dilluns, 17 de setembre de 2018

Plantilles, perfils i autonomia.

Segueix sent aquest un tema polèmic que enterboleix la vida dels centres educatius, fa esmerçar als equips directius moltíssimes hores de feina (deixeu-m'ho dir, molt poc productiva), produeix desafeccions, maldecaps, i no arriba, en la majoria dels casos, a bon port.

Sense ànims d'esgotar el tema -penso que és de molta complexitat- apunto algunes reflexions amb l'ànim de seguir enriquint-les:

1. Els centres educatius públics haurien de tenir la plantilla que necessiten per fer possible el desenvolupament del seu projecte educatiu. Una plantilla que no solament ha de respondre a les seves característiques bàsiques de nombre d'alumnat, perfil socio-econòmic i cultural, procedència, etc., sinó que ha de ser un instrument al servei d'un Projecte en totes les seves dimensions. Per tant ha de poder introduir elements qualitatius en la seva selecció. 

2. Molts centres educatius intenten, amb pocs mitjans i, sovint, amb poc reconeixement i suport des de l'administració, construir i consolidar una cultura de centre articulada a partir d'una manera d'entendre el currículum, amb metodologies específiques, que juntament amb altres factors, fan necessari una plantilla que hi estigui plenament d'acord, vulgui i pugui treballar-hi per consolidar-la i si s'escau canviar-la per anar-la millorant. No entenem d'una altra manera l'existència i creixement de la institució escolar com un organisme viu.

3. El sistema de provisió de places basat en criteris d’antiguitat no ho facilita, com tampoc no ho fa el fet que els centres educatius no tinguin cap competència al respecte. El sistema de provisió, basat en allò que ens recorden continuament els sindicats de funcionaris, mèrit, igualtat i transparència, no serveix per garantir, per exemple, que el professorat que vulgui treballar en un centre conegui el seu projecte, ni tampoc que es pugui incorporar a les especifitats que aquest projecte pugui necessitar. És un sistema que, tèoricament té uns criteris objectius, però que a la pràctica comporta moltes situacions no desitjades, tant pels centres com pel mateix professorat.


4. La proposta de perfils té bones intencions però tampoc resol el problema de fons. És una bona mesura per començar a obrir noves vies d’autonomia, però necessita una urgent avaluació i, potser, remodelació. Ha esdevingut un sistema burocratitzat que dóna un cert marge d'autonomia als centres educatius, però que encotilla sovint la solució del problema que intenta resoldre. 


5. Malgrat això, no podem seguir demanant l’aplicació del sistema anterior, ja que és ineficaç per garantir un bon equip docent que sigui adequat i plenament identificat amb el projecte de cada escola. Si, realment, ens importa el desenvolupament, consolidació i millora dels centres educatius públics haurem de ser capaços tots plegats de proposar un nou sistema per formar equips docents que tinguin en compte la intervenció del propi centre educatiu en exercici de la seva autonomia, i potser començar a aparcar a un segon terme el privilegi de l'antiguitat. Això que ens sembla tant evident per altres places -places de responsabilitat a l'administració o places d'alliberats en els sindicats- que el professorat sàpiga on va, hi estigui d'acord, pugui desenvolupar la seva feina i el centre que l'acull sàpiga qui s'incorpora i pugui avaluar positivament la seva incorporació... hauria de ser possible també en la part més preuada del sistema educatiu: les seves escoles i els seus instituts. 



Una darrera qüestió. La reforma de la provisió de places no pot fer-se sense tenir en compte mecanismes rigorosos d'avaluació del professorat i canvis en el sistema d'accés a la funció pública. No podem oblidar que un dels problemes que no s'esmenten sovint en relació a la formació dels equips, no és només la incompatibilitat de professorat i projecte, sinó també la incompatibilitat de determinades persones amb els requeriments específiques de la professió. És un percentatge de personal que està en el sistema i que caldria adequar el seu lloc de treball a les seves característiques, però fora de l'atenció directa d'alumnat. I això fer-ho sense que suposi un prejudici pel propi centre educatiu, al qual se l'obliga a adequar el lloc de treball d'aquestes persones, i això suposa en la pràctica una disminució real dels efectius de la plantilla.  

Fotografia: El mestre d'escola. Jan Steen