Rellegint documents (5). 1976. Escola d'Estiu de Barcelona. Per una Nova Escola Pública Catalana

Ja el document de 1975, Per una Nova Escola Pública, donava peu a una certa oposició. Es coneixia que sectors vinculats al PSC i al PSUC, eren els que havien donat forma a l'alternativa, que coincidia a grans trets amb altres alternatives que, en aquell moment, forces polítiques, sectors sindicals i professionals, estaven proposant. Les discrepàncies, formalment es centren en el caràcter unificat que la proposta feia.

El context era d'una màxima efervescència. Una escola "estatal" i heretada del franquisme, amb uns tímids moviments de renovació. Uns sectors situats a la iniciativa privada, amb connexió amb sectors de famílies clarament progressistes, en forma moltes vegades de cooperatives, i docents amb inquietud de desenvolupar models educatius en la pràctica clarament renovadors i al servei del poble.

La proposta de la X Escola d'Estiu havia desenterrat la síntesi de les alternatives: proposava una escola pública que superava l'actual escola estatal, pel seu caràcter de nova. Lligava la proposta a intentar posar en pràctica un triangle amb tres vertexs claus: oferta generalitzada i pública, renovada pedagògicament i catalana, ja que no podem oblidar que la recuperació de l'escola es lliga des dels inicis al procés de normalització de la llengua i a la vinculació dels continguts al context territorial.

L'oposició ataca la proposta "unificada", plantejant la crítica des de la defensa del pluralisme i la llibertat. No és gens agosarat pensar que darrera aquesta aposta hi ha una concepció que defensa l'escola privada com a la millor opció per garantir aquest pluralisme i llibertat. Com sempre que s'ha plantejat, no se'ns aclareix que aquesta llibertat només és patrimoni d'uns sectors concrets, i oblida el compromís democràtic dels poders públics de garantir una escola de qualitat, precisament, per aquells que no poden escollir.

Respecte al pluralisme la discrepància d'estratègia està en la defensa d'un sistema que garanteix el pluralisme a cada centre, o bé un sistema que garanteix centres amb opcions ideològiques diferents, fonamentalment religioses i, la resta, aconfessionals, laiques o plurals, segons com s'argumenti.

A l'escola d'estiu del 76 es planteja algunes concrecions de l'alternativa del 75, però sobretot hi ha una esmena que canvia encara més el sentit de la proposta. A l'assemblea final, per una estret marge guanya aquest redactat

L'escola que volem ha de ser pública i única, entesa com un model únic quant a infraestructura i dotació de material, qualitat pedagògica, rigor científic, nivells de coneixement, capacitat professional i sou. Aquest model pressuposa garantir l'escolarització total i la desaparició de l'ensenyament privat. Caldria, doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors es transformin en noves escoles públiques.

El redactat que no obté la majoria dels vots era aquest:

...l'ensenyament no pot ser font de beneficis. El seu finançament, l'administració i el control econòmic han de ser públics. Tots aquests recursos financers han de ser destinats integrament a l'Escola Pública.

Aquest model d'escola pressuposa una sola modalitat d'escolarització (...) Escola pública no vol dir pas escola uniformada, ja que podrà admetre diversos procediments, metodologies, etc.; però ha d'exigir l'enquadrament de totes les activitats docents i escolars dintre un mateix sistema, al mateix temps que garanteix una plaça escolar per a cada nen. Caldrà doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors que vulguin transformar-se en noves escoles públiques, ho puguin fer.

Les diferències, eren importants.

En la mateixa època, a Madrid hi ha el debat que es proposa a partir del document alternatiu presentat pel Col.legi de Doctors i Llicenciats d'aquella ciutat.

Jaume Carbonell i Jordi Monés, analitzen en el llibre Escola única - unificada, els fets que es donen durant aquesta època, amb pistes que ens situen en els diferents escenaris i amb els diferents actors presents en els debats.

