diumenge, 26 d’abril de 2020

Preguntes després de tanta lectura de notícies, comentaris i articles d’opinió.

Aquests són alguns dels twits que he publicat durant el confinament. No sóc molt partidari dels twits, per les poques possibilitats de matisar que tenen. Quan m'haig d'aclarir necessito escriure més que uns quants caràcters. 

@joandomenechfra 


  • Si en l’actual situació defensem l’aprovat general, ¿perquè, en condicions normals, no defensem que tothom avanci en el seu itinerari educatiu, sense suspendre a ningú ? No entenc, ingenu que sóc, el sentit de les qualificacions.

  • ¿No podríem deixar de parlar que en les activitats d’estiu hi haurà més contingut educatiu? Vol dir que, fins ara, no eren plenament educatives? O, és que volem dir una altra cosa? A veure...l’esport i el joc no són educatius?

  • Aconseguirem que durant un mes (està bé posar terminis) tots els nens i nenes tindran la possibilitat de gaudir d'activitats d'estiu? I que ningú ho deixarà de fer per qüestions econòmiques? I que les administracions, coordinades, ho facilitaran i garantiran?

  • El confinament total dels infants es mou entre la sobreprotecció i el menyspreu de les seves necessitats. Però, ¿no creieu que s’apliquen aquestes mesures a tots nosaltres per motius semblants? En comptes de sobreprotecció parlem de desconfiança i control. 

  • Quantes situacions viscudes aquests dies ens han posat sobre la taula problemes educatius no resolts en la situació de normalitat? Hem pogut fer una bona llista, per incloure-ho en el pla per després del confinament? Podem compartir-la amb la comunitat?

  • Quants plans a distància s’han fet amb la implicació de l’alumnat, dissenyats i acordats amb ells i elles? Segur que bastants. És un bon moment perquè s’exercitin en l'autoregulació i l’autonomia. Un aspecte interessant a acompanyar, observar i valorar.

  • Si els valors els treballem fonamentalment des del nostre testimoni i en la pràctica del dia a dia, ¿quins serien els valors que volem i podem transmetre aquests dies i com ho podem fer? Perquè... encara creiem que és important educar en valors, no?
  • Aquesta situació que estem vivint ens ha fet evident, la necessitat d’una gran economia d’esforços. Quants continguts del currículum escolar hem decidit que no són tant importants i que, potser, val la pena que fem la llista dels que sí que cal prioritzar?
  • Deixarem de pensar en el currículum com un temari, una llista de coneixements que cal aprendre per aprovar? El pensarem com allò que ens permet conèixer, entendre i interpretar el món i tenir recursos per a poder-hi viure i conviure amb dignitat?

    Sempre em pregunto el perquè passa que obviem aquesta orientació i l'interpretem de forma tant prescriptiva. Què i qui fa que sigui així. M'agradaria que ara fossim capaços de capgirar aquesta interpretació.

    Els coneixements sempre hi són. Formen part dels continguts d’aprenentatge, juntament amb els procediments, actituds i valors. El problema és quin sentit donem a aprendre’ls... Penso que en funció d’això generem expectatives i entusiasme o desafecció per aprendre. 
  • Els docents han fet plans per contactar amb el 100% de l’alumnat. Sinó ho han aconseguit, ho han recollit per treure’n conclusions i fer canvis? Parlem d’inclusivitat i sembla que un 15% de les famílies es queixen que no hi ha cap contacte.
  • Les famílies, a més de manifestar que hi ha poc o massa contacte o pocs o masses deures,aprofiten per pensar el seu paper educatiu, al marge de substituir als mestres? I com poden ajudar en aquests moments difícils? Tots estem aprenent i val la pena mantenir el to.
  • Els equips directius estan en una posició complexa. Han d’informar clarament a totes les famílies. Han de consensuar amb els docents actituds i prioritats. Valorarem i recolzarem els esforços que fan en aquesta direcció? I amb els errors els ajudarem a millorar?

divendres, 24 d’abril de 2020

Formació permanent del professorat. Algunes reflexions.

