem sortit amb l'autoestima més amunt.

Gràcies a tots.

autonomia i iniciativa personal

2011-10-24T23:53:00.000-07:00

Avui a l'escola han explicat aquesta competència a les famílies de 4rt. A la nostra època no ens explicaven aquests aprenentatges... Ens explicaven les mates, la llengua, les socials... I perquè és important aquesta competència? Normalment, tothom pensa amb l'autonomia i la iniciativa personal ,des del punt de vista de la persona; és una finalitat que volem assolir com a persones que ens desenvolupem en una societat en la qual, cada vegada més, és necessari ser autònom com a persona, tenir iniciativa...

Però a l'escola, l'aprenentatge de l'autonomia i la iniciativa personal esdevé una necessitat per a l'aprenentatge. Una escola reproductora, que només es precoupa de la repetició, de la reproducció dels sabers amagatzemats en els llibres de texto o en el currículum no necessita l'autonomia. Quan la necessitem? quan veiem que l'educació, els aprenentatges actuals estan caracteritzats per una gran incertesa, de les necessitats i reptes als quals hauran de donar resposta els nostres alumnes d'aquí un temps, just el que necessiten per fer-se adults.

En aquest context no podrem aprendre si no som autònoms, sinó tenim iniciativa personal per a desenvolupar estratègies d'aprenentatge. En un context de seguretat, de confiança en un mateix i d'autoestima i desenvolupament d'un pensament crític que ens permet analitzar i posicionar-nos davant dels nous reptes socials.

Aprendre a ser autònoms i a tenir inciativa, és una necessitat que cal desenvolupar en el sistema educatiu. Més enllà de modes i currículums modernitzats.

Autoritat o reflexió

2011-10-23T23:16:00.000-07:00

Podríem posar altres paraules, però posem aquestes: Autoritat, poder, obediència, normativa, acatament... Reflexió, autonomia, aprenentatges, qualitat... Què és el que preval a l'escola?

Què volen que prevalgui? Que necessitem per afavorir la qualitat? Què hem de potenciar? Obeir la norma? Doncs, obeir la norma porta al conservadurisme, a no innovar, a mantenir les mateixes circumstàncies de sempre... I, en canvi, reflexionar porta a enfortir la professionalitat, el projecte... És clar que reflexionar és difícil i és més fàcil acatar i no defensar allò que hem parlat i decidit a l'equip...

Els que defensen la norma contra els pocs que la volem reinterpretar (parlo del SEP, naturalment) s'estan donant compte que les escoles que han decidit fer l'atenció la diversitat dintre el seu horari, són les més coherents, justes i equilibrades en els seus models organitzatius i els seus horaris. I que els horaris i models organitzatius aprovats en les escoles que organitzen el SEP fora de l'horari lectiu, tenen tantes incongruències en la seva diversitat, que no poden, en molts casos, donar resposta a les necessitats d'atenció a la diversitat. Algunes d'aquestes escoles s'han limitat a deixar contents als seus mestres, això si, acomplint de forma estricta la norma.

Ens atrevirem a pensar a qui afavoreix tanta contradicció i desgavell? En tot cas, sabem qui l'està provocant, amb més inconsciència que mala fe.

Hem fet el cim

2011-10-21T23:03:00.000-07:00

Divendres hem fet el cim. Hem pujat a la Mola, amb els nens i nenes de tercer. Hem pujat tots, ningú s'ha quedat enrera, tots al seu ritme, tot i que els que corren molt volien arribar abans. Al final hem entès que havíem d'arribar tots i que, per tant, tant era còrrer com anar al ritme dels que anaven més a poc a poc. Tots havíem d'arribar i ho hem fet!

Pensàvem que ens trobaríem a algú, com l'any passat que vàrem trobar als jugadors del Barça... i només hem trobat a excursionistes, més joves, més grans, més cansats o més lleugers... Al final un picnic, compartint el menjar que portava cadascú i admirant el paisatge tapat per la boira des de dalt del Monestir.

Cansats, hem arribat a l'escola, i els braços acollidors de pares i mares han portar als nens i nenes a refer-se per tornar a començar dilluns. Cansats però contents de l'esforç realitzat.

YO NO QUIERO MÁS LUZ QUE TU CUERPO ANTE EL MÍO

2011-10-16T23:07:00.000-07:00

Yo no quiero más luz que tu cuerpo ante el mío: 

claridad absoluta, transparencia redonda. 

Limpidez cuya extraña, como el fondo del río, 

con el tiempo se afirma, con la sangre se ahonda..  

¿Qué lucientes materias duraderas te han hecho, 

corazón de alborada, carnación matutina? 

Yo no quiero más día que el que exhala tu pecho. 

Tu sangre es la mañana que jamás se termina.  

No hay más luz que tu cuerpo, no hay más sol: todo ocaso. 

Yo no veo las cosas a otra luz que tu frente. 

La otra luz es fantasma, nada más, de tu paso. 

Tu insondable mirada nunca gira al poniente.  

Claridad sin posible declinar. Suma esencia 

del fulgor que ni cede ni abandona la cumbre. 

Juventud. Limpidez. Claridad. Transparencia a

cercando los astros más lejanos de lumbre.  

Claro cuerpo moreno de calor fecundante. 

Hierba negra el origen; hierba negra las sienes. 

Trago negro los ojos, la mirada distante. 

Día azul. Noche clara. Sombra clara que vienes.  

Yo no quiero más luz que tu sombra dorada 

donde brotan anillos de una hierba sombría.

 En mi sangre, fielmente por tu cuerpo abrasada, 

para siempre es de noche: para siempre es de día.

Miguel Hernández

En homenatge al poble d'Elx i Orihuela

El vestit nou de l'emperador (conte surrealista)

2011-10-15T06:26:00.000-07:00

Hi havia una vegada un emperador que dictava normes. Vestia la nuesa d'un nou vestit.

Alguns directors generals, inspectors,súbdits fins i tot, alertaven de la improcedència de les normes....Però no a ell, sinó en l'intimitat de converses que mai constaven en acta.

També és cert que algun cap, director general i subdit era més mormativitzador que el propi emperador, la qual cosa provocava sorpreses i estranyesa.

L'emperador nu. El cap negant l'evidència i normativitant l'acompliment de la norma. Potser també anava nu.

Els súbdits, al final, despulllats i incapacitats de vestir-se tal com havien previst al principi.

Soportant la nuesa dels altres, impotents: subdits aficionats hipotecant el seu futur.

I un emperador dalt de l'imperi, amb la certesa de la veritat, com tots els emperadors, proclamava la nuesa dels nous vestits en forma de norma.

És hora de dir i defensar el què pensem

2011-10-11T22:43:00.000-07:00

Va ser Solchaga que en els anys vuitanta va intentar desmuntar qualsevol intent de canvi amb aquella frase tant poc afortunada: només hi ha una única política econòmica possible. Presentava les credencials d'un pragmatisme desmobilitzador que s'ha instal·lat en molts sectors de la societat. Amb tanta força que resulta cada vegada més difícil defensar allò que ens sembla evident. I som capaços de negar moltes evidències i negar algunes propostes de noves vies, atrapats en aquesta fatalitat dels fets.

Encara que sembli que, en l'actualitat, el que pensem els que estem a l'escola no té cap mena de valor i ningú ens farà cas, crec que precisament per la situació que tenim, més que mai, es fa necessari que se senti la nostra veu. Per exemple, que hi ha crisi econòmica ningú ho nega... però que els recursos estan en algun lloc, no ens ho pot negar ningú tampoc.

En el terreny més pedagògic, hi ha pràctiques, propostes, mesures... que han estat reflexionades amb profunditat per equips de mestres. Fem-les públiques. Defensem-les encara que no compleixin la norma. Siguem conseqüents amb les nostres reflexions i amb la nostra professionalitat. No pensem que "només hi ha una manera de fer les coses" i que aquesta és la vàlida.

És hora de dir i defensar el què pensem i el què volem. Encara que sembli que ningú ens escolta o que la nostra proposta es perdrà en un carreró sense sortida.

Fem-ho per responsabilitat i professionalitat i no ens conformem amb les anàlisis que desqualifiquen tot intent de canviar per millorar. Ens ho demanen els infants de cada escola.

El currículum i les preguntes dels infants

2011-10-10T05:55:00.000-07:00

De vegades pensem que les preguntes que es fan els infants no tenen cabuda en el programa. Tendim a pensar, com l'expresident, que "això no toca". M'hi he referit en altres entrades en aquest bloc.

Però no deixa de ser una paradoxa aquest pensament, ja que que crec s'allunya d'una concepció atenta a les preguntes que els infants es formulen. Sempre he pensat què passaria si ells puguessin dir el mateix i, a més, tinguessin la força per fer valer la seva opinió. No heu pensat que, de vegades, els nostres alumnes no entenen el que els hi estem plantejant? O no són capaços de veure l'interès o el sentit de determinat aprenentatge?Imagineu-vos que diguessin: "profe, això, avui no toca".

Llavors és quan ens fem la pregunta de què és realment el currículum. En el fons les preguntes que es fan els infants són les mateixes que la humanitat s'ha anat formulant, en diferents graus de complexitat, des dels inicis de la història: qui sóc jo, qui són tots aquells que m'evolten i com m'hi relaciono i com són capaç de tenir tots els recursos, eines i llenaugatges que em permeten conèixer el món i interrelacionar-me amb ell.

En aquest context, tota pregunta, que prové d'aquesta curiositat natural dels infants, por set vàlida com excusa per aprendre. I, naturalment, quan la pregunta neix de la preocupació dels infants, el sentit en l'aprenentatge surt de forma natural.

Podríem fer una llista de preguntes insòlites o extranyes dels infants i de continguts competencials relacionats? Estic convençut que si.

Aquesta setmana, comencem amb els nens i nenes de tercer un treball que es titula "com sóc jo?". Vam començar la setmana passada amb una conversa després de veure el video "el petit equip" del qual parlava en una anterior entrada. Us aniré explicant aquesta activitat per veure si podem treure pistes d'aquesta relació entre el currículum i els interessos i les preguntes dels infants.

Hem fet un Congrés

2011-10-08T02:27:00.000-07:00

Per segon any consecutiu hem fet un Congrés amb els nens i nenes de tercer. Ha estat un congrés en el qual hem parlat de com estarem a l'aula, de com ens comportarem a l'escola i del què volem aprendre.

Durant uns quants dies hem debatut, hem imaginat, hem explicat, hem consensuat... una multiplicitat molt gran de propostes que han tingut la voluntat d'implicar-nos a tots, mestres i alumnes, a la vida de l'aula.

Aquesta activitat específica intenta implicar als alumnes en els seus aprenentatges des de l'inici de curs. Suposa crear un espai en el qual puguem equilibrar allò que els nens i nenes volen aprendre i allò que els mestres creiem que han de saber. Equilibri difícil si no es parteix de la base que els infants saben moltes coses i les seves preeguntes són molt rellevants i, del que es tracta, és trobar la rellevància de les seves preguntes i el lligam amb les gran preguntes que el currículum planteja. No és una feina difícil si la nostra mirada va en aquesta direcció.

Ara, els mestres estem acabant la nostra planificació anual i el que ens toca es veure com establim ponts entre aquestes pretensions inicials i les seves demandes.

En aquest Congrés, com el de l'any passat, hi va haver carpetes, fotografies, conclusions, treball en grup, plenaris i, naturalment, pica a pica per acabar. Segur que ells recordaran les patates fregides del darrer dia. La nostra feina serà anar relacionant tot allò que anirà passant a l'aula en els nou mesos que ens queden fins al juny, amb les propostes que ens han fet aquests primers dies.

L'equip petit

2011-10-07T21:48:00.000-07:00

L'equip petit és un video que explica les vivències dels jugadors d'un equip de futbol de nenes i nenes.

Avui, l'hem passat als nens i nenes de 3r i hem fet un debat amb ells. Saber perdre, saber guanyar, fer equip, passar-s'ho bé, cooperar amb els altres, sentiments, emocions... El debat ha estat molt interessant i les opinions dels nens i nenes també. Abans no sabia perdre, quan era petit... Ara ja en sé i no m'importa... El que no m'agrada és que es riguin de mi... A i m'importa molt el que em diuen els altres...

Aquestes petites activitats que ens ajuden a conèixer millor com som, ens ajuden a créixer. Durant quasi una hora, la conversa ha estat fluïda i quasi tothom hi ha participat: els que han parlat molt, però els que han parlat menys però que escoltaven el que els altres dient... tot pensant... això també em passa amb mi.

Així comença un treball que farem sobre cadascun dels nens i nenes de l'aula. Ja anirem explicant més experiències.

La reforma de l'administració

2011-10-03T00:03:00.000-07:00

Em sembla que va ser fa vint anys que, en un article escrit a Cuadernos de Pedagogia, vaig atrevir-me a dir que un dels errors de la LOGSE com a reforma educativa és que volia reformar-ho tot sense reformar la pròpia administració. Recordo que, en aquell moment, vaig rebre molts advertiments i crítiques de la meva agosarada afirmació.

Vint anys després, al nostre país, amb diversos parèntesis de governs de colors diferents, m'atreveixo a afirmar que un dels problemes que tenim si volem canviar i millorar en profunditat el sistema educatiu és el mateix que en aquells moments.

Necessitem reformar l'administració i canviar-ne el disseny. I el canvi de disseny, en poques paraules, ha de ser desplaçar el seu centre de gravetat. En èpoques de reformes, l'administració destina el 90% dels seus esforços a dir com han de ser les escoles, com s'han d'organitzar, com han de funcionar per tal que millorin, què han de fer per innovar, quines temàtiques han de treballar... I el 10 % que resta dels seus esforços, recursos i preocupacions a pensar i intentar aplicar les condicions que fan possible aquestes millores.

Sóc de l'opinió que si realment volem aconseguir un canvi profund i sostenible a nivell educatiu, el percentatge cal invertir-lo. I el 90% dels esforços, recursos i orientacions han d'adreçar-se a fer possible les condicions que els centres educatius necessiten per millorar el seu funcionament. Deixem-li aquest 10% per orientar-nos en un marc general i flexible, que serveixi per protegir els drets a l'educació de la ciutadania en una societat democràtica.

Crec que aquesta és una de les claus per aconseguir la millora en profunditat de l'educació. L'altra pivota sobre la professionalitat dels docents, de la qual en parlaré en una altra entrada.

Reunions d'inici de curs

2011-10-01T22:08:00.000-07:00

Aquestes primeres setmanes fem les reunions d'inici de curs. Ja fa temps que, com a director, assisteixo a totes les reunions, explico algun tema que hem decidit comú a totes i observo les preguntes, les reaccions davant de les explicacions dels i de les mestres... És feina, però m'agrada fer-la ja que és una observació de primera mà de l'escola i del conjunt de famílies.

Totes les reunions estan planificades de manera que, a cada reunió, expliquem un aspecte del projecte de l'escola que fa referència al currículum. Ens estalviem llegir les interminables llistes de continguts que es treballen a cada curs. Això ens permet aprofundir una mica més en les explicacions i no fer-les tant superficials. Potser a algunes famílies els hi falta una informació complementària, però a l'escola ja hi ha altres mecanismes per aconseguir-la. El que intentem transmetre'ls és que allò que planifiquem, mai està del tot tancat i que, per tant, el que realment succeeix a l'aula, allò que finalment aprèn cada infant, és fruit d'un treball planificat però amb un cert punt d'imprevisibilitat.

Intentem transmetre que, fonamentalment, tot el que fa a l'escola gira al voltant de tres qüestions o preguntes: qui sóc jo (com funciono des de tots els punts de vista), qui són tots aquests que m'envolten i com és l’espai en que es mouen (coneixement de l'entorn, el món físic i social) i com aconsegueixo dominar totes les estratègies i llenguatges que em permeten entendre, relacionar-me i interrelacionar-me amb jo mateix i tot allò que m'envolta.

El primer informe DESECO sobre les competències parlava d'aquestes tres grans competències bàsiques que després, en els currículums oficials, hem tornat a dividir en disciplines, àrees i assignatures, fragmentades, en un currículum fet de petites i nombroses capsetes, sense gaire relació les unes amb les altres.

Les preguntes de les famílies sempre són molt variades i van des d'allò que els preocupa referent al seu fill en concret, fins aquella informació que necessita per projectar el que els infants fan ara en el seu futur.

Aquestes reunions són imprescindibles i les mestres les preparen amb moltes referències concretes de les aules. Són un instrument pedagògic i educatiu de primera qualitat.

Les normes i les normatives

2011-09-30T05:13:00.000-07:00

És evident que l'aplicació de la normativa que obliga a les escoles a organitzar una part del suport personalitzat fora de l'horari lectiu, és una qüestió conflictiva.

En primer lloc pels canvis d'orientació que ha tingut aquesta proposta. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, deixava clar que aquesta organització era possible. És a dir, autoritzava que les escoles poguessin fer aquest suport fora de les 25 hores lectives. Res a dir a una normativa que flexibilitza horaris. Però el conflicte s’ha produït quan normatives de rang inferior –per exemple, l’ordre de calendari o la resolució sobre plantilles) dóna per assentat que les escoles han d’organitzar obligatòiriament, aquest suport fora de l’horari lectiu.

No em vull estendre sobre la justificació que han donat diverses autoritats del Departament d’Ensenyament. En un altre entrada ja he encetat el debat sobre la polèmica proposta. Ara, només vull remarcar dues coses.

La primera és la contradicció entre les diverses normatives. Els que ens queixem de que el concepte d’autonomia, present a la LEC i al decret d’autonomia, constantment és tergiversat per normatives que tanquen el marge de maniobra que tenen les escoles. Hi ha d’haver un marc d’actuació, ningú ho posa en dubte. Però quan aquest marc d’actuació és tant tancat que el marge de maniobra és mínim i només en els aspectes que no tenen cap transcendència, l’autonomia esdevé paper mullat. També ens fa pensar en com una norma de rang superior pot ser esmenada per una de rang inferior. Jo crec que masses contradiccions.

La segona qüestió. Fins a quin punt hem de definir una norma i obligar el seu compliment? Aquesta és una qüestió polèmica i conflictiva i que, moltes persones que respecten la legalitat vigent, ens diuen constantment, des de molts sectors, que les normes s’han de complir, que aquest és el fonament de l’estat de dret... Al metro cada dia puc veure videos i advertiments que em recorden que no puc entrar sense bitllet i que no puc baixar a les vies...

Però vull recordar que tenim una altra normativa a l’escola, que en aquests moments la tenim als tribunals. La que fa referència als programes d’immersió lingüística i a la llengua vehicular de l’escola. Sembla unànime la posició de molts sectors que diuen que, en el cas que tots els tribunals suprems , constitucionals i poders judicials, sentenciessin la fi de la immersió i de la llengua catalana com a vehicular, caldria fer alguna cosa per defensar allò que pedagògicament és una conquesta de l’escola al nostre país.

Potser la immersió si que mereix la insubmissió, però les mesures contra el fracàs o per una manera d’entendre la inclusivitat han de ser acceptades sense dret a argumentar de manera diferent.

Perquè no estic d'acord en fer el reforç fora de l'horari lectiu

2011-09-27T03:17:00.000-07:00

M'han demanat que exposi les raons per les quals no estic d'acord , en l'actual situació, en organitzar l'atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.

1. En primer lloc, hem de tenir en compte que els recursos no varien i, per tant, quantitativament parlant tenim les mateixes hores per fer atenció a la diversitat, aplicant-ho d'una manera o una altra.

2. Tant si ho fem a dintre com si ho fem a fora: Podem fer una bona avaluació per veure quins són els alumnes que realment els hi pot anar bé. Hi pot haver una revisió i avaluació, per tant, el recurs pot ser reorientat. Podem informar a les famílies en els dos casos. Tant a dintre com a fora, es pot fer una atenció personalitzada a l'alumnat que ho necessiti.

3. Quina és doncs la diferència. Fer-ho a fora, resta qualitat a les hores lectives (les 25) ja que disminueix l'horari d'atenció a l'alumnat dintre aquesta franja. Fer-ho a fora no té en compte que el fracàs es resol fonamentalment a les 25 hores lectives i que el que cal és afavorir una reflexió i millora d'aquestes 25 hores. Fer unes hores de reforç fora, tranquil.litza les consciències però no exerceix cap pressió sobre l'horari lectiu que continua igual de malament o igual de bé -potser una mica més malament com assenyalàvem.

4. Fer-ho dintre l'horari lectiu és un recurs que pot tenir la màxima flexibilitat, fins i tot setmanal, amb una organització àgil que pot satisfer necessitats diverses que es detectin de forma immediata.

5. Organitzar-ho fora de l'horari lectiu disminueix directament les hores de coordinació de tot l'equip. I això torna a anar en detriment de la qualitat de l'horari d'atenció a l'alumnat.

6. Fer-ho a fora afavoreix les diferències entre l'equip: els que fan el SEP tenen una tarda lliure. També assenyala l'alumnat i evidencia directament les diferències i les penalitza.

Només entenc que es podria mantenir aquest suport si fos "a més a més", és a dir si es donés suport a aquests alumnes que, suposadament, poden necessitar un augment del seu horari, però sense disminuir els recursos que destinarem a la resta.

Tanmateix, respecto les reflexions i decisions dels equips que han proposat altres solucions. I, per tant, el que penso és que el Departament d'Ensenyament hauria de respectar aquestes decisions autònomes, responsables i reflexionades dels diferents equips de mestres.

Treballem una hora més?

2011-09-26T03:48:00.000-07:00

La setmana passada una responsable del Departament d'Ensenyament ens van agrair que treballem una hora més. A Madrid, l'Espe diu que l'augment d'hores lectives del professorat, tampoc és tant, "pa lo que trabajan...!"

Tot plegat em resulta una mica surrealista. Treballem una hora més? Jo crec que aquesta afirmació és equívoca. Estaria més bé dir que treballem igual (les 30 h), però el nostre horari i l'atenció a l'alumnat és d'inferior qualitat. L'any passat teníem 23 hores lectives per 7 de preparació (23/7=3,28). Aquest any 6 de preparació i 24 lectives (24/6=4). Hem augmentat bastant la ratio hores lectives / hores de preparació. Això sempre vol dir menys qualitat de les hores amb alumnes.

És a dir que, no ens han augmentat l'horari, però si que han permès que disminueixi la qualitat de l'atenció a l'alumnat. En aquesta situació, què ens han d'agrair? Potser que fem més hores per compensar aquesta retallada de l'administració? Doncs siguem una mica més clars.

Una altra cosa és que el Departament hagués decidit canviar l'horari de permanença, augmentant l'horari lectiu amb una hora, però augmentant també el de coordinació, per exemple en una proporció de 24/8. 2 hores més de permanència en el centre. Ningú vol recordar que el nostre horari és de 37 hores. I que alguns mestres i algunes escoles per mantenir la qualitat, amb una rebaixa dels sous, i potser amb una altra rebaixa que ens arribarà ben aviat, ens veiem abocats a treballar més , de veritat, per mantenir la qualitat de l'educació. I això ningú ho agraeix.

No solament ningú ens ho agraeix, sinó que, a més, moltes d'aquestes escoles que han decidit no fer "reforç o repàs" fora de l'horari lectiu, son pressionades pel Departament d'Ensenyament, per tal que rectifiquin aquesta decisió.

Aquesta proposta, molt polèmica, ja ho sé, no hi haurà cap administració que s'atreveixi a fer-la, ja que s'enfrontaria amb els sindicats i amb els sectors més bel·ligerants del funcionariat. I només es podria aplicar amb un augment de les retribucions o amb un acord per a no retallar més els sous.

Per aconseguir la pau...

2011-09-25T22:03:00.000-07:00

Visitem Madrid aquest cap de setmana. A part de retrobar-me amb antics amics de Getafe, Miguel, Emilia, Isabel i sobretot, l'estimat Julio amb els que parlem català en la intimitat, faig una xerrada a Getafe, a la Escuela de Verano.

La calor ens recorda que encara estem a l'estiu.

Assistència gran: setanta persones que durant tot el cap de setmana faran cursos, tallers, discutiran, reflexionaran... sobretot sobre les mesures que el govern de Madrid. encapçalat per Esperanza Aguirre està organitzant per enfonsar completament l'escola pública d'aquesta comunitat.

La capacitat de resposta és gran, però el govern està molt fort i es capaç de justificar-ho tot. Malgrat això, veig que hi ha un cert moviment social a favor de no deixar-se trepitjar.

Fotografio a la porta d'un museu militar aquest escut.

Em venen iamtges de les polítiques tan desafortunades de la nostra administració que l'únic que provoquen són guerres estèrils, farcides de desconfiança. Volen la pau, però fan la guerra...

Ara, amb una qüestió absolutament desmesurada com és l'exigència de que fem atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.

Hi entraré més a fons més endavant, però les raons que es donen (és una norma i s'ha de complir...) no deixen de ser un signe més de que l'administració, aquesta també, continua dedicant-se a dir-nos com hem de fer les coses, com hem de millorar, com hem de canviar.. i s'oblida de posar les condicions reals per a poder-ho fer. I a més, es creuen dipositaris de la veritat i menystenen totes aquelles escoles que reflexionen en el context concret i defineixen mesures que potser no s'ajusten a les que ells han pensat.

Així no anirem a cap lloc. Sobretot, pel que fa referència a l'escola pública.

Un conte d'Heinrich Boll: Anécdota para hundir la moral de trabajo

2011-09-22T08:08:00.000-07:00

En un puerto de la costa oeste de Europa hay un hombre pobremente vestido que dormita tumbado en una barca. En ese momento, un turista ataviado con clase ajusta una película de color a su cámara para fotografiar la estampa idílica: cielo azul, mar verde de olas apacibles con crestas blancas como la nieve, barco negro, gorra roja de marinero. Clic. Otra vez: clic, y como a la tercera siempre siempre va la vencida, otra vez más: clic. El ruido áspero y casi hostil despierta al pescador, que se levanta somnoliento y busca a ciegas su cajetilla de tabaco sin sacudirse la modorra; pero, antes de encontrarla, el turista se la pone con diligencia delante de las narices y, aunque no se lo ha metido en la boca, le coloca un cigarrillo en la mano; con un cuarto clic, el del mechero, finaliza su rápido gesto de cortesía. Este exceso de amabilidad (difícil medirlo e imposible probarlo) propicia la situación embarazosa que el turista, conocedor de la lengua del país, intenta salvar iniciando una conversación.

- Hoy tendrá buena pesca.

El pescador niega con la cabeza.

- Pero si me han dicho que el tiempo es perfecto para eso.

El pescador niega con la cabeza.

- ¿No va a faenar?

El pescador niega con la cabeza. Crece el nerviosismo del turista, a quien sin duda le preocupa de corazón el bienestar del hombre pobremente vestido. Le hiere que pierda tan buena oportunidad.

- Vaya, ¿se encuentra mal?

Por fin el pescador pasa del lenguaje de signos al lenguaje hablado. “Estoy estupendamete”, dice. “Estoy mejor que nunca”. Se levanta, se despereza como si quisiera presumir de su consitución formidable y atlética. “Estoy la mar de bien”.

El rostro del turista se entristece, no puede reprimir más la pregunta que amenaza con hacerle explotar el corazón: “Entonces, ¿por qué no sale a faenar?”

La respuesta es inmediata y breve:

- Porque ya he faenado de madrugada.

- ¿Buena pesca?

- Tan buena que no necesito salir otra vez. Tengo cuatro cigalas en los cestos y he pescado casi dos docenas de jurelos.

El pescador, finalmente despierto, rompe el hielo palmeándole tranquilizadoramente la espalda al turista, cuyo rostro preocupado le parece algo improcedente, pero conmovedor.

- Tengo suficiente, incluso para mañana y pasado mañana - dice para consolar el alma del extranjero. - ¿Quiere un cigarrillo?

- Sí, gracias.

Cada uno se lleva su cigarrillo a la boca. Quinto clic. Ahora el extranjero, moviendo la cabeza de un lado a otro, se apoya a un lado de la barca y suelta la cámara. En este momento necesita ambas manos para enfatizar su discurso.

- No es que quiera inmiscuirme en sus asuntos – dice -, pero imagínese que hoy sale por segunda, tercera, incluso quizás cuarta vez a faenar. Pescaría tres, cuatro, cinco, quizas diez docenas de jurelos. Imagíneselo.

El pescador asiente.

- En un año como mínimo podría comprarse un motor; en dos años, otra barca; en tres o cuatro, quizás un pequeño balandro. Lógicamente, con dos barcas o un balandro pescaría mucho más… En un futuro tendría dos balandros, podría…- el entusiasmo le ahoga la voz por un instante. -Se haría construir un pequeña cámara frigorífica, quizás una nave para ahumar pescado, después una fábrica de conservas, volaría con su propio helicóptero para descubrir bancos de peces e informar por radio a sus balandros. Podría adquirir licencias, abrir un restarurante de pescado, exportar los bogavantes directamente a París sin intermediarios…Y después…- de nuevo el entusiasmo le deja sin habla. Negando con la cabeza, con el corazón profundamente conmovido, con su alegría vacacional ya casi perdida, el turista contempla cómo fluye el auga en la que los peces brincan en libertad.

“Y después”, dice, pero otra vez la excitación le toma el habla. El pescador le palmea la espalda como a un niño que se ha atragantado.”¿Después qué?”, le pregunta en voz baja.

“Después”, dice el extranjero con relajado entusiasmo, "después podría sentarse aquí en el puerto tranquilamente, bostezar al sol… Y contemplar este magnífico mar”.

“Pero si eso ya lo hago ahora”, dice el pescador, “estoy sentado en el puerto, durmiendo. Su clic es lo único que me ha molestado”.

Aleccionado, el turista se va de allí pensativo, pues hace mucho tiempo él pensaba trabajar para no tener que hacerlo más algun día; y no le queda ni rastro de compasión por el pescador pobremente vestido, sino un poco de envidia.

. . . ..............................

La habitacion de Pascal

2011-09-21T01:36:00.000-07:00

El llibre de Jorge Riechmann es subtitula "Ensayos para fundamentar éticas de suficiencia y políticas de autocontención". L'he llegit aquest estiu entre la platja, la migdiada i altres estones de calma estiuenca.

M'ha interessat profundament. El títol fa referència a un aforisme de Pascal que vaig llegir per primera vegada en un llibre de Ramon Bayés, que diu, més o menys, el secret de la felicitat de les persones està relacionat amb saber estar sol, sense fer res, en una habitació tancada.

Al voltant d'aquest aforisme, Riechmann, construeix un llibre en el que d'una manera profunda i pluridocumentada, analitza la situació actual de la nostra societat a l'entorn de la crisi ecològica, el desenvolupament, la felicitat de les persones, etc... El llibre forma part d'una trilogia (convertida finalment en cinc llibres) que reflexiona al voltant de la situació que tenim des d'un punt de vista social, econòmic i humà i de les possibilitats i impossibilitats de sortir-nos-en (l'anàlisi dels nivells de catàstrofes possibles a nivell planetari, són molt preocupants).

Vaig conéixer Riechmann a través de la seva poesia i em vaig assabentar de les seves altres aportacions amb un petit assaig que forma part d'un altre llibre (Tiempo para la vida. La crisis ecológica en su dimensión temporal) i que em va ajudar molt en la redacció de l'elogi de l'educació lenta. En l'actualitat, després del seu pas per la Universitat Autònoma de Barcelona, és profesor de Filosofia Moral a la Universitat Autònoma de Madrid.

A tot això, m'ha vingut al cap una altre frase atribuïda a Pascal: Si no actues com penses, al final pensaràs com actues.

Preservar el dret dels infants

2011-09-20T05:32:00.000-07:00

Darrerament hem patit a l'escola -i ho han patit fonamentalment els infants- problemes que es desprenen de separacions mal resoltes, desencontres familiars... El fenomen no és nou però cada vegada que passa alguna esdeveniment d'aquest, te'n dones compte de la necessitat de preservar els drets dels infants a tenir un creixement amb un bon acompanyament, una escola que els aculli -quan se senten estirats d'un cantó a l'altre per problemes que no són els seus- i una estimació veritable dels adults més propers.

De vegades, podem fer poca cosa ja que el conflicte està enverinat. Si podem, parar algun cop i mantenir la calma, oferint un espai de treva de 9 a 5, amb companys i companyes que els faran distreure de cabòries, i amb adults que estaran per ells i els acompanyaran quan tinguin ganes de plorar.

L'escola continua sent un reducte dintre la societat en la que és possible mantenir un clima de respecte, tolerància, diversitat, estimació i acompanyament per a tothom. Potser, fins i tot, pot ajudar a cada infant a trobar el sentit de la seva vida, escrivint una part de la seva biografia, ajudant-los a ser persones i donant-els-hi testimoni que hi ha adults per als quals compten.

Tres pensadors

2011-09-19T03:05:00.000-07:00

Llegeixo el llibre de Morin, "La Vía". És un llibre molt suggerent.

Dels llibres que fan unes reflexions molt acurades i entenimentades sobre l'actual societat, amb propostes generals i concretes per avançar en solucions a les crisis que patim, sempre m'ha sorprès un fet. Quan es tracta d'un llibre d'èxit i d'un conegut i reconegut autor de prestigi internacional, hi ha molta gent que diu haver-lo llegit, assenyala la seva importància, la certesa dels seus arguments. Molts d'aquests lectors són polítics. La sorpresa ve quan en les seves pràctiques i polítiques concretes no intueixes ni remotament cap referència a les anàlisis que, suposadament, han llegit i han aplaudit.

És un enigma dels nostres dies.

Quan parla d'educació és incisiu i polèmic. Diu que el problema de l'educació no és quantitatiu (més mestres, més tecnologia, més recursos...) Què això només és l'envolcall..

Ai! L'administració ja té un argument per les retallades. Però, no us preocupeu que després se li gira feina i de la difícil, quan afirma que el problema de fons és que per canviar les institucions -és a dir l'escola- fa falta canviar les ments de les persones -és a dir com pensen., senten i actuen-, però... per canviar les ments de les persones cal canviar les institucions. Vet aquí un repte bastant important.

Vaig recordar aquella frase de Freire que deia "l'escola no pot transformar la societat, perquè podria arribar a fer-ho".

Mentrestant Philippe Meirieu el 8 d'octubre, a la 24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux, fa una conferència amb el títol tant suggerent de Et si on se prenait le temps de penser (à) l’école.

I si tots ens prenéssim aquest temps per pensar l'escola, des de l'escola?

Autonomia o dependència

2011-09-18T23:28:00.000-07:00

De nou l'autonomia està sota sospita. Entre d'altres coses.

L'organització de les hores d'atenció a la diversitat a les escoles de primària passa per moments controvertits. Per una banda, hi ha moltes escoles que han organitzat el seu horari de 25 hores dissenyant tota l'aenció a la diversitat amb diversos models d'agrupament d'alumnes i distribució de mestres. Han fet la seva reflexió i han definit les mesures que creien havien de prendre. D'altres han reflexionat també i han aplicat les darreres recomanacions del Departament d'ensenyament organitzant l'atenció de l'alumnat fora de l'horari lectiu de 25 hores, identificant quins alumnes i quins mestres l'han de fer.

El marc legal ha estat d'una gran ambigüitat. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, permetia, sense prescriure, aquesta segona modalitat. Res a dir quan un decret flexibilitza les possibilitats que té una escola d'organitzar el seu horari. Com a mínim això paliava, en part, el fet de la retallada. Tanmateix les normatives següents de rang inferior del Departament d'ensenyament donaven per fet que les escoles havien d'organitzar aquesta atenció a la diversitat fora de les 25 hores lectives.

M'arriben documents elaborats per juntes de directors en els que es raona el perquè es vol mantenir l'atenció a la diversitat dintre l'horari lectiu i no es vol organitzar aquesta atenció fora de l'horari només per uns quants alumnes. També m'arriben informacions que la pressió de l'administració sobre les escoles no és la mateixa en tots els territoris de Catalunya i que en algunes comarques, les poques escoles que volen defensar el seu plantejament, raonat i reflexionat, que no acaba d'encaixar amb aquesta proposta del Departament són pressionades perquè s'acullin a les fórmules que les "orientacions" (?) manen.

Perquè aquesta insistència en tot això?

Hem de recordar que en l'actual curs, no hem pogut triar si volíem fer o no la sisena hora, como no vam poder triar quan es va imposar. Hem patit les retallades (sou, horari, recursos, personal, mobiliari, etc.) i hem organitzat el que tenim, el que ens queda, de la millor manera possible. Malgrat que era una proposta raonable (ja que es conservaven integrament els horaris d'atenció a l'alumnat) no s'ha pogut aplicar la jornada intensiva -sembla que només ho poden fer aquelles escoles que el Departament vol. En aquesta situació, perquè tanta insistència en aquestes hores d'atenció a la diversitat?

Em diuen que part del professorat que tenim a les escoles per atendre a la diversitat es paga amb un pressupost del Ministeri (projecte Proa) i que, aquest, com a contrapartida vol que es justifiqui amb actuacions com aquesta. Aquesta informació és veritat?

A Lleida aquest curs passat vaig fer una conferència sobre la professionalitat dels docents. Vaig insistir en el paper que havia de fer l'administració per tal d'afavorir aquest canvi, millora i innovació que les nostres escoles reclamen. Vaig apostar per tal que l'administració deixés de dir-nos "com hem de fer les coses" i que passés a organitzar i posar les condicions per fer possible el canvi, és a dir, per permetre a les escoles reflexionar i actuar segons els seus projectes i les seves reflexions. Recordo que el Director del Serveis Territorials, acabat d'estrenar, va prendre nota i, fins i tot, em va demanar el text de la conferència. Vaig apuntar que, aquestes polítiques tant comuns en moltes administracions -de dretes i d'esquerres- és una mena de pecat orginal que encotilla el sistema i no permet que assumeixi la seva majoria d'edat -i la dels seus professionals.

Corren mals temps per l'autonomia i per la qualitat de l'escola pública, és clar.

Com diu el poeta, al final... el cielo se hace a mano y sin permiso, que vol dir que no ens toca més remei que seguir defensant l'escola des de l'escola, reflexionant i definint en la pràctica i en el dia a dia aquelles propostes que creiem s'ajusten més a les nostres necessitats qualitatives. I seguir amb aquesta feina constant d'anar-ho explicant als administradors d'aquest nostre sistema educatiu.

Mercat de música viva a Vic

2011-09-17T08:32:00.000-07:00

Anem al recital del Pascal Comelade amb la cobla Sant Jordi. Des de la primera vegada que el vaig sentir, ara deu fer set anys a Figueres, que aquest compositor m'ha perseguit. I dic perseguit perquè les seves músiques, pràcticament persegueixen.

L'escoltem a Vic en el marc del mercat de música viva. Els sons em porten als infants, a l'escola... al circ, al carrer, als paisatges coneguts, olors i sabors a través dels sons. Una festa pels sentits.

M’han demanat que parli de la meva Europa

2011-09-16T03:44:00.000-07:00

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

Els cent llenguatges

2011-09-15T05:09:00.000-07:00

Un comentari a l'entrada del Somescola.cat reprodueix el poema de Loris Malaguzzi, el cent existeix. Ho trobo molt pertinent. Tots els que recordem el mestratge de Malagucci sabem el significat d'aquests versos.

Quan als anys setanta molts de nosaltres estàvem enlluernats per les experiències pedagògiques italianes -a l'escola, als ajuntaments, el paper del MCE...- vam poder conéixer aquella fantàtstica experiènca de "l'occio salta il muro". Malauradament hi ha pocs textos escrits de Malagucci -alguns recuperats i publicats per Rosa Sensat-, si més no en el nostre país. Era una persona d'una sensibilitat i estimació pels infants i per la nostra feina molt gran i les seves propostes són encara avui una referència als que estem donant voltes a la creativitat, a la innovació...

I trobo encertat reproduir aquell poema pel que representa de cant a la riquesa dels llenguatges, no solament de les llengües, però també de les llengües. En un moment en que sembla que a alguns sectors de la caverna molesti que el català sigui una llengua estimada per la gran majoria de persones que viuen a Catalunya -i per moltes altres persones que no hi viuen-, és bo defensar aquesta diversitat que, no tenim cap dubte, enriqueix la nostra societat i la fa més viva.

Des del 1983 estem demostrant que amb els programes d'immersió els nens i nenes de Catalunya podem arribar a conèixer bé dues llengües: el català i el castellà, cosa que no passaria si aquests programes no hi fossin. Que el català sigui la llengua habitual a l'escola, preserva el seu ús sense impedir que el castellà també s'utilitzi i es conegui.

Coses que semblen evidents però que cal anar reptint.

En nom de la suposada llibertat, del pluralisme i la democràcia, es defensa una proposta que, precisament, impediria assolir l'objectiu de conèixer les dues llengües a la població no catalano parlant. I sentint declaracions, tertúlies i propostes d'aquestes persones em pregunto d'on prové aquesta mena de paranoia, per no utilitzar una altra paraula, respecte el català. Ja sé que ells diuen el mateix quan es defensa que el castellà no sigui llengua vehicular... Però a totes aquestes persones els hi convindria escoltar la veu dels mestres, trepitjar una escola, parlar amb els nens i nenes que hi conviuen... S'adonarien de que parlen de situacions i contextos que no existeixen i potser començarien a acceptar aquesta riquesa que suposa la diversitat de llengües i que, per preservar-la, cal mantenir la immersió a Catalunya.

Sé que no els convencerem. Només confio que, el temps, finalment, vagi calmant els ànims i obrint les mirades i algun dia tots puguem estimar aquesta gran riquesa que tenim al nostre continent: la diversitat de les seves llengües, part fonamental dels cent llenguatges que proposava Malagucci.

Com mesurem el progrés

2011-09-14T03:36:00.000-07:00

Trobo la xarxa un document molt suggerent. En aquests dies en que només sentim a parlar de crisi, recessió, recuperació, mesures extraordinàries... Moments durs per molta gent que torna de les vacances i es troba amb reduccions, acomiadaments, tancaments, ERES, EROS, etc.

Penso que, segurament, no tenim tota la informació. O que la informació que tenim està massa mediatitzada per plantejaments simples, i per vocabulari i conceptes que no provenen de la realitat sinó del llenguatge políticament correcte.

A tots els que volen reflexionar sobre el significat de la paraula progrés i la seva relació amb un concepte molt desitjat per tots, el de la felicitat, us recomano la lectura sencera d'aquest document:

¿Cómo Medimos el Progreso? de RonaldColman (Noviembre de 1999)

En copio tres paràgrafs:

Observen el lenguaje que utilizamos. Cuando nuestra economía está creciendo rápidamente, se la llama "robusta", "dinámica" y "saludable". Cuando las personas gastan más dinero, "la confianza del consumidor" es "fuerte". Por el contrario, un crecimiento "débil" o "anémico" es señal de "recesión" o incluso de "depresión". Un aumento de ventas de automóviles señala una "recuperación creciente". Cuanto más producimos, comerciamos y gastamos, más crece el PIB y, por implicación, estamos mejor.

...

la contaminación tóxica, las enfermedades, la tensión y la guerra, todas hacen que la economía crezca. El Exxon Valdez contribuyó mucho más a la economía estadounidense derramando su petróleo que si lo hubiera entregado a salvo en el puerto, porque todos los costos de limpieza, los pleitos legales y el trabajo de los medios de comunicación se agregaron a las estadísticas de crecimiento. La guerra en Yugoslava estimuló las economías de los países de la OTAN a razón de 60 millones de dólares diarios, y sus economías se beneficiarán aún más reconstruyendo lo que destruyeron.

....

Antes de ser asesinado hace treinta años, Robert Kennedy lo puso de esta manera: "El Producto Nacional Bruto incluye a la contaminación aérea y a los anuncios de cigarros, y a las ambulancias que limpian de cuerpos a las carreteras. Cuenta las cerraduras especiales para nuestras puertas, y las cárceles para las personas que las rompen. El PNB incluye la destrucción de las secoyas y la muerte del Lago Superior. Crece con la producción de napalm y de proyectiles y ojivas nucleares.

"Y si el PNB incluye todo esto, también hay mucho que no comprende. No tiene un lugar para la salud de nuestras familias, la calidad de su educación, o la alegría de sus juegos. Es indiferente a la decencia de nuestras fábricas y también a la seguridad de nuestras calles. No incluye la belleza de nuestra poesía o la fortaleza de nuestros matrimonios, o la inteligencia de nuestro debate público o la integridad de nuestros oficiales públicos. Mide todo, para abreviar, excepto lo que hace que la vida valga la pena."

El meu nom / el meu món

2011-09-13T03:47:00.000-07:00

La Carme, una amiga entranyable, em regala un llibre entranyable. El títol ja ho diu tot.

El llibre relata el recorregutd'una experiència realitzada a l'escola Es pont de Palma, sobre la identitat de cadascun dels infants, a partir del descobriment del seu nom, de l'origen, del camí que representa...

Del nom al món... Si el podeu llegir no us el perdeu.

Comencem!

2011-09-12T07:17:00.000-07:00

Acte primer: Il.lusió, retrobament, abraçades i petons.

Ulls inquiets, cares colrades pel sol de l'estiu, passeres tímides, algun plor... Aquest és el soroll de la tornada. Molta remor: a les 9, les mirades es creuen en el curt espai del vestíbul.

Què simpàtica que sembla l'Eva! Com es diu aquell mestre? És mestre? És molt jove! I la....? Com es deia? No ha vingut? La Montse la veig una mica esperitada. I el Joan? On és? On s'amaga? Hola Núria, i el nas de pallassa? Quina bona cara que feu! Oh! Com heu crescut! Els papers del menjador? Al fons, a la dreta! Pugen sols els nens? I no els podem acompanyar? I si ploren? Perque no puc baixar per aquesta escala? Eh! que heu de pujar al tercer!

Després a l'aula, la calma i, sobretot, les espectatives:

Quin mestre o quina mestra m'ha tocat? Qui substitueix el Xavi? Aquest any cantarem, ballarem, farem teatre? Ens hem de dutxar? Volem pilota tres dies a la setmana! Només mitja hora de pati? Serà molt difícil aquest curs?

A dos quarts els més petits de tots entren amb els ulls com taronges. Les mestres, les monitores, tothom està a l'espectativa. Els pares i mares es resisteixen a abandonar l'aula... Truqueu-me si plora molt! Ui, quin diescans que el pare ja se n'ha anat: podré jugar amb aquestes construccions tant guais! etc. etc. I molta remor de nou.

A dos quarts de dotze ens desitgem tots un bon curs, un bon any, un bon retrobament! I ballem i cantem que ens serveix per reafirmar-ho.I a dos quarts de cinc, un altre retrobament.

Haurà passat un dia, el primer, i després en vindran molts d'altres. No trobeu que hi ha una màgia que ho impregna tot?

I no em mena cap bandera, que no es digui llibertat!

2011-09-11T08:13:00.000-07:00

De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.

Lluís Llach

Preparats? Llestos? Ja!

2011-09-10T10:03:00.000-07:00

Dilluns comença el curs a l'escola. Aquest any amb temps per preparar amb més calma aquest començament. A l'escola, els canvis que hi hauran, suposaran la necessitat d'un temps d'adaptació de tothom. Després del període de vacances en el que desconnectem de tot -famílies, infants i mestres- toca reprendre les rutines diàries, engegar nous projectes i tornar a reviure aquesta aventura quotidiana d'educar a l'escola.

Hi ha molts canvis aquest setembre: en el calendari, en l'horari, en l'equip de mestres... Els infants que comencen i alguns que se'n van.

El correu electrònic aquests dies crema de famílies que van escrivint interessats amb l'escola. Les aules estan plenes, el Consorci va reomplint-les amb augments de ratio... Aquestes demandes denoten la progressiva consicència de les famílies que desitgen escoles de qualitat i públiques. Sobretot quan experimenten que les privades, no es plantegen una bona atenció de l'alumnat i rebutgen implícitament a tots aquells que són diferents.

El degoteig d'alumnat, continua marcant la matrícula a les escoles de la Ciutat.

Però començarem amb la sana alegria i il.lusió de poder contribuir amb la nostra feina a educar a tots i cadascun dels nostres infants. Feina noble, important, difícil i compromesa que seguirem impulsant amb l'ajut i la implicació de tothom.

Volem SOMESCOLA.CAT, sense retallades!

2011-09-07T04:02:00.000-07:00

Ens arriba la proposta de la plataforma Somescola.cat. El lema, unitari, reiteratiu d'una realitat que hem d'anar repetint. A l'escola hi fem un afegitó. El país és més que la llengua, tot i que n'és un dels elements claus. I penso que les retallades -a la llengua, a l'escola i al país...- no han vingut només de la mà del TSJC, ni d'altres operacions político-mediàtiques.

Perilla l'escola -i per tant la llengua i el país- també per les altres retallades: les que afecten als recursos, les plantilles, les que propicien augments de ràtios, menys pressupostos per formació, més hores lectives i menys de coordinació, menys suport especialitzat...

El futur de l'escola és sempre a mig termini i potser no som conscients que les actuacions d'ara (i les omissions...), les començarem a notar d'aquí a cinc o deu anys... I, en aquest termini no cal ser gaire optimista i pensar que recuperarem les inversions no realitzades. Tant de bo m'equivoqui!

Mentrestant, la campanya mediatica recolzada amb la sentència del TSJC dels partits de la dreta, dóna vots a la resta de l'estat i encén els nostres ànims que han d'estar més aviat serens per fer front, precisament, a la resta de problemes als quals cal fer front.

Per tant.... UNA LLENGUA, UNA ESCOLA... I UN PAÍS SENSE RETALLADES!

24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux

2011-09-05T06:49:00.000-07:00

Un resum de la introducció del programa d'aquestes jornades:

Où allons-nous si vite ?
Il n’y a pas si longtemps, on pensait que l’évolution technique permettrait d’alléger le travail et de libérer du temps libre.
C’est bien le cas et, paradoxalement, aujourd’hui, nous avons le sentiment de manquer de temps tout en étant équipés d’appareils qui nous en font gagner.
Les nouvelles technologies exigent en réalité du temps supplémentaire. Elles accroissent aussi le rythme de la vie.
Avec les réseaux sociaux de la toile, internet, les déplacements toujours plus rapides, l’individu est emporté, jouissant des accélérations de la vitesse. Il est débordé, en pression permanente dans l’instant, dans la fuite en avant. ...

Ignorància?

2011-09-04T12:21:00.000-07:00

No tinc altra paraula per qualificar les notícies dels recursos contra el programa d'immersió lingüistica. Bé, em refereixo als comentaris del PP i altres partits semblants sobre la resolutòria del TSJC.

Dic igorància per no dir coses més gruixudes.

Ignorància perquè menystenen la feina de les escoles i els mestres de Catalunya que aconsegueixen que tot l'alumnat conegui les dues llengües, en nivells fins i tot superiors en el cas del castellà, que altres comunitats "castellano parlants".

Ignorància perquè no saben que amb els seus atacs al model lingüístic català, estan perjudicant directament a tota la població castellano parlant de Catalunya. Ignorància, perquè si ho saben, la cosa ja és delictiva. En tot cas que opinin els perjudicats.

Ignorància perquè encara pensen que han de ser els polítics i els jutges, els que diguin com hem d'educar als nostres infants. Ignorància perquè no saben que a les nostres escoles hi ha professionals, educadors, que saben molt bé com aconseguir els millors aprenentatges per a tots els alumnes. Sembrar confusió i malestar a les escoles és no acceptar el paper important que l'educació té en la construcció d'una societat més cohesionada i lliure.

Ignorància perquè amb els intents de subordinar i eliminar el català de tots els llocs possibles, o deixar-lo confinat a una situació residual, menyspreen la diversitat cultural, lingüística, és a dir, una de les característiques definitòries de la humanitat.

Operetta

2011-09-03T03:44:00.000-07:00

Un espectacle que no et pots perdre. Teatre professional fet per aficionats.Fantàstic!

Conferències del curs 2010-2011

2011-09-02T02:42:00.000-07:00

Aquest ha estat un curs intens. I per tal que en quedi constància apunto totes les conferències que he fet al llarg dels deu mesos.

Pel curs vinent, espero que les coses es calmin i comencem a tenir temps, precisament, de propiciar pràctiques en aquesta línia.

13/7/2011 Escuela de Verano de Acción Educativa. Madrid
14/6/2011 Col.legi de Psicòlegs. Barcelona
27/5/2011 Seninari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
20/5/2011 Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
24/3/2011 Biblioteca de Montornés del Vallès
25/2/2011. Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
19/2/2011 Jornada Científica: "Humanizar los entornos de la pequeña infancia: una opción de salud" València
4/2/2011 Seminari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
3/2/2011 Biblioteca del Col.legi Sant Vicenç. Sant Vicenç dels Horts
12/1/2011 Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona
11/11/2010 Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna
5/11/2010 Col.legi Sant Jaume. Lleida
23/10/2010 Universitat de Vic. Jornades d'Educació Infantil
21/10/2010 Escola Annexa de Girona
27/9/2010 Escola Nou de Quart
6/9/2010 Escola Pública Mogent. Montornés del Vallès

Retorn a l'escola

2011-08-31T22:44:00.000-07:00

Aquesta setmana ja hem tornat a treballar. Demà, dia 1, comencen els i les mestres, i l'equip de gestió ens hem trobat per preparar l'entrada amb tot allò que creiem que és imprenscindible.

Entrem a l'escola i una sensació estranya ens acull. Uns quants dies desconnectant -al marge d'alguna trucada i alguna gestió- i, de sobte, tot apareix de nou: les persones, els nens i les nenes, els i les mestres, les famílies... Papers que inunden la taula. Planificacions que treuen el cap, mentre fem un exercici de recordatori de tot allò que vam deixar pendent, dels projectes mig embastatas, de les propostes pel curs que comença...

Falta uns dies per sentir de nou els sons i les veus que donen sentit a la nostra feina. Però en algún racó ja poden sentir el seu eco amagat.

Benvinguts i comenceu a arremangar-vos que hi ha feina per a tothom!

Articles sobre l'educació lenta.

2011-08-03T12:17:00.000-07:00

Dos articles a la revista digital Education 2.0 sobre l'educació lenta.

Un de Laura Alberico i un altre de Gianfranco Zavalloni. La sortida del llibre a Itàlia escampa la taca d'oli de la lentitud a l'escola.

Els podeu llegir clicant als noms respectius.

Ara sí, vacances!

2011-08-02T01:27:00.000-07:00

Tot arriba. El bloc està reactivat però se'n va de vacances. Necessita reposar. Encara més després de sis mesos a l'atur... Han passat moltes coses: propostes, retallades, declaracions, aniversaris... He escrit, he pensat, he callat també... Potser va bé de tant en tant deixar passar no els cent dies de rigor, sinío una mica més.

Tinc la impressió de que el proper curs és important: per l'escola, per totes les escoles, potser també per a mi...

Bones espectatives. Bons auguris. A finals d'agost hi tornarem.

Bon estiu

Dibuix de Gianfranco Zavalloni (autor de la Pedagogia della lumaca)

Per un moviment internacional de la lentitud a l'escola

2011-08-01T12:20:00.000-07:00

Gianfranco Zavalloni va escriure aquest article que em permeto reproduir per que planteja un dels possibles camins que podem emprendre per escampar totes aquestes idees que estan sorgint.

Un movimento, una rete per una “slow -school”

I segnali sono chiari: sta nascendo una rete spontanea di genitori e insegnanti che chiedono a gran voce, per i loro figli e le loro figlie di rallentare, vogliono una “scuola più lenta”, una educazione “slow”, che rispetti i tempi dell’infanzia. Mi è parso naturale definire questo movimento, nato soprattutto dalla sensibilità materna, mamme per la lentezza. Ricevo settimanalmente mail di maestre e mamme che raccontano le loro esperienze, le loro preoccupazioni, la loro gioia nell’inseguire i ritmi della lumaca.
Mi giunge una e-mail firmata “una mamma preoccupata”. La maestra di matematica mi dice così...:"suo figlio è lento, è una lentezza mentale..." non so come approcciarmi a questo problema non so come risolverlo, ho fatto una visita dallo psicologo e mi ha detto che il bimbo è normale ed io non so come aiutarlo scusatemi se ho fatto questo sfogo ma leggendo su internet dell'elogio alla lentezza ho voluto lasciare questo messaggio se potete indicarmi il modo per aiutarlo è un bimbo intelligente ama la natura gli animali non interagisce molto con gli altri in classe perché spesso è distratto o semplicemente assente forse vaga con la mente poi se preso con durezza fa e le fa bene le cose spiegate però ovviamente fa fatica perché si perde nelle sue fantasie non so....come spiegare vorrei solo che avesse modo di esprimersi anche nello studio - E prosegue: - giusto per informarla meglio sulla situazione dato che lei è un esperto e mi può dire di più riguardo al metodo con cui mio figlio viene istruito, questa mattina ho chiesto alla maestra perché al bambino gli è stata tolta la verifica senza averla potuta terminare e lei mi ha detto perché era finito il tempo cioè 20 minuti e fa la seconda elementare ed è pure (magari un altro errore) anticipatario...le ho chiesto se può evitare di mortificare il bambino sottoponendolo a queste verifiche col tempo e magari evitare di dare a tutti un voto tranne lui dicendogli: "niente"....cioè nessun voto. E mio figlio, a casa, mi ha chiesto.."mamma cosa è meglio niente o male?" Io gli ho detto che era meglio un male per aver fatto 2 risposte su 8 che un niente considerando che qualche risposta l'aveva data….”-.

Mamme per la lentezza

Un’altra mamma mi scrive e racconta del libro LA PEDAGOGIA DELLA LUMACA. -: Ne ho acquistato 4 copie, una da regalare a me, le altre le ho regalate a tre mamme con cui adoro confrontarmi... Ieri ho letto il capitolo sull'uso/abuso di fotocopie...diciamo che mi sto proprio gustando questa passeggiata. Questo libro è arrivato al momento giusto, come tutti gli incontri del resto. Per certi versi trovo riscontri a bisogni che sentivo dentro per altri versi mi sto ripensando. Penso comunque, e questo mio pensiero è l'oggetto del "contendere" con le altre mamme, che per "cambiare il mondo" bisogna prima di tutto tendere noi al "diverso", alla bellezza, al riappropriarci della nostra essenzialità. Altrimenti finiamo per vivere una vita non nostra, con ritmi non nostri, inseguendo miraggi abilmente precostituiti e costruiti da altri. Le altre mamme se da un lato riconoscono la bellezza di una vita da lumaca, dall'altro ritengono fondamentale "adeguarsi" alle richieste della nostra società per non finire come "a-sociali" e dunque come emarginati. Ho due bambini, di 10 e 7 anni, insieme a loro ho scoperto e sto scoprendo il senso di una vita che mi scivolava addosso e che adesso invece vivo. Lentamente

Piccoli ma chiari esempi

Mi scrive Sandra Rompianesi (sandra.r@tele2.it) della sua esperienza di pedagogista e maestra. “Si tratta di inventare un ritmo nuovo, lento. Un nostro modo di essere che preveda la sosta, che crei spazio alla solitudine buona, una solitudine che permette di stare bene con se stessi anche non facendo niente. Quando ho ripreso a lavorare con i bambini della scuola materna li ho trovati veramente “centrifugati” dalla vita, come del resto anche i loro genitori, “fuori di loro”… iperattivi…incapaci di ascoltare…impermeabilizzati all’esperienza… dipendenti dalla tv… (ovviamente esagero un po’).
Quello che era il mio percorso personale mi diceva che poteva essere una cosa buona anche per questi piccoli: camminare sulla pista della lentezza, rallentare per assaporare.Come concretizzare queste idee? Ho tentato alcune esperienze (piccole cose) che ho proposto ai bambini e che sono diventate irrinunciabili per gli effetti benefici che hanno su di noi e su di loro. In queste esperienze, credo che il ritmo sia molto importante, perché ti permette insieme alla costanza nel tempo di vivere la familiarità e più un’esperienza è familiare e più ci stai bene dentro.
1. il silenzio buono: ogni giorno con i bambini riuniti ci gustiamo alcuni minuti di silenzio “buono, buono”.
2. la sosta: almeno una volta alla settimana il gruppo dei bambini si dedica a questa esperienza di fermata: raccogliamo le voci in un anfora e in silenzio, tolte, le scarpe raggiungiamo uno spazio della scuola libero; penombra musica lenta e dolce ( può esserci un aroma nell’aria, arancio, limone, vaniglia ecc..alcune candele) rallentiamo i movimenti fino a fermarci ad ascoltare lungamente il nostro corpo; sfioriamo lievemente le varie parti del corpo per appropriarci di esse….a volte usiamo anche materiali naturali (piccoli percorsi sensoriali ad esempio con lenticchie, fagioli, piccole foglie).
3. le parole dolci: settimanalmente nel cerchio ricerchiamo parole dolci da dire alle persone care, amici, parenti, animali, elementi naturali.
4. bolla di sapone e sfera di cristallo: all’inizio della settimana e alla fine mettiamo in una grande bolla di sapone (immaginaria) tutte le lacrime, le sgridate, le tristezze, le delusioni… Questa viene poi spinta fuori dalla finestra. Nella sfera di cristallo mettiamo i baci, le coccole, le carezze, e viene messa in tasca e custodita.
4. attività inutili: ascoltare la pioggia, ascoltare il vento, raccogliere sassi, riempire e svuotare le tasche di un monello, costruire istallazioni con materiale naturale all’aperto, lanciare palline di terra e semi con la fionda, costruire acchiappa tutto da posizionare all’aperto, tessere o disfare le tele, sgranare legumi, intagliare bucce di agrumi.
5. la poesia: sempre più spesso uso la poesia dei grandi poeti come momento particolarmente intenso e lento dove vedo i bambini trasfigurati dai versi che ripetono, dove imparano a sussurrare.

A pedagogia dos caracois

Ho voluto conoscere Rubem Alves, con cui condivido da anni l’esperienza di scrivere in una rivista di intercultura, senza però averlo mai conosciuto. Mi reco a casa sua, a circa 100 chilometri da San Paolo, in Brasile. Gli porto un po’ di mie pubblicazioni e lui mi fa dono delle sue. Scopriamo in quel momento che anche lui ha appena pubblicato (fresco di poche settimane) un libro (in portoghese) con stesso titolo del mio: A PEDAGOIA DOS CARACOIS. Si era ispirato al titolo dell’articolo uscito su CEM Mondialità nel 2003 con cui, per la prima volta, ho affrontato il problema.

Elogio della educazione lenta

Intanto in Spagna, il maestro catalano Joan Domènech Francesc (joandf@pangea.org) ha pubblica un libro dal titolo ELOGIO DE LA EDUCACIÓN LENTA. Un testo che nasce dalla sua pratica di maestro, dalla sua esperienza didattica. Joan definisce i 15 principi per una educazione lenta e poi snocciola 50 idee per “decelerare” il tempo. Esempi concreti, suggerimenti offerti alle scuole e alle famiglie. Joan rilancia più volte il suggerimento di Maurice Holt “è ora di cominciare il movimento della scuola lenta” .

Le idee, le sensibilità viaggiano al di la delle distanze: è un lento movimento per una educazione e una scuola.

Estiu

2011-07-11T06:41:00.000-07:00

L'estiu és el temps de retrobar tot allò que et torna a la teva vida, a l'existència més profunda. Pavese ens ho recorda en molts poemes. Potser en aquest...

Retrobaràs els núvols
i el canyís, i les veus
com una ombra de lluna.
Retrobaràs paraules
enllà la vida breu
i nocturna dels jocs,
enllà l'ardent infància.
Serà dolç de callar.
Ets la terra i la vinya.
Un ardent silenci
abrusarà els camps
com les fogueres al vespre.

Cesare Pavese

Les meves vacances

2011-07-07T06:28:00.000-07:00

Quants anys sense tu, Ovidi!

(La Núria m'envia aquesta cançó per compartir...)

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Ovidi Montllor

Felicitat i aprenentatge

2011-07-06T04:41:00.000-07:00

Que els infants siguin feliços a l'escola, de vegades suscita comentaris crítics. A la tradició de "la letra, con sangre entra...", segurament no li agrada construir un espai en el qual es pugui gaudir, mentre s'aprèn. O els que separen motivació i esforç i reivindiquen aquest darrer aspecte de forma irracional i abstracta...

Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.

Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.

La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.

No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?

Reunió de famílies noves

2011-07-04T23:14:00.000-07:00

Avui hem fet reunió amb les famílies noves de l'escola. Els seus fills i filles començaran d'aquí a dos mesos i per facilitar la seva incorporació els hi hem explicat les normes de convivència que tenim elaborades.

Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.

Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)

Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.

En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.

Atenció a la diversitat

2011-07-03T04:10:00.000-07:00

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.

El mar

2011-06-30T12:39:00.000-07:00

El bloc és una mena de mirall per on passen els tòpics de la teva vida. Ara que hi ha una mica de temps per anar canviant dissenys, incorporem el mar.

I aprofitem per recordar un poema de Salvador Espriu...

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'educació lenta viatja

2011-06-28T04:04:00.000-07:00

Aquesta vegada a França, on a finals d'agost començarà a distribuir-se la traducció del llibre. Tant de bo, sorgeixin més iniciatives en aquesta línia. Gràcies Jean Pierre (Lepri). Sense ell això no hagués estat possible.

En Jean Pierre Lepri el podeu conéixer al blog Accueil, impulsant una "educació autèntica". Una persona entusiasta, que encomana il.lusió per l'educació i que, un bon dia em va telefonar per dir-me que s'havia llegit el meu llibre i l'interesava molt.

Aquí teniu el resultat.

Debats prioritaris

2011-06-27T03:46:00.000-07:00

En aquests darrers mesos hem viscut molts debats a l'entorn de l'educació. Els medis se n'han fet ressó. Estem acostumats a que els debats que es fan a les escoles estiguin marcats o bé pels tecnicismes i la burocràcia o bé per l'entorn mediàtic. És clar que els debats mediàtics també són importants, però també podríem fer l'esforç d'intentar que aquests fossin més educatius. Un altre dia parlaré dels burocràtics.

En aquest sentiit haig de fer un elogi del suplement Criatures del diari Ara. Crec que és un exemple de com es pot fer una informació a l'abast de tothom, amb uns bons criteris educatius i amb aportacions que, en un percentatge molt gran, són positives, pràctiques i contribueixen amb arguments a una reflexió serena i aprofundida de temes educatius actuals. No em perdo les columnes dels meus amics Jaume Cela i Juli Palou, ni tampoc les d'Eva Bach, Maria Jesús Comellas i Jaume Funes. No desmereixo les altres, però aquestes quatre per mi són de lectura obligada.

En un moment de manca de recursos, el nostre temps és molt valuós. Encertar el tipus de debat necessari a nivell d'escola, també. Tots hi hem de contribuir. Una manera pràctica és no fer cap mena de cas als debats superficials i inútils que estem patint en els darrers mesos. Us imagineu quins?

Final de curs

2011-06-26T13:59:00.000-07:00

El curs fa quatre dies que s'ha acabat. És hora de fer balanç, allò que oficialment en diuen "la memòria". Què recordarem d'aquest curs? Quantes emocions? Quins moments? Seran els mateixos els dels i de les mestres i els dels nens i nenes de l'escola? Segurament que no. Nosaltres recordatem aquell dia que vam sortir contents de l'aula, amb alguna activitat molt reeixida, una conversa suggerent, la feina feta d'un alumne en el que havíem confiat poc fins aquell dia...

Els alumnes recordaran segurament esdeveniments més singulars: les colònies, per a alguns, les primeres... O aquella actuació davant dels pares i mares, o aquella cançó regal que vàrem fer a l'escola i que vàrem cantar emocionats... o la sortida de tots plegats a la platja. Segurament no es recordaran de quan van acabar aquell projecte que els hi va portat tanta feina o quan van resoldre el problema de mates que tant els amoinava.

Quan fem balanç, memòria, hem de fixar-nos en la gran quantitat de coses que ens han passat i que ens han omplert de satisfaccions en molts moments. I hem de ser capaços també de nuetralitzar els desencontres, les retallades, aquell punt no entès, el claustre en que van saltar xispes o aquella tarda en que a l'aula, semblava que hi havia de tot menys ganes de treballar.

L'educació és tant imprevisible! El que ens passa és el mateix que li passa al pagès que arriba un dia a la vinya i veu que el raïm està al punt just per ser collit i a punt de començar la verema. O quan aquella dia que havia començat amenaçador, desemboca a migdia en una pedregada...

Els mestres i les mestres sembrem, reguem, cuidem, vigilem, acompanyem... però al final la collita no podem predir-la i del procés recordem aquella matinada plena de llum o aquella tarda en que el sol vermell ens enlluernava mentre tornàvem a casa. No som dels que en un full blanc amb un puntet negre, només veiem el puntet negre.

