dimecres, 18 de novembre del 2026

(2) SIS ASPECTES PER CONCRETAR UNA ALIANÇA AMB EL PROFESSORAT

Torno a històries que han circulat al llarg del temps. Penso, per exemple, en el conte dels savis cecs i l’elefant. Cadascun dels savis toca una part de l’animal i, a partir de la seva experiència, n’elabora una descripció. Un el compara amb una columna; un altre, amb una corda; un tercer, amb una paret. Tots descriuen una realitat que han percebut, però cap no pot explicar, tot sol, què és un elefant.

El conte de l’elefant ens adverteix dels límits de les visions parcials. És aquest un tema recurrent quan intentem donar resposta als reptes que plantegen els professionals de l’ensenyament? 

En aquest segon article vull desenvolupar sis aspectes que poden constituir el marc per concretar aquesta aliança que plantejava en l’anterior article. Es tracta de propostes que cal formular amb l’horitzó de la millor escola a què aspirem per al nostre país, però que cal abordar-les en el seu conjunt de forma irrenunciable.



1. Retribucions i reconeixement professional

La dimensió quantitativa de les retribucions és una qüestió que cal negociar i resoldre amb generositat, d’acord amb el pes que la societat vol donar a l’escola com a servei públic i al paper que atorga als seus mestres. Unes retribucions adequades són la condició bàsica per reconèixer la responsabilitat i la complexitat de la funció docent. Les millores retributives han d’arribar al conjunt del professorat i han de constituir una base sòlida per abordar la resta dels acords.

A partir d’aquí, caldria obrir un debat sobre la dimensió qualitativa del reconeixement professional: com es reconeixen les diferents funcions que exerceix el professorat, les responsabilitats que assumeix i les tasques específiques que requereixen una dedicació o una preparació addicionals? I, en aquest terreny lligat al següent apartat, els docents que fan activitats amb l’alumnat fora d’horari, incloses les colònies escolars, han de veure reconeguda la seva dedicació horària específica de forma normalitzada. 

En tot cas, les diferències si n’hi ha, no han de convertir-se en un mecanisme que introdueixi desigualtats arbitràries, sinó que ha de permetre reconèixer la diversitat de funcions i responsabilitats dins d’un projecte educatiu compartit. I en cap cas, la remuneració no s’ha de poder vincular directament als resultats dels centres o de l’alumnat.



2. Horaris, dedicacions i calendaris

Cal resoldre les ambigüitats i els malentesos sobre els horaris i les dedicacions del professorat i establir criteris clars, justos, transparents i avaluables. Els horaris i els calendaris no poden convertir-se en greuges permanents i comparatius entre sectors del professorat.

L’organització del temps de treball ha de permetre desenvolupar adequadament les diferents dimensions de la funció docent: l’activitat lectiva, la coordinació, la gestió, la preparació de les activitats, l’atenció a l’alumnat i a les famílies i la formació permanent.

No podem continuar tractant com si fossin qüestions separades el temps destinat a ensenyar i el temps necessari per preparar, coordinar i avaluar la feina educativa. Una bona organització dels horaris ha de fer possibles totes aquestes funcions sense convertir-les en una càrrega invisible ni traslladar-les sistemàticament al temps personal.

També cal abordar la racionalització dels calendaris al llarg del curs. En aquest debat s’han de tenir presents les necessitats dels centres, les de l’alumnat i les famílies i les condicions de treball del professorat, com han assenyalat nombrosos estudis i propostes elaborats des de fa més de trenta anys.

Com a punt de partida, cal aclarir i concretar el marc de dedicació laboral que correspongui, incloent-hi la jornada de referència de 37,5 hores setmanals, els dies lectius anuals (175) i les vacances (quants dies?). A partir d’aquesta base, es poden estudiar les modificacions necessàries per equilibrar les diferents necessitats i millorar l’organització del treball educatiu, eliminant, amb criteris generals, les ambigüitats permanents.

L’objectiu no és simplement redistribuir hores, sinó garantir que el temps disponible sigui coherent amb les responsabilitats que s’exigeixen. I no es pot pretendre acordar aquests aspectes amb ambigüitat calculada com fins ara. 

3. Un pla de recursos humans i de condicions materials

No es pot demanar una educació de qualitat i inclusiva sense garantir els recursos humans i materials necessaris per fer-la possible.

Cal elaborar un pla que identifiqui les necessitats reals dels centres i permeti cobrir-les progressivament. Aquest pla ha de considerar les plantilles bàsiques, el personal de suport, els professionals especialitzats i els recursos necessaris per atendre la diversitat de situacions educatives.

L’escola inclusiva mereix una atenció especial. Des de la implantació del seu marc normatiu, s’ha fet evident la distància entre els objectius que ens proposem i els recursos que es posen efectivament a disposició dels centres.

No n’hi ha prou en proclamar el dret a la inclusió. Cal fer possible que es tradueixi en pràctiques educatives reals, amb els suports professionals, les condicions organitzatives, la formació i els recursos materials que requereix.

Per això, el primer pas ha de ser un diagnòstic compartit de les necessitats. El segon, l’elaboració d’un pla de cobertura gradual, amb prioritats, terminis i compromisos pressupostaris explícits.

La dotació de recursos no pot dependre exclusivament de la capacitat de cada centre per reclamar-los o de la voluntat particular de les persones que hi treballen. Ha de respondre a criteris compartits de necessitat, equitat i responsabilitat pública i atenent a la diversitat específica de situacions i necessitats.

4. Un pla de formació permanent i de formació per a la gestió

La formació permanent ha de respondre a les necessitats reals dels centres educatius i contribuir a reforçar la professionalitat, la capacitat col·lectiva de treball i el compromís del professorat.

Les experiències acumulades durant els darrers cinquanta anys ens haurien de permetre establir uns criteris generals de formació que superin les actuacions fragmentades o desconnectades de la realitat dels centres. En aquest sentit, tot allò que suposi recuperar la capacitat dels mateixos mestres per autoorganitzar la formació i incorporar professionals en actiu propers a les tasques de formació, acompanyament i assessorament seria molt positiu.

Caldria organitzar la formació en àmbits territorials o zones educatives, de manera que es pugui partir de les necessitats compartides, aprofitar el coneixement existent i afavorir la cooperació entre equips docents.

Aquesta proposta hauria d’incloure tant la formació pedagògica com la formació necessària per assumir funcions de coordinació, direcció i gestió. No podem donar per fet que les persones que exerceixen responsabilitats organitzatives disposen, sense una preparació específica, de totes les eines que necessiten per desenvolupar-les. Aquesta formació específica ha de ser fonamentalment pedagògica, deixant els aspectes administratius com a secundaris. 

La formació ha de ser un instrument de suport a la feina educativa, no una exigència burocràtica afegida a les moltes que ja suporta el professorat. Ha de partir de problemes reals, facilitar la reflexió sobre la pràctica i ajudar a construir respostes compartides.

5. Accés, places singulars i estabilitat de les plantilles

L’accés a la professió, la provisió de places i l’estabilitat dels equips són qüestions que cal abordar en el marc d’una política de recursos humans coherent amb els objectius educatius.

Algunes d’aquestes qüestions depenen de normatives estatals, però això no impedeix que es puguin estudiar alternatives, formular propostes i construir un marc d’actuació adaptat a la realitat educativa de Catalunya. Hi hagi o no una reforma general de la funció pública, cal avançar en mesures que afavoreixin l’estabilitat, la sostenibilitat i la continuïtat de les plantilles i dels projectes educatius.

Aquesta estabilitat no s’ha d’entendre com una qüestió purament administrativa ni com un privilegi dels centres. És una condició que ha de facilitar la consolidació dels equips, la continuïtat de les actuacions i la construcció d’una cultura professional compartida.

S’han de respectar els drets bàsics del funcionariat i les garanties que corresponen a tots els professionals. La qüestió és com aconseguim equilibrar aquests drets amb les necessitats específiques dels centres, les comunitats educatives i les zones escolars.

Caldria, per tant, avançar en criteris de provisió de places que tinguin en compte tant els drets individuals com la necessitat de construir equips estables i projectes educatius sostenibles. No es tracta de contraposar els drets del professorat als interessos dels centres, sinó de trobar fórmules que permetin fer-los compatibles.

Pensem que la configuració dels equips docents no pot basar-se únicament ni en l’antiguitat ni en criteris formals o tècnics, teòricament objectius. Seria interessant partir de l’actual regulació dels perfils, revisant els mecanismes de control dels processos, però sense renunciar al paper que els centres educatius han de tenir en la formació dels seus equips.

Per tant plantejo dues qüestions obertes: Quina capacitat de decisió han de tenir els centres en la configuració dels seus equips? Quins mecanismes de control i quines garanties han d’impedir que aquesta capacitat generi arbitrarietat o tractes desiguals (per no haver de renunciar a la primera)? 

6. Avaluació de la funció docent

Finalment, cal elaborar un pla d’avaluació de la funció docent que contribueixi a millorar-ne l’exercici professional, acompanyi els processos de desenvolupament i permeti identificar les necessitats de suport i formació.

L’avaluació ha de formar part d’una política de millora i reconeixement professional, amb criteris coneguts, proporcionats i estables. No pot reduir-se a un mecanisme de control ni convertir-se en una nova font d’incertesa o de pressió sobre els professionals.

Perquè sigui útil, ha de tenir en compte la complexitat de la feina docent, les condicions en què es desenvolupa, les característiques dels centres i les responsabilitats que assumeixen els diferents professionals.

També ha de permetre distingir entre allò que depèn de l’actuació individual del professorat i allò que està condicionat per factors organitzatius, socials o institucionals. No es poden exigir els mateixos resultats sense considerar les condicions en què es treballa.

L’avaluació, per tant, ha d’anar acompanyada d’orientació, formació, suport i oportunitats de millora. Ha de contribuir a reforçar la professionalitat i la responsabilitat compartida, no a alimentar la desconfiança. I ha de fer possible que un model de professorat actiu, compromès amb la seva feina i disposat a millorar-la de manera permanent sigui hegemònic en el conjunt del sistema educatiu.

La finalitat última és la millora professional, i cal establir garanties perquè l’avaluació no es converteixi en un mecanisme de control burocràtic o de competició entre docents.

Un pla a cinc anys, amb seguiment i compromís institucional

Aquests sis àmbits no es poden negociar ni desenvolupar com si fossin compartiments estancs. Les retribucions, els horaris, els recursos, la formació, l’estabilitat i l’avaluació formen part d’un mateix sistema. Una millora en un àmbit pot resultar insuficient, o fins i tot quedar desvirtuada, si no va acompanyada de les transformacions necessàries en els altres.

Per això, el pacte hauria de partir d’una visió conjunta dels sis àmbits, encara que la negociació i l’aplicació de les mesures s’hagin de fer de manera gradual.

En primer lloc, caldria recollir dades de diagnòstic de la situació de partida, compartir-les i acordar els objectius que es volen assolir. En segon lloc, s’hauria de concretar un calendari d’actuacions que permetés avançar progressivament, amb una planificació dels recursos necessaris i un compromís explícit de les institucions implicades.

La proposta és treballar amb un horitzó de cinc anys que permeti assolir els objectius acordats, sense convertir aquest termini en una excusa per ajornar les actuacions més urgents. Algunes mesures han de tenir efectes immediats; d’altres necessitaran més temps, canvis normatius o una planificació pressupostària plurianual.

En tercer lloc, cal establir mecanismes de seguiment i avaluació del conjunt del pla. Aquests mecanismes han de permetre comprovar el grau de compliment dels compromisos, identificar els obstacles que apareguin i introduir les correccions necessàries.

No es tracta només d’avaluar si s’han executat les mesures previstes, sinó també de comprovar si han contribuït a millorar les condicions de treball, la capacitat dels centres per respondre a les necessitats educatives i la percepció que el professorat té de la seva feina i del reconeixement que rep.

El seguiment hauria d’incloure indicadors compartits, espais de revisió periòdica i procediments per detectar situacions emergents, factors de risc i nous motius de tensió. També hauria de garantir que les decisions es prenguessin a partir del coneixement de la realitat dels centres i no únicament des de les estructures centrals de l’Administració.

Tot plegat exigeix un compromís institucional que vagi més enllà de la durada d’un govern o d’un mandat polític. Si volem recuperar la confiança, cal demostrar que els acords es compleixen, que els problemes es poden plantejar i abordar i que les decisions tenen continuïtat.

Els sindicats poden tenir un paper fonamental en l’articulació d’aquesta aliança. La defensa dels drets laborals i professionals és una part imprescindible del procés. Però la construcció d’un pacte d’aquesta naturalesa requereix també la participació de l’Administració educativa, les direccions, els representants dels centres i els altres sectors implicats de la comunitat educativa.

Caldria, doncs, establir un espai estable de governança del pacte, amb responsabilitats definides, capacitat de seguiment i compromís de revisió i renovació quan sigui necessari.

Un pacte no pot dependre només de la bona voluntat dels qui el signen. Necessita una estructura que en garanteixi el desenvolupament i que permeti mantenir viu el compromís al llarg del temps. Per tant, hauria de ser capaç també de distingir entre les mesures immediates, destinades a abordar les situacions més urgents; les mesures progressives, que requereixen recursos, planificació i desplegament normatiu, i, finalment, les reformes estructurals, que necessiten canvis normatius, transformacions administratives i continuïtat política.

Recuperar la confiança per transformar l’escola

La qüestió de fons no és només com resolem el malestar del professorat, sinó com aprofitem aquesta situació per obrir una nova etapa en la construcció de l’educació que necessitem.

No podem demanar al professorat que assumeixi noves responsabilitats sense reconèixer les que ja exerceix ni garantir-li les condicions per desenvolupar-les. Però tampoc no podem pensar que la millora de les condicions professionals, per necessària que sigui, resoldrà per si sola tots els problemes de l’educació.

Necessitem una aliança que vinculi les reivindicacions laborals amb un projecte de transformació educativa; que relacioni els drets professionals amb les responsabilitats compartides, i que converteixi els acords en compromisos concrets, sostinguts i avaluables.

Aquesta aliança no hauria d’amagar els conflictes ni pretendre que tots els actors comparteixin les mateixes prioritats. Hauria de permetre abordar les diferències, reconèixer les legítimes discrepàncies i construir acords que facin possible avançar.

El repte és passar de la desconfiança a la cooperació, de les respostes parcials a una visió global i de la negociació puntual a un compromís sostingut amb el futur de l’educació.

Tornem, doncs, a la pregunta del primer article: si tot el cos és ull, on seria l’oïda?

En educació, necessitem totes les mirades i totes les veus. Però no n’hi ha prou que cadascú pugui expressar la seva perspectiva. Cal que siguem capaços d’escoltar les altres, reconèixer què ens aporten i construir, a partir d’aquesta diversitat, una resposta compartida.

L’aliança amb el professorat no pot ser només un acord per millorar les seves condicions de treball. Ha de ser un compromís col·lectiu per fer possible que el professorat pugui exercir la seva funció en les millors condicions i que l’escola pugui respondre, amb qualitat i equitat, al dret de tothom a l’educació.

Aquest és el repte. I també és la condició perquè el pacte sigui alguna cosa més que un acord entre parts: perquè es converteixi en un instrument real de transformació de l’escola a Catalunya.

Per acabar, no m’agradaria que es desprengués d’aquest article que el professorat és el responsable de que superem l’actual crisi educativa. He intentat mostrar que, en el context actual, el professorat té una part de responsabilitat però és l’Administració qui ha d’orientar el procés i posar els recursos necessaris per facilitar aquest compromís. A aquesta qüestió dedicaré el proper article.


Article publicat al Diari de l'Educació el 17 de novembre de 2026

dilluns, 9 de novembre del 2026

PER UNA ALIANÇA GLOBAL AMB UN PROFESSORAT COMPROMÈS AMB L’ESCOLA (1)

 «Si tot el cos és ull, on seria l’oïda?»

Primera carta als Corintis, 12,17

No es tracta simplement de negociar i fer concessions al professorat per resoldre el seu malestar, sinó de construir amb ell una aliança per transformar l’educació, en la qual la millora de les condicions professionals i la millora del servei educatiu siguin inseparables. I, per tant, la primera pregunta és com podem construir una aliança que permeti passar d’aquest malestar a un compromís compartit amb la transformació de l’escola.

Mirar el conjunt, reconèixer les parts

La cita que encapçala aquest article necessita una explicació. Sant Pau ens recorda que un cos no pot funcionar si totes les seves parts pretenen fer la mateixa funció. Cada membre té una raó de ser, però només en relació amb els altres contribueix al funcionament del conjunt. La diversitat de funcions no és un obstacle: és una condició necessària per a la vida col·lectiva.

Podríem aplicar aquesta idea a la situació actual de l’educació.

El professorat vol millorar les seves condicions de treball. Els sindicats defensen els drets laborals dels treballadors i treballadores de l’educació. Les direccions reclamen autonomia, recursos i capacitat de gestió. Les famílies volen una bona educació per als seus fills i filles. L’Administració educativa demana resultats i ha de respondre davant la societat de les polítiques que impulsa. L’alumnat, el subjecte més important, vol que s’atengui les seves necessitats i interessos, se l’escolti i se’l prepari per al futur. 

Totes aquestes demandes són legítimes. El problema apareix quan cadascú considera que la seva perspectiva és l’única manera d’interpretar la situació i que la solució consisteix, fonamentalment, a satisfer les seves pròpies reivindicacions.

Ens trobem aleshores davant d’una paradoxa: tots els actors poden tenir raó des del seu punt de vista i, tanmateix, el conjunt pot continuar sense trobar una sortida als problemes que l’afecten.

La crisi educativa no es pot comprendre ni resoldre des d’una sola perspectiva. Necessitem mirar-la en totes les seves dimensions, reconèixer les interdependències entre els diferents actors i assumir que cap solució parcial, per necessària que sigui, no garanteix per si mateixa la transformació que necessitem.

Aquesta és, precisament, la lliçó que ens ofereix una llegenda persa, tal com me la va explicar Miguel Angel Santos, segons la qual Déu, en crear el món, va repartir la veritat entre tots els homes i les dones. A cadascú li va donar una petita part, important però incompleta. Per conèixer la veritat, calia que les persones es trobessin, compartissin allò que sabien i reconstruïssin col·lectivament una realitat que cap d’elles no podia abastar individualment.

Aquesta història ens parla de la necessitat de reconèixer els límits de la pròpia mirada. No es tracta de renunciar a les conviccions ni de dissimular els conflictes, sinó d’entendre que la nostra interpretació de la realitat, per fonamentada que sigui, sempre és parcial i, alhora, necessària.

Aplicada a l’educació, aquesta idea ens porta a una primera conclusió: tots els agents del sistema educatiu han de poder reconèixer la legitimitat dels altres i, alhora, comprometre’s a pensar el sistema en conjunt. És la primera condició per aconseguir un pacte efectiu.

De les reivindicacions particulars a la responsabilitat col·lectiva

Aquesta premissa, que proposem aplicar al conjunt dels agents educatius, també l’hem d’assumir plenament quan parlem del professorat.

El professorat ha de poder pensar la complexitat del sistema, reconèixer les necessitats dels diferents actors i participar en la construcció d’una sortida compartida a la crisi. Però també ha d’acceptar que l’acció sobre el mateix col·lectiu professional ha de tenir una orientació global, capaç d’abordar les diferents dimensions que condicionen l’exercici de la docència.

No n’hi ha prou d’actuar sobre una sola de les variables que expliquen el malestar professional. Retribucions, horaris, recursos, formació, estabilitat de les plantilles, reconeixement professional i avaluació de la funció docent són qüestions relacionades entre si. No es poden tractar com si cadascuna fos independent de les altres.

En un ecosistema tan complex com el que conforma la comunitat educativa, les mesures aïllades poden ser necessàries, però difícilment seran suficients.

No hi ha una solució individual ni estrictament sectorial per a un problema que ha esdevingut col·lectiu. Les reivindicacions particulars poden tenir tota la legitimitat i, alhora, no ser suficients per trobar una sortida al problema que tenim entre mans.

Que hi ha un problema amb el professorat és evident. Que el professorat és una peça clau per impulsar una possible alternativa a la crisi del sistema educatiu també ho és. Però aquestes dues afirmacions no s’han de confondre ni s’han de contraposar.

La crisi educativa no es pot abordar al marge de la millora de les condicions professionals del professorat. I el malestar docent no es resoldrà només negociant les condicions de treball, si no es recuperen també el sentit de la funció educativa, el reconeixement social i professional i la confiança en la possibilitat de transformar l’escola.

Això ens obliga a plantejar una qüestió de fons: com podem passar d’una negociació entre interessos parcials, encara que siguin legítims, a un compromís col·lectiu amb la qualitat i el futur de l’educació?

Una crisi acumulada que no es pot reduir a un problema de resultats

El malestar del professorat és un símptoma de les problemàtiques que el sistema educatiu arrossega des de fa dues dècades, com a mínim.

Hi han contribuït diversos factors, interrelacionats entre si: els canvis en la composició social, cultural i econòmica de l’alumnat i de les seves famílies; l’augment de la diversitat a les aules; l’increment de les demandes que la societat adreça a l’escola; les retallades profundes a partir del 2010, amb la pèrdua de condicions de treball, la disminució de les plantilles i la reducció del poder adquisitiu; la inestabilitat de les polítiques educatives i la manca de continuïtat i de direcció compartida de les actuacions de l’Administració; les disputes partidistes amb la pèrdua de significat i de reconeixement dels serveis públics, entre els quals hi ha, naturalment, l’escola.

Aquests factors no han actuat de manera aïllada. S’han reforçat mútuament i han contribuït a configurar una situació extremament complexa, caracteritzada per l’augment de la pressió sobre el professorat, l’increment de les demandes i la complexitat de les aules, i una sensació creixent de pèrdua de reconeixement professional. Tot plegat, sense que s’hagi produït una resposta equivalent en recursos, suport i capacitat d’actuació.

No es tracta de negar les responsabilitats que corresponen al professorat ni de presentar-lo com un col·lectiu aliè als problemes de l’educació. Es tracta d’entendre que no podem exigir-li que resolgui, amb el seu esforç individual, problemes que tenen causes estructurals i que depenen de decisions polítiques, administratives i socials.

I això tampoc no vol dir que no entenguem que el professorat ha de constituir un col·lectiu de professionals implicats, compromesos i actius en la renovació pedagògica i la millora constant i en profunditat de la seva professió i de l’escola en general.

Tampoc no podem reduir la crisi educativa als resultats de les proves PISA. Aquests resultats poden aportar informació rellevant, però només ofereixen una perspectiva parcial de la realitat. Massa sovint, es converteixen en titulars i arguments de confrontació que alimenten el pessimisme, assenyalen culpables i afegeixen pressió sobre els centres.

Les dades haurien de servir per ajudar les escoles a reflexionar sobre la seva pràctica i orientar les decisions de millora, en relació amb altres indicadors i amb el coneixement que tenen els professionals de la realitat educativa. No haurien de convertir-se en projectils que els diferents actors es llancen els uns als altres a través dels mitjans de comunicació i les tribunes d’opinió.

La qüestió no és negar els problemes ni defugir l’avaluació, sinó utilitzar el coneixement per comprendre millor la realitat i intervenir-hi amb més encert.

Per això, la crisi educativa no es pot plantejar al marge de la millora de la situació del professorat. Més enllà de les reivindicacions particulars, necessitem obrir un debat compartit sobre quina funció docent volem, quines responsabilitats estem disposats a assumir, quines condicions professionals i materials les fan possibles i quin paper ha de tenir el professorat en la transformació del sistema educatiu.

Una aliança per construir un projecte compartit

L’escola i l’educació, si volem que siguin una aposta de futur, han de caracteritzar-se per ser un projecte compartit.

El bé comú que representa l’educació no és una simple suma d’interessos particulars, i encara menys corporatius. Tampoc no es pot construir a partir d’un repartiment de concessions destinat a amagar o ajornar els conflictes. Un pacte no és efectiu perquè tothom n’obtingui alguna cosa, sinó perquè els acords permeten avançar en una direcció compartida. Aquesta és la dificultat principal: assumir la responsabilitat de construir una solució col·lectiva i acceptar les conseqüències que se’n deriven.

Està disposat el professorat a assumir aquesta responsabilitat? Estan disposats els sindicats a incorporar a les seves reivindicacions una visió global del sistema? Estan disposades les direccions i les famílies a participar en una reflexió que vagi més enllà de les seves demandes immediates? I, sobretot, està disposada l’Administració educativa a assumir, garantint-ne la continuïtat, els compromisos, les decisions i les transformacions que aquesta aliança exigeix? Són interrogants que planen sobre el debat que ha de liderar el Consell d’Educació de Catalunya, impulsant-lo i garantint al màxim la pluralitat i la visió conjunta.

Perquè una aliança d’aquesta mena no pot consistir a demanar al professorat que s’impliqui més sense modificar les condicions en què treballa. Tampoc no pot limitar-se a oferir millores laborals sense afrontar els problemes que dificulten l’exercici de la funció educativa.

La proposta és construir una aliança en què la millora de les condicions professionals del professorat i la millora de l’educació siguin dues cares d’un mateix compromís. No es tracta de demanar al professorat que renunciï a les seves reivindicacions en nom de l’educació, sinó d’aconseguir que les millores professionals i les transformacions educatives avancin conjuntament.

Això exigeix reconèixer els interessos legítims de cadascú, però també identificar els objectius compartits, establir prioritats i concretar responsabilitats. Exigeix passar de la negociació puntual a un procés sostingut de treball, amb objectius, recursos, terminis i mecanismes d’avaluació.

La cita bíblica ens recorda la necessitat del reconeixement mutu i la interdependència. La llegenda de la veritat repartida ens convida a reconstruir col·lectivament allò que cap persona no pot conèixer tota sola. Totes dues històries ens porten a una mateixa conclusió: només podrem afrontar la complexitat de la crisi si som capaços de construir una comprensió compartida i actuar en conseqüència.

Però aquesta aliança no pot quedar-se en una declaració de principis. Ha de tenir continguts concrets, palpables i verificables. Ha de produir millores reals en el servei educatiu i incidir en el malestar professional, recuperant la confiança del professorat en la seva feina i en la possibilitat de contribuir a la transformació de l’escola.

De res no servirà resoldre alguns dels aspectes que originen el malestar si no som capaços de modificar les condicions generals en què s’exerceix la docència i de recuperar un compromís efectiu amb la millora de l’escola a Catalunya.

Sis àmbits per concretar l’aliança

L’aliança hauria de basar-se en acords bàsics i productius sobre sis àmbits que s’han de tractar de manera autònoma i, alhora, interrelacionada. Aquests àmbits els explicitaré en un proper article en aquesta mateixa secció.


Article publicat al Diari de l'Educació, el 9 de novembre de 2026

diumenge, 1 de novembre del 2026

Reflexions ingènues sobre la necessitat d’un nou debat, d’un pacte i d’un consens sobre l’educació que volem per a Catalunya

 

Realment, necessitem un gran debat?

Començo de forma directa. Coincideixo d’entrada amb els que afirmen que potser no cal un nou diagnòstic de què passa a l’escola i a l’educació, perquè ja tenim dades suficients. Però tinc els meus dubtes sobre si ara és necessari obrir un gran debat sobre quina educació volem per al nostre país. Sé que un debat sempre pot resultar positiu, en tant que implica persones que conversen entre si, apropen posicions, comparteixen mirades, potser antagòniques, i construeixen coneixement…

Però és realment necessari tornar a discutir quina educació volem? En bona part, a grans trets, ho sabem i es podria formular així, amb una acceptació bastant majoritària: volem una escola per a tothom, sense exclusió, que garanteixi els millors aprenentatges i la formació dels millors ciutadans per a la societat que ens ha tocat i ens tocarà viure. Els aprenentatges són la seva finalitat essencial i no es poden aconseguir sense unes determinades condicions educatives, professionals, organitzatives i socials.

Alguns principis que desenvolupen aquesta primera idea no haurien de ser objecte de negociació. Hi ha qüestions que, al meu entendre, no haurien de formar part d’un consens ambigu. Per exemple, tota escola ha d’aspirar a ser pública. El principi d’inclusivitat no es pot posar en dubte. L’escola o és democràtica o difícilment és escola. A l’escola ens instruïm, ens eduquem, ens socialitzem, i ho fem de forma plural i global, des de la proximitat. Per tant, els principis poden estar clars. Llavors hem de precisar una mica més i situar el debat en quina direcció apuntem les polítiques i les pràctiques necessàries per fer-los realitat.

