L’actual crisi sanitària sembla que ha tingut com a conseqüència valoritzar el sistema públic de salut. Passarà el mateix en relació a l’educació pública? Aquesta és la reflexió feta des de la urgència que plantejo en aquest article en el marc del Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya.
Són moltes les anàlisis que aquests dies es fan per reflexionar sobre les conseqüències de la situació d’emergència sanitària que estem vivint i com pot influir en el dia de després. Immersos en la crisi, sense una data clara de quan acabarà ni de com, ens atrevim a traçar possibles visions de com esdevindrà tot i de la relació que poden tenir aquests esdeveniments amb l’educació pública i el seu futur.
Les reflexions que es fan són, en general, sobre la sanitat i la sanitat pública. En primer lloc, anàlisis que situen les retallades o la manca d’inversions com a causa de la incapacitat del sistema de salut per fer front a unes circumstàncies com les actuals. Una segona reflexió que ens indica que, tot i la col·laboració del sistema de salut privada, fer front a una pandèmia d’aquestes característiques només pot mantenir-se des d’un sistema públic de salut, potent, estès en el territori i amb els mitjans i la capacitat mobilitzadora i compensadora que li confereix la seva titularitat. D’aquesta pandèmia i de les que vinguin, ens salvarà, si hi ha salvació, el sistema públic. I crec que aquesta conclusió és indiscutible i ha servit per a donar valor a la cosa pública, en general. Si vol tenir futur la nostra societat haurà de basar-se en la cooperació, la solidaritat i la cura entre totes les persones, i només amb una mirada global (i planetària), es podrà fer front a les amenaces o reptes que se’ns aniran plantejant en el futur.
El sistema educatiu, pot comparar-se al sistema sanitari amb aquests paràmetres? En primer lloc hi ha unes característiques diferents quan es plantegen canvis i millores. En el sistema de salut, l’evolució, la innovació, la millora, no té discussió possible, ja que els efectes que pot tenir qualsevol canvi té conseqüències immediates. En aquestes innovacions, la humanitat s’hi juga la vida. Les conseqüències d’un nou medicament, tractament, aparell, protocol... poden ser la salvació immediata o a mig termini de centenars de milers de vides humanes. La innovació, repeteixo, no té discussió, encara que pot tenir també desviacions fora dels límits de la ètica: la lluita per la immortalitat o per la supremacia sense límits de l’espècie humana sobre totes les altres espècies del planeta.
Hem fet broma quan hem traspassat la reflexió al sistema educatiu i hem afirmat que la necessitat d’innovar no era tant evident perquè les conseqüències de les males praxis a nivell educatiu, no tenien efectes immediats: els alumnes no se’ns morien com a conseqüència d’aquestes males praxis. Els processos eren més discutibles perquè el camp en el qual actuàvem, els coneixements dels alumnes, tenia repercussió a mig i llarg termini. Ens hem atrevit a pensar que aquesta era una de les causes de les poques necessitats que teníem d’investigar, reflexionar o innovar... Els efectes d’un canvi eren sempre a llarg termini i, a més, hi havia altres factors que hi podien influir. Així es desvaloritzava o relativitzava encara més la feina que es podia fer des de l’educació. Al final, hi havia tantes causes del fracàs que exculpava l’escola de part de la seva responsabilitat. Algunes resistències a la necessitat de reflexionar sobre la nostra tasca per millorar-la, es basen en aquesta argumentació.
Potser aquesta és una reflexió molt esbiaixada però ens ajuda a defensar l’oportunitat de la innovació, o la necessitat de la inversió a mig i llarg termini en investigació sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. Encara que, a diferència del món de la salut, l’establiment de protocols, noves metodologies i didàctiques, recursos nous, no suposarà directament cap millora immediata, ja que els processos educatius són molt més vitals, és a dir flexibles i imprevisibles, i s’escapen del paradigma de la tècnica més precisa, segueix sent important assenyalar-ne la seva necessitat. Cal tenir-ho en compte si volem analitzar el paper de l’educació i de l’educació pública en el futur de la societat.
L’educació treballa sobre problemes diferents al sistema de salut. L’educació lluita per aconseguir l’accés al coneixement per a tothom, l’equitat i la justícia social, i l’emancipació i la llibertat de les persones en un espai i un temps que volem compartir entre tots. De forma esquemàtica, vol aconseguir els aprenentatges necessaris per:
Construir una personalitat disposada a viure en societat:
Conèixer, comprendre i interpretar el món en el que vivim.
Tenir els coneixements i capacitats necessàries per poder incorporar-se al món del treball.
Molts som els que diem que molts dels problemes globals que vivim com a societat tenen en l’educació, una via de solució, a condició que aquesta acompleixi les seves finalitats essencials i ho faci per a tothom. I, malgrat que aquest és l’encàrrec i sigui acceptat socialment, observem com segueix havent-hi analfabetisme, desigualtat, opressió i les seves conseqüències més immediates. I. a més, hi ha la percepció -i desconfiança- de pensar si l’educació serà capaç de solucionar-ho o si aquests problemes tenen altres causes amb un poder d’influència més gran que l’educatiu.
