Alguns apunts sobre oportunitats, immobilismes i la necessària cooperació entre centres

 

Alguns apunts sobre oportunitats, immobilismes i la necessària cooperació entre centres.

Fa setmanes que només llegeixo articles sobre el col·lapse educatiu al nostre país, i als països de l’entorn. Tertulians opinen, sentencien, distorsionen… Polítics es preocupen, aprofiten, escombren cap a casa, fan d’oposició o demagògia… Pedagogs i mestres s’enfaden, jo ja ho havia dit, jo ja ho havia anunciat, és només la punta de l’iceberg, falten recursos… Sindicats i famílies, conselleres i directors generals… experts en general, tots tenen les dades, l’anàlisi i la solució. Els resultats de PISA es poden interpretar de moltes maneres, segons la intenció i el propòsit.

Fa temps que penso que el col·lapse és una emergència que ens l’hem de prendre seriosament, relacionada amb la predicció científica sobre els nostres sistemes ecoambientals. És una amenaça creïble que ens canviarà les vides -ja ho està fent- en un termini més o menys curt o mitjà. Per tant, no m’agradaria semblar massa superficial o ingenu en parlar de col·lapse educatiu quan el que veritablement ens hauria de preocupar -també a l’hora de definir l’educació dels propers vint anys- és l’altre. Yayo Herrero hi ha reflexionat amb molta profunditat.

Però vet aquí que abans que el nostre sistema de vida s’enfonsi, el que veiem és que l’escola s’està enfonsant. Hi ha un desastre anunciat: escola inclusiva, diversitat, segregació, desigualtat, abducció tecnològica, crisi de comprensió lectora, augment de la cultura de desvaloritzar la cultura, etc. I PISA no ha fet més que destapar la caixa dels trons com, en un altre moment, ja ho va començar a fer la pandèmia. Malgrat tots els informes que s’han fet en els darrers anys, malgrat tots els esforços i documents de propostes, malgrat les promeses ressuscitades per consellers, ministres i directores i directors generals, malgrat petits indicis que hi poden haver canvis reals, d’experiències anticipadores que, amb pocs mitjans, però amb molta perseverança, estan duent a terme alguns centres educatius, etc., la impressió generalitzada és que no sortim d’un cert immobilisme, les xifres de resultats s’encallen o s’agreugen i mostren unes estadístiques que no ens satisfan.

Només cal afegir el circ protagonitzat per alguns eurodiputats analitzant els resultats de la immersió, o les ingerències dels jutges que, amb l’argument de fer complir la llei (?), ens indiquen com hem d’aplicar el currículum lingüístic a les aules. En resum, l’ambient general que es respira en els centres és de molta feina feta però, a la vegada, preocupació i desànim.

Per a més «inri», un darrer article llegit alerta que les anàlisis crítiques i/o negatives sobre el sistema, afavoreixen més la falta d’expectatives, és a dir, que tenen una influència en els mateixos resultats.

Sabem què es podria fer, i no ho fem. Diem, prometem, sentenciem les mesures necessàries i no les posem en marxa o no hi destinem recursos suficients. O, sense gaire convicció, deixem que se les creguin quatre voluntaristes que intenten posar en marxa propostes de canvi i millora, amb o sense recursos. Sovint en condicions clarament millorables i amb poques possibilitats de ser sostenibles amb el temps. És a dir, la feina callada de tants docents, equips directius, comunitats educatives que, dia a dia, fan canvis reals i tangibles, encara que siguin efímers en el temps.

Les institucions, al marge de les escoles i els instituts, estan cadascuna presonera de les seves pròpies rutines i mancances. Els sindicats segrestats pels drets corporatius i els discursos sobre la manca de recursos. Les famílies, preocupades pel dia a dia, amb reivindicacions puntuals i amb un percentatge molt important de minoria silenciosa. L’administració presonera del curt termini, de la política del tuit i de la necessitat de resultats immediats. Els moviments de renovació pedagògica i altres entitats amb una incidència mínima en el sistema, amb un discurs pla, instal·lats en l’activisme i a remolc de les propostes de l’administració. I l’escola pública aïllada en bombolles sense nord comú. I l’escola privada amb la doble imatge de servei públic i institució segregadora amb afany de lucre i control ideològic.

Ja sé que és una anàlisi una mica demagògica i molt negativa, però estic convençut que algú em donaria la raó encara que fos amb la boca petita.

Tothom coincideix, en aquesta situació, que és un moment d’una gran complexitat. La Conselleria ha proposat que una comissió independent faci un informe sobre la situació actual i una proposta de mesures a prendre el curs vinent, juntament amb mesures a mitjà i llarg termini. Benvinguda sigui la idea. La presència de professorat en exercici és una garantia que es parlarà de temes reals. Esperem que les conclusions siguin enriquidores del debat i donin llum al Departament d’Educació i a la comunitat educativa de les mesures que cal prendre. El resultat del treball de la Comissió, passat pel sedàs del Consell d’Educació de Catalunya, esperem que sigui, no solament un document d’intencions generals, sinó també una proposta pràctica, que es dugui a terme i tingui repercussions en el dia a dia de les escoles.

En aquest context m’atreveixo a fer dos suggeriments. El primer fa referència als aspectes centrals que cal abordar, i que constitueixen els punts importants que poden donar un tomb a la situació, a mitjà i llarg termini. Pensar que la situació es pot revertir en un, dos o quatre anys és, ben bé, somiar truites. Com podeu veure, no vull ser menys i també goso oferir la meva llista, una més, fruit de la meva limitada experiència.

La llista la constitueixen apartats amplis sobre els quals cal afinar molt bé, veure què s’ha fet fins ara, analitzar perquè no ha funcionat i, en tot cas, proposar canvis de direcció o noves mesures. I no oblidar-se d’aconseguir la implicació de tothom, consensuant les mesures a prendre. Són els següents:

* Cap on va l’educació, cap on va l’escola, quin paper li assignem. És un debat que no es pot fer de forma immediata, però que cal situar per la importància estratègica que té.

* La formació dels docents, inicial (teoria i pràctica) i permanent (reflexió sobre la pràctica i teoria), la relació escoles–universitat i la configuració de la funció pública (accés, avaluació, equips docents, carrera docent).

* La formació dels equips directius, substituint la gestió gerencial, per la gestió pedagògica.

* La descentralització del sistema, repensant la participació dels ajuntaments, i creant petites zones educatives en els que es treballi amb recursos i competències, i s’articuli la cooperació i els projectes comuns entre centres educatius. I la desburocratització del sistema.

* Aprofundir en un currículum orientatiu i comú, i en una nova manera d’entendre i aplicar l’avaluació del sistema (alumnat, docents, sistema). Superant debats actuals improductius: competències versus continguts.

* Suport real, suficient i efectiu, dintre i fora d’escola, per garantir polítiques compensatòries, equitatives i inclusives.

Em direu que no hi ha mesures a curt termini i que tot incideix en les condicions i accions que, des de fora, cal fer per millorar la resposta, a mitjà i llarg termini. Potser teniu raó. Per això reivindico també, el mínim soroll, la tasca invisible, subtil, pas a pas, a poc a poc… I que no acabi la feina d’estudi en dos mesos, en els quals es poden avançar línies estratègiques, però que cal una continuïtat perquè arrosseguem una situació que es va covant des de fa vint o trenta anys. Això sí, d’entrada, no marejar més als centres amb més requeriments. Per tant, mentre esperem el mitjà termini en què anirem desplegant i perfilant les propostes de l’anterior llista, pacients per veure com van canviant les coses a poc a poc, fer alguna cosa important, si voleu per començar l’any vinent: donar espai i temps a les escoles i els mestres perquè puguin assumir els nous reptes. I això vol dir plantilles, menys pressió i burocràcia, disminució de ràtios i suports específics i implicació i compromís. Potser aquesta és la part més difícil perquè s’ha d’implementar, sobretot amb confiança, seguretat. Amb això caldrà esperar una resposta positiva i més compromís per part dels centres educatius. Administració i centres, doncs, hauríem d’estar a l’altura.

Sense aquestes condicions prèvies i paral·leles, per molt encertades que siguin les propostes generals, no hi haurà canvi possible, ni implicació dels agents implicats. O no tindran la repercussió que la societat reclama.