Hem de passar del debat sobre el model al debat sobre com fer-lo possible.

Quan el president de la Generalitat —encara que sigui de manera retòrica— planteja un debat per saber cap a on ha d’anar l’escola del país, ¿no ignora una literatura professional, acadèmica i social extraordinàriament extensa que fa dècades que està reflexionant sobre aquesta qüestió? Potser el que falta, per tant, no és més debat sobre on volem arribar, sinó que hem d’agafar-nos a una altra de les seves frases: hem de passar a l’acció.

El problema és que, segons les accions que es plantegin, la idea de passar a l’acció també ha perdut credibilitat. Fa un any i mig, un grup d’experts, per encàrrec del Parlament, va elaborar un document de consens sobre quines mesures cal posar en marxa per remuntar una crisi que arrosseguem, amb major o menor mesura, des de la dècada de les retallades del govern Mas. Eren propostes d’acció de les quals se n’han aplicat una part molt petita i de forma incipient. Fa només sis mesos, govern i algunes organitzacions sindicals anunciaven, amb gran rebombori, un gran acord de país per a l’educació i per al professorat. Aquell acord va acabar desembocant en algunes de les vagues més importants del sector dels darrers cursos.

Potser la pregunta més útil no és quina educació volem. Ni tampoc quines propostes fem al conjunt de la comunitat educativa. Entre les grans finalitats i les propostes reals i efectives hi ha una gran indefinició: el camí que cal emprendre, la direcció més adequada per aconseguir aquestes finalitats. I, a la vegada, la qüestió de si estem disposats a posar tots els recursos humans i econòmics a treballar en aquesta direcció, amb responsabilitat i, sobretot, continuïtat. Per tant, cal aclarir cap on va el camí, definir-lo i liderar-lo.

Com garantim la diversitat i la pluralitat a totes les escoles, evitem la segregació i treballem per l’equitat? Volem una escola autònoma i interdependent? Dels 0 als 16 anys, quin model d’etapes i de centres volem impulsar? Què hem d’aprendre i amb quines finalitats? Quin paper i quines funcions atorguem al professorat com a professional, servidor públic i agent educatiu? Amb quins models gestionem la complexitat creixent dels centres? Com hem d’avaluar els centres, el professorat i el conjunt del sistema? Com hem d’organitzar l’Administració perquè doni estabilitat, suport i acompanyament als centres?

Si observeu, cadascun d’aquests aspectes es pot desenvolupar en una direcció o en la contrària, o bé en moltes vies intermèdies. I aquesta és la qüestió clau en els lideratges educatius. Qui lidera ha de saber on volem arribar, perquè té certeses sobre quin és el millor camí que ens portarà al model d’escola al qual aspirem.

Un problema de fons: manca d’estabilitat i de rumb

Els centres educatius i el professorat demanen bon rumb i estabilitat.

Del rumb n’hem parlat més amunt i l’estabilitat és una mancança estructural. Els centres educatius i el professorat pateixen inestabilitat, canvis permanents, reformes successives, instruccions contradictòries i dificultats per mantenir iniciatives sostenibles en el temps. El problema no és únicament la manca de recursos, que també ho és. Hi ha un problema greu de direcció política i de continuïtat. Avui l’Administració diu una cosa i demà pot dir-ne una altra (¿és necessari tornar a les lectures obligatòries del batxillerat, en comptes de plantejar-se com es treballa la lectura a totes les etapes?), amb propostes que funcionen com capes superposades que, teòricament, sumen, però que en la pràctica desorienten i provoquen escepticisme.

Val la pena fer una llista del més d’un centenar de propostes de formació, innovació i canvi que han fet els successius departaments d’Educació en els darrers quinze anys? De moltes d’elles, que han acabat com el rosari de l’aurora, no se’n coneix cap avaluació, ni per què s’han deixat de promoure. La sensació de manca de consistència i continuïtat és evident entre els centres educatius, la qual cosa dificulta qualsevol transformació educativa.

Necessitem un gran consens i un gran pacte de país?

La pregunta que també m’estic fent és si cal plantejar un consens per a un nou gran pacte educatiu de país. Doncs us haig de confessar que, com molts sectors del professorat, en aquests moments desconfio dels pactes i dels consensos, sobretot d’allò que es presenta com a gran pacte o gran consens. I penso que, abans de tornar a parlar així, potser hauríem de preguntar-nos què no ha funcionat i per què.

Però això és avaluació. Potser no calen més diagnòstics, però una avaluació seriosa de les polítiques aplicades, de les no aplicades, de les condicions facilitadores i de les que no ho són, dels recursos destinats i dels que manquen, de les propostes engegades i dels efectes secundaris… potser sí que és absolutament necessària.

Doncs aquí una nova proposta en forma de pregunta: l’Administració està disposada a avaluar la política desenvolupada en les dues darreres dècades? És a dir, els compliments i els incompliments, els èxits i els fracassos, els aspectes consolidats i els que no ho són encara… Potser aquest exercici podria posar les bases d’una nova credibilitat i confiança entre els centres educatius i l’Administració, a la vegada que podria donar pistes sobre com és que, sabent sovint com hem d’actuar, no aconseguim els resultats esperats i els problemes es van enquistant.

L’aliança amb el professorat: una condició imprescindible

Anem a un altre condicionant clau: el professorat. No hi haurà transformació educativa sense una nova aliança amb el professorat. El malestar docent ha augmentat considerablement en les últimes dècades per dues raons que es retroalimenten: més complexitat de la feina i estancament de les condicions per afrontar-la. Una distància cada vegada més gran entre les idees sobre la seva funció, la realitat en què es troben les aules i els recursos i mitjans per afrontar-la.

En els centres educatius conviuen cultures professionals, compromisos i voluntats diferents. Per això cal un pacte que no sigui simplement un acord general ni puntual, sinó que generi una veritable aliança amb el professorat, però tenint en compte, sobretot, els sectors més compromesos amb la qualitat de l’escola.

Aquí els sindicats també haurien de definir-se clarament. No es tracta només de defensar la millora de les condicions de treball —que és evidentment necessària—, sinó de vincular-la a la millora de la qualitat del servei públic que representa l’escola. I treure’ns de sobre aquesta mena de mantra de que hi ha una relació directa entre les dues coses: les condicions de treball no poden anar en contra de la millora de la qualitat del servei. De la mateixa manera, no hi ha una relació directa entre tenir més recursos i que l’escola millori.

Aquest pacte ha de basar-se en una multiplicitat d’aspectes. Entre d’altres, les retribucions, els horaris —aclarint l’ambigüitat entre horari i calendari laboral i horari i calendari de permanència—, l’estabilitat, els mecanismes de configuració i l’accés als equips, la formació permanent, l’avaluació de la tasca docent, la formació i la funció dels equips directius i les condicions materials necessàries per desenvolupar adequadament la tasca educativa.

En aquest pacte no hi pot haver una actuació fragmentada o parcial. Les condicions de treball, la professionalitat docent i la qualitat del servei públic formen part d’un mateix problema i s’han d’abordar de forma interrelacionada.

El temps dels canvis educatius

Una qüestió bàsica: hem de pensar el temps que necessitem per fer, avaluar, consolidar i estendre un canvi en forma de millora profunda.

No es pot pretendre revertir en un sol curs escolar una situació educativa complexa que s’ha anat configurant durant vint anys. No es tracta de buscar els canvis en els resultats anuals d’unes proves estandarditzades. No es tracta de proclamar la lentitud de l’Administració, que ja coneixem com s’aplica en el moment de resoldre un tema urgent. Es tracta de plantejar la necessitat de polítiques a mitjà i llarg termini en què es garanteixi la continuïtat i l’avaluació constants de les mesures i propostes engegades.

Els canvis educatius necessiten temps. I això exigeix estabilitat política, continuïtat i voluntat, confiança dels centres, complicitat del professorat, avaluació dels processos, capacitat de rectificació i una perspectiva a llarg termini. El problema no és només què fem aquest curs, sinó quin sistema volem construir d’aquí a deu o quinze anys.

Els grans reptes educatius no són només del sistema: són els de la humanitat

Necessitem una mirada àmplia, social i llarga en el temps, perquè el que tenim entre mans depassa les funcions de l’educació i de l’escola i les responsabilitats del sistema educatiu. El debat que considero necessari hauria de tenir en el seu rerefons els grans reptes que té avui la societat i les seves repercussions en l’àmbit de l’escola. Perquè no podem obviar que els continguts i les finalitats educatives han de respondre als grans reptes que la societat té plantejats.

En primer lloc, la crisi ambiental i climàtica, que posa en qüestió les condicions de supervivència de la nostra espècie i que obliga a repensar quins coneixements i sabers necessitem si volem educar per al futur.

En segon lloc, la mobilitat humana i la diversitat creixent com a realitat de les nostres societats, que fan més complexa la construcció d’una cultura comuna capaç de respectar la gran diversitat existent i construir, a la vegada, una ciutadania activa, crítica i democràtica.

I, en tercer lloc, el desenvolupament de l’anomenada intel·ligència artificial, que transforma profundament la relació amb el coneixement, el saber i la informació, i qüestiona qui els controla i qui té el poder de decisió, posant en qüestió un dels papers que tradicionalment té assignats el mateix sistema educatiu.

Aquests reptes no són un afegit al currículum. Han de formar part de la discussió sobre què significa educar avui.

Finalment, tornem a l’inici: què necessitem per avançar i respondre als reptes de futur i a les mancances i malestars presents?

Arribats aquí, potser podem tornar a la pregunta inicial. Potser no es tracta de rebutjar qualsevol acord, però potser cal redefinir què entenem per consens. El consens polític hauria de servir, sobretot, per establir una treva en els aspectes que no volem que siguin objecte de confrontació partidista permanent. Utilitzar l’educació així només perjudica el conjunt del país. Però això no significa que totes les forces polítiques tinguin la mateixa concepció de l’educació. No la tenen. I, per tant, és inútil buscar un consens impossible entre projectes educatius diferents. Aquesta és una contradicció difícil de resoldre.

El que és absolutament imprescindible és construir les aliances socials i polítiques capaces de fer avançar l’escola pública, inclusiva i democràtica. I aquestes aliances no apareixen espontàniament: cal treballar-les. I la pregunta que ens plantegem és si l’Administració actual està disposada a impulsar aquesta aliança o bé, com sempre, optarà per una neutralitat descafeïnada, sense compromís clar a favor de l’escola i l’educació tal com l’hem definit.

Necessitem, doncs, un debat sobre quina educació volem per a Catalunya? Potser sí, però no per tornar a començar de zero ni per redactar un altre gran document de consens. El que necessitem és discutir com fem possible l’escola que sabem que necessitem. Amb un professorat reconegut i compromès; amb centres autònoms però interdependents; amb una Administració que tingui rumb i doni estabilitat; i amb unes polítiques educatives pensades a mitjà i llarg termini.

I probablement aquesta és la pregunta política fonamental: quines aliances estem disposats a construir per fer possible aquest model educatiu?

Llavors sí, necessitem una reflexió conjunta. Però no una reflexió destinada a començar una vegada més el debat sobre què volem, sinó una reflexió que ens ajudi a construir una aliança capaç de fer-ho possible. Perquè està clar que les accions individuals o les reflexions com les d’aquest article no condueixen enlloc si no són capaces de convertir-se en voluntat col·lectiva. I els sectors compromesos amb l’escola pública han d’aclarir amb quina finalitat i sobre quins continguts estan disposats a empènyer aquest carro, i fer-ho amb una mirada compromesa i generosa.

Sense aquesta aliança bàsica que empenyi el canvi en una direcció transformadora i compromesa, els consensos artificials, igual que els pactes solemnes, poden acabar desvirtuant les finalitats o provocant, a curt termini, més frustració i més desconfiança. Potser, doncs, no ens cal un altre gran consens sobre l’educació. Ens cal recuperar la capacitat de posar-nos d’acord per fer-la possible.

Sabem quina escola volem. Sabem quins són els seus principis. Sabem també molts dels obstacles que ens impedeixen avançar. El que encara ens falta és construir la voluntat col·lectiva, les aliances i les condicions necessàries per fer-ho.

Benvingut sigui, doncs, el debat. Benvingut el pacte quan serveixi per avançar. Benvingut el consens quan no amagui les diferències, sinó que permeti construir allò que compartim. Però, sobretot, benvinguda sigui l’acció persistent i compromesa.

Perquè el repte no és tornar a dir quina escola volem. El repte és atrevir-nos, finalment, a construir-la.

(Article publicat al Diari de l'Educació, setembre 2026)

divendres, 1 de maig del 2026

UNA MIRADA SOBRE EL TEMPS QUE HAURIA DE PRESIDIR TOT EL SISTEMA

 Fa més de quinze anys vaig publicar el llibre Elogi de l’educació lenta, en el qual reivindicava una nova  mirada sobre l’escola i sobre el temps educatiu. Al llarg d’aquests anys he tingut l’oportunitat d’explicar i contrastar aquestes idees amb molts professionals de l’educació, i també de confrontar-les amb la realitat quotidiana de les aules. Aquest exercici és imprescin- dible en qualsevol proposta que vulgui pensar l’escola amb rigor: és relativament senzill formular com hauria de ser l’educació, però les dificultats apareixen quan intentem portar les idees a la pràctica.

El punt de partida del llibre era senzill, però exi- gent: no podem escurçar el temps que necessita cada alumne per aprendre, ni anticipar artificialment els aprenentatges. Cada alumne necessita el seu propi temps —cronològic i quantitatiu— i cada aprenentatge requereix un moment adequat per poder ser comprès amb sentit. Quan aquest temps no es respecta, els aprenentatges esdevenen superficials, fràgils i efímers.

Aquesta reflexió s’inscrivia en una societat profundament accelerada, marcada per una tecnologia que ha convertit la immediatesa i la velocitat en indicadors aparentment indiscutibles de qualitat. Una concepció de la societat que es traspassava a l’escola quan es va començar a proposar que més continguts, més estímuls i més rapidesa equivalien a una millor educació.

Tanmateix, aquesta lògica ha demostrat ser profunda- ment improductiva: no hi ha res més ineficient que un currículum sobrecarregat, implementat abans d’hora i orientat a l’acumulació, perquè acaba produint desconnexió, desmotivació i fracàs.

L’educació lenta no es plantejava com una moda –lligada als moviments slow– ni com una innovació circumstancial com a reacció contestatària ni nostàlgica davant els canvis del sistema. Era —i continua sent— una proposta pedagògica fonamentada en la convicció que respectar el temps dels processos educatius millora la qualitat dels aprenentatges, tant en profunditat com en durada. El repte era, i és encara, resoldre la paradoxa d’una escola contaminada per la pressa en un moment històric en què disposem de més temps vital, més escolarització i més recursos que mai.

Aquesta mirada sobre el temps educatiu, sortosament, ja és present en moltes experiències escolars concretes. Els currículums personalitzats, els projectes interdisciplinaris, els temps globalitzats o els itineraris educatius 360 no són altra cosa que expressions d’una mateixa idea: tothom aprèn al seu ritme i en el seu moment. Hi ha escoles que ho han recollit en els seus principis fundacionals fent passos decidits per implementar-ho en la mesura que les circumstàncies els ho han permès. Les experiències de slow food en l’àmbit escolar representen també una nova dimensió d’aquests plantejaments, incidint en un dels serveis escolars bàsics: l’alimentació en els menjadors escolars (https://www.slowfoodeduca.org/).

És evident que mantenir una exigència educativa alta és necessari, però no podem sotmetre l’alumnat a una tensió que trenqui el vincle amb el saber i li faci perdre el sentit d’aprendre. La capacitat humana per aprendre no ha variat substancialment. El cervell necessita temps per comprendre, consolidar i transferir els aprenentatges, per molt que millorem les condicions externes. Per això continua sent pertinent reivindicar Kairós davant de Cronos: el temps oportú i significatiu davant del temps mesurat i fragmentat.

Ara bé, el problema del temps no afecta només els processos individuals. També és un problema estructural i sistèmic. El mateix desajust temporal que observem a l’escola es reprodueix en el sistema educatiu i en l’administració. Les reformes s’encadenen sense continuïtat, els programes s’implanten sense el temps necessari per consolidar-se, avaluar-se i corregir-se, i els cicles polítics interrompen constantment els processos niciats. El temps administratiu esdevé accelerat, fragmentat i quantitatiu, radicalment allunyat del temps real que requereix la millora educativa.

Aquest descompassament és a l’educació el que la crisi ecològica és al planeta: destruïm més ràpidament del que podem regenerar. Ensenyem més ràpidament del que es pot aprendre. Implementem reformes més ràpid del que poden donar resultats. I després ens sorprenem de les crisis escolars recurrents.

Si volem una escola de qualitat, cal una revolta tranquil·la contra aquesta concepció accelerada sense límit. Una escola que reivindiqui el temps necessari per aprendre, però també una administració capaç d’assumir que les reformes educatives necessiten temps, estabilitat i continuïtat. Sense aquesta coherència temporal, qualsevol millora està condemnada a quedar-se en la superfície.


Article publicat a Perspectiva Escolar, núm 429