ALGUNES CERTESES PER A UN PROPER CURS INCERT

Tot s’ha trasbalsat.

Durant sis mesos aproximadament, l’espai i el temps escolar ha quedat trasbalsat. Tot s’ha capgirat. Hem tancat escoles i aules. Ens hem confinat a casa. Hem plantejat que les tecnologies eren, a partir d’ara, l’únic mecanisme que podia possibilitar una relació entre alguns dels membres de la comunitat. Hem escapçat la possibilitat de compartir presencialment. Hem anul·lat la mirada, la mirada compartida, com a bàlsam i catalitzador de les emocions i de l’aprenentatge. Hem basat l’educació en l’accés a una pantalla, amb totes les dificultats que això suposava. Hem hipotecat projectes i iniciatives, perquè ens han anul.lat els recursos i els espais i els temps que el feien possible. 

Mentre alguns parlen ara d’oportunitats, en la millor perspectiva, amb la millor de les intencions, un panorama bastant complexe ens planteja un escenari fràgil i en el que, els canvis i les alternatives, estem segur que no vindran per generació espontània. Si en circumstàncies normals era difícil el canvi, penso que seria il·lús pensar que en les noves circumstàncies, molt més complexes i difícils, el canvi es produirà en millors condicions, més fàcilment o de forma natural. Tanmateix, això no vol dir ser pessimista, sinó ser conscient de que la crisi plantejada durant aquests sis mesos, és d’un calat molt profund, que posa al descobert problemes que sabíem i reptes que intuíem. Tant de bo, les dificultats, ens provoquin una reacció en cadena, solidària, compartida i col·legiada que doni un tomb a les actuals dificultats en la perspectiva d’un canvi en profunditat. Tant de bo, la situació no torni a ser la mateixa. I sigui a fi de bé. 

M’atreveixo a analitzar aquesta realitat des de diferents mirades, per contribuir des del confinament a pensar com podem treballar en una direcció determinada, conscients de la gravetat i la creixent complexitat de la situació. 

El pitjor i el millor escenari que ens trobarem quan tornem a les aules. 

L’escenari de la tornada està ple d’incerteses. Però podem intuir uns quants aspectes que el caracteritzaran. 

A) L’arribada no seran homogènia. Les experiències viscudes durant aquest cinc/sis mesos en que no hi ha hagut escola o institut, tindrà un impacte diferenciat en cadascun dels infants i joves. La situació familiar, les condicions d’espai i temps que han viscut, els entorns, l’acompanyament, els recursos propis de cadascú, els imputs que hagin arribat dels seus mestres i, sobretot, les vivències de la pandèmia (proximitat o no de malalts, amb totes les seves conseqüències) seran aspectes que afectaran de manera diferent a cadascun d’ells i elles i que hauran interactuat en la pròpia biografia educativa estroncada al mes de març i represa, probablement a la tardor. La por i la confiança seran emocions que incidiran en el retorn i afectaran de manera diferent a cadascun dels infants i joves, quan s’incorporin. 

Per tant, si abans la diversitat era una experiència vital del conjunt de la població escolar, ara ens trobarem en una nova situació en la qual, aquesta diversitat tindrà unes característiques diferents, i segurament serà més complexa que la que teníem a finals de l’hivern. 

B) L’arribada del professorat i dels equips directius, també estarà caracteritzada per aquesta diversitat més complexa. El període de temps és molt llarg, i les circumstàncies que assenyalàvem per a l’alumnat també tindran influència en aquest col·lectiu. Per tant, el professorat tornarà amb una afectació específica i diferent després d’aquest període. Els equips directius, baula o frontissa de la crisi a nivell escolar, hauran de superar el propi desconcert, les mancances que detecten i fer front a una situació en la qual hauran d’exercir una gran responsabilitat i mà esquerra a la vegada. El treball en equip haurà sortit reforçat o tot el contrari. La implicació de la comunitat també es veurà afectada, ja que haurem eliminat els espais compartits amb les famílies i el que prevaldrà serà la vivència de cadascuna i les circumstàncies específiques. Més enllà de la implicació en un projecte comú, en el pitjor dels cassos, apareixerà la dispersió i les posicions crítiques i antagòniques. Cohesionar a les famílies i als equips i mantenir les finalitats de cada projecte educatiu, serà un equilibri d’una gran complexitat, de la mateixa manera que ho ha estat durant tot el període de confinament. 

C) És molt improbable que, a la tornada, la realitat espai / temps sigui com abans. En el termini curt que suposa els cinc mesos que ens separen de setembre, els escenaris organitzatius, com a resposta a les mesures de prevenció i salut poden estar allunyats de la nostra idea més genuïna del que ha de ser un centre educatiu. Separacions en pupitres, desdoblaments, dificultats per fer activitats conjuntes, separacions, etc. O potser, classes alternes, activitats online, torns, etc. posaran sobre la taula una realitat molt diferent a la que vam deixar al mes de març.

A més, qualsevol rebrot puntual o global de la malaltia pot obligar a prendre mesures locals o globals més radicals i a impossibilitar mesures organitzatives i imaginatives que poden haver pensat les diverses comunitats educatives i locals. No podem descartar, mentre no hi hagi una cura de la malaltia, el retorn a una situació anterior de confinament. 

D) Un dels aspectes que seran qüestionats abastament és el de les relacions dins la comunitat, basades en la idea de proximitat, d’acompanyament i d’intercanvi entre iguals. Encara que tot es pot fer, la distància social -amb totes les connotacions negatives d’aquest concepte- és una amenaça molt seriosa a l’essència de l’educació tal com l’entenem fins ara. Potser si que caldrà reinventar-se, però aquest fet pot suposar una càrrega en la línia de flotació de l’escola, tal com l’hem entès fins ara. La por, la inseguretat i la desconfiança seguiran sent emocions viscudes directament que caldrà gestionar amb cura. 

E) Trobarem unes pressions molt fortes que incidiran en cada centre educatiu. Aquestes pressions podran augmentar la tendència a aïllar-se de l'entorn, de les xarxes socials, a centrar-se en els reptes i demandes de cada centre educatiu. No vull pensar en una relació causa - efecte entre el confinament viscut i el confinament en el que viuran els centres educatius a partir de setembre, però alguna relació hi haurà. El virus de la por a l’altre, a l’exterior, a allò que ens és desconegut, es combinarà amb la complexitat de les situacions que caldrà resoldre a cada centre educatiu i a cada aula, i no facilitarà ni molt menys conservar àmbits de reflexió compartida, xarxes d’intercanvi educatiu, treball d’entorn, etc. El risc que s’assumirà estarà caracteritzat per les situacions concretes de cada centre i dependrà en gran mesura de la fortalesa de la pròpia cultura.

Els centres educatius amb una cultura fonamentalment depenent, esperaran constantment directrius, normatives i regulacions. Els que hagin conservat una cultura més autònoma i d’autoregulació, assumiran les mesures i les definiran, en un exercici de responsabilitat assumida per la pròpia comunitat, en el millors dels cassos. 

Tot i que s’acceptarà la necessitat de posar-se d’acord col.lectivament, les circumstàncies concretes no ho facilitaran. Les xarxes de centres organitzats podran establir mecanismes i alternatives col.legiades. Els centres dispersos, aïllats o amb xarxes de relació fràgil, ho tindran molt més difícil. 

F) Entre aquestes pressions val la pena esmentar, sobretot, la funció de guarda que l’escola també fa. És cert que aquesta funció és particularment important per determinats sectors de la població que necessiten aquesta institució que els hi assegura la llibertat de moviments i de treball. El confinament ha posat sobre la taula que aquesta funció és més important de la que ens pensàvem. Serà una de les demandes més clares a les quals caldrà donar resposta i ho haurem de fer assumint-ne la necessitat social, a la vegada que li donem una mirada molt més pedagògica. 

G) La competència davant la societat entre les dues xarxes, pública i privada, es mantindrà i probablement no disminuirà. Per una banda, pot aparèixer un moviment molt gran per desvirtuar el sentit de l’escola pública i de l’escola en general, amb la promoció d’iniciatives online, d’educació virtual que menysvalorarà el sentit de l’escola presencial i qüestionarà el seu cost econòmic i buscarà nous espais de negoci i empresarials, per dinamitar el que queda d’educació en el sentit més global de la institució. Els sectors que s’aprofitaran de la crisi per als seus propis interessos corporatius pressionaran per que l’escola del demà sigui una escola «preparada per a noves pandèmies», és a dir, despullada dels seus aspectes claus i reforçada en els seus aspectes virtuals de transmissió de coneixements, neutralitat i absència d’esperit crític, i reforçament de la idea individualitzadora de l’aprenentatge, com a manera de salvar un dels aspectes -la instrucció- de l’escola formal. 

H) L’escola privada voldrà sortir reforçada també de la crisi. Haurà patit un gran trasbals en aquests mesos de tancament al veure com es posen en qüestió els seus fonts d’ingressos complementaris, al no tenir l’absoluta cobertura de l’estat. Pressionarà més encara sobre els seus treballadors per mantenir el seu estatus. Farà una gran campanya per intentar demostrar que ella si que haurà donat resposta a les necessitats d’escola online -sobretot les escoles amb més recursos- davant d’una escola pública de la que es ressaltarà la seva desorganització i la resposta desigual, sense tenir en compte i amagant les dificultats afegides per la composició de l’alumnat -percentatge molt més alt de necessitats educatives específiques, alumnat nou vingut, etc... La resposta de l’administració serà fonamental per afrontar aquesta pressió sobre les polítiques dels governs, i sobre la situació de l’escola pública en concret. La situació de crisi empresarial que el tancament de l’escola ha suposat per a la xarxa privada, pot produir pressions davant l’administració per tornar a reivindicar el dret corporatiu de triar l’alumnat -argumentant el dret de la família a triar escola per als seus fills- o buscar compensacions econòmiques per assumir un percentatge d’alumnat específic. 

Tres demandes majoritàries que haurem d’assumir i una molt important que no podrem obviar -sigui o no majoritària. 

En aquesta nova etapa tindrem unes quantes demandes molt clares: Les dues primeres, tornar a assumir la funció de guarderia, i assegurar els continguts del currículum. En un segon lloc, assegurar els mitjans tecnològics que fan possible les connexions online. I, finalment, es plantejarà el repte de la desigualtat social i educativa com un dels aspectes rellevants. 

M’agradaria situar aquests quatre aspectes amb alguns matisos. 

1. En relació a la funció de guarderia. És evident que tornar a la feina, sigui presencial o amb tele treball, suposa la necessitat per part de les famílies que l’escola assumeixi la funció de guarderia. Ho dic així directament per facilitar saber de què estem parlant. Després podem matisar que es tracta de conciliar la vida laboral i familiar. La veritat és que, en les actuals circumstàncies, l’escola compleix aquesta funció. Potser, hauríem d’introduir com fan altres pedagogs, la idea de custòdia. L’escola assumeix, en aquesta perspectiva, l’acolliment dels infants i joves, com a institució que té encarregada la seva formació en les etapes primeres del seu creixement.

L’escola ha triat un espai i un temps amb unes característiques molt clares, que són les que donen sentit a la custòdia. Aquesta s’ha entès, no com un aparcament, sinó com una socialització. La necessitat d’estar en contacte amb altres iguals, en un entorn que té cura del seu creixement integral com a persona. No es tracta d’una guarda mecànica, sinó de qualitat, en la qual l’afecte, la relació i interrelació, són elements essencials. 

2. En relació als continguts del currículum. L’escola és una institució en la qual la finalitat fonamental és aprendre. Per aquest motiu, té encarregat a un conjunt de professionals, especialitzats en aquesta funció, per assegurar aquesta finalitat. Els continguts que cal aprendre són d’una gran diversitat i complexitat. Van molt més enllà del temari reivindicat per comentaristes, opinadors i altres persones que viuen encara una visió quantitativa, transmissiva i recitativa del currículum. Però aquesta mirada sobre el currículum encara està massa estesa com per considerar-la irrellevant. 

Malgrat això, avui hem de considerar que, aquests continguts, són d’una gran diversitat i van més enllà de llistes de coneixements interminables i inclouen procediments, actituds, valors, competències... en un conjunt articulat a cada aula, amb la participació del mestre com a mediador entre els interessos i els coneixements de l’alumnat, i aquells continguts socialment rellevants en un moment i en un espai específic. Conscients que l’alumnat, com totes les persones, estan en una actitud constant d’aprenentatge, l’aula i l’escola esdevé important, en tant que suposa un espai en el qual és possible construir uns coneixements comuns, del món, del jo, del que m’envolta, que reforcen el sistema de pertinença... juntament amb uns continguts personalitzats i específics que haurien de potenciar les nostres possibilitats i capacitats i els nostres interessos com a individus. 

3. En relació a les Noves tecnologies per fer possible una formació online. El confinament, ha portat sobre la taula la necessitat de tenir uns mitjans tecnològics a l’abast de tothom, alumnat i professorat, juntament amb una formació adequada. Amb uns materials adaptats i adequats a les noves circumstàncies i nous càlculs de possibilitats i experiència en un mitjà en el que la majoria no teníem la pràctica necessària. Aquestes necessitats han fet evidents noves desigualtats centrades aquesta vegada en les diferències de recursos, de formació, de possibilitats d’acompanyament entre famílies per una banda i, per l’altra, les possibilitats que tenia cada centre educatiu amb els seus recursos específics. Les diferències agreugen les desigualtats. 

4. En relació a la desigualtat entre la població escolar. Finalment, no de forma majoritària, les situacions de desigualtat, les «bretxes» socials -no solament la bretxa digital, seran un aspecte de preocupació creixent. Els sectors que treballen per compensar la desigualtat existent, veuen en la crisi sanitària i el confinament, un moment molt delicat en el qual, per altres motius a més de les diferències de recursos tecnològics, hi ha una major desigualtat amb un agreujament de les situacions de risc. Aquesta preocupació si bé no és majoritària, és molt important per a molts sectors de la comunitat educativa. En definitiva, és una realitat que abordarem, depenent del nostre posicionament ideològic, polític i pedagògic sobre aquest tema.

La desigualtat, en el marc de l’horitzó d’una escola inclusiva, encara provocarà una situació més complexa. La desigualtat té un context de treball que es caracteritza per les situacions properes i les solucions ad-hoc. A falta d’aquesta proximitat, les solucions des de la distància que ha provocat el confinament no tindran la mateixa efectivitat i és molt probable aquest agreujament de la situació. 

Algunes idees de treball per resistir amb dignitat i fer passos endavant. En quins aspectes hauríem de treballar?

Ni pessimistes ni optimistes. La situació serà més complexa per tots els motius explicitats que influiran en major o menor mesura en la mal anomenada «nova normalitat». El que cal és, doncs, fer una bona anàlisi d’aquesta situació i, com a mínim, ser conscients de les dificultats i de les possibilitats que tindrem al davant. Ningú ens regalarà res. Res esdevindrà de forma automàtica ni natural. Les oportunitats caldrà treballar-les i guanyar-les. Els reptes caldrà encarar-los. I haurem de poder sobreviure a les equivocacions, als terrenys desconeguts, a les incerteses que ens trobarem i als pals de cec que haurem de fer en una situació inèdita. Fer-ho amb dignitat, coherència i confiança serà una de les consignes que ens haurem d’aplicar tots i totes. 

Vull assenyalar set línies de treball prioritàries. Totes elles poden tenir extensions considerables i la seva importància caldrà mesurar-la en cada un dels contextos en que treballem. No poden tenir un tractament idèntic ni uniforme. 