Penso que els debats varen tenir més importància en les decisions que es van prendre en els anys següents, del que ens pensem. D'alguna manera es van forjar idees i aliances que després desembocarien en les primeres grans lleis del país. La LODE, sobretot, però després també la LOGSE. La LODE que va enterrar moltes idees d'aquesta alternativa. Mentre legislava una tímida reforma democràtica del sistema, establia el finançament de l'oferta privada i, com a complement, no es garantien els mecanismes de control democràtic d'aquests fons i es deixava autonomia als titulars dels centres a gestionar-los com vulguessin.

Moltes de les iniciatives àmpliament consensuades en aquella època van anar desvirtuant-se i gaurdant-se en el calaix dels records i de les alternatives educatives.

Però el debat segueix present. I sinó llegiu la premsa d'aquests dies. Cada vegada que es fa una tímida passa en aquesta direcció, les veus dels sectors que volen mantenir privilegis a nivell educatiu segueix ressonant.

Rellegint, aprens (4). Referents. Josep Pallach i els i les mestres públics/ques

1976. Josep Pallach publica un resum de la seva tesi doctoral. 

Una recerca que fa sobre els mestres, fonamentalment de la província de Girona que, a principis de segle, es mouen, es reuneixen, conversen, reivindiquen, reflexionen... sobre l'escola i sobretot sobre l'ensenyament públic. 

Les veus de Silvestre Santaló (Camallera) , Anna Rubiés,  Josep Dalmau, Maria Gironella (Vilaür) , Jou i Olió (Llançà), Carme Serrat, Joan Delclós (Caldes de Malavella) i molts d'altres, troben en la tesi de Pallach l'altaveu que permet recuperar la seva història i la seva contribució al conjunt d'experiències que en la primera part del segle XX comencen a donar-se a Catalunya. 

Molts dels mestres acaben la seva trajectòria treballant a Barcelona. 

Però l'experiència és d'una gran riquesa. Amb aquest llibre que em va impactar profundament, començo a entendre el fons de la renovació pedagògica que acabarà esclatant durant la segona república. 

Són els mestres que es reuneixen, creant les converses pedagògiques al 1904, tant a Girona, com Lleida (amb el grup Batec, inspirat per la pedagogia Freinet)i la resta de demarcacions. Es reuneixen per reflexionar i formar-se en aspectes que la formació inicial no els havia format o, simplement, per actualitzar la seva formació en contacte amb altres mestres. 

Es reuneixen per organitzar-se i defensar la seva professió. Es creen les associacions de mestres nacionals, primer organitzades a l'entorn de partits judicials, després en demarcacions i finalment creant la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. 

La Federació, neix combinant les reivindicacions professionals i les pedagògiques, incloent propostes de formació. De fet, en el període de la segona república, es transforma en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la Unió General de Treballadors. Sindicat que, juntament amb la CNT, serà hegemònic durant els anys 30. De fet, la primera comissió de govern del Consell de l'Escola Nova Unificada, està en mans dels dos sindicats. Llegir els exemplars de la seva revista et situen en la lluita del magisteri per la seva dignificació. La Federació funda "Cases del Mestre", com la que hi havia a Barcelona a la Plaça Urquinaona número 4.

A aquells mestres que comencen a reunir-se els hi devem les primeres reflexions importants de com ha de ser l'escola, i de si cal impulsar institucions controlades per les pròpies organitzacions o si l'opció ha de ser impulsar una escola pública per a tothom. Joan Puig i Elias, per exemple, el que va ser el primer director del CENU, havia fundat l'escola Natura de clara tendència racionalista, però ho havia fet des de la iniciativa privada i voluntarista del propi sindicat. Són mestres i organitzacions que tindran una gran influència en les polítiques educatives que es duran a terme en aquell context. 

A Josep Pallach li devem el mèrit de donar veu a  aquests mestres i aquestes mestresses, per no deixar-los en l'oblit. Massa sovint la història de la pedagogia, només recull la veu dels grans pedagogs i pedagogues. Aquests herois particulars representaran l'inici d'un període molt creatiu per l'escola a Catalunya. 

Aquesta feina de rescat, també l'ha fet, entre d'altres, en Salomó Marqués amb els mestres de l'exili. 

Algunes de les línies proposades en l'inici dels Moviments de Renovació Pedagògica, tenen una inspiració directa en aquesta publicació. Sobretot la necessitat d'impulsar moviments de mestres que, des de la pedagogia, plantegessin alternatives a la situació general de l'escola. Moltes de les propostes d'activitats que neixen als anys setanta i vuitanta a Catalunya, s'inspiren en activitats d'aquella època. La diferència ha estat la separació del moviment sindical i del moviment pedagogic, en organitzacions separades. 

Josep Pallach, una figura política cabdal de la transició, va mantenir una postura crítica al treball realitzat a l'entorn de l'Escola d'Estiu del 75. Va ser membre del Consell Català d'Ensenyament que, en nom de la llibertat i el pluralisme, va oposar-se a l'alternativa Per una Nova Escola Pública. 

Atreveix-te!

Després de tres anys de gestació: un d'escriptura, un de correcció i un d'edició, s'ha publicat el meu darrer llibre. Tot va començar amb un intent de reflexionar sobre els intangibles de l'ofici. Al final ha estat un recorregut sobre aspectes que em semblen essencials, siguin intangibles o no, de la nostra professió.

Rellegint, aprens (3). Per una nova escola pública.

1975. Escola d'Estiu de Barcelona. Apareix en el nostre imaginari educatiu la idea d'Escola Pública com a desig, com a projecte, com a procés.

Les conclusions del tema general són trencadores. Recuperen la tradició però miren cap el futur.

Els dos conceptes, Escola Nova i Escola Pública es fusionen en un moment en el que l'escola estatal, l'escola franquista, encara representa l'antic règim, amb el seu cos de directors, amb funcionaris empeltats per la postguerra i amb uns pocs mestres que resisteixen com poden, aillats, en escoles aillades.

L'alternativa s'ha anat coent a escoles privades que han recuperat la tradició de la segona república, ilegalment, alegalment... no solament en temes relacionats amb la llengua, sinó també en renovacions metodològiques.

I, en un àmbit propici, l'escola d'estiu, forjada i instituida per cobrir els déficits de la formació inicial, comença a coure's una alternativa democràtica a l'antiga escola de l'antic règim. I, en la proposta, es fusiona el desig d'estendre l'escolarització a tota la població i la necessitat d'una oferta educativa com a compromís dels poders públics (escola pública), amb l'impuls i la necessitat d'una escola que es vol renovada, símbol també de la normalització del país, democràtica i catalana (escola nova).

Les dues revistes pedagògiques, sorgides al final del franquisme se'n fan ressó. Cuadernos de Pedagogia, amb la intenció d'estendre la proposta a la resta de territoris de l'estat. Perspectiva Escolar com a portantveu de Rosa Sensat que encara funciona com a societat anònima (AAPSA).

L'Escola d'Estiu de Barcelona s'organitza conjuntament entre Rosa Sensat i el Col.legi de Doctors i Llicenciats. El recinte a Montjuic de l'Escola del Bosc, acollirà aquella X edició de la inicativa reiniciada al 1966.

L'alternativa no neix sense oposició. I l'oposició es concretarà més tard a l'entorn del Consell Català d'Ensenyament, constituit al febrer de 1976, organisme que assentarà les bases ideològiques per a la política conservadora dels governs successius de Jordi Pujol, de recolzament de l'escola privada en detriment de la de titularitat pública. Una defensa del pluralisme i la llibertat, serà la base ideològica que sustentarà molts dels arguments del Consell, controlat per persones com Joan Triadú, Josep Pallach, Joaquim Arenas, Maria Rúbies, Jaume Serramona i Octavi Fullat (els tres darrers presidents del Consell Escolar de Catalunya en laprimera època), però amb la participació d'altres persones que hi van col.laborar estretament.

La concreció serà una política de deixar l'escola en mans del mercat, afavorint el lucre i el control ideològic de les escoles religioses, sobretot en zones urbanes que eren les rendibles, i obviar els compromisos dels poders públics respecte a l'escola pública. Una política que no es començarà a redreçar fins a principis del segle XXI, tant pel que fa a noves construccions d'escoles, com a la renovació en profunditat de l'escola.

Altres coses es van anar perdent i no com a responsabilitat exclusiva dels governs de Convergència, que només va desenvolupar una política de consens en relació a la llengua (no dividir l'alumnat en funció de la llengua, és a dir, programes d'immersió a partir de 1983). Per posar tres exemples concrets. La no supressió del concordat amb el Vaticà ha suposat no avançar cap a l'escola laica. Els corporativismes, no han deixat caminar cap el cos únic. La LODE va obrir la via del finançament etern de l'escola privada, obviant els criteris de control democràtic.

A l'altra cara de la moneda, la visió que l'escola de titularitat pública, ja és pública, per definició. Però d'això en parlarem en una altra entrada.

Només, per acabar, afegir que la reivindicació d'una Nova Escola Pública, té encara avui una gran actualitat i vigència.

Rellegint, aprens (2). A l'avantguarda de l'educació.

II Congrés de la Formació, 1972. El Congrés va ser l'oportunitat de començar a conèixer la història desconeguda de l'educació a Catalunya. Estudiant d'història a la UAB, tampoc es que t'expliquessin masses coses lrelacionades amb l'educació i l'escola.

Un dels objectius del Congrés és , precisament, difondre el llegat desconegut del primer terç de segle. Entre d'altres, la constitució del Consell de la Nova Escola Unificada.

Jordi Monés (que al 1997 m'examinaria de coneixement del medi per poder reincorporar-me a l'escola), escriu una de les seves primeres cronologies sobre l'educació a Catalunya. Les seves cronologies sempre intentaven relacionar els fets educatius aquí, amb altres informacions del propi context (esdeveniments polítics, esdeveniments educatius a la resta de l'estat...). Jordi Monés ha estat una de les persones més coneixedores de la història de l'educació a Catalunya i les seves nombrosos publicacions ho testimonien. Vaig coincidir-hi als anys vuitanta / noranta a Santa Coloma de Gramenet. Un mestre excepcional.

Tot això em portarà a començar a interessar-me per l'educació i la pedagogia.

En aquell Congrés, organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSIIB), hi haurà una exposició -que pràcticament no recordo- i es repartirà el document del CENU que vaig explicar en l'anterior entrada.

La Mariona Ribalta i l'Enriqueta Fontquerni començarien la difusió de les experiències pedagògiques de principis de segle, que després varen anar ampliant.

Una sensació estranya es respirava en aquells moments. Coincidia en el temps amb judicis sumaríssims, manifestacions donant voltes a la plaça Catalunya i detenció de líders sindicals i opositors al règim. Un temps de molta incertesa i de molta esperança.

Rellegint documents , aprens moltes coses (1)

Document del CENU (1936). Trobat en unes golfes d'una església d'un poblet del Baix Empordà, en una caixa rosegada per les rates, al 1990. L'escola feia vint anys que havia tancat. Conservava papers de la 2a República.

En tenia una còpia que em van regalar al II Congrés de la Formació que es va fer, crec recordar al 72. Tenia 19 anys...! En aquell Congrés es va reivindicar la tasca de la segona república en matèria educativa i es va reproduir en forma de facsímil la publicació del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada). Aquella còpia es va perdre en una imprempta. Casualment, al cap de quasi trenta anys, vaig trobar un original menjat per la humitat i alguna rata, a unes golfes d'una església on havien anat a parar tots els papers de l'escola, quan va tancar a finals dels seixanta. Havien guardat els papers de la segona república. Era l'exemplar 1852.

Aquest document em va mostrar com l'acció de govern pot ser clau per canviar les coses. Era un exemple de la primera reforma educativa global, proposada per una administració.

El document s'havia elaborat en forma d'esborrany al 1934, a les converses de l'Escola d'Estiu. L'havien elaborat els mestres (La Federació de Mestres Nacionals de Catalunya hi va tenir molt a veure, juntament amb els sindicats UGT i CNT).

Hi ha un altre fet interessant: el títol: Escola Nova Unificada. Hi tornaré més endavant.