divendres, 26 de març de 2021

Rellegint documents (5). 1976. Escola d'Estiu de Barcelona. Per una Nova Escola Pública Catalana

Ja el document de 1975, Per una Nova Escola Pública, donava peu a una certa oposició. Es coneixia que sectors vinculats al PSC i al PSUC, eren els que havien donat forma a l'alternativa, que coincidia a grans trets amb altres alternatives que, en aquell moment, forces polítiques, sectors sindicals i professionals, estaven proposant. Les discrepàncies, formalment es centren en el caràcter unificat que la proposta feia.

El context era d'una màxima efervescència. Una escola "estatal" i heretada del franquisme, amb uns tímids moviments de renovació. Uns sectors situats a la iniciativa privada, amb connexió amb sectors de famílies clarament progressistes, en forma moltes vegades de cooperatives, i docents amb inquietud de desenvolupar models educatius en la pràctica clarament renovadors i al servei del poble.

La proposta de la X Escola d'Estiu havia desenterrat la síntesi de les alternatives: proposava una escola pública que superava l'actual escola estatal, pel seu caràcter de nova. Lligava la proposta a intentar posar en pràctica un triangle amb tres vertexs claus: oferta generalitzada i pública, renovada pedagògicament i catalana, ja que no podem oblidar que la recuperació de l'escola es lliga des dels inicis al procés de normalització de la llengua i a la vinculació dels continguts al context territorial.

L'oposició ataca la proposta "unificada", plantejant la crítica des de la defensa del pluralisme i la llibertat. No és gens agosarat pensar que darrera aquesta aposta hi ha una concepció que defensa l'escola privada com a la millor opció per garantir aquest pluralisme i llibertat. Com sempre que s'ha plantejat, no se'ns aclareix que aquesta llibertat només és patrimoni d'uns sectors concrets, i oblida el compromís democràtic dels poders públics de garantir una escola de qualitat, precisament, per aquells que no poden escollir.

Respecte al pluralisme la discrepància d'estratègia està en la defensa d'un sistema que garanteix el pluralisme a cada centre, o bé un sistema que garanteix centres amb opcions ideològiques diferents, fonamentalment religioses i, la resta, aconfessionals, laiques o plurals, segons com s'argumenti.

A l'escola d'estiu del 76 es planteja algunes concrecions de l'alternativa del 75, però sobretot hi ha una esmena que canvia encara més el sentit de la proposta. A l'assemblea final, per una estret marge guanya aquest redactat

L'escola que volem ha de ser pública i única, entesa com un model únic quant a infraestructura i dotació de material, qualitat pedagògica, rigor científic, nivells de coneixement, capacitat professional i sou. Aquest model pressuposa garantir l'escolarització total i la desaparició de l'ensenyament privat. Caldria, doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors es transformin en noves escoles públiques.

El redactat que no obté la majoria dels vots era aquest:

...l'ensenyament no pot ser font de beneficis. El seu finançament, l'administració i el control econòmic han de ser públics. Tots aquests recursos financers han de ser destinats integrament a l'Escola Pública.

Aquest model d'escola pressuposa una sola modalitat d'escolarització (...) Escola pública no vol dir pas escola uniformada, ja que podrà admetre diversos procediments, metodologies, etc.; però ha d'exigir l'enquadrament de totes les activitats docents i escolars dintre un mateix sistema, al mateix temps que garanteix una plaça escolar per a cada nen. Caldrà doncs, crear les condicions perquè les actuals escoles privades de diferents sectors que vulguin transformar-se en noves escoles públiques, ho puguin fer.

Les diferències, eren importants.

En la mateixa època, a Madrid hi ha el debat que es proposa a partir del document alternatiu presentat pel Col.legi de Doctors i Llicenciats d'aquella ciutat.


Jaume Carbonell i Jordi Monés, analitzen en el llibre Escola única - unificada, els fets que es donen durant aquesta època, amb pistes que ens situen en els diferents escenaris i amb els diferents actors presents en els debats.

Penso que els debats varen tenir més importància en les decisions que es van prendre en els anys següents, del que ens pensem. D'alguna manera es van forjar idees i aliances que després desembocarien en les primeres grans lleis del país. La LODE, sobretot, però després també la LOGSE. La LODE que va enterrar moltes idees d'aquesta alternativa. Mentre legislava una tímida reforma democràtica del sistema, establia el finançament de l'oferta privada i, com a complement, no es garantien els mecanismes de control democràtic d'aquests fons i es deixava autonomia als titulars dels centres a gestionar-los com vulguessin.

Moltes de les iniciatives àmpliament consensuades en aquella època van anar desvirtuant-se i gaurdant-se en el calaix dels records i de les alternatives educatives.

Però el debat segueix present. I sinó llegiu la premsa d'aquests dies. Cada vegada que es fa una tímida passa en aquesta direcció, les veus dels sectors que volen mantenir privilegis a nivell educatiu segueix ressonant.