inici de curs a Palafrugell

 

Converses educatives a Palafrugell.

 Iniciem amb el meu amic Jaume Cela, aquestes converses que tenen com a propòsit, reivindicar algun text pedagògic i conversar a l'entorn de temes educatius. La tria de temes ha estat feta des d'un punt de vista general, però no dubteu que aterrarem als problemes actuals de l'escola. 

I la primera...

Us hi esperem. 

En defensa de la renovació pedagògica

 Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes1. Aquesta frase, sembla que d’origen alcoià, em serveix per descriure uns quants articles que han aparegut en la premsa en els darrers dies. Publicat l’informe PISA s’han buscat les causes dels mals resultats (no de tots, com ens ha recordat en Jaume Funes2) i s’ha volgut sentenciar la diagnosi atribuint-los a una escudella en la qual no falta cap ingredient: el treball per projectes, la fundació Jaume Bofill, Eduard Vallory i l’escola nova XXI, l’educació emocional, l’estabilitat de les plantilles i les places singulars, Rosa Sensat, els Moviments de renovació, Montessori, Decroly i altres històrics educadors, juntament amb els membres de la comissió d’experts, alguns pedagogs que passaven per allí i el Departament d’Educació en pes. Crec que només se salven, curiosament, els sindicats.

Alguns han aprofitat per acabar reivindicant l’escola «prelogse» i, suposo també, la societat, el país, els polítics, els mestres, els alumnes i les famílies dels anys vuitanta que tots saben que van ser les millors famílies, ciutadans, ciutats i polítics que hi ha hagut mai en aquest món.

Com és possible que assentim sentint aquestes afirmacions? Molts d’aquests articles són ofensius per a la majoria de docents. I amb això no vull dir que aquests hàgim d’amagar el cap sota l’ala. Tothom ha d’assumir la seva responsabilitat, però tinc la impressió que s’està carregant el mort a algú que, precisament, s’està deixant la pell per fer les coses millor.

Resulta que totes les propostes de millora (innovació, transformació, renovació…) que s’estan fent, la feina que fan centenars de docents en el seu dia a dia des de l’escola, una gran immensa minoria encara, han estat les culpables del desastre, ja que tots aquests professionals han estat abduïts per les forces neoliberals, conservadores i retrògrades que el que volen i aspiren és que la classe treballadora d’aquest país i, singularment, els seus fills i filles nedin en la ignorància més generalitzada. Mentrestant, s’aprofita aquest enrenou i aquest argumentari i es reivindica mantenir acríticament la tradició i reproduir l’ensenyament transmissor i seleccionador perquè és el que, segons ells, dona millors resultats.

Anem a intentar desgranar-ne alguns dels intríngulis de la qüestió. Fem-ho amb un cert esperit constructiu, encara que no ho sembli. Comencem pels punts en comú.

Que el sistema educatiu té un conjunt d’aspectes a millorar, és evident. És un punt de coincidència entre una majoria de sectors, inclosa l’administració. Coincideixo amb la percepció d’aquests articulistes i tertulians, corroborada per les dades que ens aporten el darrer informe PISA, l’informe PIRLS i l’experiència directa en molts centres educatius. Els índexs d’abandonament, desigualtat i segregació són evidents, encara que estiguin canviant molt a poc a poc. Els resultats en algunes àrees, fent menció de l’ús del català, més que preocupants, però desiguals en els territoris. La desafecció, les malalties mentals, els problemes d’atenció, els índexs de rebuig escolar, els episodis de mòbing i bullying són massa presents i preocupants. I ara, deixeu-me ser una mica frívol: També l’índex de votants de la dreta i l’extrema dreta (nacional i estatal) dintre les classes mitjanes i populars, massa alt, sens dubte, del que podríem pensar després de 50 anys d’educació en democràcia. Alguna cosa no hem acabat de fer bé i es pot millorar. També hi ha moltes dades d’èxit i de propostes sortosament reeixides que ara no enumeraré i que suposen el contrast d’aquesta situació preocupant. Potser amb aquestes dades no estaríem tan d’acord.

Penso que també és compartit entre molts sectors -no sé si amb la mateixa amplitud que l’anterior punt- la idea de com ens agradaria que fos l’escola i quins haurien de ser els seus propòsits. M’atreveixo a apuntar algunes coincidències: una escola democràtica en les seves arrels, amb una gestió participativa i compartida, amb una línia clara i elaborada consensuadament, amb unes famílies participatives i implicades, amb uns bons pressupostos i recursos suficients, amb unes condicions de treball, de coordinació i de formació òptimes per al professorat, en la qual, el conjunt del seu alumnat, assolís el màxim nivell d’aprenentatges, de coneixements, de sabers, en el més ampli sentit de la paraula. En que es respectés la diversitat, es potenciés els valors i la cultura comuns, inclusiva en els seus plantejaments formals i reals. Etc., etc. Podríem fer més llarga aquesta descripció, però potser no és necessari.

Ja tenim els dos extrems: la situació de partida i on voldríem arribar. Si aquests són punts de coincidència, on segurament discrepem és en «com podem avançar cap aquesta escola real, pública democràtica i inclusiva», des de les nostres misèries i èxits compartits i assumits. Com ho podem fer de la forma més participativa possible i generalitzable, esclar. En aquest aspecte és on segurament hi ha discrepàncies que porten als citats sectors crítics a defensar el passat, a reivindicar sense matisos el mamemimomu per aprendre a llegir, l’esforç innat que es treballa, s’imposa i exigeix, l’examen, els suspensos i la repetició com a estímuls per a l’educació dels infants, així com també un ensenyament sense educació emocional, que recuperi la funció exclusiva d’instruir i ensenyar ja que, segons ells, s’ha perdut entre tantes reformes propiciades des que en César Coll va començar a analitzar els problemes del currículum als anys vuitanta.

Al mateix temps que es reivindica el que s’ha fet sempre, s’aprofita per desautoritzar qualsevol intent de renovació. I s’aprofiten les dades que representen un veritable toc d’alerta, per carregar contra els intents de millora que hi ha. Potser m’he perdut en la història i no he sabut veure en aquestes anàlisis crítiques, més enllà de la nostàlgia del passat, propostes que serveixin per enfrontar-nos a l’emergència educativa que se’ns planteja. M’equivoco? Segurament estaríem contents que se’ns oferís alguna alternativa, més enllà del brindis al sol que plantegen el «tornar a ensenyar», «donar importància als coneixements», «practicar la cultura de l’esforç», «ser més exigents», «suspendre i fer repetir, perquè aprenguin la lliçó»…

Una gran discrepància de principi és si els docents ens hem d’esforçar per fer-ho millor o no. Si podem fer alguna cosa mentre no arriben des de dalt els recursos necessaris o la solució màgica. Sembla estrany, però és ben curiós aquesta coincidència, a la inversa, en demanar, exigir i sentenciar que l’absència d’esforç per part de l’alumnat és una de les causes dels mals resultats. Quan es parla d’aquest esforç dirigit als docents, l’exigència no està tan clara des d’algunes veus sindicals, insistint sobretot en l’argument de la manca de recursos i les plantilles o els «nomenaments a dit». És una cosa que no he entès mai. Esclar que la responsabilitat dels docents, com a treballadors és demanar les millors condicions possibles per fer la seva feina. Ningú en dubta. Però, de vegades, crec que no acabem de predicar amb l’exemple… no sé si se m’interpreta, com diu aquell comentarista de la ràdio. Amb l’esforç dels docents, hi podem incloure les responsabilitats que s’assumeixen, la preocupació i dedicació voluntària, l’interès i l’afany de no conformar-se amb els problemes i fer tots els possibles per superar-los.

Una segona discrepància és pensar que fa cinquanta anys lligàvem els gossos amb llonganisses i ara, tot són problemes i desastres anunciats. L’escola en la qual vaig començar a treballar formava part d’un sistema desigual, amb elevats índexs de fracàs escolar, amb abandonament i pèrdua d’alumnat des dels 10 anys, amb analfabetisme funcional i familiar, amb una doble titulació seleccionadora, amb un ensenyament que no responia a les necessitats socials, amb índexs de discriminació, desigualtat, exclusió molt elevats. Amb un «ensenyament» deficitari, memorístic -no que exercitava la memòria, sinó que la pervertia-, que reproduïa un saber unificat, uns valors unificats, basat en uns manuals uniformes i generalitzats de text, plens de masclisme, desigualtat, adoctrinament i valors conservadors i que, a més a més, tenia l’encàrrec de classificar i seleccionar.

Ah! I amb el mamemimomu apreníem a llegir els mateixos que se’n surten avui, sigui quina sigui l’escola on van, i deixava a la cuneta centenars d’alumnes. Ens carreguem les reformes i no volem assumir que, des de la LOGSE, tenim un encàrrec molt complex: que tots i totes, assoleixin els coneixements necessaris en l’actual societat, sense exclusions, sense desigualtats. I que això és el que significa un sistema educatiu en democràcia.

Una tercera discrepància és pensar que avui, podem donar la mateixa resposta a les necessitats d’educació de la ciutadania, que fa cinquanta anys. Això no vol dir que l’escola no tingui propòsits semblants, que els té: garantir l’accés al saber i a uns valors comuns, oferir un espai i un temps comú i segur per a tota la infància i preparar a tota la població per a la seva incorporació a la societat -que no vol dir, una «incorporació submisa», sinó tot el contrari. Els propòsits no han variat. Però el pacte i els compromisos de l’escola i la societat s’han de renovar: les promeses de coneixement, d’equitat i d’emancipació, no s’han assolit. I, ara, ens ha canviat el context: el subjecte és tota la població escolar i, a més, la societat, els models familiars, els mitjans de comunicació, la tecnologia, les interconnexions, la globalització, l’economia, el treball, la intel·ligència artificial, la cultura, la multicultura i la intercultura ens ha canviat profundament la realitat. I si no ho volem admetre tenim un problema. I com que, tant si ho acceptem com si no, les coses són així, a l’escola no li queda més remei que mantenir les finalitats genèriques, però tenir en compte que les condicions han canviat radicalment i el pacte social, potser s’ha de reeditar en altres termes que els que es van utilitzar després de la il·lustració.

No és la meva pretensió justificar, tampoc, urbi et orbi, totes les propostes d’innovació i de canvi que els centres educatius intenten posar en marxa. Soc conscient que en alguns casos s’ha actuat aplicant el canvi com una moda, sense aprofundir en tot el que comportava treballar amb una metodologia diferent. De la mateixa manera que, amb l’anterior sistema també hi havia bons mestres que se saltaven la cultura dominant i «ensenyaven» d’una altra manera. El fil de la renovació pedagògica no s’ha trencat mai, encara que en alguns moments s’ha debilitat i individualitzat molt. Ara potser tenim algunes regles de joc que ens permeten treballar de forma més flexible i reflexionada. El currículum actual si l’entenem com a marc, no com a prescripció, n’és un bon exemple.

Sembla també que, en alguns moments, el que no es vol és que treballem de forma diferent sobretot en les primeres edats. «Els projectes, poden ser bons si s’apliquen més endavant». Però això és precisament entendre la nostra professió d’una manera rígida i protocolitzada. Podríem dir el mateix de la participació: per poder participar cal tenir, com a mínim, 18 anys. I això implica que no es pot treballar mecanismes participatius a partir de l’etapa infantil? Està clar que la recerca es fa en els laboratoris i la fan científics, però, petites indagacions no les podem fer des de ben petits? Els mateixos que ens critiquen que fem el treball competencial substituint l’ensenyament de coneixements, cauen en una gran contradicció quan ens alliçonen que no es poden fer projectes de treball si no es té un ampli coneixement. En tot cas, és una visió quantitativa, rígida i lineal del procés d’aprenentatge de les persones, des que neixen fins que moren, com ens il·lustra cada dia la neurociència amb més evidències. I, a més, aquesta afirmació és, en la majoria dels casos, una interpretació errònia de les experiències que intenten aplicar metodologies més actives, competencials, participatives i d’indagació. Metodologies que no estan renyides amb el coneixement, sinó que el potencien d’una forma molt més funcional i significativa.

Tot aquest fil argumental em porta a defensar la renovació pedagògica, com a intent constant de millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge que tenen lloc en els centres educatius d’aquest país. Perquè ens cal, de nou, escriure i argumentar per seguir donant-li sentit. Una renovació pedagògica que l’entenem com uns intents constants, reflexius i professionals…

• De mantenir les finalitats genèriques de l’escola, però donar una resposta actual a les demandes de la societat.
• De rellegir les necessitats de l’alumnat, per tal de transmetre’ls els sabers que necessiten realment per a sortir-se’n en una societat complexa, agressiva i hostil.
• De canviar metodologies, didàctiques, materials de treball, lectures, ambients i relacions per a fer possible que la majoria d’alumnat trobi el sentit del què passa a l’escola.
• De recuperar velles i belles pràctiques, que van donar resultat en un altre moment i que potser les vam perdre en el món de la moda i la innovació mal entesa (llegir en veu alta, les humanitats, l’art, l’observació de la natura, la conversa, la lectura en llibres…)
• De fer una escola on l’escolta i el treball entre iguals, la cooperació, el treball en equip, la generositat, la implicació, el rigor, l’esforç i el plaer… siguin valors del seu funcionament quotidià.
• De reivindicar cap a fora, sense descans, radicalment, tot allò que millora les condicions de treball, mentre que, cap a dintre, es treballa en silenci, constantment, per l’aprofitament dels recursos i la potenciació de totes les qualitats que es disposen.
• De no conformar-se, ja que la primera condició per fer un ensenyament que begui de la crítica, és aplicar-se-la a un mateix, al seu desenvolupament professional, a les seves pràctiques, al seu dia a dia.
• De buscar en la reflexió sobre la pràctica i la cooperació entre l’equip, la millor manera de superar les dificultats i aprendre tots plegats a oferir una educació -ensenyament i aprenentatge- millor per a tots i cadascun dels alumnes.
• De compensar les desigualtats evidents, oferint allò que cada infant necessita, de forma personalitzada.
• D’utilitzar tots els recursos a l’abast, siguin els que siguin, per aquests propòsits genèrics.
• De practicar constantment una certa insatisfacció, amb la consciència de participar en un procés inacabat, imperfecte i, per tant, viu i en procés de creació.

La renovació pedagògica ha estat i és l’intent de millorar de forma radical i profunda l’ensenyament que reben el conjunt de la població escolar, perquè puguin millorar els seus aprenentatges de forma generalitzada. La renovació pedagògica vol donar resposta a la necessitat de que l’accés al saber sigui el més generalitzat possible i que l’aprenentatge que fa cada alumne, tingui un caràcter significatiu i emancipador. La renovació pedagògica, avui, és una de les garanties que no ens quedarem de braços plegats davant les emergències educatives que s’estan plantejant.

I, pel seu component col·lectiu, és una oportunitat també d’establir àmbits de cooperació, més enllà de l’aula, més enllà també del centre educatiu. La renovació pedagògica té un component de grup que la fa una de les eines que cal preservar i potenciar si volem realment plantejar canvis a mitjà i llarg termini en aquesta institució clau per a la societat que es diu escola.

Revisem propostes. Canviem estratègies. Avaluem resultats. Però no matem el missatger en l’anàlisi. Si coincidim en la diagnosi i en les finalitats, treballem per posar-nos d’acord en la manera d’avançar. És una responsabilitat social i política que hem d’assumir.

1En castellà és allò de «Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…»

2https://diarieducacio.cat/sense-ganes-danar-a-linstitut/

Article publicat al Diari de l'educació. Gener de 2024. https://diarieducacio.cat/en-defensa-de-la-renovacio-pedagogica/

Alguns apunts sobre oportunitats, immobilismes i la necessària cooperació entre centres

 

Alguns apunts sobre oportunitats, immobilismes i la necessària cooperació entre centres.

Fa setmanes que només llegeixo articles sobre el col·lapse educatiu al nostre país, i als països de l’entorn. Tertulians opinen, sentencien, distorsionen… Polítics es preocupen, aprofiten, escombren cap a casa, fan d’oposició o demagògia… Pedagogs i mestres s’enfaden, jo ja ho havia dit, jo ja ho havia anunciat, és només la punta de l’iceberg, falten recursos… Sindicats i famílies, conselleres i directors generals… experts en general, tots tenen les dades, l’anàlisi i la solució. Els resultats de PISA es poden interpretar de moltes maneres, segons la intenció i el propòsit.

Fa temps que penso que el col·lapse és una emergència que ens l’hem de prendre seriosament, relacionada amb la predicció científica sobre els nostres sistemes ecoambientals. És una amenaça creïble que ens canviarà les vides -ja ho està fent- en un termini més o menys curt o mitjà. Per tant, no m’agradaria semblar massa superficial o ingenu en parlar de col·lapse educatiu quan el que veritablement ens hauria de preocupar -també a l’hora de definir l’educació dels propers vint anys- és l’altre. Yayo Herrero hi ha reflexionat amb molta profunditat.

Però vet aquí que abans que el nostre sistema de vida s’enfonsi, el que veiem és que l’escola s’està enfonsant. Hi ha un desastre anunciat: escola inclusiva, diversitat, segregació, desigualtat, abducció tecnològica, crisi de comprensió lectora, augment de la cultura de desvaloritzar la cultura, etc. I PISA no ha fet més que destapar la caixa dels trons com, en un altre moment, ja ho va començar a fer la pandèmia. Malgrat tots els informes que s’han fet en els darrers anys, malgrat tots els esforços i documents de propostes, malgrat les promeses ressuscitades per consellers, ministres i directores i directors generals, malgrat petits indicis que hi poden haver canvis reals, d’experiències anticipadores que, amb pocs mitjans, però amb molta perseverança, estan duent a terme alguns centres educatius, etc., la impressió generalitzada és que no sortim d’un cert immobilisme, les xifres de resultats s’encallen o s’agreugen i mostren unes estadístiques que no ens satisfan.

Només cal afegir el circ protagonitzat per alguns eurodiputats analitzant els resultats de la immersió, o les ingerències dels jutges que, amb l’argument de fer complir la llei (?), ens indiquen com hem d’aplicar el currículum lingüístic a les aules. En resum, l’ambient general que es respira en els centres és de molta feina feta però, a la vegada, preocupació i desànim.

Per a més «inri», un darrer article llegit alerta que les anàlisis crítiques i/o negatives sobre el sistema, afavoreixen més la falta d’expectatives, és a dir, que tenen una influència en els mateixos resultats.

Sabem què es podria fer, i no ho fem. Diem, prometem, sentenciem les mesures necessàries i no les posem en marxa o no hi destinem recursos suficients. O, sense gaire convicció, deixem que se les creguin quatre voluntaristes que intenten posar en marxa propostes de canvi i millora, amb o sense recursos. Sovint en condicions clarament millorables i amb poques possibilitats de ser sostenibles amb el temps. És a dir, la feina callada de tants docents, equips directius, comunitats educatives que, dia a dia, fan canvis reals i tangibles, encara que siguin efímers en el temps.

Les institucions, al marge de les escoles i els instituts, estan cadascuna presonera de les seves pròpies rutines i mancances. Els sindicats segrestats pels drets corporatius i els discursos sobre la manca de recursos. Les famílies, preocupades pel dia a dia, amb reivindicacions puntuals i amb un percentatge molt important de minoria silenciosa. L’administració presonera del curt termini, de la política del tuit i de la necessitat de resultats immediats. Els moviments de renovació pedagògica i altres entitats amb una incidència mínima en el sistema, amb un discurs pla, instal·lats en l’activisme i a remolc de les propostes de l’administració. I l’escola pública aïllada en bombolles sense nord comú. I l’escola privada amb la doble imatge de servei públic i institució segregadora amb afany de lucre i control ideològic.

Ja sé que és una anàlisi una mica demagògica i molt negativa, però estic convençut que algú em donaria la raó encara que fos amb la boca petita.

Tothom coincideix, en aquesta situació, que és un moment d’una gran complexitat. La Conselleria ha proposat que una comissió independent faci un informe sobre la situació actual i una proposta de mesures a prendre el curs vinent, juntament amb mesures a mitjà i llarg termini. Benvinguda sigui la idea. La presència de professorat en exercici és una garantia que es parlarà de temes reals. Esperem que les conclusions siguin enriquidores del debat i donin llum al Departament d’Educació i a la comunitat educativa de les mesures que cal prendre. El resultat del treball de la Comissió, passat pel sedàs del Consell d’Educació de Catalunya, esperem que sigui, no solament un document d’intencions generals, sinó també una proposta pràctica, que es dugui a terme i tingui repercussions en el dia a dia de les escoles.

En aquest context m’atreveixo a fer dos suggeriments. El primer fa referència als aspectes centrals que cal abordar, i que constitueixen els punts importants que poden donar un tomb a la situació, a mitjà i llarg termini. Pensar que la situació es pot revertir en un, dos o quatre anys és, ben bé, somiar truites. Com podeu veure, no vull ser menys i també goso oferir la meva llista, una més, fruit de la meva limitada experiència.

La llista la constitueixen apartats amplis sobre els quals cal afinar molt bé, veure què s’ha fet fins ara, analitzar perquè no ha funcionat i, en tot cas, proposar canvis de direcció o noves mesures. I no oblidar-se d’aconseguir la implicació de tothom, consensuant les mesures a prendre. Són els següents:

* Cap on va l’educació, cap on va l’escola, quin paper li assignem. És un debat que no es pot fer de forma immediata, però que cal situar per la importància estratègica que té.

* La formació dels docents, inicial (teoria i pràctica) i permanent (reflexió sobre la pràctica i teoria), la relació escoles–universitat i la configuració de la funció pública (accés, avaluació, equips docents, carrera docent).

* La formació dels equips directius, substituint la gestió gerencial, per la gestió pedagògica.

* La descentralització del sistema, repensant la participació dels ajuntaments, i creant petites zones educatives en els que es treballi amb recursos i competències, i s’articuli la cooperació i els projectes comuns entre centres educatius. I la desburocratització del sistema.

* Aprofundir en un currículum orientatiu i comú, i en una nova manera d’entendre i aplicar l’avaluació del sistema (alumnat, docents, sistema). Superant debats actuals improductius: competències versus continguts.

* Suport real, suficient i efectiu, dintre i fora d’escola, per garantir polítiques compensatòries, equitatives i inclusives.

Em direu que no hi ha mesures a curt termini i que tot incideix en les condicions i accions que, des de fora, cal fer per millorar la resposta, a mitjà i llarg termini. Potser teniu raó. Per això reivindico també, el mínim soroll, la tasca invisible, subtil, pas a pas, a poc a poc… I que no acabi la feina d’estudi en dos mesos, en els quals es poden avançar línies estratègiques, però que cal una continuïtat perquè arrosseguem una situació que es va covant des de fa vint o trenta anys. Això sí, d’entrada, no marejar més als centres amb més requeriments. Per tant, mentre esperem el mitjà termini en què anirem desplegant i perfilant les propostes de l’anterior llista, pacients per veure com van canviant les coses a poc a poc, fer alguna cosa important, si voleu per començar l’any vinent: donar espai i temps a les escoles i els mestres perquè puguin assumir els nous reptes. I això vol dir plantilles, menys pressió i burocràcia, disminució de ràtios i suports específics i implicació i compromís. Potser aquesta és la part més difícil perquè s’ha d’implementar, sobretot amb confiança, seguretat. Amb això caldrà esperar una resposta positiva i més compromís per part dels centres educatius. Administració i centres, doncs, hauríem d’estar a l’altura.

Sense aquestes condicions prèvies i paral·leles, per molt encertades que siguin les propostes generals, no hi haurà canvi possible, ni implicació dels agents implicats. O no tindran la repercussió que la societat reclama.

En el segon aspecte m’adreço a l’Administració, per una banda, i als Moviments de Renovació Pedagògica i altres entitats que puguin tenir propòsits semblants, per l’altra. La qüestió que vull plantejar és la necessitat d’un lideratge clar, si voleu distribuït, transparent i participatiu, per al canvi i la millora del sistema. Des de l’administració, primer responsable que tot funcioni, però també des de la comunitat educativa. I penso, humilment, que no tenim, en aquests moments, cap dels dos puntals. La Conselleria ha començat a treballar, però ho ha de fer amb més intensitat i cura, i si no que pregunti la reacció que han tingut les dues darreres cartes que ha enviat als docents i a les famílies. Hi ha bona voluntat, però cal perseverança, sobretot continuïtat, llums i fermesa.

Des de la comunitat educativa, tampoc hi ha aquest lideratge. Els sindicats, les associacions de famílies, els MRP, Rosa Sensat, els col·legis professionals, les fundacions… es mouen en reflexions i propostes aïllades, sectoritzades, corporatives… amb ressò mediàtic, però amb influència encara mínima.

Quines experiències tenim de referència? Si mirem una mica enrere, els intents que s’han fet en aquesta línia en els últims cinquanta anys, han estat importants, però han tingut un resultat desigual. Per exemple, als anys 70, el moviment educatiu va tenir un gran lideratge a l’entorn del document Per una Nova Escola Pública, que va tenir una gran influència fins a l’aplicació de la LOGSE la dècada dels 90.

Des del 1996 fins al 1999, es va realitzar el Projecte 100 mesures i el Congrés de la Renovació Pedagògica que va agrupar la majoria d’entitats de la comunitat educativa. Els resultats ja no van ser tan decisius. L’administració va ignorar-los completament.

Recentment, hem tingut dos intents més: la proposta d’Escola Nova XXI i el Congrés d’Educació Pública de Catalunya, més minoritaris o sense tant suport. El primer amb crítiques molt radicals, al meu parer injustificades, des d’alguns sectors. Encara que van comptar, sobretot el primer, un cert suport de centres educatius, cap dels dos ha tingut el ressò que necessitaven, ni el suport a nivell polític o de les entitats educatives, que podien estendre i consolidar les seves propostes de canvi i millora en el Sistema Educatiu català.

Penso que és hora de començar a treballar per un nou lideratge. La comunitat educativa ha de sortir de les seves bombolles corporatives i plantejar els reptes de futur i les propostes que té respecte a l’educació, consensuar-les i crear espais de cooperació i aliança que les facin possibles. I, avui a diferència dels anys 70, que el moviment va ser iniciativa del professorat present a les escoles d’estiu o dels anys 90 en què la iniciativa va partir de la majoria d’entitats i institucions educatives, ha de basar-se en un moviment d’escoles, fonamentalment d’escoles públiques (centres educatius de totes les etapes). Escoles públiques que es plantegin la necessària renovació del discurs, proposin un programa de transformació a mitjà i llarg termini i reconstrueixin aquest lideratge que fa temps que hem perdut. I les entitats de la comunitat educativa han d’impulsar i crear les condicions perquè sigui possible.

Tenim exemples en la història recent: l’experiència del CEPEPC, el Secretariat d’Escola Rural o les escoles de nova creació en els seus inicis. No sé si els MRP voldran rellegir la seva identitat i les seves propostes en aquesta línia. O sorgirà alguna altra institució que articuli un nou pal de paller del conjunt de la comunitat educativa a l’entorn dels canvis necessaris i que promogui el moviment al voltant d’escoles i instituts. O seran el conjunt d’entitats de la comunitat educativa que, al marge de la competència entre elles, facin aquesta aposta de futur.

El camí pot ser complex i no podem esperar canvis immediats. Estic convençut que podria ser un nou moviment que donés pas a un nou lideratge, i que fos una via per recuperar la iniciativa i fer front sobretot a les emergències educatives, també amb el seu rerefons i relació amb la resta d’emergències socials i ecològiques. Una nova coordinació d’escoles (com a institucions que representen comunitats educatives) pot ser un gran motor de transformació, amb força i influència davant la societat. No podem oblidar que l’escola no resta al marge del món i dels seus problemes i emergències, sinó tot el contrari i que, qualsevol millora social, necessita l’escola i l’educació perquè es pugui estendre i consolidar.

Article publicat al Diari de l'educació, gener de 2024. 

Carme Ripoll, Joan Escolar: dues vides compromeses amb l’educació

 La Carme i el Joan em sembla que no es coneixien. Soc el vincle que els uneix en aquest article. Tots dos han mort el passat mes de desembre, amb circumstàncies semblants i diferents a la vegada. Tots dos estaven jubilats, que no retirats de circulació.

La Carme, amiga, companya i mestra de primària als anys setanta a Santa Coloma de Gramenet, i també a Esparreguera, Binissalem i Palma. Mestra i mestra de mestres. I després mestra a casa seva i a qualsevol lloc on se li demanava la seva col·laboració.

El Joan, del que no sé la seva trajectòria completa, el conec de la seva petjada a Casa Nostra, una institució modèlica a Sudanell, escola, taller i residència d’un conjunt de nois i noies que, per raons diverses, tenen algun tipus de discapacitat.

En Joan va ser «director tècnic» de Casa Nostra des del 1990, tot i que va començar a treballar-hi deu anys abans. Com ens enganyen les paraules! Director tècnic a Casa Nostra vol dir fer tots els papers de l’auca. El recordo preocupat sempre per la darrera subvenció que no arribava, per la burocràcia que ofegava la institució, per la manca de recursos, per les retallades del 2009… Mai conforme amb l’atenció rebuda des de dalt i sempre atent a les possibles vies d’ajuts i suports a la seva institució. Sempre que ens vèiem m’explicava els entrebancs en què es trobava, les incomprensions o les bones paraules amb què es trobava amb les seves relacions amb els de «Barcelona», en la seva defensa constant dels drets de les persones més vulnerables.

En Joan no era solament un gestor. Em sembla que la primera vegada que el vaig conèixer, va ser fent la paella de la Festa Major, en un acte en què famílies, educadors i residents, celebràvem l’inici immediat de l’estiu: amb un bon dinar i música en directe, amb parlaments i, com no podia faltar, una missa a l’aire lliure. I quan dic fent la paella, vull dir «tècnicament» això: posant l’arròs i remenant perquè no es cremés, i ballant amb els residents o atenent a tothom que passava aquell primer diumenge de juny per les instal·lacions de Sudanell.

Joan Escolar | Cedida

En Joan sabia transmetre la justa relació que havíem de tenir amb les persones residents a Casa Nostra, fos quina fos la seva dificultat. En el tracte demostrat, en l’afecte amb què parlava i donava instruccions, sempre des de la cordialitat més extrema. La seva presència donava confiança a tothom. Els seus parlaments sempre tenien aquell punt d’homilia ben entesa, de celebració, de propòsit aconseguit. Amb el benentès que el propòsit era sempre millorar la institució i l’atenció a les persones que hi vivien i hi convivien, a pesar de totes les mancances i entrebancs que hi havia.

Amb la Carme ens vam conèixer en el temps que la militància política i pedagògica anava paral·lela. Teníem la convicció que anàvem a canviar el món i que, si canviàvem l’escola, ja havíem fet un pas endavant. Militants a partits d’allò que s’anomenava extrema esquerra, convençuts que la revolució l’havíem de començar a l’aula, oferint uns bons aprenentatges als nostres alumnes, obrint portes i finestres a una escola estatal heretada del franquisme, que aspirava a ser, amb majúscules, una Nova Escola Pública. La Carme es va anar especialitzant amb aspectes lingüístics i comunicatius, i al final de la seva trajectòria, va ajudar individualment i col·lectivament, a superar les dificultats a molts alumnes als quals l’escola no podia donar tot el suport o l’atenció individualitzada que necessitaven. De canviar el món, vam passar a fer possible petits canvis en les persones que acompanyàvem o en les institucions amb les quals treballàvem. El principi de la realitat ens empenyia a treballar en aquest espai sense oblidar, en cap moment, aquells bells propòsits de joventut.

El Joan va saber combinar la gestió i organització en un centre residencial de màxima complexitat, amb una direcció pedagògica avançada, compartida amb el seu equip. Va convertir Casa Nostra, amb la fundació ASPROS, en un bon model que vetllava per una atenció integral de nois i noies amb dificultats o discapacitats. El seu afecte, les seves relacions estretes amb tots ells van ser un testimoni constant de com s’ha d’entendre la tasca d’una persona que té l’encàrrec i la responsabilitat de dirigir un centre d’aquesta complexitat. He tingut la sort que la meva germana ha gaudit de la vida en aquest centre durant més de trenta anys. Avui, que ja és una persona d’edat avançada, continua tenint a Casa Nostra, la seva Casa amb majúscules, amb uns companys i companyes i uns educadors i educadores que conformen la realitat de la seva vida quotidiana.

Carme Ripoll | Cedida

La Carme tenia una opinió pedagògica que manifestava amb contundència, segurament com a reminiscència dels seus anys de militància i fruit, però, d’una dilatada experiència, que en els darrers anys va estar dirigida cap als més desafavorits. Tenia una gran capacitat d’escolta, d’observació i, per tant, sabia orientar-se en la curta distància per intuir, saber i aplicar quina era la millor manera d’ajudar a cadascun dels nois i noies, des de la proximitat, la calidesa de la relació i la fermesa en transmetre la importància del saber i del coneixement. Ho he pogut constatar de nou en uns petits vídeos enregistrats amb alguns dels seus alumnes que, el dia del seu comiat, ens feien aparèixer les llàgrimes als ulls.

La Carme i en Joan, han estat dos mestres excepcionals. Una dada important a tenir en compte és que cap dels dos, en tots els anys de la seva vida laboral, van demanar o van veure recompensat el seu compromís personal amb els nois i noies i amb l’educació. Tots van tenir una nòmina a fi de mes, però el plus que significa la seva implicació va ser conseqüència de la seva voluntat, de la seva llibertat per entendre així la professió, pel seu amor desinteressat per les persones i per la confiança en què tothom té dret a adquirir els aprenentatges que necessiten per a la vida, disposant d’un espai i un temps per a ser ciutadans de ple dret.

Tots dos van posar la seva vida professional a disposició d’un servei públic: aquell que treballa cada dia per oferir una educació, en el més ampli sentit de la paraula, a totes les persones que més ho necessiten, sense cap mena de discriminació. En Joan en una institució privada amb vocació de pública, Casa Nostra i, en el cas de la Carme, directament en escoles públiques.

El Joan i la Carme no deixen de ser dos mestres anònims, coneguts per les persones que han compartit amb elles aquests tots els seus anys de vida. Cap dels dos ha deixat testimoni escrit de la seva experiència, de les seves lluites, dels seus encerts ni dels seus fracassos. La seva petjada corre el perill de perdre’s en la memòria. Només les persones que en van gaudir directament, poden manifestar la seva satisfacció i poden recuperar part de la seva experiència i del seu mestratge.

Tota la resta representa un cert fracàs del sistema. D’un sistema que malbarata recursos i experiències, que intenta burocratitzar i tecnificar la vida laboral, convertint-la en una feina encarcarada que ha de respondre a uns paràmetres establerts i que no deixa espai per a la valoració ni el traspàs d’experiències que són d’una gran vàlua. La jubilació acaba amb la vida laboral i tot el que passi a partir de llavors, es dirigeix cap a l’oblit. I ho dic en un moment en què valoro, més que mai, la importància de la implicació i la passió per la professió, com a manifestacions del nostre compromís ètic.

On van a parar aquestes experiències, aquests sabers acumulats durant tants anys, i que són tan importants? Com dèiem, a cap lloc, si exceptuem els que van saber compartir en tots els moments de pràctica pedagògica i educativa. Els que hem tingut la sort de fer-ho, segur que en sortim beneficiats, perquè una de les millors maneres que tenim els mestres per aprendre, és fer-ho a partir del testimoni dels que conviuen i treballen al nostre costat.

Amb la Carme i el Joan m’agradaria retre homenatge a tots els mestres que, en llocs diferents de treball o comandament, han desenvolupat una tasca educativa, callada i constant, més enllà de la que figura formalment en el contracte i que hauríem de saber valorar professionalment i socialment. Un homenatge a la seva consciència clara de què vol dir ensenyar i educar en un món com el nostre, consciència que hauria de poder traspassar-se per formar part indissoluble de la nostra professió.

Article publicat al Diari de l'educació, gener de 2024. https://diarieducacio.cat/carme-ripoll-joan-escola-dues-vides-compromeses-amb-leducacio/

Estiu (Sa Riera)

 

SOULÈVEMENTS DE LA TERRE

Sobre el ataque a los ‘levantamientos de la tierra’ en Francia

El Gobierno de Macron inicia una ofensiva legal contra el movimiento ciudadano que reúne ya a más de 100.000 personas en defensa del territorio.

