Quan explico l’experiència de l’escola, o presento el seu projecte, em passa sovint que intento fer una pinzellada sobre cap on anem, quines són les intencions que tenim. En la història de la nostra escola sóc conscient que hi hem anat a parar molts mestres que teníem al cap quina escola i quina educació volíem construir i ens arremangàvem per començar a fer-ho.
Avui, explicant tot això de la lentitud a una cinquantena d’estudiants de magisteri, he tingut la impressió que explicar un horitzó, no ens ha de fer perdre el sentit de la realita que és la que, finalment, modela totes les teories.
A les jornades de portes obertes acostumo a insistir que una cosa és haver dibuixat el camí que volem recórrer i una altra cosa diferent haver arribat a la meta. De vegades aquest procés no queda suficientment clar i cal matisar el procés.
Fer una escola com l’hem somiada, no és fàcil. En primer lloc perquè cal fer-la amb una comunitat educativa que, si alguna característica té, és el seu dinamisme, la seva diversitat, les seves cultures compartides o no... En segon lloc perquè totes les teories quan arriben al terreny de la realitat i del dia a dia, es modifiquen per aquest contacte i passen de ser intencions, principis o finalitats, a concrecions. D’Escola Pública amb majúscula, a escoles públiques amb nom i cognoms.
El camí no té final. Aconseguir una escola pública, democràtica, oberta, participativa, solidària amb el màxim de qualitat és un camí o diversos camins en els quals es va avançant amb els encerts i els errors de tothom. I en això estem. Amb l’esforç de molts i moltes, mestres, famílies... Amb crisis obertes i amb necessitats imprevistes. Amb reptes per resoldre i satisfaccions per les feines fetes i els resultats obtinguts.
Les expectatives, els somnis, el sentit de la utopia, con diu Galeano, no consisteix en arribar al final sinó en tenir un motiu per caminar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada