Sebastià Alzamora ens recorda com els governs aprofiten propostes polèmiques com a cortines de fum d'altres propostes, de vegades, més greus que les primeres. Ho comenta amb les mesures que el govern balear pren respecte a la llengua i el sòl edificable. Llegiu la seva columna, avui a l'Ara.
Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".
Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...
Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.
Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.
Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.
La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles no tenim cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.
Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes- ho són encara més ja que només responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de juliol del 2012
dijous, 12 de juliol del 2012
Optimisme o pessimisme?
Divendres s'acosta. Aquesta setmana les notícies han vingut dimecres. Retallada rera retallada. No hi ha més propostes. I les retallades no canvien la situació. Per tant, en podem fer més i més i més ...Aquesta és la recepta que, des de fa uns quants mesos, ens apliquen els nostres polítics.
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
diumenge, 11 de desembre del 2011
Mesures contra la crisi?
Ens presenten les mesures contra la crisi que proposa la Generalitat de Catalunya, en relació, sobretot, als funcionaris, a la funció pública i a ls serveis públics.
En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.
En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?
En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin.
Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar.
Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú.
En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.
En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?
En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin.
Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar.
Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Hi ha alternatives
Repetim en veu alta que hi ha alternatives perquè estem cansats de que ens venguin la moto de que només hi ha dos vies: aquesta mena de política que posa per davant les retallades socials, la pèrdua de recursos per als serveis públics, la pèrdua de qualitat de l’educació o de la sanitat o, el caos. Recordo que ja Solchaga ens deia fa uns anys que només hi havia una sola alternativa econòmica possible i desqualificava qualsevol proposta alternativa que no fos liderada pel socialisme emergent.
Davant d’aquest pragmatisme conservador que no aporta cap sortida a una crisi que sembla que condiciona qualsevol capacitat de moviment, hem de ser capaços d’anar construint una utopia possible que recuperi la iniciativa de les persones, la democràcia dels pobles, el benestar, la felicitat i el futur.
Tantes crisis ens situen en un moment de molta incertesa. Per això el llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky, Hay alternativas, és una bona proposta d’informació, reflexió i acció. Llegiu-lo i difoneu-lo. El podeu trobar si cliqueu aquí. És un llibre que s’havia de publicar en una editorial (Aguilar) que l’ha censurat i sortirà properament en una altra (Ediciones Sequitur).
I aquesta entrada en un bloc educatiu, té cada dia més sentit.
dimecres, 14 de setembre del 2011
Com mesurem el progrés
Trobo la xarxa un document molt suggerent. En aquests dies en que només sentim a parlar de crisi, recessió, recuperació, mesures extraordinàries... Moments durs per molta gent que torna de les vacances i es troba amb reduccions, acomiadaments, tancaments, ERES, EROS, etc.
Penso que, segurament, no tenim tota la informació. O que la informació que tenim està massa mediatitzada per plantejaments simples, i per vocabulari i conceptes que no provenen de la realitat sinó del llenguatge políticament correcte.
A tots els que volen reflexionar sobre el significat de la paraula progrés i la seva relació amb un concepte molt desitjat per tots, el de la felicitat, us recomano la lectura sencera d'aquest document:
¿Cómo Medimos el Progreso? de RonaldColman (Noviembre de 1999)
En copio tres paràgrafs:
Observen el lenguaje que utilizamos. Cuando nuestra economía está creciendo rápidamente, se la llama "robusta", "dinámica" y "saludable". Cuando las personas gastan más dinero, "la confianza del consumidor" es "fuerte". Por el contrario, un crecimiento "débil" o "anémico" es señal de "recesión" o incluso de "depresión". Un aumento de ventas de automóviles señala una "recuperación creciente". Cuanto más producimos, comerciamos y gastamos, más crece el PIB y, por implicación, estamos mejor.
...
la contaminación tóxica, las enfermedades, la tensión y la guerra, todas hacen que la economía crezca. El Exxon Valdez contribuyó mucho más a la economía estadounidense derramando su petróleo que si lo hubiera entregado a salvo en el puerto, porque todos los costos de limpieza, los pleitos legales y el trabajo de los medios de comunicación se agregaron a las estadísticas de crecimiento. La guerra en Yugoslava estimuló las economías de los países de la OTAN a razón de 60 millones de dólares diarios, y sus economías se beneficiarán aún más reconstruyendo lo que destruyeron.
....
Antes de ser asesinado hace treinta años, Robert Kennedy lo puso de esta manera: "El Producto Nacional Bruto incluye a la contaminación aérea y a los anuncios de cigarros, y a las ambulancias que limpian de cuerpos a las carreteras. Cuenta las cerraduras especiales para nuestras puertas, y las cárceles para las personas que las rompen. El PNB incluye la destrucción de las secoyas y la muerte del Lago Superior. Crece con la producción de napalm y de proyectiles y ojivas nucleares.
"Y si el PNB incluye todo esto, también hay mucho que no comprende. No tiene un lugar para la salud de nuestras familias, la calidad de su educación, o la alegría de sus juegos. Es indiferente a la decencia de nuestras fábricas y también a la seguridad de nuestras calles. No incluye la belleza de nuestra poesía o la fortaleza de nuestros matrimonios, o la inteligencia de nuestro debate público o la integridad de nuestros oficiales públicos. Mide todo, para abreviar, excepto lo que hace que la vida valga la pena."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)