Plantilles, perfils i autonomia.

Segueix sent aquest un tema polèmic que enterboleix la vida dels centres educatius, fa esmerçar als equips directius moltíssimes hores de feina (deixeu-m'ho dir, molt poc productiva), produeix desafeccions, maldecaps, i no arriba, en la majoria dels casos, a bon port.

Sense ànims d'esgotar el tema -penso que és de molta complexitat- apunto algunes reflexions amb l'ànim de seguir enriquint-les:

1. Els centres educatius públics haurien de tenir la plantilla que necessiten per fer possible el desenvolupament del seu projecte educatiu. Una plantilla que no solament ha de respondre a les seves característiques bàsiques de nombre d'alumnat, perfil socio-econòmic i cultural, procedència, etc., sinó que ha de ser un instrument al servei d'un Projecte en totes les seves dimensions. Per tant ha de poder introduir elements qualitatius en la seva selecció. 

2. Molts centres educatius intenten, amb pocs mitjans i, sovint, amb poc reconeixement i suport des de l'administració, construir i consolidar una cultura de centre articulada a partir d'una manera d'entendre el currículum, amb metodologies específiques, que juntament amb altres factors, fan necessari una plantilla que hi estigui plenament d'acord, vulgui i pugui treballar-hi per consolidar-la i si s'escau canviar-la per anar-la millorant. No entenem d'una altra manera l'existència i creixement de la institució escolar com un organisme viu.

3. El sistema de provisió de places basat en criteris d’antiguitat no ho facilita, com tampoc no ho fa el fet que els centres educatius no tinguin cap competència al respecte. El sistema de provisió, basat en allò que ens recorden continuament els sindicats de funcionaris, mèrit, igualtat i transparència, no serveix per garantir, per exemple, que el professorat que vulgui treballar en un centre conegui el seu projecte, ni tampoc que es pugui incorporar a les especifitats que aquest projecte pugui necessitar. És un sistema que, tèoricament té uns criteris objectius, però que a la pràctica comporta moltes situacions no desitjades, tant pels centres com pel mateix professorat.

4. La proposta de perfils té bones intencions però tampoc resol el problema de fons. És una bona mesura per començar a obrir noves vies d’autonomia, però necessita una urgent avaluació i, potser, remodelació. Ha esdevingut un sistema burocratitzat que dóna un cert marge d'autonomia als centres educatius, però que encotilla sovint la solució del problema que intenta resoldre. 

5. Malgrat això, no podem seguir demanant l’aplicació del sistema anterior, ja que és ineficaç per garantir un bon equip docent que sigui adequat i plenament identificat amb el projecte de cada escola. Si, realment, ens importa el desenvolupament, consolidació i millora dels centres educatius públics haurem de ser capaços tots plegats de proposar un nou sistema per formar equips docents que tinguin en compte la intervenció del propi centre educatiu en exercici de la seva autonomia, i potser començar a aparcar a un segon terme el privilegi de l'antiguitat. Això que ens sembla tant evident per altres places -places de responsabilitat a l'administració o places d'alliberats en els sindicats- que el professorat sàpiga on va, hi estigui d'acord, pugui desenvolupar la seva feina i el centre que l'acull sàpiga qui s'incorpora i pugui avaluar positivament la seva incorporació... hauria de ser possible també en la part més preuada del sistema educatiu: les seves escoles i els seus instituts. 

Una darrera qüestió. La reforma de la provisió de places no pot fer-se sense tenir en compte mecanismes rigorosos d'avaluació del professorat i canvis en el sistema d'accés a la funció pública. No podem oblidar que un dels problemes que no s'esmenten sovint en relació a la formació dels equips, no és només la incompatibilitat de professorat i projecte, sinó també la incompatibilitat de determinades persones amb els requeriments específiques de la professió. És un percentatge de personal que està en el sistema i que caldria adequar el seu lloc de treball a les seves característiques, però fora de l'atenció directa d'alumnat. I això fer-ho sense que suposi un prejudici pel propi centre educatiu, al qual se l'obliga a adequar el lloc de treball d'aquestes persones, i això suposa en la pràctica una disminució real dels efectius de la plantilla.  

