Article publicat al Dossier Grao: L'essencialitat de l'escola a debat. Gener 2021
Joan Domènech i Jaume Cela
Al fil dels articles escrits en aquest dossier, ens atrevim a fer-ne una lectura transversal i a donar una resposta no retòrica a la pregunta inicial: L’escola és essencial, perquè és una institució que té les condicions per acomplir una funció transcendent per al futur de la societat: és universal, transmet coneixements, ho fa en un entorn social, col·lectiu, s’impregna d’uns valors ètics claus per viure i conviure, dona les eines i recursos d’interpretació del món, ajuda a pensar el futur... I l’escola pública ho és per poder garantir-ho per a tothom, des de l’esperança i el compromís amb el seu futur i benestar.
1. Hi ha una situació general preocupant a nivell planetari. La pandèmia ho ha posat de relleu. Hi ha altres crisis que ens qüestionen el futur. Davant d’això ens plantegem si l’escola ha d’estar al marge d’aquestes crisis, ha d’implicar-s’hi i, si ho fa, quin nivell d’implicació, com pot fer-ho i quin grau d’incidència pot tenir.
2. Sembla que hem acceptat que l’escola és essencial per transmetre coneixements i per custodiar la infància. Però per jugar un paper actiu en aquestes crisis generals, per formar als ciutadans de manera que afrontin aquests desafiaments, n’hi ha prou amb transmetre coneixements i custodiar als infants? I, en tot cas, si ens hem de basar en la transmissió de coneixements, quins són els essencials per preparar a la ciutadania per fer front a aquestes crisis? I, si no n’hi ha prou amb transmetre coneixements, necessitem altres eines i recursos?
L’escola ha de manifestar davant la societat la seva funció i respondre aquestes preguntes, en clau de present i amb projecció de futur. Cal que se les plantegi en el temps i l’espai que li ha tocat viure. No pot dubtar en aquest propòsit. Ha de poder contrarestar els sectors que li reclamen irresponsablement que sigui neutral. Per tant, considerem l’escola essencial tenint en compte totes aquestes dimensions. Sobretot perquè pensem que pot tenir una incidència important i decisiva, influent en el desenvolupament d’aquests fets històrics -socials, sanitaris, polítics, ecològics- que ens afecten com a humanitat.
3. La institució escolar s’ha construït sobre la base de la transmissió de coneixement, la socialització i la voluntat de contribuir a l’equitat i la justícia social. Té el propòsit últim d'emancipar les persones i fer-les mestresses del seu propi destí, tenint en compte cada individu, però en un context plenament social. Aquests ideals il·lustrats s’han de repensar en aquest nou context d’emergència i crisi que ha qüestionat els pilars de la institució: la presencialitat, la proximitat i la comunitat que els fa possible. La pandèmia ha atemptat contra la seva línia de flotació, però com alguna de les experiències exposa, si aquests són pilars que creiem essencials, els mestres tenen prou capacitat per reinventar-los i fer-los possibles, malgrat les circumstàncies siguin adverses.
I, en el conjunt del sistema educatiu, encara que qualsevol escola pot assumir alguns d’aquests propòsits o tots, l’escola pública és la que pot garantir el seu desenvolupament per al conjunt de la població sense discriminació per cap motiu (origen, cultura, gènere, llengua, classe social...).
4. L’escola ha de seguir preparant per a la vida, tot qüestionant l'acció humana i millorant les condicions que ens permeten ser autònoms i responsables. Els infants i joves que avui hi assisteixen seran els responsables de construir la vida en societat dels propers anys. L’escola ha de ser capaç de donar-lis tots els coneixements, recursos i eines que els han de permetre fer front als reptes transcendentals que tenim plantejats com humanitat. Cal mirar la realitat que tenim al davant i decidir el grau d’implicació que volem exercir. I necessitem tot el suport i recolzament de la societat per fer front aquests reptes.
5. Estem reivindicant que l’escola faci la seva feina, la faci bé i, per tant, eduqui a la ciutadania. Perquè educar a la ciutadania, vol dir tot el que estem plantejant. No ens inventem res, reivindiquem un paper clau que mai s’ha d’oblidar. I, si s’oblida, és perquè fa por, perquè cal construir-lo sobre grans inseguretats i incerteses, i perquè ens han seduït per despullar-nos d’aquesta necessitat. La neutralitat de l’escola és una lectura impossible.
No podem oblidar però, que cal una reflexió sobre el què és important ensenyar, és a dir, què cal aprendre per fer front als reptes de futur. Això ens donaria més seguretat. Un debat que cal fer de forma global, a partir dels temes candents, donant-li una orientació actual però més enllà de la immediatesa, tal com ens suggereixen alguns dels articles des de diferents mirades.
6. Som conscients de la urgència que tenim per fer front a aquestes crisis, i l’escola, amb el seu ritme més pausat, no pot renunciar a treballar-hi. El curt termini potser no solucionarà cap d’aquests problemes i els ritmes educatius són, bàsicament, ritmes lents. Però no per aquest motiu hem de renunciar a exercir la responsabilitat que tenim encomanada. Serà la única manera per poder respondre col.lectivament a les incerteses i reptes plantejats i, a la vegada, trobar sentit a la tasca educativa que fem cada dia, a cada comunitat educativa.
7. Cal assentar les propostes que fem en els indicis, les senyals que tenim en molts racons del nostre sistema educatiu. Experiències que s’anticipen a pensar l’escola i a construir-la sota paràmetres que tenen en compte les possibilitats reals de contribuir a treballar en aquesta direcció. Aquestes experiències ens demostren que, en les pitjors condicions, és possible fer camí. I que tota primera passa és important.
8. La societat necessita intensificar la confiança amb la institució escola i ha d’explicitar-la i manifestar-la obertament. L’administració, que representa els anhels de la societat i les seves esperances, n’ha de ser conscient i ha de posar les condicions per fer possible totes les seves funcions, incloses les més crítiques i anticipadores.
Necessitem un nou consens social a l’entorn d’aquestes idees, que expliciti que l’escola i l’educació, i la pública en concret, són claus i essencials. Perquè per fer-les possible necessitem la implicació, el compromís i la complicitat de grans sectors i agents educatius: el professorat, les famílies, l’alumnat i el conjunt d’entitats educatives. Tots i tothom tenen una gran responsabilitat per poder articular una resposta individual i col.lectiva. Hem d’estar convençuts d’això: i ho hem de manifestar en cada centre, en cada comunitat educativa explicant que, per petita que sigui una proposta, les experiències anticipadores són possibles a més de necessàries.
Un consens, que assumeix el dissens com a un dels motors per continuar avançant, però que intenta treballar més enllà d’interessos particulars i corporatius. I les entitats educatives, els sindicats, els moviments de renovació, els partits polítics... s’han de definir al respecte. Només si aconseguíssim una majoritària consciència social d’aquesta essencialitat es podran canviar recorreguts, pressupostos, cultures i polítiques. Consciència que ha d’arribar a ser majoritària entre tots els sectors que volen i treballen per una societat millor i pel benestar de totes les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada