És pública l'escola de titularitat pública?

No és cap pregunta retòrica. Sinó molt pertinent i penso que amb sentit. 

Primera qüestió a tenir en compte: el canvi, la reforma, la millora del sistema educatiu, perquè sigui sostenible i extensible, ha de venir necessàriament de la mà i del lideratge de l’escola de titularitat pública. Això no vol dir que no hi pugui haver altres escoles, amb altres titularitats, que no facin o puguin fer una important tasca de renovació. Però qui ho pot universalitzar amb més facilitat encara és l’escola creada pels poders públics. D’aquesta primera qüestió se’n desprèn una de subordinada: ¿com es pot exercir aquest lideratge amb una administració que no posa fil a l’agulla i dona pautes clares de cap on ha d’anar l’escola de la seva titularitat? 

Segona qüestió: Tenim la necessitat de redefinir què vol dir “públic”. Quines característiques té una institució pública? Quina vinculació té als valors democràtics i d’equitat? Quina relació té amb el seu caràcter comunitari i la relació amb l’entorn? Quina vinculació manté amb els ciutadans? 

Tercera qüestió, que es desprèn de l’anterior. No totes les institucions finançades amb fons públics, ni creades per les administracions, tenim la seguretat que tinguin aquest caràcter. Ja sé que aquesta qüestió és molt controvertida. Però el que crec que hauríem d’admetre és que ni el finançament ni la titularitat no és cap garantia universal. 

Tot això obre un debat pendent. Un debat en el que hauríem de recollir la pròpia història. No està tant lluny el procés pel qual les escoles del CEPEPC van passar a ser de titularitat pública i, de vegades, ho van fer perdent part dels seus trets d’identitat. En l’actualitat, les cooperatives titulars d’escoles han creat una xarxa que pot arribar a oferir de nou una tercera via que pot ser interessant a tenir en compte.

En un altre ordre de coses, alguns aspectes de les escoles de titularitat pública, segueixen sent controvertits. Les acusacions de determinats sectors que hi ha intents de privatitzar les escoles públiques, es deixen sentir cada vegada que es gosa aprofundir en l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres. S’identifica autonomia i desregulació per diferents motius i això crea confusió i augmenta la necessitat d’aquest debat. 

Les lleis de la funció pública no ajuden a aprofundir en el caràcter públic de l’escola, ja que burocratitzen el seu funcionament i l’allunyen de les seves necessitats pedagògiques i organitzatives. I la gratuïtat, amb criteris diferents segons els centres, esdevé un factor de desigualtat entre les diferents realitats de la xarxa. Si tenim en compte, a més, que hi ha sectors de les escoles privades que reivindiquen també el seu caràcter públic, tenim uns quants elements que potser cal tenir en compte. 

Al marge del consens al que cal arribar, és important que no perdem el nord ni la direcció, però no oblidem que, sovint, el consens ens ha portat també a situacions poc definides que no ajuden a avançar. Cal fer canvis escoltant a tothom però també sent transparent de cap on es vol avançar. Això és el que demanaríem d’una administració moderna. 

Necessitem un sistema educatiu renovat, equitatiu, cohesionador, emanicipador... I tenim enfront les lleis del mercat, la desregulació, la introducció de criteris econòmics i tècnics a la institució escolar. I una part de la xarxa que encara actua sota criteris seleccionadors. D’aquestes controvèrsies en sorgeix la necessitat de redefinir les xarxes educatives i les seves relacions entre elles. 

I sense oblidar en tot moment que l’escola és només un mitjà i l’educació el propòsit final. 

Primer Congrés d'Educació Pública: un primer pas.

Dissabte 6 d'octubre ens vam reunir més de cinquanta centres educatius de tot Catalunya per tal de valorar la conveniència de convocar un Congrés d'Educació Pública i començar a dissenyar quina forma ha de tenir. 

Com ja he explicat en altres entrades, aquest Congrés vol tenir una característica clau: el seu disseny, organització i realització vol estar en mans dels centres educatius. És una crida a les comunitats educatives de tots els centres públics de Catalunya, per realitzar un debat que serveixi, entre altres coses, per mostrar l'educació pública com a motor de canvi i transformació social. 

Som encara poques les escoles que promouen aquest Congrés. Però la il.lusió i l'entusiasme del centenar de persones que ens vam reunir aquest dissabte, situen la proposta amb una perspectiva molt engrescadora. 

Cal que els centres educatius prenguin la paraula. És important que se senti la veu de les comunitats educatives, de tots els seus sectors, de totes les etapes educatives. Enfortir aquestes comunitats educatives i visibilitzar les seves iniciatives, reflexionar conjuntament per definir l'educació que necesitem i contribuir a una profunda transformació social constitueixen tres propòsits que fonamenten aquesta iniciativa. 

Nova il·lustració davant noves injustícies

Conferència de Marina Garcés, el passat 4 d'octubre, amb aquest títol.

Profunda i oportuna, Marina Garcés situa una reflexió filosòfica en un moment i en un context en el que és més necessària que mai.

Els plantejaments no costen trasladar-los a la realitat de qualsevol grup humà, inclosos una escola, una aula...

Com enfrontar-nos al mal? Segurament partint d'un coneixement profund de les seves manifestacions i dels nostres comportaments i  les nostres limitacions.

Amb ganes de seguir aprofundint en la seva proposta de "Nova Il·lustració radical".

Fins i tot el col.loqui no va tenir desperdici.

Política hauria de ser educació

En Jaume Carbonell presenta el seu llibre l’Educació és política a l’associació de mestres Rosa Sensat. El llibre no deixa indiferent per la gran sistematització de tants pensaments i converses que hem tingut durant aquests últims temps. De fet, els esdeveniments que han sacsejat el nostre context i continuen fent-ho, ens han fet necessari i imprescindible el debat sobre l’educació. 

Atemptats de Cambrils i Barcelona, debats en el parlament, referèndum de l’1 d’octubre, manifestacions del 8 de març, presons, exili, requeriments judicials i atacs a alguns mestres... i totes les tensions paral.leles a aquests fets, han posat sobre la taula la urgència del debat: què significa que l’escola ha de ser neutral? És possible la neutralitat a l’escola?  

La Ministra Celaa abans d’ahir ens recordava que és importantíssim que la ideologia no entri a les aules. Però, només que ens posem a pensar una mica asserenadament, veurem com la diferència no vindrà donada per si entra o no la ideologia o si aconseguim la neutralitat de l’espai públic que és l’escola. El veritables dilemes que es plantegen són dos:

La realitat ha d’estar present a l’escola? I enfront d’aquesta pregunta hi ha els que pensen que sí i els que pensen que no. I tots dos entren amb la seva ideologia a l’aula i, manifesten i posen en pràctica activitats, experiències, etc. que estan relacionades amb el seu posicionament.

I la segona pregunta és, l’escola ha de transmetre coneixements per a que l’alumnat els reprodueixi de forma mecànica o tècnica o, simplement, ha d’ensenyar a pensar, ha d’ajudar a l’emancipació de les persones, a créixer, a tenir eines, a saber què faran de les seves vides... I també, en les dues postures, hi ha actituds diferents respecte a les experiències que es donen a les aules, a la concepció del currículum, etc. I, a ningú se li escapa, que l’adoctrinament està relacionat amb la reproducció i la transmissió, i que això forma part d’un paradigma educatiu i escolar sobre el qual s’estan fent molts esforços de renovació. El llibre de Jaume Carbonell està ple d’arguments en aquesta línia. 

·     L’escola no pot ser neutral, perquè en el nostre context hi ha uns Drets Humans que marquen una línia vermella entre els que els respecten, defensen i treballen perquè tothom els gaudeixi i els que no. 

·     La ideologia no es pot abandonar, perquè forma part de la persona i les idees són les que ens mouen a l’acció.

·     L’escola i l’educació no ha de transmetre, inculcar ni reproduir cap coneixement, per imposició. El que va intentar fer l’escola franquista ha de quedar fora de qualsevol proposta educativa. 

·     El currículum ha de ser flexible i permeable, perquè eduquem amb sentit i per a que els nois i noies trobin sentit a la seva activitat escolar. I en aquest currículum hi ha d’aparèixer la realitat. No solament la realitat puntual, més punyent i més significativa, sinó la realitat quotidiana, que és la que ens formula les preguntes que ens ajuden a créixer. 

Una idea final del Jaume que em va semblar d’una gran profunditat i que lliga amb algunes reflexions personals que he fet. L’escola ha d’atrevir-se a pensar un futur diferent. Tothom accepta que hem d’educar per la incertesa i la complexitat. Però ho podem fer amb un propòsit resistent, conformista, adaptatiu a aquesta realitat que ens trobarem o atrevint-nos a pensar el futur més a la nostra mida, més a la mida d’uns drets universals que hauríem de poder gaudir tothom. 

L’escola pot innovar tècnicament, o pot renovar, canviar i millorar, si més no, per imaginar una realitat diferent de la que ens envolta. Aquest és un debat interessant, sobretot si el situem a l’aula, a la planificació i a la concreció del currículum que cada escola ha d’atrevir-se a construir. 

Gràcies Jaume per totes les teves reflexions. 

Potser aquests polítics que fan aquestes grans intervencions en els seus debats (estic una mica escandalitzat del debat de política general que ha tingut lloc al Parlament), o els i les ministres que utilitzen l’argumentació fàcil per estalviar-se matisar i aprofundir, haurien de fer seu el títol d’aquest article. Política hauria de ser educació, intencionadament. De forma, potser, no gaire educativa ja ho patim cada dia.