Estiu

 Fa dies que penso que l'estiu ja no és el que era. Per un fet ben simple: cada vegada hi ha més persones que volen que s'acabi aviat. La calor que patim és excessiva i el malestar que produeix fa que una enyorada estació esdevingui un període que com més ràpid passi millor. 

Escric poc al bloc. Això m'ha passat en tots els períodes en que estic embolicat amb altres textos. És el que em passa en aquests moments. El llibre sobre l'Escola Pública que vaig començar un cop acabada l'exposició, m'ocupa totes les hores d'escriptura i moltes de lectura. 

Però malgrat tot, segueixo llegint, i segueixo reflexionant sobre aquests temps difícils que ens ha tocat viure. 

El Bloc, sovint, ha estat una mena de diari personal del que passava al meu voltant. Vull provar durant un temps recollir referències de reflexions sobre tots aquests temes que ens preocupen, relacionats amb les emergències ecosocials i climàtiques que estem vivint. 

Més que idees pròpies, idees que trobo valuoses, interessants i suggerents. A veure si la constància m'acompanya. 

Sa Riera, abans del desastre.

Intersecciones entre espacio, tiempo y corporeidad

 

Els Moviments de Renovació es repensen després de 40 anys

Dos processos paral·lels de reflexió s’han iniciat a Catalunya, amb diferents orígens i plantejaments però, a la vegada, amb moltes similituds. La Federació de MRP va iniciar un simposi el curs passat (https://www.mrp.cat/inici/t/25/simposi-de-renovacio-pedagogica) intentant revisar plantejaments i organització i, aquest curs, Rosa Sensat, impulsa un «repensem-nos» per fer front a una crisi profunda com associació (https://www.rosasensat.org/el-moviment-dels-i-les-mestres-direccions-i-cruilles/). El de la Federació és un més dels projectes en curs; el de Rosa Sensat, segurament amb el detonant de la seva situació econòmica, té unes característiques més decisives, ja que es planteja directament el futur i la viabilitat de l’entitat. La Federació no es planteja la viabilitat, sinó que en un simposi fruit de diverses tendències en el que, amb unes finalitats molt diversificades, es planteja una reflexió sobre aspectes relatius al contingut del programa (currículum, professorat, etc) i vol posar sobre la taula , indirectament, el paper de la Federació i dels MRP en la situació actual.

També d’altres Moviments de Renovació han iniciat una reflexió en la mateixa línia. La Federació de MRP del País Valencià, organitzava el 14 de gener unes Jornades amb objectius molt semblants (https://www.youtube.com/watch?v=AyRp2SatlAE&t=165s). I la Confederació de MRP organitza el seu «Encuentro» anual amb els mateixos propòsits.

Al marge de les diferències en els ritmes, les necessitats específiques i els plantejaments, crec que són processos que responen a la necessitat de fer un aggiornamiento d’una idea, que, amb més de 100 anys de recorregut, va repensar-se als anys 70/80 i que, ara, l’evolució del context social, polític, econòmic i mediambiental, porta a la necessitat d’una nova transformació. En el cas de Rosa Sensat com una manera d’intentar sobreviure en una situació molt delicada; en el cas de la Federació per respondre a una demanda de debatre el què i el com de la Federació i els MRP o d’intentar tenir unes propostes més elaborades. En el cas dels altres MRP, per raons similars derivades de la crisi de militància organitzativa i de presència dels MRP com a referents de la renovació pedagògica en el si de la comunitat educativa.

Participo en els processos de RS i la FMRP. He estat vinculat a la seva història des dels anys setanta i em preocupa i m’interessa la seva continuïtat en el si de la comunitat educativa. Una primera reflexió que em faig és que perquè arribi a uns bons resultats, cal que les decisions i la línia que s’elabori a partir d’ara hi tinguin protagonisme essencial les noves generacions, és a dir, les que formen els i les mestres en actiu. Ells i elles han de ser els que perfilin quin ha de ser el present i el futur dels MRP. En el procés de RS hi ha gent molt diversa, persones que no han viscut el procés històric dels MRP, algunes vaques sagrades... En el cas del simposi de la Federació, la participació fins avui ha estat molt petita i desigual en funció de cada MRP.

Una segona reflexió és que el que cal en aquests moments no és tornar a fer els mateixos debats que vam fer als anys setanta i vuitanta. Potser els temes es repeteixen, però cal fer un debat actual que tingui en compte, encara que sigui per a no caure en els mateixos errors, el que ja es va discutir, el que ja es va acordar. I pels que no ho han viscut hi ha una manera molt fàcil de fer-ho que és llegir la documentació d’aquests anys. En aquell moment històric es va reflexionar sobre molts aspectes, es van treure conclusions, unes encertades i unes altres potser equivocades. No cal fer ciència ficció. Però l’error es l’única manera d’avançar i el que no seria molt productiu seria tornar a pensar-ho tot com si comencéssim de zero.

Als anys setanta llegíem, entre molts d'altres, els llibres de Galí (sobre les institucions educatives a la segona república), la tesi de Pallach (sobre els mestres a principis de segle XX), o els treballs sobre història de l’educació (que feien Jordi Moners, Mariona Ribalta o Pere Carbonell). Ho fèiem no per copiar res però si per veure què havien reflexionat i què havien dit aquestes i moltes altres persones. Vam intentar repetir poc i vam reinventar moltes coses intentant donar resposta, segurament a les mateixes preguntes, però en un context absolutament diferent. No sé si avui, podem demanar un exercici semblant.

Les meves reflexions, per tant, no pretenen criticar cap dels processos i l'última cosa que voldria es que s’interpretessin com una voluntat de posar rodes a la reflexió encetada. Sóc conscient que la meva visió és parcial, fruit de la meva experiència també parcial i que, en aquest sentit, desconec molts aspectes que probablement també han influït en l’evolució fins arribar a la situació actual1.

Crec, en tercer lloc, que la necessitat de pensar i buscar una alternativa compartida entre tots els MRP (en els que incloc RS) és essencial. Tenim en comú un camp de pensament pedagògic, de posicionament i mirada sobre l’escola i l’educació que ens porta a pertànyer a un mateix univers -Wittgenstein parlaria d’aire de família- que ens porta a pensar que no podem disgregar efectius. Formació, currículum, participació, democràcia, inclusió, diversitat... són camps de reflexió i acció comuns i val la pena, en allò que és més terreny de principis, arribar a consens, deixant el dissens creatiu als aspectes més concrets i contingents.

Per acabar, una quarta reflexió. Penso que és molt important buscar fórmules organitzatives, funcionaments i maneres d’abordar els problemes educatius des d’una perspectiva nova i que això sigui definit pels mestres en actiu, no per les persones que vam fundar els MRP en els anys vuitanta. I, entre d’altres aspectes de contingut pedagògic, crec que cal resoldre una contradicció important: les associacions – moviments són d’adscripció individual i, avui, la Renovació Pedagògica té un component institucional central (de les escoles i altres institucions docents). Aquest és un element en el qual aprofundiré més endavant.

Potser el que m’agradaria és difícil de realitzar i d’aconseguir. Però, és evident que només som capaços d’actuar per allò que és difícil -fins i tot, potser, impossible- i que ens fascina d’alguna manera.

A continuació intentaré donar elements de reflexió, acompanyats d’algunes dades històriques que crec val la pena recollir.


Algunes dades de la història dels MRP

Les dades històriques no han de servir per condicionar res. Però fer un replantejament sense tenir en compte alguns elements del passat, com he afirmat al principi, tampoc no és molt eficaç. Venim d’on venim. I, encara que sigui per conèixer els arguments que en el seu moment es van fer servir, val la pena tenir-ho en compte. Repeteixo, això no invalida que puguem fer una reflexió que trenqui esquemes i faci també un «començar des de 0» amb el passat. Però potser aquest trencament l'hauríem de fer plegats, més que buscar cadascú la solució...

A l’estiu del 80 es produeixen diverses reunions per promoure una coordinació de tots els grups de mestres que començaven a organitzar-se a les diferents comarques. Alguns propiciats per persones vinculades a Rosa Sensat, d’altres al voltant d'Òmnium cultural, algunes des dels primers ajuntaments democràtics, i unes altres com a producte de grups de mestres d’escoles que es reunien en territoris per organitzar activitats de formació (fonamentalment les escoles d’estiu).

Malgrat aquesta origen divers, als anys 80 hi ha un reconeixement específic de que tots aquests grups, de procedència tant diversa, són MRP2, i així en dona testimoni la literatura pedagògica de l’època.

Al 1981 havia començat a impulsar-se una coordinació entre els grups de mestres (a partir d’unes trobades que tenen lloc a l’estiu del 81 de mestres del Maresme, Lleida, Girona, Rosa Sensat, Santa Coloma i Granollers... ) i el 20 de novembre del 1981, a l’escola Lluís Millet de Santa Coloma de Gramenet, té lloc la primera reunió d’aquests Grups. Assisteixen a aquella reunió 17 grups de mestres de naturalesa diferent, repartits per tota la geografia del país.

Després de 3 anys de reunió de la coordinació de grups de mestres, arribem a les I Jornades (Roses, novembre del 1983) i definim els MRP3. Una definició que es matisa, amplia i completa al Congrés estatal dels MRP4, celebrat a Barcelona al cap d’un mes. Entre altres temes, en aquests dos grans encontres es defineixen les característiques concretes que han de tenir els MRP (característiques, funcions, relacions amb l’administració...).

En un primer moment, a Catalunya, s’havien autoanomenat grups de mestres. Amb la proposta de la nova nomenclatura, Moviments de Renovació Pedagògica, es volia insistir en dos aspectes: el caràcter de moviment, que podia agrupar a persones associades o no amb l'èmfasi posat en la idea de crear opinió o de ser també una corrent d’opinió amb voluntat d’incidència. I, substituir mestres per renovació pedagògica, obria la participació de professionals d’altres etapes, fins i tot a persones que treballen en altres àmbits educatius no formals, o persones en general interessades en el fet educatiu.

En el Decret de creació del Consell Escolar de Catalunya es parla de dues places pels Moviments de Mestres per la Renovació Pedagògica, insistint en la paraula mestres, d’una llarga tradició a Catalunya.

Al marge de disquisicions lingüístiques, les característiques d’aquestes organitzacions les resumim en els següents aspectes:

* Són entitats que es vinculen a un territori

* Son espais de reflexió i acció pedagògica

* Es plantegen reptes educatius i, a la vegada, socials i polítics. Volen incidir social i políticament.

* L’escola pública catalana és l’eix de contingut pedagògic, juntament amb la renovació pedagògica.

* Es reafirma la independència respecte a qualsevol administració, però s’impulsen relacions amb totes elles5

* Impulsen una coordinació estable entre els diferents grups (confluència al 1986 a Lleida amb la fundació de la FMRP, amb Rosa Sensat a la junta).

* Fan un servei a la comunitat i ofereixen activitats de formació, dinamització educativa, serveis diversos, etc., obertes tant als membres dels grups com a les persones del seu context.



Penso que cadascuna d’aquestes característiques, són articulades a partir d’hores de reunió, en les que es posen en contacte realitats que tenen característiques comuns i contextos diferents. El que és interessant és que hi ha la voluntat i el compromís de llimar diferències quan calgui i mantenir la diversitat sempre que no sigui en relació als compromisos clau. A més hi ha la consciència de que cal ajuntar esforços com més millor.

