dissabte, 20 de febrer de 2021

ENTRE LA URGÈNCIA I LA IMPORTÀNCIA: ÉS VIABLE L’ESSENCIALITAT? Un compromís social per l’escola, l’educació i l’educació pública.


Article publicat al Dossier Grao: L'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021


Joan Domènech i Jaume Cela 



Al fil dels articles escrits en aquest dossier, ens atrevim a fer-ne una lectura transversal i a donar una resposta no retòrica a la pregunta inicial: L’escola és essencial, perquè és una institució que té les condicions per acomplir una funció transcendent per al futur de la societat: és universal, transmet coneixements, ho fa en un entorn social, col·lectiu, s’impregna d’uns valors ètics claus per viure i conviure, dona les eines i recursos d’interpretació del món, ajuda a pensar el futur... I l’escola pública ho és per poder garantir-ho per a tothom, des de l’esperança i el compromís amb el seu futur i benestar. 


1. Hi ha una situació general preocupant a nivell planetari. La pandèmia ho ha posat de relleu. Hi ha altres crisis que ens qüestionen el futur. Davant d’això ens plantegem si l’escola ha d’estar al marge d’aquestes crisis, ha d’implicar-s’hi i, si ho fa, quin nivell d’implicació, com pot fer-ho i quin grau d’incidència pot tenir. 


2. Sembla que hem acceptat que l’escola és essencial per transmetre coneixements i per custodiar la infància. Però per jugar un paper actiu en aquestes crisis generals, per formar als ciutadans de manera que afrontin aquests desafiaments, n’hi ha prou amb transmetre coneixements i custodiar als infants? I, en tot cas, si ens hem de basar en la transmissió de coneixements, quins són els essencials per preparar a la ciutadania per fer front a aquestes crisis? I, si no n’hi ha prou amb transmetre coneixements, necessitem altres eines i recursos? 


L’escola ha de manifestar davant la societat la seva funció i respondre aquestes preguntes, en clau de present i amb projecció de futur. Cal que se les plantegi en el temps i l’espai que li ha tocat viure. No pot dubtar en aquest propòsit. Ha de poder contrarestar els sectors que li reclamen irresponsablement que sigui neutral. Per tant, considerem l’escola essencial tenint en compte totes aquestes dimensions. Sobretot perquè pensem que pot tenir una incidència important i decisiva, influent en el desenvolupament d’aquests fets històrics -socials, sanitaris, polítics, ecològics- que ens afecten com a humanitat. 


3. La institució escolar s’ha construït sobre la base de la transmissió de coneixement, la socialització i la voluntat de contribuir a l’equitat i la justícia social. Té el propòsit últim d'emancipar les persones i fer-les mestresses del seu propi destí, tenint en compte cada individu, però en un context plenament social. Aquests ideals il·lustrats s’han de repensar en aquest nou context d’emergència i crisi que ha qüestionat els pilars de la institució: la presencialitat, la proximitat i la comunitat que els fa possible. La pandèmia ha atemptat contra la seva línia de flotació, però com alguna de les experiències exposa, si aquests són pilars que creiem essencials, els mestres tenen prou capacitat per reinventar-los i fer-los possibles, malgrat les circumstàncies siguin adverses.


I, en el conjunt del sistema educatiu, encara que qualsevol escola pot assumir alguns d’aquests propòsits o tots, l’escola pública és la que pot garantir el seu desenvolupament per al conjunt de la població sense discriminació per cap motiu (origen, cultura, gènere, llengua, classe social...). 


4. L’escola ha de seguir preparant per a la vida, tot qüestionant l'acció humana millorant les condicions que ens permeten ser autònoms i responsables. Els infants i joves que avui hi assisteixen seran els responsables de construir la vida en societat dels propers anys. L’escola ha de ser capaç de donar-lis tots els coneixements, recursos i eines que els han de permetre fer front als reptes transcendentals que tenim plantejats com humanitat. Cal mirar la realitat que tenim al davant i decidir el grau d’implicació que volem exercir. I necessitem tot el suport i recolzament de la societat per fer front aquests reptes.


5. Estem reivindicant que l’escola faci la seva feina, la faci bé i, per tant, eduqui a la ciutadania. Perquè educar a la ciutadania, vol dir tot el que estem plantejant. No ens inventem res, reivindiquem un paper clau que mai s’ha d’oblidar. I, si s’oblida, és perquè fa por, perquè cal construir-lo sobre grans inseguretats i incerteses, i perquè ens han seduït per despullar-nos d’aquesta necessitat. La neutralitat de l’escola és una lectura impossible


No podem oblidar però, que cal una reflexió sobre el què és important ensenyar, és a dir, què cal aprendre per fer front als reptes de futur. Això ens donaria més seguretat. Un debat que cal fer de forma global, a partir dels temes candents, donant-li una orientació actual però més enllà de la immediatesa, tal com ens suggereixen alguns dels articles des de diferents mirades.


6. Som conscients de la urgència que tenim per fer front a aquestes crisis, i l’escola, amb el seu ritme més pausat, no pot renunciar a treballar-hi. El curt termini potser no solucionarà cap d’aquests problemes i els ritmes educatius són, bàsicament, ritmes lents. Però no per aquest motiu hem de renunciar a exercir la responsabilitat que tenim encomanada. Serà la única manera per poder respondre col.lectivament a les incerteses i reptes plantejats i, a la vegada, trobar sentit a la tasca educativa que fem cada dia, a cada comunitat educativa. 


7. Cal assentar les propostes que fem en els indicis, les senyals que tenim en molts racons del nostre sistema educatiu. Experiències que s’anticipen a pensar l’escola i a construir-la sota paràmetres que tenen en compte les possibilitats reals de contribuir a treballar en aquesta direcció. Aquestes experiències ens demostren que, en les pitjors condicions, és possible fer camí. I que tota primera passa és important. 


8. La societat necessita intensificar la confiança amb la institució escola i ha d’explicitar-la i manifestar-la obertament. L’administració, que representa els anhels de la societat i les seves esperances, n’ha de ser conscient i ha de posar les condicions per fer possible totes les seves funcions, incloses les més crítiques i anticipadores.



Necessitem un nou consens social a l’entorn d’aquestes idees, que expliciti que l’escola i l’educació, i la pública en concret, són claus i essencials. Perquè per fer-les possible necessitem la implicació, el compromís i la complicitat de grans sectors i agents educatius: el professorat, les famílies, l’alumnat i el conjunt d’entitats educatives. Tots i tothom tenen una gran responsabilitat per poder articular una resposta individual i col.lectiva. Hem d’estar convençuts d’això: i ho hem de manifestar en cada centre, en cada comunitat educativa explicant que, per petita que sigui una proposta, les experiències anticipadores són possibles a més de necessàries.


Un consens, que assumeix el dissens com a un dels motors per continuar avançant, però que intenta treballar més enllà d’interessos particulars i corporatius. I les entitats educatives, els sindicats, els moviments de renovació, els partits polítics... s’han de definir al respecte. Només si aconseguíssim una majoritària consciència social d’aquesta essencialitat es podran canviar recorreguts, pressupostos, cultures i polítiques. Consciència que ha d’arribar a ser majoritària entre tots els sectors que volen i treballen per una societat millor i pel benestar de totes les persones.

divendres, 12 de febrer de 2021

Entrevista al Diari de l'Educació (febrer de 2021)

La prioritat hauria de ser deixar de posar pedaços i definir un marc d’actuació per als pròxims 10 anys”

Pilar Gargallo i Joan Domènech, de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, contesten a les mateixes preguntes que aquest diari ha formulat als partits polítics.

Consideren que “el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes–, és un debat seriós i generalitzat sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també en educació; tant de bo en la propera legislatura l’educació sigui un eix central de la política”

La roda d’entrevistes als diferents partits que aquest diari ha publicat al llarg de les dues darreres setmanes té un epíleg en certa forma inesperat. Una bola extra. En aquest cas, responen al qüestionari Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de MRP, i Joan Domènech, membre de la Xarxa 0-12 de la Federació i impulsor del Congrés d’Educació Pública. Van començar a fer-ho com un divertimento espontani entre tots i aquest diari els ha convidat a compartir les seves respostes. No han tingut, però, la limitació d’espai que es va demanar als polítics, als quals se’ls va demanar expressament respostes breus a cada pregunta, de no més de dos paràgrafs.

Abans de respondre, però, Gargallo i Domènech aclareixen que “no pretenem res més que ser un contrapunt i descriure aspectes que ens preocupen com a professionals de l’educació. No estem condicionats per cap interès mediàtic, per quedar bé o per manifestar el que és políticament correcte”. “Massa sovint l’educació no està en els debats electorals –afegeixen–, per això és interessant la iniciativa del Diari de l’Educació. De fet, el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes– és un debat seriós i generalitzat sobre les propostes i els programes a desenvolupar per cada formació política. Tant de bo l’educació, en la propera legislatura sigui un eix central de la política i això serveixi per reflexionar col·lectivament sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també des de l’educació”.

De tots els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu català (més enllà de la pandèmia, doncs), quin serà per vostè el primer a abordar en cas que governi?

El que caldria en primer lloc és assenyalar les prioritats marc a seguir en els propers 10 anys, atenent als problemes socials que tenim plantejats com a societat. Si no, no es pot concretar cap línia política d’actuacions. Som conscients que aquest marc de vegades ens ha mancat i això porta a un fer i desfer en el curt termini, per resoldre problemes estructurals, posant pedaços provisionals que perduren  en el temps. Tota actuació en educació sempre s’hauria de planificar a un termini de 10 anys, com a mínim.

Aquestes prioritats passarien per definir:

  • Com abordem la igualtat, l’equitat i la inclusió de tota la població escolar en el sistema. L’establiment de mesures específiques i compensadores és una necessitat urgent, precisament, per recuperar la confiança de la societat en l’escola. I a més, sent conscients que cal un compromís conjunt entre educació i societat per abordar aquestes problemàtiques.
  • La definició dels continguts educatius que haurien de ser claus i comuns en l’educació de tota la població dels 0 als 16 anys. Comprensió del món en totes les seves dimensions; eines i recursos per entendre la societat que ens ha tocat viure.
  • Com aconseguim que, des de l’escola, es treballi seriosament la construcció del pensament crític, d’implicació i intervenció com a ciutadania, per tal de fer front a una societat complexa i en crisi -econòmica, ecosocial i de valors- amb unes grans desigualtats que cal fer-hi front i amb molta incertesa per al seu futur.
  • Una administració quilòmetre 0, basada en l’autonomia i la interdependència en el territori, potenciant una forta vinculació dels centres amb l’entorn. Una administració que acompanyi i posi les condicions favorables perquè la transformació es pugui donar.
  • Els recursos necessaris acompanyats d’una simplificació burocràtica de tots els mecanismes administratius.
  • Finalment, perquè això sigui possible, caldrien mesures i incentius per traspassar i estendre la il·lusió i el compromís a tota la comunitat educativa, especialment el professorat, amb la planificació de la formació i l’incentiu del treball en xarxa real.

En segon lloc, i de forma paral·lela, plantejar mecanismes d’implicació i participació, tan amplis com sigui possible, que, sense renunciar a les prioritats plantejades, establissin un nou pacte social, una aliança estratègica amb la comunitat educativa, per anar definint el com i el què de les prioritats marcades. Sense diàleg i complicitat de la comunitat educativa i fonamentalment dels sectors que volen una transformació profunda, les prioritats no es poden tirar endavant. I aquesta complicitat cal treballar-la i buscar-la.

Considera que l’accent que en els darrers anys s’ha posat en l’educació/avaluació per competències està desembocant en un menyspreu pel coneixement?

En cap cas. Aquest és un fals debat, una confusió que no ens ajuda a situar la necessitat de renovar els continguts educatius –definint i fent èmfasi en aquells que considerem comuns– en un context de digitalització del coneixement, de multiplicació dels mecanismes de comunicació i de necessitats educatives globals.

És tan discutible treballar els coneixements desvinculats de les competències, com a l’inrevés. I sabem que en molts centres educatius, els docents han establert una aliança positiva entre els dos conceptes. Aquest fet és la base per fer una renovació del currículum tan necessària en aquests moments.

El paper de l’avaluació ha de ser cabdal i fins i tot inicial a tota planificació educativa, compartida i consensuada, avaluar per aprendre i avançar en una educació centrada en l’individu, des de la col·lectivitat i per tant, personalitzada, clau per al futur de l’educació.

Li semblaria positiu que l’experiència d’Escola Nova 21 de transformació de centres educatius s’estengués al conjunt del sistema?

Per transformar el sistema qualsevol experiència de transformació s’ha d’aprofitar i, si s’escau, potenciar. És evident que Escola Nova XXI ha fet emergir l’entusiasme, la necessitat, la voluntat i la creativitat de centenars de centres educatius, fonamentalment públics, que necessiten pensar i repensar la seva manera de fer, els seus projectes. Ha fet emergir la voluntat de millora que hi ha en centenars i milers de mestres i famílies que encara confien que l’escola pot respondre a les seves demandes genuïnes de coneixement, equitat i emancipació. Ho ha fet sola, o són els únics? Evidentment no. Malauradament, tenim massa exemples en la nostra història de diferent índole que han suposat desaprofitaments de situacions semblants, per manca de visió a mitjà i llarg termini, per corporativismes mal entesos o per altres qüestions irrellevants (CEPEPC, escoles de nova creació, contractació de professorat nou en situacions excepcionals –sisena hora, pandèmia, etc.–…)

És bona idea impartir alguna matèria en castellà per reforçar aquesta competència lingüística entre l’alumnat d’aquells territoris on l’ús social del català sigui molt majoritari?

Cada centre educatiu ha de tenir l’autonomia per definir el tractament de la llengua en el seu context, partint en general de la situació deficitària del català a nivell social i, per tant, compensant-ne aquesta situació. Per garantir el coneixement del català i el castellà a finals de l’escolaritat obligatòria és evident que encara cal reforçar la presència del català i seguir considerant-lo com la llengua bàsica a l’ensenyament. Els projectes lingüístics de centre han d’evidenciar cada realitat i han de poder adaptar-la a cada context i territori.

L’escola concertada afirma que si tingués el mateix finançament que la pública acolliria sense problemes el percentatge que li correspon d’alumnat vulnerable. Se la creu?

Aquí hi ha una trampa, perquè tampoc no és veritat que l’escola pública tingui aquests recursos suplementaris que la privada reclama per atendre a l’alumnat amb més necessitats.

L’anàlisi del cost de la plaça escolar realitzat pel Síndic de Greuges evidencia que el cost de la plaça escolar a la concertada és més elevat per alumne, i per tant, per això existeix aquest decalatge de finançament.

En tot cas, l’escola pública busca el finançament en el seu entorn, en la seva comunitat i compensa en la mesura de les seves possibilitats les possibles necessitats i mancances. Malauradament el que fa l’escola pública sovint és renunciar a determinades propostes d’activitats concretes per garantir la igualtat de condicions de tot el seu alumnat. La sisena hora és una diferència que caldria incloure en aquestes diferències entre les xarxes, a més del tema horari global de l’aprenentatge.

Tanmateix, la igualtat en els recursos hauria de tenir en compte:

  • Compartir criteris de matriculació, accés i oferta d’activitats -incloent els horaris i calendari.
  • Homologació de les condicions laborals del professorat.
  • Laïcitat en la proposta curricular. Religió sempre voluntària.
  • Control social -sobretot en el referent al lucre- i participació, amb els mateixos criteris en totes les xarxes.
  • Recursos en funció de les necessitats específiques de cada centre, compensar les desigualtats quan sigui necessari.

Tothom sembla estar molt a favor de l’escola inclusiva, però ningú no troba la manera de fer-la avançar. Què farà vostè al respecte?

Hi ha tres necessitats clares:

  • Recursos i criteris acordats per aplicar-los (molt superiors als actuals).
  • Educació dels equips per transmetre i assumir aquesta cultura inclusiva, de la forma més general possible.
  • Educació de la societat en la importància i la valoració d’aquesta idea d’inclusivitat.

Totes tres qüestions farien possible avançar-hi lentament a mitjà i llarg termini.

I com en la resta de punts, en educació cal una planificació i una comunicació clares, uns tempos i una inversió adequada per dur-ho a terme. Molt important, amb centres d’educació especial de referència, formadors i acompanyants dels centres ordinaris inclusius, perquè si no qui acabarà perdent seran els nostres infants i joves i les famílies en primera instància, i els professionals de l’educació que veuran minvada la seva capacitat d’acompanyament i reacció vers les necessitats en matèria d’inclusió.

Ens cal una educació i una societat inclusives de veritat i per fer-ho cal posar-hi l’esforç i els recursos des de diferents administracions.

Opina, com fan molts sindicats, que les direccions dels centres públics tenen massa poder i que els claustres han deixat de ser espais de debat i diàleg?

És un equilibri difícil que s’ha de treballar amb sensibilitat i cura. Els centres educatius han de tenir direccions clares que acceptin la seva responsabilitat i que creïn un clima de diàleg i implicació entre tot l’equip. Cal garantir la diversitat dels equips docents i els espais de debat i diàleg són imprescindibles. Més que poder de les direccions s’hauria d’optar per donar competències als centres educatius i que les direccions plantegessin un model de lideratge distribuït del poder en el mateix centre.

Ningú pot defugir la seva responsabilitat, però s’han de crear equips docents implicats, participatius i cohesionats. Que no vol dir amb pensament únic, sinó amb una direcció i un projecte compartit que garanteixi també una diversitat enriquidora.



La formació de les direccions dels centres ha de passar per tenir eines per generar el treball en equip, de cohesió i implicació, de lideratge pedagògic compartit, de motors de transformació conjuntament amb els seus equips docents i la comunitat educativa. A hores d’ara passa excessivament per una formació de lideratge administratiu, amb connotacions de distribució, però massa burocràtica i centralitzada. Queda molt camí a recórrer en aquesta línia formativa. A més, el paper de la inspecció ha de ser cabdal per l’acompanyament dels lideratges i dels debats i diàlegs de la comunitat educativa, ajudant i acompanyant perquè així sigui.

L’escola bressol (el 0-3) serà universal i gratuïta si vostè governa o, sent realistes, aquest escenari és excessivament utòpic? 

Volem que ho sigui, encara que seríem partidaris de formes flexibles d’escolarització en aquestes edats. No cal reglamentar ni encotillar el 0-3 i poden conviure diferents models.

Una qüestió rellevant a mitjà termini seria plantejar-se la possibilitat de centres educatius 0-6, o fins i tot 0-7. En aquests moments en què es planteja la relació entre primària i secundària, amb models molt interessants com els Institut Escola, potser seria el moment de reivindicar el dret de la infància a tenir una bona etapa infantil, desvinculada d’aquestes altres etapes obligatòries.

Escoles obertes i segures. Això és una realitat o és propaganda institucional?

Això és una realitat i ho sabem. La majoria de docents i escoles ho ha fet i ho segueix fent. Potser amb moltes precaucions, potser sense tots els mitjans que necessitaria, segurament sense les plantilles folgades que permetrien fer un tracte més individualitzat amb l’alumnat… També amb certes pors. Qui no en té després d’estar un any amb una pandèmia mundial i sense respostes clares vers un futur pròxim? Necessitaríem que hi hagués un gran consens social al voltant d’aquesta realitat, i un empènyer tots a una per aconseguir millorar encara més les condicions en les quals es fa.

El que sí que és veritat és que la proximitat i la presencialitat ha esdevingut una de les característiques essencials i que dona sentit a l’escola. Per tant, tot el que es faci per garantir-la serà benvingut. Aquells qui pensen que l’educació a distància és una solució creiem que s’equivoquen. Tot i així, cal garantir els recursos necessaris per tal que, en situacions extremes, el contacte es pugui fer amb garanties per a tothom.

Amb els mateixos recursos humans i materials que ha disposat el Departament d’Educació durant aquest curs, què hauria fet diferent en relació amb la gestió per mantenir els centres oberts malgrat la pandèmia?

Estem davant d’una situació molt complexa. Moltes vegades s’opina després de veure les conseqüències de determinades mesures preses. I això potser és massa fàcil. Creiem que, sovint, s’ha actuat donant resposta a situacions concretes immediates que han posat al descobert problemes estructurals del sistema educatiu.

La gran ensenyança que hauríem d’extreure d’aquests mesos és la necessitat de tenir en compte aquests problemes no resolts que la pandèmia ha posat sobre la taula. Per exemple, la pandèmia ha posat sobre la taula la contradicció entre uns criteris generals, la necessitat d’adequar les propostes a cada context… i les dificultats o resistències per assumir cotes de responsabilitat i autonomia des dels centres educatius. Aquesta és una situació massa estesa encara.

S’ha evidenciat que sent rigorosos en l’aplicació de mesures de prevenció, els centres educatius poden estar oberts. Haguéssim pogut obrir al mes de juny? Probablement, però prendre la decisió en aquell moment era una qüestió arriscada. Amb aquesta pandèmia no podem tenir la seguretat al 100% de les mesures que prenguem.

Ara, això no vol dir que no hem de treballar per aconseguir que hi hagi el màxim consens en considerar que l’educació de proximitat i presencial és la més adequada per assegurar la seva funció essencial. I que, per tant, cal treballar en tot moment, de forma consensuada i corresponsable per aconseguir-ho. És el que reclama la majoria de les famílies, docents i la totalitat de l’alumnat.

Acabi la frase

  1. Les avaluacions externes són… relativament fiables. Aquestes avaluacions han de ser orientatives, no poden substituir als processos d’avaluació interna que ha de realitzar cada centre educatiu. Els resultats només poden ser públics, de forma general. Cal optar per realitzar-los en una mostra aleatòria i delimitada de centres educatius.
  2. Les places perfilades aconsegueixen… posar un pegat més a la necessària reforma de l’accés i formació dels equips docents. Intenten donar una resposta a la necessitat que els docents coneguin el projecte del centre on vagin a treballar i s’adeqüin, dintre la seva diversitat, a la forma de treballar. S’ha burocratitzat excessivament i, a partir d’una avaluació seriosa de com ha funcionat, caldria pensar una fórmula més adequada.
  3. Cal que la LEC… s’apliqui i s’interpreti des d’una política concreta de transformació i millora del sistema educatiu, i es desenvolupi consensuadament amb la comunitat educativa en aquells aspectes que no s’hagi fet encara.
  4. La reforma de l’FP passa per… escoltar els professionals que hi treballen, no simplificant el currículum. Estenent aquest model formatiu, que genera professionals d’èxit. No ha de ser una segona via dins la formació postobligatòria, sinó que s’ha de fomentar com una via vàlida, amb la potenciació de l’FP dual.
  5. Amb els horaris escolars faríem… un nou marc, flexible i territorial, que combinés la flexibilitat necessària, els drets dels infants i joves, sobretot els més vulnerables, i l’homologació de totes les xarxes d’escolaritat obligatòria. Cal un treball de fons, tot posant l’educació a l’hora, però adequant-nos a un horitzó general de reforma horària.
  6. Quan entri en vigor la LOMLOE… caldrà estar molt atents al desenvolupament dels aspectes que han quedat embastats, entre ells els relatius al professorat i en les competències que tenim a Catalunya. Tenim l’oportunitat de fer reformes amb l’accés en la millora del sistema i de l’escola pública. No podem desaprofitar aquesta oportunitat.
  7. Sigui qui sigui qui governi, els recursos per invertir més en educació els hauria de treure de… els sectors de la societat que tenen més beneficis. Una fiscalitat progressiva és la millor manera d’augmentar la capacitat d’inversió en educació. Cal donar el tomb cap a una societat que consideri l’educació, juntament amb la cultura i la sanitat, com a serveis essencials per a tota la població. Segurament, també, algunes inversions s’han de repensar a nivell global.
  8. L’educació de persones adultes… cal que es potenciï i es cregui que és una opció, de segones oportunitats fins i tot. Necessitem una aposta clara. Ara mateix és més que necessària i està gairebé invisibilitzada.
  9. La lliure elecció del centre per part de les famílies… és una trampa i un concepte irreal. Molt sovint aquest dret és només d’una minoria de famílies, i sovint es converteix en el dret d’alguns centres a triar el seu alumnat (o posar filtres implícits o explícits per seleccionar-lo.)
  10. Els meus fills van a una escola… pública.

 

dijous, 11 de febrer de 2021

CONCLUSIONS DELS DEBATS DEL PRIMER CONGRÉS D'EDUCACIÓ PÚBLICA A CATALUNYA

 


S'han publicat les Conclusions de la cinquantena de debats que varen tenir lloc entre octubre de 2019 i març del 2020, organitzats pel Primer Congrés de l'Educació Pública a Catalunya.

Una iniciativa important, truncada per la pandèmia, i que segueix en pausa, esperant que la normalització de la vida escolar, faci possible reprendre debats i iniciatives. 

És evident la importància de treballar per construir una xarxa que pugui representar la veu dels centres educatius públics de Catalunya. Per tant, quan la situació es normalitzi, els centres impulsros tornaran a convocar els debats i les activitats truncades per la situació excepcional que estem vivint. 

Mentrestant podeu fer difusió de les conclusions i dels debats realittzats.

divendres, 5 de febrer de 2021

Més enllà del professorat 3.0: Apostar pel canvi cultural i el compromís ètic.

Article de Pilar Gargallo i Joan Domènech, publicat al Dossier Graó: l'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021

Plantegem en aquest article la necessitat d’abordar tres aspectes centrals i fer-ho des de la interrelació de les propostes: el compromís ètic del professorat, la necessitat d’un canvi cultural i el paper que han de jugar els docents de l’escola pública com a model per al conjunt del professorat. Tots tres aspectes cal abordar-los globalment. El tercer amb una reforma valenta, agosarada i transformadora de la funció pública docent. 



El professorat és la clau. Aquesta afirmació que hem sentit moltes vegades quan s’ha posat en marxa alguna proposta legislativa, ens situa en una gran perplexitat: realment ens ho creiem? Té traducció en els pressupostos? El professorat assumeix la responsabilitat d’aquesta premissa? Confiar en el professorat és molt positiu. Carregar-li la responsabilitat de forma exclusiva perquè les coses millorin, no és el mateix. Fer-ho sense posar les condicions o sense articular la seva participació és molt diferent. Demanar els recursos per exercir amb dignitat i coherència la seva feina, és una qüestió de calaix. Justificar-se en la pobresa d’aquests recursos per no exercir les responsabilitats, n’és una de diferent.


Ens agradaria, des de la nostra experiència com a mestres dels Moviments de Renovació Pedagògica, aportar una mirada que vagi més enllà de proposar la millora de les condicions de treball, la reforma de la formació inicial, la demanda de més formació permanent o l’augment de la seva competència digital.


Arribar a considerar l’essencialitat de l’escola requereix una complicitat per part del professorat ja que és el que, dia a dia, escola a escola, contribueix a aquest propòsit. En els temps actuals, el professorat torna a ser la clau. Per a que ho sigui de veritat i no de forma retòrica, cal posar les condicions. 


Volem apuntar tres línies d’actuació, entrellaçades i que no tenen sentit una sense les altres. 


1. Recontextualitzar el compromís ètic del professorat en l’actual situació.


No tothom considera de la mateixa manera el compromís del professorat i el situa, en alguns casos, en el terreny de la voluntarietat. Els docents no disposen d’un codi deontològic explícit que reguli la seva funció i coexisteixen en el col·lectiu persones amb un compromís màxim i persones amb un compromís mínimEl compromís ètic elaborat pels Moviments de Renovació Pedagògica ha tingut una difusió i acceptació limitada. 


Això hobservem en la participació del professorat en activitats de formació, amb col·lectius que destinen temps fora del seu horari laboral a formar-se, i d’altres quesegueixen sense cap mena de formació complementària. També en els horaris de permanència al centre o en activitats com sortides o colònies. O en la diferent predisposició per participar en el Consell Escolar considerat, per alguns sectors, com un aspecte secundari en el que no val la pena implicar-s’hi. 


Aquestes situacions comporten desequilibri i tensions en el si dels equips i reflecteixen una imatge ambivalent i contradictòria davant la societat. I no parlem del petit percentatge que no manifesta cap mena de compromís que caldria rellevar de la seva responsabilitat docent directa. 


El professorat hem de jugar un paper decisiu per aconseguir una escola que s’enfronti als reptes que tenim com a societat. Això requereix un compromís important, en la seva dimensió social. No podem restar al marge de les desigualtats, la pobresa o els problemes que ens afecten com a espècie (la biodiversitat, el medi-ambient i la contaminació, l’escalfament global). I si només hem de transmetre coneixements, hem de decidir quins sónels imprescindibles per enfrontar-se a aquests reptes.


La pregunta és, com aconseguir que aquest compromís sigui assumit per la majoria del professorat? I com fer-ho en un equilibri entre la dedicació professional i la vida personal. Considerem dues vessants: l’ideològic i l’organitzatiu o pràctic.


Per aconseguir un compromís en l’àmbit de les idees, cal un consens de que la professió ha de tenir aquesta implicació quotidiana en els problemes i la voluntat d’incorporar-los al currículum. El currículum ha d’ajudar a entendre el món i donar les eines per a la seva transformació, i només així tindrà sentit tant individualment com col·lectivament.


Cal estendre la necessitat entre el col·lectiu d’aquest compromís i de la valoració i el reconeixement que se’n fa. Això és ambigu, cert. Però hauria d’impregnar implícitament el discurs i la pràctica d’entitats educatives, administracions, mitjans de comunicació i del propi col·lectiu. I ha d’orientar les polítiques i actuacions educatives de tots els agents, institucions i entitats de la comunitat educativa, perquè afecta al sentit que li donem a la nostra professió. Hi dediquem el segon punt.


Per propiciar el compromís en el terreny pràctic cal posar les condicions des del punt de vista de l’organització i dels drets i deures laborals. Hi dediquem el tercer punt.


2. Abordar els canvis i les transformacions amb una mirada cultural.


Segons Edgard Morin el problema de l’educació es redueix sovint a termes quantitatius, més recursos, més ensenyants, més tecnologia... Enfront d’això, diu que no es pot reformar l’escola sense haver canviat les ments de les persones i les ments no es poden reformar sense canviar abans les institucions.


I seguim insistint en recursos, plantilles, tecnologia... i sabem que sense aquests recursos és molt difícil realitzar i consolidar canvis. Però cada vegada som més conscients que necessitem canvis de caràcter cultural (les ments, actituds i accions de les persones) que orientin els recursos en una línia de transformació. Un canvi cultural, que ha de fer evident el consens a favor de la essencialitat de l’escola i la confiança de la societat en aquesta institució.


Un canvi que hauria d’incloure aspectes com la relació de l’escola amb la societat, el paper del professorat i de la resta d’agents educatius, la implicació de l’alumnat, la revisió del currículum real de cada escola, les relacions i models d’aula, l’actitud pròpia davant la professió i la formació permanent, l’interès per la cultura, en general, i pel món en particular i globalment. Adoptar una actitud proactiva, com a professionals que poden dir i fer coses rellevants, seria un pas important per activar la implicació del professorat en el disseny de la institució i de la pròpia professió.


En quins àmbits caldria practicar aquest canvi cultural que proposem? En proposem set:


  • Valorar, reconèixer, en el discurs i amb actuacions, les experiències, iniciatives i realitats que es basin en la reflexió i responsabilitat col·lectiva.

  • Valorar en els mecanismes d’accés, les actituds, la voluntat, la implicació i coneixement del projecte... com a factors importants, complementaris als mèrits acadèmics. Relativitzar l’antiguitat, i valorar la capacitat de formació i reflexió sobre la pròpia feina.

  • Transformar les funcions de guarda i custòdia, introduint la cura de les persones en la seva essència. 

  • Aplicar, potenciar i valorar els principis d’inclusivitat i diversitat, en tots els àmbits de l’administració.

  • Donar recursos a la vegada que s’avalua el seu impacte, tot reclamant responsabilitats.

  • Donar autonomia, capacitat de decisió, a la vegada que s’articula la interdependència.

  • Equilibrar projecte educatiu i llibertat de càtedra; drets i deures del professorat; drets dels infants i del professorat; conciliació de la vida familiar, responsabilitat educativa de la família i funció de guarda i custòdia....


I, la pregunta final és, com aconseguir aquest canvi? Cal contaminar tota l’administració i totes les administracions, de la importància i l’essencialitat de l’escola. Amb paraules i fets:


  • Posar les condicions organitzatives que ho faciliten (el tercer punt intenta aproximar-s’hi a una de les dimensions).

  • Canviar maneres de fer i actuar per part de l’administració, respecte a l’autonomia, la inspecció, la proximitat de l’administració, el traspàs de competències...

  • Potenciar una formació permanent prioritàriament com a reflexió sobre la pràctica. Reconèixer i potenciar l’esforç dels centres educatius que estan duent a terme processos de canvi, tot afavorint-ne la transferència educativa, en xarxa i, els temps per fer-ho.


El canvi cultural no vindrà únicament per l’acció individual del professorat. El canvi cultural ha de sorgir, néixer i créixer a cada centre educatiu. Hi té una importància fonamental l’administració, de forma externa, i els propis equips directius de forma interna com a baules fonamentals. Només s’hi pot avançar amb una acció combinada, centre a centre, zona a zona.


3. Reformar en profunditat la funció pública docent, com a model de referència del professorat.


L’amenaça neoliberal sobre la funció pública és real: la seva desregulació és una temptació per als sectors àvids de desmuntar l’estat del benestar i l’escola com a generadora de compromís i emancipació. La seva agenda inclou convertir el sector en un negoci, regulat per les llei del mercat. I aquest fet té efectes negatius: resistència a canviar res per no donar arguments als propòsits del neoliberalisme o interpretacions dels canvis com un atac als drets del professorat. Els petits canvis que algunes administracions fan només han servit per apedaçar el sistema.


La necessitat d’una reforma de la funció pública és ineludible. I cal abordar-la amb responsabilitat i decisió abans que el desencaix sigui més gran i les corporacions que dominen l’economia tinguin més arguments a favor de la seva privatització i/o supressió. Quins aspectes hauria d’abordar?


  • El sistema d’accés a la funció pública. La introducció d’aspectes lligats a la pràctica (s’apuntaven fa uns mesos programes com els MIR a sanitat) amb un major pes en l’adquisició de la condició de funcionari podria ser una bona línia. El professorat que participa en els processos de selecció hauria de ser el més compromès amb la seva professió.

  • L’estabilitat de les persones que accedeixen després d’aquest procés, és una qüestió que cal preservar i no té cap mena de discussió.

  • Lligar l’estabilitat a l’avaluació de la seva funció, la seva pràctica i les seves responsabilitats. Una persona que ha estat capacitada ha de tenir mecanismes per tal de poder avaluar periòdicament la seva capacitació. Això pot posar en perill l’estabilitat, però creiem que aquesta no es pot regalar. No per comparació amb altres sectors, sinó per la pròpia professió, que requereix un procés constant de millora que cal estimular i estendre.


  • El sistema d’accés als centres educatius públics. Concursos de trasllats, llistes, nomenaments provisionals, etc. El sistema no pot permetre que el professorat accedeixi a un lloc de treball sense coneixement del centre educatiu ni del seu projecte. Establir fases prèvies abans d’ocupar una plaça que no estiguin regides per puntuacions tècniques o revisar la seva caducitat serien propostes a estudiar. Els terminis anuals no reforcen l’estabilitat dels equips i, cal destinar any rere any, temps i recursos a la formació dels docents que s’incorporen. Caldria també potenciar la diversitat de professorat en cada centre, la qual cosa facilitaria que els equips assumissin la diversitat de l’alumnat.
  • L'ambigüitat de l’horari dels docents. Una ambigüitat calculada que crea greuges dintre els col·lectius. Partir d’un únic horari, amb una plantilla suficient per garantir, a totes les etapes, una relació estable entre la funció docent i la de gestió d’aula i de centre, amb un control democràtic i proper sobre aquest punt. Acompanyat de repensar el calendari i fer-lo més racional, reordenant els períodes de vacances i formació al llarg del curs.
  • La carrera docent i el cos únic. Els estadis s’han convertit en una simple acumulació de punts i antiguitat per aconseguir un augment de les retribucions. Assumir la carrera docent, amb reconeixements menys econòmics i relacionats amb responsabilitats, possibilitats de recerca, etc., seria una actuació que estimularia als equips a millorar la seva praxis. El cos únic, que no vol dir uniforme, és l’assignatura pendent.

  • Això no es pot abordar de forma aïllada sinó global, sospesant les relacions entre els diferents punts. Ha d’afectar als docents i a d’altres professionals i treballadors del sistema educatiu. Per exemple, la inspecció, un cos que no ha tingut cap revisió en profunditat de la seva funció. 


    Aquests canvis tindrien un efecte positiu en el professorat de la resta de xarxes, ja que treballar per prestigiar-ne una part, facilitaria prestigiar-ne la resta. La xarxa pública ha d’exercir aquest paper de referent del conjunt del sistema, perquè és la que realment ho pot fer.


    Conclusió


    Quan es fa una afirmació com l’encapçala aquest article, s’hauria de ser conscient de les seves conseqüències. No s’hi val a posar pedaços fruits de la conjuntura o d’una negociació parcial i cal una actuació global i interdependent.


    Més enllà de frases retòriques o buides, o de reflexions des de la queixa, hem d’assumir que el futur de l’escola és massa important, com per no exercir la responsabilitat dels canvis necessaris. MRP, sindicats, associacions de famílies, entitats educatives... han de poder superar els seus petits corporativismes per generar il·lusió i esperança, el territori en el qual l’escola sempre ha donat els millors resultats. I contaminar d’aquesta força al conjunt del professorat per ajudar a prendre amb més decisió la seva gran responsabilitat.


    MORIN, Edgard: (2011) La via, Paidós

    Federació de MRP de Catalunya /2015): El compromís ètic del professorat


    Pilar Gargallo i Joan Domènech de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Pilar Gargallo n’és actualment la presidenta.

dissabte, 30 de gener de 2021

PERQUÈ PREGUNTAR-SE SI L’ESCOLA, I L’ESCOLA PÚBLICA, ÉS ESSENCIAL?


Potser algú al llegir el títol pensarà que es tracta d’una pregunta i d’un títol retòric. Com gosem preguntar-nos això? Qui dubta, des de quina plataforma gosa pensar que l’escola no ha de ser essencial? Però, en els darrers temps, ens hem acostumat a veure que hi ha una distància entre allò que es diu i es manifesta i on porten realment els nostres actes. I això passa des de l’administració fins a la resta d’agents socials. En aquest punt s’inicia aquest article i el monogràfic en el seu conjunt. 


Un món, una forma de vida i una espècie en perill: L’escola, hi té un paper a jugar?


El Covid 19 ha mostrat més que mai la fragilitat de l’espècie humana en el planeta terra. Tot just començàvem a posar-nos seriosos amb el canvi climàtic, que un virus ha sacsejat la salut de tot el món. El canvi climàtic -juntament amb la crisi ambiental i de la biodiversitat- suposa una càrrega de fons al progrés i l’evolució de la humanitat tal com l’hem pensat fins ara, posa en dubte la sostenibilitat del sistema econòmic i la nostra pròpia supervivència, però els seus efectes encara no semblen immediats. Hi ha la percepció de que som a temps d’evitar mals majors, tot i que les veus científiques ens alerten de la necessitat de prendre mesures de forma immediata. Mentre que el món corporatiu es mou en el terreny de buscar solucions tècniques i mantenir el sistema i el creixement exponencial que comporta, agreujant cada dia que passa la situació, cada vegada hi ha més veus que ens alerten de la gravetat de la situació i de la irreversibilitat del procés. I ens proposen mesures per amortir el cop i per evitar, en allò que sigui possible, els efectes devastadors que pot tenir per a la nostra espècie i per a la nostra supervivència en el planeta. 


El cert és que ens trobem en una situació d’emergència global, d’una gran fragilitat, que pot afectar diferents sectors i aspectes de la nostra vida, tal com Jorge Riechmann i Pablo Alonso ens descriuen en el segon article. 


L’educació ha estat sempre una institució implicada en el desenvolupament i el progrés. I l’escola, en general, un terreny per a l’esperança. Una institució vinculada a la societat, en un difícil equilibri entre ajudar a desenvolupar-la, adaptant-s’hi o exercir una funció crítica, alternativa i emancipadora. Aquest equilibri es plasma en contradiccions que es manifesten en forma de projectes, polítiques, cultures i pràctiques diferents, fins i tot, oposades. 


En aquest context, és urgent plantejar-se el paper que pot i ha de jugar l’escola. La nostra posició estarà mediatitzada també pel grau d’influència que atorguem a l’educació en els esdeveniments socials i polítics. Sé que aquesta idea no la comparteix un sector de la societat i de la professió que pensa que l’escola ha d’estar al marge d’aquests problemes i s’ha de centrar en una funció exclusiva: la transmissió de coneixement. Però fins i tot, encara que neguéssim la capacitat d’influència o la situéssim en uns nivells molt relatius, la reflexió sobre quins són els coneixements realment rellevants en aquest moment, seria pertinent. Així com la reflexió del paper que li atorguem: adaptar-se, amb les conseqüències que això suposa, o ser una alternativa emancipadora amb les seves limitacions. 


L’escac a la proximitat, la presencialitat i el grup.


Els darrers mesos hem vist com els efectes del COVID 19 han estat immediats sobre el sistema educatiu i la institució escola. Ho hem d’entomar com un avís o una senyal del què pot passar de forma imprevista i que pot capgirar una situació aparentment normal. La mesura del confinament, imprescindible si es volia aturar el desenvolupament exponencial de l’epidèmia, ha tocat la seva línia de flotació: la presencialitat, la proximitat i el grup. I això ha posat en dubte la seva continuïtat tal com l’hem entès fins ara. Aturant els tres aspectes, ha situat l’escola en un paradigma tècnic en el qual l’important és, sobretot, «els continguts i com es transmeten». Mentrestant, les pressions per tornar a la normalitat del sistema productiu, ha insistit en la funció de «custòdia i guarda» dels infants i joves, com un aspecte imprescindible socialment parlant. 


Aquestes dues funcions es poden mantenir, deixant en stand by els altres aspectes més educatius i polítics, que complementen i desenvolupen els altres propòsits educatius de caràcter individual i social que afecten a cada individu. Ens han situat en un impàs i cal buscar una alternativa al treball socialitzador, a la presencialitat i a la proximitat, ja que són la garantia de que l’educació i l’escola pugui plantejar-se unes finalitats més democràtiques i socials. 


Si la Covid 19 ha atacat el cor de l’escola, altres emergències poden comportar noves situacions conflictives o més greus encara. Hi poden haver nous confinaments, situacions potser no imaginades... No es tracta de ser pessimista ni potenciar l’esperit de Cassandra, però si que és important que tinguem en compte com, aquestes situacions, fan aflorar els problemes que el sistema educatiu té per resoldre: desigualtat, tutorització i personalització, continguts del què cal aprendre, autonomia, formació del professorat, treball en equip, implicació de les famílies, treball en comunitat... L'aïllament i confinament que han patit les escoles en aquests mesos i la inestable situació que viuran aquest curs han aguditzat aquestes problemàtiques que ja existien anteriorment. I, per altra banda, hem de ser conscients que els grups corporatius que volen una escola despullada dels seus propòsits emancipadors, intentaran consolidar formes organitzatives centrades en la transmissió de coneixements, al marge de la resta. El neoliberalisme està molt còmode amb una educació que faci la funció de formació de les elits, abandoni la majoria de la població garantint, això sí, la funció de guarda i custòdia, i es centri en una formació online, mitjançant les noves tecnologies, com a garantia de cobrir les necessitats bàsiques de creixement del sistema. Penso que l’actual situació els hi serveix en safata aquesta possibilitat. 


L’escola, a quins reptes ha d’enfrontar-se?


Es tracta doncs de reflexionar sobre aquestes qüestions per tal de:


  • Tenir arguments a favor que l’escola ha de fer front a aquestes amenaces perquè posen en qüestió el sentit últim de l’educació. Acordar i definir quin paper podem jugar en tant que estem educant a la generació que haurà d’entomar aquestes crisis que, tot apunta, seran d’una intensitat i extensió cada vegada més gran. Si ho ha de fer, hem de pensar urgentment què és important i com podem preveure aquest futur immediat.


  • Donades les circumstàncies excepcionals a les que potser ens haurem d’enfrontar, hem de dibuixar quina ha de ser la resposta de l’escola, de les seves comunitats i del seu professorat. El confinament del darrer trimestre del curs 19-20 o les intermitències d’aquest curs són un exemple directe de que segurament ens haurem d’enfrontar a noves mesures que no seran les desitjables i que, per tant, haurem de dissenyar estratègies que salvaguardin els principis educatius de l’escola. Tasca complexa i difícil, ja que tampoc hi ha una unanimitat de que això sigui necessari, ni entre els professionals, ni les famílies, ni, naturalment, la classe política.


Molts ens podrien dir que els problemes ja existien i no hem fet els deures necessaris en èpoques més favorables. Però és precisament l’agudització dels problemes pels efectes col.laterals de l’actual crisi, el que ens porta a la necessitat de fer-hi front en una situació que se’ns presenta com irreversible. Si pensem, doncs, que hi ha una mínima possibilitat d’intervenció no podem mirar enrere per a no actuar. Seria l’excusa fàcil. Potser necessitàvem aquest revulsiu per tenir una major consciència de la gravetat de la situació. Tant de bo no en necessitem un de més gran, per començar a posar realment els mitjans. 


La reflexió sobre l’essencialitat de l’escola. Un debat imprescindible.


Aquesta reflexió i la resposta als interrogants plantejats fins ara s’emmarquen en un dilema clau: la discussió sobre l’essencialitat o no de l’escola, en general, i de l’escola pública en particular. 


Algunes persones van manifestar durant el confinament que havia quedat demostrat que el sistema de salut pública era essencial. Tant per fer front a una situació d’emergència, com per prevenir qualsevol esdeveniment futur d’iguals o semblants característiques. En el sistema de salut, s’han reorganitzat els recursos i s’ha invertit en alguns equipaments d’urgència, però tenim la sensació que no s’ha pres seriosament la necessitat d’enfortir-lo, sobretot tenint en compte les fortes retallades que va patir des del 2008. Però hi ha una correspondència entre la gravetat de la situació i la seva consideració com un bé social essencial. És important situar que l’essencialitat ha estat un dels elements reflexius del conjunt de la població: tothom s’ha preguntat de què ens en podíem estar quan el que estava en qüestió era la supervivència immediata. 


No vull entrar en discutir sobre si la tria que s’ha fet del què és essencial ha estat correcte o no. Només volia posar de relleu si l’escola s’ha considerat essencial en algun moment. I la resposta no pot ser més contradictòria: la percepció ha estat que l’essencialitat del sistema escolar s’ha sostingut, en primer lloc, per la seva funció de guarda i custòdia. En segon lloc, també s’ha considerat essencial el fet formatiu o de transmissió de continguts i temari (la pèrdua de currículum ha estat un dels aspectes més discutits en les tertúlies i mitjans de comunicació). I, finalment, també s’han assenyalat altres aspectes col.laterals que s’han perdut com els hàbits i les rutines disciplinàries, el control, que suposa assistir a l’escola de forma regular. 


Però pensem que, al marge d’aquestes funcions, l’escola també té com a funció donar eines de reflexió, interpretació i intervenció social. Una funció clarament interrogadora i prospectiva, en la seva dimensió ciutadana, política i democràtica. I això no preocupa a molts sectors de la societat i, si ho fa, és molt indirectament. Fins i tot, sectors del professorat i de les comunitats educatives que podrien estar més sensibilitzats en aquestes qüestions, la seva acció i pràctica s’ha vist mediatitzada i condicionada pel curt termini i per l’aïllament dels centres i comunitats educatives. Calia resoldre situacions d’emergència, mesures de protecció i seguretat i cada centre educatiu ho ha fet sovint al marge del seu context en el seu territori. 


L’essencialitat, per tant, només s’ha justificat per la funció de guarda i custòdia i per la transmissió de coneixements. I, per aquest motiu, els pressupostos s’han centrat en els recursos per fer-hi front: mantenir una plantilla mínima amb uns recursos limitats i una inversió tecnològica que garanteixi fer front a una nova situació d'aïllament, personal o institucional. 


I l’educació pública, quin paper ha de jugar-hi?


L’educació pública, en aquest context, ha estat el centre de tots els conflictes i volem assenyalar dos aspectes sobre els quals s’ha agreujat la situació: ha mantingut i, en alguns casos, ha agreujat la desigualtat (infants i famílies atesos i no atesos, en general; propostes d’activitats adients en la nova situació i propostes molt desajustades; respostes familiars molt pertinents i desorientacions en moltes altres: tot això en un context en que cada escola ha fet , més o menys el que ha pogut o sabut) i ha portat més confusió al desenvolupament de l’autonomia de funcionament (demanda de directrius clares, de criteris clars, o, simplement, de «què és el que s’ha de fer en cada cas»; protestes per la manca de recursos, però aillades i sense repercussions...). A més a més, d’un tercer aspecte, que perdurarà en la «nova normalitat»: ha consolidat un aillament en el conjunt del sistema, aspecte lligat a la crisi del desenvolupament de l’autonomia. L’escola pública no ha tingut una veu clara, col.lectiva, que situï les seves propostes davant de la societat i exerceixi a la vegada un compromís ètic i col.lectiu en la salvaguarda dels seus valors. I, la gran contradicció és que ara és més necessari que mai, ja que és la única proposta institucional que s’adreça a tota la població sense discriminació i pot garantir el dret al coneixement, l’equitat i l’emancipació com a valors fundacionals, imprescindibles en aquest moment. No volem dir, amb això, que la resta de la xarxa no hagi patit aquests desajustos. Però la meva preocupació és que ho pateixi l’educació pública en el seu conjunt per la funció que té encomanada socialment, com a peça de l’engranatge que farà funcionar la resta del sistema educatiu.


Per tant, és imprescindible que l’essencialitat de l’escola formi part de l’imaginari de les comunitats educatives i sigui una eina bàsica per encarar un futur incert per a les nostres societats: desigualtat, emergència climàtica, crisi ambiental i sanitària... Si l’escola renuncia a la possibilitat d’incidència, l’impacte encara pot ser més greu. Cal definir una estratègia conjunta i col·laborativa que superi els entrebancs que l’actual situació ens ha portat i ens pot portar en el futur. Si volem una capacitat de resposta i intervenció més gran cal prendre consciència individualment i col·lectivament dels possibles escenaris de futur i de com cal actuar ara i aquí per amortir l’impacte de les crisis plantejades. En aquests termes caldria basar la reivindicació de l’essencialitat de l’escola contestant afirmativament a la pregunta de l’inici i argumentant al seu favor, tant des de la teoria com des de la pràctica i la realitat dels equips docents i les comunitats educatives. 


Article publicat al Dossier Graó: L'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021

dijous, 18 de juny de 2020

Voces de la comunidad

Entrevista a Joan Domènech

-¿Qué es para vos Innovar en Educación?

En Catalunya tenemos la tradición de diferenciar entre innovación educativa y renovación pedagógica. La primera supone cambios técnicos, metodológicos, con el objetivo de favorecer los procesos de aprendizaje de la escuela. La segunda supone añadir el propósito o la finalidad. Lo importante no es la palabra sinó el significado que le damos. La innovación o la renovación es una necesidad que debemos abordar desde todos los puntos de vista para conseguir que la escuela reescriba su compromiso con la sociedad: el acceso universal al conocimiento, la contribución singular a la justicia y equidad social y la emancipación de todas las personas, sin ningún tipo de discriminación.

La educación, para que no pierda su naturaleza, debe poder desarrollar estos compromisos y, para ello, debe mantener su esencia, adaptándola a cada contexto social e histórico. Esta adaptación puede suponer cambios metodológicos (ahora sabemos como aprende mejor el alumnado), curriculares (necesitamos currículums más flexibles, menos prescriptivos y que puedan recoger las necesidades del alumnado) y organizativos (hay que empoderar al profesorado, a las comunidades educativas y a los centros en un contexto de autonomía e interdependencia)… 

Es evidente que esta innovación debe sacudir la escuela en general y la escuela pública en particular como motor del sistema educativo, para que pueda volver a plantearse los compromisos citados y recupere la confianza que la sociedad puso en ella, cuando se generalizaron las primeras reformas que planteaban el acceso universal a la educación. En el fondo hay que responder a la pregunta de si la escuela puede cambiar la sociedad. Una sociedad que precisa de un cambio profundo y urgente que se enfrente a los problemas estructurales: pobreza, violencia, falta de democracia, paro estructural, control tecnológico, destrucción del medioambiente y la biodiversidad, etc. 

Seguramente no puede hacerlo, y menos sola. Pero sin la escuela tampoco podemos plantearnos ningún cambio social profundo. Ahí está la contradicción esencial de la innovación. 


-¿Cuáles considerás que son las transformaciones educativas prioritarias y cuáles serían a mediano y largo plazo? (Detallar ideas concretas o referir experiencias de las que tengas conocimiento)

En cada situación concreta debe ser la propia comunidad educativa la que defina cuales son sus objetivos a corto, mediano y largo plazo. No puede haber soluciones concretas válidas urbi et orbi. 

Me atrevo a responder con carácter general y sin ánimo de no dogmatizar en una situación en la que los cambios tienen una naturaleza rápida e imprevisible en gran medida, y os propongo tres ideas: 

El impacto tecnológico está cambiando nuestras vidas y puede suponer una nueva y gran dificultad para la emancipación de las personas. El consumo de tecnología y el big data como fenómenos asociados puede favorecer la dependencia de las personas y su sometimiento a los intereses más corporativos de la sociedad. Por lo tanto, todo lo que refuerce y trabaje la autonomía personal, el trabajo cooperativo y comunitario, la autoregulación, el conocimiento de las propias debilidades y potencialidades, el pensamiento crítico y el análisis de los fenómenos sociales, entre otros aspectos, será positivo para la toma de conciencia de la humanidad frente a estos intereses corporativos. 

La crisis mediambiental, el impacto en la biodiversidad de nuestro sistema productivo y de consumo, pone en peligro el futuro de nuestra especie en el planeta. Por lo que las iniciativas de conocimiento del ecosistema y trabajo ecológico, el aprendizaje, la crítica y la propuesta hacia sectores productivos respetuosos con la naturaleza, de una nueva producción que disminuya el consumo energético y pueda suponer un freno a la degradación ambiental y al peligro de desaparición de la especie humana, son aspectos que deben formar parte del currículum común de la educación obligatoria. 

Finalmente, la idea de comunidad. La escuela es el lugar en el que se experimentan nuevas formas de comunidad, cooperación e implicación de y con la sociedad: el trabajo en equipo, colectivo, las experiencias de aprendizaje relacionadas con problemas de los entornos y contextos inmediatos (APS), el trabajo educativo comunitario (con las familias, con el entorno)… son factores procedimentales y organizativos básicos para pensar la escuela de mañana. 


-¿Qué importancia tienen las pedagogías alternativas y otras formas de educación? 

Hay un aspecto de insatisfacción permanente que debe conducir a la humanidad a plantear mejoras en su situación concreta. En educación, esta insatisfacción se basa en el carácter orgánico del proceso educativo, en el que nada puede darse por cerrado y programado de antemano: la imprevisibilidad, el riesgo, la flexibilidad son características del hecho educativo, que nos llevan a la necesidad de pensar la educación como algo en permanente cambio. 

La base de dicho cambio es el pensamiento que las comunidades educativas deben hacer para adaptar sus propósitos y finalidades emancipatorias a las nuevas condiciones y a la nuevas situaciones que la evolución constante de la sociedad, en todos sus elementos, le plantea. 

Debemos mantener la esencia, y plantear que las formas educativas no son eternas y deben adaptarse constantemente a nuestros propósitos. 


Si tuvieses la autoridad para modificar la normativa vigente ¿les darías reconocimiento? 

Naturalmente. Las administraciones son profundamente contradictorias: su ideología y su práctica depende en cada momento de las correlaciones de fuerzas económicas, políticas, sociales, culturales… Vivimos en una sociedad en que la presión de las grandes corporaciones es muy fuerte e intenta influir en el discurso educativo: privatización, educación para las élites, tecnologia como solución, subordinación del profesorado… y valores predominantes como el consumo, la superficialidad, la rapidez, el individualismo. Por todo ello, las clases populares que quieren mejorar su situación y luchan por su emancipación, deben ejercer también una gran presión por sus derechos. Ahí está la base que puede permitir el reconocimiento de nuevas prácticas y nuevos compromisos educativos y sociales. 


¿Cuál crees que sería la mayor resistencia?

Las resistencias las encontraremos en todos los sectores cuando se centran en sus objetivos partidistas y corporativos y no asumen un planteamiento global, democrático y por el bienestar de la humanidad. Las resistencias siempre tienen una base que es perder los privilegios propios. De ahí que hay que librar también una batalla ética por la educación y por el bienestar. No se trata solo de “mejorar la enseñanza”. 


-Un mensaje a la ciudadanía...

La ciudadania debe asumir su papel activo en relación con la educación. Debe comprender la esencialidad de la educación en un mundo en crisis. 
En la crisis pandémica actual hemos llegado a la conclusión que la sanidad y la sanidad pública, es importantísima y esencial para hacer frente a una situación de emergencia como la que hemos vivido. Pero de la misma manera que se ha llegado a esta conclusión en lo relativo a la salud no está tan claro que la escuela y el resto de las instituciones educativas, tenga a ojos de la sociedad y de la administración el mismo carácter. 

Por lo tanto, pienso que la ciudadanía debe hacer esta reflexión de forma urgente. Ante los problemas de la sociedad, la escuela debe fortalecer este carácter de esencialidad por diversas razones: 1. Es la única institución que acoge a todos y todas y puede desarrollar un curriculum común y básico de saberes y valores que refuercen la idea de ciudadanía y bienestar. 2. Es una institución que puede pensar una sociedad mejor y más equitativa y encaminar los aprendizajes hacia este propósito. 3. Es un laboratorio de experiencias constantes de humanidad porque contribuye a saber y comprender el conjunto del saber, artes y ciencias; y de democracia porque es el contexto adecuado para desarrollar iniciativas prácticas de ciudadanía. 4. Contribuye a la emancipación de las personas desarrollando su pensamiento crítico y su autonomía en un marco de cooperación e interdependencia. 5. Finalmente, puede hacerlo y lo puede hacer mejor que cualquier herramienta tecnológica, porque incorpora la presencialidad, la relación entre iguales, la socialización, como mejor método para aprender, saber y cooperar. 

La ciudadanía debe sentir y defender esta esencialidad para que las administraciones tengan que asumir que la inversión en educación es una inversión de futuro para sus pueblos y para la humanidad en su conjunto. 



Entrevista publicada al Butlletí El Salto, Boletín de innovación educativa, Salta, Argentina