dilluns, 18 d’octubre de 2021

Portes obertes a l'escola pública

Aquest és el títol de l'exposició que s'inaugura el dimarts 26 al Palau Robert i de la qual en sóc el comissari. 

Fa més de nou mesos de l'encàrrec que em va fer l'anterior conseller d'educació, Josep Bargalló. Han estat nou mesos de treball intens per una exposició de la que no us amagaré la complexitat. 

No he volgut fer una exposició explicativa sinó interrogativa, conscient que, encara avui, el model d'escola pública porta a controvèrsies. 

És una exposició que vol estar a favor de, sense anar en contra de ningú. Cosa ben difícil, acostumats com estem des de molts sectors a la cultura de "l'altre és el traidor". Potser exagero, però penso que tenim la necessitat, com a societat, de pensar com volem ser educats, agafant una de les idees que Marina Garcés ens fa arribar en el seu darrer llibre. Però ho hem de fer, no des de la solució o punt de vista individual, sinó de forma col.lectiva. 

Vivim masses emergències com per no assumir que davant del futur que ens vulguem imaginar com a societat, l'escola té un paper a jugar. 

M'agradarà escoltar opinions i crítiques. Potser l'exposició incomodarà. D'això es tracta. Començant per mi mateix, les meves errades, els meus oblits, els criteris de les meves seleccions i tries. 

En tot cas vol ser una reflexió honesta i coherent amb la meva pràctica de molts anys i amb el meu pensament actual. 

Esteu convidats a anar-hi. 


dimecres, 7 d’abril de 2021

Rellegint documents, recuperes idees (6)

Els anys setanta són prolífics en l'elaboració d'alternatives. Els documents per una Nova Escola Pública tenen replicants en les altres nacionalitats. A Madrid, el Col.legi de Doctors i Llicenciats, a Euskadi, elaborat pel grup ADARRA, sindicats, partits polítics d'esquerra... qualsevol organització o grup de mestres, s'apunten a elaborar aquestes alternatives que totes tenen un denominador comú. 


El final de la dictadura fa que els desigs de canvi i de millora es tradueixin en forma de propostes, en les quals, el temps, hi passarà el seu sedàs de possibilisme i pragmatisme. 


Fins i tot, des de la Universitat es fan estudis comparatius de les diferents propostes i alternatives per tal de cercar els elements comuns a totes elles. 


A Catalunya, determinats conceptes comencen a formar part de les alternatives: escola pública, catalanitat i arrelament al territori en llengua i continguts, democràcia, laicitat, escola activa, gratuïtat, obligatorietat, cos únic... 


Els primers governs democràtics tenen molta oposició al carrer que aconsegueix millorar, sobretot, en el tema de construccions escolars, un déficit que s'arrossegava des de feia dècades i que havia donat peu  al creixement de l'oferta privada, religiosa i no religiosa, marcada en la seva majoria pel lucre, aprofitant els déficits endèmics de l'escola pública. 



És evident, doncs, que hi ha una reivindicació de "places escolars" suficients (ningún niño sin escuela, ningún maestro sin trabajo, és la pancarta comú a les manifestacions en l'època dels governs d'UCD), al costat d'una reivindicació de qualitat de l'escola. 

Aquestes alternatives preparen el terreny del que seran les reformes socialistes de la dècada següent, paral.leles a la creació de les autonomies i el traspàs de competències educatives a Catalunya. 

La col.laboració d'entitats ciutadanes i la vinculació de les reivindicacions educatives als plans de millora dels barris i de les ciutats són també un fet natural. Com exemple el pla popular de Santa Coloma de Gramenet, elaborat coordinadament per Xavier Valls (arquitecte que va morir a l'atemptat d'Hipercor al 1987), preveia un pla específic d'ensenyament, elaborat en col.laboració amb mestres i famílies de la ciutat. 

Queda per fer la revisió i l'estudi retrospectiu de les reivindicacions i propostes elaborades en aquesta dècada i la seva concreció 50 anys després. No podem renunciar a la recuperació de propostes bàsiques que han anat a parar a la paperera de la història. A la paperera potser sí, però no a l'oblit dels que vam formar part d'aquest moviment. 

divendres, 26 de març de 2021

Rellegint documents (5). 1976. Escola d'Estiu de Barcelona. Per una Nova Escola Pública Catalana

Ja el document de 1975, Per una Nova Escola Pública, donava peu a una certa oposició. Es coneixia que sectors vinculats al PSC i al PSUC, eren els que havien donat forma a l'alternativa, que coincidia a grans trets amb altres alternatives que, en aquell moment, forces polítiques, sectors sindicals i professionals, estaven proposant. Les discrepàncies, formalment es centren en el caràcter unificat que la proposta feia.

El context era d'una màxima efervescència. Una escola "estatal" i heretada del franquisme, amb uns tímids moviments de renovació. Uns sectors situats a la iniciativa privada, amb connexió amb sectors de famílies clarament progressistes, en forma moltes vegades de cooperatives, i docents amb inquietud de desenvolupar models educatius en la pràctica clarament renovadors i al servei del poble.

La proposta de la X Escola d'Estiu havia desenterrat la síntesi de les alternatives: proposava una escola pública que superava l'actual escola estatal, pel seu caràcter de nova. Lligava la proposta a intentar posar en pràctica un triangle amb tres vertexs claus: oferta generalitzada i pública, renovada pedagògicament i catalana, ja que no podem oblidar que la recuperació de l'escola es lliga des dels inicis al procés de normalització de la llengua i a la vinculació dels continguts al context territorial.

L'oposició ataca la proposta "unificada", plantejant la crítica des de la defensa del pluralisme i la llibertat. No és gens agosarat pensar que darrera aquesta aposta hi ha una concepció que defensa l'escola privada com a la millor opció per garantir aquest pluralisme i llibertat. Com sempre que s'ha plantejat, no se'ns aclareix que aquesta llibertat només és patrimoni d'uns sectors concrets, i oblida el compromís democràtic dels poders públics de garantir una escola de qualitat, precisament, per aquells que no poden escollir.

Respecte al pluralisme la discrepància d'estratègia està en la defensa d'un sistema que garanteix el pluralisme a cada centre, o bé un sistema que garanteix centres amb opcions ideològiques diferents, fonamentalment religioses i, la resta, aconfessionals, laiques o plurals, segons com s'argumenti.

A l'escola d'estiu del 76 es planteja algunes concrecions de l'alternativa del 75, però sobretot hi ha una esmena que canvia encara més el sentit de la proposta. A l'assemblea final, per una estret marge guanya aquest redactat

L'escola que volem ha de ser pública i única, entesa com un model únic quant a infraestructura i dotació de material, qualitat pedagògica, rigor científic, nivells de coneixement, capacitat professional i sou. Aquest model pressuposa garantir l'escolarització total i la desaparició de l'ensenyament privat. Caldria, doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors es transformin en noves escoles públiques.

El redactat que no obté la majoria dels vots era aquest:

...l'ensenyament no pot ser font de beneficis. El seu finançament, l'administració i el control econòmic han de ser públics. Tots aquests recursos financers han de ser destinats integrament a l'Escola Pública.

Aquest model d'escola pressuposa una sola modalitat d'escolarització (...) Escola pública no vol dir pas escola uniformada, ja que podrà admetre diversos procediments, metodologies, etc.; però ha d'exigir l'enquadrament de totes les activitats docents i escolars dintre un mateix sistema, al mateix temps que garanteix una plaça escolar per a cada nen. Caldrà doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors que vulguin transformar-se en noves escoles públiques, ho puguin fer.

Les diferències, eren importants.

En la mateixa època, a Madrid hi ha el debat que es proposa a partir del document alternatiu presentat pel Col.legi de Doctors i Llicenciats d'aquella ciutat.


Jaume Carbonell i Jordi Monés, analitzen en el llibre Escola única - unificada, els fets que es donen durant aquesta època, amb pistes que ens situen en els diferents escenaris i amb els diferents actors presents en els debats.

Penso que els debats varen tenir més importància en les decisions que es van prendre en els anys següents, del que ens pensem. D'alguna manera es van forjar idees i aliances que després desembocarien en les primeres grans lleis del país. La LODE, sobretot, però després també la LOGSE. La LODE que va enterrar moltes idees d'aquesta alternativa. Mentre legislava una tímida reforma democràtica del sistema, establia el finançament de l'oferta privada i, com a complement, no es garantien els mecanismes de control democràtic d'aquests fons i es deixava autonomia als titulars dels centres a gestionar-los com vulguessin.

Moltes de les iniciatives àmpliament consensuades en aquella època van anar desvirtuant-se i gaurdant-se en el calaix dels records i de les alternatives educatives.

Però el debat segueix present. I sinó llegiu la premsa d'aquests dies. Cada vegada que es fa una tímida passa en aquesta direcció, les veus dels sectors que volen mantenir privilegis a nivell educatiu segueix ressonant.







divendres, 19 de març de 2021

Rellegint, aprens (4). Referents. Josep Pallach i els i les mestres públics/ques


1976. Josep Pallach publica un resum de la seva tesi doctoral. 

Una recerca que fa sobre els mestres, fonamentalment de la província de Girona que, a principis de segle, es mouen, es reuneixen, conversen, reivindiquen, reflexionen... sobre l'escola i sobretot sobre l'ensenyament públic. 

Les veus de Silvestre Santaló (Camallera) , Anna Rubiés,  Josep Dalmau, Maria Gironella (Vilaür) , Jou i Olió (Llançà), Carme Serrat, Joan Delclós (Caldes de Malavella) i molts d'altres, troben en la tesi de Pallach l'altaveu que permet recuperar la seva història i la seva contribució al conjunt d'experiències que en la primera part del segle XX comencen a donar-se a Catalunya. 

Molts dels mestres acaben la seva trajectòria treballant a Barcelona. 

Però l'experiència és d'una gran riquesa. Amb aquest llibre que em va impactar profundament, començo a entendre el fons de la renovació pedagògica que acabarà esclatant durant la segona república. 

Són els mestres que es reuneixen, creant les converses pedagògiques al 1904, tant a Girona, com Lleida (amb el grup Batec, inspirat per la pedagogia Freinet)i la resta de demarcacions. Es reuneixen per reflexionar i formar-se en aspectes que la formació inicial no els havia format o, simplement, per actualitzar la seva formació en contacte amb altres mestres. 

Es reuneixen per organitzar-se i defensar la seva professió. Es creen les associacions de mestres nacionals, primer organitzades a l'entorn de partits judicials, després en demarcacions i finalment creant la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. 

La Federació, neix combinant les reivindicacions professionals i les pedagògiques, incloent propostes de formació. De fet, en el període de la segona república, es transforma en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la Unió General de Treballadors. Sindicat que, juntament amb la CNT, serà hegemònic durant els anys 30. De fet, la primera comissió de govern del Consell de l'Escola Nova Unificada, està en mans dels dos sindicats. Llegir els exemplars de la seva revista et situen en la lluita del magisteri per la seva dignificació. La Federació funda "Cases del Mestre", com la que hi havia a Barcelona a la Plaça Urquinaona número 4.



A aquells mestres que comencen a reunir-se els hi devem les primeres reflexions importants de com ha de ser l'escola, i de si cal impulsar institucions controlades per les pròpies organitzacions o si l'opció ha de ser impulsar una escola pública per a tothom. Joan Puig i Elias, per exemple, el que va ser el primer director del CENU, havia fundat l'escola Natura de clara tendència racionalista, però ho havia fet des de la iniciativa privada i voluntarista del propi sindicat. Són mestres i organitzacions que tindran una gran influència en les polítiques educatives que es duran a terme en aquell context. 

A Josep Pallach li devem el mèrit de donar veu a  aquests mestres i aquestes mestresses, per no deixar-los en l'oblit. Massa sovint la història de la pedagogia, només recull la veu dels grans pedagogs i pedagogues. Aquests herois particulars representaran l'inici d'un període molt creatiu per l'escola a Catalunya. 

Aquesta feina de rescat, també l'ha fet, entre d'altres, en Salomó Marqués amb els mestres de l'exili. 

Algunes de les línies proposades en l'inici dels Moviments de Renovació Pedagògica, tenen una inspiració directa en aquesta publicació. Sobretot la necessitat d'impulsar moviments de mestres que, des de la pedagogia, plantegessin alternatives a la situació general de l'escola. Moltes de les propostes d'activitats que neixen als anys setanta i vuitanta a Catalunya, s'inspiren en activitats d'aquella època. La diferència ha estat la separació del moviment sindical i del moviment pedagogic, en organitzacions separades. 

Josep Pallach, una figura política cabdal de la transició, va mantenir una postura crítica al treball realitzat a l'entorn de l'Escola d'Estiu del 75. Va ser membre del Consell Català d'Ensenyament que, en nom de la llibertat i el pluralisme, va oposar-se a l'alternativa Per una Nova Escola Pública. 

dijous, 18 de març de 2021

Atreveix-te!

Després de tres anys de gestació: un d'escriptura, un de correcció i un d'edició, s'ha publicat el meu darrer llibre. Tot va començar amb un intent de reflexionar sobre els intangibles de l'ofici. Al final ha estat un recorregut sobre aspectes que em semblen essencials, siguin intangibles o no, de la nostra professió.


divendres, 12 de març de 2021

Rellegint, aprens (3). Per una nova escola pública.

1975. Escola d'Estiu de Barcelona. Apareix en el nostre imaginari educatiu la idea d'Escola Pública com a desig, com a projecte, com a procés.

Les conclusions del tema general són trencadores. Recuperen la tradició però miren cap el futur.

Els dos conceptes, Escola Nova i Escola Pública es fusionen en un moment en el que l'escola estatal, l'escola franquista, encara representa l'antic règim, amb el seu cos de directors, amb funcionaris empeltats per la postguerra i amb uns pocs mestres que resisteixen com poden, aillats, en escoles aillades.

L'alternativa s'ha anat coent a escoles privades que han recuperat la tradició de la segona república, ilegalment, alegalment... no solament en temes relacionats amb la llengua, sinó també en renovacions metodològiques.

I, en un àmbit propici, l'escola d'estiu, forjada i instituida per cobrir els déficits de la formació inicial, comença a coure's una alternativa democràtica a l'antiga escola de l'antic règim. I, en la proposta, es fusiona el desig d'estendre l'escolarització a tota la població i la necessitat d'una oferta educativa com a compromís dels poders públics (escola pública), amb l'impuls i la necessitat d'una escola que es vol renovada, símbol també de la normalització del país, democràtica i catalana (escola nova).

Les dues revistes pedagògiques, sorgides al final del franquisme se'n fan ressó. Cuadernos de Pedagogia, amb la intenció d'estendre la proposta a la resta de territoris de l'estat. Perspectiva Escolar com a portantveu de Rosa Sensat que encara funciona com a societat anònima (AAPSA).

L'Escola d'Estiu de Barcelona s'organitza conjuntament entre Rosa Sensat i el Col.legi de Doctors i Llicenciats. El recinte a Montjuic de l'Escola del Bosc, acollirà aquella X edició de la inicativa reiniciada al 1966.

L'alternativa no neix sense oposició. I l'oposició es concretarà més tard a l'entorn del Consell Català d'Ensenyament, constituit al febrer de 1976, organisme que assentarà les bases ideològiques per a la política conservadora dels governs successius de Jordi Pujol, de recolzament de l'escola privada en detriment de la de titularitat pública. Una defensa del pluralisme i la llibertat, serà la base ideològica que sustentarà molts dels arguments del Consell, controlat per persones com Joan Triadú, Josep Pallach, Joaquim Arenas, Maria Rúbies, Jaume Serramona i Octavi Fullat (els tres darrers presidents del Consell Escolar de Catalunya en laprimera època), però amb la participació d'altres persones que hi van col.laborar estretament.

La concreció serà una política de deixar l'escola en mans del mercat, afavorint el lucre i el control ideològic de les escoles religioses, sobretot en zones urbanes que eren les rendibles, i obviar els compromisos dels poders públics respecte a l'escola pública. Una política que no es començarà a redreçar fins a principis del segle XXI, tant pel que fa a noves construccions d'escoles, com a la renovació en profunditat de l'escola.

Altres coses es van anar perdent i no com a responsabilitat exclusiva dels governs de Convergència, que només va desenvolupar una política de consens en relació a la llengua (no dividir l'alumnat en funció de la llengua, és a dir, programes d'immersió a partir de 1983). Per posar tres exemples concrets. La no supressió del concordat amb el Vaticà ha suposat no avançar cap a l'escola laica. Els corporativismes, no han deixat caminar cap el cos únic. La LODE va obrir la via del finançament etern de l'escola privada, obviant els criteris de control democràtic.

A l'altra cara de la moneda, la visió que l'escola de titularitat pública, ja és pública, per definició. Però d'això en parlarem en una altra entrada.

Només, per acabar, afegir que la reivindicació d'una Nova Escola Pública, té encara avui una gran actualitat i vigència.







divendres, 5 de març de 2021

Rellegint, aprens (2). A l'avantguarda de l'educació.

II Congrés de la Formació, 1972. El Congrés va ser l'oportunitat de començar a conèixer la història desconeguda de l'educació a Catalunya. Estudiant d'història a la UAB, tampoc es que t'expliquessin masses coses lrelacionades amb l'educació i l'escola.

Un dels objectius del Congrés és , precisament, difondre el llegat desconegut del primer terç de segle. Entre d'altres, la constitució del Consell de la Nova Escola Unificada.


Jordi Monés (que al 1997 m'examinaria de coneixement del medi per poder reincorporar-me a l'escola), escriu una de les seves primeres cronologies sobre l'educació a Catalunya. Les seves cronologies sempre intentaven relacionar els fets educatius aquí, amb altres informacions del propi context (esdeveniments polítics, esdeveniments educatius a la resta de l'estat...). Jordi Monés ha estat una de les persones més coneixedores de la història de l'educació a Catalunya i les seves nombrosos publicacions ho testimonien. Vaig coincidir-hi als anys vuitanta / noranta a Santa Coloma de Gramenet. Un mestre excepcional.



Tot això em portarà a començar a interessar-me per l'educació i la pedagogia.

En aquell Congrés, organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSIIB), hi haurà una exposició -que pràcticament no recordo- i es repartirà el document del CENU que vaig explicar en l'anterior entrada.

La Mariona Ribalta i l'Enriqueta Fontquerni començarien la difusió de les experiències pedagògiques de principis de segle, que després varen anar ampliant.

Una sensació estranya es respirava en aquells moments. Coincidia en el temps amb judicis sumaríssims, manifestacions donant voltes a la plaça Catalunya i detenció de líders sindicals i opositors al règim. Un temps de molta incertesa i de molta esperança.


dilluns, 1 de març de 2021

Rellegint documents , aprens moltes coses (1)

Document del CENU (1936). Trobat en unes golfes d'una església d'un poblet del Baix Empordà, en una caixa rosegada per les rates, al 1990. L'escola feia vint anys que havia tancat. Conservava papers de la 2a República.



En tenia una còpia que em van regalar al II Congrés de la Formació que es va fer, crec recordar al 72. Tenia 19 anys...! En aquell Congrés es va reivindicar la tasca de la segona república en matèria educativa i es va reproduir en forma de facsímil la publicació del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada). Aquella còpia es va perdre en una imprempta. Casualment, al cap de quasi trenta anys, vaig trobar un original menjat per la humitat i alguna rata, a unes golfes d'una església on havien anat a parar tots els papers de l'escola, quan va tancar a finals dels seixanta. Havien guardat els papers de la segona república. Era l'exemplar 1852.

Aquest document em va mostrar com l'acció de govern pot ser clau per canviar les coses. Era un exemple de la primera reforma educativa global, proposada per una administració.










El document s'havia elaborat en forma d'esborrany al 1934, a les converses de l'Escola d'Estiu. L'havien elaborat els mestres (La Federació de Mestres Nacionals de Catalunya hi va tenir molt a veure, juntament amb els sindicats UGT i CNT).


Hi ha un altre fet interessant: el títol: Escola Nova Unificada. Hi tornaré més endavant.

diumenge, 28 de febrer de 2021

Rellegint documents, aprens moltes coses. (0)

Arrel d'un projecte que estic treballant, he hagut de consultar molts documents recents i més antics.

Vaig començar fent uns petits twits però he pensat que la feina que estic fent, potser val la pena recollir-la d'alguna manera. No tant per alliçonar a ningú, sinó com a exercici personal de recollir experiències viscudes i papers llegits.

La meva formació d'història, m'ha portat a mirar el passat constantment perquè m'ha preocupat el present i el futur. Sense memòria no podem avançar i, malauradament en els darrers anys, sembla que estiguem una mica desmemoriats.

Per altra banda crec molt en els referents. Entendre el que podem proposar avui, no ho podem fer sense entendre que es proposava abans de nosaltres. I, sobretot, si ho fem sense cap mena de nostàlgia. Fent-ho com un procés creatiu d'aprenentatge.

La periodicitat serà pausada, perquè cada document em porta a elaborar alguna idea i, això, necessita el seu temps. No és un twit.

La publicació en el bloc, suposarà deixar de fer twits. Haig de confessar que ho trobo molt interessant (això de piular) perquè t'obliga a sintetitzar. Però ara necessito explicar més coses i els twits els deixo per les polèmiques instantànies.





dissabte, 20 de febrer de 2021

ENTRE LA URGÈNCIA I LA IMPORTÀNCIA: ÉS VIABLE L’ESSENCIALITAT? Un compromís social per l’escola, l’educació i l’educació pública.


Article publicat al Dossier Grao: L'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021


Joan Domènech i Jaume Cela 



Al fil dels articles escrits en aquest dossier, ens atrevim a fer-ne una lectura transversal i a donar una resposta no retòrica a la pregunta inicial: L’escola és essencial, perquè és una institució que té les condicions per acomplir una funció transcendent per al futur de la societat: és universal, transmet coneixements, ho fa en un entorn social, col·lectiu, s’impregna d’uns valors ètics claus per viure i conviure, dona les eines i recursos d’interpretació del món, ajuda a pensar el futur... I l’escola pública ho és per poder garantir-ho per a tothom, des de l’esperança i el compromís amb el seu futur i benestar. 


1. Hi ha una situació general preocupant a nivell planetari. La pandèmia ho ha posat de relleu. Hi ha altres crisis que ens qüestionen el futur. Davant d’això ens plantegem si l’escola ha d’estar al marge d’aquestes crisis, ha d’implicar-s’hi i, si ho fa, quin nivell d’implicació, com pot fer-ho i quin grau d’incidència pot tenir. 


2. Sembla que hem acceptat que l’escola és essencial per transmetre coneixements i per custodiar la infància. Però per jugar un paper actiu en aquestes crisis generals, per formar als ciutadans de manera que afrontin aquests desafiaments, n’hi ha prou amb transmetre coneixements i custodiar als infants? I, en tot cas, si ens hem de basar en la transmissió de coneixements, quins són els essencials per preparar a la ciutadania per fer front a aquestes crisis? I, si no n’hi ha prou amb transmetre coneixements, necessitem altres eines i recursos? 


L’escola ha de manifestar davant la societat la seva funció i respondre aquestes preguntes, en clau de present i amb projecció de futur. Cal que se les plantegi en el temps i l’espai que li ha tocat viure. No pot dubtar en aquest propòsit. Ha de poder contrarestar els sectors que li reclamen irresponsablement que sigui neutral. Per tant, considerem l’escola essencial tenint en compte totes aquestes dimensions. Sobretot perquè pensem que pot tenir una incidència important i decisiva, influent en el desenvolupament d’aquests fets històrics -socials, sanitaris, polítics, ecològics- que ens afecten com a humanitat. 


3. La institució escolar s’ha construït sobre la base de la transmissió de coneixement, la socialització i la voluntat de contribuir a l’equitat i la justícia social. Té el propòsit últim d'emancipar les persones i fer-les mestresses del seu propi destí, tenint en compte cada individu, però en un context plenament social. Aquests ideals il·lustrats s’han de repensar en aquest nou context d’emergència i crisi que ha qüestionat els pilars de la institució: la presencialitat, la proximitat i la comunitat que els fa possible. La pandèmia ha atemptat contra la seva línia de flotació, però com alguna de les experiències exposa, si aquests són pilars que creiem essencials, els mestres tenen prou capacitat per reinventar-los i fer-los possibles, malgrat les circumstàncies siguin adverses.


I, en el conjunt del sistema educatiu, encara que qualsevol escola pot assumir alguns d’aquests propòsits o tots, l’escola pública és la que pot garantir el seu desenvolupament per al conjunt de la població sense discriminació per cap motiu (origen, cultura, gènere, llengua, classe social...). 


4. L’escola ha de seguir preparant per a la vida, tot qüestionant l'acció humana millorant les condicions que ens permeten ser autònoms i responsables. Els infants i joves que avui hi assisteixen seran els responsables de construir la vida en societat dels propers anys. L’escola ha de ser capaç de donar-lis tots els coneixements, recursos i eines que els han de permetre fer front als reptes transcendentals que tenim plantejats com humanitat. Cal mirar la realitat que tenim al davant i decidir el grau d’implicació que volem exercir. I necessitem tot el suport i recolzament de la societat per fer front aquests reptes.


5. Estem reivindicant que l’escola faci la seva feina, la faci bé i, per tant, eduqui a la ciutadania. Perquè educar a la ciutadania, vol dir tot el que estem plantejant. No ens inventem res, reivindiquem un paper clau que mai s’ha d’oblidar. I, si s’oblida, és perquè fa por, perquè cal construir-lo sobre grans inseguretats i incerteses, i perquè ens han seduït per despullar-nos d’aquesta necessitat. La neutralitat de l’escola és una lectura impossible


No podem oblidar però, que cal una reflexió sobre el què és important ensenyar, és a dir, què cal aprendre per fer front als reptes de futur. Això ens donaria més seguretat. Un debat que cal fer de forma global, a partir dels temes candents, donant-li una orientació actual però més enllà de la immediatesa, tal com ens suggereixen alguns dels articles des de diferents mirades.


6. Som conscients de la urgència que tenim per fer front a aquestes crisis, i l’escola, amb el seu ritme més pausat, no pot renunciar a treballar-hi. El curt termini potser no solucionarà cap d’aquests problemes i els ritmes educatius són, bàsicament, ritmes lents. Però no per aquest motiu hem de renunciar a exercir la responsabilitat que tenim encomanada. Serà la única manera per poder respondre col.lectivament a les incerteses i reptes plantejats i, a la vegada, trobar sentit a la tasca educativa que fem cada dia, a cada comunitat educativa. 


7. Cal assentar les propostes que fem en els indicis, les senyals que tenim en molts racons del nostre sistema educatiu. Experiències que s’anticipen a pensar l’escola i a construir-la sota paràmetres que tenen en compte les possibilitats reals de contribuir a treballar en aquesta direcció. Aquestes experiències ens demostren que, en les pitjors condicions, és possible fer camí. I que tota primera passa és important. 


8. La societat necessita intensificar la confiança amb la institució escola i ha d’explicitar-la i manifestar-la obertament. L’administració, que representa els anhels de la societat i les seves esperances, n’ha de ser conscient i ha de posar les condicions per fer possible totes les seves funcions, incloses les més crítiques i anticipadores.



Necessitem un nou consens social a l’entorn d’aquestes idees, que expliciti que l’escola i l’educació, i la pública en concret, són claus i essencials. Perquè per fer-les possible necessitem la implicació, el compromís i la complicitat de grans sectors i agents educatius: el professorat, les famílies, l’alumnat i el conjunt d’entitats educatives. Tots i tothom tenen una gran responsabilitat per poder articular una resposta individual i col.lectiva. Hem d’estar convençuts d’això: i ho hem de manifestar en cada centre, en cada comunitat educativa explicant que, per petita que sigui una proposta, les experiències anticipadores són possibles a més de necessàries.


Un consens, que assumeix el dissens com a un dels motors per continuar avançant, però que intenta treballar més enllà d’interessos particulars i corporatius. I les entitats educatives, els sindicats, els moviments de renovació, els partits polítics... s’han de definir al respecte. Només si aconseguíssim una majoritària consciència social d’aquesta essencialitat es podran canviar recorreguts, pressupostos, cultures i polítiques. Consciència que ha d’arribar a ser majoritària entre tots els sectors que volen i treballen per una societat millor i pel benestar de totes les persones.

divendres, 12 de febrer de 2021

Entrevista al Diari de l'Educació (febrer de 2021)

La prioritat hauria de ser deixar de posar pedaços i definir un marc d’actuació per als pròxims 10 anys”

Pilar Gargallo i Joan Domènech, de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, contesten a les mateixes preguntes que aquest diari ha formulat als partits polítics.

Consideren que “el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes–, és un debat seriós i generalitzat sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també en educació; tant de bo en la propera legislatura l’educació sigui un eix central de la política”

La roda d’entrevistes als diferents partits que aquest diari ha publicat al llarg de les dues darreres setmanes té un epíleg en certa forma inesperat. Una bola extra. En aquest cas, responen al qüestionari Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de MRP, i Joan Domènech, membre de la Xarxa 0-12 de la Federació i impulsor del Congrés d’Educació Pública. Van començar a fer-ho com un divertimento espontani entre tots i aquest diari els ha convidat a compartir les seves respostes. No han tingut, però, la limitació d’espai que es va demanar als polítics, als quals se’ls va demanar expressament respostes breus a cada pregunta, de no més de dos paràgrafs.

Abans de respondre, però, Gargallo i Domènech aclareixen que “no pretenem res més que ser un contrapunt i descriure aspectes que ens preocupen com a professionals de l’educació. No estem condicionats per cap interès mediàtic, per quedar bé o per manifestar el que és políticament correcte”. “Massa sovint l’educació no està en els debats electorals –afegeixen–, per això és interessant la iniciativa del Diari de l’Educació. De fet, el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes– és un debat seriós i generalitzat sobre les propostes i els programes a desenvolupar per cada formació política. Tant de bo l’educació, en la propera legislatura sigui un eix central de la política i això serveixi per reflexionar col·lectivament sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també des de l’educació”.

De tots els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu català (més enllà de la pandèmia, doncs), quin serà per vostè el primer a abordar en cas que governi?

El que caldria en primer lloc és assenyalar les prioritats marc a seguir en els propers 10 anys, atenent als problemes socials que tenim plantejats com a societat. Si no, no es pot concretar cap línia política d’actuacions. Som conscients que aquest marc de vegades ens ha mancat i això porta a un fer i desfer en el curt termini, per resoldre problemes estructurals, posant pedaços provisionals que perduren  en el temps. Tota actuació en educació sempre s’hauria de planificar a un termini de 10 anys, com a mínim.

Aquestes prioritats passarien per definir:

  • Com abordem la igualtat, l’equitat i la inclusió de tota la població escolar en el sistema. L’establiment de mesures específiques i compensadores és una necessitat urgent, precisament, per recuperar la confiança de la societat en l’escola. I a més, sent conscients que cal un compromís conjunt entre educació i societat per abordar aquestes problemàtiques.
  • La definició dels continguts educatius que haurien de ser claus i comuns en l’educació de tota la població dels 0 als 16 anys. Comprensió del món en totes les seves dimensions; eines i recursos per entendre la societat que ens ha tocat viure.
  • Com aconseguim que, des de l’escola, es treballi seriosament la construcció del pensament crític, d’implicació i intervenció com a ciutadania, per tal de fer front a una societat complexa i en crisi -econòmica, ecosocial i de valors- amb unes grans desigualtats que cal fer-hi front i amb molta incertesa per al seu futur.
  • Una administració quilòmetre 0, basada en l’autonomia i la interdependència en el territori, potenciant una forta vinculació dels centres amb l’entorn. Una administració que acompanyi i posi les condicions favorables perquè la transformació es pugui donar.
  • Els recursos necessaris acompanyats d’una simplificació burocràtica de tots els mecanismes administratius.
  • Finalment, perquè això sigui possible, caldrien mesures i incentius per traspassar i estendre la il·lusió i el compromís a tota la comunitat educativa, especialment el professorat, amb la planificació de la formació i l’incentiu del treball en xarxa real.

En segon lloc, i de forma paral·lela, plantejar mecanismes d’implicació i participació, tan amplis com sigui possible, que, sense renunciar a les prioritats plantejades, establissin un nou pacte social, una aliança estratègica amb la comunitat educativa, per anar definint el com i el què de les prioritats marcades. Sense diàleg i complicitat de la comunitat educativa i fonamentalment dels sectors que volen una transformació profunda, les prioritats no es poden tirar endavant. I aquesta complicitat cal treballar-la i buscar-la.

Considera que l’accent que en els darrers anys s’ha posat en l’educació/avaluació per competències està desembocant en un menyspreu pel coneixement?

En cap cas. Aquest és un fals debat, una confusió que no ens ajuda a situar la necessitat de renovar els continguts educatius –definint i fent èmfasi en aquells que considerem comuns– en un context de digitalització del coneixement, de multiplicació dels mecanismes de comunicació i de necessitats educatives globals.

És tan discutible treballar els coneixements desvinculats de les competències, com a l’inrevés. I sabem que en molts centres educatius, els docents han establert una aliança positiva entre els dos conceptes. Aquest fet és la base per fer una renovació del currículum tan necessària en aquests moments.

El paper de l’avaluació ha de ser cabdal i fins i tot inicial a tota planificació educativa, compartida i consensuada, avaluar per aprendre i avançar en una educació centrada en l’individu, des de la col·lectivitat i per tant, personalitzada, clau per al futur de l’educació.

Li semblaria positiu que l’experiència d’Escola Nova 21 de transformació de centres educatius s’estengués al conjunt del sistema?

Per transformar el sistema qualsevol experiència de transformació s’ha d’aprofitar i, si s’escau, potenciar. És evident que Escola Nova XXI ha fet emergir l’entusiasme, la necessitat, la voluntat i la creativitat de centenars de centres educatius, fonamentalment públics, que necessiten pensar i repensar la seva manera de fer, els seus projectes. Ha fet emergir la voluntat de millora que hi ha en centenars i milers de mestres i famílies que encara confien que l’escola pot respondre a les seves demandes genuïnes de coneixement, equitat i emancipació. Ho ha fet sola, o són els únics? Evidentment no. Malauradament, tenim massa exemples en la nostra història de diferent índole que han suposat desaprofitaments de situacions semblants, per manca de visió a mitjà i llarg termini, per corporativismes mal entesos o per altres qüestions irrellevants (CEPEPC, escoles de nova creació, contractació de professorat nou en situacions excepcionals –sisena hora, pandèmia, etc.–…)

És bona idea impartir alguna matèria en castellà per reforçar aquesta competència lingüística entre l’alumnat d’aquells territoris on l’ús social del català sigui molt majoritari?

Cada centre educatiu ha de tenir l’autonomia per definir el tractament de la llengua en el seu context, partint en general de la situació deficitària del català a nivell social i, per tant, compensant-ne aquesta situació. Per garantir el coneixement del català i el castellà a finals de l’escolaritat obligatòria és evident que encara cal reforçar la presència del català i seguir considerant-lo com la llengua bàsica a l’ensenyament. Els projectes lingüístics de centre han d’evidenciar cada realitat i han de poder adaptar-la a cada context i territori.

L’escola concertada afirma que si tingués el mateix finançament que la pública acolliria sense problemes el percentatge que li correspon d’alumnat vulnerable. Se la creu?

Aquí hi ha una trampa, perquè tampoc no és veritat que l’escola pública tingui aquests recursos suplementaris que la privada reclama per atendre a l’alumnat amb més necessitats.

L’anàlisi del cost de la plaça escolar realitzat pel Síndic de Greuges evidencia que el cost de la plaça escolar a la concertada és més elevat per alumne, i per tant, per això existeix aquest decalatge de finançament.

En tot cas, l’escola pública busca el finançament en el seu entorn, en la seva comunitat i compensa en la mesura de les seves possibilitats les possibles necessitats i mancances. Malauradament el que fa l’escola pública sovint és renunciar a determinades propostes d’activitats concretes per garantir la igualtat de condicions de tot el seu alumnat. La sisena hora és una diferència que caldria incloure en aquestes diferències entre les xarxes, a més del tema horari global de l’aprenentatge.

Tanmateix, la igualtat en els recursos hauria de tenir en compte:

  • Compartir criteris de matriculació, accés i oferta d’activitats -incloent els horaris i calendari.
  • Homologació de les condicions laborals del professorat.
  • Laïcitat en la proposta curricular. Religió sempre voluntària.
  • Control social -sobretot en el referent al lucre- i participació, amb els mateixos criteris en totes les xarxes.
  • Recursos en funció de les necessitats específiques de cada centre, compensar les desigualtats quan sigui necessari.

Tothom sembla estar molt a favor de l’escola inclusiva, però ningú no troba la manera de fer-la avançar. Què farà vostè al respecte?

Hi ha tres necessitats clares:

  • Recursos i criteris acordats per aplicar-los (molt superiors als actuals).
  • Educació dels equips per transmetre i assumir aquesta cultura inclusiva, de la forma més general possible.
  • Educació de la societat en la importància i la valoració d’aquesta idea d’inclusivitat.

