divendres, 5 de febrer del 2021

Més enllà del professorat 3.0: Apostar pel canvi cultural i el compromís ètic.

Article de Pilar Gargallo i Joan Domènech, publicat al Dossier Graó: l'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021

Plantegem en aquest article la necessitat d’abordar tres aspectes centrals i fer-ho des de la interrelació de les propostes: el compromís ètic del professorat, la necessitat d’un canvi cultural i el paper que han de jugar els docents de l’escola pública com a model per al conjunt del professorat. Tots tres aspectes cal abordar-los globalment. El tercer amb una reforma valenta, agosarada i transformadora de la funció pública docent. 



El professorat és la clau. Aquesta afirmació que hem sentit moltes vegades quan s’ha posat en marxa alguna proposta legislativa, ens situa en una gran perplexitat: realment ens ho creiem? Té traducció en els pressupostos? El professorat assumeix la responsabilitat d’aquesta premissa? Confiar en el professorat és molt positiu. Carregar-li la responsabilitat de forma exclusiva perquè les coses millorin, no és el mateix. Fer-ho sense posar les condicions o sense articular la seva participació és molt diferent. Demanar els recursos per exercir amb dignitat i coherència la seva feina, és una qüestió de calaix. Justificar-se en la pobresa d’aquests recursos per no exercir les responsabilitats, n’és una de diferent.


Ens agradaria, des de la nostra experiència com a mestres dels Moviments de Renovació Pedagògica, aportar una mirada que vagi més enllà de proposar la millora de les condicions de treball, la reforma de la formació inicial, la demanda de més formació permanent o l’augment de la seva competència digital.


Arribar a considerar l’essencialitat de l’escola requereix una complicitat per part del professorat ja que és el que, dia a dia, escola a escola, contribueix a aquest propòsit. En els temps actuals, el professorat torna a ser la clau. Per a que ho sigui de veritat i no de forma retòrica, cal posar les condicions. 


Volem apuntar tres línies d’actuació, entrellaçades i que no tenen sentit una sense les altres. 


1. Recontextualitzar el compromís ètic del professorat en l’actual situació.


No tothom considera de la mateixa manera el compromís del professorat i el situa, en alguns casos, en el terreny de la voluntarietat. Els docents no disposen d’un codi deontològic explícit que reguli la seva funció i coexisteixen en el col·lectiu persones amb un compromís màxim i persones amb un compromís mínimEl compromís ètic elaborat pels Moviments de Renovació Pedagògica ha tingut una difusió i acceptació limitada. 


Això hobservem en la participació del professorat en activitats de formació, amb col·lectius que destinen temps fora del seu horari laboral a formar-se, i d’altres quesegueixen sense cap mena de formació complementària. També en els horaris de permanència al centre o en activitats com sortides o colònies. O en la diferent predisposició per participar en el Consell Escolar considerat, per alguns sectors, com un aspecte secundari en el que no val la pena implicar-s’hi. 


Aquestes situacions comporten desequilibri i tensions en el si dels equips i reflecteixen una imatge ambivalent i contradictòria davant la societat. I no parlem del petit percentatge que no manifesta cap mena de compromís que caldria rellevar de la seva responsabilitat docent directa. 


El professorat hem de jugar un paper decisiu per aconseguir una escola que s’enfronti als reptes que tenim com a societat. Això requereix un compromís important, en la seva dimensió social. No podem restar al marge de les desigualtats, la pobresa o els problemes que ens afecten com a espècie (la biodiversitat, el medi-ambient i la contaminació, l’escalfament global). I si només hem de transmetre coneixements, hem de decidir quins sónels imprescindibles per enfrontar-se a aquests reptes.


La pregunta és, com aconseguir que aquest compromís sigui assumit per la majoria del professorat? I com fer-ho en un equilibri entre la dedicació professional i la vida personal. Considerem dues vessants: l’ideològic i l’organitzatiu o pràctic.


Per aconseguir un compromís en l’àmbit de les idees, cal un consens de que la professió ha de tenir aquesta implicació quotidiana en els problemes i la voluntat d’incorporar-los al currículum. El currículum ha d’ajudar a entendre el món i donar les eines per a la seva transformació, i només així tindrà sentit tant individualment com col·lectivament.


Cal estendre la necessitat entre el col·lectiu d’aquest compromís i de la valoració i el reconeixement que se’n fa. Això és ambigu, cert. Però hauria d’impregnar implícitament el discurs i la pràctica d’entitats educatives, administracions, mitjans de comunicació i del propi col·lectiu. I ha d’orientar les polítiques i actuacions educatives de tots els agents, institucions i entitats de la comunitat educativa, perquè afecta al sentit que li donem a la nostra professió. Hi dediquem el segon punt.


Per propiciar el compromís en el terreny pràctic cal posar les condicions des del punt de vista de l’organització i dels drets i deures laborals. Hi dediquem el tercer punt.


2. Abordar els canvis i les transformacions amb una mirada cultural.


Segons Edgard Morin el problema de l’educació es redueix sovint a termes quantitatius, més recursos, més ensenyants, més tecnologia... Enfront d’això, diu que no es pot reformar l’escola sense haver canviat les ments de les persones i les ments no es poden reformar sense canviar abans les institucions.


I seguim insistint en recursos, plantilles, tecnologia... i sabem que sense aquests recursos és molt difícil realitzar i consolidar canvis. Però cada vegada som més conscients que necessitem canvis de caràcter cultural (les ments, actituds i accions de les persones) que orientin els recursos en una línia de transformació. Un canvi cultural, que ha de fer evident el consens a favor de la essencialitat de l’escola i la confiança de la societat en aquesta institució.


Un canvi que hauria d’incloure aspectes com la relació de l’escola amb la societat, el paper del professorat i de la resta d’agents educatius, la implicació de l’alumnat, la revisió del currículum real de cada escola, les relacions i models d’aula, l’actitud pròpia davant la professió i la formació permanent, l’interès per la cultura, en general, i pel món en particular i globalment. Adoptar una actitud proactiva, com a professionals que poden dir i fer coses rellevants, seria un pas important per activar la implicació del professorat en el disseny de la institució i de la pròpia professió.


En quins àmbits caldria practicar aquest canvi cultural que proposem? En proposem set:


  • Valorar, reconèixer, en el discurs i amb actuacions, les experiències, iniciatives i realitats que es basin en la reflexió i responsabilitat col·lectiva.

  • Valorar en els mecanismes d’accés, les actituds, la voluntat, la implicació i coneixement del projecte... com a factors importants, complementaris als mèrits acadèmics. Relativitzar l’antiguitat, i valorar la capacitat de formació i reflexió sobre la pròpia feina.

  • Transformar les funcions de guarda i custòdia, introduint la cura de les persones en la seva essència. 

  • Aplicar, potenciar i valorar els principis d’inclusivitat i diversitat, en tots els àmbits de l’administració.

  • Donar recursos a la vegada que s’avalua el seu impacte, tot reclamant responsabilitats.

  • Donar autonomia, capacitat de decisió, a la vegada que s’articula la interdependència.

  • Equilibrar projecte educatiu i llibertat de càtedra; drets i deures del professorat; drets dels infants i del professorat; conciliació de la vida familiar, responsabilitat educativa de la família i funció de guarda i custòdia....


I, la pregunta final és, com aconseguir aquest canvi? Cal contaminar tota l’administració i totes les administracions, de la importància i l’essencialitat de l’escola. Amb paraules i fets:


  • Posar les condicions organitzatives que ho faciliten (el tercer punt intenta aproximar-s’hi a una de les dimensions).

  • Canviar maneres de fer i actuar per part de l’administració, respecte a l’autonomia, la inspecció, la proximitat de l’administració, el traspàs de competències...

  • Potenciar una formació permanent prioritàriament com a reflexió sobre la pràctica. Reconèixer i potenciar l’esforç dels centres educatius que estan duent a terme processos de canvi, tot afavorint-ne la transferència educativa, en xarxa i, els temps per fer-ho.


El canvi cultural no vindrà únicament per l’acció individual del professorat. El canvi cultural ha de sorgir, néixer i créixer a cada centre educatiu. Hi té una importància fonamental l’administració, de forma externa, i els propis equips directius de forma interna com a baules fonamentals. Només s’hi pot avançar amb una acció combinada, centre a centre, zona a zona.


3. Reformar en profunditat la funció pública docent, com a model de referència del professorat.


L’amenaça neoliberal sobre la funció pública és real: la seva desregulació és una temptació per als sectors àvids de desmuntar l’estat del benestar i l’escola com a generadora de compromís i emancipació. La seva agenda inclou convertir el sector en un negoci, regulat per les llei del mercat. I aquest fet té efectes negatius: resistència a canviar res per no donar arguments als propòsits del neoliberalisme o interpretacions dels canvis com un atac als drets del professorat. Els petits canvis que algunes administracions fan només han servit per apedaçar el sistema.


La necessitat d’una reforma de la funció pública és ineludible. I cal abordar-la amb responsabilitat i decisió abans que el desencaix sigui més gran i les corporacions que dominen l’economia tinguin més arguments a favor de la seva privatització i/o supressió. Quins aspectes hauria d’abordar?


  • El sistema d’accés a la funció pública. La introducció d’aspectes lligats a la pràctica (s’apuntaven fa uns mesos programes com els MIR a sanitat) amb un major pes en l’adquisició de la condició de funcionari podria ser una bona línia. El professorat que participa en els processos de selecció hauria de ser el més compromès amb la seva professió.

