SOULÈVEMENTS DE LA TERRE

Sobre el ataque a los ‘levantamientos de la tierra’ en Francia

El Gobierno de Macron inicia una ofensiva legal contra el movimiento ciudadano que reúne ya a más de 100.000 personas en defensa del territorio.

Estiu

 Fa dies que penso que l'estiu ja no és el que era. Per un fet ben simple: cada vegada hi ha més persones que volen que s'acabi aviat. La calor que patim és excessiva i el malestar que produeix fa que una enyorada estació esdevingui un període que com més ràpid passi millor. 

Escric poc al bloc. Això m'ha passat en tots els períodes en que estic embolicat amb altres textos. És el que em passa en aquests moments. El llibre sobre l'Escola Pública que vaig començar un cop acabada l'exposició, m'ocupa totes les hores d'escriptura i moltes de lectura. 

Però malgrat tot, segueixo llegint, i segueixo reflexionant sobre aquests temps difícils que ens ha tocat viure. 

El Bloc, sovint, ha estat una mena de diari personal del que passava al meu voltant. Vull provar durant un temps recollir referències de reflexions sobre tots aquests temes que ens preocupen, relacionats amb les emergències ecosocials i climàtiques que estem vivint. 

Més que idees pròpies, idees que trobo valuoses, interessants i suggerents. A veure si la constància m'acompanya. 

Sa Riera, abans del desastre.

Intersecciones entre espacio, tiempo y corporeidad

 

Els Moviments de Renovació es repensen després de 40 anys

Dos processos paral·lels de reflexió s’han iniciat a Catalunya, amb diferents orígens i plantejaments però, a la vegada, amb moltes similituds. La Federació de MRP va iniciar un simposi el curs passat (https://www.mrp.cat/inici/t/25/simposi-de-renovacio-pedagogica) intentant revisar plantejaments i organització i, aquest curs, Rosa Sensat, impulsa un «repensem-nos» per fer front a una crisi profunda com associació (https://www.rosasensat.org/el-moviment-dels-i-les-mestres-direccions-i-cruilles/). El de la Federació és un més dels projectes en curs; el de Rosa Sensat, segurament amb el detonant de la seva situació econòmica, té unes característiques més decisives, ja que es planteja directament el futur i la viabilitat de l’entitat. La Federació no es planteja la viabilitat, sinó que en un simposi fruit de diverses tendències en el que, amb unes finalitats molt diversificades, es planteja una reflexió sobre aspectes relatius al contingut del programa (currículum, professorat, etc) i vol posar sobre la taula , indirectament, el paper de la Federació i dels MRP en la situació actual.

També d’altres Moviments de Renovació han iniciat una reflexió en la mateixa línia. La Federació de MRP del País Valencià, organitzava el 14 de gener unes Jornades amb objectius molt semblants (https://www.youtube.com/watch?v=AyRp2SatlAE&t=165s). I la Confederació de MRP organitza el seu «Encuentro» anual amb els mateixos propòsits.

Al marge de les diferències en els ritmes, les necessitats específiques i els plantejaments, crec que són processos que responen a la necessitat de fer un aggiornamiento d’una idea, que, amb més de 100 anys de recorregut, va repensar-se als anys 70/80 i que, ara, l’evolució del context social, polític, econòmic i mediambiental, porta a la necessitat d’una nova transformació. En el cas de Rosa Sensat com una manera d’intentar sobreviure en una situació molt delicada; en el cas de la Federació per respondre a una demanda de debatre el què i el com de la Federació i els MRP o d’intentar tenir unes propostes més elaborades. En el cas dels altres MRP, per raons similars derivades de la crisi de militància organitzativa i de presència dels MRP com a referents de la renovació pedagògica en el si de la comunitat educativa.

Participo en els processos de RS i la FMRP. He estat vinculat a la seva història des dels anys setanta i em preocupa i m’interessa la seva continuïtat en el si de la comunitat educativa. Una primera reflexió que em faig és que perquè arribi a uns bons resultats, cal que les decisions i la línia que s’elabori a partir d’ara hi tinguin protagonisme essencial les noves generacions, és a dir, les que formen els i les mestres en actiu. Ells i elles han de ser els que perfilin quin ha de ser el present i el futur dels MRP. En el procés de RS hi ha gent molt diversa, persones que no han viscut el procés històric dels MRP, algunes vaques sagrades... En el cas del simposi de la Federació, la participació fins avui ha estat molt petita i desigual en funció de cada MRP.

Una segona reflexió és que el que cal en aquests moments no és tornar a fer els mateixos debats que vam fer als anys setanta i vuitanta. Potser els temes es repeteixen, però cal fer un debat actual que tingui en compte, encara que sigui per a no caure en els mateixos errors, el que ja es va discutir, el que ja es va acordar. I pels que no ho han viscut hi ha una manera molt fàcil de fer-ho que és llegir la documentació d’aquests anys. En aquell moment històric es va reflexionar sobre molts aspectes, es van treure conclusions, unes encertades i unes altres potser equivocades. No cal fer ciència ficció. Però l’error es l’única manera d’avançar i el que no seria molt productiu seria tornar a pensar-ho tot com si comencéssim de zero.

Als anys setanta llegíem, entre molts d'altres, els llibres de Galí (sobre les institucions educatives a la segona república), la tesi de Pallach (sobre els mestres a principis de segle XX), o els treballs sobre història de l’educació (que feien Jordi Moners, Mariona Ribalta o Pere Carbonell). Ho fèiem no per copiar res però si per veure què havien reflexionat i què havien dit aquestes i moltes altres persones. Vam intentar repetir poc i vam reinventar moltes coses intentant donar resposta, segurament a les mateixes preguntes, però en un context absolutament diferent. No sé si avui, podem demanar un exercici semblant.

Les meves reflexions, per tant, no pretenen criticar cap dels processos i l'última cosa que voldria es que s’interpretessin com una voluntat de posar rodes a la reflexió encetada. Sóc conscient que la meva visió és parcial, fruit de la meva experiència també parcial i que, en aquest sentit, desconec molts aspectes que probablement també han influït en l’evolució fins arribar a la situació actual1.

Crec, en tercer lloc, que la necessitat de pensar i buscar una alternativa compartida entre tots els MRP (en els que incloc RS) és essencial. Tenim en comú un camp de pensament pedagògic, de posicionament i mirada sobre l’escola i l’educació que ens porta a pertànyer a un mateix univers -Wittgenstein parlaria d’aire de família- que ens porta a pensar que no podem disgregar efectius. Formació, currículum, participació, democràcia, inclusió, diversitat... són camps de reflexió i acció comuns i val la pena, en allò que és més terreny de principis, arribar a consens, deixant el dissens creatiu als aspectes més concrets i contingents.

Per acabar, una quarta reflexió. Penso que és molt important buscar fórmules organitzatives, funcionaments i maneres d’abordar els problemes educatius des d’una perspectiva nova i que això sigui definit pels mestres en actiu, no per les persones que vam fundar els MRP en els anys vuitanta. I, entre d’altres aspectes de contingut pedagògic, crec que cal resoldre una contradicció important: les associacions – moviments són d’adscripció individual i, avui, la Renovació Pedagògica té un component institucional central (de les escoles i altres institucions docents). Aquest és un element en el qual aprofundiré més endavant.

Potser el que m’agradaria és difícil de realitzar i d’aconseguir. Però, és evident que només som capaços d’actuar per allò que és difícil -fins i tot, potser, impossible- i que ens fascina d’alguna manera.

A continuació intentaré donar elements de reflexió, acompanyats d’algunes dades històriques que crec val la pena recollir.


Algunes dades de la història dels MRP

Les dades històriques no han de servir per condicionar res. Però fer un replantejament sense tenir en compte alguns elements del passat, com he afirmat al principi, tampoc no és molt eficaç. Venim d’on venim. I, encara que sigui per conèixer els arguments que en el seu moment es van fer servir, val la pena tenir-ho en compte. Repeteixo, això no invalida que puguem fer una reflexió que trenqui esquemes i faci també un «començar des de 0» amb el passat. Però potser aquest trencament l'hauríem de fer plegats, més que buscar cadascú la solució...

A l’estiu del 80 es produeixen diverses reunions per promoure una coordinació de tots els grups de mestres que començaven a organitzar-se a les diferents comarques. Alguns propiciats per persones vinculades a Rosa Sensat, d’altres al voltant d'Òmnium cultural, algunes des dels primers ajuntaments democràtics, i unes altres com a producte de grups de mestres d’escoles que es reunien en territoris per organitzar activitats de formació (fonamentalment les escoles d’estiu).

Malgrat aquesta origen divers, als anys 80 hi ha un reconeixement específic de que tots aquests grups, de procedència tant diversa, són MRP2, i així en dona testimoni la literatura pedagògica de l’època.

Al 1981 havia començat a impulsar-se una coordinació entre els grups de mestres (a partir d’unes trobades que tenen lloc a l’estiu del 81 de mestres del Maresme, Lleida, Girona, Rosa Sensat, Santa Coloma i Granollers... ) i el 20 de novembre del 1981, a l’escola Lluís Millet de Santa Coloma de Gramenet, té lloc la primera reunió d’aquests Grups. Assisteixen a aquella reunió 17 grups de mestres de naturalesa diferent, repartits per tota la geografia del país.

Després de 3 anys de reunió de la coordinació de grups de mestres, arribem a les I Jornades (Roses, novembre del 1983) i definim els MRP3. Una definició que es matisa, amplia i completa al Congrés estatal dels MRP4, celebrat a Barcelona al cap d’un mes. Entre altres temes, en aquests dos grans encontres es defineixen les característiques concretes que han de tenir els MRP (característiques, funcions, relacions amb l’administració...).

En un primer moment, a Catalunya, s’havien autoanomenat grups de mestres. Amb la proposta de la nova nomenclatura, Moviments de Renovació Pedagògica, es volia insistir en dos aspectes: el caràcter de moviment, que podia agrupar a persones associades o no amb l'èmfasi posat en la idea de crear opinió o de ser també una corrent d’opinió amb voluntat d’incidència. I, substituir mestres per renovació pedagògica, obria la participació de professionals d’altres etapes, fins i tot a persones que treballen en altres àmbits educatius no formals, o persones en general interessades en el fet educatiu.

En el Decret de creació del Consell Escolar de Catalunya es parla de dues places pels Moviments de Mestres per la Renovació Pedagògica, insistint en la paraula mestres, d’una llarga tradició a Catalunya.

Al marge de disquisicions lingüístiques, les característiques d’aquestes organitzacions les resumim en els següents aspectes:

* Són entitats que es vinculen a un territori

* Son espais de reflexió i acció pedagògica

* Es plantegen reptes educatius i, a la vegada, socials i polítics. Volen incidir social i políticament.

* L’escola pública catalana és l’eix de contingut pedagògic, juntament amb la renovació pedagògica.

* Es reafirma la independència respecte a qualsevol administració, però s’impulsen relacions amb totes elles5

* Impulsen una coordinació estable entre els diferents grups (confluència al 1986 a Lleida amb la fundació de la FMRP, amb Rosa Sensat a la junta).

* Fan un servei a la comunitat i ofereixen activitats de formació, dinamització educativa, serveis diversos, etc., obertes tant als membres dels grups com a les persones del seu context.



Penso que cadascuna d’aquestes característiques, són articulades a partir d’hores de reunió, en les que es posen en contacte realitats que tenen característiques comuns i contextos diferents. El que és interessant és que hi ha la voluntat i el compromís de llimar diferències quan calgui i mantenir la diversitat sempre que no sigui en relació als compromisos clau. A més hi ha la consciència de que cal ajuntar esforços com més millor.

Seria interessant rellegir les actes d’aquestes reunions en les que es reflexiona sobre la possibilitat de crear un Col·legi Professional, la vinculació o autonomia dels grups de mestres amb l’administració -sobretot la local-, la participació en els MRP de mestres o educadors que treballin a l’escola privada6 o les possibilitats de crear estructures organitzatives a nivell estatal.7

També hem de constatar que, en aquests moments, hi ha una situació en certa mesura còmode, ja que s’ocupa un espai en el que hi ha molt poca competència i els acords són fàcils. Tant a nivell de formació permanent (el camp inicial i per excel·lència dels MRP) com en altres aspectes més polítics i socials.8

Com element que cal tenir en compte, sobre el que després m’estendré, és l’existència de dos organitzacions de centres educatius, lligades a les idees que s’impulsaven des dels grups de mestres. Una és el Secretariat d’Escola Rural, que es crea als anys 70 per donar resposta a les necessitats específiques en aquest context, de les petites escoles rurals que resisteixen per no ser «concentrades» i que representen, seguint una llarga tradició a casa nostra, nuclis de renovació pedagògica constant, lligades a entorns concrets. El seu moviment, ja plenament coordinat amb la resta de MRP donarà lloc a una nova legislació a finals dels anys 80, que articularà les Zones Escolars Rurals, després d’uns anys de funcionament alegal d’aquestes zones escolars. La segona és la coordinació escolar, coordinació d’escoles que, des de la iniciativa privada, intenten des dels anys seixanta impulsar un ensenyament renovat pedagògicament i lligat a la identitat nacional. La seva relació amb la creació de AAPSA (la primera entitat que donarà aixopluc als mestres que fundaran Rosa Sensat) és evident. Aquesta coordinació escolar, donarà lloc anys més tard a la creació del CEPEPC, associació d’escoles privades que es plantegen el seu pas a l’escola pública com un dels seus propòsits claus.


Del 83 fins ara, han passat moltes coses. Ens ha canviat la societat, l’administració i totes les seves institucions. No m'estendré en aquests canvis, que són d’una gran dimensió, i val la pena tenir-los en compte. Situaré només quatre aspectes: 1. L’aparició de les tecnologies de la comunicació que ha capgirat la relació de la ciutadania amb el coneixement. 2. La importància que conceptes ( subjecte dei reivindicacions ) com diversitat, equitat i inclusió han aparegut en el sistema escolar i educatiu actual. 3. L’aparició (i per tant incidència i competència) d’una gran multiplicitat d’entitats que treballen en aspectes que van ser quasi exclusius dels MRP en els anys 80. 4. El desenvolupament d’un aparell pedagògic-administratiu-tècnic-burocràtic, per part de l’administració que ha recomposat les relacions de forces en el propi sistema. Dos elements claus en aquesta recomposició ha estat incidir en un progressiu aïllament dels centres i institucions educatives, i afavorir un discurs tècnico-burocràtic que obvia les finalitats i es centra en les solucions metodològiques o tècniques.

Aquests quatre aspectes, juntament amb molts d’altres (aquests els he referenciat per la relació directa que tenen amb el que plantejo en aquest document), han incidit enormement en la configuració i expectatives del sistema educatiu. I, per tant, fan necessari aquest «aggiornamento» del que parlava al principi. Per no citar també els canvis i emergències aparegudes a nivell global (climàtica, mediambiental, política, democràtica, pobresa, desigualtat, etc).

Malgrat això, crec que es segueixen conservant un conjunt de característiques que, en la seva majoria, continuen sent vàlides.

Jaume Martínez Bonafé9, en un article de 2015, parla així dels MRP, com organitzacions que plantegem uns sabers concrets que ...

tienen tres componentes fundamentales:

a. Son saberes nacidos de la investigación, la reflexión colectiva, y la cooperación entre docentes que reconocen su insuficiente formación inicial y quieren mejorar sus prácticas desde el saber compartido en estos nuevos espacios de formación permanente.

b. Son saberes que no ignoran ni desprecian una potente tradición y una estela que viene de antiguo, que hunde sus raíces en iniciativas de la II República, y que tiene en nombres como Celestin Freinet o Paulo Freire, o en corrientes como la Escuela Nueva, un fondo de experiencia acumulada que nutre muchas de las propuestas mas actuales.

c. Son saberes que integran la mejor y más innovadora estrategia didáctica en un claro compromiso social por poner la educación al servicio del ser humano, de la mejora y transformación de la sociedad, y de la justicia social. Es decir, es siempre una didáctica orientada por un claro compromiso político contra todo tipo de alienación y exclusión social.



