dimecres, 2 de novembre de 2022

Amor i enyorança, Theodor Kallifatides

 

No el pots deixar des de la primera pàgina. Kallifatides trena de nou una història plena d'amors i desamors, exili i enyorança, en la que el context concret (grecs a Suècia) li permet fet una fotografia molt propera de la naturalesa humana amb totes les seves contradiccions. 

La frase final m'acompanya des de fa dies: "És absurd barallar-se amb la vida, amic meu. El millor que podem fer és estimar-la."

dijous, 20 d’octubre de 2022

Contra la nostàlgia, Maria Canelles Trabal


 Òpera prima de la Maria Cañelles. Molt ben construida, àgil, una història íntima d'uns personatges que viuen el present, des de les seves contradiccions, amb la nostàlgia com a factor comú. 

dilluns, 26 de setembre de 2022

Las mil naves, Natalie Haynes i La guerra no tiene rostro de mujer, Svetlana Alexievich

 
Dos llibres que, aparentment no tenen res a veure i, tanmateix tenen molts punts en comú. 
Svetlana Alexiévich ens fa una descripció des de la mirada de les dones, del que suposa la guerra, els ideals de la pàtria, que sempre justifiquen els mitjans: és a dir l'horror, la violència, la injustícia, la mort, la inhumanitat... Ho fa a partir d'entrevistar a unes cinc-centes ex soldats russes de la segona guerra mundial, uns quants -bastants- anys després. El contrast és esfereidor i ens posen al davant de l'absurditat, inutilitat i barbàrie que suposen les guerres al món actual. Natalie Haynes, amb una gran ironia, utilitza la mirada de les dones als clàssics d'Homer, per donar-nos una visió de les dones que varen participar -des de tots els rangs- en la guerra de Troia i en el viatge d'Ulisses per la Mediterrànea. 




divendres, 5 d’agost de 2022

Teresa Casas


Sempre amb l’optimisme de la raó al davant, relativitzant discrepàncies, fidel als principis però sense cap mena de dogmatisme, amb l’esperança que la història guarirà problemes i la humanitat resoldrà conflictes. 

Dona. Plenament. La cura de les persones era per ella una part essencial de la seva vida. Generosa fins les arrels, ni en les pitjors èpoques tenia un no com a resposta a una demanda. 

Mestra. Compromesa amb l’escola, amb el seu país, la seva ciutat, amb els seus alumnes que estimava sense escletxes.

Constant, perseverant i aguda. No se li escapava cap detall i, a la vegada, era capaç de passar per alt una opinió mal formulada, una sortida de to, una discrepància circumstancial. 

Amiga i companya. Del 1990 al 1996 vàrem compartir il·lusions, idees i feina a la Federació de MRP assentant les bases d’una xarxa en els temps del Congrés de la renovació pedagògica. A mi em tocava el paper de representació pública. Ella estava darrera de tots els papers, manifestos, reunions, convocatòries i actes. La perfecta acotxadora perquè l’enxaneta pogués fer l’aleta. Mai millor dit i potser, fins i tot, amb segones. Al 1996 vam tornar a l’escola, ella a Terrassa, jo a Santa Coloma. 


Després, la jubilació. Uns anys de fidelitat als amics i amigues, als vincles i a les relacions que també va ajudar a construir la Isabel Muñoz. Les trobades de Joanet en són el testimoni. 

El buit que deixen les persones que has estimat és massa dolorós per poder-lo expressar en aquest escrit. I persones com la Teresa encara ho fan més difícil. És llavors quan tanques els ulls que s’han humitejat i t’adones de cop de la seva grandesa. Tens consciència de la petitíssima part que coneixes de la seva vida, ella sempre tant reservada!, i arribes a imaginar-te com ha estat la resta. 

L’única cosa que ens consola avui és que la tristesa i el dolor que tenim esdevindrà record i memòria. La certesa de que la seva petjada ha estat útil en aquest llarg camí de la veritat i la llibertat que ens compromet i ens fa sentir, a tots plegats, part de la humanitat.

dimarts, 5 de juliol de 2022

Avec Camus, Jean Daniel


 Una biografia d'Albert Camus, feta per una persona que va compartir des de posicions ideològiques diferents, preocupacions, neguits, esperança, història. Insisteix en la idea de l'actualitat del seu pensament. 

dijous, 10 de febrer de 2022

Per la Nova Escola Pública

 Raons per reivindicar la Nova Escola Pública 

Una versió d'aquest article ha estat publicada a la revista Catorze. 


Al llarg de les darreres dècades, la societat ha dipositat a l’escola moltes esperances. De fet, en una societat plena d’emergències, l’escola segueix sent un espai i un temps per a l’esperança. No des de la falsa il·lusió que l’escola pot portar la solució de tot allò que no hem estat capaços de solucionar com a societat. Però si des de la convicció que l’escola és dels pocs llocs únics i essencials per a que tothom hi pugui romandre durant un període més o menys dilatat de la seva vida. I des d’aquesta posició privilegiada, separada de la societat però amb portes i finestres obertes per a saber que passa més enllà de les seves parets, esdevenir un espai i un temps en el que és possible conversar, intentant comprendre tot allò que ens preocupa del món i, a la vegada, imaginar com podem fer una societat millor que la que tenim. 



Tenim en el nostre imaginari molts models d’escola. Dins d’aquesta pluralitat la Nova Escola Pública és un model educatiu que vol representar les característiques essencials d’aquesta institució. Unes característiques que la societat ha anat pensant, desenvolupant i intentant portar a la pràctica durant molt de temps.  


Cadascuna de les escoles públiques (les de titularitat i promogudes des dels poders públics), parteixen de la seva realitat. I, amb el treball compartit a cada comunitat, s’acosten al model que representa, en un procés obert i viu.  Volem posar en comú algunes raons del perquè proposem aquest model, que haurien de servir per orientar  el treball que s’hi fa en cadascuna d’elles. Mai des d’un punt de vista absolut, únic o dogmàtic.


La Nova Escola Pública que pensem la vinculem a una societat que entenem radicalment democràtica i inclusiva. Malgrat això, acceptem que hi puguin haver diferents punts en el camí i en les arribades. Tothom hauria d’aspirar a tenir una Nova Escola Pública, tothom hi té dret... Per això, aquest model, ha de ser de referència per al conjunt del sistema educatiu. 


1. S’adreça a tots els infants i joves sense cap mena de distinció per raó de gènere, condició econòmica, llengua d’origen, cultura, etc.


2. No té ànim de lucre. No hi ha cap persona ni corporació que en tregui benefici econòmic del seu funcionament. Constitueix el que anomenem un servei públic i ha de ser gratuïta i finançada públicament segons les seves necessitats.


3. És una institució laica i plural.  Cadascuna de les escoles protegeix i respecta la pluralitat d’idees i conviccions i no es distingeix per cap creença ja sigui religiosa, política o cultural. Els drets humans són l’únic codi compartit de forma voluntària. El respecte a les creences de cada persona que forma part de la seva comunitat ha de garantir l’absència de cap catequesi i el no adoctrinament en tots els àmbits del seu treball. 


4. És una escola de proximitat. La tens al barri on vius, al poble on resideixes, sigui més gran o més petit. S’arrela al territori i és catalana en llengua i continguts, des del respecte a totes les llengües i cultures que hi són presents. Malgrat que pot utilitzar les noves tecnologies per a determinades tasques, és una escola basada en la presencialitat.


5. Contribueix a la transformació social, ja que respon a un triple mandat de la societat: l’accés al coneixement, la justícia social i l’emancipació de les persones, individual i col·lectiva. Ho fa conscient de les emergències ecosocials que caracteritzen la nostra època i les té presents en el seu projecte i en la seva organització.


6. Treballa pel bé comú des de l’àmbit del coneixement i la seva transmissió i es basa en dues grans idees: aprendre a llegir i a escriure el món. Aprendre a llegir, interpretar i comprendre la realitat, des de la multiplicitat de llenguatges presents. Aprendre a escriure com a voluntat de pensar, conversar, imaginar el món, de forma col·lectiva, tenint com a referència les preguntes que ens fem i els problemes que ens afecten.


7. Es una institució emancipadora. Emancipa l’alumnat al garantir l'accés als coneixements i les eines que l’han de permetre ser membre actiu i crític d’una societat complexa i contribuir a la  millora i al benestar de tothom. Treballa amb aprenentatges compartits que ens fan més iguals, i una personalització que potencia les capacitats, interessos i valors de l’alumnat i els fa més rics en la diversitat. 


8. Acull la diversitat de l’alumnat i posa en valor els avantatges educatius i socials d’una educació inclusiva. Es basa en dos principis: tothom pot ser educat i tothom hi té dret.   Respecta les diferències i treballa perquè no esdevinguin font de discriminació. Amb les seves accions i la seva pràctica compensa les desigualtats de partida i ofereix un espai i un temps segur i just per a tota la infància.


9. És una escola coeducadora que parteix del respecte a totes les persones, tinguin l’orientació i identitat sexual que tinguin. La Nova Escola Pública no discrimina per raons de gènere.


10. És flexible en les formes i l’organització i entén les aules com espais oberts i interrelacionats en contacte constant amb l’exterior. Beu de l’exterior i hi participa com un element transformador més. És una baula essencial en el projecte de ciutat educadora. 


11. És un aprenentatge constant de democràcia. Garanteix la presència de tots els sectors en els seus òrgans de participació i de govern i practica la democràcia en cadascun dels seus àmbits de treball. Implica a les famílies, dona veu a l’alumnat, garanteix la complicitat de tots els agents i sectors. Funciona com un ecosistema en el que totes les parts són necessàries: a cada aula, a nivell de centre i en el  territori.


12. El professorat i els altres professionals que hi treballen estan compromesos pedagògicament i socialment amb la seva funció, l’equip docent i amb el projecte de cada centre. Tenen una formació inicial que combina la teoria i la pràctica i una formació permanent que els ajuda a reflexionar individualment i col·lectivament sobre la seva experiència a l’aula i al centre. I unes condicions òptimes per poder combinar les tasques lectives i les de coordinació amb l’equip.


13. Promou la cooperació a tots els nivells. Impulsa xarxes de relacions amb el territori i amb d’altres centres del seu entorn. Manté la cooperació com a senyal d’identitat en l’activitat de l’aula i amb la resta d’agents educatius a cada comunitat educativa. És autònoma en el seu funcionament intern i interdependent de la seva xarxa propera.


14. Construeix i desenvolupa la personalitat de cadascun dels alumnes, en un context de socialització i implicació, d’aprenentatge entre iguals, d’avaluació com a element de creixement i coneixement del jo. L’alumnat és un subjecte actiu del seu aprenentatge i s’implica en el seu desenvolupament.


Aquestes raons poden ser uns arguments bàsics de l’essencialitat del model de la Nova Escola Pública, entenent-la com la que té les possibilitats de generalitzar-les. La societat, els poders públics i el conjunt d’agents educatius haurien de fer possible un acord consensuat per garantir-les. 


La Nova Escola Pública representa un encreuament entre el moviment de l’Escola Nova (Primer Congrés a Calais al 1921 i els trenta principis d’Adolf Ferriere) i els moviments ciutadans de lluita per l’escolarització i per l’escola pública. La Nova Escola Pública Catalana, com a model alternatiu i real,  ha estat present en diferents moments de la nostra història recent: al 1936, amb el Consell de l’Escola Nova Unificada, al 1975 i 1976 a l’escola d’estiu de Barcelona, amb l’aprovació dels documents Per una Nova Escola Pública i Per una Nova Escola Pública catalana. Al 2019 com a eix vertebrador de la proposta del Primer Congrés d'Educació Pública. I així, fins als nostres dies. 

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Portes obertes a l'escola pública

Aquest és el títol de l'exposició que s'inaugura el dimarts 26 al Palau Robert i de la qual en sóc el comissari. 

Fa més de nou mesos de l'encàrrec que em va fer l'anterior conseller d'educació, Josep Bargalló. Han estat nou mesos de treball intens per una exposició de la que no us amagaré la complexitat. 

No he volgut fer una exposició explicativa sinó interrogativa, conscient que, encara avui, el model d'escola pública porta a controvèrsies. 

És una exposició que vol estar a favor de, sense anar en contra de ningú. Cosa ben difícil, acostumats com estem des de molts sectors a la cultura de "l'altre és el traidor". Potser exagero, però penso que tenim la necessitat, com a societat, de pensar com volem ser educats, agafant una de les idees que Marina Garcés ens fa arribar en el seu darrer llibre. Però ho hem de fer, no des de la solució o punt de vista individual, sinó de forma col.lectiva. 

Vivim masses emergències com per no assumir que davant del futur que ens vulguem imaginar com a societat, l'escola té un paper a jugar. 

M'agradarà escoltar opinions i crítiques. Potser l'exposició incomodarà. D'això es tracta. Començant per mi mateix, les meves errades, els meus oblits, els criteris de les meves seleccions i tries. 

En tot cas vol ser una reflexió honesta i coherent amb la meva pràctica de molts anys i amb el meu pensament actual. 

Esteu convidats a anar-hi. 


dimecres, 6 d’octubre de 2021

La Réplica, Philippe Meirieu


 Imprescindible. Davant dels debats estèrils sobre la penetració del neoliberalisme a l'educació, la visió lúcida de Meirieu ens situa ens els veritables debats. Els importants. Llums i ombres de l'escola pública, l'escola nova i el paper de les persones que, des de diferents àmbits, s'hi comprometen en el dia a dia. 

dilluns, 2 d’agost de 2021

Y llovieron pájaros, Jocelyne Saucier


Magnífica història narrada amb suspens i atreviment. Entranyable, emocional, esperançada... Plena de reflexions sobre la vida i la mort; la vellesa  i la bellesa. 

 

dimecres, 7 d’abril de 2021

Rellegint documents, recuperes idees (6)

Els anys setanta són prolífics en l'elaboració d'alternatives. Els documents per una Nova Escola Pública tenen replicants en les altres nacionalitats. A Madrid, el Col.legi de Doctors i Llicenciats, a Euskadi, elaborat pel grup ADARRA, sindicats, partits polítics d'esquerra... qualsevol organització o grup de mestres, s'apunten a elaborar aquestes alternatives que totes tenen un denominador comú. 


El final de la dictadura fa que els desigs de canvi i de millora es tradueixin en forma de propostes, en les quals, el temps, hi passarà el seu sedàs de possibilisme i pragmatisme. 


Fins i tot, des de la Universitat es fan estudis comparatius de les diferents propostes i alternatives per tal de cercar els elements comuns a totes elles. 


A Catalunya, determinats conceptes comencen a formar part de les alternatives: escola pública, catalanitat i arrelament al territori en llengua i continguts, democràcia, laicitat, escola activa, gratuïtat, obligatorietat, cos únic... 


Els primers governs democràtics tenen molta oposició al carrer que aconsegueix millorar, sobretot, en el tema de construccions escolars, un déficit que s'arrossegava des de feia dècades i que havia donat peu  al creixement de l'oferta privada, religiosa i no religiosa, marcada en la seva majoria pel lucre, aprofitant els déficits endèmics de l'escola pública. 



És evident, doncs, que hi ha una reivindicació de "places escolars" suficients (ningún niño sin escuela, ningún maestro sin trabajo, és la pancarta comú a les manifestacions en l'època dels governs d'UCD), al costat d'una reivindicació de qualitat de l'escola. 

Aquestes alternatives preparen el terreny del que seran les reformes socialistes de la dècada següent, paral.leles a la creació de les autonomies i el traspàs de competències educatives a Catalunya. 

La col.laboració d'entitats ciutadanes i la vinculació de les reivindicacions educatives als plans de millora dels barris i de les ciutats són també un fet natural. Com exemple el pla popular de Santa Coloma de Gramenet, elaborat coordinadament per Xavier Valls (arquitecte que va morir a l'atemptat d'Hipercor al 1987), preveia un pla específic d'ensenyament, elaborat en col.laboració amb mestres i famílies de la ciutat. 

Queda per fer la revisió i l'estudi retrospectiu de les reivindicacions i propostes elaborades en aquesta dècada i la seva concreció 50 anys després. No podem renunciar a la recuperació de propostes bàsiques que han anat a parar a la paperera de la història. A la paperera potser sí, però no a l'oblit dels que vam formar part d'aquest moviment. 

divendres, 26 de març de 2021

Rellegint documents (5). 1976. Escola d'Estiu de Barcelona. Per una Nova Escola Pública Catalana

Ja el document de 1975, Per una Nova Escola Pública, donava peu a una certa oposició. Es coneixia que sectors vinculats al PSC i al PSUC, eren els que havien donat forma a l'alternativa, que coincidia a grans trets amb altres alternatives que, en aquell moment, forces polítiques, sectors sindicals i professionals, estaven proposant. Les discrepàncies, formalment es centren en el caràcter unificat que la proposta feia.

El context era d'una màxima efervescència. Una escola "estatal" i heretada del franquisme, amb uns tímids moviments de renovació. Uns sectors situats a la iniciativa privada, amb connexió amb sectors de famílies clarament progressistes, en forma moltes vegades de cooperatives, i docents amb inquietud de desenvolupar models educatius en la pràctica clarament renovadors i al servei del poble.

La proposta de la X Escola d'Estiu havia desenterrat la síntesi de les alternatives: proposava una escola pública que superava l'actual escola estatal, pel seu caràcter de nova. Lligava la proposta a intentar posar en pràctica un triangle amb tres vertexs claus: oferta generalitzada i pública, renovada pedagògicament i catalana, ja que no podem oblidar que la recuperació de l'escola es lliga des dels inicis al procés de normalització de la llengua i a la vinculació dels continguts al context territorial.

L'oposició ataca la proposta "unificada", plantejant la crítica des de la defensa del pluralisme i la llibertat. No és gens agosarat pensar que darrera aquesta aposta hi ha una concepció que defensa l'escola privada com a la millor opció per garantir aquest pluralisme i llibertat. Com sempre que s'ha plantejat, no se'ns aclareix que aquesta llibertat només és patrimoni d'uns sectors concrets, i oblida el compromís democràtic dels poders públics de garantir una escola de qualitat, precisament, per aquells que no poden escollir.

Respecte al pluralisme la discrepància d'estratègia està en la defensa d'un sistema que garanteix el pluralisme a cada centre, o bé un sistema que garanteix centres amb opcions ideològiques diferents, fonamentalment religioses i, la resta, aconfessionals, laiques o plurals, segons com s'argumenti.

A l'escola d'estiu del 76 es planteja algunes concrecions de l'alternativa del 75, però sobretot hi ha una esmena que canvia encara més el sentit de la proposta. A l'assemblea final, per una estret marge guanya aquest redactat

L'escola que volem ha de ser pública i única, entesa com un model únic quant a infraestructura i dotació de material, qualitat pedagògica, rigor científic, nivells de coneixement, capacitat professional i sou. Aquest model pressuposa garantir l'escolarització total i la desaparició de l'ensenyament privat. Caldria, doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors es transformin en noves escoles públiques.

El redactat que no obté la majoria dels vots era aquest:

...l'ensenyament no pot ser font de beneficis. El seu finançament, l'administració i el control econòmic han de ser públics. Tots aquests recursos financers han de ser destinats integrament a l'Escola Pública.

Aquest model d'escola pressuposa una sola modalitat d'escolarització (...) Escola pública no vol dir pas escola uniformada, ja que podrà admetre diversos procediments, metodologies, etc.; però ha d'exigir l'enquadrament de totes les activitats docents i escolars dintre un mateix sistema, al mateix temps que garanteix una plaça escolar per a cada nen. Caldrà doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors que vulguin transformar-se en noves escoles públiques, ho puguin fer.

Les diferències, eren importants.

En la mateixa època, a Madrid hi ha el debat que es proposa a partir del document alternatiu presentat pel Col.legi de Doctors i Llicenciats d'aquella ciutat.


Jaume Carbonell i Jordi Monés, analitzen en el llibre Escola única - unificada, els fets que es donen durant aquesta època, amb pistes que ens situen en els diferents escenaris i amb els diferents actors presents en els debats.

Penso que els debats varen tenir més importància en les decisions que es van prendre en els anys següents, del que ens pensem. D'alguna manera es van forjar idees i aliances que després desembocarien en les primeres grans lleis del país. La LODE, sobretot, però després també la LOGSE. La LODE que va enterrar moltes idees d'aquesta alternativa. Mentre legislava una tímida reforma democràtica del sistema, establia el finançament de l'oferta privada i, com a complement, no es garantien els mecanismes de control democràtic d'aquests fons i es deixava autonomia als titulars dels centres a gestionar-los com vulguessin.

Moltes de les iniciatives àmpliament consensuades en aquella època van anar desvirtuant-se i gaurdant-se en el calaix dels records i de les alternatives educatives.

Però el debat segueix present. I sinó llegiu la premsa d'aquests dies. Cada vegada que es fa una tímida passa en aquesta direcció, les veus dels sectors que volen mantenir privilegis a nivell educatiu segueix ressonant.







divendres, 19 de març de 2021

Rellegint, aprens (4). Referents. Josep Pallach i els i les mestres públics/ques


1976. Josep Pallach publica un resum de la seva tesi doctoral. 

Una recerca que fa sobre els mestres, fonamentalment de la província de Girona que, a principis de segle, es mouen, es reuneixen, conversen, reivindiquen, reflexionen... sobre l'escola i sobretot sobre l'ensenyament públic. 

Les veus de Silvestre Santaló (Camallera) , Anna Rubiés,  Josep Dalmau, Maria Gironella (Vilaür) , Jou i Olió (Llançà), Carme Serrat, Joan Delclós (Caldes de Malavella) i molts d'altres, troben en la tesi de Pallach l'altaveu que permet recuperar la seva història i la seva contribució al conjunt d'experiències que en la primera part del segle XX comencen a donar-se a Catalunya. 

Molts dels mestres acaben la seva trajectòria treballant a Barcelona. 

Però l'experiència és d'una gran riquesa. Amb aquest llibre que em va impactar profundament, començo a entendre el fons de la renovació pedagògica que acabarà esclatant durant la segona república. 

Són els mestres que es reuneixen, creant les converses pedagògiques al 1904, tant a Girona, com Lleida (amb el grup Batec, inspirat per la pedagogia Freinet)i la resta de demarcacions. Es reuneixen per reflexionar i formar-se en aspectes que la formació inicial no els havia format o, simplement, per actualitzar la seva formació en contacte amb altres mestres. 

Es reuneixen per organitzar-se i defensar la seva professió. Es creen les associacions de mestres nacionals, primer organitzades a l'entorn de partits judicials, després en demarcacions i finalment creant la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. 

La Federació, neix combinant les reivindicacions professionals i les pedagògiques, incloent propostes de formació. De fet, en el període de la segona república, es transforma en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la Unió General de Treballadors. Sindicat que, juntament amb la CNT, serà hegemònic durant els anys 30. De fet, la primera comissió de govern del Consell de l'Escola Nova Unificada, està en mans dels dos sindicats. Llegir els exemplars de la seva revista et situen en la lluita del magisteri per la seva dignificació. La Federació funda "Cases del Mestre", com la que hi havia a Barcelona a la Plaça Urquinaona número 4.



A aquells mestres que comencen a reunir-se els hi devem les primeres reflexions importants de com ha de ser l'escola, i de si cal impulsar institucions controlades per les pròpies organitzacions o si l'opció ha de ser impulsar una escola pública per a tothom. Joan Puig i Elias, per exemple, el que va ser el primer director del CENU, havia fundat l'escola Natura de clara tendència racionalista, però ho havia fet des de la iniciativa privada i voluntarista del propi sindicat. Són mestres i organitzacions que tindran una gran influència en les polítiques educatives que es duran a terme en aquell context. 

A Josep Pallach li devem el mèrit de donar veu a  aquests mestres i aquestes mestresses, per no deixar-los en l'oblit. Massa sovint la història de la pedagogia, només recull la veu dels grans pedagogs i pedagogues. Aquests herois particulars representaran l'inici d'un període molt creatiu per l'escola a Catalunya. 

Aquesta feina de rescat, també l'ha fet, entre d'altres, en Salomó Marqués amb els mestres de l'exili. 

Algunes de les línies proposades en l'inici dels Moviments de Renovació Pedagògica, tenen una inspiració directa en aquesta publicació. Sobretot la necessitat d'impulsar moviments de mestres que, des de la pedagogia, plantegessin alternatives a la situació general de l'escola. Moltes de les propostes d'activitats que neixen als anys setanta i vuitanta a Catalunya, s'inspiren en activitats d'aquella època. La diferència ha estat la separació del moviment sindical i del moviment pedagogic, en organitzacions separades. 

Josep Pallach, una figura política cabdal de la transició, va mantenir una postura crítica al treball realitzat a l'entorn de l'Escola d'Estiu del 75. Va ser membre del Consell Català d'Ensenyament que, en nom de la llibertat i el pluralisme, va oposar-se a l'alternativa Per una Nova Escola Pública. 

dijous, 18 de març de 2021

Atreveix-te!

Després de tres anys de gestació: un d'escriptura, un de correcció i un d'edició, s'ha publicat el meu darrer llibre. Tot va començar amb un intent de reflexionar sobre els intangibles de l'ofici. Al final ha estat un recorregut sobre aspectes que em semblen essencials, siguin intangibles o no, de la nostra professió.


divendres, 12 de març de 2021

Rellegint, aprens (3). Per una nova escola pública.

1975. Escola d'Estiu de Barcelona. Apareix en el nostre imaginari educatiu la idea d'Escola Pública com a desig, com a projecte, com a procés.

Les conclusions del tema general són trencadores. Recuperen la tradició però miren cap el futur.

Els dos conceptes, Escola Nova i Escola Pública es fusionen en un moment en el que l'escola estatal, l'escola franquista, encara representa l'antic règim, amb el seu cos de directors, amb funcionaris empeltats per la postguerra i amb uns pocs mestres que resisteixen com poden, aillats, en escoles aillades.

L'alternativa s'ha anat coent a escoles privades que han recuperat la tradició de la segona república, ilegalment, alegalment... no solament en temes relacionats amb la llengua, sinó també en renovacions metodològiques.

I, en un àmbit propici, l'escola d'estiu, forjada i instituida per cobrir els déficits de la formació inicial, comença a coure's una alternativa democràtica a l'antiga escola de l'antic règim. I, en la proposta, es fusiona el desig d'estendre l'escolarització a tota la població i la necessitat d'una oferta educativa com a compromís dels poders públics (escola pública), amb l'impuls i la necessitat d'una escola que es vol renovada, símbol també de la normalització del país, democràtica i catalana (escola nova).

Les dues revistes pedagògiques, sorgides al final del franquisme se'n fan ressó. Cuadernos de Pedagogia, amb la intenció d'estendre la proposta a la resta de territoris de l'estat. Perspectiva Escolar com a portantveu de Rosa Sensat que encara funciona com a societat anònima (AAPSA).

L'Escola d'Estiu de Barcelona s'organitza conjuntament entre Rosa Sensat i el Col.legi de Doctors i Llicenciats. El recinte a Montjuic de l'Escola del Bosc, acollirà aquella X edició de la inicativa reiniciada al 1966.

L'alternativa no neix sense oposició. I l'oposició es concretarà més tard a l'entorn del Consell Català d'Ensenyament, constituit al febrer de 1976, organisme que assentarà les bases ideològiques per a la política conservadora dels governs successius de Jordi Pujol, de recolzament de l'escola privada en detriment de la de titularitat pública. Una defensa del pluralisme i la llibertat, serà la base ideològica que sustentarà molts dels arguments del Consell, controlat per persones com Joan Triadú, Josep Pallach, Joaquim Arenas, Maria Rúbies, Jaume Serramona i Octavi Fullat (els tres darrers presidents del Consell Escolar de Catalunya en laprimera època), però amb la participació d'altres persones que hi van col.laborar estretament.

La concreció serà una política de deixar l'escola en mans del mercat, afavorint el lucre i el control ideològic de les escoles religioses, sobretot en zones urbanes que eren les rendibles, i obviar els compromisos dels poders públics respecte a l'escola pública. Una política que no es començarà a redreçar fins a principis del segle XXI, tant pel que fa a noves construccions d'escoles, com a la renovació en profunditat de l'escola.

Altres coses es van anar perdent i no com a responsabilitat exclusiva dels governs de Convergència, que només va desenvolupar una política de consens en relació a la llengua (no dividir l'alumnat en funció de la llengua, és a dir, programes d'immersió a partir de 1983). Per posar tres exemples concrets. La no supressió del concordat amb el Vaticà ha suposat no avançar cap a l'escola laica. Els corporativismes, no han deixat caminar cap el cos únic. La LODE va obrir la via del finançament etern de l'escola privada, obviant els criteris de control democràtic.

A l'altra cara de la moneda, la visió que l'escola de titularitat pública, ja és pública, per definició. Però d'això en parlarem en una altra entrada.

Només, per acabar, afegir que la reivindicació d'una Nova Escola Pública, té encara avui una gran actualitat i vigència.







divendres, 5 de març de 2021

Rellegint, aprens (2). A l'avantguarda de l'educació.

II Congrés de la Formació, 1972. El Congrés va ser l'oportunitat de començar a conèixer la història desconeguda de l'educació a Catalunya. Estudiant d'història a la UAB, tampoc es que t'expliquessin masses coses lrelacionades amb l'educació i l'escola.

Un dels objectius del Congrés és , precisament, difondre el llegat desconegut del primer terç de segle. Entre d'altres, la constitució del Consell de la Nova Escola Unificada.


Jordi Monés (que al 1997 m'examinaria de coneixement del medi per poder reincorporar-me a l'escola), escriu una de les seves primeres cronologies sobre l'educació a Catalunya. Les seves cronologies sempre intentaven relacionar els fets educatius aquí, amb altres informacions del propi context (esdeveniments polítics, esdeveniments educatius a la resta de l'estat...). Jordi Monés ha estat una de les persones més coneixedores de la història de l'educació a Catalunya i les seves nombrosos publicacions ho testimonien. Vaig coincidir-hi als anys vuitanta / noranta a Santa Coloma de Gramenet. Un mestre excepcional.



Tot això em portarà a començar a interessar-me per l'educació i la pedagogia.

En aquell Congrés, organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSIIB), hi haurà una exposició -que pràcticament no recordo- i es repartirà el document del CENU que vaig explicar en l'anterior entrada.

La Mariona Ribalta i l'Enriqueta Fontquerni començarien la difusió de les experiències pedagògiques de principis de segle, que després varen anar ampliant.

Una sensació estranya es respirava en aquells moments. Coincidia en el temps amb judicis sumaríssims, manifestacions donant voltes a la plaça Catalunya i detenció de líders sindicals i opositors al règim. Un temps de molta incertesa i de molta esperança.