dissabte, 30 de gener de 2021

PERQUÈ PREGUNTAR-SE SI L’ESCOLA, I L’ESCOLA PÚBLICA, ÉS ESSENCIAL?


Potser algú al llegir el títol pensarà que es tracta d’una pregunta i d’un títol retòric. Com gosem preguntar-nos això? Qui dubta, des de quina plataforma gosa pensar que l’escola no ha de ser essencial? Però, en els darrers temps, ens hem acostumat a veure que hi ha una distància entre allò que es diu i es manifesta i on porten realment els nostres actes. I això passa des de l’administració fins a la resta d’agents socials. En aquest punt s’inicia aquest article i el monogràfic en el seu conjunt. 


Un món, una forma de vida i una espècie en perill: L’escola, hi té un paper a jugar?


El Covid 19 ha mostrat més que mai la fragilitat de l’espècie humana en el planeta terra. Tot just començàvem a posar-nos seriosos amb el canvi climàtic, que un virus ha sacsejat la salut de tot el món. El canvi climàtic -juntament amb la crisi ambiental i de la biodiversitat- suposa una càrrega de fons al progrés i l’evolució de la humanitat tal com l’hem pensat fins ara, posa en dubte la sostenibilitat del sistema econòmic i la nostra pròpia supervivència, però els seus efectes encara no semblen immediats. Hi ha la percepció de que som a temps d’evitar mals majors, tot i que les veus científiques ens alerten de la necessitat de prendre mesures de forma immediata. Mentre que el món corporatiu es mou en el terreny de buscar solucions tècniques i mantenir el sistema i el creixement exponencial que comporta, agreujant cada dia que passa la situació, cada vegada hi ha més veus que ens alerten de la gravetat de la situació i de la irreversibilitat del procés. I ens proposen mesures per amortir el cop i per evitar, en allò que sigui possible, els efectes devastadors que pot tenir per a la nostra espècie i per a la nostra supervivència en el planeta. 


El cert és que ens trobem en una situació d’emergència global, d’una gran fragilitat, que pot afectar diferents sectors i aspectes de la nostra vida, tal com Jorge Riechmann i Pablo Alonso ens descriuen en el segon article. 


L’educació ha estat sempre una institució implicada en el desenvolupament i el progrés. I l’escola, en general, un terreny per a l’esperança. Una institució vinculada a la societat, en un difícil equilibri entre ajudar a desenvolupar-la, adaptant-s’hi o exercir una funció crítica, alternativa i emancipadora. Aquest equilibri es plasma en contradiccions que es manifesten en forma de projectes, polítiques, cultures i pràctiques diferents, fins i tot, oposades. 


En aquest context, és urgent plantejar-se el paper que pot i ha de jugar l’escola. La nostra posició estarà mediatitzada també pel grau d’influència que atorguem a l’educació en els esdeveniments socials i polítics. Sé que aquesta idea no la comparteix un sector de la societat i de la professió que pensa que l’escola ha d’estar al marge d’aquests problemes i s’ha de centrar en una funció exclusiva: la transmissió de coneixement. Però fins i tot, encara que neguéssim la capacitat d’influència o la situéssim en uns nivells molt relatius, la reflexió sobre quins són els coneixements realment rellevants en aquest moment, seria pertinent. Així com la reflexió del paper que li atorguem: adaptar-se, amb les conseqüències que això suposa, o ser una alternativa emancipadora amb les seves limitacions. 


L’escac a la proximitat, la presencialitat i el grup.


Els darrers mesos hem vist com els efectes del COVID 19 han estat immediats sobre el sistema educatiu i la institució escola. Ho hem d’entomar com un avís o una senyal del què pot passar de forma imprevista i que pot capgirar una situació aparentment normal. La mesura del confinament, imprescindible si es volia aturar el desenvolupament exponencial de l’epidèmia, ha tocat la seva línia de flotació: la presencialitat, la proximitat i el grup. I això ha posat en dubte la seva continuïtat tal com l’hem entès fins ara. Aturant els tres aspectes, ha situat l’escola en un paradigma tècnic en el qual l’important és, sobretot, «els continguts i com es transmeten». Mentrestant, les pressions per tornar a la normalitat del sistema productiu, ha insistit en la funció de «custòdia i guarda» dels infants i joves, com un aspecte imprescindible socialment parlant. 


Aquestes dues funcions es poden mantenir, deixant en stand by els altres aspectes més educatius i polítics, que complementen i desenvolupen els altres propòsits educatius de caràcter individual i social que afecten a cada individu. Ens han situat en un impàs i cal buscar una alternativa al treball socialitzador, a la presencialitat i a la proximitat, ja que són la garantia de que l’educació i l’escola pugui plantejar-se unes finalitats més democràtiques i socials. 


Si la Covid 19 ha atacat el cor de l’escola, altres emergències poden comportar noves situacions conflictives o més greus encara. Hi poden haver nous confinaments, situacions potser no imaginades... No es tracta de ser pessimista ni potenciar l’esperit de Cassandra, però si que és important que tinguem en compte com, aquestes situacions, fan aflorar els problemes que el sistema educatiu té per resoldre: desigualtat, tutorització i personalització, continguts del què cal aprendre, autonomia, formació del professorat, treball en equip, implicació de les famílies, treball en comunitat... L'aïllament i confinament que han patit les escoles en aquests mesos i la inestable situació que viuran aquest curs han aguditzat aquestes problemàtiques que ja existien anteriorment. I, per altra banda, hem de ser conscients que els grups corporatius que volen una escola despullada dels seus propòsits emancipadors, intentaran consolidar formes organitzatives centrades en la transmissió de coneixements, al marge de la resta. El neoliberalisme està molt còmode amb una educació que faci la funció de formació de les elits, abandoni la majoria de la població garantint, això sí, la funció de guarda i custòdia, i es centri en una formació online, mitjançant les noves tecnologies, com a garantia de cobrir les necessitats bàsiques de creixement del sistema. Penso que l’actual situació els hi serveix en safata aquesta possibilitat. 


L’escola, a quins reptes ha d’enfrontar-se?


Es tracta doncs de reflexionar sobre aquestes qüestions per tal de:


  • Tenir arguments a favor que l’escola ha de fer front a aquestes amenaces perquè posen en qüestió el sentit últim de l’educació. Acordar i definir quin paper podem jugar en tant que estem educant a la generació que haurà d’entomar aquestes crisis que, tot apunta, seran d’una intensitat i extensió cada vegada més gran. Si ho ha de fer, hem de pensar urgentment què és important i com podem preveure aquest futur immediat.


  • Donades les circumstàncies excepcionals a les que potser ens haurem d’enfrontar, hem de dibuixar quina ha de ser la resposta de l’escola, de les seves comunitats i del seu professorat. El confinament del darrer trimestre del curs 19-20 o les intermitències d’aquest curs són un exemple directe de que segurament ens haurem d’enfrontar a noves mesures que no seran les desitjables i que, per tant, haurem de dissenyar estratègies que salvaguardin els principis educatius de l’escola. Tasca complexa i difícil, ja que tampoc hi ha una unanimitat de que això sigui necessari, ni entre els professionals, ni les famílies, ni, naturalment, la classe política.


Molts ens podrien dir que els problemes ja existien i no hem fet els deures necessaris en èpoques més favorables. Però és precisament l’agudització dels problemes pels efectes col.laterals de l’actual crisi, el que ens porta a la necessitat de fer-hi front en una situació que se’ns presenta com irreversible. Si pensem, doncs, que hi ha una mínima possibilitat d’intervenció no podem mirar enrere per a no actuar. Seria l’excusa fàcil. Potser necessitàvem aquest revulsiu per tenir una major consciència de la gravetat de la situació. Tant de bo no en necessitem un de més gran, per començar a posar realment els mitjans. 


La reflexió sobre l’essencialitat de l’escola. Un debat imprescindible.


Aquesta reflexió i la resposta als interrogants plantejats fins ara s’emmarquen en un dilema clau: la discussió sobre l’essencialitat o no de l’escola, en general, i de l’escola pública en particular. 


Algunes persones van manifestar durant el confinament que havia quedat demostrat que el sistema de salut pública era essencial. Tant per fer front a una situació d’emergència, com per prevenir qualsevol esdeveniment futur d’iguals o semblants característiques. En el sistema de salut, s’han reorganitzat els recursos i s’ha invertit en alguns equipaments d’urgència, però tenim la sensació que no s’ha pres seriosament la necessitat d’enfortir-lo, sobretot tenint en compte les fortes retallades que va patir des del 2008. Però hi ha una correspondència entre la gravetat de la situació i la seva consideració com un bé social essencial. És important situar que l’essencialitat ha estat un dels elements reflexius del conjunt de la població: tothom s’ha preguntat de què ens en podíem estar quan el que estava en qüestió era la supervivència immediata. 