Document
He escrit una llarga reflexió sobre formació permanent del professorat. La vaig escriure abans que comencés el confinament. Algunes de les seves propostes les hem de pensar en un nou context, però crec que, en línies generals, els plantejaments continuen sent vàlids.

La part històrica segurament és incomplerta i sesgada per la meva experiència parcial, viscuts molts d'aquests moments des de l'escola. En tot cas recull algunes idees del que ha passat en aquests darrers trenta anys aproximadament, a l'escena educativa del nostre país.

Podeu baixar-vos el pdf clicant aquí.

dimarts, 21 d’abril de 2020

Tempesta


Los viejos libros explican la sabiduría: 
apartarse de las luchas del mundo y transcurrir 
sin inquietudes nuestro breve tiempo. 
Librarse de la violencia. 
dar bien por mal, 
no satisfacer los deseos y hasta 
olvidarlos: tal es la sabiduría. 
Pero yo no puedo hacer nada de esto: 
verdaderamente, vivo en tiempos sombríos. 
Bertold Brecht. A los hombres futuros.




Tempesta a fora. Confinament. Portem 40 dies tancats, resistint, amb pantalles que ens connecten amb el món exterior, a les xarxes, a totes les xarxes possibles. Articles, llibres, pronunciaments i rodes de premsa. Com deia Rafael Alberti...Manifiestos, escritos comentarios, discursos, humaredas perdidas, neblinas estampadas... Seguim dempeus, en converses lúcides que ens alerten de les oportunitats. Podem parlar d’oportunitats en plena devastació? Portem més de vint-mil morts en un mes i l’únic que ens salva, és que afecta o pot afectar a qualsevol persona... Ens salva, perquè no estic segur que la propera pandèmia no sigui més selectiva i, no sé si la resposta serà tant global i sentida...

I en el realisme pessimista, un bri d’esperança: la certesa que les poques coses que ens poden salvar com humanitat són les més bàsiques: el cultiu de la terra, la cura de les persones -col.lectiva, personal i professional- i la reflexió i educació compartida. Estem tots nus, davant de nosaltres mateixos, ja no és solament l’emperador que segueix en la seva torre d’ivori, manipulant i manipulant-nos. Ell i la seva casta que, durant aquests dies, segueixen promocionant inversions, especulacions i corrupcions. 

Ens hem vist al mig de l’huracà amb una pandèmia que va néixer fa tot just un centenar de dies i que, de forma vertiginosa, ens ha canviat la vida de la nit al dia. La vida d’ara, i la vida del futur. I l’hem patit quan, tot just, estàvem donant-nos compte que tot això del canvi i l’emergència climàtica era tant seriós com taumaturgs insignes ens havien anunciat feia una pila d’anys. No ens els creiem. O si, però amb la boca petita. Ha vingut un virus minúscul i ens ha despullat. 
Però els humans som tossuts. I seguim reivindicant el paper de l’educació. I la necessitat de parlar, de reflexionar, de pensar, d’actuar... Creiem que mentre quedi un alè de vida i de col.lectivitat, hi ha lloc per la solidaritat, la fraternitat i la llibertat, hi ha lloc per a la cura, hi ha lloc per apaivagar llamps, trons, maregassa, tempestes que reboten contra la nostra vida quotidiana, de forma implacable. 

Vet aquí un exercici de reflexió. Neix d’una vella idea que vaig tenir, després de moltes hores de converses i silencis amb moltes mestres: l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver salvació de la humanitat (canvis en la societat) sense participació de l’educació. 

És el temps de la condició pòstuma que ens indica Marina Garcés. D’una nova il.lustració radical. Però també d’una perspectiva que recuperi les promeses que l’educació va fer a la societat, ara que les coneixem, i sigui capaç de posar-les en pràctica: l’accés al coneixement, l’equitat i la justícia social i l’emancipació de les persones i les comunitats. I tenim a penes el que tenim i prou. I no ens queda més remei que jugar al joc que ens plantegen. Sabent que qui juga contra nosaltres té les cartes marcades: corporacions, corporativismes, individualismes... beneficis, violències, corrupcions. Ens hem donat compte que la sostenibilitat del sistema s’aguanta sobre les retallades al nostre benestar, però intuïm que les retallades del benestar poden suposar en el futur proper, la desaparició més radical del benestar.

Hi ha urgència a actuar. Hi ha urgència a reprendre la iniciativa. Hi ha urgència i tenim aquella escletxa que el sistema educatiu ens posa a les nostres mans: la nostra capacitat com a humans, d’interactuar amb la comunitat, i d’actuar individualment interactuant.

Potser no salvarem gaires mobles, però val la pena intentar-ho. El propòsit és d’una gran justícia. Per la vida i el benestar. Pels que compartim aquest territori minúscul que és la terra i pels que vindran o ja estan venint. L’educació és un arma carregada de futur, que dispara els seus projectils a favor de la vida i del benestar de la humanitat i de totes les formes de vida que comparteixen amb nosaltres aquest espai. Per aconseguir-ho hem de rearmar-nos. Pas a pas, escola a escola, comunitat a comunitat.

dimecres, 15 d’abril de 2020

L’educació pública i la crisi del coronavirus.



L’actual crisi sanitària sembla que ha tingut com a conseqüència valoritzar el sistema públic de salut. Passarà el mateix en relació a l’educació pública? Aquesta és la reflexió feta des de la urgència que plantejo en aquest article en el marc del Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya. 

Són moltes les anàlisis que aquests dies es fan per reflexionar sobre les conseqüències de la situació d’emergència sanitària que estem vivint i com pot influir en el dia de després. Immersos en la crisi, sense una data clara de quan acabarà ni de com, ens atrevim a traçar possibles visions de com esdevindrà tot i de la relació que poden tenir aquests esdeveniments amb l’educació pública i el seu futur. 

Les reflexions que es fan són, en general, sobre la sanitat i la sanitat pública. En primer lloc, anàlisis que situen les retallades o la manca d’inversions com a causa de la incapacitat del sistema de salut per fer front a unes circumstàncies com les actuals. Una segona reflexió que ens indica que, tot i la col·laboració del sistema de salut privada, fer front a una pandèmia d’aquestes característiques només pot mantenir-se des d’un sistema públic de salut, potent, estès en el territori i amb els mitjans i la capacitat mobilitzadora i compensadora que li confereix la seva titularitat. D’aquesta pandèmia i de les que vinguin, ens salvarà, si hi ha salvació, el sistema públic. I crec que aquesta conclusió és indiscutible i ha servit per a donar valor a la cosa pública, en general. Si vol tenir futur la nostra societat haurà de basar-se en la cooperació, la solidaritat i la cura entre totes les persones, i només amb una mirada global (i planetària), es podrà fer front a les amenaces o reptes que se’ns aniran plantejant en el futur. 

El sistema educatiu, pot comparar-se al sistema sanitari amb aquests paràmetres? En primer lloc hi ha unes característiques diferents quan es plantegen canvis i millores. En el sistema de salut, l’evolució, la innovació, la millora, no té discussió possible, ja que els efectes que pot tenir qualsevol canvi té conseqüències immediates. En aquestes innovacions, la humanitat s’hi juga la vida. Les conseqüències d’un nou medicament, tractament, aparell, protocol... poden ser la salvació immediata o a mig termini de centenars de milers de vides humanes. La innovació, repeteixo, no té discussió, encara que pot tenir també desviacions fora dels límits de la ètica: la lluita per la immortalitat o per la supremacia sense límits de l’espècie humana sobre totes les altres espècies del planeta. 

Hem fet broma quan hem traspassat la reflexió al sistema educatiu i hem afirmat que la necessitat d’innovar no era tant evident perquè les conseqüències de les males praxis a nivell educatiu, no tenien efectes immediats: els alumnes no se’ns morien com a conseqüència d’aquestes males praxis. Els processos eren més discutibles perquè el camp en el qual actuàvem, els coneixements dels alumnes, tenia repercussió a mig i llarg termini. Ens hem atrevit a pensar que aquesta era una de les causes de les poques necessitats que teníem d’investigar, reflexionar o innovar... Els efectes d’un canvi eren sempre a llarg termini i, a més, hi havia altres factors que hi podien influir. Així es desvaloritzava o relativitzava encara més la feina que es podia fer des de l’educació. Al final, hi havia tantes causes del fracàs que exculpava l’escola de part de la seva responsabilitat. Algunes resistències a la necessitat de reflexionar sobre la nostra tasca per millorar-la, es basen en aquesta argumentació. 

