Avaluació i teatre

Mentre l’administració continua obsessionada per les avaluacions externes que realitza, a l’escola continuem treballant per aconseguir els millors aprenentatges. Avui, a la representació de teatre de sisè n’he tingut un exemple clar i definitiu. Fa una setmana, vaig tenir la mateixa sensació veient els alumnes de tercer representant la Nit de Sant Joan.

Aquesta obsessió de l’administració pels resultats és perversa. Cal oferir-hi resistències actives i, sobretot, no ens hem d’encomanar dels resultats, siguin els que siguin, bons o dolents. En tot cas poden ser un referent més, però no el referent.

La deriva que té l’administració en el model d’avaluació –veig moltes coincidències entre l’administració estatal i la del nostre país- només provoca desorientació en una dèbil professionalitat que comença a obsessionar-se per aquesta proves competencials i per les conseqüències que pot tenir: retallada de recursos, disminució de la matriculació, rànquing d’escoles, etc. La penalització dels mals resultats, que tenen el seu origen també en factors aliens a l’escola, porta a la discriminació de les escoles i a una creixent desigualtat.

Fixeu-vos: hem fet, després d’un curs de treball intens, dues representacions teatrals i en la síntesi d’aquestes representacions, de les quals no en quedarà cap testimoni que no siguin les emocions dels actors i els espectadors que n’han gaudit, hi trobem condensats tots els aprenentatges que els nens i nenes han de fer al llarg de la seva escolaritat obligatòria. On recollim tot això? En una suposada i objectiva avaluació? Com és possible que ens puguem equivocar tant, no valorant aquesta activitat?

Avui escoltava com un alumne de sisè, arribat fa tres anys a l’escola, feia un resum de la seva curta història a l’escola. No m’avergonyeixo en dir que em queien les llàgrimes, igual que a d’altres mares i pares que l’escoltaven per primera vegada. Quin resultat tindrà en la seva avaluació? No ho sé, però el que estic segur és de la qualitat dels aprenentatges que ha fet a l’escola en aquests tres anys i que, estic segur, l’ajudaran de forma definitiva al llarg de la seva vida, molt més que aprendre les taules de multiplicar o aprendre a dividir amb dues xifres.

Com és possible que siguem tant injustos amb la nostra població més preuada? Aquesta deriva en el model avaluatiu, només perjudica a l’alumnat, estigueu-ne convençuts.

La força del teatre. La força de representar davant dels altres el millor de mi mateix, potser a través d’un altre personatge. Felicitats, Montse, Toñy, Gemma, Marga, Àngels. Una feina fantàstica que no té preu. Una feina  que cala, com la pluja fina. Una pluja fina que ha anat caient durant tot el curs i que en dos dies esplèndids ha esclatat.