Hi ha moltes raons per tornar a publicar. Durant aquests quatre mesos que m'he mantingut en silenci m'han arribat comentaris, suggeriments, fins i tot algun premi pel bloc... I sobretot, la realitat del dia a dia m'ha seguit interrogant, provocant, incitant a parlar, a intervenir.
Torno però no sé encara com. Crec, sincerament, que a nivell educatiu necessitem un reafirmament i un rearmament ideològic que ens doni eines intel.lectuals i pràctiques a la vegada que ens permetin resistir una situació complexa i crítica.
La crisi -això que en diuen crisi- econòmica segueix el seu camí previsible. Inexorable, realista, conservador i reaccionari. Les alternatives silenciades. Jugant en un terreny en el qual no volem jugar però obligats a fer-ho. Esperant jugar amb altres regles, altres espais... d'esperança i millora per a tothom.
L'educació oficial -explicitada per alguns ideòlegs, alguns tertulians i articulistes i administradors en general...- amb l'excusa de la crisi, ensenyant i fent difusió les seves idees més reaccionàries i aprofitant per posar en qüestió la qualitat, la inclusió, la comprensivitat, el constructivisme o qualsevol projecte que suposi un intent de fer una educació i una escola de tots i per a tots.
I nosaltres tornant a un àmbit local, abastable...
Potser aquest és l'únic camí en aquests moments. Petites comunutats educatives que intenten resistir i resoldre la necessitat de nous paradigmes.
Mentre hi ha vida hi ha esperança, que ens diu Morin.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alternativa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alternativa. Mostrar tots els missatges
diumenge, 1 de juliol del 2012
diumenge, 8 de gener del 2012
No hi ha alternatives?
Fa uns anys comprava el País els dilluns per llegir la columna de Vázquez Montalban. Segurament era aquesta fidelitat la que em feia preferir aquell diari d’altres. Després, va desaparèixer la seva columna malaraudament, però el diari ja navegava cap un mar que no m’interessava. Vaig convertir-me en lector puntual de diaris, sense cap mena de fidelitat. Haig de confessar que m’he tornat addicte a la columna de Josep Ramoneda al diari Ara.
La d’avui és de nou d’una gran claredat. Llegint-la hi veig reconegudes idees o reflexions que he fet, d’una manera molt més modesta i dispersa. M’agrada sobretot aquesta idea de les conseqüències d’acceptar que no hi ha alternatives. Si no hi ha alternatives el que ens toca és obeir. La renúncia a l’alternativa és la renúncia a la raó crítica.
Aplicar-ho a l’economia o a l’educació...
Però també a la vida social i personal, naturalment... Potser, en definitiva, no podem construir una ciutadania moderna sense assumir de nou la necessitat de pensar i reflexionar sobre la possibilitat d’alternatives. I sobre la responsabilitat de posar-les en pràctica per poc que, mínimament, siguin possibles.
Encara que l’àmbit d’acció sigui petit i de poca transcendència. Com diu Daniel Viglietti:
Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, / ¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
diumenge, 11 de desembre del 2011
Mesures contra la crisi?
Ens presenten les mesures contra la crisi que proposa la Generalitat de Catalunya, en relació, sobretot, als funcionaris, a la funció pública i a ls serveis públics.
En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.
En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?
En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin.
Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar.
Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú.
En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.
En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?
En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin.
Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar.
Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Hi ha alternatives
Repetim en veu alta que hi ha alternatives perquè estem cansats de que ens venguin la moto de que només hi ha dos vies: aquesta mena de política que posa per davant les retallades socials, la pèrdua de recursos per als serveis públics, la pèrdua de qualitat de l’educació o de la sanitat o, el caos. Recordo que ja Solchaga ens deia fa uns anys que només hi havia una sola alternativa econòmica possible i desqualificava qualsevol proposta alternativa que no fos liderada pel socialisme emergent.
Davant d’aquest pragmatisme conservador que no aporta cap sortida a una crisi que sembla que condiciona qualsevol capacitat de moviment, hem de ser capaços d’anar construint una utopia possible que recuperi la iniciativa de les persones, la democràcia dels pobles, el benestar, la felicitat i el futur.
Tantes crisis ens situen en un moment de molta incertesa. Per això el llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky, Hay alternativas, és una bona proposta d’informació, reflexió i acció. Llegiu-lo i difoneu-lo. El podeu trobar si cliqueu aquí. És un llibre que s’havia de publicar en una editorial (Aguilar) que l’ha censurat i sortirà properament en una altra (Ediciones Sequitur).
I aquesta entrada en un bloc educatiu, té cada dia més sentit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)