Seria interessant rellegir les actes d’aquestes reunions en les que es reflexiona sobre la possibilitat de crear un Col·legi Professional, la vinculació o autonomia dels grups de mestres amb l’administració -sobretot la local-, la participació en els MRP de mestres o educadors que treballin a l’escola privada6 o les possibilitats de crear estructures organitzatives a nivell estatal.7

També hem de constatar que, en aquests moments, hi ha una situació en certa mesura còmode, ja que s’ocupa un espai en el que hi ha molt poca competència i els acords són fàcils. Tant a nivell de formació permanent (el camp inicial i per excel·lència dels MRP) com en altres aspectes més polítics i socials.8

Com element que cal tenir en compte, sobre el que després m’estendré, és l’existència de dos organitzacions de centres educatius, lligades a les idees que s’impulsaven des dels grups de mestres. Una és el Secretariat d’Escola Rural, que es crea als anys 70 per donar resposta a les necessitats específiques en aquest context, de les petites escoles rurals que resisteixen per no ser «concentrades» i que representen, seguint una llarga tradició a casa nostra, nuclis de renovació pedagògica constant, lligades a entorns concrets. El seu moviment, ja plenament coordinat amb la resta de MRP donarà lloc a una nova legislació a finals dels anys 80, que articularà les Zones Escolars Rurals, després d’uns anys de funcionament alegal d’aquestes zones escolars. La segona és la coordinació escolar, coordinació d’escoles que, des de la iniciativa privada, intenten des dels anys seixanta impulsar un ensenyament renovat pedagògicament i lligat a la identitat nacional. La seva relació amb la creació de AAPSA (la primera entitat que donarà aixopluc als mestres que fundaran Rosa Sensat) és evident. Aquesta coordinació escolar, donarà lloc anys més tard a la creació del CEPEPC, associació d’escoles privades que es plantegen el seu pas a l’escola pública com un dels seus propòsits claus.


Del 83 fins ara, han passat moltes coses. Ens ha canviat la societat, l’administració i totes les seves institucions. No m'estendré en aquests canvis, que són d’una gran dimensió, i val la pena tenir-los en compte. Situaré només quatre aspectes: 1. L’aparició de les tecnologies de la comunicació que ha capgirat la relació de la ciutadania amb el coneixement. 2. La importància que conceptes ( subjecte dei reivindicacions ) com diversitat, equitat i inclusió han aparegut en el sistema escolar i educatiu actual. 3. L’aparició (i per tant incidència i competència) d’una gran multiplicitat d’entitats que treballen en aspectes que van ser quasi exclusius dels MRP en els anys 80. 4. El desenvolupament d’un aparell pedagògic-administratiu-tècnic-burocràtic, per part de l’administració que ha recomposat les relacions de forces en el propi sistema. Dos elements claus en aquesta recomposició ha estat incidir en un progressiu aïllament dels centres i institucions educatives, i afavorir un discurs tècnico-burocràtic que obvia les finalitats i es centra en les solucions metodològiques o tècniques.

Aquests quatre aspectes, juntament amb molts d’altres (aquests els he referenciat per la relació directa que tenen amb el que plantejo en aquest document), han incidit enormement en la configuració i expectatives del sistema educatiu. I, per tant, fan necessari aquest «aggiornamento» del que parlava al principi. Per no citar també els canvis i emergències aparegudes a nivell global (climàtica, mediambiental, política, democràtica, pobresa, desigualtat, etc).

Malgrat això, crec que es segueixen conservant un conjunt de característiques que, en la seva majoria, continuen sent vàlides.

Jaume Martínez Bonafé9, en un article de 2015, parla així dels MRP, com organitzacions que plantegem uns sabers concrets que ...

tienen tres componentes fundamentales:

a. Son saberes nacidos de la investigación, la reflexión colectiva, y la cooperación entre docentes que reconocen su insuficiente formación inicial y quieren mejorar sus prácticas desde el saber compartido en estos nuevos espacios de formación permanente.

b. Son saberes que no ignoran ni desprecian una potente tradición y una estela que viene de antiguo, que hunde sus raíces en iniciativas de la II República, y que tiene en nombres como Celestin Freinet o Paulo Freire, o en corrientes como la Escuela Nueva, un fondo de experiencia acumulada que nutre muchas de las propuestas mas actuales.

c. Son saberes que integran la mejor y más innovadora estrategia didáctica en un claro compromiso social por poner la educación al servicio del ser humano, de la mejora y transformación de la sociedad, y de la justicia social. Es decir, es siempre una didáctica orientada por un claro compromiso político contra todo tipo de alienación y exclusión social.



En l’actualitat, el conjunt de MRP (que segueixen amb la diversitat de nomenclatures i definicions: Moviments de mestres. Moviments de renovació, moviments educatius, associacions de mestres, grups de mestres, casal del mestre, etc.) segueixen tenint unes característiques comuns que intentaré anar argumentant. Però, encara que sigui com a contrapunt, vull referir-me ara a les problemàtiques comuns, producte de la seva evolució, i també producte dels canvis profunds del context polític, econòmic, social, tecnològic, cultural i educatiu, que els MRP pateixen en l’actualitat.

Si les característiques teòriques i pràctiques segueixen donant el marc que configura l’»aire de família» del que parlava més amunt, els reptes i problemes actuals segueixen sent també un territori de preocupació comú que val la pena recollir. Segueix existint diversitat, però em dóna la sensació que és una diversitat en el procés i en la situació concreta dins aquest procés.

Problemàtiques i reptes comuns dels grups de mestres

En descric alguns:

* Necessitat de relleus generacionals. Tots els grups pateixen, en general, d’un envelliment (i jubilació) dels seus òrgans de decisió, de les seves juntes, de la mitjana d’edat en els grups de treball... Hi ha una gran crisi d’incorporació de noves veus i noves mans, als grups i associacions, que busquen altres alternatives. Això provoca sovint una certa endogàmia -un peix que es mossega la cua- que impedeix també la renovació. En el cas de la Federació es desdibuixa el paper dels seus òrgans de decisió, amb molts jubilats i amb moltes entitats (no MRP) adherides a la Federació. La influència i presència d’expresidents en la Federació tampoc ha servit per garantir-ne la transformació necessària. La participació de mestres en actiu en la direcció d’aquests òrgans ha disminuït de forma significativa. El paper dels jubilats ha estat clau per mantenir certes estructures però no ha propiciat la renovació de formes i fons. Hem patit inèrcies que no han ajudat a la transformació que els temps requerien. Les comissions de servei constitueixen el nucli del funcionament quotidià de la Federació, però funcionen més com una coordinació que no com un nucli que dirigeix els processos dels diferents MRP. La Federació és una coordinadora, una suma d’entitats, més que una entitat amb polítiques i iniciatives pròpies.

* Les activitats de formació, que havien estat aspectes centrals de la seva raó de ser (les escoles d’estiu, les escoles d’hivern, l’elaboració de materials, etc) tenen una gran competència per part de la pròpia administració, d’altres entitats privades, etc., amb la qual cosa es té dificultats de fer una oferta diferenciada o de tenir participants suficients. L’oferta dels MRP té problemes per distingir-te de les altres propostes, amb la qual cosa es desdibuixa el seu paper teòricament més crític. No hi ha oferta diferenciada i, a més, amb la disminució generalitzada de compromís, les condicions en les que s’organitzen les activitats de formació són pitjors que les que ofereixen altres entitats i la pròpia administració. Recordem el reconeixement d’aquestes activitats com a condició per als estadis, reconeixement que va costar molt aconseguir en el seu moment, però que era, a la vegada, un caramel enverinat10: s’afavoria la participació en activitats de formació, a canvi d’un reconeixement oficial; així es trencava una dinàmica de fer activitats de formació perquè es tingués consciència de la seva necessitat, ja que això passava en molt casos a segon terme. Tenim, per tant, una realitat amb una oferta diversa i molt extensa de formació permanent, en molts casos deslligada de debats en profunditat sobre cadascun dels aspectes sobre els que es vol incidir i una desorientació per part dels MRP per veure què cal oferir que sigui transformador, diferenciat i que, a més, arribi a molts mestres.

* En relació a les polítiques educatives, hi ha un cert retrocés en el sentit d’actuar «a la defensiva» responent a les actuacions de l’administració, però amb poc espai per a la proposta. Sovint estem donant resposta a, més que fent propostes de. Pràcticament no hi ha hagut cap moment en els últims vint anys, en que es fes una definició/redefinició del paper i de les propostes que proposem com a MRP, amb la qual cosa es reforça aquesta idea d’anar a remolc. Si no m’equivoco, al 1999 vam organitzar les darreres Jornades de MRP. I bevíem encara de les conclusions del I Congrés de la Renovació Pedagògica (1993-1996). Documents com «el compromís ètic del professorat» o les conclusions de les jornades 0-12, o d’altres, no han suposat cap alternativa concreta a les polítiques -per altra banda molt erràtiques- de la pròpia administració. L’enquistament d’aspectes com l’autonomia de centres, en són un altre exemple.

* Crisi de l’associacionisme. Hi ha dificultats en que hi hagi noves persones associades, sobretot entre la gent jove, la qual cosa també resta suport , tant econòmic com personal, a les associacions. Hi ha una multiplicitat de noves formes de canals de participació que utilitzen les noves generacions, que no passen sempre per associar-se de forma estructurada o fixa. Hi ha un predomini, en determinats sectors, de necessitar recursos de caràcter metodològic i tècnic, desvinculats de reflexions més generals i/o polítiques i/o socials... El discurs tècnic és molt més predominant que fa unes dècades i ha guanyat lloc al discurs més ideològic i polític (amb l’excepció dels fets relacionats amb el procés al voltant del curs 2019).

* Dificultats d’infraestructura degut a les polítiques de retallades en les subvencions, al poc suport per part de les persones vinculades i com a producte de la independència ideològica mantinguda, que han suposat als moviments la negativa a tenir subvencions de caire privat. Això comporta la disminució de la mínima (o màxima) estructura organitzativa de cada associació.

* Desorientació en les propostes pedagògiques i educatives que es proposen. Desconcert metodològic o excessives discussions en aquest àmbit que no comporten un avenç constructiu. Reptes no resolts (teoria i pràctica, legislació i realitat, propostes i recursos, amb moltes controvèrsies): competències, projectes, avaluació, inclusió, participació... En molts aspectes es segueix anant a remolc de propostes de l’administració amb dificultats per definir propostes pròpies i amb un cert seguidisme de corrents tecnològiques, o d’altre tipus més sectorial. Per altra banda, aquest estancament es dóna paral·lel a la irrupció de la pròpia administració o d’altres entitats en el terreny del que podríem anomenar innovació educativa o, fins i tot, l’articulació de xarxes entre centres (Xarxes de competències bàsiques, Xarxes pel Canvi, etc).

El paper jugat per Escola Nova XXI també és molt clarificador al respecte. Quasi 500 centres educatius s’han apuntat a un procés de valorització, canvi i millora del seu centre. Fins i tot, reconeixent tots els errors d’aquesta iniciativa, la participació del conjunt de MRP ha estat desigual, de vegades amb recels, d’altres amb una gran desorientació11.

El debat i la construcció de pensament pedagògic ja no és patrimoni dels MRP i això és un problema. No perquè hi hauríem de seguir estant, sinó perquè tampoc tenim posició independent per vincular-nos o relacionar-nos o donar suport i articular altres propostes que sorgeixen en el conjunt del sistema. No tenim l’exclusivitat, però si que podríem tenir la força de ser una organització potent, arrelada, amb vinculacions territorials que propiciessin l’acció d’algunes propostes que segueixen estan en el terreny de la disquisició teòrica. Si no som nosaltres, qui és que ho farà? Per altra banda, si bé s’ha propiciat aquests noves xarxes per impulsar polítiques i propostes pedagògiques, també és veritat que no s’ha afavorit que la xarxa articulés un àmbit de poder/contrapoder a mesures de l’administració que, de vegades, van en la línia contrària del que prediquen (vegi’s en aspectes com el currículum, l’avaluació, l’autonomia, etc): els centres pertanyen a xarxes, però continuen estan aïllats, sense cap estructura que els representi i assenyali com es milloren les condicions per fer possible una innovació transformadora.

Als anys vuitanta es va impulsar una experiència que es va anomenar F.O.P.I. (Formació permanent institucional). Pere Darder i José Antonio López la van impulsar. Pretenia treballar en xarxa de centres educatius, combinar formació inicial i permanent i impulsar sobretot processos d’elaboració de projectes de Renovació Pedagògica per territoris. La proposta no va reeixir dos anys després, malgrat la seva avaluació positiva, per una raó fonamental: quan els mestres es reunien en xarxa per fer formació vinculaven altres reivindicacions a la mateixa formació. Com podem fer una transformació en la manera com ensenyem sinó millorem les condicions en què ho fem? Això va ser un dels motius per no voler seguir amb l’experiència que va ser una de les més interessants a les quals vaig assistir. No entrava amb competència amb els MRP i, a més, proposava una formació lligada a la transformació de la pràctica en els centres.

* Dificultats en definir les posicions respecte a nous fenòmens. Les declaracions sobre l’escola i l’educació pública, responen a situacions i contextos que, en alguns aspectes estan superats, i ara hi ha nous elements que condicionen la necessitat de noves respostes. Hem oblidat el debat que vam fer amb la LODE a l’entorn de les subvencions i la configuració del sistema o el que es va fer amb el Pacte Nacional per l’Educació i la Llei d’Educació de Catalunya. I molts dels fonaments que van articular aquestes propostes legislatives s’han perdut amb el temps, queden desvirtuats molts plantejaments.

* Els dos aspectes anteriors contribueixen directament a la pèrdua del paper de referent que havien tingut els MRP. És veritat que, avui, hi ha altres referents que cal tenir en compte, que l’actuació de l’administració també ha variat intervenint en una multiplicitat d’àmbits que no feia anys enrere i, per tant, amb tota seguretat el paper de «referència» es pot exercir en aquest moment però amb una perspectiva no d’exclusivitat, sinó de cooperació. Mantenint, això si, l'especificitat dels MRP respecte a altres grups o associacions o la mateixa administració. No es tracta de diferenciar-nos perquè sí, sinó de trobar què podem oferir d’específic al conjunt del sistema. Si deixem de fer suplència de competències que s’assumeixen des d’altres àmbits o no redefinim el nostre paper des d’aquesta especificitat, potser haurem de plantejar-nos la desaparició.

* Context del sistema educatiu en el qual es valora molt la renovació pedagògica assumida institucionalment des dels centres educatius i que posa en qüestió el paper dels «individus» de forma aïllada, malgrat moltes de les polítiques de forma contradictòria estan adreçades als individus. S’impulsen tot tipus de projectes de les escoles, encara que sigui de forma administrativa, sense tenir en compte la feblesa d’aquestes institucions: poques competències de decisió importants, cultures predominants de poca autonomia, de desresponsabilització i, sobretot, centres dispersos i aïllats entre si amb pocs vincles que no es basin en el voluntarisme de persones i institucions. A tot això hi contribueix també l’augment i la dispersió de les institucions educatives no formals, la qual cosa desdibuixa el paper central de l’escola i, també, el camp de treball específic dels MRP. Això comporta la discussió, gens novedosa, del posicionament dels MRP respecte a l’educació no formal i formal i si cal adreçar-se a altres col·lectius a més a més de l’escolar.

Preguntes relacionades amb alguns d’aquests reptes.

Aquestes problemàtiques, comporten preguntes com a conseqüència, que poden il·lustrar els reptes plantejats. La Renovació Pedagògica no és un terreny de certeses, però sí de reflexions i qüestionaments. I té la seva base transformadora precisament, per la voluntat de no donar res per tancat, sinó crear un moviment en constant evolució. Aquest és el sentit de plantejar-se aquestes qüestions.

- Si seguim reivindicant l’Escola Pública com a model, quin paper atorguem avui a l’escola privada sostinguda amb fons públics?

- Si reivindiquem l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres educatius, com donem resposta a la segregació, la competitivitat i la competència entre centres, en un nou espai i en uns nous territoris de col·laboració i cooperació?

- Si pensem que l’educació ha de funcionar com un ecosistema 360, quin és el paper específic i singular que creiem ha de jugar l’escola formal i obligatòria?

- Si la inclusió i l’equitat són eixos que han d’articular l’escola d’avui, com hem de configurar les escoles -organització, currículums, recursos, etc- per a fer-hi front?

- Si la formació permanent dels docents, segueix sent un aspecte clau del seu desenvolupament professional, quines propostes afavoreixen el compromís i la consciència crítica? I com les hem de promoure? Com trenquem la tendència a considerar la formació una qüestió tècnica o tecnològica, separant la professió dels seus propòsits socials i polítics?

- Si la resposta als reptes ha de ser institucional i en xarxa per a que sigui molt més efectiva, com compaginem l’existència d’associacions d’individus amb la possibilitat de constituir xarxes d’escoles vinculades a aquestes idees i principis de la renovació pedagògica? Com trenquem l'aïllament (bombolles) al que tendeix cada vegada més el sistema: bons projectes, però d’escoles aïllades; bones experiències, però en aules bombolla...?

- Si la democràcia ha de poder aprofundir-se, quines propostes fem davant el formalisme dels pocs organismes de participació que ens hem dotat i dels pocs canals de participació que tenim? Fins i tot davant la indiferència creixent de molts sectors?

- Si els reptes que tenim plantejats com a societat ens posen a la nostra agenda la nostra supervivència, quina resposta hem de donar-hi des de l’escola i quin paper hi han de jugar les institucions educatives?

- Si l’escola i l’educació ha de formar-nos com a ciutadans i, a més, hem de tenir eines per fer front a les emergències socials, com s’ha de configurar el currículum?

- Si continua sent necessària la unitat d’acció de tots els que defensen l’escola d’aquestes característiques com articulem la relació amb els representants del professorat i de les famílies?

- Si hi ha moltes associacions que tenen objectius semblants com establim xarxes de relació i cooperació amb elles? Quin paper ha de jugar organismes com la Federació de MRP o d’altres que es puguin crear en un territori concret?

- Si volem que hi hagi un ampli corrent de transformació social i que l’escola hi contribueixi i l’educació i la cultura en siguin un dels eixos fonamentals, quin paper i quines propostes hem de plantejar com a associació?

- Si pensem que el paper de l’administració ha de deixar de ser predominantment prescriptiu i que ha de focalitzar la seva feina en posar les condicions per a que sigui possible la transformació i el seu acompanyament i potenciació, com l’hem de pensar? Què pot significar la idea d’administració quilòmetre 0?

Arribat a aquest punt la meta-pregunta que ens fem és, si els problemes i els reptes són compartits, perquè no abordar-los conjuntament? Quines conseqüències té aquest fet per poder trobar-hi una sortida? Les preguntes concretes de l’apartat anterior posen sobre la taula la necessitat d’abordar-los des de la mirada àmplia de la comunitat educativa, des de les institucions educatives, des dels professionals i altres persones que es plantegen l’escola com un terreny de teoria i pràctica democràtica i emancipadora. I, per tant, també des dels Moviments de Renovació Pedagògica. Fer-ho de forma conjunta dona riquesa i força a les reflexions, argumentacions i propostes. No podem deixar d’insistir-hi per no entrar en contradicció amb el mateix propòsit de ser un referent pel conjunt de la ciutadania. Un referent del món educatiu, pels temes específics i per la societat en general, en tant que les reflexions que puguem articular respecte a qualsevol aspectes social i/o polític, tenen també una dimensió i un impacte educatiu.


Diversitat, aspectes singulars i/o diferenciats entre els diferents MRP.

La diversitat dels grups ha permès que cada MRP anés definint la seva entitat d’acord amb aquells aspectes que creia més rellevants. M’he aturat a consultar les informacions que surten a les pàgines WEB dels diferents MRP i n’he fet un resum en un apartat posterior que podeu consultar. Malgrat les diferències, continuo veient les coses semblants i les associacions amb molts punts en comú.

En la Federació de MRP es va obrir una via a altres entitats que no necessàriament eren MRP -no tenien les mateixes característiques- per a que s’hi vinculessin. Avui, la Federació agrupa a una vintena de MRP i unes deu entitats més que no compleixen les característiques fundacionals. Fonamentalment són entitats temàtiques, o generalistes amb àmbit a tot Catalunya i que representen aspectes sectorials. Podeu consultar-les a la pàgina web.12

Al 2018, Rosa Sensat es va desvincular de la Federació de MRP com a MRP i va decidir redefinir-se com associació de mestres i vincular-s’hi com entitat federada. Què va portar a prendre aquesta decisió acceptada per ambdues parts sense discussió? No ho sé, però és una decisió, al meu entendre, que és bastant incomprensible als que hem fet aquest llarg procés de creació i consolidació dels MRP.

Podríem arribar a afirmar que la redefinició de Rosa Sensat no té cap conseqüència en relació a perdre algun dels seus senyals d’identitat. Si ho analitzem objectivament, RS continua sent un MRP, encara que tàcticament (o estratègicament) s’hagin desmarcat de la Federació com a MRP. Ho podem interpretar com una voluntat de reivindicar la seva autonomia, el seu espai independent, i desvincular-se , directament o indirectament, del procés històric de confluència que tots els grups de mestres vàrem realitzar entre 1981 i 1986. Hi ha més raons concretes? Potser, però les desconec i mai s’han explicat, si més no, públicament. No vaig participar en el procés i només vaig saber-ne el fet a través de la Junta. Després he llegit el document signat per ambdues entitats.

Veig que altres Federacions d’altres comunitats, també intenten articular altres entitats al seu voltant. Crec que això no és negatiu, sinó tot el contrari. El que cal és trobar l’encaix, el paraigua que ens permet seguir conservant la identitat i crear aliances amb altres entitats que plantegen finalitats que puguin considerar-se comuns.

Crec que els diferents grups de mestres viuen i es mouen en un univers molt semblant; tenen aquest aire de família que els fa pertànyer a un espai comú de reflexió, proposta i acció. Estan formats per persones, educadors, docents, professionals diversos que comparteixen idees, voluntats i posicionaments, principis i pràctiques que van en una línia transformadora. A alguns dels grups els hi preocupa més uns aspectes que uns altres, i cadascun intenta donar resposta a algun dels reptes de forma autònoma i diferenciada. Però insisteixo que segueix tenint sentit buscar els punts comuns. No cal tenir unanimitat en les propostes i en els posicionaments, si mantenim uns trets identitaris comuns. És més, la diversitat d’elements concrets o contingents, ha d’afavorir la fortalesa en els principis i propòsits generals. La força de la cooperació és que es basa en aquests elements comuns que reforcen la nostra pertinença.

Els dos aspectes que han definit l’especificitat dels MRP han estat , en primer lloc, el seu caràcter global i transversal -no són només de mestres, ni d’escoles de primària-; i, en segon lloc, la pertinença a un territori concret en el que desenvolupen, impulsen, coordinen els projectes d’acció i intervenció. No són únicament entitats que promouen serveis -publicacions, formacions, etc- sinó que tenen voluntat d’incidència en la pràctica. I això és molt més fàcil fer-ho des del territori. Esclar que també es pot fer amb delegacions des d’una central, però és molt més eficaç fer-ho en cada context.

Arribats a aquest punt, i afegirem més arguments més endavant: em preocupa el que he explicat al començament. Iniciar processos que es plantegen resoldre reptes semblants i fer-ho de forma paral·lela. Crec que és una estratègia equivocada. Segurament no es poden unificar els processos. Potser és necessari un procés per separat per arribar a trobar la confluència però m’agradaria pensar que aquesta és una estratègia viable. La diferència ens enriqueix si som capaços de trobar els espais per compartir i trobar el que ens és comú. Però aquesta ha de ser la voluntat per ambdues parts. Si ara estem separats i fem processos separats i aïllats, paral·lels, sense voluntat de trobar confluències, no arribarem mai a aconseguir-ho.

Potser no és el que es pretén en aquests moments. I és més important seguir reivindicant la independència de criteris i d’organització i no és tant important buscar els elements comuns. És una qüestió subjectiva sobre la que hem de prendre partit i arriscar els debats perquè vagin en una direcció o una altra.

Com que segueixen sent evidents les diferències entre els diferents MRP estaria bé explicitar algunes d’aquestes diferències, per poder veure millor cap on podem anar, en quina direcció hem de seguir treballant, sense cap ànim de condicionar cap de les possibles direccions.

Estaria bé, en primer lloc, reconèixer els aspectes que fan singular RS en l’univers dels MRP.

• La seva història. És el punt de partida de la represa del moviment pedagògic als anys seixanta i en la democràcia. D’ella han sorgit, directament o indirectament, el conjunt de grups que, en la actualitat, existeixen en els diferents territoris. RS va fundar o promoure, directament o indirectament, molts dels MRP del conjunt de l’estat. Aquest origen sempre ha condicionat la seva posició. Puntualment, s’ha manifestat amb la idea d’algunes persones del seu entorn que això havia de suposar una certa posició independent de la resta de grups. De vegades s’oblida la influència positiva que ha significat també l’existència d’altres MRP a Catalunya o de la mateixa Federació per la mateixa RS. Penso que, massa sovint, aquest diferent punt de partida ha fet oblidar la necessitat de treballar de forma més cooperativa i el valor que pot significar tant per les pròpies associacions, com alhora d’adreçar-se a l’exterior (administració, sindicats, altres sectors...)

• En els inicis tenia, per la seva activitat, una vinculació territorial molt àmplia. I de fet els seus serveis (Revistes, escola d’estiu, grups, publicacions...) i els seus posicionaments han tingut i segueixen tenint una projecció nacional i internacional. També hem de dir que són uns serveis que, de forma explícita, no s’han posat al servei dels altres MRP, cosa que segurament hauria contribuït a una manera diferent d’entendre les relacions entre les diferents associacions. Podrien haver estat serveis compartits per tots els MRP. Però s’ha optat per una fórmula de vinculació individualitzada a les diferents propostes. Vull dir que, tant les revistes, com l’escola d’estiu, ha acollit a persones que estaven vinculades a altres MRP, però des de la individualitat que això suposava, mai per un plantejament més general de caràcter col·laboratiu. 

• En l’origen i degut a la situació heretada de la postguerra i la transició, l’inici de RS ha està vinculat a iniciatives d’escoles privades que volien recuperar els principis pedagògics de la República en un context clarament hostil. Les depuracions en el magisteri van suposar que els continuadors d’aquella tasca es refugiessin en escoles privades. Com ja he explicat, l’existència de la Coordinació Escolar que va desembocar en el CEPEPC, primera coordinació d’escoles privades que proposaven el seu pas a la xarxa pública, va compartir els orígens amb la mateixa associació. Malgrat l'origen, el seu compromís amb l'escola pública ha estat incontestable des dels seus inicis.

• Ha tingut, gràcies als recursos econòmics que les administracions (local, de Catalunya i de l’Estat) li han donat, una estructura organitzativa i de serveis àmplia i complexa i de gran abast. (Biblioteca de referència, servei de publicacions, escola d’estiu i grups permanents, etc.). També gràcies a la participació de moltes persones en les seves activitats i al gran nombre de socis que varen tenir en el seu moment. I ara aquesta estructura perilla per la disminució d’aquesta participació i del suport institucional. Té molt personal retribuït i, tradicionalment, moltes feines que fa són retribuïdes -cosa que no passa en els altres MRP.

• Té una «Marca» reconeguda nacional i internacionalment i un gran capital de persones de gran qualitat que han col·laborat en la construcció del seu pensament pedagògic. Els seus documents han estat referents tant a nivell d’alternativa social i pedagògica, com d’impuls de processos de renovació i transformació que han estat inspiració de projectes, escoles i docents en general. 

La resta de MRP també tenen aspectes comuns entre si i ens atrevim a assenyalar-ne alguns:

• Una vinculació territorial més localitzada en contextos concrets, el que facilita la relació estreta amb les experiències i iniciatives que es promouen des del territori. Encara que, de vegades, les dimensions afavoreix la endogàmia que dificulta l’entrada de noves persones o altres iniciatives. 

• Unes dimensions més petites però properes que faciliten la seva vinculació, l’arrelament i la participació i un coneixement més proper de la realitat. Unes possibilitats més reals d’incidir i participar en els contextos propers.

• Uns orígens més vinculats a docents de les escoles públiques.

• Unes relacions amb les administracions locals més fàcils però molt desiguals. Convenis, subvencions i ajuts puntuals. 

• Una estructura de serveis i administrativa molt petita. Molts d’ells sense cap estructura estable i depenent d’espais públics cedits pels ajuntaments per a tenir una seu. Basades més en el voluntarisme de les persones i, pràcticament, sense cap suport retribuït a nivell personal. Qualsevol projecte (des d’una publicació a una activitat més puntual) s’ha de fer amb recursos aliens i buscant aliances properes que el faciliten.

• Una capacitat de construcció de pensament pedagògic i alternatives més limitada. En molts casos aquest aspecte ha estat substituït per la mateixa Federació de MRP que ha realitzat aquesta funció per al conjunt de MRP (creació d’opinió, divulgació de propostes, elaboració d’alternatives, etc).

Alts i baixos en la història de les relacions entre AMRS i FMRPC

La història de les relacions de l’AMRS i la resta de grups i la Federació ha estat plena d’alts i baixos. Tot i compartir objectius i finalitats, han seguit funcionant com institucions paral·leles, amb moments puntuals de més relació i amb alguna reticència per ambdues parts. No conec, ni tots els episodis, ni tota la història, però val la pena pensar que no han estat divergències quant a la mateixa naturalesa dels MRP i la Federació, sinó divergències puntuals respecte a alguns aspectes més contingents i, en algun cas, diferències en relació al protagonisme, o recels respecte a la independència d’idees i posicionaments. Crec que, tot plegat no seria gaire important, si fóssim capaços de posar en la balança els aspectes que compartim en comú.

No crec que hi hagi un únic responsable d’aquests desencontres si s’han produït en algun moment de la història. És més aviat que no hi hagut prou entesa o que en els moments en que això hagués estat possible, per alguna de les parts no s’ha vist convenient. Sigui la crisi, o sigui el pas del temps, tot això ens hauria de fer pensar si encara pot seguir sent vàlid intentar caminar de forma paral·lela o és més convenient recomençar un camí de convergència. És una reflexió que han de fer ambdues parts.

Històricament hi van haver diferències en els propostes organitzatives, que van semblar que es diluïen amb el pacte que va suposar constituir la Federació de MRP. Hem de recordar que RS va plantejar als inicis la creació de delegacions territorials arreu de Catalunya, proposta que només va fer realitat a l’Hospitalet que va tenir una delegació de RS, fins que es va constituir El Casalet. Després va acceptar que a cada comarca es formessin grups i es legalitzessin com a associacions i després busquéssim entre tots la relació que volíem establir.

En les reunions que al 1985/86 van donar origen a la Federació de MRP, es va arribar a pactar13, que en cas d’haver de votar per alguna qüestió controvertida a la Federació, el vot de RS seria de més valor que el dels altres MRP. Acord que mai es va arribar a aplicar perquè sempre es va intentar acordar els aspectes per consens, a partir de compartir idees i posicionaments. A la vegada que es mantenia la independència i autonomia de posicionaments sobre els temes a debat. Aquesta última posició ha fet que, davant de determinats aspectes, el posicionament de la Federació de MRP i de RS no hagi estat el mateix, qüestió que tampoc ha suposat cap problema ja que, en general, eren qüestions tàctiques, puntuals, o que no afectaven a la mateixa naturalesa d’uns i altres.

Des dels inicis, la seu de la Federació estava ubicada en els espais de RS. En la primera etapa, situats al carrer Còrsega, hi va haver un pacte implícit. Amb coneixement de l’Ajuntament de Barcelona -Regidora Marta Mata- que, fins i tot, durant un temps va cedir a la Federació una persona d’administració i un permís explícit d’utilització dels serveis d’infraestructura de la pròpia casa. Quan ens vam traslladar al nou local, també semblava que hi havia d’haver aquest acord implícit, però no es va participar en la seva gestació.

El reconeixement per part de l’administració ha estat desigual. Ha anat variant d’acord amb colors polítics. Tant de la Generalitat, com de les administracions locals, singularment l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, que són les que tenen un pressupost més gran. Podem veure’l en forma de pressupostos i persones alliberades.

Un altre exemple d’aquests difícils equilibris ha estat la representació en el Consell Escolar de Catalunya. En la seva constitució reconeix la participació de Dos professors, proposats pels moviments de mestres de renovació pedagògica de l'àmbit no universitari. I el de l’estat, estem inclosos en l’apartat de Doce personalidades designadas por el Ministro de Educación, Política Social y Deporte en atención a su reconocido prestigio en el campo de la educación, de la renovación pedagógica y de las instituciones y organizaciones confesionales y laicas de mayor tradición y dedicación a la enseñanza.

En el de Catalunya, la participació de RS només es va fer realitat en els primers mandats. La persona de RS que va estar proposada per la Federació per a cobrir aquestes dues places va ser Jaume Cela, en el primer període, compartint l’elecció amb Jaume Aguilar. Ara es demana tenir participació directa al marge de les dues persones dels MRP. La representació al Consell Escolar Municipal (el Consell territorial de la Ciutat de Barcelona) sempre l’ha exercit RS. En el de l’estat, les propostes sempre requeien en persones vinculades a RS o properes al partit dels socialistes (quan el ministre era socialista). En algun moment de relació amb la Confederació de MRP es va plantejar la possibilitat que escollíssim a nivell de l’estat algun representant per aquesta quota de 12.

Un altre moment de desencontre va ser quan es va gestar la continuïtat d’un equip gestor de RS que apostava per caminar de forma conjunta amb la Federació de MRP. Les reticències per ambdues parts i la revocació de la candidatura, va donar lloc a un nou trencament que no es va poder superar, fins al mandat de l’última executiva de Rosa Sensat i la Federació.

Tenen continuïtat els MRP tal com els hem pensat fins ara?

MRP territorials o no? Col·legi professional o MRP? Obert a altres professionals, no només mestres? Obert a vincular-se amb altres entitats? Empresa de serveis que manté la competència amb la resta o específica i singular al respecte? Etc. etc. Són potser molt semblants els reptes a discutir i molt semblants també els dubtes. Per això també és important fer un recorregut per altres esdeveniments que han anat succeint.

Al voltant del Primer Congrés de la Renovació Pedagògica (1993-1996) es van establir dues conclusions fonamentals que suposaven una evolució del posicionament dels MRP respecte a la Renovació Pedagògica:

1. Entendre que els MRP eren ja una baula més en el complex món de la renovació pedagògica. Per tant, que era important generar i fer propostes per vincular entitats i associacions al voltant d’una Xarxa per a la Renovació Pedagògica.14 Es diu, explícitament «La Renovació Pedagògica no creixerà sinó creix la seva Xarxa».

2. Obrir una via d’actuació per tal de fer propostes de coordinació de centres (recollint la vella proposta ja superada del CEPEPC i l’existència d’experiències com la del Secretariat d’Escola Rural, una entitat que va néixer amb els MRP i que té característiques de coordinació d’escoles, no de docents i que està vinculada a la Federació de MRP des dels anys 80). Això es va intentar posar en pràctica en les Jornades 6-12, des de l’any 1999 (després Jornades 0-12). Està recollit en les conclusions d’aquelles Jornades que havien de crear una coordinació d’escoles que les organitzés a partir de les següents.

Hem de reconèixer que, les diferents crisis, han portat en alguns moments a posar en qüestió la pròpia existència dels moviments de renovació. El llistat que hem fet al principi dels problemes, m’atreviria a dir endèmics, pels quals travessem, podrien portar fàcilment a aquesta decisió. Hem de tancar-los o sobreviuen encara? Qüestió que s’ha proposat a nivell global, però que també ha passat a diferents grups davant la impossibilitat de trobar relleu o de veure perspectives noves als plantejaments. En moments d'assetjament per part de l’administració -els moments en els que defensàvem més aferrissadament la nostra independència, organitzativa i de criteris- va ser molt dur resistir. En aquells moments les propostes anaven per treure’ns suport perquè perdéssim influència.

Segurament no podem copiar el que van ser els MRP fa uns anys. I aquests elements històrics ens haurien de donar pistes de cap on hem d’avançar (entenent de nou que si cal donar la volta al mitjó, es faci, però sense oblidar les referències que tenim del passat).


Per tant, està bé preguntar-se de nou «encara pensem que els MRP són necessaris»?

Els Moviments de Renovació Pedagògica -comunitats crítiques de docents-15, segueixen sent necessaris, per no dir imprescindibles.

* Són una veu representativa dels mestres des d’un punt de vista de la seva funció social i de les propostes pedagògiques.

* Encara que estiguin formats per docents, el seu punt de vista no és la representació de les problemàtiques laborals, sinó els plantejaments pedagògics que des d’un punt de vista crític i transformador, es fan sobre l’escola i des de l’escola.

* Al seu voltant, han creat escola i han ajudat a impulsar projectes d’escoles en les que s’han implantat noves propostes pedagògiques i alternatives. Teoria i pràctica han anat sempre juntes. Allò de la Rosa Gairal16... «i el dilluns, quan tornem a l’escola, què haig de proposar?»