1. El retorn emocional.

Tornarem cadascú amb la seva motxilla, que haurem compartit molt superficialment aquests mesos, si és que ho hem pogut fer. Hi haurà absències, dols, trencaments, alegries, sensacions i sentiments nous, pors, angoixes, riscs, retrobaments, aventures... Encararem el retorn amb ganes i il.lusió, però potser també amb desconfiança, por o sentiment de risc. 

Hi haurem de poder treballar emocionalment i també racionalment. 

Emocionalment perquè haurem d’entomar aquestes noves sensacions com a alumnes, famílies i docents. I haurem de tenir cura i fer molta cura, de les persones, de les pèrdues, dels retorns. Els dols caldrà completar-los i comunicar-los. 

Racionalment perquè haurem d’aprofitar per explicitar el què hem sentit, què hem trobat a faltar, què hem descobert, què hem après, què hem pensat que hauria de canviar, què no volem perdre, quins plans hem fet, què ens ha mancat, què necessitàvem que no hem tingut.

Això pot ser la gran excusa, el gran motiu per sentir-nos que formem part d’un món comú. És l’únic rèdit que en podem treure, però molt important. Tots haurem passat pel mateix, encara que la resposta hagi estat diferent i individualitzada. 

Amb l’esperança que hi dedicarem el temps suficient. 

2. La represa del currículum. 

L’escola no pot renunciar a una de les seves finalitats bàsiques: transmetre continguts educatius, és a dir, aprendre. Parlo de represa en un sentit de continuïtat. El currículum oficial s’ha parat, el vital no ha tingut descans.

L’aprenentatge l’hem definit com un procés individual, desenvolupat socialment en el grup. I a més, en un espai i un temps, l’aula, en el qual és possible elaborar i reelaborar, des del coneixement compartit, el que podríem anomenar currículum comú. Aquells aprenentatges que compartim com a societat, com a col·lectivitat, aula i escola. 

El tacte i el contacte, en aquest espai i temps, són essencials. Aprenem i ens socialitzem, a través de les activitats educatives, però també pel que fem i no fem de forma col·lectiva, per les mirades, els gestos. Aprenem en grup, compartint i conversant les pròpies idees i contrastant-les amb les dels altres. En un procés que és comunicació, d’un mateix cap als demés. 

El currículum l’hem de reprendre en el seu punt essencial. El confinament ha contribuït a relativitzar alguns dels coneixements que creiem essencials del currículum. I n’hem rescatat d’altres que potser no els hi havíem donat importància. 

Per primera vegada tindrem al davant una situació comú a tothom, que caldrà entendre, comprendre i interpretar. I si és una situació comú, voldrà dir que podrem compartir els aprenentatges que fem, no solament a cada aula, sinó a nivell mundial. La pandèmia és un fenomen universal. I l’impacte en cada individu, també, encara que sigui potser diferent en cadascun dels individus. 

Paraules que expliquen el què ha passat. Dades que ens serveixen per interpretar. Emocions que ens expliquen comportaments. Hipòtesis que ens pregunten de forma col·lectiva. Voleu més matèria primera? 

Finalment, la certesa que les possibilitats de transmissió de continguts educatius, serà de més qualitat si es fa en l’àmbit escolar i l’espai d’aula, que de forma aïllada a través d’una connexió virtual. I en tots aquests aspectes el paper que farem jugar a la tecnologia. En la recerca d’informació, en l’anàlisi crític d’aquesta i per facilitar la comunicació entre tots i totes. 

Si hi havia veus que, abans, qüestionaven el currículum tal com estava plantejat, ara, tornem a veure com imprescindible conversar sobre això amb noves mirades. La relativització forçosa del temari ens dóna l’oportunitat de poder-ho fer. 

3. L’obertura de l’escola cap a la natura i la ciutat.

La cerca de nous espais educatius, no els hem d’interpretar com una necessitat provocada pel distanciament i la reducció dels grups, sinó com l’aprofitament d’uns recursos educatius que tenim al nostre abast i que han de propiciar una mirada d’obertura cap a nous escenaris educatius. Aquests escenaris ja hi eren: tots els recursos educatius no formals i informals que estaven al nostre abast, en el nostre entorn, més urbà o més rural, però que formaven part d’una realitat que, en el millor dels casos, coneixíem com a visitants. 

Ara és el moment d’entendre aquests espais exteriors com a font d’aprenentatge, com a laboratori educatiu que fa possible un tomb al currículum i a la visió tancada de la institució escolar. El pont que s’ha d’establir entre el fora i el dintre, és una infraestructura necessària i imprescindible, per potenciar, a la vegada, el pont i la relació en cada alumne, entre els seus aprenentatges fets a l’escola i els realitzats a fora. 

Obrir-se a la natura i a la ciutat, revisitar-la per a formar-ne part, per a conèixer-la, per a fer-la seva, és un pas per viure-la de forma diferent, i no suposa que l’aula o l’escola perdi interès o funcionalitat, sinó tot el contrari. En aquest sentit l’aula esdevé, de nou, el lloc per a posar en comú els aprenentatges realitzats. I l’exterior una de les fonts fonamentals d’informació i coneixement directe que podem utilitzar. 

Repetim: aquest espai ja hi era. Ara l’hem de fer nostre i incorporar-lo al dia a dia de cada institució educativa.

4. L’escola pública, com a escola de tots i totes. Un servei essencial.

Qualsevol mesura excepcional o no ha de poder arribar a tots els infants i joves. És imprescindible aquesta condició. Per això, ens hem adonat, que la desigualtat s’agreujava quan la distància i les noves tecnologies eren la interface per fer possible la relació educativa. 

Hem tingut l’evidència que la desigualtat existia i que l’alumnat més fràgil trobava en l’espai escolar un espai d’acollida i de possibilitat d’educació. Potser l’escola segueix sent l’única institució en la que pot conviure tota la població d’unes determinades edats, per poder conversar, pensar, dialogar, viure, conviure i aprendre en comú. I l’educació pública de forma singular, sense cap mena de discriminació, ni apartheid. 

Vam tancar l’escola al mes de març amb el debat pendent sobre la inclusivitat. Aquesta dimensió de l’equitat que la dimensiona des d’un punt de vista pedagògic. Un debat que reafirmava el principi i reclamava els recursos per fer-la possible. A l’escola de la tornada, aquesta inclusivitat serà una peça clau de la nova situació. I tornarà a ser l’educació pública la que la podrà fer possible. 

L’essencialitat de l’escola és un concepte acceptat en teoria, però que hauria de tenir conseqüències pràctiques en el dia a dia. En la confiança que la societat té en el sistema educatiu, avui posada a prova pel distanciament i la tornada en situació d’emergència. L’essencialitat hauria d’acceptar-se majoritàriament i traduir-se en pressupostos i atenció per part de l’administració, i haurem de treballar per a que sigui així. Ha quedat clara la seva importància en relació a la seva funció de custòdia -la que permet el funcionament del món laboral i productiu. No està tant clara la seva essencialitat des d’un punt de vista educatiu i de qualitat. Ens queda molt per fer i ens hem de preparar per fer front a propostes de seguretat, que garantiran la custòdia i que deixaran en mans de les noves tecnologies la transmissió de continguts. 

L’essencialitat no ens la regalarà ningú. I l’educació pública no és essencial per a la funció de guarda i custòdia, però sí pels propòsits inclusius, equitatius i de transmissió democràtica de continguts i coneixements. Un punt d’alerta que caldrà treballar col·lectivament. 

5. Els equips directius, al mig de l’huracà. 

Els equips directius segueixen sent claus en l’engranatge de l’escola. El seu paper de frontissa entre els diferents sectors és el que ha de fer possible fer propostes de concreció, d’acord amb el context, dels criteris i marcs generals que s’assenyalin per a la nova situació.

Per això han de disposar de competències i recursos. Competències i recursos que han d’estar matisats en la interdependència de les xarxes de proximitat, com expliquem en el següent punt. 