Totes tres qüestions farien possible avançar-hi lentament a mitjà i llarg termini.

I com en la resta de punts, en educació cal una planificació i una comunicació clares, uns tempos i una inversió adequada per dur-ho a terme. Molt important, amb centres d’educació especial de referència, formadors i acompanyants dels centres ordinaris inclusius, perquè si no qui acabarà perdent seran els nostres infants i joves i les famílies en primera instància, i els professionals de l’educació que veuran minvada la seva capacitat d’acompanyament i reacció vers les necessitats en matèria d’inclusió.

Ens cal una educació i una societat inclusives de veritat i per fer-ho cal posar-hi l’esforç i els recursos des de diferents administracions.

Opina, com fan molts sindicats, que les direccions dels centres públics tenen massa poder i que els claustres han deixat de ser espais de debat i diàleg?

És un equilibri difícil que s’ha de treballar amb sensibilitat i cura. Els centres educatius han de tenir direccions clares que acceptin la seva responsabilitat i que creïn un clima de diàleg i implicació entre tot l’equip. Cal garantir la diversitat dels equips docents i els espais de debat i diàleg són imprescindibles. Més que poder de les direccions s’hauria d’optar per donar competències als centres educatius i que les direccions plantegessin un model de lideratge distribuït del poder en el mateix centre.

Ningú pot defugir la seva responsabilitat, però s’han de crear equips docents implicats, participatius i cohesionats. Que no vol dir amb pensament únic, sinó amb una direcció i un projecte compartit que garanteixi també una diversitat enriquidora.



La formació de les direccions dels centres ha de passar per tenir eines per generar el treball en equip, de cohesió i implicació, de lideratge pedagògic compartit, de motors de transformació conjuntament amb els seus equips docents i la comunitat educativa. A hores d’ara passa excessivament per una formació de lideratge administratiu, amb connotacions de distribució, però massa burocràtica i centralitzada. Queda molt camí a recórrer en aquesta línia formativa. A més, el paper de la inspecció ha de ser cabdal per l’acompanyament dels lideratges i dels debats i diàlegs de la comunitat educativa, ajudant i acompanyant perquè així sigui.

L’escola bressol (el 0-3) serà universal i gratuïta si vostè governa o, sent realistes, aquest escenari és excessivament utòpic? 

Volem que ho sigui, encara que seríem partidaris de formes flexibles d’escolarització en aquestes edats. No cal reglamentar ni encotillar el 0-3 i poden conviure diferents models.

Una qüestió rellevant a mitjà termini seria plantejar-se la possibilitat de centres educatius 0-6, o fins i tot 0-7. En aquests moments en què es planteja la relació entre primària i secundària, amb models molt interessants com els Institut Escola, potser seria el moment de reivindicar el dret de la infància a tenir una bona etapa infantil, desvinculada d’aquestes altres etapes obligatòries.

Escoles obertes i segures. Això és una realitat o és propaganda institucional?

Això és una realitat i ho sabem. La majoria de docents i escoles ho ha fet i ho segueix fent. Potser amb moltes precaucions, potser sense tots els mitjans que necessitaria, segurament sense les plantilles folgades que permetrien fer un tracte més individualitzat amb l’alumnat… També amb certes pors. Qui no en té després d’estar un any amb una pandèmia mundial i sense respostes clares vers un futur pròxim? Necessitaríem que hi hagués un gran consens social al voltant d’aquesta realitat, i un empènyer tots a una per aconseguir millorar encara més les condicions en les quals es fa.

El que sí que és veritat és que la proximitat i la presencialitat ha esdevingut una de les característiques essencials i que dona sentit a l’escola. Per tant, tot el que es faci per garantir-la serà benvingut. Aquells qui pensen que l’educació a distància és una solució creiem que s’equivoquen. Tot i així, cal garantir els recursos necessaris per tal que, en situacions extremes, el contacte es pugui fer amb garanties per a tothom.

Amb els mateixos recursos humans i materials que ha disposat el Departament d’Educació durant aquest curs, què hauria fet diferent en relació amb la gestió per mantenir els centres oberts malgrat la pandèmia?

Estem davant d’una situació molt complexa. Moltes vegades s’opina després de veure les conseqüències de determinades mesures preses. I això potser és massa fàcil. Creiem que, sovint, s’ha actuat donant resposta a situacions concretes immediates que han posat al descobert problemes estructurals del sistema educatiu.

La gran ensenyança que hauríem d’extreure d’aquests mesos és la necessitat de tenir en compte aquests problemes no resolts que la pandèmia ha posat sobre la taula. Per exemple, la pandèmia ha posat sobre la taula la contradicció entre uns criteris generals, la necessitat d’adequar les propostes a cada context… i les dificultats o resistències per assumir cotes de responsabilitat i autonomia des dels centres educatius. Aquesta és una situació massa estesa encara.

S’ha evidenciat que sent rigorosos en l’aplicació de mesures de prevenció, els centres educatius poden estar oberts. Haguéssim pogut obrir al mes de juny? Probablement, però prendre la decisió en aquell moment era una qüestió arriscada. Amb aquesta pandèmia no podem tenir la seguretat al 100% de les mesures que prenguem.

Ara, això no vol dir que no hem de treballar per aconseguir que hi hagi el màxim consens en considerar que l’educació de proximitat i presencial és la més adequada per assegurar la seva funció essencial. I que, per tant, cal treballar en tot moment, de forma consensuada i corresponsable per aconseguir-ho. És el que reclama la majoria de les famílies, docents i la totalitat de l’alumnat.

Acabi la frase

  1. Les avaluacions externes són… relativament fiables. Aquestes avaluacions han de ser orientatives, no poden substituir als processos d’avaluació interna que ha de realitzar cada centre educatiu. Els resultats només poden ser públics, de forma general. Cal optar per realitzar-los en una mostra aleatòria i delimitada de centres educatius.
  2. Les places perfilades aconsegueixen… posar un pegat més a la necessària reforma de l’accés i formació dels equips docents. Intenten donar una resposta a la necessitat que els docents coneguin el projecte del centre on vagin a treballar i s’adeqüin, dintre la seva diversitat, a la forma de treballar. S’ha burocratitzat excessivament i, a partir d’una avaluació seriosa de com ha funcionat, caldria pensar una fórmula més adequada.
  3. Cal que la LEC… s’apliqui i s’interpreti des d’una política concreta de transformació i millora del sistema educatiu, i es desenvolupi consensuadament amb la comunitat educativa en aquells aspectes que no s’hagi fet encara.
  4. La reforma de l’FP passa per… escoltar els professionals que hi treballen, no simplificant el currículum. Estenent aquest model formatiu, que genera professionals d’èxit. No ha de ser una segona via dins la formació postobligatòria, sinó que s’ha de fomentar com una via vàlida, amb la potenciació de l’FP dual.
  5. Amb els horaris escolars faríem… un nou marc, flexible i territorial, que combinés la flexibilitat necessària, els drets dels infants i joves, sobretot els més vulnerables, i l’homologació de totes les xarxes d’escolaritat obligatòria. Cal un treball de fons, tot posant l’educació a l’hora, però adequant-nos a un horitzó general de reforma horària.
  6. Quan entri en vigor la LOMLOE… caldrà estar molt atents al desenvolupament dels aspectes que han quedat embastats, entre ells els relatius al professorat i en les competències que tenim a Catalunya. Tenim l’oportunitat de fer reformes amb l’accés en la millora del sistema i de l’escola pública. No podem desaprofitar aquesta oportunitat.
  7. Sigui qui sigui qui governi, els recursos per invertir més en educació els hauria de treure de… els sectors de la societat que tenen més beneficis. Una fiscalitat progressiva és la millor manera d’augmentar la capacitat d’inversió en educació. Cal donar el tomb cap a una societat que consideri l’educació, juntament amb la cultura i la sanitat, com a serveis essencials per a tota la població. Segurament, també, algunes inversions s’han de repensar a nivell global.
  8. L’educació de persones adultes… cal que es potenciï i es cregui que és una opció, de segones oportunitats fins i tot. Necessitem una aposta clara. Ara mateix és més que necessària i està gairebé invisibilitzada.
  9. La lliure elecció del centre per part de les famílies… és una trampa i un concepte irreal. Molt sovint aquest dret és només d’una minoria de famílies, i sovint es converteix en el dret d’alguns centres a triar el seu alumnat (o posar filtres implícits o explícits per seleccionar-lo.)
  10. Els meus fills van a una escola… pública.

 

dijous, 11 de febrer de 2021

CONCLUSIONS DELS DEBATS DEL PRIMER CONGRÉS D'EDUCACIÓ PÚBLICA A CATALUNYA

 


S'han publicat les Conclusions de la cinquantena de debats que varen tenir lloc entre octubre de 2019 i març del 2020, organitzats pel Primer Congrés de l'Educació Pública a Catalunya.

Una iniciativa important, truncada per la pandèmia, i que segueix en pausa, esperant que la normalització de la vida escolar, faci possible reprendre debats i iniciatives. 

És evident la importància de treballar per construir una xarxa que pugui representar la veu dels centres educatius públics de Catalunya. Per tant, quan la situació es normalitzi, els centres impulsros tornaran a convocar els debats i les activitats truncades per la situació excepcional que estem vivint. 

Mentrestant podeu fer difusió de les conclusions i dels debats realittzats.

divendres, 5 de febrer de 2021

Més enllà del professorat 3.0: Apostar pel canvi cultural i el compromís ètic.

Article de Pilar Gargallo i Joan Domènech, publicat al Dossier Graó: l'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021

Plantegem en aquest article la necessitat d’abordar tres aspectes centrals i fer-ho des de la interrelació de les propostes: el compromís ètic del professorat, la necessitat d’un canvi cultural i el paper que han de jugar els docents de l’escola pública com a model per al conjunt del professorat. Tots tres aspectes cal abordar-los globalment. El tercer amb una reforma valenta, agosarada i transformadora de la funció pública docent. 



El professorat és la clau. Aquesta afirmació que hem sentit moltes vegades quan s’ha posat en marxa alguna proposta legislativa, ens situa en una gran perplexitat: realment ens ho creiem? Té traducció en els pressupostos? El professorat assumeix la responsabilitat d’aquesta premissa? Confiar en el professorat és molt positiu. Carregar-li la responsabilitat de forma exclusiva perquè les coses millorin, no és el mateix. Fer-ho sense posar les condicions o sense articular la seva participació és molt diferent. Demanar els recursos per exercir amb dignitat i coherència la seva feina, és una qüestió de calaix. Justificar-se en la pobresa d’aquests recursos per no exercir les responsabilitats, n’és una de diferent.


Ens agradaria, des de la nostra experiència com a mestres dels Moviments de Renovació Pedagògica, aportar una mirada que vagi més enllà de proposar la millora de les condicions de treball, la reforma de la formació inicial, la demanda de més formació permanent o l’augment de la seva competència digital.


Arribar a considerar l’essencialitat de l’escola requereix una complicitat per part del professorat ja que és el que, dia a dia, escola a escola, contribueix a aquest propòsit. En els temps actuals, el professorat torna a ser la clau. Per a que ho sigui de veritat i no de forma retòrica, cal posar les condicions. 


Volem apuntar tres línies d’actuació, entrellaçades i que no tenen sentit una sense les altres. 


1. Recontextualitzar el compromís ètic del professorat en l’actual situació.


No tothom considera de la mateixa manera el compromís del professorat i el situa, en alguns casos, en el terreny de la voluntarietat. Els docents no disposen d’un codi deontològic explícit que reguli la seva funció i coexisteixen en el col·lectiu persones amb un compromís màxim i persones amb un compromís mínimEl compromís ètic elaborat pels Moviments de Renovació Pedagògica ha tingut una difusió i acceptació limitada. 


Això hobservem en la participació del professorat en activitats de formació, amb col·lectius que destinen temps fora del seu horari laboral a formar-se, i d’altres quesegueixen sense cap mena de formació complementària. També en els horaris de permanència al centre o en activitats com sortides o colònies. O en la diferent predisposició per participar en el Consell Escolar considerat, per alguns sectors, com un aspecte secundari en el que no val la pena implicar-s’hi. 


Aquestes situacions comporten desequilibri i tensions en el si dels equips i reflecteixen una imatge ambivalent i contradictòria davant la societat. I no parlem del petit percentatge que no manifesta cap mena de compromís que caldria rellevar de la seva responsabilitat docent directa. 


El professorat hem de jugar un paper decisiu per aconseguir una escola que s’enfronti als reptes que tenim com a societat. Això requereix un compromís important, en la seva dimensió social. No podem restar al marge de les desigualtats, la pobresa o els problemes que ens afecten com a espècie (la biodiversitat, el medi-ambient i la contaminació, l’escalfament global). I si només hem de transmetre coneixements, hem de decidir quins sónels imprescindibles per enfrontar-se a aquests reptes.


La pregunta és, com aconseguir que aquest compromís sigui assumit per la majoria del professorat? I com fer-ho en un equilibri entre la dedicació professional i la vida personal. Considerem dues vessants: l’ideològic i l’organitzatiu o pràctic.


Per aconseguir un compromís en l’àmbit de les idees, cal un consens de que la professió ha de tenir aquesta implicació quotidiana en els problemes i la voluntat d’incorporar-los al currículum. El currículum ha d’ajudar a entendre el món i donar les eines per a la seva transformació, i només així tindrà sentit tant individualment com col·lectivament.


Cal estendre la necessitat entre el col·lectiu d’aquest compromís i de la valoració i el reconeixement que se’n fa. Això és ambigu, cert. Però hauria d’impregnar implícitament el discurs i la pràctica d’entitats educatives, administracions, mitjans de comunicació i del propi col·lectiu. I ha d’orientar les polítiques i actuacions educatives de tots els agents, institucions i entitats de la comunitat educativa, perquè afecta al sentit que li donem a la nostra professió. Hi dediquem el segon punt.


Per propiciar el compromís en el terreny pràctic cal posar les condicions des del punt de vista de l’organització i dels drets i deures laborals. Hi dediquem el tercer punt.


2. Abordar els canvis i les transformacions amb una mirada cultural.


Segons Edgard Morin el problema de l’educació es redueix sovint a termes quantitatius, més recursos, més ensenyants, més tecnologia... Enfront d’això, diu que no es pot reformar l’escola sense haver canviat les ments de les persones i les ments no es poden reformar sense canviar abans les institucions.


I seguim insistint en recursos, plantilles, tecnologia... i sabem que sense aquests recursos és molt difícil realitzar i consolidar canvis. Però cada vegada som més conscients que necessitem canvis de caràcter cultural (les ments, actituds i accions de les persones) que orientin els recursos en una línia de transformació. Un canvi cultural, que ha de fer evident el consens a favor de la essencialitat de l’escola i la confiança de la societat en aquesta institució.


Un canvi que hauria d’incloure aspectes com la relació de l’escola amb la societat, el paper del professorat i de la resta d’agents educatius, la implicació de l’alumnat, la revisió del currículum real de cada escola, les relacions i models d’aula, l’actitud pròpia davant la professió i la formació permanent, l’interès per la cultura, en general, i pel món en particular i globalment. Adoptar una actitud proactiva, com a professionals que poden dir i fer coses rellevants, seria un pas important per activar la implicació del professorat en el disseny de la institució i de la pròpia professió.


En quins àmbits caldria practicar aquest canvi cultural que proposem? En proposem set:


  • Valorar, reconèixer, en el discurs i amb actuacions, les experiències, iniciatives i realitats que es basin en la reflexió i responsabilitat col·lectiva.

  • Valorar en els mecanismes d’accés, les actituds, la voluntat, la implicació i coneixement del projecte... com a factors importants, complementaris als mèrits acadèmics. Relativitzar l’antiguitat, i valorar la capacitat de formació i reflexió sobre la pròpia feina.

  • Transformar les funcions de guarda i custòdia, introduint la cura de les persones en la seva essència. 

  • Aplicar, potenciar i valorar els principis d’inclusivitat i diversitat, en tots els àmbits de l’administració.

  • Donar recursos a la vegada que s’avalua el seu impacte, tot reclamant responsabilitats.

  • Donar autonomia, capacitat de decisió, a la vegada que s’articula la interdependència.

  • Equilibrar projecte educatiu i llibertat de càtedra; drets i deures del professorat; drets dels infants i del professorat; conciliació de la vida familiar, responsabilitat educativa de la família i funció de guarda i custòdia....


I, la pregunta final és, com aconseguir aquest canvi? Cal contaminar tota l’administració i totes les administracions, de la importància i l’essencialitat de l’escola. Amb paraules i fets:


  • Posar les condicions organitzatives que ho faciliten (el tercer punt intenta aproximar-s’hi a una de les dimensions).

  • Canviar maneres de fer i actuar per part de l’administració, respecte a l’autonomia, la inspecció, la proximitat de l’administració, el traspàs de competències...

  • Potenciar una formació permanent prioritàriament com a reflexió sobre la pràctica. Reconèixer i potenciar l’esforç dels centres educatius que estan duent a terme processos de canvi, tot afavorint-ne la transferència educativa, en xarxa i, els temps per fer-ho.


El canvi cultural no vindrà únicament per l’acció individual del professorat. El canvi cultural ha de sorgir, néixer i créixer a cada centre educatiu. Hi té una importància fonamental l’administració, de forma externa, i els propis equips directius de forma interna com a baules fonamentals. Només s’hi pot avançar amb una acció combinada, centre a centre, zona a zona.


3. Reformar en profunditat la funció pública docent, com a model de referència del professorat.


L’amenaça neoliberal sobre la funció pública és real: la seva desregulació és una temptació per als sectors àvids de desmuntar l’estat del benestar i l’escola com a generadora de compromís i emancipació. La seva agenda inclou convertir el sector en un negoci, regulat per les llei del mercat. I aquest fet té efectes negatius: resistència a canviar res per no donar arguments als propòsits del neoliberalisme o interpretacions dels canvis com un atac als drets del professorat. Els petits canvis que algunes administracions fan només han servit per apedaçar el sistema.


La necessitat d’una reforma de la funció pública és ineludible. I cal abordar-la amb responsabilitat i decisió abans que el desencaix sigui més gran i les corporacions que dominen l’economia tinguin més arguments a favor de la seva privatització i/o supressió. Quins aspectes hauria d’abordar?


  • El sistema d’accés a la funció pública. La introducció d’aspectes lligats a la pràctica (s’apuntaven fa uns mesos programes com els MIR a sanitat) amb un major pes en l’adquisició de la condició de funcionari podria ser una bona línia. El professorat que participa en els processos de selecció hauria de ser el més compromès amb la seva professió.

  • L’estabilitat de les persones que accedeixen després d’aquest procés, és una qüestió que cal preservar i no té cap mena de discussió.

  • Lligar l’estabilitat a l’avaluació de la seva funció, la seva pràctica i les seves responsabilitats. Una persona que ha estat capacitada ha de tenir mecanismes per tal de poder avaluar periòdicament la seva capacitació. Això pot posar en perill l’estabilitat, però creiem que aquesta no es pot regalar. No per comparació amb altres sectors, sinó per la pròpia professió, que requereix un procés constant de millora que cal estimular i estendre.


  • El sistema d’accés als centres educatius públics. Concursos de trasllats, llistes, nomenaments provisionals, etc. El sistema no pot permetre que el professorat accedeixi a un lloc de treball sense coneixement del centre educatiu ni del seu projecte. Establir fases prèvies abans d’ocupar una plaça que no estiguin regides per puntuacions tècniques o revisar la seva caducitat serien propostes a estudiar. Els terminis anuals no reforcen l’estabilitat dels equips i, cal destinar any rere any, temps i recursos a la formació dels docents que s’incorporen. Caldria també potenciar la diversitat de professorat en cada centre, la qual cosa facilitaria que els equips assumissin la diversitat de l’alumnat.
  • L'ambigüitat de l’horari dels docents. Una ambigüitat calculada que crea greuges dintre els col·lectius. Partir d’un únic horari, amb una plantilla suficient per garantir, a totes les etapes, una relació estable entre la funció docent i la de gestió d’aula i de centre, amb un control democràtic i proper sobre aquest punt. Acompanyat de repensar el calendari i fer-lo més racional, reordenant els períodes de vacances i formació al llarg del curs.
  • La carrera docent i el cos únic. Els estadis s’han convertit en una simple acumulació de punts i antiguitat per aconseguir un augment de les retribucions. Assumir la carrera docent, amb reconeixements menys econòmics i relacionats amb responsabilitats, possibilitats de recerca, etc., seria una actuació que estimularia als equips a millorar la seva praxis. El cos únic, que no vol dir uniforme, és l’assignatura pendent.

  • Això no es pot abordar de forma aïllada sinó global, sospesant les relacions entre els diferents punts. Ha d’afectar als docents i a d’altres professionals i treballadors del sistema educatiu. Per exemple, la inspecció, un cos que no ha tingut cap revisió en profunditat de la seva funció. 


    Aquests canvis tindrien un efecte positiu en el professorat de la resta de xarxes, ja que treballar per prestigiar-ne una part, facilitaria prestigiar-ne la resta. La xarxa pública ha d’exercir aquest paper de referent del conjunt del sistema, perquè és la que realment ho pot fer.


    Conclusió


    Quan es fa una afirmació com l’encapçala aquest article, s’hauria de ser conscient de les seves conseqüències. No s’hi val a posar pedaços fruits de la conjuntura o d’una negociació parcial i cal una actuació global i interdependent.


    Més enllà de frases retòriques o buides, o de reflexions des de la queixa, hem d’assumir que el futur de l’escola és massa important, com per no exercir la responsabilitat dels canvis necessaris. MRP, sindicats, associacions de famílies, entitats educatives... han de poder superar els seus petits corporativismes per generar il·lusió i esperança, el territori en el qual l’escola sempre ha donat els millors resultats. I contaminar d’aquesta força al conjunt del professorat per ajudar a prendre amb més decisió la seva gran responsabilitat.


    MORIN, Edgard: (2011) La via, Paidós

    Federació de MRP de Catalunya /2015): El compromís ètic del professorat


    Pilar Gargallo i Joan Domènech de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Pilar Gargallo n’és actualment la presidenta.