  • L’estabilitat de les persones que accedeixen després d’aquest procés, és una qüestió que cal preservar i no té cap mena de discussió.

  • Lligar l’estabilitat a l’avaluació de la seva funció, la seva pràctica i les seves responsabilitats. Una persona que ha estat capacitada ha de tenir mecanismes per tal de poder avaluar periòdicament la seva capacitació. Això pot posar en perill l’estabilitat, però creiem que aquesta no es pot regalar. No per comparació amb altres sectors, sinó per la pròpia professió, que requereix un procés constant de millora que cal estimular i estendre.


  • El sistema d’accés als centres educatius públics. Concursos de trasllats, llistes, nomenaments provisionals, etc. El sistema no pot permetre que el professorat accedeixi a un lloc de treball sense coneixement del centre educatiu ni del seu projecte. Establir fases prèvies abans d’ocupar una plaça que no estiguin regides per puntuacions tècniques o revisar la seva caducitat serien propostes a estudiar. Els terminis anuals no reforcen l’estabilitat dels equips i, cal destinar any rere any, temps i recursos a la formació dels docents que s’incorporen. Caldria també potenciar la diversitat de professorat en cada centre, la qual cosa facilitaria que els equips assumissin la diversitat de l’alumnat.
  • L'ambigüitat de l’horari dels docents. Una ambigüitat calculada que crea greuges dintre els col·lectius. Partir d’un únic horari, amb una plantilla suficient per garantir, a totes les etapes, una relació estable entre la funció docent i la de gestió d’aula i de centre, amb un control democràtic i proper sobre aquest punt. Acompanyat de repensar el calendari i fer-lo més racional, reordenant els períodes de vacances i formació al llarg del curs.
  • La carrera docent i el cos únic. Els estadis s’han convertit en una simple acumulació de punts i antiguitat per aconseguir un augment de les retribucions. Assumir la carrera docent, amb reconeixements menys econòmics i relacionats amb responsabilitats, possibilitats de recerca, etc., seria una actuació que estimularia als equips a millorar la seva praxis. El cos únic, que no vol dir uniforme, és l’assignatura pendent.

  • Això no es pot abordar de forma aïllada sinó global, sospesant les relacions entre els diferents punts. Ha d’afectar als docents i a d’altres professionals i treballadors del sistema educatiu. Per exemple, la inspecció, un cos que no ha tingut cap revisió en profunditat de la seva funció. 


    Aquests canvis tindrien un efecte positiu en el professorat de la resta de xarxes, ja que treballar per prestigiar-ne una part, facilitaria prestigiar-ne la resta. La xarxa pública ha d’exercir aquest paper de referent del conjunt del sistema, perquè és la que realment ho pot fer.


    Conclusió


    Quan es fa una afirmació com l’encapçala aquest article, s’hauria de ser conscient de les seves conseqüències. No s’hi val a posar pedaços fruits de la conjuntura o d’una negociació parcial i cal una actuació global i interdependent.


    Més enllà de frases retòriques o buides, o de reflexions des de la queixa, hem d’assumir que el futur de l’escola és massa important, com per no exercir la responsabilitat dels canvis necessaris. MRP, sindicats, associacions de famílies, entitats educatives... han de poder superar els seus petits corporativismes per generar il·lusió i esperança, el territori en el qual l’escola sempre ha donat els millors resultats. I contaminar d’aquesta força al conjunt del professorat per ajudar a prendre amb més decisió la seva gran responsabilitat.


    MORIN, Edgard: (2011) La via, Paidós

    Federació de MRP de Catalunya /2015): El compromís ètic del professorat


    Pilar Gargallo i Joan Domènech de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Pilar Gargallo n’és actualment la presidenta.

1 comentari:

Raquel ha dit...

Olá muito boa tarde.
I’m portuguese, my name is Raquel, and I’m the founder and was the ceo, of the portuguese ngo ‘slow movement portugal’, i’m also deeply interested in everything related to education, namely slow education and slow school theories and practices.
In the Slow Movement Portugal we do some regular ‘slow talks’ (lives via zoom and facebook), about diferente thematics. In october 18, it’s time for us to talk about slow education , and i’m writing to you, to ask you if you would like to be our guest and talk with us about slow education. We would like very much, as we appreciate your work and your book ‘Elogio de la eduvcacion lenta’. We would be pleades to give you more details and informations later. For now, i’m only doing a first contact.
I’m writing in english because I don’t know if you prefer, or if you can’t understand portuguese. But if you want we could continue in portuguese. I think you can also write and answer in catalan or spanish if you prefer.
I give you my e mail adress and my phone number and you can answer via whatsapp:
raqueltavares2008@sapo.pt
+351 969128599
I also send to you the slow movement Portugal site link, so you can know a little bit more about us. You can also find us in social media as well.
www.slowmovementportugal.com
I’ll be waiting for your feedback
Best Regards
Raquel Tavares