Han de treballar amb les famílies i la comunitat, conscients de la seva diversitat de punts de vista i de mirades, i de les seves preocupacions individualitzades, centrades en els propis fills i filles. Podem demanar amplitud de mires a les famílies, però els seus posicionaments estan en part condicionats per la seva realitat concreta. Des de les famílies, aquests dies de confinament, han arribat multiplicitat de missatges, molt diversos entre ells. És d’esperar que això segueixi així i, per tant, els equips directius hauran de treballar en un procés d’acolliment d’aquesta diversitat realment existent. 

Han de treballar en l’equip docent, amb el propòsit d’aconseguir coherència i criteris comuns. Era difícil en la situació anterior. Potser el tancament de les escoles ha fet més evident la necessitat del treball cooperatiu i en equip entre els mestres. Si és així, ho podrem aprofitar en la nova situació. En tot cas, la diversitat entre els docents també està garantida, per tant, el treball per cohesionar les diferents mirades serà imprescindible. 

Tindran una administració més propera o més llunyana, que tindrà més oi menys encert en les propostes que farà. Però les propostes estaran emmarcades en un fi equilibri entre la prescripció i l’autonomia. Els equips directius hauran de concretar les directrius i exercir la poca o molta autonomia que tinguin. Amb el convenciment, la participació i el suport de la resta de sectors. Però ells seran els que hauran d’exercir la seva responsabilitat concreta a cada centre educatiu. 

No ho tenen fàcil i necessitaran tot el recolzament de l’administració. I s’hauran de seguir guanyant el reconeixement de la comunitat educativa i de tots els seus sectors. En aquesta nova realitat, de forma encara més evident. 

6. Les xarxes de proximitat. Entre l’autonomia i la interdependència.

Ens hem de rearmar col·lectivament. I la única possibilitat és creant xarxes. Potser no grans xarxes, sinó petites xarxes de proximitat que siguin capaces de mancomunar recursos, tenir projectes comuns, marcar coherències, coordinar recursos... 

Només les possibilitats de fer un front col.lectiu, proper, interconnectat, pot suposar una resposta més o menys coherent i coordinada a l’actual situació. Qualsevol iniciativa que ho impulsi, és potencialment positiva. 

Aquestes xarxes territorials poden tenir una gran repercussió en el redreçament de la situació que ens tocarà viure. Però han d’anar acompanyades de xarxes de relació i interrelació en tots els nivells del sistema: amb les famílies i la comunitat a cada centre educatiu i entre els centres propers. Amb l’alumnat a cada escola i institut. Amb els docents, com a base d’un bon treball en equip, basat en l’intercanvi i la reflexió comú.

Cal superar l'aïllament estructural que caracteritza la situació actual. La crisi encara ens ha tancat més en el propi centre educatiu que, sovint, té la sensació d’estar «sol davant del perill». Trencar l'aïllament per poder fer propostes en comú és un dels punts claus que cal impulsar en la nova realitat. 

7. El paper clau de l’administració

Segurament no ho podem fer sols. Ni centre a centre. Potser ho podran fer determinats centres, però no tots a la vegada. Necessitarem ajut i acompanyament. Directrius marcs clares i responsabilitats compartides: cogovernança entre administració i centres educatius. Suport, recursos també, però sobretot acompanyament i estímuls. I clars missatges cap a la societat, perquè la mateixa desorientació que pot haver-hi a nivell de cada centre, es multiplicarà a nivell de famílies, comunitats i societat. Efecte de la complexitat creixent de la diversitat i de la dispersió dels espais comuns on es crea i modulen les cultures compartides. 

Uns recursos suficients i un reconeixement per part de la societat de la funció i la tasca educativa. Directrius clares. I un bon exercici de la responsabilitat a cada nivell de decisió. 

Final

Ens agradaria salvar el contacte, el sentir-se grup, el compartir espais i temps, l’intercanvi entre iguals, les converses i els diàlegs, els treballs cooperatius, la mirada compartida, les actituds, les subtilitats i els intangibles que circulen en un aula quan s’ha convertit en un espai de comunicació i aprenentatge. Allò que singularitza el treball d’escola i que no pot ser substituït ni pels esforços de les famílies amb cada infant, ni per les classes online, ni per la informació o el coneixement que ens poden donar les tecnologies de la comunicació. 

Però les situacions que vindran hauran de concretar-se com un equilibri dialògic entre la salut i l’educació. Un equilibri difícil que caldrà anar construint dia a dia. Gerd Biesta va escriure fa uns anys un llibre que es titulava El bello riesgo de educar. En un sentit diferent al que ell plantejava, aquesta frase té i tindrà avui i demà passat, més sentit que mai. 

La millor manera per preparar-se per viure situacions semblants, és treballar per enfortir aquests aspectes en una situació el més normal possible. Amb la pitjor de les normalitats no ens hem de preparar per a res en el futur, sinó ser conscients del nostre present i treballar per resoldre problemàtiques i reptes quan tinguem les millors condicions i no recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona. Aquesta serà la millor manera de preparar-se per a futures situacions de crisi que, amb molta probabilitat. No podrem suprimir del nostre futur immediat. Abans de la pandèmia del Covid19, estàvem tot just reflexionant sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències. Per tant, tenim perspectives gens fàcils per al futur immediat. 

Hem de treballar la cura i hem de seguir creant comunitat a través de les petites xarxes properes tal com avançàvem més amunt. És la prevenció necessària per a futures crisis. Una de les essències de l’educació és preparar-se per a la vida. A la vida li ha sortit de sobre incerteses, reptes mundials i crisis molt complexes d’abordar. Només el treball compartit pot generar sortides comuns i positives. En les mans de les comunitats educatives tenim les possibilitats d’aconseguir-ho. 

Confinament fase 0, Terrassa, maig 2020

És essencial o imprescindible l’educació pública?

Arrel d’un vídeo de l’organització En comú Podem, per a l’1 de maig, en que es mostrava la importància dels essencials per a la societat, i amb la absència -programada o no- de qualsevol imatge que fes referència a l’educació pública, em vaig preguntar si, realment, l’educació pública es podia considerar dins aquesta categoria o no.

Els partits polítics són el reflex de la societat i de les seves pròpies ideologies. És evident que hi ha partits que consideren que l’educació no és essencial, però crec que aquest no és el cas dels comuns. Perquè doncs, es realitza aquest vídeo? La meva hipòtesi és simple, realment, l’educació no és imprescindible ni essencial per a la societat. 

O, com a mínim, així es viu. És essencial la sanitat? Està claríssim, ens hi va la vida. És essencial la distribució i venda d’aliments? No podem viure sense menjar... I el mateix passa amb els cossos de protecció civil, bombers, policies, etc. L’escola, l’educació, els mestres... no ho són tant, ocupen un altre nivell. Els podem substituir per classes virtuals, o per pares i mares abnegades, molt fàcilment... Fins i tot algun sector estaria disposat a construir una alternativa que suposés, és clar, un abaratiment dels costos... 

Ens fa l’efecte que l’escola ha guanyat punts en dos aspectes claus: guardar els nens i transmetre els coneixements. La primera, amb el confinament no ha estat possible, i això ha estat un patiment per a tothom. Ho hem trobat a faltar. Facin el que facin, els nens i nenes, a l’escola estan recollits, guardats i protegits dels perills que hi ha en qualsevol altre àmbit. La segona, és on hem pogut veure que han funcionat substituts i substitutes en forma de pantalles o pares i mares que han fet molt bé la seva tasca. Han patit, sobretot, els que han aplicat mètodes de fa quaranta anys, o els que han volgut fer-ho bé amb un excès de zel, o els que, en l’altre extrem, ni han tingut els recursos, ni els espais, ni les ganes ni el coneixement per fer-ho amb un mínim de qualitat.

Per tant, la conclusió ha estat que totes dues funcions, s’han consolidat. 

Algú ha pensat amb la necessitat dels vincles, de les converses, del diàleg, dels debats presencials, de l’acompanyament personalitzat, del contacte, de les relacions personals i grupals... com a eines d’educació, de socialització, de creixement, de coneixement del jo i del món? Probablement algú ho ha pensat, però ens hem adonat que aquestes qüestions no s’havien convertit en imprescindibles. Sectors de la societat poden imaginar fàcilment una educació sense aquests elements i proposar fórmules en les quals s’assegurin les altres finalitats i aquestes passin al terreny de les utopies nostàlgiques, de la realitat d’una institució, que va poder ser però es va quedar en l’intent. 

I la por és que, un cop represa la finalitat de guardar els nens i nenes, nois i noies, acabat el confinament, l'essencialitat de l’educació estarà una altra vegada en entredit. Terreny adobat per mantenir l’actual situació de precarietat o per aprofundir en noves retallades. Tothom pensa amb el després del confinament com un context en el qual hi haurà una situació molt delicada a nivell econòmic i caldran canviar prioritats i pressupostos. 

Digueu-me pessimista. Potser sí. Però si alguna cosa ha de plantejar-se l’escola, passat el confinament, és què fa per esdevenir de veritat imprescindible. Per considerar-se i que la considerin essencial. A més, conscients, que només l’educació pública de forma global pot assumir aquest model educatiu avançat i essencial (el que no vol dir que algunes escoles privades no ho puguin fer). Aconseguir què la majoria de la societat ho senti així i ho reclami quan li falti. Entre aquesta majoria, els partits polítics. Com a mínim els que es preocupen del benestar de les persones, no dels seus propis beneficis corporatius. 

Més sobre les oportunitats

Aquest final d’hivern i inici de primavera del 2020 ens ha portat la crisi sanitària més greu que ens havíem imaginat. El covid19 ha obligat a confinar la població del món sencer, tancar fàbriques, botigues, ciutats, centres educatius i suspendre qualsevol esdeveniment massiu... Tot allò que era susceptible de contagiar el coronavirus. Milers de morts a tot el món ens han alertat de la profunda fragilitat en la que vivim i convivim. Els fonaments de la nostra societat, la relació i interrelació de persones, s’ha vist limitada absolutament i posada en qüestió per al futur immediat. 

L’escola ha resistit aquest embat, ha patit molt i ha tingut que reinventar-se acceleradament. El tancament ha fet aparèixer tots els problemes que arrossegava el sistema educatiu i ha situat els equips directius i els equips docents contra les cordes, havent de construir una alternativa online a un sistema que, per inèrcia, funcionava amb una qualitat suposada, amb els seus errors i les seves mancances. Les famílies, de cop i volta, s’han vist sense voler abocades a substituir als docents, i encara que no era aquesta la previsió ha estat la realitat. 

Ens hem adonat que teníem una escola i uns centres educatius, molt fràgils. Que les funcions de cadascú no estaven del tot clares. Que les tecnologies de la comunicació no poden substituir l’essència de l’escola. Que el paper de les famílies era el paper que cada família definia. Que la feina dels mestres i de les escoles, la definia cada mestre i cada escola. Que arribar a postures comuns depenia de les veus que sentíem a nivell social: administració, mitjans de comunicació, entitats... I no sempre ha arribat un mateix missatge coherent, encertat i amb un bon sentit comú. 

Hem sentit i hem intuït que, igualment com la sanitat, només l’educació pública podia, en teoria, donar una resposta global a aquest repte. I em consta que, aquests mesos, des de la millor voluntat, s’han abocat voluntats i esforços en fer-ho possible. 

El resultat, haurà estat el possible en les actuals circumstàncies. Però, la conclusió clau és que hem vist l’emperador nu. Les grandeses i les misèries educatives han estat descobertes i, a diferència del sistema de salut, la nostra funció s’ha seguit posant en dubte. Hi ha hagut massa crítiques, encara que també hi ha hagut lloances i compromisos, per restar satisfet de la resposta i pensar que ens hem convertit en essencials i imprescindibles. A ulls de la majoria de la societat, no ho som.

Ho seguim sent per la nostra funció de guardar i transmetre continguts. Ningú ho sap fer millor que nosaltres, una cosa i l’altra. Però no per educar en el sentit últim de la nostra funció: educar per a la transformació, imprescindible per al canvi social, per a poder pensar una societat que aporti benestar a tota la població. 

Quan tornem del desconfinament tindrem davant nostre una situació molt complexa. Necessitarem molta força de voluntat, molt de treball compartit i col·laboratiu, en xarxa, per posar unes tímides bases del que pot ser una educació pública pensada de manera diferent, en la línia d’esdevenir una institució essencial. 

Tinc la certesa absoluta que la situació no serà fàcil, ni el canvi vindrà de forma natural. Caldrà molta visió a mig i llarg termini, reflexió compartida del sentit i les finalitats, compromís dels docents i de les comunitats educatives i polítiques realment transformadores per part de l’administració. Res se’ns donarà de forma gratuïta. Si som capaços de superar el corporativisme desmobilitzador, potser si que podrem aprofitar aquesta oportunitat que ens ha portat, inesperadament, l’actual crisi sanitària. 

Tenim unes grans oportunitats?

Es parla molt que la crisi és l’oportunitat per fer una revolta a l’educació. Per fer possible una educació pública millor, més inclusiva, amb un currículum més democràtic... Penso que no coneguem prou la realitat. Podríem parlar de si és una oportunitat o no, però davant les evidències que ens arriben des dels centres educatius, el que es veu és compromís desigual, desorientació bastant generalitzada i demandes individualitzades i corporatives sense escoltar a la resta de sectors, als que pensen diferent, i sense una visió global. Exceptuant algunes excepcions. 

El covid, d’entrada, no ha solucionat res. Ha aguditzat els problemes i els ha despullat davant tothom. Han aparegut els coneguts i els que no coneixíem, les fortaleses i les febleses de les escoles, dels docents, de les famílies. No hem superat el corporativisme: defensa de les vacances i els horaris, acusacions de privilegiats, espolsar-se les responsabilitats i el compromís, pilotes fora a l’hora de parlar de recursos, falta de confiança amb l’escola, compromís comunitari amb els projectes, agraïments i retrets, consens i conflictes, encerts i errors... Busqueu els actors de cadascuna d’aquestes posicions. Hi trobareu docents i directius, administradors i famílies, amb les millors intencions, però amb una visió excessivament particular del que està passant. 

Si volem abordar qualsevol problema dels que té plantejats l'educació pública, caldrà molta voluntat, esforç i encertar bé les propostes. Un treball molt rigorós des dels centres educatius, un lideratge reconegut, unes comunitats compromeses i un compromís decidit de la majoria dels docents. 

A més de recursos i una bona política educativa. Els recursos sols no solucionaran res i no està tant clar que ens arribin, sinó som capaços de convertir-los en imprescindibles davant de la societat. 

Sí: abans del coronavirus això ja era necessari perquè els problemes, les situacions corporatives i la manca de recursos ja existien. I, en condicions normals, no ho vam poder, saber o voler arreglar... Ara, ho abordarem en la nova complexitat que s’ha creat i que continuarà al setembre? Som-hi si realment som conscients del què tenim al davant i de què ens demana aquesta situació als docents, a les comunitats educatives, a l’administració i a la societat en general.

Preguntes després de tanta lectura de notícies, comentaris i articles d’opinió.

Aquests són alguns dels twits que he publicat durant el confinament. No sóc molt partidari dels twits, per les poques possibilitats de matisar que tenen. Quan m'haig d'aclarir necessito escriure més que uns quants caràcters. 

@joandomenechfra 

• Si en l’actual situació defensem l’aprovat general, ¿perquè, en condicions normals, no defensem que tothom avanci en el seu itinerari educatiu, sense suspendre a ningú ? No entenc, ingenu que sóc, el sentit de les qualificacions.
  
  
• ¿No podríem deixar de parlar que en les activitats d’estiu hi haurà més contingut educatiu? Vol dir que, fins ara, no eren plenament educatives? O, és que volem dir una altra cosa? A veure...l’esport i el joc no són educatius?
  
  
• Aconseguirem que durant un mes (està bé posar terminis) tots els nens i nenes tindran la possibilitat de gaudir d'activitats d'estiu? I que ningú ho deixarà de fer per qüestions econòmiques? I que les administracions, coordinades, ho facilitaran i garantiran?
  
  
• El confinament total dels infants es mou entre la sobreprotecció i el menyspreu de les seves necessitats. Però, ¿no creieu que s’apliquen aquestes mesures a tots nosaltres per motius semblants? En comptes de sobreprotecció parlem de desconfiança i control. 
  
  
• Quantes situacions viscudes aquests dies ens han posat sobre la taula problemes educatius no resolts en la situació de normalitat? Hem pogut fer una bona llista, per incloure-ho en el pla per després del confinament? Podem compartir-la amb la comunitat?
  
  
• Quants plans a distància s’han fet amb la implicació de l’alumnat, dissenyats i acordats amb ells i elles? Segur que bastants. És un bon moment perquè s’exercitin en l'autoregulació i l’autonomia. Un aspecte interessant a acompanyar, observar i valorar.
  
  
• Si els valors els treballem fonamentalment des del nostre testimoni i en la pràctica del dia a dia, ¿quins serien els valors que volem i podem transmetre aquests dies i com ho podem fer? Perquè... encara creiem que és important educar en valors, no?

• Aquesta situació que estem vivint ens ha fet evident, la necessitat d’una gran economia d’esforços. Quants continguts del currículum escolar hem decidit que no són tant importants i que, potser, val la pena que fem la llista dels que sí que cal prioritzar?

• Deixarem de pensar en el currículum com un temari, una llista de coneixements que cal aprendre per aprovar? El pensarem com allò que ens permet conèixer, entendre i interpretar el món i tenir recursos per a poder-hi viure i conviure amb dignitat?
  
  

  Sempre em pregunto el perquè passa que obviem aquesta orientació i l'interpretem de forma tant prescriptiva. Què i qui fa que sigui així. M'agradaria que ara fossim capaços de capgirar aquesta interpretació.

  
  

  Els coneixements sempre hi són. Formen part dels continguts d’aprenentatge, juntament amb els procediments, actituds i valors. El problema és quin sentit donem a aprendre’ls... Penso que en funció d’això generem expectatives i entusiasme o desafecció per aprendre. 

• Els docents han fet plans per contactar amb el 100% de l’alumnat. Sinó ho han aconseguit, ho han recollit per treure’n conclusions i fer canvis? Parlem d’inclusivitat i sembla que un 15% de les famílies es queixen que no hi ha cap contacte.

• Les famílies, a més de manifestar que hi ha poc o massa contacte o pocs o masses deures,aprofiten per pensar el seu paper educatiu, al marge de substituir als mestres? I com poden ajudar en aquests moments difícils? Tots estem aprenent i val la pena mantenir el to.

• Els equips directius estan en una posició complexa. Han d’informar clarament a totes les famílies. Han de consensuar amb els docents actituds i prioritats. Valorarem i recolzarem els esforços que fan en aquesta direcció? I amb els errors els ajudarem a millorar?

Formació permanent del professorat. Algunes reflexions.

Document

He escrit una llarga reflexió sobre formació permanent del professorat. La vaig escriure abans que comencés el confinament. Algunes de les seves propostes les hem de pensar en un nou context, però crec que, en línies generals, els plantejaments continuen sent vàlids.

La part històrica segurament és incomplerta i sesgada per la meva experiència parcial, viscuts molts d'aquests moments des de l'escola. En tot cas recull algunes idees del que ha passat en aquests darrers trenta anys aproximadament, a l'escena educativa del nostre país.

Podeu baixar-vos el pdf clicant aquí.

Tempesta

Los viejos libros explican la sabiduría: 
apartarse de las luchas del mundo y transcurrir 
sin inquietudes nuestro breve tiempo. 
Librarse de la violencia. 
dar bien por mal, 
no satisfacer los deseos y hasta 
olvidarlos: tal es la sabiduría. 
Pero yo no puedo hacer nada de esto: 
verdaderamente, vivo en tiempos sombríos. 

Bertold Brecht. A los hombres futuros.

Tempesta a fora. Confinament. Portem 40 dies tancats, resistint, amb pantalles que ens connecten amb el món exterior, a les xarxes, a totes les xarxes possibles. Articles, llibres, pronunciaments i rodes de premsa. Com deia Rafael Alberti...Manifiestos, escritos comentarios, discursos, humaredas perdidas, neblinas estampadas... Seguim dempeus, en converses lúcides que ens alerten de les oportunitats. Podem parlar d’oportunitats en plena devastació? Portem més de vint-mil morts en un mes i l’únic que ens salva, és que afecta o pot afectar a qualsevol persona... Ens salva, perquè no estic segur que la propera pandèmia no sigui més selectiva i, no sé si la resposta serà tant global i sentida...

I en el realisme pessimista, un bri d’esperança: la certesa que les poques coses que ens poden salvar com humanitat són les més bàsiques: el cultiu de la terra, la cura de les persones -col.lectiva, personal i professional- i la reflexió i educació compartida. Estem tots nus, davant de nosaltres mateixos, ja no és solament l’emperador que segueix en la seva torre d’ivori, manipulant i manipulant-nos. Ell i la seva casta que, durant aquests dies, segueixen promocionant inversions, especulacions i corrupcions. 

Ens hem vist al mig de l’huracà amb una pandèmia que va néixer fa tot just un centenar de dies i que, de forma vertiginosa, ens ha canviat la vida de la nit al dia. La vida d’ara, i la vida del futur. I l’hem patit quan, tot just, estàvem donant-nos compte que tot això del canvi i l’emergència climàtica era tant seriós com taumaturgs insignes ens havien anunciat feia una pila d’anys. No ens els creiem. O si, però amb la boca petita. Ha vingut un virus minúscul i ens ha despullat. 

Però els humans som tossuts. I seguim reivindicant el paper de l’educació. I la necessitat de parlar, de reflexionar, de pensar, d’actuar... Creiem que mentre quedi un alè de vida i de col.lectivitat, hi ha lloc per la solidaritat, la fraternitat i la llibertat, hi ha lloc per a la cura, hi ha lloc per apaivagar llamps, trons, maregassa, tempestes que reboten contra la nostra vida quotidiana, de forma implacable. 

Vet aquí un exercici de reflexió. Neix d’una vella idea que vaig tenir, després de moltes hores de converses i silencis amb moltes mestres: l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver salvació de la humanitat (canvis en la societat) sense participació de l’educació. 

És el temps de la condició pòstuma que ens indica Marina Garcés. D’una nova il.lustració radical. Però també d’una perspectiva que recuperi les promeses que l’educació va fer a la societat, ara que les coneixem, i sigui capaç de posar-les en pràctica: l’accés al coneixement, l’equitat i la justícia social i l’emancipació de les persones i les comunitats. I tenim a penes el que tenim i prou. I no ens queda més remei que jugar al joc que ens plantegen. Sabent que qui juga contra nosaltres té les cartes marcades: corporacions, corporativismes, individualismes... beneficis, violències, corrupcions. Ens hem donat compte que la sostenibilitat del sistema s’aguanta sobre les retallades al nostre benestar, però intuïm que les retallades del benestar poden suposar en el futur proper, la desaparició més radical del benestar.

Hi ha urgència a actuar. Hi ha urgència a reprendre la iniciativa. Hi ha urgència i tenim aquella escletxa que el sistema educatiu ens posa a les nostres mans: la nostra capacitat com a humans, d’interactuar amb la comunitat, i d’actuar individualment interactuant.

Potser no salvarem gaires mobles, però val la pena intentar-ho. El propòsit és d’una gran justícia. Per la vida i el benestar. Pels que compartim aquest territori minúscul que és la terra i pels que vindran o ja estan venint. L’educació és un arma carregada de futur, que dispara els seus projectils a favor de la vida i del benestar de la humanitat i de totes les formes de vida que comparteixen amb nosaltres aquest espai. Per aconseguir-ho hem de rearmar-nos. Pas a pas, escola a escola, comunitat a comunitat.

L’educació pública i la crisi del coronavirus.

L’actual crisi sanitària sembla que ha tingut com a conseqüència valoritzar el sistema públic de salut. Passarà el mateix en relació a l’educació pública? Aquesta és la reflexió feta des de la urgència que plantejo en aquest article en el marc del Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya. 

Són moltes les anàlisis que aquests dies es fan per reflexionar sobre les conseqüències de la situació d’emergència sanitària que estem vivint i com pot influir en el dia de després. Immersos en la crisi, sense una data clara de quan acabarà ni de com, ens atrevim a traçar possibles visions de com esdevindrà tot i de la relació que poden tenir aquests esdeveniments amb l’educació pública i el seu futur. 

Les reflexions que es fan són, en general, sobre la sanitat i la sanitat pública. En primer lloc, anàlisis que situen les retallades o la manca d’inversions com a causa de la incapacitat del sistema de salut per fer front a unes circumstàncies com les actuals. Una segona reflexió que ens indica que, tot i la col·laboració del sistema de salut privada, fer front a una pandèmia d’aquestes característiques només pot mantenir-se des d’un sistema públic de salut, potent, estès en el territori i amb els mitjans i la capacitat mobilitzadora i compensadora que li confereix la seva titularitat. D’aquesta pandèmia i de les que vinguin, ens salvarà, si hi ha salvació, el sistema públic. I crec que aquesta conclusió és indiscutible i ha servit per a donar valor a la cosa pública, en general. Si vol tenir futur la nostra societat haurà de basar-se en la cooperació, la solidaritat i la cura entre totes les persones, i només amb una mirada global (i planetària), es podrà fer front a les amenaces o reptes que se’ns aniran plantejant en el futur. 

El sistema educatiu, pot comparar-se al sistema sanitari amb aquests paràmetres? En primer lloc hi ha unes característiques diferents quan es plantegen canvis i millores. En el sistema de salut, l’evolució, la innovació, la millora, no té discussió possible, ja que els efectes que pot tenir qualsevol canvi té conseqüències immediates. En aquestes innovacions, la humanitat s’hi juga la vida. Les conseqüències d’un nou medicament, tractament, aparell, protocol... poden ser la salvació immediata o a mig termini de centenars de milers de vides humanes. La innovació, repeteixo, no té discussió, encara que pot tenir també desviacions fora dels límits de la ètica: la lluita per la immortalitat o per la supremacia sense límits de l’espècie humana sobre totes les altres espècies del planeta. 

Hem fet broma quan hem traspassat la reflexió al sistema educatiu i hem afirmat que la necessitat d’innovar no era tant evident perquè les conseqüències de les males praxis a nivell educatiu, no tenien efectes immediats: els alumnes no se’ns morien com a conseqüència d’aquestes males praxis. Els processos eren més discutibles perquè el camp en el qual actuàvem, els coneixements dels alumnes, tenia repercussió a mig i llarg termini. Ens hem atrevit a pensar que aquesta era una de les causes de les poques necessitats que teníem d’investigar, reflexionar o innovar... Els efectes d’un canvi eren sempre a llarg termini i, a més, hi havia altres factors que hi podien influir. Així es desvaloritzava o relativitzava encara més la feina que es podia fer des de l’educació. Al final, hi havia tantes causes del fracàs que exculpava l’escola de part de la seva responsabilitat. Algunes resistències a la necessitat de reflexionar sobre la nostra tasca per millorar-la, es basen en aquesta argumentació. 

Potser aquesta és una reflexió molt esbiaixada però ens ajuda a defensar l’oportunitat de la innovació, o la necessitat de la inversió a mig i llarg termini en investigació sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. Encara que, a diferència del món de la salut, l’establiment de protocols, noves metodologies i didàctiques, recursos nous, no suposarà directament cap millora immediata, ja que els processos educatius són molt més vitals, és a dir flexibles i imprevisibles, i s’escapen del paradigma de la tècnica més precisa, segueix sent important assenyalar-ne la seva necessitat. Cal tenir-ho en compte si volem analitzar el paper de l’educació i de l’educació pública en el futur de la societat.

L’educació treballa sobre problemes diferents al sistema de salut. L’educació lluita per aconseguir l’accés al coneixement per a tothom, l’equitat i la justícia social, i l’emancipació i la llibertat de les persones en un espai i un temps que volem compartir entre tots. De forma esquemàtica, vol aconseguir els aprenentatges necessaris per: 

• Construir una personalitat disposada a viure en societat: 
  • Coneixedora del seu jo i que pugui desenvolupar plenament les seves potencialitats. 
  • Amb un conjunt de valors compartits amb la resta d’humans i normes de funcionament social i democràtic.
• Conèixer, comprendre i interpretar el món en el que vivim.
• Tenir els coneixements i capacitats necessàries per poder incorporar-se al món del treball.

Molts som els que diem que molts dels problemes globals que vivim com a societat tenen en l’educació, una via de solució, a condició que aquesta acompleixi les seves finalitats essencials i ho faci per a tothom. I, malgrat que aquest és l’encàrrec i sigui acceptat socialment, observem com segueix havent-hi analfabetisme, desigualtat, opressió i les seves conseqüències més immediates. I. a més, hi ha la percepció -i desconfiança- de pensar si l’educació serà capaç de solucionar-ho o si aquests problemes tenen altres causes amb un poder d’influència més gran que l’educatiu. 

És imprescindible, per tant, des de la humilitat i des de la consciència del paper real que té, pensar com l’educació pot fer front a situacions marcades per la marginació d’amplis sectors de la població, la violència en forma quotidiana -de gènere, generacional, o de qualsevol tipus- o general -guerres, exterminis i genocidis-, la destrucció del medi ambient i la biodiversitat i les condicions de supervivència de l’espècie humana, les desigualtats econòmiques i socials, la pobresa, la fam, les situacions dictatorials, la manca de llibertats, la persecució ètnica, religiosa, el menyspreu i la marginació social, la manca d’equitat... en definitiva, la manca de benestar d’una part molt important de la població del planeta. Com a societat, en relació a aquests aspectes, no tenim cap epidèmia immediata, però si que tenim una clara emergència planetària. L’emergència climàtica que omplia fins fa dos mesos els diaris del món n’és la punta de l’iceberg. I totes les altres associades, constitueixen reptes sobre els quals l’educació ha d’aportar la seva reflexió i acció més decidida.

Ja sé que el remei, com he apuntat, no està només en l’educació. Això suposaria una càrrega excessiva sobre un sistema que, en definitiva, és molt fràgil i amb una força i incidència relativa. Però, com podem treballar per ajudar des de l’educació a intentar resoldre aquestes emergències de la humanitat? Si, a més, són moltes les veus que ens diuen que és important la intervenció educativa. I si es possible intervenir, què pot fer i quin és el paper del sistema públic en aquest context?

Hi ha una dificultat afegida. Dintre el sistema econòmic i productiu que sosté aquestes situacions tant injustes, hi ha molt agents corporatius (en diuen neoliberalisme) que defensen un món en el que no cal eliminar tots aquests problemes que assenyalàvem, ja que la pervivència dels seus privilegis, necessita d’aquestes desigualtats i opressions, perquè és la única forma de mantenir-los. I que constantment dissenyen i proposen un sistema educatiu en mans del mercat i fora del paradigma públic. Són els que van de la mà dels qui constantment insisteixen en la pèrdua de paper de l’escola com a sistema formal i que relativitzen i desvaloren el seu paper i la necessitat de la renovació i la millora global. 

