Entrevista al Diari de l'Educació (febrer de 2021)

La prioritat hauria de ser deixar de posar pedaços i definir un marc d’actuació per als pròxims 10 anys”

Pilar Gargallo i Joan Domènech, de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, contesten a les mateixes preguntes que aquest diari ha formulat als partits polítics.

Consideren que “el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes–, és un debat seriós i generalitzat sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també en educació; tant de bo en la propera legislatura l’educació sigui un eix central de la política”

La roda d’entrevistes als diferents partits que aquest diari ha publicat al llarg de les dues darreres setmanes té un epíleg en certa forma inesperat. Una bola extra. En aquest cas, responen al qüestionari Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de MRP, i Joan Domènech, membre de la Xarxa 0-12 de la Federació i impulsor del Congrés d’Educació Pública. Van començar a fer-ho com un divertimento espontani entre tots i aquest diari els ha convidat a compartir les seves respostes. No han tingut, però, la limitació d’espai que es va demanar als polítics, als quals se’ls va demanar expressament respostes breus a cada pregunta, de no més de dos paràgrafs.

Abans de respondre, però, Gargallo i Domènech aclareixen que “no pretenem res més que ser un contrapunt i descriure aspectes que ens preocupen com a professionals de l’educació. No estem condicionats per cap interès mediàtic, per quedar bé o per manifestar el que és políticament correcte”. “Massa sovint l’educació no està en els debats electorals –afegeixen–, per això és interessant la iniciativa del Diari de l’Educació. De fet, el que menys hi ha hagut en aquesta campanya –i en moltes de les últimes– és un debat seriós i generalitzat sobre les propostes i els programes a desenvolupar per cada formació política. Tant de bo l’educació, en la propera legislatura sigui un eix central de la política i això serveixi per reflexionar col·lectivament sobre els reptes que tenim plantejats socialment, també des de l’educació”.

De tots els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu català (més enllà de la pandèmia, doncs), quin serà per vostè el primer a abordar en cas que governi?

El que caldria en primer lloc és assenyalar les prioritats marc a seguir en els propers 10 anys, atenent als problemes socials que tenim plantejats com a societat. Si no, no es pot concretar cap línia política d’actuacions. Som conscients que aquest marc de vegades ens ha mancat i això porta a un fer i desfer en el curt termini, per resoldre problemes estructurals, posant pedaços provisionals que perduren  en el temps. Tota actuació en educació sempre s’hauria de planificar a un termini de 10 anys, com a mínim.

Aquestes prioritats passarien per definir:

• Com abordem la igualtat, l’equitat i la inclusió de tota la població escolar en el sistema. L’establiment de mesures específiques i compensadores és una necessitat urgent, precisament, per recuperar la confiança de la societat en l’escola. I a més, sent conscients que cal un compromís conjunt entre educació i societat per abordar aquestes problemàtiques.
• La definició dels continguts educatius que haurien de ser claus i comuns en l’educació de tota la població dels 0 als 16 anys. Comprensió del món en totes les seves dimensions; eines i recursos per entendre la societat que ens ha tocat viure.
• Com aconseguim que, des de l’escola, es treballi seriosament la construcció del pensament crític, d’implicació i intervenció com a ciutadania, per tal de fer front a una societat complexa i en crisi -econòmica, ecosocial i de valors- amb unes grans desigualtats que cal fer-hi front i amb molta incertesa per al seu futur.
• Una administració quilòmetre 0, basada en l’autonomia i la interdependència en el territori, potenciant una forta vinculació dels centres amb l’entorn. Una administració que acompanyi i posi les condicions favorables perquè la transformació es pugui donar.
• Els recursos necessaris acompanyats d’una simplificació burocràtica de tots els mecanismes administratius.
• Finalment, perquè això sigui possible, caldrien mesures i incentius per traspassar i estendre la il·lusió i el compromís a tota la comunitat educativa, especialment el professorat, amb la planificació de la formació i l’incentiu del treball en xarxa real.

En segon lloc, i de forma paral·lela, plantejar mecanismes d’implicació i participació, tan amplis com sigui possible, que, sense renunciar a les prioritats plantejades, establissin un nou pacte social, una aliança estratègica amb la comunitat educativa, per anar definint el com i el què de les prioritats marcades. Sense diàleg i complicitat de la comunitat educativa i fonamentalment dels sectors que volen una transformació profunda, les prioritats no es poden tirar endavant. I aquesta complicitat cal treballar-la i buscar-la.

Considera que l’accent que en els darrers anys s’ha posat en l’educació/avaluació per competències està desembocant en un menyspreu pel coneixement?

En cap cas. Aquest és un fals debat, una confusió que no ens ajuda a situar la necessitat de renovar els continguts educatius –definint i fent èmfasi en aquells que considerem comuns– en un context de digitalització del coneixement, de multiplicació dels mecanismes de comunicació i de necessitats educatives globals.

És tan discutible treballar els coneixements desvinculats de les competències, com a l’inrevés. I sabem que en molts centres educatius, els docents han establert una aliança positiva entre els dos conceptes. Aquest fet és la base per fer una renovació del currículum tan necessària en aquests moments.

El paper de l’avaluació ha de ser cabdal i fins i tot inicial a tota planificació educativa, compartida i consensuada, avaluar per aprendre i avançar en una educació centrada en l’individu, des de la col·lectivitat i per tant, personalitzada, clau per al futur de l’educació.

Li semblaria positiu que l’experiència d’Escola Nova 21 de transformació de centres educatius s’estengués al conjunt del sistema?

Per transformar el sistema qualsevol experiència de transformació s’ha d’aprofitar i, si s’escau, potenciar. És evident que Escola Nova XXI ha fet emergir l’entusiasme, la necessitat, la voluntat i la creativitat de centenars de centres educatius, fonamentalment públics, que necessiten pensar i repensar la seva manera de fer, els seus projectes. Ha fet emergir la voluntat de millora que hi ha en centenars i milers de mestres i famílies que encara confien que l’escola pot respondre a les seves demandes genuïnes de coneixement, equitat i emancipació. Ho ha fet sola, o són els únics? Evidentment no. Malauradament, tenim massa exemples en la nostra història de diferent índole que han suposat desaprofitaments de situacions semblants, per manca de visió a mitjà i llarg termini, per corporativismes mal entesos o per altres qüestions irrellevants (CEPEPC, escoles de nova creació, contractació de professorat nou en situacions excepcionals –sisena hora, pandèmia, etc.–…)

És bona idea impartir alguna matèria en castellà per reforçar aquesta competència lingüística entre l’alumnat d’aquells territoris on l’ús social del català sigui molt majoritari?

Cada centre educatiu ha de tenir l’autonomia per definir el tractament de la llengua en el seu context, partint en general de la situació deficitària del català a nivell social i, per tant, compensant-ne aquesta situació. Per garantir el coneixement del català i el castellà a finals de l’escolaritat obligatòria és evident que encara cal reforçar la presència del català i seguir considerant-lo com la llengua bàsica a l’ensenyament. Els projectes lingüístics de centre han d’evidenciar cada realitat i han de poder adaptar-la a cada context i territori.

L’escola concertada afirma que si tingués el mateix finançament que la pública acolliria sense problemes el percentatge que li correspon d’alumnat vulnerable. Se la creu?

Aquí hi ha una trampa, perquè tampoc no és veritat que l’escola pública tingui aquests recursos suplementaris que la privada reclama per atendre a l’alumnat amb més necessitats.

L’anàlisi del cost de la plaça escolar realitzat pel Síndic de Greuges evidencia que el cost de la plaça escolar a la concertada és més elevat per alumne, i per tant, per això existeix aquest decalatge de finançament.

En tot cas, l’escola pública busca el finançament en el seu entorn, en la seva comunitat i compensa en la mesura de les seves possibilitats les possibles necessitats i mancances. Malauradament el que fa l’escola pública sovint és renunciar a determinades propostes d’activitats concretes per garantir la igualtat de condicions de tot el seu alumnat. La sisena hora és una diferència que caldria incloure en aquestes diferències entre les xarxes, a més del tema horari global de l’aprenentatge.

Tanmateix, la igualtat en els recursos hauria de tenir en compte:

• Compartir criteris de matriculació, accés i oferta d’activitats -incloent els horaris i calendari.
• Homologació de les condicions laborals del professorat.
• Laïcitat en la proposta curricular. Religió sempre voluntària.
• Control social -sobretot en el referent al lucre- i participació, amb els mateixos criteris en totes les xarxes.
• Recursos en funció de les necessitats específiques de cada centre, compensar les desigualtats quan sigui necessari.

Tothom sembla estar molt a favor de l’escola inclusiva, però ningú no troba la manera de fer-la avançar. Què farà vostè al respecte?