Hem fet aquest balanç i crec que hem encertat bastantes coses. No podem queixar-nos. L'escola rutlla, malgrat tots els entrebancs. És una institució viva. Que creix i es transforma. Amb unes gotes d'insatisfacció permanent, però amb una gran confiança en el present i en el futur.

Matí de Sant Joan

2011-06-25T09:22:00.000-07:00

... Bota un cavall, toca un fabiol
i un crit antic de gin i festa
s'escampa per l'illa com foc
des de l'oest com una pesta ...

Joan Manuel Serrat

Sant Joan, sant joanet a Ciutadella.

Descans després d'un final de curs trepidant.

Reprenc el bloc. Mig any de silenci. Moltes coses a comentar. Ho anirem fent.

A reveure

2010-11-28T09:28:00.000-08:00

Avui ja no és dia de reflexió, però també hem reflexionat.

Hem estrenat un diari, Ara, ens hi hem subscrit i els hi hem donat quaranta dies de prova. Tornar la il.lusió és molt important. I ens ha agradat l'editorial de Carles Capdevila, amb tot això de la comunicació. Em recorda el model d'aula que estem intentant construir: un espai de comunicació i aprenentatge. Una societat que té tota la informació que vol i que no es comunica. Una societat que pot comunicar-se amb els mitjans més avançats, amb la tecnologia més sofisticada i que no té clar perquè ho ha de fer. Ncessita un diari que es plantegi que les coses es poden fer d'una altra manera.

He votat. El vot útil. El vot menys dolent. El vot resignat. El vot democratic... Amb la convicció de que costarà que hi trobi un sentit al vot. Però, al final, ho he fet.

Sabem que la crisi no se l'emportarà cap govern de la Generalitat. Aquesta és la nostra resignació. Sabem que, el més probable, és que el govern de Convergència amb el suport de qui sigui, tindrà conseqüències dolentes per l'escola pública. Hi arribaran encara menys recursos i ja no estarem a temps, ni hi haurà cap oportunitat d'equilibrar la matrícula a la xarxa d'escoles públiques i concertades. Les dificultats les haurem d'assumir l'escola púbica i, segurament, sense els mitjans que necessitaríem. Tota la resta que passi, seran cortines de fum per tornar al camí de la selecció, l'excel.lència, la promoció dels "millors", la desigualtat, etc.
L'escola no sabem com quedarà. Haurem de seguir resistint. Hi estem acostumats i no ens ve de nou.

Avui, a més, el país està en tensió... pel Barça / Madrid de demà. És clar. Esperem el premi de consolació i això no es poca cosa.

Jo deixo el bloc per alguns mesos. El poema anterior ja ho anunaciava de forma irònica. Me'n vaig... però tornaré. El procés de donar a llum un nou llibre és complicat i em demana centrar-me en això, com a minim, fins a final de curs.

La revolta hipotètica d'unes escoles hipotètiques.

Perquè com diu Xavier Rubert de Ventós en referència al diari Ara, és una difícil aventura, però sense aventures com aquesta, la història no avançaria. Sense escoles que fessin aquest salt endavant, es plantegessin allò que és tant difícil i quasi impossible, ni l'escola, ni l'educació, ni la societat avançarien.

Tinc la convicció que el sistema educatiu avança perquè des de les escoles ens ho hem plantejat. No perquè ningú ens ho digui, ni des de l'Administració, ni des de la Universitat. Creiem en la força de l'escola, de l'educació emancipadora i ben plantejada, del treball en equip, de la participació i la democràcia... Del saber, del gust pel saber -la filosofia-, del plaer de l'aprenentatge. I sabem que els mestres podem fer-ho. Hi confiem plenament.

Ja ho llegireu.

Ara, us deixo, però estaré a prop.

Han estat uns mesos intensos. Potser no he propiciat molt diàleg, però he anat veient el ressó que tenia el blog. Algú ha escoltat. Potser ha estat curiositat. Potser acord. Potser desacord.

A tots els que m'heu llegit, gràcies. Als que heu fet comentaris encara més. Als que heu llegit i us he fet pensar en alguna cosa, perfecte.

Ens veiem per Sant Joan.

Una abraçada.

Vacances pagades

2010-11-27T05:20:00.000-08:00

He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Pere Quart Del llibre Vacances pagades, 1960

Hem vist el Xavi ! (Mi abuela tiene un pollo, 2)

2010-11-26T06:09:00.000-08:00

Avui, amb els nens i nenes de 3r, hem pujat a la Mola.

Ens hem preparat tota la setmana. Sabíem que era una excursió difícil per uns quants nens i nenes. Uns perquè potser no tenien tot l'equipament necessari, d'altres perquè, urbanites com els seus pares i mares, no estan gaire acostumats a caminar... Ens hem preparat físicament (el Xavi els hi ha parlat de resistència, d'estiraments...) i mentalment: és una fita a aconseguir, ens hem d'ajudar, hem d'aconseguir pujar-hi tots... fins i tot la Marga!

El resultat fantàstic en un dia formidable.

Tothom ha caminat, ningú ha protestat encara que al final alguna cara de cansament es veia. Ens hems esforçat i, a poc a poc, que és com es fan les coses importants, hem caminat els tres quilòmetres del camí dels monjos per arribar a la Mola.

Val la pena valorar l'esforç, el fer una excursió on tot tingui sentit, i aprofitar per gaudir de la natura en estat pur, de l'aire, del sol... i de l'escalfor dels amics i companys amb els que comparteixes una fita.

Si els hi pregunteu com s'ho han passat, molts us diran, que molt bé, perquè han pogut fer.se una fotografia amb el Xavi, el Busquets i el Milito del Barça. Aquesta ha estat la gesta. El més important. Ni fred, ni paisatges, ni natura... Ara, em direu amb raó que exagero. I la veritat és que, encara que no fóssim del Barça, seríem capaços de valorar l'emoció en els ulls de tots i totes en el moment de fer-se la foto.

Per tant! Avui hem pujat a la Mola, si senyor! Però ens hem fet una foto amb en Xavi, no podia acabar millor l'excursió.

Mi abuela tiene un pollo

2010-11-24T06:39:00.000-08:00

Bé, no us espanteu, no us heu equivocat de pàgina. Aquesta frase és d'un nen en una conversa a una aula de primer que no tractava de les aus de granja... com us podeu imaginar.

La conversa, dels mestres, s'havia iniciat amb una altra anècdota. En una aula de tercer, en un debat sobre les idees importants que havíem après després d'una visita al Museu Picasso, una nena em va dir que allò que li havia agradat més era el tamany dels ascensors...

En els dos casos, el pollo i l'ascensor, als mestres ens costa gestionar aquestes aportacions i el "ara això no toca" és la resposta natural i immediata.

En un altre moment parlem d'escoltar als nens i nenes a l'aula, les seves inquietuds, les seves preguntes, el que els hi preocupa... Parlem de la necessitat d'implicar-los, de que trobin sentit al que estan fent... però la meva resposta és "això no toca" si, a més, els qui acostumen a fer aquestes aportacions fora de context, són aquells als que els hi costa més participar en els debats, aportar idees interessants, trobar sentit i implicar-se en les feines que fem...

Què és l'escolta a l'aula? Quin significat té escoltar als infants? Està clar que cal crear una dinàmica perquè tots o la majoria entenguin que el que estem debatent són les idees importants sobre el pintor, sobre les seves aportacions, la seva manera de pintar, el perquè de les seves tècniques... Però, una cosa és el que estem ensenyant i l'altra allò que estan aprenent. Una cosa és què volem que facin i una altra de diferent és per on circula el seu pensament -que per aquest desajust, no deixa de ser reflexiu.

Escoltar significa encabir l'ascensor en una conversa sobre Picasso, o valorar la intervenció sobre el Pollo de la abuela, potser, apuntant-la i guardar-la per parlar-ne en un altre moment -com deia una mestra avui a l'escola.

Escoltar significa valorar i situar en el context les paraules dels infants a l'aula. Comunicar no vol dir només trasmetre en una sola direcció. I donar valor -el just, que de vegades és difícil- a les seves paraules, la millor manera de que sentin que el treball a l'aula també els hi interessa i els hi pertany.

El Valor de la participació

2010-11-23T05:28:00.000-08:00

Quin valor té la participació a l’escola? Ni més ni menys que el valor que nosaltres li sapiguem donar.

I valorar una cosa com aquesta significa saber fins a quin punt podem o no prescindir-ne. Valorar significa avaluar la importància que té per a nosaltres. Donar valor és donar temps i espai per a que pugui realitzar-se, temps del nostre, del de cadascú.

Al Consell Escolar de vegades s’hi va perquè no hi ha més remei. D’altres s’hi va convençut/da de que és important la feina que s’hi fa. Clar, sinó la valorem...!d’important res de res.

Avui les mares que s’acomiadaven del Consell Escolar ens han donat una lliçó de com valorar la seva participació: ho han fet com a mares, com a ciutadanes i a nivell personal. Ens deien que, en aquests 4 anys, han après moltes coses en aquests tres àmbits i que el temps invertit ha estat un temps guanyat.

Quan les reunions es fan feixugues, els temes complicats i difícils, potser no valorem prou aquest procés d’aprenentatge que és tant important. Quan hi ha un clima ric d’intervencions, tant és qui planteja una qüestió; a tots se’ns desperta el sentit comú i busquem arguments per traslladar a la resta de famílies i mestres, el que aquí debatem.

En el nostre Consell hi ha dos coses que funcionen molt bé. La primera és que hi ha una persona encarregada de fer el seguiment dels acords –avui deien que era la “mosca cojonera”. És un mecanisme que ens fa ser més rigorosos i eficaços a la vegada. La segona és l’obertura a que persones de les comissions puguin venir amb veu i sense vot per tal d’exposar la seva feina. Així, les comissions tenen la seva autonomia però se senten aixoplugades i acompanyades per tota l’escola i pel Consell Escolar.

Participar no s’aconsegueix tampoc sense esforç. Però ho portem molt bé, us ho asseguro. I més quan algú apareix amb un pastís de xocolata i una copa de cava per celebrar la constitució del Nou Consell.

Salut i bona feina!