Sé que està en discussió la visió romàntica que assenyala el paper de l’educació per a transformar la societat. Hi ha estat sempre. Sóc dels que penso que l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver canvi sense comptar amb l’educació. Des d’aquesta perspectiva, hauríem de ser capaços d’argumentar que només amb un sistema públic fort, en xarxa cooperativa, i amb uns processos de reflexió, investigació i innovació clarament arrelats en el seu propi sistema, podem donar resposta a aquests reptes. No són aspectes secundaris, sinó que ens hi va el futur de la societat -no des del punt de vista físic, d’això ja se n’encarregarà el sistema de salut de forma prioritària- sinó des del punt de vista ètic i humà. 

Més que mai, necessitem un sistema educatiu que pensi i actuï en funció d’aquests reptes que ens hem plantejat com humanitat. Perquè, sinó, com encararem les properes crisis? Ja siguin de salut, o com a conseqüència directa del canvi climàtic i els efectes que tindrà per a la vida en el conjunt del planeta. Aquest virus és molt democràtic, perquè ens afecta a tots. I aquesta és una de les causes per la qual ha centrat l’atenció del nostre món privilegiat i desenvolupat. Les properes crisis poden ser més selectives i aquesta és la hipòtesi sobre la que treballen sectors de la societat i que ostenten el poder econòmic, social i polític. 

L’educació ha de ser, apropiant-se del poema de Gabriel Celaya, un arma carregada de futur i l’educació pública l’únic sistema que, en teoria, pot donar resposta col·lectiva a curt, mig i llarg termini a les crisis que patim i que vindran. És imprescindible preparar-se per al futur, ara més que mai. Viure fent front a l’incertesa, però analitzant quins són els elements que avui podem ja treballar com a aprenentatge necessari per al món que ens espera demà passat, quan s’acabi el confinament i tornem a la normalitat. 

Les xarxes de titularitat privada, sinó actuen amb altres interessos empresarials o corporatius, poden també contribuir a complementar la feina que s’ha de fer des de l’Educació Pública. Però només aquesta, la que és de tots i per a tots, pot impulsar, de forma generalitzada, una alternativa global a aquests reptes. L’educació pública ha de recuperar el seu paper dirigent, punter en la innovació i transformació del conjunt del sistema educatiu. Punter també en el plantejament que el benestar per a la humanitat i totes les espècies que conviuen en aquest planeta, és encara possible. Aquesta és la clau per impulsar una educació pública que es renovi, però des del seu compromís social. I aquest és l’argument essencial per tal que les polítiques pressupostàries ho tinguin en compte de forma urgent. 

Segurament és una de les raons que dóna sentit a la celebració del Primer Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya. Un Congrés aturat en el seu format presencial, però que continua en els propers dies des de les xarxes. Aquest article és una crida a participar-hi des dels centres educatius, reunits virtualment, en els seus debats finals. Ens atrevim a aportar-hi més arguments? 

Publicat al Diari de l'Educació
https://diarieducacio.cat/leducacio-publica-i-la-crisi-del-coronavirus/ 

14 pensaments per quan tornem a l’escola.

1. Fer un retorn des de la calma, assaborint-la. En cap cas hem perdut el temps i, per tant, no hem de recuperar-lo. Si l’hem perdut ha estat per no ser capaços de donar importància a allò que és essencial i a relativitzar la resta, i sempre som a temps de fer-ho.
2. Escoltar, quan tornem, les vivències realitzades per cadascun dels nens i nenes, nois i noies. Pensar com arribaran i com arribarem a retrobar-nos. Quina és la motxilla que portarà cadascú. Buscar els tresors que hi haurà amagats. Fer el dol de les pèrdues. Valorar percepcions: la soledat, la mort, l'aïllament, el malestar... i, també, la companyia, la solidaritat, la vida, l’amor... Ser molt sensible a les diferències, recollir-les col·lectivament per, si cal, poder-les guarir.
3. Compartir el què hem aprés i com ho hem fet durant tot aquest temps, no per relativitzar el que es fa presencialment a l’escola, sinó per complementar-ho i donar el valor que té cada espai i temps d’aprenentatge. Hem de reconèixer totes les experiències, per situar-les en un mateix procés. Apreciar, en tot cas, l’autoaprenentatge i l’autoavaluació.
4. Conversar amb l’entorn familiar sobre les seves vivències. Escoltar-los per entendre com viuen de forma intensa l’escola en moments especials com aquests. Aprofitar per valorar i consensuar amb ells el que és important. Per fer comunitat a partir d’una bona comunicació. Per ajudar a reforçar i situar el paper complementari de cadascú. 
5. Reflexionar des de la incertesa, per poder buscar certeses que ens orientin i incorporar-les al dia a dia de l’escola. Per construir una nova societat, què ens toca fer com escola? Potser no som imprescindibles, però la nostra acció segueix sent molt important. I, de tot el què podem fer, ¿com ens preparem millor pels canvis? 
6. Ajudar a entendre què ha passat. Des de la vivència. Des de la història. Des del context. Des de la ciència. Des de l’art. Des de la paraula. Compartir per comprendre i comunicar. Donar eines per a la reflexió i per a la crítica.
7. Posar paraules a les vivències, els records i les persones... Amb l’art, expressar, representar i comunicar el què ha passat, el què m’ha passat, el què ens ha passat. Recollir dades per entendre el món i interpretar-lo. De forma individual i també col·lectiva.
8. Entendre la informació que realment ens és útil, per poder actuar amb coherència i coneixement. Saber triar, llegir i interpretar la informació que ens arriba des de tants àmbits. Separar el gra de la palla, és a dir, la informació, del soroll que en provoca l’excés. 
9. Si l’escola prepara també per al món del treball, investigar, identificar i estudiar formes d’organitzar-lo respectuoses amb la natura, el medi ambient, la cura de les persones, la cooperació, la solidaritat, la igualtat, la salut, l’educació, el benestar... Analitzar críticament les que porten al benefici individual, l’explotació, la pobresa, la violència, les condicions injustes de treball, l’exclusió, l’opressió de la gent... 
10. Treballar per la igualtat de situacions i d’oportunitats. Què significa la inclusivitat després d’aquesta crisi? Posar eines, instruments, recursos i mitjans perquè la inclusió sigui una realitat, sabent que hi ha molta desigualtat encara i que la intervenció de l’escola és limitada. Pensar l’escola de tots i totes i per a tothom sense exclusió. I com tothom hi pot contribuir potenciant vincles d’iguals i desiguals.
11. Teixir xarxes, tant presencials com virtuals que ens poden ajudar a construir noves realitats i relacions, de més qualitat, més sòlides. Potenciar l’autonomia i la responsabilitat de les persones i de les institucions educatives. Superar la competitivitat exercint la interdependència. 
12. Aixecar la veu des de l’escola cap a la societat de totes aquelles mancances que detectem i que des de l’escola, aïlladament, no podem resoldre. Explicitar les nostres demandes i exigències. A canvi oferir amb generositat i responsabilitat la nostra feina continuada i el nostre compromís i complicitat.
13. Ser més conscients de la fragilitat, la vulnerabilitat i la interconnexió amb la naturalesa de la nostra espècie. Creure en el futur del planeta, en una simbiosi constructiva, en la qual l’espècie humana sigui respectuosa amb la vida, en totes les seves manifestacions. Aquesta simbiosi s’ha de practicar en el dia a dia de cada centre educatiu, com a testimoni d’una necessitat universal.
14. De tota crisi en surten ensenyances i aprenentatges. Aprofitar per traslladar al currículum aquestes idees i d’altres que puguem pensar, per poder-lo dissenyar des de la vida i el benestar de la humanitat. Fer-ho conjuntament i a tots els nivells: a les xarxes properes, a la nostra comunitat, a l’equip docent, a cada aula.
    
    
    Publicat a Catorze 
    https://www.catorze.cat/noticia/14063/14/pensaments/quan/tornem/escola