divendres, 12 de març de 2021

Rellegint, aprens (3). Per una nova escola pública.

1975. Escola d'Estiu de Barcelona. Apareix en el nostre imaginari educatiu la idea d'Escola Pública com a desig, com a projecte, com a procés.

Les conclusions del tema general són trencadores. Recuperen la tradició però miren cap el futur.

Els dos conceptes, Escola Nova i Escola Pública es fusionen en un moment en el que l'escola estatal, l'escola franquista, encara representa l'antic règim, amb el seu cos de directors, amb funcionaris empeltats per la postguerra i amb uns pocs mestres que resisteixen com poden, aillats, en escoles aillades.

L'alternativa s'ha anat coent a escoles privades que han recuperat la tradició de la segona república, ilegalment, alegalment... no solament en temes relacionats amb la llengua, sinó també en renovacions metodològiques.

I, en un àmbit propici, l'escola d'estiu, forjada i instituida per cobrir els déficits de la formació inicial, comença a coure's una alternativa democràtica a l'antiga escola de l'antic règim. I, en la proposta, es fusiona el desig d'estendre l'escolarització a tota la població i la necessitat d'una oferta educativa com a compromís dels poders públics (escola pública), amb l'impuls i la necessitat d'una escola que es vol renovada, símbol també de la normalització del país, democràtica i catalana (escola nova).

Les dues revistes pedagògiques, sorgides al final del franquisme se'n fan ressó. Cuadernos de Pedagogia, amb la intenció d'estendre la proposta a la resta de territoris de l'estat. Perspectiva Escolar com a portantveu de Rosa Sensat que encara funciona com a societat anònima (AAPSA).

L'Escola d'Estiu de Barcelona s'organitza conjuntament entre Rosa Sensat i el Col.legi de Doctors i Llicenciats. El recinte a Montjuic de l'Escola del Bosc, acollirà aquella X edició de la inicativa reiniciada al 1966.

L'alternativa no neix sense oposició. I l'oposició es concretarà més tard a l'entorn del Consell Català d'Ensenyament, constituit al febrer de 1976, organisme que assentarà les bases ideològiques per a la política conservadora dels governs successius de Jordi Pujol, de recolzament de l'escola privada en detriment de la de titularitat pública. Una defensa del pluralisme i la llibertat, serà la base ideològica que sustentarà molts dels arguments del Consell, controlat per persones com Joan Triadú, Josep Pallach, Joaquim Arenas, Maria Rúbies, Jaume Serramona i Octavi Fullat (els tres darrers presidents del Consell Escolar de Catalunya en laprimera època), però amb la participació d'altres persones que hi van col.laborar estretament.

La concreció serà una política de deixar l'escola en mans del mercat, afavorint el lucre i el control ideològic de les escoles religioses, sobretot en zones urbanes que eren les rendibles, i obviar els compromisos dels poders públics respecte a l'escola pública. Una política que no es començarà a redreçar fins a principis del segle XXI, tant pel que fa a noves construccions d'escoles, com a la renovació en profunditat de l'escola.

Altres coses es van anar perdent i no com a responsabilitat exclusiva dels governs de Convergència, que només va desenvolupar una política de consens en relació a la llengua (no dividir l'alumnat en funció de la llengua, és a dir, programes d'immersió a partir de 1983). Per posar tres exemples concrets. La no supressió del concordat amb el Vaticà ha suposat no avançar cap a l'escola laica. Els corporativismes, no han deixat caminar cap el cos únic. La LODE va obrir la via del finançament etern de l'escola privada, obviant els criteris de control democràtic.

A l'altra cara de la moneda, la visió que l'escola de titularitat pública, ja és pública, per definició. Però d'això en parlarem en una altra entrada.

Només, per acabar, afegir que la reivindicació d'una Nova Escola Pública, té encara avui una gran actualitat i vigència.