Segurament arribarem a una conclusió general de que innovació, experimentació, recerca, renovació, canvi, reforma, millora, bona pràctica... constitueixen conceptes que formen part d’una família semàntica comuna.
Ara, el terme més comú és innovació. Però quan en parlem, situem a dintre aquest concepte el que és un canvi petit, el que és una recerca... De manera general pensem que innovació planteja novetat. És a dir, que si no hi ha novetat, no hi pot haver innovació.
Però la realitat és que quan diem que volem impulsar la innovació en els centres educatius, estem parlant de canvis i millores que estan a l’abast de tots els mestres. No volem inventar res, però si que el que volem és aconseguir millorar tres aspectes: els aprenentatges de l’escola, la implicació de la comunitat i el treball en equip. I la novetat és precisament aconseguir el consens amb l’objectiu i amb la forma de com es poden aconseguir aquests canvis. Sembla una mica retòric, però en el fons planteja una concepció de la innovació lligada al consens emocional, al desig compartit de canvi entre els membres de la comunitat educativa i, singularment, entre els membres de l’equip de mestres.
La innovació continua estant lligada a plans d’innovació, a llista d’aspectes “novedosos” o prioritaris per a l’administració i no a posar totes les condicions –en cada centre educatiu diferents- per tal de potenciar aquest consens emocional del què parlava. No demanem coses que els centres no poden fer, ni ens enganyem. La recerca ha d’estar focalitzada a la universitat en coordinació estreta amb els centres educatius. I necessitem recerca puntual i qualitativa. Però la innovació ha de ser un concepte més aconseguible i normalitzat per al conjunt d’equips. Potser és recuperar aquella idea de “renovació” que explicitava molt millor del què parlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada