Silenci

Tantes coses han passat en aquests mesos que he estat callat. Callat al bloc, perquè en aquests mesos he viatjat per propiciar el debat a molts llocs: de Castelló a Perpinyà, passant per Caldes de Montbui, Cardedeu, Llinars, Girona...

Cada dia que m’arriba un comunicat dels sindicats m’exalto. Quan arriba el de l’administració m’indigna. Qui defensa l’escola, en aquests moments? L’escola de veritat, la de tots i per a tots... ? La pública, ja m’enteneu! A l’escola més de trenta persona s’han quedat sense plaça. La ciutadania vol més places públiques i l’administració respon augmentant les ratios! Fantàstic.

I les reformes tímides en la política del professorat –que deixen de banda mesures urgents que cal prendre: què fem amb els incompetents, propietaris definitius? Especialistes de música que no saben música, tutors que tenen fòbia a treballar...? –són contestades per algunes sectors. Entre ells els sindicals, que com a grans desconeixedors del què passa a les aules i a les escoles, igual que l’administració, callen, no es manifesten en els temes que, presumiblement,  els hi faran perdre vots.

Indignat, sí!

He optat pel silenci, fins que he tingut la necessitat de dir que la qualitat, la millora i el canvi, és possible!

M’ho certifica també la majoria de famílies que s’estan matriculant aquests dies i que mostren en la il·lusió dels seus comentaris –i dels seus ulls- que estant contents d’haver entrat a l’escola.

Esperem respondre a les seves expectatives. Amb l’esforç i la implicació de tots.

Tornem-hi!