La configuració de l’espai públic, i dels espais públics específics, en la nostra societat és un dels aspectes clau per articular noves alternatives democràtiques. M’agradaria aportar a aquesta reflexió com les biblioteques poden ser potencialment un d’aquests espais públics en clau de decreixement. Tenim la gran sort que la xarxa de biblioteques de proximitat és molt extensa a tot el país, connectada a través del sistema públic de lectura i compartint iniciatives i recursos. La meva reflexió vol contribuir a pensar aquests espais com a testimonis d’àmbits crítics de pensament, com a institucions que aposten pel decreixement i en les quals el seu caràcter públic facilita la contribució a democratitzar la cultura, a afavorir el pensament crític i a fomentar la cooperació i la col·laboració entre les persones.
Posats a imaginar, faig un exercici de màxims, exposant un conjunt de característiques desitjables de les quals podem trobar molts exemples en l’actual xarxa de biblioteques. En definitiva, no m’agradaria que aquesta xarxa es tecnifiqués i perdés el seu sentit participatiu i crític per esdevenir una mena de centre de préstec de recursos culturals. Les biblioteques han de funcionar bé tècnicament, però han de potenciar, sobretot, els aspectes que les fan entitats amb presència i capacitat de construir cultura, amb la participació del màxim de persones de forma col·lectiva. Per això, a més del servei que poden oferir de forma individual, insistiré en les possibilitats que tenen com a espai compartit, amb usuaris convertits en elements actius de canvi cultural.
Considero la biblioteca com un espai públic dins l’àmbit cultural (com les escoles, els museus i altres equipaments…), amb unes característiques que poden traslladar-se també a altres serveis i equipaments (salut, mobilitat, administració…). Les biblioteques poden funcionar com a espais de decreixement singular per moltes raons.
La primera és que tothom hi pot accedir sense necessitat de posseir res. Per ser membre actiu —o passiu— d’una biblioteca no cal comprar, ni acumular, ni tenir. Un llibre, qualsevol llibre, pot tenir una multiplicitat de vides lectores. Això es pot qualificar de decreixement pur, ja que satisfà necessitats culturals generals i concretes sense cap obligació de consumir ni de generar més productes o objectes que els estrictament necessaris: un exemplar i, si en calen més, es pot acudir a altres biblioteques (una pràctica habitual, per exemple, en els clubs de lectura). No es desenvolupa el concepte de propietat i, en canvi, es promou l’ús dels recursos comuns que s’ofereixen.
En aquest sentit, la biblioteca funciona segons la lògica del bé comú i s’allunya de paràmetres economicistes del mercat, sempre dependents de l’oferta i la demanda, la rendibilitat econòmica o el creixement en vendes. La biblioteca funciona perquè hi ha un sosteniment institucional i la participació col·lectiva dels usuaris: uns usuaris potencialment universals, amb dret lliure i individual a l’accés i en pla d’igualtat amb la resta de persones.
És una institució desmercantilitzada, cosa que, en la nostra societat, cada cop és menys habitual i clarament contracultural. Funciona sense dependre exclusivament dels circuits de les novetats i de la innovació constant, en contrast amb una societat occidental en què la cultura s’ha mercantilitzat majoritàriament. Una mercantilització basada en la creació constant de novetats, en el sosteniment d’un procés d’obsolescència permanent i en el predomini del que toca ara, en aquest moment, juntament amb un menyspreu pel que va ser vigent o novetat fins ahir mateix. Com llegien els grecs en entrar al temple de Delfos: res en excés. La biblioteca practica la suficiència, la moderació i la sobrietat. No ho té tot, però en té prou. Aquesta idea de “prou” —tan senzilla i tan revolucionària— és un dels nuclis del decreixement.
A la biblioteca també busquem la novetat, però no ho fem de forma superficial, sinó perquè ens interessa l’actualitat, els debats que hi són presents i la producció cultural que hi dona resposta. Però, alhora, la biblioteca fa una tasca constant de conservació: manté vigent allò que ja no és nou, allò que podem anomenar clàssic. Funciona com la nostra memòria cultural i, tot i que ha de ser una institució que estigui al dia, la seva estructura i essència li permeten tornar enrere constantment. És un antídot contra la novetat permanent, contra la política i l’economia de l’scroll, la superficialitat i la banalitat, i qüestiona la idea que només té valor el que és recent, la darrera novetat.
Com a bon espai decreixent, la biblioteca es pot vincular als moviments de la lentitud (slow reading). Una biblioteca convida a seure, a llegir sense cap finalitat aliena i sense necessitat de produir. Permet llegir i pensar sobre el que llegim, sobre allò que ens “il·lumina”, sense cap objectiu immediat a complir, al nostre ritme, sense metes imposades. En una societat accelerada constantment, això també és radicalment contracultural. Cal tenir en compte que el decreixement també és decreixement dels ritmes.
La biblioteca pot esdevenir, per això, un espai de cura, de temps lent i de resistència a tota la lògica productiva. Estem en una societat dominada per la velocitat, el rendiment i el consum i, llavors, se’ns ofereix un temps de lectura, de reflexió i de, per què no?, de silenci. Des d’una mirada filosòfica crítica, aquest aspecte pot convertir-la en un lloc de resistència simbòlica davant la mercantilització del saber i de l’experiència humana. És també un exemple que el decreixement pot comportar un augment del benestar de les persones. La biblioteca, en definitiva, no ens ensenya a consumir ni més ni menys llibres, sinó que, amb una mirada positiva, ens pot ajudar a viure millor: amb menys propietats, menys pressa, més sentit i col·lectivament.
Com a conseqüència del seu funcionament, també es produeix una reducció significativa del seu impacte material, si tenim en compte l’activitat que genera i la implicació dels usuaris. Comparada amb el consum privat, la biblioteca comporta una reducció important del paper imprès per persona, una menor despesa energètica i, com a conseqüència, una disminució significativa de la producció de residus de tot tipus (materials, físics, culturals…). Darrerament, a més, els espais de les biblioteques han esdevingut refugis climàtics que, en períodes determinats, poden ser llocs d’acollida de persones amb necessitats o riscos concrets en els nostres pobles i ciutats. Les biblioteques poden tenir una gran eficiència ecològica com a institució comuna, social i regularment sostenible.
La biblioteca, com altres equipaments culturals, pot esdevenir també un espai de gran autonomia crítica i, per tant, d’emancipació. Tot i ser un lloc de consum cultural individual, ningú et diu què has de comprar, què has de llegir ni què t’ha d’agradar. El màxim que pots trobar són les recomanacions de les bones bibliotecàries i el boca-orella entre les persones usuàries.
En una biblioteca pots equivocar-te sense conseqüències: pots abandonar un llibre a les primeres pàgines si no satisfà les teves prioritats, necessitats o preferències. I pots arribar a llegir coses aparentment inútils, en la línia del que defensava Nuccio Ordine amb La utilitat de l’inútil. Això connecta amb una altra proposta del pensament del decreixement: defensar allò que no serveix de res, però que pot arribar a canviar-ho tot.
La biblioteca té moltes dimensions individuals que hem anat assenyalant. Però m’agrada ressaltar també les seves dimensions i potencialitats col·lectives. Per exemple, m’agrada imaginar la biblioteca com a constructora de comunitat: una comunitat en què no hi ha transacció econòmica ni jerarquia de poder. Una comunitat àmplia, en la qual hi conviuen edats, orígens, rendes, cultures, aspiracions i preferències diferents, que comparteixen l’espai sense haver de pagar ni consumir. Fins i tot podríem dir que és una comunitat en la qual no hi ha l’obligació de llegir, ja que també s’hi organitzen activitats de difusió d’idees, llibres i propostes culturals, en les quals estem convidats a participar.
La biblioteca pot contribuir a l’accés universal al coneixement com a principi democràtic. Materialitza aquest dret col·lectiu, lligat a la igualtat d’oportunitats i a la justícia social: tothom, independentment del seu capital econòmic o cultural, pot accedir a fonts d’informació, educació i cultura. Actua així com un mecanisme de compensació de desigualtats i de democratització del saber. Des d’un punt de vista formatiu i educatiu, la biblioteca comparteix amb l’escola i la universitat aquestes funcions. Des de la biblioteca es promou l’aprenentatge permanent, no reglat i autodirigit, essencial en societats canviants i que potser no està tan prefixat com en les altres institucions formals. Donades aquestes característiques, pot facilitar la construcció d’itineraris propis de coneixement, el desenvolupament de competències informatives i el pensament compartit que no depèn de jerarquies acadèmiques rígides.
Si es treballa en aquesta direcció, pot convertir-se en un espai de formació del pensament crític i de ciutadania. La biblioteca transmet informació però, alhora, si es donen les condicions idònies, pot fomentar la possibilitat d’interpretar-la, contrastar-la i qüestionar-la. Això connecta amb la idea d’una ciutadania reflexiva i responsable, capaç de participar en la vida democràtica, resistir la desinformació i exercir la llibertat de pensament. Per això, repetim, és tan important l’oferta d’activitats col·lectives.
Tot això es fa des d’una posició de neutralitat ideològica i llibertat intel·lectual. Això no vol dir absència de compromís amb la democràcia i l’equitat, sinó tot el contrari: un compromís actiu amb aquests valors. No són cap servei neutral i tècnic, i les biblioteques han de practicar un compromís actiu entre totes les persones.
En les seves activitats col·lectives, han de garantir la coexistència de múltiples veus, discursos i perspectives, sense voler imposar una visió única del món. Per això, qualsevol censura ideològica, del signe que sigui, llevat que sigui en defensa dels drets humans, desnaturalitza la seva essència i perverteix les finalitats d’aquesta institució. En una societat democràtica, cada persona ha de poder construir la seva pròpia interpretació de la realitat, i la biblioteca pot ajudar-hi, en tant que articula espais compartits en els quals es facilita la mediació entre el coneixement i el subjecte.
La biblioteca és, a més, un exemple d’espai cultural públic per un conjunt de característiques que resumeixo a continuació.
És un espai públic no extractiu, en el qual ningú treu profit de la presència de ningú altre. S’hi té cura del saber, que no s’utilitza com una mercaderia ni es potencia per explotar-lo o sobreutilitzar-lo. El coneixement no s’accelera ni es valora en termes monetaris: es cuida, es conserva i es transmet. Exactament el contrari de la lògica extractiva tan present socialment.
És un espai públic perquè tothom està cridat a utilitzar-lo: no hi ha dret d’admissió mentre es respectin les normes de funcionament. Sigui quina sigui la procedència o la situació de qualsevol persona, ningú no pot ser-ne exclòs. I no solament això, sinó que tothom ha de poder accedir a tots els serveis i activitats que s’hi promoguin. De la mateixa manera, la proposta d’activitats ha de fer-se pensant en el conjunt de la ciutadania, les seves necessitats, capacitats i preferències.
La biblioteca és un espai de trobada amb el desconegut. Especialment a través de les activitats col·lectives, ens podem trobar amb persones que pensen, llegeixen o raonen de manera diferent. Tot i el seu component individual, sempre hi ha la possibilitat de sentir-se acollit i formar part d’una comunitat àmplia i diversa. Per això són tan importants les activitats culturals, de difusió i reflexió que van més enllà del servei individual.
És un espai en el qual se’ns ha de facilitar l’aprenentatge compartit i el diàleg entre persones diverses. Tallers, clubs de lectura i activitats culturals generen espais de trobada on el coneixement es construeix de manera col·lectiva. Educativament, això reforça la idea que aprendre no és un acte individual aïllat, sinó també un procés social arrelat a la comunitat.
I en aquest sentit també és molt important que l’oferta de les seves activitats es faci pensant amb la multiculturalitat de les nostres societats, afavorint aquest contacte intercultural i intergeneracional.
És també un espai obert a l’exterior, el contrari de la consideració que pot tenir un club o un espai tancat i privatitzat. Les biblioteques tenen llindars —i finestres— que connecten els grups lectors d’avui amb els que encara no ho són, cridant-los constantment a la participació i al refugi que els ofereix. S’hi teixeixen lligams, s’hi construeixen amistats; és un espai segur, acollidor i generador de comunitat i coneixement.
Finalment, la biblioteca és una institució en creixement —en clau de cultura i relacions humanes— i constitueix un projecte en construcció. Això li dona sentit per poder cridar a la participació, a la implicació i a l’acompanyament en un procés constant de canvi i millora. La xarxa que crea al seu voltant ha de ser font d’iniciatives, propostes i converses per créixer desacceleradament en un entorn cultural cooperatiu de benestar cognitiu i emocional.
Les mateixes propostes que he gosat apuntar en aquest escrit no s’han de prendre de forma absoluta, sinó com idees que ens han de permetre construir unes biblioteques molt més vinculades a aquest sentiment cultural, comunitari i públic que he intentat descriure. Per tant, poden ser idees i pràctiques d’un projecte en construcció.
Les biblioteques existeixen i funcionen, cadascuna amb les seves característiques, les seves limitacions i les seves possibilitats. Estic convençut que poden ser un bon testimoni que el decreixement no és només una utopia futura, sinó una realitat eutòpica i possible. En la nostra societat ja funcionen algunes institucions que practiquen el decreixement i, entre elles, hi hem d’incloure la biblioteca, silenciosament, quotidianament i de manera resilient.