No vull entrar en discutir sobre si la tria que s’ha fet del què és essencial ha estat correcte o no. Només volia posar de relleu si l’escola s’ha considerat essencial en algun moment. I la resposta no pot ser més contradictòria: la percepció ha estat que l’essencialitat del sistema escolar s’ha sostingut, en primer lloc, per la seva funció de guarda i custòdia. En segon lloc, també s’ha considerat essencial el fet formatiu o de transmissió de continguts i temari (la pèrdua de currículum ha estat un dels aspectes més discutits en les tertúlies i mitjans de comunicació). I, finalment, també s’han assenyalat altres aspectes col.laterals que s’han perdut com els hàbits i les rutines disciplinàries, el control, que suposa assistir a l’escola de forma regular. 


Però pensem que, al marge d’aquestes funcions, l’escola també té com a funció donar eines de reflexió, interpretació i intervenció social. Una funció clarament interrogadora i prospectiva, en la seva dimensió ciutadana, política i democràtica. I això no preocupa a molts sectors de la societat i, si ho fa, és molt indirectament. Fins i tot, sectors del professorat i de les comunitats educatives que podrien estar més sensibilitzats en aquestes qüestions, la seva acció i pràctica s’ha vist mediatitzada i condicionada pel curt termini i per l’aïllament dels centres i comunitats educatives. Calia resoldre situacions d’emergència, mesures de protecció i seguretat i cada centre educatiu ho ha fet sovint al marge del seu context en el seu territori. 


L’essencialitat, per tant, només s’ha justificat per la funció de guarda i custòdia i per la transmissió de coneixements. I, per aquest motiu, els pressupostos s’han centrat en els recursos per fer-hi front: mantenir una plantilla mínima amb uns recursos limitats i una inversió tecnològica que garanteixi fer front a una nova situació d'aïllament, personal o institucional. 


I l’educació pública, quin paper ha de jugar-hi?


L’educació pública, en aquest context, ha estat el centre de tots els conflictes i volem assenyalar dos aspectes sobre els quals s’ha agreujat la situació: ha mantingut i, en alguns casos, ha agreujat la desigualtat (infants i famílies atesos i no atesos, en general; propostes d’activitats adients en la nova situació i propostes molt desajustades; respostes familiars molt pertinents i desorientacions en moltes altres: tot això en un context en que cada escola ha fet , més o menys el que ha pogut o sabut) i ha portat més confusió al desenvolupament de l’autonomia de funcionament (demanda de directrius clares, de criteris clars, o, simplement, de «què és el que s’ha de fer en cada cas»; protestes per la manca de recursos, però aillades i sense repercussions...). A més a més, d’un tercer aspecte, que perdurarà en la «nova normalitat»: ha consolidat un aillament en el conjunt del sistema, aspecte lligat a la crisi del desenvolupament de l’autonomia. L’escola pública no ha tingut una veu clara, col.lectiva, que situï les seves propostes davant de la societat i exerceixi a la vegada un compromís ètic i col.lectiu en la salvaguarda dels seus valors. I, la gran contradicció és que ara és més necessari que mai, ja que és la única proposta institucional que s’adreça a tota la població sense discriminació i pot garantir el dret al coneixement, l’equitat i l’emancipació com a valors fundacionals, imprescindibles en aquest moment. No volem dir, amb això, que la resta de la xarxa no hagi patit aquests desajustos. Però la meva preocupació és que ho pateixi l’educació pública en el seu conjunt per la funció que té encomanada socialment, com a peça de l’engranatge que farà funcionar la resta del sistema educatiu.


Per tant, és imprescindible que l’essencialitat de l’escola formi part de l’imaginari de les comunitats educatives i sigui una eina bàsica per encarar un futur incert per a les nostres societats: desigualtat, emergència climàtica, crisi ambiental i sanitària... Si l’escola renuncia a la possibilitat d’incidència, l’impacte encara pot ser més greu. Cal definir una estratègia conjunta i col·laborativa que superi els entrebancs que l’actual situació ens ha portat i ens pot portar en el futur. Si volem una capacitat de resposta i intervenció més gran cal prendre consciència individualment i col·lectivament dels possibles escenaris de futur i de com cal actuar ara i aquí per amortir l’impacte de les crisis plantejades. En aquests termes caldria basar la reivindicació de l’essencialitat de l’escola contestant afirmativament a la pregunta de l’inici i argumentant al seu favor, tant des de la teoria com des de la pràctica i la realitat dels equips docents i les comunitats educatives. 


Article publicat al Dossier Graó: L'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021

Cap comentari: