L’autonomia dels centres educatius: un debat actual i necessari (1/4)

Crec que quan pensem en el que cal millorar dels centres educatius, tant els partidaris d’un model autònom, com els d’un model més centralitzat, tenim molts punts compartits: 

• Una cultura col·laborativa i democràtica entre tots els seus sectors i agents. 
• Uns projectes elaborats i consensuats per la comunitat educativa.
• Uns equips directius que liderin de forma democràtica aquests projectes, pedagògicament avançats i contextualitzats en l’espai i el temps.
• Un currículum que sorgeixi del treball que es dona a les aules i als centres, que faci possible una educació personalitzada i inclusiva amb un sistema d’avaluació flexible que reconegui la diversitat de l’alumnat i la potenciï.
• Unes plantilles adequades als projectes, tant de cada institució com del territori, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu.
• Un treball en equip consolidat entre els docents.
• Un sistema de formació permanent basat en la reflexió de la pròpia pràctica.
• Uns recursos per compensar les mancances d’origen de l’alumnat.
• Unes comunitats educatives actives, implicades i col·laboradores amb el propi projecte educatiu. 
• Una bona relació amb el territori a través de plans, relacions, convenis... 

També hi ha un gran consens en treballar per aconseguir els aprenentatges millors i més extensius i específics per tot l’alumnat; una àmplia inclusió i cohesió social, compensant en el marc escolar les mancances i desigualtats d’origen; una idea d’educació comunitària, en la qual hi participen un conjunt de sectors, agents i àmbits amb finalitats comuns. La discrepància estratègica en com avançar qualitativament és el que està en debat.

 La realitat és que el desenvolupament de cadascun dels punts anteriors, és diferent en cada centre i institució educativa. Fins i tot, en una situació amb una legislació comú de característiques molt prescriptives, les concrecions a cada centre poden ser diferents. El resultat és un sistema educatiu molt diferenciat, amb institucions inserides en un espai concret i amb una història i evolució cultural diferenciada. Si el que ens preocupa és la “igualtat d’oportunitats” en cadascun dels centres educatius  o garantir-ne l’equitat, hem de partir d’aquesta primera constatació. 

Com entenem l’autonomia.

Hi pot haver graus diferents de concreció i no podem fer reduccions simplistes d’identificar el concepte amb una mesura concreta. Poder incidir en l’adscripció de mestres a les plantilles des dels equips directius (una mesura que afecta, aproximadament, al 10% de la plantilla) és una manifestació de l’autonomia, però no podem reduir la nostra opinió sobre aquesta estratègia, tenint en compte si estem o no d’acord amb aquesta mesura o en com s’està aplicant. 

Uns centres educatius autònoms haurien de poder: 

• Establir les finalitats bàsiques del projecte, el currículum a l’escola i el seu model de gestió. Poder concretar metodologies, organització de l’alumnat, distribució de l’espai i del temps, model lingüístic, criteris i models d’avaluació, informes i entrevistes amb famílies...

• Organitzar-se autònomament atenent a aspectes com la distribució de les 37,5h de cada docent, responsabilitats, configuració de l’equip directiu, organització dels cicles, comissions participatives, contactes, relació i implicació de les famílies... Definir les competències i composició dels òrgans col·lectius: claustre, consell escolar, etc. Organitzar la  participació de l’alumnat en el centre. 

• Exercir l’autonomia econòmica que vol dir, d’entrada, distribuir els recursos segons les necessitats del projecte. Un dels aspectes més controvertits pot ser la recaptació de recursos, juntament amb la capacitat d’arribar a acords amb altres institucions, entitats, empreses...

• Exercir l’autonomia pel que respecta al personal docent. Possibilitat d’establir uns criteris propis per la incorporació dels docents al propi centre. Autonomia en la formació permanent del professorat, amb recursos per a dur-la a terme dintre l’horari laboral dels docents. Mecanismes d’avaluació formativa de la funció docent aplicables a cada centre educatiu. 

Si aquests punts poden tenir un desenvolupament desigual proposo  entendre l’autonomia com un procés, en el qual s’ha d’anar avançant amb graus diferents de desenvolupament. Això implicaria que hi podria haver una diversificació sincrònica degut al desenvolupament autònom dels mateixos aspectes en centres diferents i també una diversificació diacrònica produïda pel moment en que cada centre estigués dintre el procés. 

A partir d’aquí penso que tothom accepta l’existència d’ una normativa bàsica i comuna. La qüestió és, quin caràcter i quin nivell té aquesta normativa i si anul·la o no les competències dels centres educatius. Per exemple hi pot haver un currículum bàsic de caràcter orientatiu que potenciï l’autonomia dels centres, o pel contrari un currículum sobrecarregat i de caràcter prescriptiu que tindrà uns efectes completament contraris.

Crítica a l’autonomia

La crítica al desenvolupament d’aquest model autònom alerta sobre diferents perills concrets, que podríem resumir en:

• Es produeix desigualtat en el sistema en part provocada pel mateix desenvolupament diferent, però agreujada per la implementació de l’autonomia.  
• Es privatitza l’escola pública. 
• S’afavoreix la competència entre els centres educatius, introduint elements de mercat en el seu desenvolupament.
• Es desregula el sistema, s’afebleix el control social i  s’atomitzen les solucions.
• Fa possible que els equips directius o el director, en el pitjor dels casos, practiquin l’autoritarisme, el nepotisme i l’amiguisme, per sobre de l’opinió dels claustres o de criteris més objectius i externs al centre. 

Però, un sistema educatiu centralitzat i dependent, no corre perills semblants? Aquests perills no es poden donar tant en sistemes centralitzats com en sistemes autònoms? Potser, aquestes veus crítiques ens alerten de que aquests perills hi són però que, amb l’autonomia, correm el perill d’augmentar-ne els efectes negatius? 

Tot sistema, per molt centralitzat que sigui –del currículum, del personal, de l’avaluació...-, tindrà un cert grau d’autonomia i hi podrem observar símptomes de desigualtats, competitivitat, desregulació... Vistos els controls burocràtics que fan els sistemes centralitzats com el nostre no es real pensar en garanties al 100%, que les mesures suposadament homogènies que es proposin s’aplicaran urbi et orbi. 

I si autonomia i centralització poden produir semblants problemes en el sistema, potser es tractarà de veure quines són les mesures que cal tenir en compte, com el context condiciona també i afavoreix alguns problemes i com calen mesures complementàries per neutralitzar els possibles perills.  

Pros i contres de la centralització

La centralització com a sistema contraposat es definiria per una organització en la qual tots els aspectes que hem assenyalat estarien regulats i administrats des d’instàncies superiors. En teoria, un model centralitzat configura un model d’igualtat entre centres educatius i, per tant, ofereix unes condicions de qualitat homologables a tot l’alumnat, independent del centre educatiu i les situacions de partida. 

Els sistemes centralitzats es basen en la idea que, de forma uniforme, l’escola ofereix a tot l’alumnat al mateix temps, els mateixos continguts i les mateixes activitats, i tot l’alumnat aprèn les mateixes coses i s’educa al mateix temps. Els criteris i models d’avaluació són els mateixos i compartim també un marc curricular i un currículum molt detallat.

Aquest model centralitzat, també ha estat sotmès a moltes crítiques. Aquestes ens alerten de la uniformització i homogeneïtzació del sistema i la dificultat per atendre la diversitat de centres i d’alumnat. Si bé hi ha models centralitzats que poden oferir un cert grau d’autonomia, la dificultat està en tenir la suficient flexibilitat com adaptar-se a totes les situacions canviants i diverses dels centres. O la interpretació que es fa d’aquesta flexibilitat.

Els recursos, tant personals com econòmics, estan pensats per a les mateixes realitats i, en tot cas, es diferencien per aspectes quantitatius i de tipologia d’escola i no per factors que es desprenguin del propi projecte. La diversitat natural del sistema, produeix necessitats diferenciades, quantitativament i qualitativa, i un model centralitzat té problemes per donar-hi resposta. 

Les decisions es prenen de forma vertical, amb poca implicació i participació dels centres, els docents i les comunitats educatives. Els docents treballen en grup, però no veuen la necessitat de treballar en equip, ja que es valora, sobretot, els drets individuals o les orientacions oficials que venen de l’exterior. Els docents, doncs, depenen de normatives externes i, en els centres, hi ha poca capacitat d’incidència i regulació. Això afavoreix la seva desprofessionalització i fomenta una concepció depenent de la funció docent. En aquest context és difícil demanar responsabilitats ja que, sovint, ens acollim a mirar a les instàncies superiors com als responsables de les accions que cal emprendre. 

 La centralització s’acaba d’articular amb un control extern –inspecció-, burocràtic en molts moments, amb incidència relativa, més pendent dels indicadors generals que de les realitats de cada context que quan s’analitzen ho fan  amb mesures i aplicatius uniformes i de poca incidència i efectivitat real.

Els models centralitzats tenen l’objectiu de garantir prescriptivament la igualtat d’oportunitats o la qualitat del sistema a tots els centres educatius. Aquesta pretensió és difícil de dur a terme en un sistema orgànic que no admet aquests uniformismes, per les necessitats que es desprenen de cada unitat/institució educativa i per la mateixa naturalesa del fet educatiu.  Aplicar la mateixa solució o proposta, a situacions que poden ser molt diferents d’entrada, ens pot portar sovint a malbaratar recursos o a no enfocar-los a les necessitats reals. Per tant, tal com assenyalàvem al principi, la central

ització, acompanyada de la homogeneïtzació del sistema, no dona resposta al desenvolupament desigual del sistema

Educació és política i poètica

Educació és política i poètica... És ètica i estètica... 

Daniel Jover i Jaume Carbonell ens van conduir el passat dia 26 a l’empar de la Fundació Roca i Galés, en un recorregut per les seves obres més recents, en les que combinen educació i política, però també esperança, passió, humanitat, fraternitat, humanitat... 

La perplexitat davant la realitat, les preguntes suggerides i no contestades, els referents, la memòria del passat i la mirada constant sobre el present... constitueixen els àmbits comuns que porten als dos amics a escriure, com una manera d’aclarir pensaments i idees, de formular propostes i reivindicar les eutopies, els bons llocs possibles. 

Quan durant una hora i escaig, dues persones en una conversa fluida i profunda, t’ajuden a pensar en les teves pròpies preguntes, potser no te’n responen cap i, a més, te n’ofereixen de noves... penso que aconsegueixen el seu propòsit: qüestionar la realitat, parar i reflexionar, posar una mica de llum a tanta foscor. 

Estem massa envoltats de cridòries, d’arguments formulats des de la crispació, la ignorància, el menyspreu i la mentida com per no valorar la paraula pausada i propera que ens ajuda a orientar-nos en la nostra perplexitat. 

Cada vegada m’allunyo més del consens final de la conversa i m’apropo més a deixar fluir de forma dialògica els arguments, sense pressa ni pressió per arribar a pensar tots de la mateixa manera. Ho intento practicar a l’aula en aquest breu espai de temps en que hi torno cada setmana, tot i que és un territori en el que sembla imprescindible trobar la veritat. 

Potser perquè estic cada vegada més convençut de la importància del camí, i del valor profundament educatiu que té. 

Una convocatòria poc clara

Article signat conjuntament per Núria Rodríguez Bodelón & Joan Domènech Francesch i publicat al Diari de l'Educació

Davant la convocatòria de vaga per al proper dijous 29 que proposen els sindicats USTEC·STEs, (IAC),  ASPEPC·SPS  i  CGT Ensenyament, són molts els ensenyants que estan d’acord amb la necessitat de revertir les retallades pressupostàries i d’incrementar urgentment el finançament del sistema educatiu públic. La reducció de ràtios és un dret dels alumnes a ser acompanyats  amb qualitat d’atenció, com ho és la recuperació dels horaris lectius que permetin coordinacions i treball d’equip als mestres i professors, o la necessitat d’augmentar el personal de suport a la docència per atendre la diversitat (recollint l’esperit del decret a la inclusió 150/2017). Estem igualment d’acord amb la proposta de recuperar el poder adquisitiu, després d’una suposada crisi que ha afectat sobretot als treballadors i treballadores de tots els sectors. Subscrivim aquests arguments i altres punts que s’apunten en el llistat reivindicatiu de la convocatòria.

Tanmateix n’hi ha un que no podem subscriure: aquell que es defineix com a “la selecció arbitrària de personal, que han malmès el funcionament democràtic dels centres.” És a dir, el decret de Plantilles.

La nostra experiència i la dels nostres companys o amics i amigues mestres, és que el decret de plantilles neix, com a resposta a una normativa caduca, burocratitzada i que no té en compte les necessitats pedagògiques de cadascun dels projectes de l’escola pública d’aquest país i amb el desig positiu de fer possible que els centres hi hagi continuïtat de projectes pedagògics que funcionen.  Siguem sincers i no vulguem amagar una realitat evident: la burocràcia únicament basada en els drets del funcionariat, aliena a les necessitats pedagògiques dels centres educatius, ha estat i és un llast endèmic de l ‘escola pública. L’estabilitat en el lloc de treball no ha de ser l’excusa per no renovar en profunditat la funció pública garantint el dret a l’alumnat a una educació de qualitat i la continuïtat dels projectes educatius de les escoles. 

Potser encara és un decret imperfecte i, en la seva aplicació, cal evitar la perversió o el mal ús d’atribucions. Però no podem proposar l’eliminació del decret, sense plantejar una alternativa més avançada i quedant-nos només amb l’aplicació del sistema anterior. Cal avançar en la qualitat de les plantilles i dels projectes i per això calen propostes decidides i valentes que trenquin amb privilegis tradicionals i corporatius del funcionariat. Avui som majoria els mestres que reivindiquem un sistema diferent de formació dels equips docents i estem convençuts que el decret de plantilles obre una via en aquest sentit. No volem que s’elimini el decret sinó que es millori i s’aprofundeixi en altres aspectes com superar l’ambigüitat de l’horari laboral, la regulació de la formació permanent o l’avaluació del professorat. 

Cal ser molt conscients dels efectes d’aquesta proposta  en el funcionament quotidià dels centres. Com també hauríem d’analitzar com repercuteixen altres mesures que poden ser parcialment positives com la reducció d’hores lectives i de coordinació per als majors de 55 anys. Si això no es fa en el marc d’un replantejament dels horaris del professorat i amb un augment efectiu de plantilles, no és una proposta sostenible, ja que al final la millora repercuteix en el propi centre i, directament, en la càrrega lectiva i no lectiva de la resta de l’equip que encara no arriba a aquesta edat. Les feines d’atenció a l’alumnat i de coordinació i gestió del centre s’han de realitzar igualment i fan que hagi d’augmentar la dedicació de la resta de l’equip o, simplement, s’han de deixar de fer. 

Tota convocatòria ens suposa donar-li moltes voltes: una vaga és una eina potent, la més important mesura de força per aconseguir un objectiu. Ens consta que som molts els mestres i professors que no faran vaga el proper dijous pel fet de no subscriure aquest punt que exigeix la retirada del decret de plantilles. 

Pensem que els sindicats que s’han manifestat a favor d’un model educatiu basat en els principis de l’Escola Pública, han de poder oferir alternatives reals a les problemàtiques que els centres i, per tant, l’alumnat, pateix en l’actualitat. Cal analitzar quina és la realitat autèntica de l’aplicació del decret de plantilles als centres. Possiblement només arribin als sindicats convocants les informacions de mestres que han patit algun tipus d’injustícia, fruit d’una mala aplicació del decret. Cal pensar també en els centres que consideren que ha estat i és un petit guany en qualitat del seu funcionament. Segurament descobrirem una cara més amable i positiva de les possibilitats que permet una bona aplicació del decret de plantilles. I, entre tots, podrem millorar-lo per avançar sobretot en el respecte als drets de l’alumnat. 

Fin de la utopía. Esperanza en una posible Escuela Pública.

Utopía significa el no-lugar. Un lugar que no existe. Con alguna razón , la suya, algunos, nos siguen llamando “utópicos”. Despectivamente. 

Soñamos y seguimos soñando con la Escuela Pública. Territorio utópico, a pesar de ellos. Horizonte que nos empuja a andar. Galeano. Espacio y tiempo en el que intentamos componer una sinfonía de saber, justicia y emancipación, sin darnos cuenta que cada una de estas tres promesas se ven cuestionadas, día a día, por los profetas del no-mañana. 

¿Qué es el saber, cuáles son los aprendizajes imprescindibles, qué conocimientos necesitamos, para transformar el presente y el futuro, en este espacio / tiempo que es la escuela? 

¿Cómo tener justicia, igualdad…? Si la educación ha de servir para que no se repita la barbarie (Adorno), ¿Qué barbarie acecha en nuestros entornos? Y la escuela ¿de verdad puede contribuir a ello? 

Y con el saber y la justicia… la emancipación individual y la transformación social. 

Tantas esperanzas puestas en la escuela…  y la ignorancia, la mentira, la superstición, la violencia, institucional o no, la censura, el miedo… sigue instalándose muy cerca de nosotros, desde los ámbitos del poder: tres poderes y una única realidad verdadera.  

Hace un tiempo, soñamos en cambiar el mundo. Soñamos en cambiar el mundo con nuestro trabajo, y desde la escuela… Y reivindicamos democracia, justicia, igualdad, saber y conocimiento, ser personas libres capaces de pensar por si mismas (Kant) , intentar descubrir qué podemos hacer con nuestras vidas (Nusbaumm), conocernos, y conocer a aquel que convive con nosotros. 

Y el discurso de lo posible,  del pragmatismo paralizador , nos contaminó enormemente. No hay alternativa, proclamo Margaret Teacher (This is not alternative: T.I.N.A.) y un coro de vírgenes desde la socialdemocracia a la nueva derecha, entonaron la misma estrofa. Es inútil cualquier protesta. Cualquier manifiesto. Cualquier movimiento. Cualquier disidencia. De pensamiento, palabra u obra. Solo hay una alternativa. 

Y a continuación se despojó la educación de cualquier ideología y una nueva inquisición proclamó la doctrina del esto no toca, de la neutralidad y sugirió que, convertida la escuela en una empresa, no hacía falta pensar y solo había que aplicar una nueva tecnología para tener la solución de todo. Los reyes magos nos trajeron la calidad. Y el adoctrinador, acusó al disidente de adoctrinar.

En este recorrido llegamos a consensuar que debíamos prepararnos para un futuro complejo, incierto, cambiante… y flexible, líquido, seguramente hostil… Y ante ello, acordamos cambiar el horizonte utópico de la escuela, desterramos el sueño y la imaginación, y convenimos que sí, hay que prepararse para el futuro que nos avecina, perdón quise decir, para adaptarse al futuro que nos avecina. 

Pero en el trayecto Pere Casaldaliga reinterpretó a Tomas Moro: ¿La utopía es el no lugar? Pues reivindiquemos la eu-topia, el buen lugar posible. Y Patrick Vivaret desde la Francia del 15-M, respondió en un eco esperanzador: El sueño és posible: Le rêve. R.E.V.E. REsistencia creativa, Visión transformadora, i Experiencia anticipadora. La esperanza es posible. 

Hagámoslo. En la peor de las situaciones posibles, nos queda el recurso de hacerexperiencias anticipadoras. Hagamos caso por una vez al padre de la economía liberal, Martin Friedman, cuando nos advierte que hay que desarrollar alternativas a las políticas existentes, para mantenerlas vivas y disponibles, hasta que aquello que es políticamente imposible, sea políticamente inevitable(Milton Friedmann: Capitalismo y libertad).

No olvidemos tantos manifiestos y alternativas elaborados, firmados y publicados. El cielo se hace a mano y sin permiso,  nos cuenta Silvio Rodríguez. 

Podemos dar valor a nuestras sencillas experiencias anticipadoras. Hay voluntad de transformación. Hay consciencia de la necesidad, porqué hay ansias de libertad. Es posible actuar, ser, hacer,  y sobretodo hacer desde el nosotros. 

Nuestra práctica no tiene excusa. Camina en una dirección o en otra. Favorece la imaginación y la creatividad o nos condena, en el mejor de los casos, a adaptarnos a una vida de futuro incierto. ¿Es esta nuestra herencia, la herencia que dejaremos a nuestro siglo? Probablemente algunos de nosotros ya no veremos los cambios. Pero es imprescindible nuestro trabajo para que en algún momento, Kairos, haga posible el ser. 

Por todo ello… 

Tener propósitos. Compartir finalidades. Experimentar. Y dejar lastre: currículum,  organización, experto, objetivos, control, evaluación, estándares, clase… 

No tener miedo al fracaso. Al error. Único medio para aprender: para el aprendiz y el aprendiz de maestro / maestra.

Con voluntad de reflexionar y documentar sobre la realidad para compartir. 

Con capacidad de definir y explicar de forma simple, qué podemos hacer y la utilidad de nuestra acción. 

Con habilidad e inteligencia colectiva para descubrir y compartir iniciativas y proyectos. Incluidos los errores que hemos tenido en su desarrollo. Y la habilidad para poder trabajar en red sin quedar agotados en el camino. 

Con el acierto de trabajar en equipo para consolidarlo y hacerlo sostenible. 

Para crear cultura. No ceder ante los instrumentos de colonización externos, aplicativos y planes que nos distraen y nos traspasan una idea de dependencia estéril. 

Para no quedarse en un planteamiento general, sino trabajar cada día para poner en práctica las ideas educativas que configuran el proyecto. Nuestro proyecto. 

Y ahí van las cuestiones: 

¿Toda escuela de titularidad pública es pública? ¿Qué significado tiene para nosotros el concepto de lo público? ¿Cuáles son las prácticas que deberían identificar nuestra escuela, como una Escuela Pública? ¿Hay aspectos que dependen de nosotros? ¿Hay condiciones externas que favorecerían su desarrollo? 

¿Qué hacer para convivir con tanta innovación, no morir en el intento, pero  trabajar por la emancipación individual y la transformación social? ¿Toda innovación conduce a la transformación? 

NOTA: Aquest text ha estat l'excusa per començar un debat que han organitzat el MRP de Getafe, "Escuela Abierta", el 14 de novembre. 

Ni oblit, ni perdó?

Llegeixo la consigna en moltes pancartes, l’escolto en algunes intervencions, de signe divers.

La frase m’esgarrifa. Pronunciada pels dos bàndols, impossibilita qualsevol diàleg de futur. Explícita una idea: m’has fet tant de mal que no et puc perdonar, i la resposta per l’altra banda es la mateixa.

I la realitat es que són pocs els que tenen ganes de perdonar. Perquè el perdó suposa reconèixer la falta i ningú esta disposat a reconèixer-la.

Es cert que no hi pot haver equidistància i les dues posicions no parteixen de la mateixa premisa. Uns han aplicat la repressió, i des de l'altra banda no s'ha sapigut forçar el dialeg. 

Pero, quin significat té per un procés, el reconeixement dels errors, de les faltes, del mal fet i si hi ha mal l’explicitació del perdón?

Quin valor educatiu té aquesta frase? Com s'ha d'entomar des de l'escola? Analitzem la realitat igual que ells, oferim les mateixes respostes, les mateixes actituds? Quan escrivim aquestes frases n'estic convençut.

Diuen els experts que l'evaluació no serveix de res sinó es prenen mesures per esmenar els errors comesos i reconeguts. Sentim a dir que tothom s'ha evaluar. Uns creuen que no tenen res a esmenar. Els altres diuen que s'evaluen, però em col.loquen aquesta frase, difícil d'assimilar. Que em perdonin si m'equivoco, però no comparteixo aquesta estratègia.

L'oblit és una altra cosa. La memòria fa possible corregir i esmenar l'error: el propi i el de l'altre.

És pública l'escola de titularitat pública?

No és cap pregunta retòrica. Sinó molt pertinent i penso que amb sentit. 

Primera qüestió a tenir en compte: el canvi, la reforma, la millora del sistema educatiu, perquè sigui sostenible i extensible, ha de venir necessàriament de la mà i del lideratge de l’escola de titularitat pública. Això no vol dir que no hi pugui haver altres escoles, amb altres titularitats, que no facin o puguin fer una important tasca de renovació. Però qui ho pot universalitzar amb més facilitat encara és l’escola creada pels poders públics. D’aquesta primera qüestió se’n desprèn una de subordinada: ¿com es pot exercir aquest lideratge amb una administració que no posa fil a l’agulla i dona pautes clares de cap on ha d’anar l’escola de la seva titularitat? 

Segona qüestió: Tenim la necessitat de redefinir què vol dir “públic”. Quines característiques té una institució pública? Quina vinculació té als valors democràtics i d’equitat? Quina relació té amb el seu caràcter comunitari i la relació amb l’entorn? Quina vinculació manté amb els ciutadans? 