Hi ha tres necessitats clares:

• Recursos i criteris acordats per aplicar-los (molt superiors als actuals).
• Educació dels equips per transmetre i assumir aquesta cultura inclusiva, de la forma més general possible.
• Educació de la societat en la importància i la valoració d’aquesta idea d’inclusivitat.

Totes tres qüestions farien possible avançar-hi lentament a mitjà i llarg termini.

I com en la resta de punts, en educació cal una planificació i una comunicació clares, uns tempos i una inversió adequada per dur-ho a terme. Molt important, amb centres d’educació especial de referència, formadors i acompanyants dels centres ordinaris inclusius, perquè si no qui acabarà perdent seran els nostres infants i joves i les famílies en primera instància, i els professionals de l’educació que veuran minvada la seva capacitat d’acompanyament i reacció vers les necessitats en matèria d’inclusió.

Ens cal una educació i una societat inclusives de veritat i per fer-ho cal posar-hi l’esforç i els recursos des de diferents administracions.

Opina, com fan molts sindicats, que les direccions dels centres públics tenen massa poder i que els claustres han deixat de ser espais de debat i diàleg?

És un equilibri difícil que s’ha de treballar amb sensibilitat i cura. Els centres educatius han de tenir direccions clares que acceptin la seva responsabilitat i que creïn un clima de diàleg i implicació entre tot l’equip. Cal garantir la diversitat dels equips docents i els espais de debat i diàleg són imprescindibles. Més que poder de les direccions s’hauria d’optar per donar competències als centres educatius i que les direccions plantegessin un model de lideratge distribuït del poder en el mateix centre.

Ningú pot defugir la seva responsabilitat, però s’han de crear equips docents implicats, participatius i cohesionats. Que no vol dir amb pensament únic, sinó amb una direcció i un projecte compartit que garanteixi també una diversitat enriquidora.

La formació de les direccions dels centres ha de passar per tenir eines per generar el treball en equip, de cohesió i implicació, de lideratge pedagògic compartit, de motors de transformació conjuntament amb els seus equips docents i la comunitat educativa. A hores d’ara passa excessivament per una formació de lideratge administratiu, amb connotacions de distribució, però massa burocràtica i centralitzada. Queda molt camí a recórrer en aquesta línia formativa. A més, el paper de la inspecció ha de ser cabdal per l’acompanyament dels lideratges i dels debats i diàlegs de la comunitat educativa, ajudant i acompanyant perquè així sigui.

L’escola bressol (el 0-3) serà universal i gratuïta si vostè governa o, sent realistes, aquest escenari és excessivament utòpic? 

Volem que ho sigui, encara que seríem partidaris de formes flexibles d’escolarització en aquestes edats. No cal reglamentar ni encotillar el 0-3 i poden conviure diferents models.

Una qüestió rellevant a mitjà termini seria plantejar-se la possibilitat de centres educatius 0-6, o fins i tot 0-7. En aquests moments en què es planteja la relació entre primària i secundària, amb models molt interessants com els Institut Escola, potser seria el moment de reivindicar el dret de la infància a tenir una bona etapa infantil, desvinculada d’aquestes altres etapes obligatòries.

Escoles obertes i segures. Això és una realitat o és propaganda institucional?

Això és una realitat i ho sabem. La majoria de docents i escoles ho ha fet i ho segueix fent. Potser amb moltes precaucions, potser sense tots els mitjans que necessitaria, segurament sense les plantilles folgades que permetrien fer un tracte més individualitzat amb l’alumnat… També amb certes pors. Qui no en té després d’estar un any amb una pandèmia mundial i sense respostes clares vers un futur pròxim? Necessitaríem que hi hagués un gran consens social al voltant d’aquesta realitat, i un empènyer tots a una per aconseguir millorar encara més les condicions en les quals es fa.

El que sí que és veritat és que la proximitat i la presencialitat ha esdevingut una de les característiques essencials i que dona sentit a l’escola. Per tant, tot el que es faci per garantir-la serà benvingut. Aquells qui pensen que l’educació a distància és una solució creiem que s’equivoquen. Tot i així, cal garantir els recursos necessaris per tal que, en situacions extremes, el contacte es pugui fer amb garanties per a tothom.

Amb els mateixos recursos humans i materials que ha disposat el Departament d’Educació durant aquest curs, què hauria fet diferent en relació amb la gestió per mantenir els centres oberts malgrat la pandèmia?

Estem davant d’una situació molt complexa. Moltes vegades s’opina després de veure les conseqüències de determinades mesures preses. I això potser és massa fàcil. Creiem que, sovint, s’ha actuat donant resposta a situacions concretes immediates que han posat al descobert problemes estructurals del sistema educatiu.

La gran ensenyança que hauríem d’extreure d’aquests mesos és la necessitat de tenir en compte aquests problemes no resolts que la pandèmia ha posat sobre la taula. Per exemple, la pandèmia ha posat sobre la taula la contradicció entre uns criteris generals, la necessitat d’adequar les propostes a cada context… i les dificultats o resistències per assumir cotes de responsabilitat i autonomia des dels centres educatius. Aquesta és una situació massa estesa encara.

S’ha evidenciat que sent rigorosos en l’aplicació de mesures de prevenció, els centres educatius poden estar oberts. Haguéssim pogut obrir al mes de juny? Probablement, però prendre la decisió en aquell moment era una qüestió arriscada. Amb aquesta pandèmia no podem tenir la seguretat al 100% de les mesures que prenguem.

Ara, això no vol dir que no hem de treballar per aconseguir que hi hagi el màxim consens en considerar que l’educació de proximitat i presencial és la més adequada per assegurar la seva funció essencial. I que, per tant, cal treballar en tot moment, de forma consensuada i corresponsable per aconseguir-ho. És el que reclama la majoria de les famílies, docents i la totalitat de l’alumnat.

Acabi la frase

1. Les avaluacions externes són… relativament fiables. Aquestes avaluacions han de ser orientatives, no poden substituir als processos d’avaluació interna que ha de realitzar cada centre educatiu. Els resultats només poden ser públics, de forma general. Cal optar per realitzar-los en una mostra aleatòria i delimitada de centres educatius.
2. Les places perfilades aconsegueixen… posar un pegat més a la necessària reforma de l’accés i formació dels equips docents. Intenten donar una resposta a la necessitat que els docents coneguin el projecte del centre on vagin a treballar i s’adeqüin, dintre la seva diversitat, a la forma de treballar. S’ha burocratitzat excessivament i, a partir d’una avaluació seriosa de com ha funcionat, caldria pensar una fórmula més adequada.
3. Cal que la LEC… s’apliqui i s’interpreti des d’una política concreta de transformació i millora del sistema educatiu, i es desenvolupi consensuadament amb la comunitat educativa en aquells aspectes que no s’hagi fet encara.
4. La reforma de l’FP passa per… escoltar els professionals que hi treballen, no simplificant el currículum. Estenent aquest model formatiu, que genera professionals d’èxit. No ha de ser una segona via dins la formació postobligatòria, sinó que s’ha de fomentar com una via vàlida, amb la potenciació de l’FP dual.
5. Amb els horaris escolars faríem… un nou marc, flexible i territorial, que combinés la flexibilitat necessària, els drets dels infants i joves, sobretot els més vulnerables, i l’homologació de totes les xarxes d’escolaritat obligatòria. Cal un treball de fons, tot posant l’educació a l’hora, però adequant-nos a un horitzó general de reforma horària.
6. Quan entri en vigor la LOMLOE… caldrà estar molt atents al desenvolupament dels aspectes que han quedat embastats, entre ells els relatius al professorat i en les competències que tenim a Catalunya. Tenim l’oportunitat de fer reformes amb l’accés en la millora del sistema i de l’escola pública. No podem desaprofitar aquesta oportunitat.
7. Sigui qui sigui qui governi, els recursos per invertir més en educació els hauria de treure de… els sectors de la societat que tenen més beneficis. Una fiscalitat progressiva és la millor manera d’augmentar la capacitat d’inversió en educació. Cal donar el tomb cap a una societat que consideri l’educació, juntament amb la cultura i la sanitat, com a serveis essencials per a tota la població. Segurament, també, algunes inversions s’han de repensar a nivell global.
8. L’educació de persones adultes… cal que es potenciï i es cregui que és una opció, de segones oportunitats fins i tot. Necessitem una aposta clara. Ara mateix és més que necessària i està gairebé invisibilitzada.
9. La lliure elecció del centre per part de les famílies… és una trampa i un concepte irreal. Molt sovint aquest dret és només d’una minoria de famílies, i sovint es converteix en el dret d’alguns centres a triar el seu alumnat (o posar filtres implícits o explícits per seleccionar-lo.)
10. Els meus fills van a una escola… pública.