En l’actualitat, el conjunt de MRP (que segueixen amb la diversitat de nomenclatures i definicions: Moviments de mestres. Moviments de renovació, moviments educatius, associacions de mestres, grups de mestres, casal del mestre, etc.) segueixen tenint unes característiques comuns que intentaré anar argumentant. Però, encara que sigui com a contrapunt, vull referir-me ara a les problemàtiques comuns, producte de la seva evolució, i també producte dels canvis profunds del context polític, econòmic, social, tecnològic, cultural i educatiu, que els MRP pateixen en l’actualitat.

Si les característiques teòriques i pràctiques segueixen donant el marc que configura l’»aire de família» del que parlava més amunt, els reptes i problemes actuals segueixen sent també un territori de preocupació comú que val la pena recollir. Segueix existint diversitat, però em dóna la sensació que és una diversitat en el procés i en la situació concreta dins aquest procés.

Problemàtiques i reptes comuns dels grups de mestres

En descric alguns:

* Necessitat de relleus generacionals. Tots els grups pateixen, en general, d’un envelliment (i jubilació) dels seus òrgans de decisió, de les seves juntes, de la mitjana d’edat en els grups de treball... Hi ha una gran crisi d’incorporació de noves veus i noves mans, als grups i associacions, que busquen altres alternatives. Això provoca sovint una certa endogàmia -un peix que es mossega la cua- que impedeix també la renovació. En el cas de la Federació es desdibuixa el paper dels seus òrgans de decisió, amb molts jubilats i amb moltes entitats (no MRP) adherides a la Federació. La influència i presència d’expresidents en la Federació tampoc ha servit per garantir-ne la transformació necessària. La participació de mestres en actiu en la direcció d’aquests òrgans ha disminuït de forma significativa. El paper dels jubilats ha estat clau per mantenir certes estructures però no ha propiciat la renovació de formes i fons. Hem patit inèrcies que no han ajudat a la transformació que els temps requerien. Les comissions de servei constitueixen el nucli del funcionament quotidià de la Federació, però funcionen més com una coordinació que no com un nucli que dirigeix els processos dels diferents MRP. La Federació és una coordinadora, una suma d’entitats, més que una entitat amb polítiques i iniciatives pròpies.

* Les activitats de formació, que havien estat aspectes centrals de la seva raó de ser (les escoles d’estiu, les escoles d’hivern, l’elaboració de materials, etc) tenen una gran competència per part de la pròpia administració, d’altres entitats privades, etc., amb la qual cosa es té dificultats de fer una oferta diferenciada o de tenir participants suficients. L’oferta dels MRP té problemes per distingir-te de les altres propostes, amb la qual cosa es desdibuixa el seu paper teòricament més crític. No hi ha oferta diferenciada i, a més, amb la disminució generalitzada de compromís, les condicions en les que s’organitzen les activitats de formació són pitjors que les que ofereixen altres entitats i la pròpia administració. Recordem el reconeixement d’aquestes activitats com a condició per als estadis, reconeixement que va costar molt aconseguir en el seu moment, però que era, a la vegada, un caramel enverinat10: s’afavoria la participació en activitats de formació, a canvi d’un reconeixement oficial; així es trencava una dinàmica de fer activitats de formació perquè es tingués consciència de la seva necessitat, ja que això passava en molt casos a segon terme. Tenim, per tant, una realitat amb una oferta diversa i molt extensa de formació permanent, en molts casos deslligada de debats en profunditat sobre cadascun dels aspectes sobre els que es vol incidir i una desorientació per part dels MRP per veure què cal oferir que sigui transformador, diferenciat i que, a més, arribi a molts mestres.

* En relació a les polítiques educatives, hi ha un cert retrocés en el sentit d’actuar «a la defensiva» responent a les actuacions de l’administració, però amb poc espai per a la proposta. Sovint estem donant resposta a, més que fent propostes de. Pràcticament no hi ha hagut cap moment en els últims vint anys, en que es fes una definició/redefinició del paper i de les propostes que proposem com a MRP, amb la qual cosa es reforça aquesta idea d’anar a remolc. Si no m’equivoco, al 1999 vam organitzar les darreres Jornades de MRP. I bevíem encara de les conclusions del I Congrés de la Renovació Pedagògica (1993-1996). Documents com «el compromís ètic del professorat» o les conclusions de les jornades 0-12, o d’altres, no han suposat cap alternativa concreta a les polítiques -per altra banda molt erràtiques- de la pròpia administració. L’enquistament d’aspectes com l’autonomia de centres, en són un altre exemple.

* Crisi de l’associacionisme. Hi ha dificultats en que hi hagi noves persones associades, sobretot entre la gent jove, la qual cosa també resta suport , tant econòmic com personal, a les associacions. Hi ha una multiplicitat de noves formes de canals de participació que utilitzen les noves generacions, que no passen sempre per associar-se de forma estructurada o fixa. Hi ha un predomini, en determinats sectors, de necessitar recursos de caràcter metodològic i tècnic, desvinculats de reflexions més generals i/o polítiques i/o socials... El discurs tècnic és molt més predominant que fa unes dècades i ha guanyat lloc al discurs més ideològic i polític (amb l’excepció dels fets relacionats amb el procés al voltant del curs 2019).

* Dificultats d’infraestructura degut a les polítiques de retallades en les subvencions, al poc suport per part de les persones vinculades i com a producte de la independència ideològica mantinguda, que han suposat als moviments la negativa a tenir subvencions de caire privat. Això comporta la disminució de la mínima (o màxima) estructura organitzativa de cada associació.

* Desorientació en les propostes pedagògiques i educatives que es proposen. Desconcert metodològic o excessives discussions en aquest àmbit que no comporten un avenç constructiu. Reptes no resolts (teoria i pràctica, legislació i realitat, propostes i recursos, amb moltes controvèrsies): competències, projectes, avaluació, inclusió, participació... En molts aspectes es segueix anant a remolc de propostes de l’administració amb dificultats per definir propostes pròpies i amb un cert seguidisme de corrents tecnològiques, o d’altre tipus més sectorial. Per altra banda, aquest estancament es dóna paral·lel a la irrupció de la pròpia administració o d’altres entitats en el terreny del que podríem anomenar innovació educativa o, fins i tot, l’articulació de xarxes entre centres (Xarxes de competències bàsiques, Xarxes pel Canvi, etc).

El paper jugat per Escola Nova XXI també és molt clarificador al respecte. Quasi 500 centres educatius s’han apuntat a un procés de valorització, canvi i millora del seu centre. Fins i tot, reconeixent tots els errors d’aquesta iniciativa, la participació del conjunt de MRP ha estat desigual, de vegades amb recels, d’altres amb una gran desorientació11.

El debat i la construcció de pensament pedagògic ja no és patrimoni dels MRP i això és un problema. No perquè hi hauríem de seguir estant, sinó perquè tampoc tenim posició independent per vincular-nos o relacionar-nos o donar suport i articular altres propostes que sorgeixen en el conjunt del sistema. No tenim l’exclusivitat, però si que podríem tenir la força de ser una organització potent, arrelada, amb vinculacions territorials que propiciessin l’acció d’algunes propostes que segueixen estan en el terreny de la disquisició teòrica. Si no som nosaltres, qui és que ho farà? Per altra banda, si bé s’ha propiciat aquests noves xarxes per impulsar polítiques i propostes pedagògiques, també és veritat que no s’ha afavorit que la xarxa articulés un àmbit de poder/contrapoder a mesures de l’administració que, de vegades, van en la línia contrària del que prediquen (vegi’s en aspectes com el currículum, l’avaluació, l’autonomia, etc): els centres pertanyen a xarxes, però continuen estan aïllats, sense cap estructura que els representi i assenyali com es milloren les condicions per fer possible una innovació transformadora.

Als anys vuitanta es va impulsar una experiència que es va anomenar F.O.P.I. (Formació permanent institucional). Pere Darder i José Antonio López la van impulsar. Pretenia treballar en xarxa de centres educatius, combinar formació inicial i permanent i impulsar sobretot processos d’elaboració de projectes de Renovació Pedagògica per territoris. La proposta no va reeixir dos anys després, malgrat la seva avaluació positiva, per una raó fonamental: quan els mestres es reunien en xarxa per fer formació vinculaven altres reivindicacions a la mateixa formació. Com podem fer una transformació en la manera com ensenyem sinó millorem les condicions en què ho fem? Això va ser un dels motius per no voler seguir amb l’experiència que va ser una de les més interessants a les quals vaig assistir. No entrava amb competència amb els MRP i, a més, proposava una formació lligada a la transformació de la pràctica en els centres.

* Dificultats en definir les posicions respecte a nous fenòmens. Les declaracions sobre l’escola i l’educació pública, responen a situacions i contextos que, en alguns aspectes estan superats, i ara hi ha nous elements que condicionen la necessitat de noves respostes. Hem oblidat el debat que vam fer amb la LODE a l’entorn de les subvencions i la configuració del sistema o el que es va fer amb el Pacte Nacional per l’Educació i la Llei d’Educació de Catalunya. I molts dels fonaments que van articular aquestes propostes legislatives s’han perdut amb el temps, queden desvirtuats molts plantejaments.

* Els dos aspectes anteriors contribueixen directament a la pèrdua del paper de referent que havien tingut els MRP. És veritat que, avui, hi ha altres referents que cal tenir en compte, que l’actuació de l’administració també ha variat intervenint en una multiplicitat d’àmbits que no feia anys enrere i, per tant, amb tota seguretat el paper de «referència» es pot exercir en aquest moment però amb una perspectiva no d’exclusivitat, sinó de cooperació. Mantenint, això si, l'especificitat dels MRP respecte a altres grups o associacions o la mateixa administració. No es tracta de diferenciar-nos perquè sí, sinó de trobar què podem oferir d’específic al conjunt del sistema. Si deixem de fer suplència de competències que s’assumeixen des d’altres àmbits o no redefinim el nostre paper des d’aquesta especificitat, potser haurem de plantejar-nos la desaparició.

* Context del sistema educatiu en el qual es valora molt la renovació pedagògica assumida institucionalment des dels centres educatius i que posa en qüestió el paper dels «individus» de forma aïllada, malgrat moltes de les polítiques de forma contradictòria estan adreçades als individus. S’impulsen tot tipus de projectes de les escoles, encara que sigui de forma administrativa, sense tenir en compte la feblesa d’aquestes institucions: poques competències de decisió importants, cultures predominants de poca autonomia, de desresponsabilització i, sobretot, centres dispersos i aïllats entre si amb pocs vincles que no es basin en el voluntarisme de persones i institucions. A tot això hi contribueix també l’augment i la dispersió de les institucions educatives no formals, la qual cosa desdibuixa el paper central de l’escola i, també, el camp de treball específic dels MRP. Això comporta la discussió, gens novedosa, del posicionament dels MRP respecte a l’educació no formal i formal i si cal adreçar-se a altres col·lectius a més a més de l’escolar.

Preguntes relacionades amb alguns d’aquests reptes.

Aquestes problemàtiques, comporten preguntes com a conseqüència, que poden il·lustrar els reptes plantejats. La Renovació Pedagògica no és un terreny de certeses, però sí de reflexions i qüestionaments. I té la seva base transformadora precisament, per la voluntat de no donar res per tancat, sinó crear un moviment en constant evolució. Aquest és el sentit de plantejar-se aquestes qüestions.

- Si seguim reivindicant l’Escola Pública com a model, quin paper atorguem avui a l’escola privada sostinguda amb fons públics?

- Si reivindiquem l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres educatius, com donem resposta a la segregació, la competitivitat i la competència entre centres, en un nou espai i en uns nous territoris de col·laboració i cooperació?

- Si pensem que l’educació ha de funcionar com un ecosistema 360, quin és el paper específic i singular que creiem ha de jugar l’escola formal i obligatòria?

- Si la inclusió i l’equitat són eixos que han d’articular l’escola d’avui, com hem de configurar les escoles -organització, currículums, recursos, etc- per a fer-hi front?

- Si la formació permanent dels docents, segueix sent un aspecte clau del seu desenvolupament professional, quines propostes afavoreixen el compromís i la consciència crítica? I com les hem de promoure? Com trenquem la tendència a considerar la formació una qüestió tècnica o tecnològica, separant la professió dels seus propòsits socials i polítics?

- Si la resposta als reptes ha de ser institucional i en xarxa per a que sigui molt més efectiva, com compaginem l’existència d’associacions d’individus amb la possibilitat de constituir xarxes d’escoles vinculades a aquestes idees i principis de la renovació pedagògica? Com trenquem l'aïllament (bombolles) al que tendeix cada vegada més el sistema: bons projectes, però d’escoles aïllades; bones experiències, però en aules bombolla...?

- Si la democràcia ha de poder aprofundir-se, quines propostes fem davant el formalisme dels pocs organismes de participació que ens hem dotat i dels pocs canals de participació que tenim? Fins i tot davant la indiferència creixent de molts sectors?

- Si els reptes que tenim plantejats com a societat ens posen a la nostra agenda la nostra supervivència, quina resposta hem de donar-hi des de l’escola i quin paper hi han de jugar les institucions educatives?

- Si l’escola i l’educació ha de formar-nos com a ciutadans i, a més, hem de tenir eines per fer front a les emergències socials, com s’ha de configurar el currículum?

- Si continua sent necessària la unitat d’acció de tots els que defensen l’escola d’aquestes característiques com articulem la relació amb els representants del professorat i de les famílies?

- Si hi ha moltes associacions que tenen objectius semblants com establim xarxes de relació i cooperació amb elles? Quin paper ha de jugar organismes com la Federació de MRP o d’altres que es puguin crear en un territori concret?

- Si volem que hi hagi un ampli corrent de transformació social i que l’escola hi contribueixi i l’educació i la cultura en siguin un dels eixos fonamentals, quin paper i quines propostes hem de plantejar com a associació?

- Si pensem que el paper de l’administració ha de deixar de ser predominantment prescriptiu i que ha de focalitzar la seva feina en posar les condicions per a que sigui possible la transformació i el seu acompanyament i potenciació, com l’hem de pensar? Què pot significar la idea d’administració quilòmetre 0?

Arribat a aquest punt la meta-pregunta que ens fem és, si els problemes i els reptes són compartits, perquè no abordar-los conjuntament? Quines conseqüències té aquest fet per poder trobar-hi una sortida? Les preguntes concretes de l’apartat anterior posen sobre la taula la necessitat d’abordar-los des de la mirada àmplia de la comunitat educativa, des de les institucions educatives, des dels professionals i altres persones que es plantegen l’escola com un terreny de teoria i pràctica democràtica i emancipadora. I, per tant, també des dels Moviments de Renovació Pedagògica. Fer-ho de forma conjunta dona riquesa i força a les reflexions, argumentacions i propostes. No podem deixar d’insistir-hi per no entrar en contradicció amb el mateix propòsit de ser un referent pel conjunt de la ciutadania. Un referent del món educatiu, pels temes específics i per la societat en general, en tant que les reflexions que puguem articular respecte a qualsevol aspectes social i/o polític, tenen també una dimensió i un impacte educatiu.


Diversitat, aspectes singulars i/o diferenciats entre els diferents MRP.

La diversitat dels grups ha permès que cada MRP anés definint la seva entitat d’acord amb aquells aspectes que creia més rellevants. M’he aturat a consultar les informacions que surten a les pàgines WEB dels diferents MRP i n’he fet un resum en un apartat posterior que podeu consultar. Malgrat les diferències, continuo veient les coses semblants i les associacions amb molts punts en comú.

En la Federació de MRP es va obrir una via a altres entitats que no necessàriament eren MRP -no tenien les mateixes característiques- per a que s’hi vinculessin. Avui, la Federació agrupa a una vintena de MRP i unes deu entitats més que no compleixen les característiques fundacionals. Fonamentalment són entitats temàtiques, o generalistes amb àmbit a tot Catalunya i que representen aspectes sectorials. Podeu consultar-les a la pàgina web.12

Al 2018, Rosa Sensat es va desvincular de la Federació de MRP com a MRP i va decidir redefinir-se com associació de mestres i vincular-s’hi com entitat federada. Què va portar a prendre aquesta decisió acceptada per ambdues parts sense discussió? No ho sé, però és una decisió, al meu entendre, que és bastant incomprensible als que hem fet aquest llarg procés de creació i consolidació dels MRP.

Podríem arribar a afirmar que la redefinició de Rosa Sensat no té cap conseqüència en relació a perdre algun dels seus senyals d’identitat. Si ho analitzem objectivament, RS continua sent un MRP, encara que tàcticament (o estratègicament) s’hagin desmarcat de la Federació com a MRP. Ho podem interpretar com una voluntat de reivindicar la seva autonomia, el seu espai independent, i desvincular-se , directament o indirectament, del procés històric de confluència que tots els grups de mestres vàrem realitzar entre 1981 i 1986. Hi ha més raons concretes? Potser, però les desconec i mai s’han explicat, si més no, públicament. No vaig participar en el procés i només vaig saber-ne el fet a través de la Junta. Després he llegit el document signat per ambdues entitats.

Veig que altres Federacions d’altres comunitats, també intenten articular altres entitats al seu voltant. Crec que això no és negatiu, sinó tot el contrari. El que cal és trobar l’encaix, el paraigua que ens permet seguir conservant la identitat i crear aliances amb altres entitats que plantegen finalitats que puguin considerar-se comuns.

Crec que els diferents grups de mestres viuen i es mouen en un univers molt semblant; tenen aquest aire de família que els fa pertànyer a un espai comú de reflexió, proposta i acció. Estan formats per persones, educadors, docents, professionals diversos que comparteixen idees, voluntats i posicionaments, principis i pràctiques que van en una línia transformadora. A alguns dels grups els hi preocupa més uns aspectes que uns altres, i cadascun intenta donar resposta a algun dels reptes de forma autònoma i diferenciada. Però insisteixo que segueix tenint sentit buscar els punts comuns. No cal tenir unanimitat en les propostes i en els posicionaments, si mantenim uns trets identitaris comuns. És més, la diversitat d’elements concrets o contingents, ha d’afavorir la fortalesa en els principis i propòsits generals. La força de la cooperació és que es basa en aquests elements comuns que reforcen la nostra pertinença.

Els dos aspectes que han definit l’especificitat dels MRP han estat , en primer lloc, el seu caràcter global i transversal -no són només de mestres, ni d’escoles de primària-; i, en segon lloc, la pertinença a un territori concret en el que desenvolupen, impulsen, coordinen els projectes d’acció i intervenció. No són únicament entitats que promouen serveis -publicacions, formacions, etc- sinó que tenen voluntat d’incidència en la pràctica. I això és molt més fàcil fer-ho des del territori. Esclar que també es pot fer amb delegacions des d’una central, però és molt més eficaç fer-ho en cada context.

Arribats a aquest punt, i afegirem més arguments més endavant: em preocupa el que he explicat al començament. Iniciar processos que es plantegen resoldre reptes semblants i fer-ho de forma paral·lela. Crec que és una estratègia equivocada. Segurament no es poden unificar els processos. Potser és necessari un procés per separat per arribar a trobar la confluència però m’agradaria pensar que aquesta és una estratègia viable. La diferència ens enriqueix si som capaços de trobar els espais per compartir i trobar el que ens és comú. Però aquesta ha de ser la voluntat per ambdues parts. Si ara estem separats i fem processos separats i aïllats, paral·lels, sense voluntat de trobar confluències, no arribarem mai a aconseguir-ho.

Potser no és el que es pretén en aquests moments. I és més important seguir reivindicant la independència de criteris i d’organització i no és tant important buscar els elements comuns. És una qüestió subjectiva sobre la que hem de prendre partit i arriscar els debats perquè vagin en una direcció o una altra.

Com que segueixen sent evidents les diferències entre els diferents MRP estaria bé explicitar algunes d’aquestes diferències, per poder veure millor cap on podem anar, en quina direcció hem de seguir treballant, sense cap ànim de condicionar cap de les possibles direccions.

Estaria bé, en primer lloc, reconèixer els aspectes que fan singular RS en l’univers dels MRP.

• La seva història. És el punt de partida de la represa del moviment pedagògic als anys seixanta i en la democràcia. D’ella han sorgit, directament o indirectament, el conjunt de grups que, en la actualitat, existeixen en els diferents territoris. RS va fundar o promoure, directament o indirectament, molts dels MRP del conjunt de l’estat. Aquest origen sempre ha condicionat la seva posició. Puntualment, s’ha manifestat amb la idea d’algunes persones del seu entorn que això havia de suposar una certa posició independent de la resta de grups. De vegades s’oblida la influència positiva que ha significat també l’existència d’altres MRP a Catalunya o de la mateixa Federació per la mateixa RS. Penso que, massa sovint, aquest diferent punt de partida ha fet oblidar la necessitat de treballar de forma més cooperativa i el valor que pot significar tant per les pròpies associacions, com alhora d’adreçar-se a l’exterior (administració, sindicats, altres sectors...)

• En els inicis tenia, per la seva activitat, una vinculació territorial molt àmplia. I de fet els seus serveis (Revistes, escola d’estiu, grups, publicacions...) i els seus posicionaments han tingut i segueixen tenint una projecció nacional i internacional. També hem de dir que són uns serveis que, de forma explícita, no s’han posat al servei dels altres MRP, cosa que segurament hauria contribuït a una manera diferent d’entendre les relacions entre les diferents associacions. Podrien haver estat serveis compartits per tots els MRP. Però s’ha optat per una fórmula de vinculació individualitzada a les diferents propostes. Vull dir que, tant les revistes, com l’escola d’estiu, ha acollit a persones que estaven vinculades a altres MRP, però des de la individualitat que això suposava, mai per un plantejament més general de caràcter col·laboratiu. 

• En l’origen i degut a la situació heretada de la postguerra i la transició, l’inici de RS ha està vinculat a iniciatives d’escoles privades que volien recuperar els principis pedagògics de la República en un context clarament hostil. Les depuracions en el magisteri van suposar que els continuadors d’aquella tasca es refugiessin en escoles privades. Com ja he explicat, l’existència de la Coordinació Escolar que va desembocar en el CEPEPC, primera coordinació d’escoles privades que proposaven el seu pas a la xarxa pública, va compartir els orígens amb la mateixa associació. Malgrat l'origen, el seu compromís amb l'escola pública ha estat incontestable des dels seus inicis.

• Ha tingut, gràcies als recursos econòmics que les administracions (local, de Catalunya i de l’Estat) li han donat, una estructura organitzativa i de serveis àmplia i complexa i de gran abast. (Biblioteca de referència, servei de publicacions, escola d’estiu i grups permanents, etc.). També gràcies a la participació de moltes persones en les seves activitats i al gran nombre de socis que varen tenir en el seu moment. I ara aquesta estructura perilla per la disminució d’aquesta participació i del suport institucional. Té molt personal retribuït i, tradicionalment, moltes feines que fa són retribuïdes -cosa que no passa en els altres MRP.

• Té una «Marca» reconeguda nacional i internacionalment i un gran capital de persones de gran qualitat que han col·laborat en la construcció del seu pensament pedagògic. Els seus documents han estat referents tant a nivell d’alternativa social i pedagògica, com d’impuls de processos de renovació i transformació que han estat inspiració de projectes, escoles i docents en general. 

La resta de MRP també tenen aspectes comuns entre si i ens atrevim a assenyalar-ne alguns:

• Una vinculació territorial més localitzada en contextos concrets, el que facilita la relació estreta amb les experiències i iniciatives que es promouen des del territori. Encara que, de vegades, les dimensions afavoreix la endogàmia que dificulta l’entrada de noves persones o altres iniciatives. 

• Unes dimensions més petites però properes que faciliten la seva vinculació, l’arrelament i la participació i un coneixement més proper de la realitat. Unes possibilitats més reals d’incidir i participar en els contextos propers.

• Uns orígens més vinculats a docents de les escoles públiques.

• Unes relacions amb les administracions locals més fàcils però molt desiguals. Convenis, subvencions i ajuts puntuals. 

• Una estructura de serveis i administrativa molt petita. Molts d’ells sense cap estructura estable i depenent d’espais públics cedits pels ajuntaments per a tenir una seu. Basades més en el voluntarisme de les persones i, pràcticament, sense cap suport retribuït a nivell personal. Qualsevol projecte (des d’una publicació a una activitat més puntual) s’ha de fer amb recursos aliens i buscant aliances properes que el faciliten.

• Una capacitat de construcció de pensament pedagògic i alternatives més limitada. En molts casos aquest aspecte ha estat substituït per la mateixa Federació de MRP que ha realitzat aquesta funció per al conjunt de MRP (creació d’opinió, divulgació de propostes, elaboració d’alternatives, etc).

Alts i baixos en la història de les relacions entre AMRS i FMRPC

La història de les relacions de l’AMRS i la resta de grups i la Federació ha estat plena d’alts i baixos. Tot i compartir objectius i finalitats, han seguit funcionant com institucions paral·leles, amb moments puntuals de més relació i amb alguna reticència per ambdues parts. No conec, ni tots els episodis, ni tota la història, però val la pena pensar que no han estat divergències quant a la mateixa naturalesa dels MRP i la Federació, sinó divergències puntuals respecte a alguns aspectes més contingents i, en algun cas, diferències en relació al protagonisme, o recels respecte a la independència d’idees i posicionaments. Crec que, tot plegat no seria gaire important, si fóssim capaços de posar en la balança els aspectes que compartim en comú.

No crec que hi hagi un únic responsable d’aquests desencontres si s’han produït en algun moment de la història. És més aviat que no hi hagut prou entesa o que en els moments en que això hagués estat possible, per alguna de les parts no s’ha vist convenient. Sigui la crisi, o sigui el pas del temps, tot això ens hauria de fer pensar si encara pot seguir sent vàlid intentar caminar de forma paral·lela o és més convenient recomençar un camí de convergència. És una reflexió que han de fer ambdues parts.

Històricament hi van haver diferències en els propostes organitzatives, que van semblar que es diluïen amb el pacte que va suposar constituir la Federació de MRP. Hem de recordar que RS va plantejar als inicis la creació de delegacions territorials arreu de Catalunya, proposta que només va fer realitat a l’Hospitalet que va tenir una delegació de RS, fins que es va constituir El Casalet. Després va acceptar que a cada comarca es formessin grups i es legalitzessin com a associacions i després busquéssim entre tots la relació que volíem establir.

En les reunions que al 1985/86 van donar origen a la Federació de MRP, es va arribar a pactar13, que en cas d’haver de votar per alguna qüestió controvertida a la Federació, el vot de RS seria de més valor que el dels altres MRP. Acord que mai es va arribar a aplicar perquè sempre es va intentar acordar els aspectes per consens, a partir de compartir idees i posicionaments. A la vegada que es mantenia la independència i autonomia de posicionaments sobre els temes a debat. Aquesta última posició ha fet que, davant de determinats aspectes, el posicionament de la Federació de MRP i de RS no hagi estat el mateix, qüestió que tampoc ha suposat cap problema ja que, en general, eren qüestions tàctiques, puntuals, o que no afectaven a la mateixa naturalesa d’uns i altres.

Des dels inicis, la seu de la Federació estava ubicada en els espais de RS. En la primera etapa, situats al carrer Còrsega, hi va haver un pacte implícit. Amb coneixement de l’Ajuntament de Barcelona -Regidora Marta Mata- que, fins i tot, durant un temps va cedir a la Federació una persona d’administració i un permís explícit d’utilització dels serveis d’infraestructura de la pròpia casa. Quan ens vam traslladar al nou local, també semblava que hi havia d’haver aquest acord implícit, però no es va participar en la seva gestació.

El reconeixement per part de l’administració ha estat desigual. Ha anat variant d’acord amb colors polítics. Tant de la Generalitat, com de les administracions locals, singularment l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, que són les que tenen un pressupost més gran. Podem veure’l en forma de pressupostos i persones alliberades.

Un altre exemple d’aquests difícils equilibris ha estat la representació en el Consell Escolar de Catalunya. En la seva constitució reconeix la participació de Dos professors, proposats pels moviments de mestres de renovació pedagògica de l'àmbit no universitari. I el de l’estat, estem inclosos en l’apartat de Doce personalidades designadas por el Ministro de Educación, Política Social y Deporte en atención a su reconocido prestigio en el campo de la educación, de la renovación pedagógica y de las instituciones y organizaciones confesionales y laicas de mayor tradición y dedicación a la enseñanza.

En el de Catalunya, la participació de RS només es va fer realitat en els primers mandats. La persona de RS que va estar proposada per la Federació per a cobrir aquestes dues places va ser Jaume Cela, en el primer període, compartint l’elecció amb Jaume Aguilar. Ara es demana tenir participació directa al marge de les dues persones dels MRP. La representació al Consell Escolar Municipal (el Consell territorial de la Ciutat de Barcelona) sempre l’ha exercit RS. En el de l’estat, les propostes sempre requeien en persones vinculades a RS o properes al partit dels socialistes (quan el ministre era socialista). En algun moment de relació amb la Confederació de MRP es va plantejar la possibilitat que escollíssim a nivell de l’estat algun representant per aquesta quota de 12.

Un altre moment de desencontre va ser quan es va gestar la continuïtat d’un equip gestor de RS que apostava per caminar de forma conjunta amb la Federació de MRP. Les reticències per ambdues parts i la revocació de la candidatura, va donar lloc a un nou trencament que no es va poder superar, fins al mandat de l’última executiva de Rosa Sensat i la Federació.

Tenen continuïtat els MRP tal com els hem pensat fins ara?

MRP territorials o no? Col·legi professional o MRP? Obert a altres professionals, no només mestres? Obert a vincular-se amb altres entitats? Empresa de serveis que manté la competència amb la resta o específica i singular al respecte? Etc. etc. Són potser molt semblants els reptes a discutir i molt semblants també els dubtes. Per això també és important fer un recorregut per altres esdeveniments que han anat succeint.

Al voltant del Primer Congrés de la Renovació Pedagògica (1993-1996) es van establir dues conclusions fonamentals que suposaven una evolució del posicionament dels MRP respecte a la Renovació Pedagògica:

1. Entendre que els MRP eren ja una baula més en el complex món de la renovació pedagògica. Per tant, que era important generar i fer propostes per vincular entitats i associacions al voltant d’una Xarxa per a la Renovació Pedagògica.14 Es diu, explícitament «La Renovació Pedagògica no creixerà sinó creix la seva Xarxa».

2. Obrir una via d’actuació per tal de fer propostes de coordinació de centres (recollint la vella proposta ja superada del CEPEPC i l’existència d’experiències com la del Secretariat d’Escola Rural, una entitat que va néixer amb els MRP i que té característiques de coordinació d’escoles, no de docents i que està vinculada a la Federació de MRP des dels anys 80). Això es va intentar posar en pràctica en les Jornades 6-12, des de l’any 1999 (després Jornades 0-12). Està recollit en les conclusions d’aquelles Jornades que havien de crear una coordinació d’escoles que les organitzés a partir de les següents.

Hem de reconèixer que, les diferents crisis, han portat en alguns moments a posar en qüestió la pròpia existència dels moviments de renovació. El llistat que hem fet al principi dels problemes, m’atreviria a dir endèmics, pels quals travessem, podrien portar fàcilment a aquesta decisió. Hem de tancar-los o sobreviuen encara? Qüestió que s’ha proposat a nivell global, però que també ha passat a diferents grups davant la impossibilitat de trobar relleu o de veure perspectives noves als plantejaments. En moments d'assetjament per part de l’administració -els moments en els que defensàvem més aferrissadament la nostra independència, organitzativa i de criteris- va ser molt dur resistir. En aquells moments les propostes anaven per treure’ns suport perquè perdéssim influència.

Segurament no podem copiar el que van ser els MRP fa uns anys. I aquests elements històrics ens haurien de donar pistes de cap on hem d’avançar (entenent de nou que si cal donar la volta al mitjó, es faci, però sense oblidar les referències que tenim del passat).


Per tant, està bé preguntar-se de nou «encara pensem que els MRP són necessaris»?

Els Moviments de Renovació Pedagògica -comunitats crítiques de docents-15, segueixen sent necessaris, per no dir imprescindibles.

* Són una veu representativa dels mestres des d’un punt de vista de la seva funció social i de les propostes pedagògiques.

* Encara que estiguin formats per docents, el seu punt de vista no és la representació de les problemàtiques laborals, sinó els plantejaments pedagògics que des d’un punt de vista crític i transformador, es fan sobre l’escola i des de l’escola.

* Al seu voltant, han creat escola i han ajudat a impulsar projectes d’escoles en les que s’han implantat noves propostes pedagògiques i alternatives. Teoria i pràctica han anat sempre juntes. Allò de la Rosa Gairal16... «i el dilluns, quan tornem a l’escola, què haig de proposar?»

* Són un complement necessari a la mirada de les famílies i de les organitzacions sindicals. S’ha funcionat sovint com a pal de paller, com a entitat que equilibra les posicions més corporatives intentant buscar els punts en comú de totes elles.

* Representen una tradició que ve des de principis del segle XX.17

* Això no vol dir que, avui i pensant en la situació actual i de futur -els problemes detectats i els contextos canviants- , no hagin de tenir una transformació profunda, organitzativa i també de continguts i posicionaments.

Punts i reflexions finals

Acabo insistint en els aspectes que he anat plantejant, intentant ordenar-los com a guia de propostes que poden ser discutides.

• El paral·lelisme dels dos processos. És un aspecte que em preocupa perquè penso que és malbaratar esforços iniciar dos (o més) processos tant semblants i tant allunyats, a la vegada. És més, considerar-los paral·lels vol dir que no ens plantegem que puguin confluir en un futur, sinó que precisament el contrari, al no compartir el procés poden desembocar en resultats , fins i tot, divergents o que augmentin les diferències. Penso que si seguim en aquest procés diferenciat, la distància al final encara serà més gran. La reflexió que es fa des de RS va en la línia d’articular vincles i xarxes amb molts àmbits diferents, i pot tendir a desdibuixar encara més el que va ser una relació estreta amb la resta de MRP, en el marc de la Federació. Respectar els processos iniciats, però bastir ponts per trobar espais i temps per poder discutir en comú allò que ens és comú, seria una prioritat. Compartir cultura no es pot fer ni en una reunió puntual ni a partir de la lectura de cap document: es requereix hores de parlar i escoltar; consensuar principis i propòsits i aparcar discrepàncies en les contingències; no tenir pressa, però compartir des dels inicis voluntats i compromisos. Tothom té la responsabilitat de reflexionar si els dos processos poden confluir. Si hi ha necessitats específiques, però també espai per a plantejaments de problemes i reptes comuns. 

• Segurament és imprescindible resoldre l’encaix entre RS, la Federació i la resta de MRP, i que potser el que cal és inventar-nos una proposta nova, mantenint la singularitat de tots els grups, i que ens permetés avançar en una estructura cooperativa comú. Posats a pensar, podríem refundar una Federació Rosa Sensat de Mestres de Catalunya? Rosa Sensat, després de discutir-ho amb la resta de MRP i entitats podria convertir-se en una Federació de ... Posats a pensar i imaginar, i a reescriure... perquè no podria ser possible? O, realment, no estem disposats, si és necessari, a girar el mitjó i l’únic que busquem és la pròpia supervivència en temps difícils (de RS o de la Federació...)?

• La idea de mancomunar recursos de la RP. En temps de crisi, per tal de ser més eficaços i també per tenir més força per pressionar, caldria tenir un únic marc de serveis mancomunats entre tots plegats: biblioteca, revistes, publicacions... Fins i tot, he arribat a imaginar aliances amb Graó (entitat privada que mai l’hem considerat MRP, però que té molts punts en comú i també pateix certa crisi de continuïtat..) pel que fa referència a les publicacions.

• La proposta de com articulem els centres i institucions educatives a una organització que s’està repensant i que potser hauria de superar l’associació individual de persones docents. Penso que cal superar l’individualisme actual amb fórmules que combinin la vinculació individual i la institucional. Això, a més permet articular tot tipus d’institucions educatives, en el territori. Aquest penso que és un canvi que, realment, donaria un tomb a la situació actual d’endogàmia i encotillament de molts MRP. Cal aprofundir en l’apertura cap a noves estructures i aliances amb els mateixos centres educatius i afavorir estructures organitzatives dels propis centres que facin plantejaments transformadors. Només poso sis indicis (reals, històrics i actuals) que ens porten a pensar-hi, sense cap ordre de prioritat.
• L’experiència històrica del CEPEPC. Encara està per valorar el significat i les aportacions que aquestes escoles i el seu procés va significar per al sistema educatiu català.
• El Secretariat d’Escola Rural, present des de finals del 70, fins a l’actualitat.
• L’experiència del Congrés d’Educació Pública (persones en representació de centres per redefinir l’educació pública), precedit de l’experiència de les Jornades 3-12 i 0-12 que ja es van plantejar com a Jornades d’escoles i la necessitat de reconstruir una coordinació d’escoles públiques.
• Clam educatiu. Una iniciativa que sorgeix de la necessitat de ser un contrapés a les propostes sindicals que, sovint, estan massa vinculades a un cert corporativisme de sector.
• Escoles i Universitats amigues (Rosa Sensat). Experiència que promou RS per coordinar i oferir serveis a escoles que s’hi adhereixen.
• (altres xarxes que existeixen: les que va formar Escola Nova XXI, la xarxa de competències bàsiques, escoles de la Unesco, xarxa de comunitats d’aprenentatge, xarxa d’escoles pel canvi del Consorci d’educació de Barcelona, Escoles Magnet, Escoles Tàndem, etc

Tot això forma part de diferents temptatives per cobrir aquesta necessitat actual: la renovació pedagògica ha de tenir una estructura organitzativa i representativa des dels centres educatius (penso que és més això que no una estructura de docents alternativa als sindicats, però el matís és potser molt subtil).

• No es tracta d'anul·lar cap iniciativa sinó d’ajudar a vincular aquelles que tenen objectius comuns. Estem molt acostumats a voler ser el centre de tot, a fer la «xarxa definitiva» i potser hem de concloure que el més important és configurar xarxes en les que nusos i fils estiguin ben trenats, plantegin una pluralitat de centres de poder i creïn una estructura ben sòlida davant dels reptes que tenim plantejats. No estem competint per qui s’emporta l’espai que volem cobrir, sinó veure com establim formes de cooperació, que mantinguin les individualitats, però que ens enforteixin globalment. I si algú pensa que això no és imprescindible en aquest moment, que analitzi la penetració de les idees neoliberals en educació per trobar més arguments que o ens organitzem cooperativament o tenim totes les de perdre. Això també ha de servir per aclarir, no desdibuixar, el paper i l’espai que han de poder seguir ocupant els Moviments de Renovació Pedagògica18, precisament des d’aquesta mirada global que, des de la seva singularitat, encara podem aportar al conjunt del sistema educatiu.

24/11/2022 -- 16/1/2023

NOTES: 

1    Al 1993 la junta rectora de Rosa Sensat em va demanar l’opinió sobre l’encaix de RS i la Federació i vaig elaborar un document que es conserva en l’arxiu de l’associació. En aquell moment era President de la Federació de MRP. Segurament hi ha coincidències entre aquell document i l’actual.

2.  Movimientos de Renovación Pedagógica, Revista Vida Escolar, num. 223, 1983

- MRP. Materials 1981-1989 (1990). Pòrtic de Marta Mata, Diputació de Barcelona, Area d’Educació

3. MRP. Conclusions de les Primeres Jornades de MRP

4.   Aquesta és la definició que en fa la Confederació estatal de MRP: Una alternativa al modelo educativo existente para su transformación en un modelo universal, ético, crítico, inclusivo, científico, laico, democrático que incluya la participación en la sociedad como meta y el desarrollo integral de la persona. Una alternativa pedagógica y de formación del profesorado. Una alternativa al sistema, que luche contra la injusticia social desde la defensa de los valores de la Escuela Pública. Un lugar de encuentro para poner en marcha cambios y contrarrestar la “ soledad de acción”. Una RED , autogestionada, independiente, plural y abierta a otros sectores no sólo docentes. 

5.   El grup de mestres de Sabadell que participa en aquestes reunions, i que depén directament de l’Ajuntament és convidat a transformar-se o a deixar de pertànyer a la coordinació. 

6.   Hem de recordar que el document «Per una Nova Escola Pública Catalana», de l’escola d’estiu de Barcelona, del 1975 i 1976, constitueix un dels documents fundacionals i de referència dels MRP a nivell general. Després serà reproduit amb adaptacions al Pais Valencià, a Madrid, a Euskadi i a d’altres territoris de l’estat.

7.   Al 1982 hi ha un primer encuentro de MRP de l’estat a Salamanca, organitzat des de Rosa Sensat (Biel Dalmau és el que signa la convocatòria). 

8.   En els anys setanta, com exemple, l’escola d’estiu a Barcelona era l’Escola d’Estiu de Barcelona, amb la participació organitzativa del Col.legi de Doctors i Llicenciats i Rosa Sensat. 

9.   Referent dels MRP del País Valencià

10.  Això va ser impulsat tant per l’Administració com per les organitzacions sindicals, que no van preveure les conseqüències secundàries de la proposta. Va desvirtuar la participació en la formació permanent, encara que, aparentment van augmentar molt el nombre d’assistents a les activitats.

11.  Símptoma d’aquesta desorientació general, també hi veig l’oposició a aquestes iniciatives per part d’algunes forces sindicals, polítiques, grups d’opinió, universitats. Davant la inexistència de propostes per part de molts d’aquests actors, s’ha desvirtuat aquesta iniciativa juntament amb d’altres amb acusacions, de vegades surrealistes, la major part vinculant-les al neoliberalisme, la Caixa o altres forces malignes a nivell mundial. Tot això no és res més que un subproducte de la nostra debilitat. 

12.  https://www.mrp.cat/qui-som/2/mrp-de-catalunya

13.  Els més antics el coneixem com el «Pacte de Saifores».

14   Una línia d’actuació que va concretar-se en la pròpia organització del Congrés, en la que la participació de les entitats educatives de Catalunya va ser molt àmplia.

15   Kemmis, 

16.  Rosa Gairal va ser una de les fundadores del MRP del Camp de Tarragona i la Federació de MRP. Quan acabàvem reunions de MRP sempre feia la mateixa pregunta.

17  Les converses pedagògiques que organitzaven mestres a nivell de cada partit judicial, a Girona, Lleida i altres comarques, per discutir de pedagogia, a partir del 1904. Aquestes organitzacions varen donar lloc als anys trenta a la creació de la Federació Nacional de Mestres de Catalunya. Després en temps de la República, va desembocar en la creació dels primers sindicats d’ensenyants (UGT i CNT). Dirigents sindicals varen ser els que l’any 36 es van fer càrrec del Consell de l’Escola Nova Unificada, el primer organisme que va redactar la primera reforma educativa a Europa, durant el segle XX. La primera seu de la Federació Nacional de Mestres de Catalunya, a la Plaça Urquinaona, era un Casal del Mestre (1930).

18   Es diguin com es diguin segueixo pensant que ocupem un mateix espai. Per donar més arguments de la necessitat de cooperar, recullo algunes de les definicions dels diferents grups. Associació de Mestres Rosa Sensat es defineix com: Associació catalana de mestres i educadors que cerquen la qualitat de l'ensenyament i de l'educació en general. El Moviment Educatiu de Girona, comentitat té la voluntat de donar suport a les persones vinculades al món educatiu, a incidir en tots els aspectes relacionats amb la millora de l’escola, a vetllar per models educatius progressistes i innovadors i impulsar l’avenç cap al model d’Escola Pública Catalana de qualitat per a tothom. Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet és un espai per la reflexió, la cooperació i l’intercanvi, mitjançant els grups de treball i activitats de formació, reflexió i reivindicació, fent present a Santa Coloma el paper de l’educació com a emancipador de persones i constructor de convivència. Col.lectiu de Mestres de la Terra Alta, és una entitat educativa creada al 1992 amb l'objectiu principal d’oferir als docents de la comarca de la Terra Alta i les comarques veïnes activitat pedagògiques per fomentar la innovació educativa. Moviment de Renovació Pedagògica del Baix Penedès. Es defineixen com a MRP, associacions democràtiques sense afany de lucre, plurals i unitàries. Formem part de la Comunitat Educativa i tenim com a objectiu oferir àmbits de reflexió, formació,cooperació i intercanvi per tal de millorar la qualitat de l’educació. Moviment Educatiu de l'Alt Camp és defineix com a persones interessades en el creixement i l'educació.  Ens movem en el terreny de les definicions, no de la realitat. Totes aquestes definicions extretes de les seves pàgines WEB, són interessants per veure els conceptes comuns que s’utilitzen perquè coincideixen en l’esquema de característiques que he anat descrivint. 

Amor i enyorança, Theodor Kallifatides

 

No el pots deixar des de la primera pàgina. Kallifatides trena de nou una història plena d'amors i desamors, exili i enyorança, en la que el context concret (grecs a Suècia) li permet fet una fotografia molt propera de la naturalesa humana amb totes les seves contradiccions. 

La frase final m'acompanya des de fa dies: "És absurd barallar-se amb la vida, amic meu. El millor que podem fer és estimar-la."

Contra la nostàlgia, Maria Canelles Trabal

 Òpera prima de la Maria Cañelles. Molt ben construida, àgil, una història íntima d'uns personatges que viuen el present, des de les seves contradiccions, amb la nostàlgia com a factor comú. 

Las mil naves, Natalie Haynes i La guerra no tiene rostro de mujer, Svetlana Alexievich

 

Dos llibres que, aparentment no tenen res a veure i, tanmateix tenen molts punts en comú. 

Svetlana Alexiévich ens fa una descripció des de la mirada de les dones, del que suposa la guerra, els ideals de la pàtria, que sempre justifiquen els mitjans: és a dir l'horror, la violència, la injustícia, la mort, la inhumanitat... Ho fa a partir d'entrevistar a unes cinc-centes ex soldats russes de la segona guerra mundial, uns quants -bastants- anys després. El contrast és esfereidor i ens posen al davant de l'absurditat, inutilitat i barbàrie que suposen les guerres al món actual. Natalie Haynes, amb una gran ironia, utilitza la mirada de les dones als clàssics d'Homer, per donar-nos una visió de les dones que varen participar -des de tots els rangs- en la guerra de Troia i en el viatge d'Ulisses per la Mediterrànea. 

Teresa Casas

Sempre amb l’optimisme de la raó al davant, relativitzant discrepàncies, fidel als principis però sense cap mena de dogmatisme, amb l’esperança que la història guarirà problemes i la humanitat resoldrà conflictes. 

Dona. Plenament. La cura de les persones era per ella una part essencial de la seva vida. Generosa fins les arrels, ni en les pitjors èpoques tenia un no com a resposta a una demanda. 

Mestra. Compromesa amb l’escola, amb el seu país, la seva ciutat, amb els seus alumnes que estimava sense escletxes.

Constant, perseverant i aguda. No se li escapava cap detall i, a la vegada, era capaç de passar per alt una opinió mal formulada, una sortida de to, una discrepància circumstancial. 

Amiga i companya. Del 1990 al 1996 vàrem compartir il·lusions, idees i feina a la Federació de MRP assentant les bases d’una xarxa en els temps del Congrés de la renovació pedagògica. A mi em tocava el paper de representació pública. Ella estava darrera de tots els papers, manifestos, reunions, convocatòries i actes. La perfecta acotxadora perquè l’enxaneta pogués fer l’aleta. Mai millor dit i potser, fins i tot, amb segones. Al 1996 vam tornar a l’escola, ella a Terrassa, jo a Santa Coloma. 

Després, la jubilació. Uns anys de fidelitat als amics i amigues, als vincles i a les relacions que també va ajudar a construir la Isabel Muñoz. Les trobades de Joanet en són el testimoni. 

El buit que deixen les persones que has estimat és massa dolorós per poder-lo expressar en aquest escrit. I persones com la Teresa encara ho fan més difícil. És llavors quan tanques els ulls que s’han humitejat i t’adones de cop de la seva grandesa. Tens consciència de la petitíssima part que coneixes de la seva vida, ella sempre tant reservada!, i arribes a imaginar-te com ha estat la resta. 

L’única cosa que ens consola avui és que la tristesa i el dolor que tenim esdevindrà record i memòria. La certesa de que la seva petjada ha estat útil en aquest llarg camí de la veritat i la llibertat que ens compromet i ens fa sentir, a tots plegats, part de la humanitat.

Avec Camus, Jean Daniel

 Una biografia d'Albert Camus, feta per una persona que va compartir des de posicions ideològiques diferents, preocupacions, neguits, esperança, història. Insisteix en la idea de l'actualitat del seu pensament.