Tercera qüestió, que es desprèn de l’anterior. No totes les institucions finançades amb fons públics, ni creades per les administracions, tenim la seguretat que tinguin aquest caràcter. Ja sé que aquesta qüestió és molt controvertida. Però el que crec que hauríem d’admetre és que ni el finançament ni la titularitat no és cap garantia universal. 

Tot això obre un debat pendent. Un debat en el que hauríem de recollir la pròpia història. No està tant lluny el procés pel qual les escoles del CEPEPC van passar a ser de titularitat pública i, de vegades, ho van fer perdent part dels seus trets d’identitat. En l’actualitat, les cooperatives titulars d’escoles han creat una xarxa que pot arribar a oferir de nou una tercera via que pot ser interessant a tenir en compte.

En un altre ordre de coses, alguns aspectes de les escoles de titularitat pública, segueixen sent controvertits. Les acusacions de determinats sectors que hi ha intents de privatitzar les escoles públiques, es deixen sentir cada vegada que es gosa aprofundir en l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres. S’identifica autonomia i desregulació per diferents motius i això crea confusió i augmenta la necessitat d’aquest debat. 

Les lleis de la funció pública no ajuden a aprofundir en el caràcter públic de l’escola, ja que burocratitzen el seu funcionament i l’allunyen de les seves necessitats pedagògiques i organitzatives. I la gratuïtat, amb criteris diferents segons els centres, esdevé un factor de desigualtat entre les diferents realitats de la xarxa. Si tenim en compte, a més, que hi ha sectors de les escoles privades que reivindiquen també el seu caràcter públic, tenim uns quants elements que potser cal tenir en compte. 

Al marge del consens al que cal arribar, és important que no perdem el nord ni la direcció, però no oblidem que, sovint, el consens ens ha portat també a situacions poc definides que no ajuden a avançar. Cal fer canvis escoltant a tothom però també sent transparent de cap on es vol avançar. Això és el que demanaríem d’una administració moderna. 

Necessitem un sistema educatiu renovat, equitatiu, cohesionador, emanicipador... I tenim enfront les lleis del mercat, la desregulació, la introducció de criteris econòmics i tècnics a la institució escolar. I una part de la xarxa que encara actua sota criteris seleccionadors. D’aquestes controvèrsies en sorgeix la necessitat de redefinir les xarxes educatives i les seves relacions entre elles. 

I sense oblidar en tot moment que l’escola és només un mitjà i l’educació el propòsit final. 

Primer Congrés d'Educació Pública: un primer pas.

Dissabte 6 d'octubre ens vam reunir més de cinquanta centres educatius de tot Catalunya per tal de valorar la conveniència de convocar un Congrés d'Educació Pública i començar a dissenyar quina forma ha de tenir. 

Com ja he explicat en altres entrades, aquest Congrés vol tenir una característica clau: el seu disseny, organització i realització vol estar en mans dels centres educatius. És una crida a les comunitats educatives de tots els centres públics de Catalunya, per realitzar un debat que serveixi, entre altres coses, per mostrar l'educació pública com a motor de canvi i transformació social. 

Som encara poques les escoles que promouen aquest Congrés. Però la il.lusió i l'entusiasme del centenar de persones que ens vam reunir aquest dissabte, situen la proposta amb una perspectiva molt engrescadora. 

Cal que els centres educatius prenguin la paraula. És important que se senti la veu de les comunitats educatives, de tots els seus sectors, de totes les etapes educatives. Enfortir aquestes comunitats educatives i visibilitzar les seves iniciatives, reflexionar conjuntament per definir l'educació que necesitem i contribuir a una profunda transformació social constitueixen tres propòsits que fonamenten aquesta iniciativa. 

Nova il·lustració davant noves injustícies

Conferència de Marina Garcés, el passat 4 d'octubre, amb aquest títol.

Profunda i oportuna, Marina Garcés situa una reflexió filosòfica en un moment i en un context en el que és més necessària que mai.

Els plantejaments no costen trasladar-los a la realitat de qualsevol grup humà, inclosos una escola, una aula...

Com enfrontar-nos al mal? Segurament partint d'un coneixement profund de les seves manifestacions i dels nostres comportaments i  les nostres limitacions.

Amb ganes de seguir aprofundint en la seva proposta de "Nova Il·lustració radical".

Fins i tot el col.loqui no va tenir desperdici.

Política hauria de ser educació

En Jaume Carbonell presenta el seu llibre l’Educació és política a l’associació de mestres Rosa Sensat. El llibre no deixa indiferent per la gran sistematització de tants pensaments i converses que hem tingut durant aquests últims temps. De fet, els esdeveniments que han sacsejat el nostre context i continuen fent-ho, ens han fet necessari i imprescindible el debat sobre l’educació. 

Atemptats de Cambrils i Barcelona, debats en el parlament, referèndum de l’1 d’octubre, manifestacions del 8 de març, presons, exili, requeriments judicials i atacs a alguns mestres... i totes les tensions paral.leles a aquests fets, han posat sobre la taula la urgència del debat: què significa que l’escola ha de ser neutral? És possible la neutralitat a l’escola?  

La Ministra Celaa abans d’ahir ens recordava que és importantíssim que la ideologia no entri a les aules. Però, només que ens posem a pensar una mica asserenadament, veurem com la diferència no vindrà donada per si entra o no la ideologia o si aconseguim la neutralitat de l’espai públic que és l’escola. El veritables dilemes que es plantegen són dos:

La realitat ha d’estar present a l’escola? I enfront d’aquesta pregunta hi ha els que pensen que sí i els que pensen que no. I tots dos entren amb la seva ideologia a l’aula i, manifesten i posen en pràctica activitats, experiències, etc. que estan relacionades amb el seu posicionament.

I la segona pregunta és, l’escola ha de transmetre coneixements per a que l’alumnat els reprodueixi de forma mecànica o tècnica o, simplement, ha d’ensenyar a pensar, ha d’ajudar a l’emancipació de les persones, a créixer, a tenir eines, a saber què faran de les seves vides... I també, en les dues postures, hi ha actituds diferents respecte a les experiències que es donen a les aules, a la concepció del currículum, etc. I, a ningú se li escapa, que l’adoctrinament està relacionat amb la reproducció i la transmissió, i que això forma part d’un paradigma educatiu i escolar sobre el qual s’estan fent molts esforços de renovació. El llibre de Jaume Carbonell està ple d’arguments en aquesta línia. 

·     L’escola no pot ser neutral, perquè en el nostre context hi ha uns Drets Humans que marquen una línia vermella entre els que els respecten, defensen i treballen perquè tothom els gaudeixi i els que no. 

·     La ideologia no es pot abandonar, perquè forma part de la persona i les idees són les que ens mouen a l’acció.

·     L’escola i l’educació no ha de transmetre, inculcar ni reproduir cap coneixement, per imposició. El que va intentar fer l’escola franquista ha de quedar fora de qualsevol proposta educativa. 

·     El currículum ha de ser flexible i permeable, perquè eduquem amb sentit i per a que els nois i noies trobin sentit a la seva activitat escolar. I en aquest currículum hi ha d’aparèixer la realitat. No solament la realitat puntual, més punyent i més significativa, sinó la realitat quotidiana, que és la que ens formula les preguntes que ens ajuden a créixer. 

Una idea final del Jaume que em va semblar d’una gran profunditat i que lliga amb algunes reflexions personals que he fet. L’escola ha d’atrevir-se a pensar un futur diferent. Tothom accepta que hem d’educar per la incertesa i la complexitat. Però ho podem fer amb un propòsit resistent, conformista, adaptatiu a aquesta realitat que ens trobarem o atrevint-nos a pensar el futur més a la nostra mida, més a la mida d’uns drets universals que hauríem de poder gaudir tothom. 

L’escola pot innovar tècnicament, o pot renovar, canviar i millorar, si més no, per imaginar una realitat diferent de la que ens envolta. Aquest és un debat interessant, sobretot si el situem a l’aula, a la planificació i a la concreció del currículum que cada escola ha d’atrevir-se a construir. 

Gràcies Jaume per totes les teves reflexions. 

Potser aquests polítics que fan aquestes grans intervencions en els seus debats (estic una mica escandalitzat del debat de política general que ha tingut lloc al Parlament), o els i les ministres que utilitzen l’argumentació fàcil per estalviar-se matisar i aprofundir, haurien de fer seu el títol d’aquest article. Política hauria de ser educació, intencionadament. De forma, potser, no gaire educativa ja ho patim cada dia.