El dia 24 de juny, a una setmana d’acabar el curs, diumenge a la tarda, gloriós dia de Sant Joan, vaig adonar-me’n que, per primera vegada després de més quaranta anys, no havia de preparar res. Començava una setmana final en la que només se’m reclamava la meva preséncia en uns quants actes plens d’afecte i emoció. Endreçar l’aula, deixar ben escrits les darreres anotacions dels meus alumnes pel curs vinent… fer les maletes.
El curs estava acabat i no hi havia res més planificat.
Vaig comparar aquesta situació d’alliberament a la sensació que vaig tenir visitant una llibreria a principis d’any. Em vaig adonar que, tot i interessar-me molts dels llibres que fulleaba, havia de triar: ja no tenia temps suficient per llegir-los tots i era convenient que centrés la meva atenció en aquells que realment m’interessaven molt. Pur instint de manteniment o supervivència.
Deixo l’escola. Totes les escoles que he trepitjat. Amb ànims i ganes de seguir trepitjant-les però des d’una perspectiva diferent.
Em dono compte que el concepte de temps m’ha canviat de la nit al dia. Ja no hi ha necessitat de preparar res i, potser per primera vegada, començo a intuir que sóc propietari del meu temps. Cosa que he predicat durant molts anys i que ara me n’adono de les dificultats de portar-ho a la pràctica dintre un horari de 8:30 a 5…
Vaig d’aprenent. Per començar, desconnectem de l’anterior programació, donen-nos un temps i el setembre serà un bon mes per planificar. De projectes me’n sobren. Alguns els aniré explicant aquí. D’altres, deixaré que flueixin en el seu curs natural.
Contra tots els designis i profecies d’altres companys que ja ho han fet, aspiro a ser amo del meu propi temps. Vet aquí el principi d’un aprenent de jubilat.