En el segon aspecte m’adreço a l’Administració, per una banda, i als Moviments de Renovació Pedagògica i altres entitats que puguin tenir propòsits semblants, per l’altra. La qüestió que vull plantejar és la necessitat d’un lideratge clar, si voleu distribuït, transparent i participatiu, per al canvi i la millora del sistema. Des de l’administració, primer responsable que tot funcioni, però també des de la comunitat educativa. I penso, humilment, que no tenim, en aquests moments, cap dels dos puntals. La Conselleria ha començat a treballar, però ho ha de fer amb més intensitat i cura, i si no que pregunti la reacció que han tingut les dues darreres cartes que ha enviat als docents i a les famílies. Hi ha bona voluntat, però cal perseverança, sobretot continuïtat, llums i fermesa.

Des de la comunitat educativa, tampoc hi ha aquest lideratge. Els sindicats, les associacions de famílies, els MRP, Rosa Sensat, els col·legis professionals, les fundacions… es mouen en reflexions i propostes aïllades, sectoritzades, corporatives… amb ressò mediàtic, però amb influència encara mínima.

Quines experiències tenim de referència? Si mirem una mica enrere, els intents que s’han fet en aquesta línia en els últims cinquanta anys, han estat importants, però han tingut un resultat desigual. Per exemple, als anys 70, el moviment educatiu va tenir un gran lideratge a l’entorn del document Per una Nova Escola Pública, que va tenir una gran influència fins a l’aplicació de la LOGSE la dècada dels 90.

Des del 1996 fins al 1999, es va realitzar el Projecte 100 mesures i el Congrés de la Renovació Pedagògica que va agrupar la majoria d’entitats de la comunitat educativa. Els resultats ja no van ser tan decisius. L’administració va ignorar-los completament.

Recentment, hem tingut dos intents més: la proposta d’Escola Nova XXI i el Congrés d’Educació Pública de Catalunya, més minoritaris o sense tant suport. El primer amb crítiques molt radicals, al meu parer injustificades, des d’alguns sectors. Encara que van comptar, sobretot el primer, un cert suport de centres educatius, cap dels dos ha tingut el ressò que necessitaven, ni el suport a nivell polític o de les entitats educatives, que podien estendre i consolidar les seves propostes de canvi i millora en el Sistema Educatiu català.

Penso que és hora de començar a treballar per un nou lideratge. La comunitat educativa ha de sortir de les seves bombolles corporatives i plantejar els reptes de futur i les propostes que té respecte a l’educació, consensuar-les i crear espais de cooperació i aliança que les facin possibles. I, avui a diferència dels anys 70, que el moviment va ser iniciativa del professorat present a les escoles d’estiu o dels anys 90 en què la iniciativa va partir de la majoria d’entitats i institucions educatives, ha de basar-se en un moviment d’escoles, fonamentalment d’escoles públiques (centres educatius de totes les etapes). Escoles públiques que es plantegin la necessària renovació del discurs, proposin un programa de transformació a mitjà i llarg termini i reconstrueixin aquest lideratge que fa temps que hem perdut. I les entitats de la comunitat educativa han d’impulsar i crear les condicions perquè sigui possible.

Tenim exemples en la història recent: l’experiència del CEPEPC, el Secretariat d’Escola Rural o les escoles de nova creació en els seus inicis. No sé si els MRP voldran rellegir la seva identitat i les seves propostes en aquesta línia. O sorgirà alguna altra institució que articuli un nou pal de paller del conjunt de la comunitat educativa a l’entorn dels canvis necessaris i que promogui el moviment al voltant d’escoles i instituts. O seran el conjunt d’entitats de la comunitat educativa que, al marge de la competència entre elles, facin aquesta aposta de futur.

El camí pot ser complex i no podem esperar canvis immediats. Estic convençut que podria ser un nou moviment que donés pas a un nou lideratge, i que fos una via per recuperar la iniciativa i fer front sobretot a les emergències educatives, també amb el seu rerefons i relació amb la resta d’emergències socials i ecològiques. Una nova coordinació d’escoles (com a institucions que representen comunitats educatives) pot ser un gran motor de transformació, amb força i influència davant la societat. No podem oblidar que l’escola no resta al marge del món i dels seus problemes i emergències, sinó tot el contrari i que, qualsevol millora social, necessita l’escola i l’educació perquè es pugui estendre i consolidar.

Article publicat al Diari de l'educació, gener de 2024.