Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, ¿cómo
cambiar entonces las tierras, los mares? Si no cambio un poquito
mis mañas, mis juegos, ¿cómo cambiar en algo los dramas, los
fuegos?
Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso, ¿cómo
cambiar más tarde el beso, el abrazo? Si no cambito un poco mis
cauces, mis fuentes, ¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la
gente?
Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos, si
no abro mi ternura me vuelvo de hielo. Si no muchito un cambio mi
cuerda, mi acorde, ¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo
borde?
Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero, ¿cómo
darle esperanza al te amo, al te quiero? Si no amucho lo poco que
tiene mi gente, ¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?
Mucho, poquito y nada deshojo la vida y ella nunca
responde, la desentendida. Mucho, poquito y nada, contraflor al
resto, tenemos que ir cambiando.
Mucho poquito y nada, contraflor al resto, tenemos
que ir cambiando este cambio nuestro.
Vinc de molt lluny i vaig
lluny encara que m'empenyen designis de goig i llum1. Vinc,
i el vent de tants anys m'ha colrat la cara, però duc la flama
als ulls. No hi ha cap recança que m'aparti del meu llarg
camí tot el que vull és davant meu i el temps m'acull al seu
llit. Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança si amb mi
el vols compartir. Tot el que m'espera és el misteri d'un gran
mar llunyà i un horitzó sempre distant que amb tu serà molt
més clar. Vinc de molt lluny i vaig lluny encara ple de somnis
i llum.
Como
tú, piedra pequeña; como tú, piedra ligera; como tú, canto
que ruedas por las calzadas y por las veredas; como
tú, guijarro humilde de las carreteras; como tú, que en
días de tormenta te hundes en el cieno de la tierra y luego
centelleas bajo los cascos y bajo las ruedas; como tú, que no
has servido para ser ni piedra de una lonja, ni piedra de una
audiencia, ni piedra de un palacio, ni piedra de una
iglesia; como tú, piedra aventurera; como tú, que tal vez
estás hecha sólo para una honda, piedra pequeña y ligera...
Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
si t'atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.
Joan Salvat-Papasseït
Necessito un parèntesi. Aquest trimestre que s'està acabant ha estat molt intens i encara ho és. No s'acaben les raons per escriure però necessito reposar les idees. M'arriben masses informacions, reflexions, debats... que no tinc temps de pair. Necessito temps per desgranar possibilitats.
Deixo, provisionalment el bloc. La darrera vegada que el vaig deixar començava una nova etapa política al nostre país (desembre del 2010). L'etapa ha estat decebedora -i ho és-, potser més del que esperava.
Ara deixo el bloc a les portes d'una vaga general que farem, però em sembla que no sabem exactament amb quina finalitat. El pessimisme, el discurs únic, la no crítica,... s'apodera de tots nosaltres i continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Nosaltres o el caos, ens reepeteixen constantment.
Potser la única bona notícia de tants mesos ha estat la condemna al Sr. Matas. Esperant l'indult i que no sigui dit...
Espero reprendre el fil ben aviat. Mentrestant ja sabeu on podeu trobar-me.
I per acabar un poema en el dia mundial de la poesia. Un poema que li posaria per títol: Poema de la soledat acompanyada
Preserve molt la meua soledat.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.
El curs de Menorca, sobre ritmes i temps de la infància, va començar amb aquest poema de Sergi Cleofé, recitat per Na Júlia. No vam tenir millor manera de començar.
SERVAR Servar els fills, Versar els mots, Cor amb cor,
Pell amb pell, fins extasiar-te.
Servar els mots, Versar els fills, Amb la tinta de la vida i anar omplint les pàgines blanques Del futur.
Servar per conversar. Versar per conservar. Servar i observar. Servar, servar, servar...
Servar un infant: tenir-lo damunt, aguantant-lo amb els braços o dins la falda perquè no caigui.
Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!
Res, mai, ni l'invencible engany de l'esperança,
no em feia tremolar davant de l?infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.
Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d'amor, d'ambicions, de treballs, d'ideals!
Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d'allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?
Sempre m'ha colpit la mort d'aquelles persones que han estat properes per la impossibilitat que suposa poder tornar a parlar amb elles. Avui ho recordava mentre escoltava en David llegint emocionat unes paraules en el funeral en record de Carlos Gallego. Agur Jaunak, que tocava el xistu.
Jo sóc d’una petita terra sense rius de debò, sovint assedegada de pluja, pobra d’arbres, gairebé privada de boscos, escassa de planures, excessiva de muntanyes, estesa per llevant al llarg de la vella mar que atansa el difícil i sangonós diàleg de tres continents. Unes palmeres que amb els ulls closos miro sempre immòbils sota l’oreig tanquen el meu país pel migjorn. Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol hi ha unes altres terres que anuncien el desert, les nobles, agostades, espirituals terres germanes que jo estimo tant. Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats, però una mateixa llengua és encara parlada a banda i banda, i en unes clares illes endinsades en el mar antic, i en una contrada també insular, més llunyana, que avui pertany a un tercer poder. Que diversa la meva petita terra i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris, la violència de diversos pobles, les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits i més enllà del palmerar i els aiguamolls, de la seca altiplanura i de les ones! Perquè prou sap el nostre llarg dolor que qualsevol guerra desvetllada entre els homes, la més estranya o grandiosa lluita que s’abrandi entre els homes, és tan sols una guerra civil i ens porta a tots patiment i tristesa, la destrucció i la mort. Per això ara és tan profunda la nostra esperança —en el meu somni, ja contemplada realitat— d’integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor, que un savi esguard veié prodigiosament passar de la costa fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia, haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes. I potser aleshores ens serà permès de començar, sense classes socials, ni odis religiosos, ni diferències cruels i injustes pel color de la pell, la nostra peregrinació a través de l’espai, cap a la pensada llum, i de seguir sense temença les misterioses vies interiors de Déu, del no-res, els infinits i lliures i alhora necessaris camins veritables de la bondat. Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança: així molt humilment ho demanem.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
