Des de fa un temps les reflexions sobre
aquests dos conceptes acaparen els posicionaments de polítics,
intel·lectuals, homes i dones de la cultura i del carrer, entre els
quals em considero.
No aportaré gaires arguments al marge
dels que segurament ja heu sentit. Però em ve de gust posicionar-me
i per això he escrit aquesta entrada, en ple mes d’agost, potser
per sortir de la pressió que la calor provoca a les nostres vides en
aquests dies.
Primer, el dret a decidir.
Inqüestionable. Tot demòcrata l’ha d’acceptar, en els termes
que sigui, amb les condicions que es vulgui. Però és
inqüestionable. Manifestar-se sobre què vols ser, és un dret humà
i dels pobles inalienable que cap constitució, govern,
administració, partit polític o llei ha de poder impedir.
En segon lloc, el posicionament
respecte l’estat. Sóc dels que pensa que, en termes absoluts, la
independència no és solució a priori de res. Sóc dels que defensa
una canvi de paradigma social per aconseguir una societat molt més
equitativa, igualitària i justa. I tothom admetrà que, un govern
català no ho garantirà d’entrada: en la lluita pel poderi entre
els partits independentistes hi ha qui defensa l’actual model
social, desigual, segmentat, i qui proposa models econòmics política
i socials diferents. Per tant, amb la independència no tenim
garantia de res, i si veiem qui lidera en aquests moments el país i
som conscients de les polítiques socials, educatives i culturals que
proposa, no podem ser gaire optimistes.
Sóc conscient, a més, que hi ha qui
defensa la independència per un interès gens solidari amb la resta
de pobles o nacionalitats de l’estat. Poden ser una minoria, però
hi ha qui pensa no en la necessitat d’equilibrar les compensacions
territorials sinó en suprimir-les absolutament. Pensa que Catalunya
pot esdevenir una potència mundial, petita però poderosa, al mateix
nivell que ho està exercint Alemanya. Les comparacions que alguns
economistes i polítics han fet, van en aquesta línia, encara que,
repeteixo, puguin ser una minoria.
Dit això, i tornant al punt de vista
de la democràcia i dels drets inalienables dels pobles, crec que, en
aquests moments, la independència és la millor solució.
I per raons sobretot democràtiques i
d’exercici de la llibertat dels pobles. Les relacions entre
Catalunya i Espanya pateixen una greu desigualtat a favor de la
segona. No solament això, sinó també –i crec que és el que ens
fa més mal- hi ha un profund i creixent menyspreu cap a tot el que
arriba d’aquí. La part espanyola no és conscient dels beneficis
que aporta la part catalana: econòmics, culturals, lingüístics,
socials... I la menysprea constantment. No hi ha cap reconeixement
sincer, efectiu i real d’aquesta realitat que representem.
Constantment se’ns presenta el nostre país com insolidari,
provincià i egoista, quan la realitat ens demostra tot el contrari.
Ens imaginem una parella, que no
s’entenguin des de cap punt de vista, i a més sigui ella la que
aporti més
capital humà a la seva existència, i que ell no li
sembli bé el divorci? Ve a ser una cosa semblant. L’expoli és
constant i el menyspreu també.
Hi poden haver altres solucions? Potser
sí i jo sóc els que defenso una pàtria sense fronteres i un món
sense banderes ni exèrcits. Però la realitat actual ens porta a la
certesa que necessitem una separació, potser temporal, potser
definitiva.
La única cosa que ens podria fer
canviar de parer és un canvi en les actituds i els fets de l’altra
part. Però per poc que observem el que passa i intentem aprofundir-hi,
ja hem vist que la cosa s’enterboleix i empitjora.
Per això, en aquests moments, em
declaro pel dret a decidir i favorable a la independència, amb l’esperança i la seguretat de
que aconseguides aquestes fites, el més important encara restarà
per fer.
En segon lloc, el posicionament
respecte l’estat. Sóc dels que pensa que, en termes absoluts, la
independència no és solució a priori de res. Sóc dels que defensa
una canvi de paradigma social per aconseguir una societat molt més
equitativa, igualitària i justa. I tothom admetrà que, un govern
català no ho garantirà d’entrada: en la lluita pel poderi entre
els partits independentistes hi ha qui defensa l’actual model
social, desigual, segmentat, i qui proposa models econòmics política
i socials diferents. Per tant, amb la independència no tenim
garantia de res, i si veiem qui lidera en aquests moments el país i
som conscients de les polítiques socials, educatives i culturals que
proposa, no podem ser gaire optimistes.
capital humà a la seva existència, i que ell no li
sembli bé el divorci? Ve a ser una cosa semblant. L’expoli és
constant i el menyspreu també.
Como
tú, piedra pequeña;
Magnífica reflexió, des de la
pràctica i l’experiència de l’autor, dels problemes de l’escola
actual i de com es poden millorar i canviar les coses si ens ho
proposem. Una visió qualitativa, trencadora de la realitat, que posa
en qüestió molts aspectes que estan massa presents a l’escola.
Aspectes que hem anat reproduint i que han perdut el sentit pel qual
van estar dissenyats o pensats.
Aquesta obsessió de l’administració pels
resultats és perversa. Cal oferir-hi resistències actives i, sobretot, no ens
hem d’encomanar dels resultats, siguin els que siguin, bons o dolents. En tot
cas poden ser un referent més, però no el
referent. 
Com és possible que siguem tant injustos amb
la nostra població més preuada? Aquesta deriva en el model avaluatiu, només
perjudica a l’alumnat, estigueu-ne convençuts. 