És imprescindible, per tant, des de la humilitat i des de la consciència del paper real que té, pensar com l’educació pot fer front a situacions marcades per la marginació d’amplis sectors de la població, la violència en forma quotidiana -de gènere, generacional, o de qualsevol tipus- o general -guerres, exterminis i genocidis-, la destrucció del medi ambient i la biodiversitat i les condicions de supervivència de l’espècie humana, les desigualtats econòmiques i socials, la pobresa, la fam, les situacions dictatorials, la manca de llibertats, la persecució ètnica, religiosa, el menyspreu i la marginació social, la manca d’equitat... en definitiva, la manca de benestar d’una part molt important de la població del planeta. Com a societat, en relació a aquests aspectes, no tenim cap epidèmia immediata, però si que tenim una clara emergència planetària. L’emergència climàtica que omplia fins fa dos mesos els diaris del món n’és la punta de l’iceberg. I totes les altres associades, constitueixen reptes sobre els quals l’educació ha d’aportar la seva reflexió i acció més decidida.
Ja sé que el remei, com he apuntat, no està només en l’educació. Això suposaria una càrrega excessiva sobre un sistema que, en definitiva, és molt fràgil i amb una força i incidència relativa. Però, com podem treballar per ajudar des de l’educació a intentar resoldre aquestes emergències de la humanitat? Si, a més, són moltes les veus que ens diuen que és important la intervenció educativa. I si es possible intervenir, què pot fer i quin és el paper del sistema públic en aquest context?
Hi ha una dificultat afegida. Dintre el sistema econòmic i productiu que sosté aquestes situacions tant injustes, hi ha molt agents corporatius (en diuen neoliberalisme) que defensen un món en el que no cal eliminar tots aquests problemes que assenyalàvem, ja que la pervivència dels seus privilegis, necessita d’aquestes desigualtats i opressions, perquè és la única forma de mantenir-los. I que constantment dissenyen i proposen un sistema educatiu en mans del mercat i fora del paradigma públic. Són els que van de la mà dels qui constantment insisteixen en la pèrdua de paper de l’escola com a sistema formal i que relativitzen i desvaloren el seu paper i la necessitat de la renovació i la millora global.
Sé que està en discussió la visió romàntica que assenyala el paper de l’educació per a transformar la societat. Hi ha estat sempre. Sóc dels que penso que l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver canvi sense comptar amb l’educació. Des d’aquesta perspectiva, hauríem de ser capaços d’argumentar que només amb un sistema públic fort, en xarxa cooperativa, i amb uns processos de reflexió, investigació i innovació clarament arrelats en el seu propi sistema, podem donar resposta a aquests reptes. No són aspectes secundaris, sinó que ens hi va el futur de la societat -no des del punt de vista físic, d’això ja se n’encarregarà el sistema de salut de forma prioritària- sinó des del punt de vista ètic i humà.
Més que mai, necessitem un sistema educatiu que pensi i actuï en funció d’aquests reptes que ens hem plantejat com humanitat. Perquè, sinó, com encararem les properes crisis? Ja siguin de salut, o com a conseqüència directa del canvi climàtic i els efectes que tindrà per a la vida en el conjunt del planeta. Aquest virus és molt democràtic, perquè ens afecta a tots. I aquesta és una de les causes per la qual ha centrat l’atenció del nostre món privilegiat i desenvolupat. Les properes crisis poden ser més selectives i aquesta és la hipòtesi sobre la que treballen sectors de la societat i que ostenten el poder econòmic, social i polític.
L’educació ha de ser, apropiant-se del poema de Gabriel Celaya, un arma carregada de futur i l’educació pública l’únic sistema que, en teoria, pot donar resposta col·lectiva a curt, mig i llarg termini a les crisis que patim i que vindran. És imprescindible preparar-se per al futur, ara més que mai. Viure fent front a l’incertesa, però analitzant quins són els elements que avui podem ja treballar com a aprenentatge necessari per al món que ens espera demà passat, quan s’acabi el confinament i tornem a la normalitat.
Les xarxes de titularitat privada, sinó actuen amb altres interessos empresarials o corporatius, poden també contribuir a complementar la feina que s’ha de fer des de l’Educació Pública. Però només aquesta, la que és de tots i per a tots, pot impulsar, de forma generalitzada, una alternativa global a aquests reptes. L’educació pública ha de recuperar el seu paper dirigent, punter en la innovació i transformació del conjunt del sistema educatiu. Punter també en el plantejament que el benestar per a la humanitat i totes les espècies que conviuen en aquest planeta, és encara possible. Aquesta és la clau per impulsar una educació pública que es renovi, però des del seu compromís social. I aquest és l’argument essencial per tal que les polítiques pressupostàries ho tinguin en compte de forma urgent.
Segurament és una de les raons que dóna sentit a la celebració del Primer Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya. Un Congrés aturat en el seu format presencial, però que continua en els propers dies des de les xarxes. Aquest article és una crida a participar-hi des dels centres educatius, reunits virtualment, en els seus debats finals. Ens atrevim a aportar-hi més arguments?
Publicat al Diari de l'Educació
https://diarieducacio.cat/leducacio-publica-i-la-crisi-del-coronavirus/
L’escola ha resistit aquest embat, ha patit molt i ha tingut que reinventar-se acceleradament. El tancament ha fet aparèixer tots els problemes que arrossegava el sistema educatiu i ha situat els equips directius i els equips docents contra les cordes, havent de construir una alternativa online a un sistema que, per inèrcia, funcionava amb una qualitat suposada, amb els seus errors i les seves mancances. Les famílies, de cop i volta, s’han vist sense voler abocades a substituir als docents, i encara que no era aquesta la previsió ha estat la realitat. 
