Tots a l'escola, 10 anys

Demà és un dia especial per l'escola.

Durant 10 anys, cada primavera, els pares i les mares de l'escola han organitzat aquest dia en el que compartim directament experiències educatives.

Demà l'entrada serà espectacular.

Plena d'emocions.

Allò que és més important per l'aprenentatge.

Felicitats, escola!

I gràcies a tots i totes els que ho heu fet possible: des dels que vàreu fer la proposta fa més de deu anys, als que us heu incorporat aquest curs per dur-la a terme.

Construir ponts, obrir finestres

Sempre he tingut la impressió que l'educació a l'actualitat ha de fer una feina constant cap enfora.

Quan faig xerrades sobre el temps i l'educació, parlo sempre de com el concepte de temps i escola ha anat evolucionant i acompanyant la història de l'escola. Primer el temps escolar va haver-se de diferenciar del que no ho era per poder crear les primeres escoles. Ara, tot és molt més difús, i el temps educatiu o escolar, el temps de l'aprenentatge, no està encotillat per un temps concret. Per això es parla d'educació al llarg de la vida.

Amb l'espai passa quelcom semblant. L'espai escolar neix com a contraposició al que no ho era. Les parets de l'aula o l'espai delimitat per un banc i una pissarra funden les escoles. També amb el pas del temps, aquest concepte s'ha anat difuminant: espais educatius cada vegada més globals i difusos són els que ens trobem en la nostra societat.

Per això l'escola, si vol tenir un paper rellevant en aquesta societat que ha difuminat el paper de temps i espai educatiu, ha de fer apostes constants per construir ponts i obrir finestres cap l'exterior. De l'aula a l'escola. De l'escola a l'entorn.

És la manera de contraposar una situació d'aillament i de plantejar nous paradigmes que donin entrada a maneres de pensar i fer l'educació que responguin molt més a les necessitats de la nostra societat.

La complexitat de l'educació

Els que heu vist el nen de la bicicleta, recordeu com és de contradictori el paper de l'estanquer i el seu fill. Recordava també la pel.lícula un deu salvatge. Les famílies de vegades magnifiquen problemes amb un afany de sobreprotecció que desvirtua fets que, no vol dir que no s'han de tractar, però que quan es desmesuren perden tot sentit i posen sobre la taula les nostres pròpies pors com adults.

Protegir, de vegades, amb omissions, faltes dels fills, per por a que es puguin sentir ferits o atacats... no ajuda als infants a créixer, no els ajuda a construir el seu propi sistema de valors.

A una escola el més important és el sentit de responsabilitat i pertinença a la comunitat i la confiança que això genera. Quan la confiança es trenca, la prioritat és recomposar-la i per fer-ho hem de tenir en compte sovint, efectes secundaris de les nostres accions i omissions. I davant d'una falta a la comunitat el que cal és una reflexió per arribar a entendre l'abast de la falta i que ha entrat en conflicte en el bagatge de valors que l'escola té.

Educar és complex i, de vegades, hi ha la percepció d'una certa desorientació que pot contaminar les nostres accions. El diàleg franc, el pensar una mica més enllà de l'ara, la reflexió individual en un context col.lectiu... poden ser elements que ens ajudin a tots plegats.

Per què als nens no els agrada anar a l'escola?

Aquesta és una de les preguntes a les quals el llibre del mateix títol de Daniel T. Willinghan intenta donar resposta.

Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.

Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.

 Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.

Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica  i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.

Felicitat i aprenentatge

Que els infants siguin feliços a l'escola, de vegades suscita comentaris crítics. A la tradició de "la letra, con sangre entra...", segurament no li agrada construir un espai en el qual es pugui gaudir, mentre s'aprèn. O els que separen motivació i esforç i reivindiquen aquest darrer aspecte de forma irracional i abstracta...

Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants  trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.

Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.

La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.

No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?

Debats prioritaris

En aquests darrers mesos hem viscut molts debats a l'entorn de l'educació. Els medis se n'han fet ressó. Estem acostumats a que els debats que es fan a les escoles estiguin marcats o bé pels tecnicismes i la burocràcia o bé per l'entorn mediàtic. És clar que els debats mediàtics també són importants, però també podríem fer l'esforç d'intentar que aquests fossin  més educatius. Un altre dia parlaré dels burocràtics.

En aquest sentiit haig de fer un elogi del suplement Criatures del diari Ara. Crec que és un exemple de com es pot fer una informació a l'abast de tothom, amb uns bons criteris educatius i amb aportacions que, en un percentatge molt gran, són positives, pràctiques i contribueixen amb arguments a una reflexió serena i aprofundida de temes educatius actuals. No em perdo les columnes dels meus amics Jaume Cela i Juli Palou, ni tampoc les d'Eva Bach, Maria Jesús Comellas i Jaume Funes. No desmereixo les altres, però aquestes quatre per mi són de lectura obligada. 

En un moment de manca de recursos, el nostre temps és molt valuós. Encertar el tipus de debat necessari a nivell d'escola, també. Tots hi hem de contribuir. Una manera pràctica és no fer cap mena de cas als debats superficials i inútils que estem patint en els darrers mesos. Us imagineu quins?

Final de curs

El curs fa quatre dies que s'ha acabat. És hora de fer balanç, allò que oficialment en diuen "la memòria". Què recordarem d'aquest curs? Quantes emocions? Quins moments? Seran els mateixos els dels i de les mestres i els dels nens i nenes de l'escola? Segurament que no. Nosaltres recordatem aquell dia que vam sortir  contents de l'aula, amb alguna activitat molt reeixida, una conversa suggerent, la feina feta d'un alumne en el que havíem confiat poc fins aquell dia...

Els alumnes recordaran segurament esdeveniments més singulars: les colònies, per a alguns, les primeres... O aquella actuació davant dels pares i mares,  o aquella cançó regal que vàrem fer a l'escola i que vàrem cantar emocionats... o la sortida de tots plegats a la platja. Segurament no es recordaran de quan van acabar aquell projecte que els hi va portat tanta feina o quan van resoldre el problema de mates que tant els amoinava.

Quan fem balanç, memòria, hem de fixar-nos en la gran quantitat de coses que ens han passat i que ens han omplert de satisfaccions en molts moments. I hem de ser capaços també de nuetralitzar els desencontres, les retallades, aquell punt no entès, el claustre en que van saltar xispes o aquella tarda en que a l'aula, semblava que hi havia de tot menys ganes de treballar.

L'educació és tant imprevisible! El que ens passa és el mateix que li passa al pagès que arriba un dia a la vinya i veu que el raïm està al punt just per ser collit i a punt de  començar la verema. O quan aquella dia que havia començat amenaçador, desemboca a migdia en una pedregada...

Els mestres i les mestres sembrem, reguem, cuidem, vigilem, acompanyem... però al final la collita no podem predir-la  i del procés recordem aquella matinada plena de llum o aquella tarda en que el sol vermell ens enlluernava mentre tornàvem a casa. No som dels que en un full blanc amb un puntet negre, només veiem el puntet negre.

Hem fet aquest balanç i crec que hem encertat bastantes coses. No podem queixar-nos. L'escola rutlla, malgrat tots els entrebancs. És una institució viva. Que creix i es transforma. Amb unes gotes d'insatisfacció permanent, però amb una gran confiança en el present i en el futur.

A reveure

Avui ja no és dia de reflexió, però també hem reflexionat.

Hem estrenat un diari, Ara, ens hi hem subscrit i els hi hem donat quaranta dies de prova. Tornar la il.lusió és molt important. I ens ha agradat l'editorial de Carles Capdevila, amb tot això de la comunicació. Em recorda el model d'aula que estem intentant construir: un espai de comunicació i aprenentatge. Una societat que té tota la informació que vol i que no es comunica. Una societat que pot comunicar-se amb els mitjans més avançats, amb la tecnologia més sofisticada i que no té clar perquè ho ha de fer. Ncessita un diari que es plantegi que les coses es poden fer d'una altra manera.

He votat. El vot útil. El vot menys dolent. El vot resignat. El vot democratic... Amb la convicció de que costarà que hi trobi un sentit al vot. Però, al final, ho he fet.

Sabem que la crisi no se l'emportarà cap govern de la Generalitat. Aquesta és la nostra resignació. Sabem que, el més probable, és que el govern de Convergència amb el suport de qui sigui, tindrà conseqüències dolentes per l'escola pública. Hi arribaran encara menys recursos i ja no estarem a temps, ni hi haurà cap oportunitat d'equilibrar la matrícula a la xarxa d'escoles públiques i concertades. Les dificultats les haurem d'assumir l'escola púbica i, segurament, sense els mitjans que necessitaríem. Tota la resta que passi, seran cortines de fum per tornar al camí de la selecció, l'excel.lència, la promoció dels "millors", la desigualtat, etc.
L'escola no sabem com quedarà. Haurem de seguir resistint. Hi estem acostumats i no ens ve de nou.

Avui, a més, el país està en tensió... pel Barça / Madrid de demà. És clar. Esperem el premi de consolació i això no es poca cosa.

Jo deixo el bloc per alguns mesos. El poema anterior ja ho anunaciava de forma irònica. Me'n vaig... però tornaré. El procés de donar a llum un nou llibre és complicat i em demana centrar-me en això, com a minim, fins a final de curs.

La revolta hipotètica d'unes escoles hipotètiques.

Perquè com diu Xavier Rubert de Ventós en referència al diari Ara, és una difícil aventura, però sense aventures com aquesta, la història no avançaria. Sense escoles que fessin aquest salt endavant, es plantegessin allò que és tant difícil i quasi impossible, ni l'escola, ni l'educació, ni la societat avançarien.

Tinc la convicció que el sistema educatiu avança perquè des de les escoles ens ho hem plantejat. No perquè ningú ens ho digui, ni des de l'Administració, ni des de la Universitat. Creiem en la força de l'escola, de l'educació emancipadora i ben plantejada, del treball en equip, de la participació i la democràcia... Del saber, del gust pel saber -la filosofia-, del plaer de l'aprenentatge. I sabem que els mestres podem fer-ho. Hi confiem plenament.

Ja ho llegireu.

Ara, us deixo, però estaré a prop.

Han estat uns mesos intensos. Potser no he propiciat molt diàleg, però he anat veient el ressó que tenia el blog. Algú ha escoltat. Potser ha estat curiositat. Potser acord. Potser desacord.

A tots els que m'heu llegit, gràcies. Als que heu fet comentaris encara més. Als que heu llegit i us he fet pensar en alguna cosa, perfecte.

Ens veiem per Sant Joan.

Una abraçada. 

Mi abuela tiene un pollo

Bé, no us espanteu, no us heu equivocat de pàgina. Aquesta frase és d'un nen en una conversa a una aula de primer que no tractava de les aus de granja... com us podeu imaginar.

La conversa, dels mestres, s'havia iniciat amb una altra anècdota. En una aula de tercer, en un debat sobre les idees importants que havíem après després d'una visita al Museu Picasso, una nena em va dir que allò que li havia agradat més era el tamany dels ascensors...

En els dos casos, el pollo i l'ascensor, als mestres ens costa gestionar aquestes aportacions i el "ara això no toca" és la resposta natural i immediata.

En un altre moment parlem d'escoltar als nens i nenes a l'aula, les seves inquietuds, les seves preguntes, el que els hi preocupa... Parlem de la necessitat d'implicar-los, de que trobin sentit al que estan fent... però la meva resposta és "això no toca" si, a més, els qui acostumen a fer aquestes aportacions fora de context, són aquells als que els hi costa més participar en els debats, aportar idees interessants, trobar sentit i implicar-se en les feines que fem...

Què és l'escolta a l'aula? Quin significat té escoltar als infants? Està clar que cal crear una dinàmica perquè tots o la majoria entenguin que el que estem debatent són les idees importants sobre el pintor, sobre les seves aportacions, la seva manera de pintar, el perquè de les seves tècniques... Però, una cosa és el que estem ensenyant i l'altra allò que estan aprenent. Una cosa és què volem que facin i una altra de diferent és per on circula el seu pensament -que per aquest desajust, no deixa de ser reflexiu.

Escoltar significa encabir l'ascensor en una conversa sobre Picasso, o valorar la intervenció sobre el Pollo de la abuela, potser, apuntant-la i guardar-la per parlar-ne en un altre moment -com deia una mestra avui a l'escola.

Escoltar significa valorar i situar en el context les paraules dels infants a l'aula. Comunicar no vol dir només trasmetre en una sola direcció. I donar valor -el just, que de vegades és difícil- a les seves paraules, la millor manera de que sentin que el treball a l'aula també els hi interessa i els hi pertany.

El Valor de la participació

Quin valor té la participació a l’escola? Ni més ni menys que el valor que nosaltres li sapiguem donar.

I valorar una cosa com aquesta significa saber fins a quin  punt podem o no prescindir-ne. Valorar significa avaluar la importància que té per a nosaltres. Donar valor és donar temps i espai per a que pugui realitzar-se, temps del nostre, del de cadascú.

Al Consell Escolar de vegades s’hi va perquè no hi ha més remei. D’altres s’hi va convençut/da de que és important la feina que s’hi fa. Clar, sinó la valorem...!d’important res de res.

Avui les mares que s’acomiadaven del Consell Escolar ens han donat una lliçó de com valorar la seva participació: ho han fet com a mares, com a ciutadanes i a nivell personal. Ens deien que, en aquests 4 anys, han après moltes coses en aquests tres àmbits i que el temps invertit ha estat un temps guanyat.

Quan les reunions es fan feixugues, els temes complicats i difícils, potser no valorem prou aquest procés d’aprenentatge que és tant important. Quan hi ha un clima ric d’intervencions, tant és qui planteja una qüestió; a tots se’ns desperta el sentit comú i busquem arguments per traslladar a la resta de famílies i mestres, el que aquí debatem.

En el nostre Consell hi ha dos coses que funcionen molt bé. La primera és que hi ha una persona encarregada de fer el seguiment dels acords –avui deien que era la “mosca cojonera”. És un mecanisme que ens fa ser més rigorosos i eficaços a la vegada. La segona és l’obertura a que persones de les comissions puguin venir amb veu i sense vot per tal d’exposar la seva feina. Així, les comissions tenen la seva autonomia però se senten aixoplugades i acompanyades per tota l’escola i pel Consell Escolar.

Participar no s’aconsegueix tampoc sense esforç. Però ho portem molt bé, us ho asseguro. I més quan algú apareix amb un pastís de xocolata i una copa de cava per celebrar la constitució del Nou Consell.

Salut i bona feina!

Avaluacions

L'avaluació d'un servei públic hauria de ser una qüestió obligatòria per llei. No entenc com una societat com la nostra permet l'existència d'un servei amb un cost tant elevat i amb una funció tant important sense un mecanisme constant d'avaluació i control social.

L'avaluació del sistema educaatiu encara té més importància dintre els serveis públics. Segurament en el ranquing d'importància el podem situar després del sistema sanitari.

Aquesta avaluació cal desenvolupar-la de forma urgent i ha de tenir en compte molts elements i, sobretot, una visió que englobi a tots els sectors i agents. Anem a posar alguns exemples.

Perquè no comencem ja amb una simple mesura? A l'escola arriben cada curs mestres interins i substituts. Doncs bé, una manera de recollir dades interessants seria que l'escola avalués aquest mestre que arriba a l'escola i aquest interí i substitut pugues avaluar l'escola que l'acull. Estic convençut que en sortirien informacions interessants que podríem contrastar amb altres informes i avaluacions. La primera avaluació hauria de servir, completar i enriquir l'avaluació del mestre interí per successives situacions en que es pugués trobar. L'avaluació que fes el mestre o la mestra interí/na, hauria de servir per avaluar el propi centre.

Sembla que ara, la universitat i l'administració avaluaran a una escola quan aquesta tingui un alumne de pràctiques. Avaluaran si l'han atès, si han fet bé l'acompanyament que es demana, etc. Crec que aquesta avaluació caldria completar-la també amb una avaluació per part del centre, de la Universitat. Així tindríem dades que nes podrien ajudar a revisar la formació inciial, la qual cosa és molt important.

La inspecció hauria d'avaluar els centres -i no amb números i carpetes i aplicatius, sinó trepitjant escola. Però les escoles haurien de poder avaluar la inspecció. Huaríem de poder dir si aquest o aquell inspector ens ha ajudat o acompanyat, ens ha servit o ens ha fet nosa, o ens ha diagnosticat, bé o malament, sense conéixer res del què fem o ens ha recolzat quan ho necessitàvem.
Tota avaluació hauria de tenir un mecanisme d'anada i tornada. Tota avaluació ha de tenir en compte el context. Tota avaluació ha d'estar pensada com a mecanisme per la millora i un factor que afavoreixi l'aprenentatge. Passa a l'aula, però també a l'escola, a l'equip, a la comunitat...

Avaluar així no és castigar sinó ajudar, millorar... I el nostre servei educatiu públic necessita millorar, no necessita ni que torni la selecció, la competitivitat, ni la promoció dels millors. Ncessita mecanismes que l'ajudin a saber on està, quins reptes té al davant i com pot assumir-los amb el recolzament i els recursos que la societat està disposada a donar-li.

La resta és, com deiem en una altra entrada,. tòpics que ens tranquil.litzen però que no ens ajuden en el dia a dia a millorar cap situació.

Educació a les eleccions

Llegeixo el resum del debat electoral sobre temes educatius que publica el Periódico divendres. Val la pena saber de quin mal hem de morir, encara que el resum no passa d'explicar quatre idees generals.

Podem fer una llista, en primer lloc, dels tòpics que fan servir els diferents partits per justificar les seves propostes. Tòpics que es refereixen al famós dret a decidir quina escola vol cada família (ara ja el podran exercir quan l'infant neixi) que és un dret que només poden exercir unes quantes famílies i que es complementa amb el dret d'algunes escoles a decidir a qui matriculen (d'això, però, ningú en parla). Torna a sortir la promoció automàtica com a símptoma de que les coses no van bé i que provoca que no s'exigeixi a cada alumne el màxim potencial. Es proposa el diagnòstic precoç dels problemes d'aprenentatge però en cap lloc es parla dels recursos que es posaran per fer front als problemes que es detectin, ni en cap lloc es diu quines ratios s'han de tenir a les aules per fer una bona atenció a la diversitat -amb un bon diagnòstic, és clar- i per dur a la pràctica un model d'escola inclusiva.

Quasi tots els partits recolzen l'avaluació del professorat i dels centres com a mecanisme necessari. Hi estic d'acord. Cal veure com ho fem, com sempre, però és molt necessari començar a fer passos en aquesta direcció.

Un dels representants dels partits, parlant del malestar docent, diu que una de les causes és "que la societat va molt de pressa i el sistema educatiu té una necessitat absoluta d'adaptar-se a aquest canvi". Crec que n'hem de parlar de tot això. Ja sabem que la societat va molt de pressa, però pensar que aquesta és la causa del malestar, em sembla una mica agosarat,

Per altra banda aquesta adequació de l'escola a les necessitats de la societat deixeu-me que la posi en quarentena. Hi ha necessitats de la societat molt contradictòries. De la mateixa manera que em demana que vagi molt de pressa també em suggereix que tingui en compte altres qüestions com la necessitat de conciliar la meva vida professional i la meva vida personal, o que sigui capaç de dismunir aquesta velocitat en aspectes com el consum, el ritme de vida, etc, ja que se'm diu també que aquestes són algunes de les causes d'aquesta desorientació que ens pot portar realment malestar.

No amaguem el cap sota l'ala:  una de les causes del malestar docent és la incapacitat de l'administració de tornar a il.lusionar als mestres, a revaloritzar la seva feina, a valorar les pràctiques que estan obrint camins en la direcció de fer possible una escola pública i emancipadora. Tot i la retallada de recursos. El malestar docent es crea quan un equip de mestres sap molt bé que té entre mans, diagnostica els problemes i els reptes que té al davant i no troba el recolzament que necessita per dur a terme la seva tasca. El malestar docent s'afavoreix quan es perd la confiança amb mestres i escoles i es pensa que no tindran capacitat de fer la millor escola possible amb unes condicions que són molt millorables. Mentre sobre la majoria de les escoles planegi aquesta gran desconfiança. poc malestar erradicarem.

L'apartat dedicat a la llengua torna a utilitzar tòpics que no aclareixin més que les posicions prèvies i ideològiques de cada partit. Algú diu una gran veritat, que fa vergonya que hàgim de recordar: la immersió lingüística no és una aposta política sinó un mètode. Ho diu algú que en algun moment va passar per l'escola i ho va practicar. Tots els que en fan bandera política i ideològica, i des del xovinisme o la demagogia volen sembrar la discòrdia i la separació carregant-se el mètode s'haurien de passejar més per les escoles del país i haurien de veure com amb les seves posicions els únics perjudicats són aquells ciutadans que es creuen que estan defensant: tots els que, per raons diverses, encara no coneixen la llengua del nostre país. Però és un altre tema i ara no ens hi allargarem.

