Fa més de quinze anys vaig publicar el llibre Elogi de l’educació lenta, en el qual reivindicava una nova mirada sobre l’escola i sobre el temps educatiu. Al llarg d’aquests anys he tingut l’oportunitat d’explicar i contrastar aquestes idees amb molts professionals de l’educació, i també de confrontar-les amb la realitat quotidiana de les aules. Aquest exercici és imprescin- dible en qualsevol proposta que vulgui pensar l’escola amb rigor: és relativament senzill formular com hauria de ser l’educació, però les dificultats apareixen quan intentem portar les idees a la pràctica.
El punt de partida del llibre era senzill, però exi- gent: no podem escurçar el temps que necessita cada alumne per aprendre, ni anticipar artificialment els aprenentatges. Cada alumne necessita el seu propi temps —cronològic i quantitatiu— i cada aprenentatge requereix un moment adequat per poder ser comprès amb sentit. Quan aquest temps no es respecta, els aprenentatges esdevenen superficials, fràgils i efímers.
Aquesta reflexió s’inscrivia en una societat profundament accelerada, marcada per una tecnologia que ha convertit la immediatesa i la velocitat en indicadors aparentment indiscutibles de qualitat. Una concepció de la societat que es traspassava a l’escola quan es va començar a proposar que més continguts, més estímuls i més rapidesa equivalien a una millor educació.
Tanmateix, aquesta lògica ha demostrat ser profunda- ment improductiva: no hi ha res més ineficient que un currículum sobrecarregat, implementat abans d’hora i orientat a l’acumulació, perquè acaba produint desconnexió, desmotivació i fracàs.
L’educació lenta no es plantejava com una moda –lligada als moviments slow– ni com una innovació circumstancial com a reacció contestatària ni nostàlgica davant els canvis del sistema. Era —i continua sent— una proposta pedagògica fonamentada en la convicció que respectar el temps dels processos educatius millora la qualitat dels aprenentatges, tant en profunditat com en durada. El repte era, i és encara, resoldre la paradoxa d’una escola contaminada per la pressa en un moment històric en què disposem de més temps vital, més escolarització i més recursos que mai.
Aquesta mirada sobre el temps educatiu, sortosament, ja és present en moltes experiències escolars concretes. Els currículums personalitzats, els projectes interdisciplinaris, els temps globalitzats o els itineraris educatius 360 no són altra cosa que expressions d’una mateixa idea: tothom aprèn al seu ritme i en el seu moment. Hi ha escoles que ho han recollit en els seus principis fundacionals fent passos decidits per implementar-ho en la mesura que les circumstàncies els ho han permès. Les experiències de slow food en l’àmbit escolar representen també una nova dimensió d’aquests plantejaments, incidint en un dels serveis escolars bàsics: l’alimentació en els menjadors escolars (https://www.slowfoodeduca.org/).
És evident que mantenir una exigència educativa alta és necessari, però no podem sotmetre l’alumnat a una tensió que trenqui el vincle amb el saber i li faci perdre el sentit d’aprendre. La capacitat humana per aprendre no ha variat substancialment. El cervell necessita temps per comprendre, consolidar i transferir els aprenentatges, per molt que millorem les condicions externes. Per això continua sent pertinent reivindicar Kairós davant de Cronos: el temps oportú i significatiu davant del temps mesurat i fragmentat.
Ara bé, el problema del temps no afecta només els processos individuals. També és un problema estructural i sistèmic. El mateix desajust temporal que observem a l’escola es reprodueix en el sistema educatiu i en l’administració. Les reformes s’encadenen sense continuïtat, els programes s’implanten sense el temps necessari per consolidar-se, avaluar-se i corregir-se, i els cicles polítics interrompen constantment els processos niciats. El temps administratiu esdevé accelerat, fragmentat i quantitatiu, radicalment allunyat del temps real que requereix la millora educativa.
Aquest descompassament és a l’educació el que la crisi ecològica és al planeta: destruïm més ràpidament del que podem regenerar. Ensenyem més ràpidament del que es pot aprendre. Implementem reformes més ràpid del que poden donar resultats. I després ens sorprenem de les crisis escolars recurrents.
Si volem una escola de qualitat, cal una revolta tranquil·la contra aquesta concepció accelerada sense límit. Una escola que reivindiqui el temps necessari per aprendre, però també una administració capaç d’assumir que les reformes educatives necessiten temps, estabilitat i continuïtat. Sense aquesta coherència temporal, qualsevol millora està condemnada a quedar-se en la superfície.
Article publicat a Perspectiva Escolar, núm 429
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada