Document presentat a la Federació de MRP per a la seva discusió.
La discussió sobre Zones Educatives forma part d’alguns documents i reflexions anteriors de la Federació de MRP de Catalunya, des de fa molt de temps. Aquestes reflexions apuntaven la necessitat de coordinar projectes entre les diferents etapes i fer propostes coherents per a uns mateixos alumnes, aprofundint en els aspectes pedagògics i curriculars en un mateix territori. Aquesta proposta també apuntava la necessitat de mancomunar recursos i estratègies de renovació i transformació i quines podien ser les fórmules que ho facilitessin.
La primera vegada que apareix una formulació en aquesta línia és en el document de desembre del 1996 (Una proposta de Coordinació dels centres educatius públics de primària i secundària, Temes de Renovació Pedagògica), en el que es proposa la configuració de Zones d’ensenyament obligatori (ZEO). Es interessant rellegir el document pel que representa de línies i argumentació del que penso que ha de ser la nostra prioritat, naturalment adaptant-la a les noves situacions i contextos.
És interessant veure la connexió d’aquesta incipient proposta amb la filosofia que va donar lloc a les ZER. Encara que es refereixen a unes realitats molt diferents també hi ha un procés semblant: necessitat de mancomunar recursos i de fer projectes pedagògics coherents, superant l’aïllament de les petites escoles rurals de cada municipi, amb una organització superior. D’aquell procés recordar la seva horitzontalitat i la posterior legalització de la proposta, procés que suposava una gran implicació i participació dels centres que començaven a formar les ZER de forma autònoma.
La proposta que es desprèn de la LEC i que al 2008 es posa en funcionament de forma pilot, respon en part a aquesta filosofia, però sobretot insisteix en els aspectes de descentralització del sistema educatiu.
En aquest sentit crec que hi ha dues dimensions que poden ser diferents però complementàries, segons ho analitzem i ho portem a la pràctica.
* La necessitat de reformar l’administració educativa (descentralització)
* La necessitat de «repensar» o «refundar» l’escola pública, per acollir noves necessitats com l’autonomia dels centres, els plans d’entorn, les propostes 360, la coordinació primària secundària, l’elaboració de projectes educatius de zona, etc. És a dir, la necessitat de millorar l’educació, de renovar pedagògicament l’escola, etc.
Les dues dimensions comparteixen finalitats:
* La necessitat de millorar de l’educació i els resultats generals i l’extensió d’aquesta millora a tots l’alumnat sense distinció, amb les mesures compensatòries que calguin.
* Aprofundir en aspectes com la inclusivitat, l’atenció a la diversitat, la funcionalitat i rellevància dels aprenentatges, la vinculació amb el territori, etc.
* Acostar la planificació i la presa de decisions al territori per afavorir la implicació, la participació i el sentit de pertinença de la comunitat educativa, amb els seus diferents agents, a l’escola.
* Treballar amb una coordinació eficaç entre les administracions i donant protagonisme a l’administració local.
* La millora de la formació dels docents, de la seva implicació, de la seva professionalitat... entre d’altres aspectes generals.
* La possibilitat de coordinar i mancomunar recursos en el territori d’una forma més fàcil i eficaç. Oferint itineraris educatius personalitzats. Tant en relació als centres educatius de les diferents etapes, com amb les institucions de l’entorn (Ciutat educadora, plans d’entorn, propostes 360)
* L’enfortiment de la cultura dels centres educatius, de la seva autonomia, interdependència i corresponsabilitat respecte el conjunt del sistema educatiu.
He subratllat en negreta aquelles finalitats que estan relacionades directament amb la proposta de ZE.
La reforma de l’administració, crec que és el rerefons de la proposta que es va discutir fonamentalment a la Jornada que va organitzar la Federacio de MRP. Crec que és la preocupació bàsica de l’administració. És un reflex de la proposta de la tradició socialdemòcrata d’un model descentralitzat, municipalitzat, en el qual es desconcentra en el territori competències i es gestionen amb fórmules que poden ser més properes als usuaris, escoles i territoris. S’apropa la governança al territori. Hi ha un millor coneixement de les necessitats, una adequació més gran de les propostes i per tant és un sistema i una proposta que afavoreix directament i indirecta la participació i la implicació de la comunitat en les preses de decisions.
Les tensions detectades són importants perquè responen a les tradicions que tenim i que ens costa molt desempallegar-nos. N’assenyalo tres: La competència entre administracions, el paper de la inspecció i el potencial augment de la desigualtat entre territoris i centres.
Respecte a la competència entre administracions, és una qüestió bàsica a treballar des de la perspectiva dels partits (fins i tot en administracions del mateix partit) que busquen consolidar quotes de poder. Un bon pacte polític hauria de garantir aquest consens bàsic respecte l’educació i una neutralitat en la competència entre administracions. Hi ha un marc competencial que situa els ajuntaments amb molta menys capacitat d’actuacions (per les competències, però també pels recursos que es disposen). La Diputació que hauria de ser una administració equilibradora, tampoc no exerceix del tot aquesta funció, i els consells comarcals destaquen per la seva ineficàcia. Ningú sap per a què realment serveixen. Als partits se’ls ha de demanar si estan disposat a assumir aquestes regles de joc.
No es pot desenvolupar unes ZE i tenir com a conseqüència un augment de la burocratització del sistema i, per tant, calen mesures complementàries que s’han d’abordar. No es pot reformar l’administració (qüestió pendent des de la LOGSE), ni el repartiment competencial, sense tocar altres coses: la professionalització i la descentralització dels serveis, canvis en les funcions de la inspecció -fins i tot, desaparició de la figura de la inspecció i sorgiment d’unes figures diferents amb funcions diferents-, i ja no m’atreveixo a dir la reforma en profunditat de la mateixa funció pública, punt clau que configura des de fa molt de temps el funcionament de l’administració. D’això es desprèn la necessitat d’assenyalar aquests canvis que també s’han de fer i de preguntar a l’administració si està disposat a fer-los. Si només descentralitzem administrativament en ZE, ho deixarem tot igual.
El creixement desigual de les zones també pot suposar una oportunitat o un entrebanc. S’han de definir les regles de joc i, en tot cas, les condicions comuns que s’han de garantir i aquelles que poden resoldre's de manera diferent. El creixement desigual no és negatiu si es situa un marc comú i després es van posant les condicions, perquè totes les Zones puguin desenvolupar-se convenientment i atenent a les seves especificitats. No ens hauria de fer por que hi hagi un desenvolupament desigual, sempre que hi hagi un seguiment i una avaluació periòdica d’aquest.
Tal com es presenten però, les ZE, tenen dos dèficits fonamentals: Són una proposta vertical, de dalt cap abaix. Els centres no tenen pràcticament res a dir. Ho accepten o no, ho entenen o no i en tot cas ho han d’assumir. Poden suposar un canvi tècnic sense cap millora en els altres aspectes pendents (formació permanent tecnocràtica, inclusivitat sense recursos, funcionariat sense avaluació, equips directius no democràtics, i claustres desprofessionalitzats, etc). I tenen unes dimensions massa grans per a poder establir i potenciar els vincles entre els centres educatius, qüestió bàsica que cal abordar.
A més de les finalitats assenyalades, penso que hi ha alguns aspectes que també haurien de formar part dels objectius que ens plantegem. Assenyalo sobretot els següents:
L’aïllament i la dispersió entre els centres educatius. Les limitacions de l’autonomia de centres educatius i els potencials perills d’afavorir la desigualtat o la competitivitat entre centres. Si a tot això hi ajuntem que la proposta pot venir de dalt cap a baix sense cap mena de discussió ni de procés adaptatiu pels centres educatius, pot tenir com a conseqüència que els canvis siguin tècnics i superficials, en les formes. Perquè aquests canvis incideixin en els centres, han de ser canvis també culturals, no solament de les funcions nominals dels diferents agents, i han de plantejar-se a mig i llarg termini. Els canvis per decret, no són mai efectius. I els canvis culturals s’han de fer pacientment, en les curtes distàncies.
Si, a més a més, es fan sense posar una injecció de recursos importants, es tradueixen en uns canvis que el que busquen és només millorar a partir de la racionalització dels pressupostos i les despeses.
Està clar que les ZE, si s’aborden amb calma tots els possibles entrebancs o resistències, poden suposar un apropament a la presa de decisions i a la definició dels problemes prioritaris, una possibilitat real de col·laboració de les diverses administracions, de mancomunar recursos i facilitar la coordinació amb altres serveis educatius i culturals del territori. Qualsevol canvi que vulgui plantejar-se en profunditat, en el fons planteja un canvi cultural i, en aquest sentit, els canvis verticals (de dalt cap a baix) no ho faciliten.
Crec que hauríem d’apostar per propostes d’agrupacions de centres més petites que les ZE. Potser es podrien mantenir unes ZE que tinguessin com a finalitat principal, la descentralització del sistema i la col·laboració amb l’administració local. I, per altra banda, Zones, Subzones, Agrupacions (decidim la terminologia que vulguem) que siguin de dimensions més petites (2 o 3 centres de primària, un de secundària, potser 2 o 3 d’infantil, etc...) i que tinguin unes finalitats molt més pedagògiques que les altres de dimensions més grans.
Tanmateix les seguirem anomenant Agrupacions de Centres, en aquest document. I deixar el concepte de Zona Educativa, per a la proposta més gran.
Aquestes Agrupacions han de posar l’accent en els temes pedagògics, de qualitat de l’escola, i l’educació, d’inclusivitat i de cooperació entre centres.
Han de posar les bases per resoldre l’aïllament, dispersió, competitivitat i descoordinació dels centres educatius en un mateix territori.
L’horitzó immediat que es planteja és la possibilitat de tenir un projecte compartit entre tots els centres, que faciliti la coordinació entre les etapes educatives i l’itinerari de l’alumnat en un mateix territori.
És una proposta que es basa en l’horitzontalitat de les decisions, amb uns criteris acordats pels centres que voluntàriament s’associessin i assumissin competències i responsabilitats.
És una proposta que justifica el desenvolupament de l’autonomia de centres, perquè situa un marc ordenat d’interdependència entre centres que permet treballar les possibles desigualtats entre ells, la cooperació en els recursos i combatre l’aïllament entre els centres educatius i amb l’entorn.
Aquestes agrupacions haurien de tenir els recursos necessaris per al seu funcionament (temps per a la coordinació, recursos per al desenvolupament, etc.). Quant a les competències caldria desenvolupar l’autonomia en els diferents nivells, fent propostes que garantissin l’apropament de la gestió dels recursos, a les Agrupacions en un marc comú que hauria de garantir la Zona Educativa.
Aquestes competències podrien desenvolupar-se en els següents aspectes:
* La matriculació i l’adjudicació de places escolars
* La distribució del professorat
* La gestió de les substitucions
* La formació permanent del professorat
* La coordinació de les diferents etapes
* L’organització d’activitats extraescolars
* La utilització de recursos i espais
* La gestió del pressupostos
* L’organització dels serveis (menjador, eaps, etc.)
* El monitoratge d’estudiants i mestres en pràctiques
* L’elaboració d’un projecte compartit
* Els òrgans de govern.
* L’adjudicació d’ajuts i beques
* L’educació 360
Si la Federació de MRP vol introduir una mirada pedagògica i educativa a les Zones, crec que ha de plantejar aspectes com aquests. Com aconseguim fer projectes compartits entre centres educatius? (d’un mateix territori o que acullen a un mateix grup d’alumnat). Com trenquem l’aïllament i afavorim un àmbit de cooperació? Com mancomunem recursos i neutralitzem, en un marc d’autonomia, les desigualtats?
Sempre hem parlat de l’autonomia en un marc d’interdependència i això no es pot fer en un districte de Barcelona, ni en una població molt gran. Com assegurem una bona coordinació entre les etapes diferents que acullen a un mateix grup d’alumnes? L’institut escola és un model per a l’educació primària i secundària. Però aquestes agrupacions més petites i flexibles facilitarien totes les coordinacions.
Al costat de defensar l’autonomia dels centres educatius, s’ha d’articular un mecanisme que suposi un fre a la competitivitat entre centres educatius per la matrícula o per altres aspectes. Aquest fre el constitueix les agrupacions que han de posar-se d’acord en els aspectes de funcionament i organització i han de treballar per a construir un projecte educatiu comú.
Penso que la tasca dels moviments de renovació pedagògica hauria de ser fer passes en aquesta línia, afavorint acords de coordinació entre centres que sentin les bases del funcionament d’aquestes Agrupacions.
Probablement es legislarà seguint la LEC i altra normativa sobre les ZE com a mecanisme de descentralització del sistema. Hauríem d’estudiar com incidim per impulsar i crear aquestes agrupacions, des de la base, estudiant les seves competències -que han de ser àmplies per generar altes i bones expectatives-, potser de forma voluntària, en un procés que hauria de ser pausat i en format pilot.
Respecte a la terminologia faig la següent proposta: la fórmula Consorci per a les Zones àmplies, de grans ciutats o comarcals. I la de Zones Educatives, per a les petites com les que plantejo. Per tant, cada Consorci hauria d’organitzar-se en Zones Educatives (petites i acotades) amb competències específiques, autonomia i capacitat d’iniciativa i desenvolupament.
La Federació de MRP hauria de situar el terreny en el qual vol jugar i no jugar sempre en camp contrari i a remolc del que plantegen des de fora, l’administració o altres sectors. Només desenvolupant un pensament en aquesta línia podem tornar a ser útils i fer possible tenir més incidència. Si el que ens interessa és sobretot la mirada pedagògica, la renovació pedagògica, hem de situar la reflexió en aquest terreny i les mesures organitzatives o de sistema que proposem hi han d’estar subordinades.