Fotografia: El mestre d'escola. Jan Steen

Primer Congrés d'Educació Pública

Per un Primer Congrés d’Educació Pública a Catalunya

Durant dos cursos, un grup d’escoles públiques s’han reunit per tal d’analitzar la seva situació, intercanviar posicionaments i iniciatives i dissenyar algun tipus d’acció adreçada al conjunt de la xarxa pública. 

Joan Domènech

12.09.2018 -  Diari de l'Educació

Manifestació en defensa de l’educació pública de 2014. / ENRIC CATALÀ

Aquests dos cursos han estat molt intensos, marcats per tots els esdeveniments polítics i socials relacionats amb el procés. S’ha sigut conscients que, en aquest context, era complex impulsar una iniciativa col·lectiva que, sense deixar de tenir-lo present, comportés una acció més a mig o llarg termini.

Fa més d’un any, es va realitzar una primera trobada amb escoles i persones relacionades amb l’educació, el món universitari i entitats diverses, per definir aquesta iniciativa. El resultat va ser la idea de convocar un Primer Congrés de l’Educació Pública de Catalunya.

La motivació és clara: existeix la necessitat de redefinir el paper de l’educació en general i de l’educació pública en particular en la nostra societat. En els darrers temps l’educació ha intentat donar resposta als nous reptes i ho ha fet amb iniciatives importants però encara disperses. Aquestes iniciatives han desembocat en alguns programes i actuacions que intenten constituir-se en nous referents educatius.

Però la voluntat de millora i canvi en el sistema educatiu té encara algun handicap: La  poca visibilització per part de la societat d’aquests propòsit o, en tot cas, la percepció que són experiències aïllades. Les condicions desfavorables degudes al sistema de Funció Pública i a les retallades que des de fa deu anys condicionen de forma desfavorable l’impuls i extensió de noves experiències. La manca de xarxes estables, amb recursos i una bona direcció, en el conjunt de l’educació pública. Una administració encara molt centralitzada i jerarquitzada, dominada per la burocràcia i les qüestions administratives amb interès insuficient per iniciatives de renovació pedagògica. Una estructura legislativa vertical que condiciona negativament la capacitat dels centres educatius de desenvolupar polítiques pedagògiques autònomes, amb un sistema molt millorable de Funció Pública que marca el tipus d’equips docents que conformen els centres educatius.

Tot això, junt amb altres elements, va portar a la conclusió de la importància l’organització d’aquest Primer Congrés de l’Educació Pública amb tres finalitats claus:

• Definir els principis i les finalitats de l’educació pública vinculades a la millora i transformació de la nostra societat.
• Proposar les condicions que faran possible aquesta millora i transformació. 
• Visibilitzar l’educació pública i les seves activitats i projectes, davant de la societat i de l’administració educativa.

Com a persona que ha format part d’aquest procés des dels seus inicis, m’agradaria remarcar dos aspectes importants de la proposta.

La primera és la seva característica organitzativa clau: és un Congrés de centres educatius. El seu disseny, continguts, activitats, etc. estarà en mans dels centres que vulguin participar en la seva organització i en la realització del conjunt d’activitats. Aquest és un aspecte que em sembla molt important i que té com objectiu empoderar els mateixos centres educatius (escoles bressol, escoles d’infantil i primaria, instituts de secundària, instituts–escola i escoles d’adults), donant-els-hi la possibilitat de definir models i elaborar les pròpies estratègies. Es pretén que sigui la veu dels que, en el dia a dia, intenten fer possible aquests nous paradigmes educatius, una educació plenament arrelada a les necessitats de millora educativa i transformació social.

Això suposa un gran repte per als mateixos centres, ja que aquests no disposen de tots els recursos humans necessaris per desenvolupar les seves tasques quotidianes i, ara, els demanem la seva implicació en una tasca col·lectiva i organitzativa. Confio que la voluntat de tants centres educatius que han fet possible moltes iniciatives pedagògiques, seguirà propiciant la participació i dedicació generosa per  la millora de l’educació del nostre país.

D’aquesta primera característica se’n desprèn una primer condició. Si no hi ha un gruix important de centres educatius que vulguin convocar i organitzar aquest Congrés, el Congrés no es farà. Per això animo a que els centres educatius que vulguin, s’adhereixin a la convocatòria i participin des del minut 0 en la seva organització. Tots aquests centres estant convocats el dia 6 d’octubre a una primera reunió.

La segona característica és que s’adreça als centres educatius públics i ho fa sense cap ànim excloent ni tampoc en contra d’altres opcions educatives que tenen la seva raó de ser en l’actual societat. De la mateixa manera que altres col·lectius han dissenyat els seus programes o existeixen iniciatives que busquen els espais comuns de les diferents xarxes educatives presents a la societat, la nostra iniciativa s’adreça a l’educació pública ja que entenc que el paper i les condicions en que s’ha de desenvolupar, tenen unes característiques que cal tenir en compte de forma inequívoca.

La nostra societat  és madura i plural i ha d’acceptar i respectar les diverses iniciatives educatives existents, a la vegada que ha de renovar la confiança amb el sistema públic com a motor del canvi i millora educativa.

Com he anunciat, es proposa el proper 6 d’octubre, una jornada organitzativa per començar a compartir propòsits i actuacions. A la trobada hi són convidats els centres educatius que es comprometin a implicar-se en la seva organització. Amb posterioritat a aquesta data i depenent del treball que hi realitzem, s’aniran explicant les diferents fases previstes.

---

Convocatòria. 

Dia 6 d’octubre. Horari: de 10 a 13:30.  Lloc: Escola Pública Fluvià. (c/ Fluvià 60, Barcelona). Més informació a:  http://www.mrp.cat/admin/magatzem/ambitsdes/crida-planificacio-congres-juny2018.pdf

Els centres educatius interessats en formar part de la convocatòria podeu accedir a aquest enllaç:

https://goo.gl/forms/AKanqUHzSUDL40KP2

---

Nota.

Les escoles impulsores són, Institut-Escola Costa i Llobera, Escola Els Encants, Escola El Vinyet, Escola Fluvià, Escola Fructuós Gelabert, Escola La Llacuna del Poblenou, Escola La Maquinista, Secretariat d’escoles rurals.

La iniciativa compta amb l’adhesió d’altres centres educatius, juntament amb un grup d’entitats i de persones del món educatiu a títol individual que li donen suport. La relació completa de centres educatius, entitats i persones es donarà a conèixer a partir del 6 d’octubre.

ARTICLEDEL DIARI DE L'EDUCACIÓ. 12.09.2018

ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT

L'Associació de Mestres Rosa Sensat ha rebut la Medalla d'Honor del Parlament de mans del seu president, Roger Torrent. 

A l'acte, celebrat el passat dia 10 de setembre,  Joan Soler, de la Universitat de Vic, va fer-ne la glossa en l'acte d'entrega. Podeu llegir el seu magnífic discurs al Diari de l'Educació. 

Crec que és un reconeixement àmpliament merescut. La tasca de l'Associació de Mestres ha estat en tots aquests anys molt important. Implícitament i explícitament la podeu reconèixer en qualsevol àmbit de l'acció educativa des dels anys seixanta. 

És aquesta una bona oportunitat per pensar de nou el paper dels Moviments de Renovació Pedagògica en l'actual context. Queda clar i reconegut d'on venim i el bagatge que portem -amb el reconeixement de Rosa Sensat hi ha implícit el reconeixement de la resta de moviments de renovació. 

Doncs ara tenim l'oportunitat, però també la responsabilitat, de pensar cap on volem anar junts. 

Quina funció han de tenir els Moviments de Renovació? És possible la seva renovació organitzativa, formal, de continguts, de perspectiva? Potser les finalitats i les necessitats són semblants a les del moment històric que ens va veure nèixer. Però ha canviat el context, la realitat de les comunitats i dels centres educatius, les perspectives socials i polítiques... No és el moment idoni per fer aquesta feina? 

Poques coses renovarem, sinó som capaços d'aplicar.nos nosaltres mateixos aquests propòsits. 

12 DE SETEMBRE

SAGETA DE FOC

Hi ha un home a la presó

dels que avançaven.

JUNTEU-VOS.

Traieu-li l'embaraç, que li oprimeix les mans.

Perquè faci camí.

Joan Salvat-Papasseit 

11 DE SETEMBRE

A casa s'ha viscut un 11 de setembre una mica diferent. Després d'uns quants anys de tenir claríssim el que havíem de fer -anar a la manifestació, comprar una samarreta, cridar determinades consignes-, aquest any hem tingut una mica de desconcert. La indecisió, els partidismes, la manca d'autocrítica, les poques accions de gobernó que hi ha, la gesticulació que cada vegada entenc menys...

Finalment, a les 17:14 estàvem entre Enric Granados -Lleida- i Jaume Balmes -Vic-. La música i la filosofia. Potser són casualitats.

Tinc un amic que sempre em diu que, a la presó no hi hauria d'anar ningú. I, tot plegat, és tant indigne! Indigne d'unes persones com jutgen a unes altres. Indigne per castigar sense cap motiu. I castigar, com bé recordava fa uns dies Oriol Jonqueras, a les persones més innocents, en aquest cas els seus fills. Indignes les justificacions d'alguns polítics: salven la seva posició amb l'argument de que la presó preventiva potser és massa dura. Indigne per tots els arguments que s'han donat. Polítics i jutges que només reconeixen com a vàlids aquells que els hi donen la raó i menyspreen tots els que gosen discrepar.

Quin missatge educatiu donen tots aquests personatges? Quina imatge de la Llei? Del poder? Del diàleg? De la voluntat de convivència? Com entenen la convivència? Del càstig? De la veritat? De la mentida? De l'amor o de l'odi?

Per algunes d'aquestes indignacions, però sobretot per la llibertat de tots els presos,  hem anat a la diagonal, entre Enric Granados i Jaume Balmes. I ens hem posat allà, entre la música, l'art que fa als homes i les dones més lliures, i la filosofia, que els hi proposa aprendre a pensar i estimar el saber.

VISAGES, VILLAGES

Una pel·lícula entranyable per molts motius: Per la personalitat dels dos protagonistes, la directora de cinema i el fotógraf. Per les vides i les històries que ens presenten. Pels personatges, la seva veu, els seus sentiments, les seves emocions. Per les imatges impresses amb grans dimensions, amb un intent de donar un gran valor a la seva existència. Per les imatges enregistrades d'una gran riquesa formal.

100 minuts que passen volant i que deixen el regust de voler saber més, de voler veure més, de voler escoltar més. 

Una pel·lícula sense pretensions més enllà d'estimular la mirada sobre les coses, la de la directora de cinema, la del fotògraf, la dels protagonistes, la dels espectadors...

SANTA COLOMA DE GRAMENET

Ahir vaig assistir a la XXIX paella d'inici de curs del Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet. Els companys m'havien demanat que fes una petita intervenció abans i vaig aprofitar per fer memòria. 

La primera vegada que vaig anar a Santa Coloma: 22 anys, gener del 76, a treballar a l'Academia Singuerlín, amb el director de la Hermandad de Cristo Rey. El Sr. Luis em va acomiadar als tres menos, abans d'acabar el període de prova, entre d'altres raons per portar la revista Cambio 16 a l'aula, i per començar a estudiar literatura castellana per Gabriel Celaya en comptes de Fray Luis de Leon. Conservo d'aquella época el reglament de règim intern que prohibia fer reunions de més de dues persones als passadissos (tal qual) i recomanava que si havíem de castigar a algun alumne quan estàvem al pati ho fessim "discretament" ja que ens podien veure dels balcons al costat de l'escola. Tota una experiència. 

A Santa Coloma hi he passat més de 25 anys de la meva vida professional: a l'escola Lluís Millet i al Casal del Mestre. En aquests anys vaig tenir l'oportunitat de viure experiències molt riques que, de fet, van ser la meva primera formació com a mestre. 

Retrobar companyes i companys, alguns d'ells dels primers anys de lluita per un ensenyament públic i de qualitat, és sempre un plaer. 

Santa Coloma ha canviat molt. És una ciutat que potser ha perdut alguna oportunitat, però que s'ha mantingut noble, sencera, compromesa i activa. A l'acte vaig citar el vers de Salvat Papasseit amb altres dimensions: jove, rebel, melangiosa, cansada... És una ciutat polièdrica. Amb moltes mirades que poden convergir. La seva riquesa és la seva diversitat. La seva diversitat és la seva riquesa. 

Tant de bo segueixi tenint iniciatives renovadores en el futur. La matèria prima hi és. Cal que els responsables d'impulsar-ho estiguin amatents i tinguin la valentia i inte·.ligència per fer-ho. 




A la fotografia el Parc d'Europa, el parc que va unir la ciutat. 

PRIMER CONGRÉS D'EDUCACIÓ PÚBLICA

Entre els projectes nous en els que participo, vull destacar la proposta de convocatòria d'un Primer Congrés d'Educació Pública de Catalunya. 

És una iniciativa que té com a característica clau i imprescindible per dur-la a terme, que hi hagi un gruix de centres educatius públics de Catalunya -bressol, primària, secundaria i adults- que el vulguin organitzar. 

Pretén ser un espai de reflexió, intercanvi, visibilització i acció sobre l'educació pública, les seves experiències, les seves esperances i les seves espectatives de futur. 

Vol definir com entenem l'educació, el paper de l'educació pública i les condicions que han de fer possible millorar i aconseguir les seves finalitats últimes: el saber, l'equitat i l'emancipació de les persones. Finalitats que no aconseguirem únicament des de l'escola, però que no seran possible sense comptar amb l'educació. 

Al 1996 ja vam celebrar un I Congrés de la Renovació Pedagògica a Catalunya. Ara es tracta de fer un congrés d'escoles -en el més ampli sentit de la paraula- ja que és en aquestes institucions on ens juguem el futur de l'educació. 

Durant aquest mes de setembre fem extensiva la proposta convidant als centres educatius a sumar-se a l'organització. El 6 d'octubre, d'aquí un mes, donarem el tret de sortida o tancarem la proposta en el calaix dels bons propòsits. Tot depèn de les respostes que arribin. 

INDIGNACIÓ

No poden passar gaires hores de tranquil·litat. Apareix la indignació manifestant-se amb notícies de l'escola. Una altra vegada la incertesa de les plantilles a l'inici de curs. Al costat de la il.lusió del primer dia, dels projectes a mig dissenyar, dels plans guardats al calaix del mes de juny, l'alegria del retrobament... al costat de tot això,  la lenta burocràcia de l'administració: places sense mestre, mestres sense plaça, necessitats no cobertes, persones amb actituds poc profesionals... Hi ha algun argument que encara defensi aquest sistema caduc, antipedagògic, m'atreveixo a dir, antieconòmic, de nomenaments i de formació d'equips docents a les escoles?


Sentir, la primera part del coneixement. Sentir indignació, la primera part de la revolta que un dia vindrà. 

La llunyania de l'escola no m'estalvia la indignació. És clar que els buròcrates que dissenyen aquesta funció pública i els que l'apliquen sense manies i els que li donen suport, no ho pateixen: estan allunyats de l'escola i no tenen ganes de sentir les conseqüències dels seus dissenys i dels seus actes. No ho senten, està clar. 

INICI DE CURS

Primer dia de no-classe. És molt fort, com dirien els joves! Quedem per esmorzar amb el meu amic Jaume, a Gràcia. Al millor lloc que podem quedar: 
La xocolateria la Nena. 

Parlem, seguint el bon consell del cartell i parlant passen quasi dues hores. Hem parat el cop del primer dia. Amb la seva experiencia hem posat fil a l'agulla del nou curs. Projectes nous i projectes vells (i bells). Cinema, literatura, política -poca, ves per on- educació, pedagogia, administració... I Congrés d'Educació, Rosa Sensat, Federació de MRP...  llibres, novel·les, articles... Espinelves, Palafrugell, Barcelona... fills i nets... companyes estimades. 

Quin plaer! No sé quin escriptor deia que una amistat és una llarga conversa que sempre es queda curta. Hem quedat a les 9 i cap a les 11 ens acomiadem amb la promesa d'una nova cita. 

Desenganyem-nos. De l'escola enyoraré les converses a l'aula -potser entre altres coses, que aniré recordant...- amb els nens i nenes. Observant-los, aguantant-me el riure o aguantant-me les ganes de parlar, aprenent d'ells, intentant que aprenguin... Els moments màgics en que sents per primera vegada públicament l'opinió d'aquell nen que no havia gosat parlar fins avui... 


Us imagineu aquest espai, la xocolateria, amb tothom callat, esmorzant o berenant? Perquè no hem estat capaços d'imaginar una aula com una xocolateria? Si, Jaume, ja sé que si llegeixes això, et posaràs a riure...

Aneu-hi i observeu a l'hora del berenar. I ja m'ho sabreu dir. 

Fins el mes vinent.

VIDA LENTA

De cop la vida lenta. Arriba sense soroll. Tranquil·la. Per al qui la vol aprofitar. Calma sobre la mar i a la terra el teu pensament: gra de sorra humida que penetra, llisca, s'enganxa...

DESPERTA!

CANÇÓ D'ALBADA

Salvador Espriu

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres.

AURA

Aura és filla d’un tità. El seu nom vol dir “brisa”.

L’Aura va entrar com una brisa,  ràpida com el vent. Es dedicava a caçar, i quan Dionis la va voler caçar a ella no va poder perquè va ser més ràpida. Era molt lleugera i sempre s’escapava. Finalment, amb la complicitat feridora d’Afrodita, Dionís la va poder atrapar. Després de moltes vicissituts, Zeus la va transformar en una font.

L’Aura és lleugera, ràpida, aprén molt de pressa. És jove, però és una font de coneixement. Desprén calma i confiança. És acollidora i tossuda fins que ho veu clar. És fidel, a pesar de les discrepàncies. És generosa i serà una bona mestra, perquè n’està  aprenent i vol aprendre més. Potser seguirà així. Té una ànima entranyable i afectuosa. És crítica i amable.

APRENENT DE JUBILAT

El dia 24 de juny, a una setmana d’acabar el curs, diumenge a la tarda, gloriós dia de Sant Joan, vaig adonar-me’n que, per primera vegada després de més quaranta anys, no havia de preparar res. Començava una setmana final en la que només se’m reclamava la meva preséncia en uns quants actes plens d’afecte i emoció. Endreçar l’aula, deixar ben escrits les darreres anotacions dels meus alumnes pel curs vinent… fer les maletes.

El curs estava acabat i no hi havia res més planificat.

Vaig comparar aquesta situació d’alliberament a la sensació que vaig tenir visitant una llibreria a principis d’any. Em vaig adonar que, tot i interessar-me molts dels llibres que fulleaba, havia de triar: ja no tenia temps suficient per llegir-los tots i era convenient que centrés la meva atenció en aquells que realment m’interessaven molt. Pur instint de manteniment o supervivència.

Deixo l’escola. Totes les escoles que he trepitjat. Amb ànims i ganes de seguir trepitjant-les però des d’una perspectiva diferent.

Em dono compte que el concepte de temps m’ha canviat de la nit al dia. Ja no hi ha necessitat de preparar res i, potser per primera vegada, començo a intuir que sóc propietari del meu temps. Cosa que he predicat durant molts anys i que ara me n’adono de les dificultats de portar-ho a la pràctica dintre un horari de 8:30 a 5…

Vaig d’aprenent. Per començar, desconnectem de l’anterior programació, donen-nos un temps i el setembre serà un bon mes per planificar. De projectes me’n sobren. Alguns els aniré explicant aquí. D’altres, deixaré que flueixin en el seu curs natural.

Contra tots els designis i profecies d’altres companys que ja ho han fet, aspiro a ser amo del meu propi temps. Vet aquí el principi d’un aprenent de jubilat.

EN BLANC