Sempre amb l’optimisme de la raó al davant, relativitzant discrepàncies, fidel als principis però sense cap mena de dogmatisme, amb l’esperança que la història guarirà problemes i la humanitat resoldrà conflictes.
Dona. Plenament. La cura de les persones era per ella una part essencial de la seva vida. Generosa fins les arrels, ni en les pitjors èpoques tenia un no com a resposta a una demanda.
Mestra. Compromesa amb l’escola, amb el seu país, la seva ciutat, amb els seus alumnes que estimava sense escletxes.
Constant, perseverant i aguda. No se li escapava cap detall i, a la vegada, era capaç de passar per alt una opinió mal formulada, una sortida de to, una discrepància circumstancial.
Amiga i companya. Del 1990 al 1996 vàrem compartir il·lusions, idees i feina a la Federació de MRP assentant les bases d’una xarxa en els temps del Congrés de la renovació pedagògica. A mi em tocava el paper de representació pública. Ella estava darrera de tots els papers, manifestos, reunions, convocatòries i actes. La perfecta acotxadora perquè l’enxaneta pogués fer l’aleta. Mai millor dit i potser, fins i tot, amb segones. Al 1996 vam tornar a l’escola, ella a Terrassa, jo a Santa Coloma.
Després, la jubilació. Uns anys de fidelitat als amics i amigues, als vincles i a les relacions que també va ajudar a construir la Isabel Muñoz. Les trobades de Joanet en són el testimoni.
El buit que deixen les persones que has estimat és massa dolorós per poder-lo expressar en aquest escrit. I persones com la Teresa encara ho fan més difícil. És llavors quan tanques els ulls que s’han humitejat i t’adones de cop de la seva grandesa. Tens consciència de la petitíssima part que coneixes de la seva vida, ella sempre tant reservada!, i arribes a imaginar-te com ha estat la resta.