* Són un complement necessari a la mirada de les famílies i de les organitzacions sindicals. S’ha funcionat sovint com a pal de paller, com a entitat que equilibra les posicions més corporatives intentant buscar els punts en comú de totes elles.

* Representen una tradició que ve des de principis del segle XX.17

* Això no vol dir que, avui i pensant en la situació actual i de futur -els problemes detectats i els contextos canviants- , no hagin de tenir una transformació profunda, organitzativa i també de continguts i posicionaments.

Punts i reflexions finals

Acabo insistint en els aspectes que he anat plantejant, intentant ordenar-los com a guia de propostes que poden ser discutides.

• El paral·lelisme dels dos processos. És un aspecte que em preocupa perquè penso que és malbaratar esforços iniciar dos (o més) processos tant semblants i tant allunyats, a la vegada. És més, considerar-los paral·lels vol dir que no ens plantegem que puguin confluir en un futur, sinó que precisament el contrari, al no compartir el procés poden desembocar en resultats , fins i tot, divergents o que augmentin les diferències. Penso que si seguim en aquest procés diferenciat, la distància al final encara serà més gran. La reflexió que es fa des de RS va en la línia d’articular vincles i xarxes amb molts àmbits diferents, i pot tendir a desdibuixar encara més el que va ser una relació estreta amb la resta de MRP, en el marc de la Federació. Respectar els processos iniciats, però bastir ponts per trobar espais i temps per poder discutir en comú allò que ens és comú, seria una prioritat. Compartir cultura no es pot fer ni en una reunió puntual ni a partir de la lectura de cap document: es requereix hores de parlar i escoltar; consensuar principis i propòsits i aparcar discrepàncies en les contingències; no tenir pressa, però compartir des dels inicis voluntats i compromisos. Tothom té la responsabilitat de reflexionar si els dos processos poden confluir. Si hi ha necessitats específiques, però també espai per a plantejaments de problemes i reptes comuns. 

• Segurament és imprescindible resoldre l’encaix entre RS, la Federació i la resta de MRP, i que potser el que cal és inventar-nos una proposta nova, mantenint la singularitat de tots els grups, i que ens permetés avançar en una estructura cooperativa comú. Posats a pensar, podríem refundar una Federació Rosa Sensat de Mestres de Catalunya? Rosa Sensat, després de discutir-ho amb la resta de MRP i entitats podria convertir-se en una Federació de ... Posats a pensar i imaginar, i a reescriure... perquè no podria ser possible? O, realment, no estem disposats, si és necessari, a girar el mitjó i l’únic que busquem és la pròpia supervivència en temps difícils (de RS o de la Federació...)?

• La idea de mancomunar recursos de la RP. En temps de crisi, per tal de ser més eficaços i també per tenir més força per pressionar, caldria tenir un únic marc de serveis mancomunats entre tots plegats: biblioteca, revistes, publicacions... Fins i tot, he arribat a imaginar aliances amb Graó (entitat privada que mai l’hem considerat MRP, però que té molts punts en comú i també pateix certa crisi de continuïtat..) pel que fa referència a les publicacions.

• La proposta de com articulem els centres i institucions educatives a una organització que s’està repensant i que potser hauria de superar l’associació individual de persones docents. Penso que cal superar l’individualisme actual amb fórmules que combinin la vinculació individual i la institucional. Això, a més permet articular tot tipus d’institucions educatives, en el territori. Aquest penso que és un canvi que, realment, donaria un tomb a la situació actual d’endogàmia i encotillament de molts MRP. Cal aprofundir en l’apertura cap a noves estructures i aliances amb els mateixos centres educatius i afavorir estructures organitzatives dels propis centres que facin plantejaments transformadors. Només poso sis indicis (reals, històrics i actuals) que ens porten a pensar-hi, sense cap ordre de prioritat.
• L’experiència històrica del CEPEPC. Encara està per valorar el significat i les aportacions que aquestes escoles i el seu procés va significar per al sistema educatiu català.
• El Secretariat d’Escola Rural, present des de finals del 70, fins a l’actualitat.
• L’experiència del Congrés d’Educació Pública (persones en representació de centres per redefinir l’educació pública), precedit de l’experiència de les Jornades 3-12 i 0-12 que ja es van plantejar com a Jornades d’escoles i la necessitat de reconstruir una coordinació d’escoles públiques.
• Clam educatiu. Una iniciativa que sorgeix de la necessitat de ser un contrapés a les propostes sindicals que, sovint, estan massa vinculades a un cert corporativisme de sector.
• Escoles i Universitats amigues (Rosa Sensat). Experiència que promou RS per coordinar i oferir serveis a escoles que s’hi adhereixen.
• (altres xarxes que existeixen: les que va formar Escola Nova XXI, la xarxa de competències bàsiques, escoles de la Unesco, xarxa de comunitats d’aprenentatge, xarxa d’escoles pel canvi del Consorci d’educació de Barcelona, Escoles Magnet, Escoles Tàndem, etc

Tot això forma part de diferents temptatives per cobrir aquesta necessitat actual: la renovació pedagògica ha de tenir una estructura organitzativa i representativa des dels centres educatius (penso que és més això que no una estructura de docents alternativa als sindicats, però el matís és potser molt subtil).

• No es tracta d'anul·lar cap iniciativa sinó d’ajudar a vincular aquelles que tenen objectius comuns. Estem molt acostumats a voler ser el centre de tot, a fer la «xarxa definitiva» i potser hem de concloure que el més important és configurar xarxes en les que nusos i fils estiguin ben trenats, plantegin una pluralitat de centres de poder i creïn una estructura ben sòlida davant dels reptes que tenim plantejats. No estem competint per qui s’emporta l’espai que volem cobrir, sinó veure com establim formes de cooperació, que mantinguin les individualitats, però que ens enforteixin globalment. I si algú pensa que això no és imprescindible en aquest moment, que analitzi la penetració de les idees neoliberals en educació per trobar més arguments que o ens organitzem cooperativament o tenim totes les de perdre. Això també ha de servir per aclarir, no desdibuixar, el paper i l’espai que han de poder seguir ocupant els Moviments de Renovació Pedagògica18, precisament des d’aquesta mirada global que, des de la seva singularitat, encara podem aportar al conjunt del sistema educatiu.

24/11/2022 -- 16/1/2023

NOTES: 

1    Al 1993 la junta rectora de Rosa Sensat em va demanar l’opinió sobre l’encaix de RS i la Federació i vaig elaborar un document que es conserva en l’arxiu de l’associació. En aquell moment era President de la Federació de MRP. Segurament hi ha coincidències entre aquell document i l’actual.

2.  Movimientos de Renovación Pedagógica, Revista Vida Escolar, num. 223, 1983

- MRP. Materials 1981-1989 (1990). Pòrtic de Marta Mata, Diputació de Barcelona, Area d’Educació

3. MRP. Conclusions de les Primeres Jornades de MRP

4.   Aquesta és la definició que en fa la Confederació estatal de MRP: Una alternativa al modelo educativo existente para su transformación en un modelo universal, ético, crítico, inclusivo, científico, laico, democrático que incluya la participación en la sociedad como meta y el desarrollo integral de la persona. Una alternativa pedagógica y de formación del profesorado. Una alternativa al sistema, que luche contra la injusticia social desde la defensa de los valores de la Escuela Pública. Un lugar de encuentro para poner en marcha cambios y contrarrestar la “ soledad de acción”. Una RED , autogestionada, independiente, plural y abierta a otros sectores no sólo docentes. 

5.   El grup de mestres de Sabadell que participa en aquestes reunions, i que depén directament de l’Ajuntament és convidat a transformar-se o a deixar de pertànyer a la coordinació. 

6.   Hem de recordar que el document «Per una Nova Escola Pública Catalana», de l’escola d’estiu de Barcelona, del 1975 i 1976, constitueix un dels documents fundacionals i de referència dels MRP a nivell general. Després serà reproduit amb adaptacions al Pais Valencià, a Madrid, a Euskadi i a d’altres territoris de l’estat.

7.   Al 1982 hi ha un primer encuentro de MRP de l’estat a Salamanca, organitzat des de Rosa Sensat (Biel Dalmau és el que signa la convocatòria). 

8.   En els anys setanta, com exemple, l’escola d’estiu a Barcelona era l’Escola d’Estiu de Barcelona, amb la participació organitzativa del Col.legi de Doctors i Llicenciats i Rosa Sensat. 

9.   Referent dels MRP del País Valencià

10.  Això va ser impulsat tant per l’Administració com per les organitzacions sindicals, que no van preveure les conseqüències secundàries de la proposta. Va desvirtuar la participació en la formació permanent, encara que, aparentment van augmentar molt el nombre d’assistents a les activitats.

11.  Símptoma d’aquesta desorientació general, també hi veig l’oposició a aquestes iniciatives per part d’algunes forces sindicals, polítiques, grups d’opinió, universitats. Davant la inexistència de propostes per part de molts d’aquests actors, s’ha desvirtuat aquesta iniciativa juntament amb d’altres amb acusacions, de vegades surrealistes, la major part vinculant-les al neoliberalisme, la Caixa o altres forces malignes a nivell mundial. Tot això no és res més que un subproducte de la nostra debilitat. 

12.  https://www.mrp.cat/qui-som/2/mrp-de-catalunya

13.  Els més antics el coneixem com el «Pacte de Saifores».

14   Una línia d’actuació que va concretar-se en la pròpia organització del Congrés, en la que la participació de les entitats educatives de Catalunya va ser molt àmplia.

15   Kemmis, 

16.  Rosa Gairal va ser una de les fundadores del MRP del Camp de Tarragona i la Federació de MRP. Quan acabàvem reunions de MRP sempre feia la mateixa pregunta.

17  Les converses pedagògiques que organitzaven mestres a nivell de cada partit judicial, a Girona, Lleida i altres comarques, per discutir de pedagogia, a partir del 1904. Aquestes organitzacions varen donar lloc als anys trenta a la creació de la Federació Nacional de Mestres de Catalunya. Després en temps de la República, va desembocar en la creació dels primers sindicats d’ensenyants (UGT i CNT). Dirigents sindicals varen ser els que l’any 36 es van fer càrrec del Consell de l’Escola Nova Unificada, el primer organisme que va redactar la primera reforma educativa a Europa, durant el segle XX. La primera seu de la Federació Nacional de Mestres de Catalunya, a la Plaça Urquinaona, era un Casal del Mestre (1930).

18   Es diguin com es diguin segueixo pensant que ocupem un mateix espai. Per donar més arguments de la necessitat de cooperar, recullo algunes de les definicions dels diferents grups. Associació de Mestres Rosa Sensat es defineix com: Associació catalana de mestres i educadors que cerquen la qualitat de l'ensenyament i de l'educació en general. El Moviment Educatiu de Girona, comentitat té la voluntat de donar suport a les persones vinculades al món educatiu, a incidir en tots els aspectes relacionats amb la millora de l’escola, a vetllar per models educatius progressistes i innovadors i impulsar l’avenç cap al model d’Escola Pública Catalana de qualitat per a tothom. Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet és un espai per la reflexió, la cooperació i l’intercanvi, mitjançant els grups de treball i activitats de formació, reflexió i reivindicació, fent present a Santa Coloma el paper de l’educació com a emancipador de persones i constructor de convivència. Col.lectiu de Mestres de la Terra Alta, és una entitat educativa creada al 1992 amb l'objectiu principal d’oferir als docents de la comarca de la Terra Alta i les comarques veïnes activitat pedagògiques per fomentar la innovació educativa. Moviment de Renovació Pedagògica del Baix Penedès. Es defineixen com a MRP, associacions democràtiques sense afany de lucre, plurals i unitàries. Formem part de la Comunitat Educativa i tenim com a objectiu oferir àmbits de reflexió, formació,cooperació i intercanvi per tal de millorar la qualitat de l’educació. Moviment Educatiu de l'Alt Camp és defineix com a persones interessades en el creixement i l'educació.  Ens movem en el terreny de les definicions, no de la realitat. Totes aquestes definicions extretes de les seves pàgines WEB, són interessants per veure els conceptes comuns que s’utilitzen perquè coincideixen en l’esquema de característiques que he anat descrivint.