Potser aquesta és una reflexió molt esbiaixada però ens ajuda a defensar l’oportunitat de la innovació, o la necessitat de la inversió a mig i llarg termini en investigació sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. Encara que, a diferència del món de la salut, l’establiment de protocols, noves metodologies i didàctiques, recursos nous, no suposarà directament cap millora immediata, ja que els processos educatius són molt més vitals, és a dir flexibles i imprevisibles, i s’escapen del paradigma de la tècnica més precisa, segueix sent important assenyalar-ne la seva necessitat. Cal tenir-ho en compte si volem analitzar el paper de l’educació i de l’educació pública en el futur de la societat.

L’educació treballa sobre problemes diferents al sistema de salut. L’educació lluita per aconseguir l’accés al coneixement per a tothom, l’equitat i la justícia social, i l’emancipació i la llibertat de les persones en un espai i un temps que volem compartir entre tots. De forma esquemàtica, vol aconseguir els aprenentatges necessaris per: 

  • Construir una personalitat disposada a viure en societat: 
    • Coneixedora del seu jo i que pugui desenvolupar plenament les seves potencialitats. 
    • Amb un conjunt de valors compartits amb la resta d’humans i normes de funcionament social i democràtic.
  • Conèixer, comprendre i interpretar el món en el que vivim.
  • Tenir els coneixements i capacitats necessàries per poder incorporar-se al món del treball.

Molts som els que diem que molts dels problemes globals que vivim com a societat tenen en l’educació, una via de solució, a condició que aquesta acompleixi les seves finalitats essencials i ho faci per a tothom. I, malgrat que aquest és l’encàrrec i sigui acceptat socialment, observem com segueix havent-hi analfabetisme, desigualtat, opressió i les seves conseqüències més immediates. I. a més, hi ha la percepció -i desconfiança- de pensar si l’educació serà capaç de solucionar-ho o si aquests problemes tenen altres causes amb un poder d’influència més gran que l’educatiu. 

És imprescindible, per tant, des de la humilitat i des de la consciència del paper real que té, pensar com l’educació pot fer front a situacions marcades per la marginació d’amplis sectors de la població, la violència en forma quotidiana -de gènere, generacional, o de qualsevol tipus- o general -guerres, exterminis i genocidis-, la destrucció del medi ambient i la biodiversitat i les condicions de supervivència de l’espècie humana, les desigualtats econòmiques i socials, la pobresa, la fam, les situacions dictatorials, la manca de llibertats, la persecució ètnica, religiosa, el menyspreu i la marginació social, la manca d’equitat... en definitiva, la manca de benestar d’una part molt important de la població del planeta. Com a societat, en relació a aquests aspectes, no tenim cap epidèmia immediata, però si que tenim una clara emergència planetària. L’emergència climàtica que omplia fins fa dos mesos els diaris del món n’és la punta de l’iceberg. I totes les altres associades, constitueixen reptes sobre els quals l’educació ha d’aportar la seva reflexió i acció més decidida.

Ja sé que el remei, com he apuntat, no està només en l’educació. Això suposaria una càrrega excessiva sobre un sistema que, en definitiva, és molt fràgil i amb una força i incidència relativa. Però, com podem treballar per ajudar des de l’educació a intentar resoldre aquestes emergències de la humanitat? Si, a més, són moltes les veus que ens diuen que és important la intervenció educativa. I si es possible intervenir, què pot fer i quin és el paper del sistema públic en aquest context?

Hi ha una dificultat afegida. Dintre el sistema econòmic i productiu que sosté aquestes situacions tant injustes, hi ha molt agents corporatius (en diuen neoliberalisme) que defensen un món en el que no cal eliminar tots aquests problemes que assenyalàvem, ja que la pervivència dels seus privilegis, necessita d’aquestes desigualtats i opressions, perquè és la única forma de mantenir-los. I que constantment dissenyen i proposen un sistema educatiu en mans del mercat i fora del paradigma públic. Són els que van de la mà dels qui constantment insisteixen en la pèrdua de paper de l’escola com a sistema formal i que relativitzen i desvaloren el seu paper i la necessitat de la renovació i la millora global. 

Sé que està en discussió la visió romàntica que assenyala el paper de l’educació per a transformar la societat. Hi ha estat sempre. Sóc dels que penso que l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver canvi sense comptar amb l’educació. Des d’aquesta perspectiva, hauríem de ser capaços d’argumentar que només amb un sistema públic fort, en xarxa cooperativa, i amb uns processos de reflexió, investigació i innovació clarament arrelats en el seu propi sistema, podem donar resposta a aquests reptes. No són aspectes secundaris, sinó que ens hi va el futur de la societat -no des del punt de vista físic, d’això ja se n’encarregarà el sistema de salut de forma prioritària- sinó des del punt de vista ètic i humà. 

Més que mai, necessitem un sistema educatiu que pensi i actuï en funció d’aquests reptes que ens hem plantejat com humanitat. Perquè, sinó, com encararem les properes crisis? Ja siguin de salut, o com a conseqüència directa del canvi climàtic i els efectes que tindrà per a la vida en el conjunt del planeta. Aquest virus és molt democràtic, perquè ens afecta a tots. I aquesta és una de les causes per la qual ha centrat l’atenció del nostre món privilegiat i desenvolupat. Les properes crisis poden ser més selectives i aquesta és la hipòtesi sobre la que treballen sectors de la societat i que ostenten el poder econòmic, social i polític. 

L’educació ha de ser, apropiant-se del poema de Gabriel Celaya, un arma carregada de futur i l’educació pública l’únic sistema que, en teoria, pot donar resposta col·lectiva a curt, mig i llarg termini a les crisis que patim i que vindran. És imprescindible preparar-se per al futur, ara més que mai. Viure fent front a l’incertesa, però analitzant quins són els elements que avui podem ja treballar com a aprenentatge necessari per al món que ens espera demà passat, quan s’acabi el confinament i tornem a la normalitat

Les xarxes de titularitat privada, sinó actuen amb altres interessos empresarials o corporatius, poden també contribuir a complementar la feina que s’ha de fer des de l’Educació Pública. Però només aquesta, la que és de tots i per a tots, pot impulsar, de forma generalitzada, una alternativa global a aquests reptes. L’educació pública ha de recuperar el seu paper dirigent, punter en la innovació i transformació del conjunt del sistema educatiu. Punter també en el plantejament que el benestar per a la humanitat i totes les espècies que conviuen en aquest planeta, és encara possible. Aquesta és la clau per impulsar una educació pública que es renovi, però des del seu compromís social. I aquest és l’argument essencial per tal que les polítiques pressupostàries ho tinguin en compte de forma urgent. 

Segurament és una de les raons que dóna sentit a la celebració del Primer Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya. Un Congrés aturat en el seu format presencial, però que continua en els propers dies des de les xarxes. Aquest article és una crida a participar-hi des dels centres educatius, reunits virtualment, en els seus debats finals. Ens atrevim a aportar-hi més arguments? 

Publicat al Diari de l'Educació
https://diarieducacio.cat/leducacio-publica-i-la-crisi-del-coronavirus/ 

dijous, 9 d’abril de 2020

14 pensaments per quan tornem a l’escola.


  1. Fer un retorn des de la calma, assaborint-la. En cap cas hem perdut el temps i, per tant, no hem de recuperar-lo. Si l’hem perdut ha estat per no ser capaços de donar importància a allò que és essencial i a relativitzar la resta, i sempre som a temps de fer-ho.
  2. Escoltar, quan tornem, les vivències realitzades per cadascun dels nens i nenes, nois i noies. Pensar com arribaran i com arribarem a retrobar-nos. Quina és la motxilla que portarà cadascú. Buscar els tresors que hi haurà amagats. Fer el dol de les pèrdues. Valorar percepcions: la soledat, la mort, l'aïllament, el malestar... i, també, la companyia, la solidaritat, la vida, l’amor... Ser molt sensible a les diferències, recollir-les col·lectivament per, si cal, poder-les guarir.
  3. Compartir el què hem aprés i com ho hem fet durant tot aquest temps, no per relativitzar el que es fa presencialment a l’escola, sinó per complementar-ho i donar el valor que té cada espai i temps d’aprenentatge. Hem de reconèixer totes les experiències, per situar-les en un mateix procés. Apreciar, en tot cas, l’autoaprenentatge i l’autoavaluació.
  4. Conversar amb l’entorn familiar sobre les seves vivències. Escoltar-los per entendre com viuen de forma intensa l’escola en moments especials com aquests. Aprofitar per valorar i consensuar amb ells el que és important. Per fer comunitat a partir d’una bona comunicació. Per ajudar a reforçar i situar el paper complementari de cadascú. 
  5. Reflexionar des de la incertesa, per poder buscar certeses que ens orientin i incorporar-les al dia a dia de l’escola. Per construir una nova societat, què ens toca fer com escola? Potser no som imprescindibles, però la nostra acció segueix sent molt important. I, de tot el què podem fer, ¿com ens preparem millor pels canvis? 
  6. Ajudar a entendre què ha passat. Des de la vivència. Des de la història. Des del context. Des de la ciència. Des de l’art. Des de la paraula. Compartir per comprendre i comunicar. Donar eines per a la reflexió i per a la crítica.
  7. Posar paraules a les vivències, els records i les persones... Amb l’art, expressar, representar i comunicar el què ha passat, el què m’ha passat, el què ens ha passat. Recollir dades per entendre el món i interpretar-lo. De forma individual i també col·lectiva.
  8. Entendre la informació que realment ens és útil, per poder actuar amb coherència i coneixement. Saber triar, llegir i interpretar la informació que ens arriba des de tants àmbits. Separar el gra de la palla, és a dir, la informació, del soroll que en provoca l’excés. 
  9. Si l’escola prepara també per al món del treball, investigar, identificar i estudiar formes d’organitzar-lo respectuoses amb la natura, el medi ambient, la cura de les persones, la cooperació, la solidaritat, la igualtat, la salut, l’educació, el benestar... Analitzar críticament les que porten al benefici individual, l’explotació, la pobresa, la violència, les condicions injustes de treball, l’exclusió, l’opressió de la gent... 
  10. Treballar per la igualtat de situacions i d’oportunitats. Què significa la inclusivitat després d’aquesta crisi? Posar eines, instruments, recursos i mitjans perquè la inclusió sigui una realitat, sabent que hi ha molta desigualtat encara i que la intervenció de l’escola és limitada. Pensar l’escola de tots i totes i per a tothom sense exclusió. I com tothom hi pot contribuir potenciant vincles d’iguals i desiguals.
  11. Teixir xarxes, tant presencials com virtuals que ens poden ajudar a construir noves realitats i relacions, de més qualitat, més sòlides. Potenciar l’autonomia i la responsabilitat de les persones i de les institucions educatives. Superar la competitivitat exercint la interdependència. 
  12. Aixecar la veu des de l’escola cap a la societat de totes aquelles mancances que detectem i que des de l’escola, aïlladament, no podem resoldre. Explicitar les nostres demandes i exigències. A canvi oferir amb generositat i responsabilitat la nostra feina continuada i el nostre compromís i complicitat.
  13. Ser més conscients de la fragilitat, la vulnerabilitat i la interconnexió amb la naturalesa de la nostra espècie. Creure en el futur del planeta, en una simbiosi constructiva, en la qual l’espècie humana sigui respectuosa amb la vida, en totes les seves manifestacions. Aquesta simbiosi s’ha de practicar en el dia a dia de cada centre educatiu, com a testimoni d’una necessitat universal.
  14. De tota crisi en surten ensenyances i aprenentatges. Aprofitar per traslladar al currículum aquestes idees i d’altres que puguem pensar, per poder-lo dissenyar des de la vida i el benestar de la humanitat. Fer-ho conjuntament i a tots els nivells: a les xarxes properes, a la nostra comunitat, a l’equip docent, a cada aula.


    Publicat a Catorze 
    https://www.catorze.cat/noticia/14063/14/pensaments/quan/tornem/escola