Una darrera qüestió com a demanda. La vaig fer fa uns dies en una anterior entrada i la reitero. La vaig escriure també dies després de constituir-se a  Catalunya el primer govern tripartit (en una revista extingida a Santa Coloma de Gramenet, el Fórum Grama). Guanyi qui guanyi, a l'administració educativa poseu a persones que sàpiguen què és l'educació, quines necessitats tenen els infants i joves avui, que coneguin l'escola, que tinguin una visió àmplia, no sectària, flexible del sistema educatiu que ens cal. No podem permetre'ns el luxe de posar persones que l'únic mèrit -o quasi l'únic- sigui el carnet d'un partit, sigui quin sigui aquest partit. Estic convençut que l'escola us ho agrairà.

Eleccions al Consell

El cielo se hace a mano y sin permiso... diu aquell cantant.

En aquest cas, la participació es guanya participant. Per quines raons s'aconsegueix una bona participació en una escola com la nostra? Segurament és fruit de moltes raons, però apunto les següents:

a ) Un convenciment per part de tothom de que la participació és positiva, fonamentalment, per crear un bon clima d'escola i, per tant, per afavorir la finalitat principal de l'escola: que els nens i les nenes aprenguin.
b) Proposant fórmules organitzatives diversificades -que donin cabuda a tothom-, obertes i flexibles, amb temes importants i rellevants a discutir i consensuar.
c) Treballant de forma continuada per donar valor a aquesta participació. La participació no es guanya la setmana abans de les eleccions, sinó durant tot el  curs.
d) Entendre la participació com un pont entre la vida escolar i la vida fora de l'escola. Un nexxe que ens permet relacionar i vincular el què fem a dintre i el que passa a fora.

Avui les famílies han votat a l'escola. Han escollit els seus representants al Consell Escolar. Això és important, però a la mateixa hora la comissió de revista es reunia per decidir continguts i feines de cadascú.  I a la tarda, l'equip de mestres reflexionava en com fer participar als nens i nenes en aconseguir un bon clima de convivència a l'escola. Això també és important.

Accions diferents amb un únic objectiu. Que tothom trobi sentit a allò que fem de 8 a 5 cada dia a l'escola. Aquest és el sentit que volem donar a la participació.

L'escola per dintre, en el dia a dia

Algú m'escriu fa una estona i no em resisteixo a publicar-ho, maquillant noms i deixant l'autoria en l'anonimat. Un reflex d'un dia complicat i d'una feina engrescadora i apassionat. Gràcies.



La vida a l'escola és intensa. Passen els dies mentre penses i planeges com passen els dies, i ja han passat els dies mentre penses i planeges com passen i....
I passen moltes coses a l'escola, algunes estranyes i complicadíssimes. Jo no conec ni la meitat, però intueixo desgast i munts d'energies invertides.

Però.....
Aquest migdia ens hem assegut per parlar d'un alumne de l'escola que ens amoïna molt. Necessitàvem aquesta trobada, una trobada tranquil.la, serena, posant damunt de la taula totes les cartes i decidint l'estratègia a seguir.

Penso que és una sort, comptar amb un equip que treballa plegat, sentint el recolzament de la tasca que vivim a l'aula, no com una tasca de la tutora, sinó formant part del mateix fer, d'una línia de treball i acció compartida: l'equip de gestió, l'EAP, la tutora, el recolzament de la inspectora...
I us ho volia comentar: tenim molta sort de fer equip,  i de tenir aquesta mirada cap als infants que necessiten una mirada atenta, i altres coses..., això és un tresor....

Professionalitat, condicions laborals i reconeixement social (III) I productivitat

I productivitat de la funció pública.

Es parla de la productivitat en els funcionaris i tothom s'escandalitza. És clar, que amb un sistema flexible com el nostre -37'5 h d'horari laboral i només 30 hores de permanència en el centre, en els mestres i 24 en els professors d'institut- és potser lògic demanar algun sistema per mesurar la qualitat de la feina dels funcionaris. No sé en altres sectors, però a l'educació alguna cosa s'hauria de fer sinó es vol caure en que cada vegada siguin més els mestres i les mestres que facin el mínim, i mirin malament a aquells que fan el que la seva professionalitat els hi dicta.

Perquè tenim por de tenir un reconeixement, del tipus que sigui, pel fet de que hi hagi un compromís més gran amb la seva feina? Hi ha qui diu que el problema són els mecanismes i els indicadors que ens permeten avaluar aquesta dedicació. Hi estic d'acord perquè aquests indicadors no es poden basar en termes quantitatius, si bé una part d'aquests indicadors s'han de tenir en compte.

Però aquesta no pot ser la única raó per no impulsar alguna mena d'avaluació que afavoreixi i estimuli precisament aquest compromís amb la feina ben feta. Cal que aquesta avaluació funcioni, acompanyada de tots els mecanismes d'acompanyament i de suport que permetin superar els indicadors que no assoleixin els mínims establerts.

Aspectes com el treball en equip, la formació, la participació en activitats innovadores, la implicació de la comunitat i la relació amb l'entorn, el respecte als acords presos, la inciativa i la creativitat en el treball... haurien de ser claus en aquesta avaluació. I de l'avaluació caldria que en sortissin decisions que fessin referència a la formació, a l'acompanyament, al suport als equips, individual i col.lectiu...

És clar que, a la vegada que es parlava de la productivitat, el mateix Secretari d'Estat, recomanava a les comunitats autònomes que disminuïssin les inversions en educació. Ja poden dir el que vulguin els candidats, que qui fa les polítiques en el dia a dia té un pensament únic i escorat a la dreta més conservadora.

Productivitat? Que s'apliqui als alts funcionaris i als sectors més privilegiats de l'aparell de l'estat. Per cada incopliment d'una promesa electoral, reducció de sou. S'acabarien potser aviat els especuladors i els que banalitzen la política amb promeses que no pensen complir.

Programes electorals

Llegeixo els programes electorals entre la por i la incredulitat.

Tants bons propòsits no haurien de provocar aquests sentiments. Els hi dono a tots la confiança de que volen millorar les coses però les meves lectures són massa crítiques.

Algunes propostes em fan por pensant amb la possibilitat de que, realment, puguin dur-se a la pràctica. Acabar amb la possibilitat d'una escola en la qual gaudir i aprendre no siguin dos conceptes indisolubles,  em fa por... Em ve al cap aquella frase famosa dels meus anys joves: la letra con sangre entra. Ja ho he dit en altres moments: qualsevol proposta que plantegi que l'escola ha de recuperar la cultura de l'esforç és d'una gran demagogia. Si alguna cosa tenim clara els mestres -tots, eh! els de dretes, els d'esquerra, els independents, els valents, els covards...- és que els infants, els joves, tothom, s'han d'esforçar si volen aprendre. Potser ens equivoquem en com aconseguir-ho, però qui afirma que no és una gran preocupació de l'escola , desconeix profundament la realitat del nostre sistema educatiu. Els qui fan aquesta proposta haurien de mirar quina societat estant construint i potenciant. Ho sento, em fan por. Com em fan por qui parla tant d'excel.lència, amb una visió selectiva i excloent.

D'altres em porten a la incredulitat. Vaguetats, consignes mal repetides i formulades, tòpics, els de sempre... Poques idees davant de la taula. De les que podrien recuperar la il.lusió. Ja ni ho intenten. Què deuen pensar que votem els docents? En general... O potser pensen que no votem gaire...?

Perquè no s'adrecen clarament a les escoles per dir com remuntaran la crisi? O com la immensa majoria dels docents recuperaran la il-lussió del a seva professió? O com recompondran les relacions en  les comunitat enfrontades?

O com posaran els mitjans per fer una escola inclusiva (com se n'omplen la boca!), democràtica i participativa, moderna i competencial, igualitària i equitativa, respectuosa i tolerant...

Mentrestant la campanya es presenta no als ciutadans sinó als consumidors i als qui es mouen per missatges plans: independents, catalans, valents, diferents, espanyols... Sense proposres. Només mirant de desprestigiar als altres.

Paraules.

Què donaria en aquests moments per un missatge veritablement esperançador? Com a mínim un vot.

Entre el somni i la realitat

Quan explico l’experiència de l’escola, o presento el seu projecte, em passa sovint que intento fer una pinzellada sobre cap on anem, quines són les intencions que tenim. En la història de la nostra escola sóc conscient que hi hem anat a parar molts mestres que teníem al cap quina escola i quina educació volíem construir i ens arremangàvem per començar a fer-ho.

Avui, explicant tot això de la lentitud a una cinquantena d’estudiants de magisteri, he tingut la impressió que explicar un horitzó, no ens ha de fer perdre el sentit de la realita que és la que, finalment, modela totes les teories. 

A les jornades de portes obertes acostumo a insistir que una cosa és haver dibuixat el camí que volem recórrer i una altra cosa diferent haver arribat a la meta. De vegades aquest procés no queda suficientment clar i cal matisar el procés.

Fer una escola com l’hem somiada, no és fàcil. En primer lloc perquè cal fer-la amb una comunitat educativa que, si alguna característica té, és el seu dinamisme, la seva diversitat, les seves cultures compartides o no... En segon lloc perquè totes les teories quan arriben al terreny de la realitat i del dia a dia, es modifiquen per aquest contacte i passen de ser intencions, principis o finalitats, a concrecions. D’Escola Pública amb majúscula, a escoles públiques amb nom i cognoms.

El camí no té final. Aconseguir una escola pública, democràtica, oberta, participativa, solidària amb el màxim de qualitat és un camí o diversos camins en els quals es va avançant amb els encerts i els errors de tothom. I en això estem. Amb l’esforç de molts i moltes, mestres, famílies... Amb crisis obertes i amb necessitats imprevistes. Amb reptes per resoldre i satisfaccions per les feines fetes i els resultats obtinguts.

Les expectatives, els somnis,  el sentit de la utopia, con diu Galeano, no consisteix en arribar al final sinó en tenir un motiu per caminar.

Jornada intensiva

M'assabento per les notícies que tindrem Jornada Intensiva al mes de juny. Com sempre, els directors i les escoles són els que se n'assabenten al final. Demà hi ha convocada una reunió al Consorci per informar d'aquest aspecte. Però això és un tema menor. Està clar que la protesta de les escoles i dels mestres, l’anul·lació de les colònies escolars i sortides, ha provocat aquesta marxa enrera en el Departament d’Educació respecte laquesta mesura tant controvertida.

Podríem pensar que de savis és rectificar. Però realment ha estat una rectificació? Ha estat, potser, un signe més de la debilitat d’un govern que no es veu capaç d’articular un diàleg productiu i de confiança amb la comunitat educativa? Les raons que es van donar, ja no són vàlides? Perquè s’utilitza el subterfugi de l’autonomia per fer marxa enrera en aquesta decisió tant polèmica? Com queda la “justificació” d’aquests dies de jornada intensiva? Ara ja podrem fer colònies i sortides sense cap altre reconeixement que tenir vuit hores menys lectives al mes de juny (no de feina a les escoles, que l’horari és el mateix)? Quina és la veritable política del Departament amb els aspectes que fan referència a l’horari? I les demandes de les famílies? I els suposats acords ficticis dels Consells Escolars que deia la Directora General? Com queden? Els revisarà algú? Tindrem algun altre reconeixement pel fet d’anar alguns dies de colònies?

Necessitem persones a l’administració que pensin les coses abans de posar-les en pràctica, que coneguin la realitat de les escoles i sàpiguen com han d’orientar la seva acció per millorar-la, que confiïn en altres persones, mestres, pares i mares que els hi poden donar opinions entenimentades sobre qualsevol dels problemes que vivim en el dia a dia. Necessitem una administració que cregui realment que l’escola pública pot ser d’una alta qualitat, hi confiï i posi tots els mitjans per tal que ho pugui ser. Necessitem una administració moderna, àgil, flexible, que acompanyi, deixi fer i estimuli i valori el canvi i la millora. Què en sàpiga. Que sigui responsable també dels seus actes i de les seves omissions. Necessitem algú en qui confiar i que ens retorni la il·lusió.

Encara que pot ser un pas, el caramel de la jornada intensiva ha tingut, per tot el procés, un final una mica amarg. Si algú canta victòria, malament. Tots hauríem de fer una reflexió de què hem aconseguit realment i a canvi de què. Tan de bo, ara, puguem reconstruir una relació en el si de cada comunitat educativa com a mínim. Això, que hauria de ser una prioritat per a totes les escoles, si que esdevindria un autèntic guany després de tants disbarats.

Cinc propostes

D'aquí a pocs dies, les eleccions a la Generalitat situaran les condicions de joc dels propers quatre anys a Catalunya. Un dels reptes que tenim pendents i que són molt evidents aquests dies, és demostrar la legitimitat i l'eficàcia del govern català per fer possible altres maneres de fer ( de fer política, de fer economia, de fer educació, de fer cultura, de fer participació...).

Fins ara aquestes maneres de fer no les hem vist realitzades. En algun moment les hem olorat, pero han estat matisos que s'han perdut en la immensitat del dia a dia, dels poders fàctics, de la cultura del mateniment en el poder, de la política com a il.lustració d'uns quants en suposat benefici d'una majoria...

Arribada aquesta situació i conscient de que ningú em farà cas, formulo cinc propostes, adreçades fonamentalment als encarregats de definir la política educativa en els propers quatre anys, siguin quins siguin, dretes, coalicions, majories o partits en equip...Són cinc propostes de caràcter diferent, amb un denominador comú: són desencadenants i han d'orientar el conjunt de les polítiques educatives i les decisions que en cadascun dels àmbits la conselleria hagi de prendre.

1. Un pressupost d'acord amb les necessitats de l'educació en la societat del coneixement. Que inverteixi amb prudència, flexibilitat i qualitat. No solament amb tecnologia. Que prioritzi i avalui les inversions. Que no es deixi enlluernar pel dia a dia i treballi pensant amb el mig i llarg termini. La crisi econòmica no pot afectar a les inversions en educació, ja que és precisament l'educació la que ens ha d'ajudar a sortir de la crisi.

2. Un treball seriós de diàleg i participació per restablir la confiança entre tots els sectors de la comunitat educativa. Potenciant la relació i el treball conjunt. Escoltant, amb canals directes, insititucionals i no formals, la relació i el diàleg amb els centres educatius. Buscant assessorament amb tots els que no tenen una visió corporativa ni sectorial: l'educació necessita visions globalitzadores. El diàleg i la relació entre administració i centres educatius està molt deterioritat i impossibilita qualsevol reforma global o parcial de qualsevol aspecte educatiu.

3. Treballar per la proximitat de les decisions i de les polítiques. No burocratitzar aquesta descentralització sino dotar-la de contingut i amanir.la amb una gran confiança. La proxcimitat va paral.lela asl desenvolupament de l'autonomia i a la cofgiuració d'un sistema educatiu flexible que pugui donar resposta a les dferents situacions i necessitats educatives del país.

4. Elaborar conjuntament amb els sectors més avançats nous models de formació i innovació. Dur a terme polítiques que estimulin i recuperin el sentiment innovador tradicional de la nostra societat, en l'àmbit eductiu. Potenciant les experiències i iniciatives de base. Oferint-els-hi àmbits de desenvolupament i recursos flexibles i adequats. No burocratitzant ni encotillant aquestes polítiques sinó recollint les experiències existents i donant un marc on puguin desenvolupar.se i servir com a model. Obrir un programa per a recolzxar els centres i el professorat novell.

5. Posar al davant de la conselleria les persones més preparades per abordar les polítiques que es necessiten en aquest moment. No podem situar només a persones amb carnet o fidels al règim en els llocs claus d'elaboració i decisió polítca. L'afiliació no ha de ser cap garantia i si que, en canvi, ho han de ser les contribucions que els homes i les dones que tinguin càrrecs de responsabilitats, hagin fet per l'educció d'aquest país.

Em deixo mesures en el tinter. Però si el 51 % de les propostes que plantejo es posen en pràctica, llavors si que em creuré que el canvi és possible.

Somiar no val diners i és necessari de tant en tant.

Professionalitat, condicions laborals i reconeixement social (II)

En general, hi ha un altre aspecte que em sembla honrat reconèixer. Les nosres condicions laborals no estan tant malament. D'acord que la pressió que tenim a l'escola és gran. Què educar en la nostra societat no és cap feina fàcil. Que manca reconixement social de la nostra feina. Que prendre's amb professionalitat amb responsabilitat porta molts maldecaps. Tanmateix és evident que un horari de 30 hores de permanència en el centre, un nombre de dies de vacances bastant dilatat, juntament amb una gran estabilitat en el lloc de treball, constitueixen tres aspectes molt envejables per altres sectors de l'economia i la scoietat.

L'ambigüitat dels horaris juga en contra dels equips que treballen, dels projectes i dels mestres i professors que exerceixen amb responsabilitat la seva professionalitat. L'ambigüïtat és injusta amb ells, amb els que compleixen les condicions de forma escrupulosa. Un altre tema és que per prudència, per un fals corporativisme o per altres raons, no es parli d'aquest tema. Que s'accepti que hi ha mestres que s'hi dediquen més, com una cosa no gaiure habitual ni natural...

L'horari de permanència en el centre és de 30 h. Horari de permanència en el qual hi ha 23 h. lectives que són totes d'atenció a l'alumnat i 7 de coordinació i de treball de gestió. Són 7 hores i són bàsiques per avançar. Fer un projecte en una escola d'infantil i primària cada vegada és més complex i necessitem aquestes hores per posar criteris en comú, per organitzar les hores d'aula, per compartir les mirades que tenim sobre els infants, per gestionar els recursos de forma cooperativa, per definir i planificar intencions i finalitats... Són 7 hores molt productives que fan una feina constant de planificació. I són 7 hores insuficients.

A totes les escoles, tots els mestres tenen la mateixa dedicació a la feina? És una qüestió que en aquest context és molt difícil mesurar i que provoca malestar en el col.lectiu.

Sabem que hi ha situacions en les quals es permet que hi hagi personal que no faci el seu horari. Ja ho hem explicat com passava en el cas de la jornada intensiva del mes de juny en la qual hi havia mestres que acabaven a les 2, en comptes de les 3, fent una hora menys de dedicació horària. Molts parlaven de compensació, però quina compensació hi pot haver dins el marge de les 37'5 hores reals del nostre horari (encara que no hi hagi l'obligació de romandre al centre)? Per alguns funcionaris, les hores de pati que "no els toca vigilància" són per poder esmorzar i fer el cafè o llegir el diari. Amb quin valor ho comparem amb tots aquells professionals que arriben a fer més de 37 hores de permanència en el centre? Tots som iguals? Com podem permetre també aquestes diferències? Ja sabem que les compensacions econòmiques produeixen jerarquies i males relacions a l'escola, que no ens agrada que se'ns avalui, que no volem la carrera docent... però, de quina manera hem de compensar que hi hagi mestres que tenen més dedicació i implicació que d'altres? O, simplement, que n'hi hagi que en tenen i d'altres que no en tenen?

Tot és molt confús, que diuen a la ràdio. Però algún ordre hem de posar a tot això. Per algunes forces sindicals, per alguns mestres i per una part de l'administració, sembla que la solució sigui que tothom faci el mínim. Així no hi haurà diferències! És aquesta l'alternativa que volem per millorar l'educació?

Ningú ha d'avaluar a ningú, ningú ha de fer de cap de personal, ningú ha de ser sancionat... Tô er mundo e güeno! I, encara volem que ens augmenti el reconeixement social.

El reconeixement social vindrà de la ma de la nostra fermesa en el treball a l'escola, de la responsabilitat en la presa de decisions, de l'autonomia exercida per definir un model educatiu de qualitat i fer-lo en la pràctica... Que ens ho creiem. Que tinguem confiança. I que siguem capaços de no confondre l'equip amb el grup, la pedagogia amb la burocràcia, la flexibilitat, amb que tothom faci el que vulgui.

És aquí on necessitem fermesa i que no hi hagi tanta por. Però, con la iglesia hemos topado. I sinó és amb l'església, és amb el funcionariat, que ve a ser el mateix. L'administració si en alguna cosa no ha estat valenta és amb el professorat i només ha maquillat quatre aspectes i no convéncer a una majoria de mestres que volen i desitgen un canvi en profunditat en les polítiques de personal.

Exercir la professiobnalitat és la primera condició per potenciar el nostre reconeixement social. La nostra feina ho necessita i el camí per aconseguir-ho passa per aquest exercici.