Educar és donar la paraula

 Entrevista a la revista Educar-nos

Activitats complementàries i colònies escolars: entre el valor educatiu i la precarietat estructural

 

Activitats complementàries i colònies escolars: entre el valor educatiu i la precarietat estructural

Article escrit conjuntament amb Gemma Heras i Jaume Cela i publicat al Diari de l'Educació. 

En les darreres setmanes, un grup de centres educatius ha proposat suspendre les activitats dites complementàries —principalment sortides i colònies escolars— com a mesura de pressió davant el que consideren una política de deixadesa cap a l’escola pública per part del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. La proposta ha generat un debat intens dins la comunitat educativa perquè posa sobre la taula una tensió real: com defensar els drets laborals del professorat sense perjudicar els drets educatius de l’alumnat?

Som conscients que fem aquesta reflexió des de la situació còmoda de la jubilació. No estem, des de fa uns anys, en primera línia. També sabem que, quan érem a l’aula, aquests debats tenien altres dimensions i es produïen en contextos diferents de l’actual. Tot i així, ens sembla honest aportar alguns elements que considerem rellevants per abordar un debat complex i inevitablement polièdric.

El valor pedagògic de les activitats fora de l’aula

Les sortides i les colònies no són activitats accessòries dins el projecte educatiu. Formen part d’una concepció d’educació integral que articula aprenentatges acadèmics, vivencials, socials i comunitaris. Per a molts infants i adolescents —especialment aquells que viuen en contextos de vulnerabilitat— aquestes experiències esdevenen espais d’oportunitat, descoberta i construcció de vincles que difícilment es poden substituir dins l’aula.

És cert que el context ha canviat. Fa uns anys, aquestes activitats representaven sovint una oportunitat excepcional de descoberta. Avui, determinades experiències (visites culturals, activitats de lleure, espais de convivència) són més accessibles per a una part important de la població. Però no per a tothom. Encara hi ha sectors que no hi tenen accés, i és precisament per a aquests alumnes que l’escola continua sent una porta d’entrada imprescindible.

Alhora, la complexitat dels grups d’aula ha augmentat notablement. L’aposta per la inclusió —que compartim— implica una diversitat creixent de necessitats, situacions personals i realitats socials. Organitzar activitats fora del centre en aquest context requereix més recursos, més coordinació i més suport. Aquest és un element que no es pot obviar.

Malgrat tot, eliminar aquestes activitats, encara que sigui de manera temporal, no és neutre. Suposa suprimir una dimensió essencial de l’aprenentatge i té el perill de contribuir, amb el temps, a desvaloritzar-les. Si en podem prescindir sense que aparentment “passi res”, quin missatge estem transmetent sobre el seu valor educatiu?

Un reconeixement insuficient

La paradoxa és clara: mentre el discurs pedagògic en defensa la centralitat, el reconeixement institucional és feble o inexistent. Aquestes activitats no formen part nuclear de les reivindicacions sindicals i no estan ni reconegudes ni retribuïdes adequadament per l’administració.

En un període breu del passat es va aconseguir un modest reconeixement econòmic que va desaparèixer amb les retallades. Es va esvair sense una resposta col·lectiva prou contundent i cap conselleria posterior no ha plantejat recuperar-lo.

A la pràctica, això consolida la idea que es tracta d’activitats voluntàries i, per tant, prescindibles. Una consideració administrativa que contradiu frontalment el seu valor pedagògic.

El cost ocult: docents, famílies i sector del lleure

El cost d’aquestes activitats és múltiple i sovint invisible.

Per al professorat, impliquen hores extres no reconegudes, reorganització de la vida personal i una responsabilitat de cura intensa en contextos cada vegada més complexos. Sense el sobreesforç estructural de molts docents, el sistema educatiu difícilment es podria sostenir. La pregunta és incòmoda però necessària: fins a quin punt és just que el funcionament ordinari del sistema depengui del voluntarisme permanent?

Per a les famílies, el cost econòmic pot esdevenir un factor de desigualtat. Sense recursos públics suficients, el dret educatiu deixa de ser plenament universal i queda condicionat a la capacitat econòmica. Això situa el debat en un terreny estructural: sense inversió sostinguda, no hi pot haver equitat real.

Per al sector del lleure, la suspensió també té conseqüències directes. És un àmbit laboral que dona feina a molts joves, però que arrossega una precarietat notable. Cancel·lar activitats impacta en empreses i professionals que ja treballen en condicions fràgils. I la precarietat, inevitablement, també afecta la qualitat.

És una mesura de pressió efectiva?

Tota acció reivindicativa hauria d’incidir sobre el responsable del problema. En aquest cas, l’administració. Però cal preguntar-se si la suspensió de colònies i sortides afecta realment el Departament o si l’impacte recau sobretot sobre l’alumnat, les famílies i el sector del lleure.

Hi ha qui sosté que l’efecte sobre l’administració serà limitat i que la mesura pot reforçar, fins i tot, la idea que aquestes activitats són secundàries. Si l’administració no els atorga prou valor i els centres deixen de fer-les com a protesta, el resultat pot ser una coincidència involuntària: ambdues parts contribueixen a restar-los centralitat.

Això no deslegitima el malestar. El professorat viu un moment de forta crispació: manca sostinguda de recursos, infrafinançament crònic, insuficiència de professionals per garantir una inclusió real, pèrdua de poder adquisitiu i una burocràcia creixent que erosiona la tasca pedagògica. Les reivindicacions laborals són justes. I defensar l’educació pública implica també defensar condicions dignes per als seus professionals.

Drets laborals i drets educatius: un equilibri delicat

Quan el professorat fa vaga, el dret dels infants a l’educació també es veu afectat temporalment, com passa en qualsevol servei públic essencial. La qüestió no és negar la legitimitat de la protesta, sinó gestionar l’equilibri entre drets en moments de conflicte.

La defensa dels drets laborals del professorat és, en última instància, una defensa dels drets educatius dels infants. Però la dificultat rau a evitar que el cost immediat recaigui sempre en els mateixos.

Cap a on orientar la reivindicació?

Potser la clau no és eliminar les activitats, sinó que cal exigir-ne el reconeixement i la dotació adequada de recursos. Això implica:

• Reconèixer i retribuir les hores de sortides i colònies com a hores extres.

• Garantir recursos suficients per assegurar l’equitat en l’accés.

• Dignificar les condicions laborals del sector del lleure.

Pensem que aquestes demandes han d’estar presents en la negociació sindical. Sabem, al mateix temps, que cal distingir entre la lluita estructural i les mesures de pressió puntuals. En aquest sentit, potser una de les accions més incisives seria el boicot a la burocràcia innecessària —que sovint sí és prescindible— i que ofega centres, equips directius i professorat.

En definitiva, cada vegada està més clar que cal avançar cap a una inversió estructural que s’acosti al 6% del PIB en educació. Sense aquest compromís, moltes reivindicacions continuaran essent pedaços sobre un problema de fons. Segueixen faltant recursos, al costat de bones orientacions i capacitat per invertir-los en aquells aspectes educatius més essencials. 

Una reflexió final

La proposta de suspendre sortides i colònies neix d’un cansament profund i d’una sensació compartida de sostenir gairebé en solitari un sistema cada vegada més exigent i complex. Cal comprendre aquest malestar. Però també cal valorar amb lucidesa l’efecte real de cada acció.

Si creiem que les activitats complementàries són essencials per a una educació integral, inclusiva i equitativa, la reivindicació hauria d’orientar-se a garantir-ne la qualitat, el reconeixement i el finançament, i no a posar-ne en qüestió l’existència. Fins i tot si s’acorda un boicot puntual, aquesta perspectiva hauria de quedar clara per al conjunt de la comunitat educativa.

El repte és exigent: defensar alhora els drets laborals del professorat i el dret inqüestionable dels infants a una educació pública de qualitat. Trobar aquest equilibri és, probablement, una de les tasques més complexes —i més urgents— del moment actual. I interpel·la centres educatius, sindicats i moviments pedagògics a escoltar-se i a construir consensos amb una mirada de futur per al model educatiu públic del nostre país.

Dret a morir dignament: un exemple de consens i compromís col·lectiu a Palafrugell

 El passat 27 de febrer es va presentar a Palafrugell l’Associació Dret a Morir Dignament (DMD), una entitat amb un llarg recorregut que, des de 1984, defensa —tal com ella mateixa defineix— la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan pateix un deteriorament irreversible i un sofriment insuportable. Entre les seves finalitats, en voldria destacar una: defensar els drets de final de vida de la ciutadania.

En l’acte hi van intervenir la presidenta de l’associació i les representants i voluntàries a Palafrugell ( Cristina Vallès, Teresa Vinyals i Montse Campamà) la regidora d’Acció Social, ciutadania i habitatge de l’Ajuntament (Margarida Mauri), la representant del PADES al CAP de Palafrugell (Dra. Gemma Oliu) i la treballadora de l’àrea de Benestar Social (Nury Ramírez).

De la presentació, en voldria remarcar tres qüestions rellevants.

La primera és l’àmplia assistència de públic, que evidencia que es tracta d’un tema sensible i que preocupa sectors importants de la ciutadania. Això justifica la necessitat de fer-ne difusió i d’acompanyar les persones que hi treballen, sigui per convicció personal o per responsabilitat professional. És el cas de la doctora Oliu, que va explicar detalladament la tasca que desenvolupen a través del PADES. També va recordar que els recursos humans són insuficients i va reclamar la incorporació d’un psicòleg a l’equip per reforçar el suport tant als professionals com a les famílies.

Les intervencions van remarcar la importància de tenir reconegut el dret públic a la salut. Això enllaça amb la segona qüestió que remarco que és la importància del reconeixement legal d’aquest dret, que Cristina Vallès va exposar amb claredat. El fet que avui estigui reconegut jurídicament implica que ha deixat de ser un privilegi reservat a uns pocs per esdevenir un dret democràtic universal. Això comporta, necessàriament, la implicació de les institucions públiques, de l’administració i del govern per garantir-ne el desplegament efectiu i l’accés en condicions d’igualtat per a tota la població.

La concreció d’aquest dret en el Document de Voluntats Anticipades que tant l’Associacio DMD, com el mateix CAP ofereixen a totes les persones interessades, representa la possibilitat d’exercir-lo de forma universal. El document ajuda a resoldre situacions complexes i imprevistes tant per cadascuna de les persones com pels seus familiars i acompanyants. Potser ens costa pensar en clau de futur i en aquests termes, però, com es va apuntar, és molt millor preveure-ho amb plenes facultats que no haver d’enfrontar-se a una situació no volguda sense les capacitats necessàries. 

La tercera és l’exemple que va suposar l’acte mateix. Es podria pensar que la tasca de l’associació ja no és necessària un cop els serveis bàsics de salut assumeixen les funcions relatives a l’exercici d’aquest dret, o que, un cop aprovada la legislació, l’administració pot desentendre-se’n. Res més lluny de la realitat. L’acte va escenificar la importància que, en qüestions que afecten la societat —siguin més o menys controvertides—, hi hagi una intervenció coordinada a tres bandes. D’una banda, els responsables polítics que, amb un ampli consens (només un grup polític va votar en contra de la moció presentada al Ple), donen suport al dret, a l’associació i en faciliten l’arrelament al municipi. De l’altra, els tècnics i professionals que, des de la seva competència, fan efectiu el dret en la pràctica, acompanyant usuaris i familiars en un procés complex i delicat com és decidir una bona mort. Finalment, l’associació, que és imprescindible com a veu de la societat civil: representa el dret de tothom a exercir aquesta decisió i impulsa millores legislatives i administratives perquè el dret no només estigui reconegut formalment, sinó que es pugui exercir de manera real, universal i pública.

Tant de bo en molts altres àmbits hi hagués un consens tan ampli entre els tres nivells —polític, tècnic i societat civil. Hi ha problemàtiques socials, com l’habitatge, la pobresa, la violència o l’educació -per posar quatre exemples ben diferents- , que també requeririen aquesta col·laboració i, sobretot, el reconeixement que cada part és necessària i insubstituïble. Els responsables polítics han de cercar consensos amplis en les seves propostes, especialment aquells que aspiren a representar la majoria social. Els professionals, funcionaris o no, han d’exercir la seva tasca amb rigor i compromís, tenint present que la seva raó de ser és el servei a la societat, en particular als sectors més vulnerables. I la societat civil ha de continuar organitzant-se: no n’hi ha prou de pensar que “ja ho faran els polítics” o els “tècnics”. Com diu el poeta, “el cielo se hace a mano y sin permiso”, i les associacions són fonamentals per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats.

Felicitats a totes les persones que van fer possible aquesta presentació. Molta voluntat per continuar col·laborant conjuntament, i molta implicació de la ciutadania per defensar aquest dret democràtic que ens fa més humans i més solidaris davant el patiment dels altres. I que l’exemple d’aquesta col.laboració es trasladi a la solució d’altres problemes i sigui una manera constructiva d’assumir el conjunt d’emergències socials i de reclamació de drets bàsics que ens afecten.