Mentre l’administració continua obsessionada
per les avaluacions externes que realitza, a l’escola continuem treballant per
aconseguir els millors aprenentatges. Avui, a la representació de teatre de
sisè n’he tingut un exemple clar i definitiu. Fa una setmana, vaig tenir la
mateixa sensació veient els alumnes de tercer representant la Nit de Sant Joan.
Aquesta obsessió de l’administració pels
resultats és perversa. Cal oferir-hi resistències actives i, sobretot, no ens
hem d’encomanar dels resultats, siguin els que siguin, bons o dolents. En tot
cas poden ser un referent més, però no el
referent.
La deriva que té l’administració en el model
d’avaluació –veig moltes coincidències entre l’administració estatal i la del
nostre país- només provoca desorientació en una dèbil professionalitat que
comença a obsessionar-se per aquesta proves competencials i per les
conseqüències que pot tenir: retallada de recursos, disminució de la
matriculació, rànquing d’escoles, etc. La penalització dels mals resultats, que
tenen el seu origen també en factors aliens a l’escola, porta a la
discriminació de les escoles i a una creixent desigualtat.
Fixeu-vos: hem fet, després d’un curs de
treball intens, dues representacions teatrals i en la síntesi d’aquestes
representacions, de les quals no en quedarà cap testimoni que no siguin les
emocions dels actors i els espectadors que n’han gaudit, hi trobem condensats
tots els aprenentatges que els nens i nenes han de fer al llarg de la seva
escolaritat obligatòria. On recollim tot això? En una suposada i objectiva
avaluació? Com és possible que ens puguem equivocar tant, no valorant aquesta
activitat?
Avui escoltava com un alumne de sisè, arribat
fa tres anys a l’escola, feia un resum de la seva curta història a l’escola. No
m’avergonyeixo en dir que em queien les llàgrimes, igual que a d’altres mares i
pares que l’escoltaven per primera vegada. Quin resultat tindrà en la seva
avaluació? No ho sé, però el que estic segur és de la qualitat dels
aprenentatges que ha fet a l’escola en aquests tres anys i que, estic segur,
l’ajudaran de forma definitiva al llarg de la seva vida, molt més que aprendre
les taules de multiplicar o aprendre a dividir amb dues xifres.
Com és possible que siguem tant injustos amb
la nostra població més preuada? Aquesta deriva en el model avaluatiu, només
perjudica a l’alumnat, estigueu-ne convençuts.
La força del teatre. La força de representar
davant dels altres el millor de mi mateix, potser a través d’un altre
personatge. Felicitats, Montse, Toñy, Gemma, Marga, Àngels. Una feina
fantàstica que no té preu. Una feina que
cala, com la pluja fina. Una pluja fina que ha anat caient durant tot el curs i
que en dos dies esplèndids ha esclatat.
1 comentari:
Benvolgut Joan! Com a mare he tingut la sort d'anar els dos espectacles, el de tercer i el de sisé. En tots ells he sentit emoció,
emoció de la feina feta i ben feta,
emoció els dies previs amb els meus fills,
emoció pel final d'un procés,
emoció de ser i fer escola pública.
I demano a l'administració PROU DE CORTINESD E FUM!! Els principals artífex de l'educació són els nois i noies i ells śon la principal víctima de les retalles.
Felcitats per a tot!
Pilar (mare de 1r, 3r i 6è, encara)
Publica un comentari a l'entrada