Aquest cap de setmana, 30 de novembre i 1 de desembre, hem fet les XI Jornades 0-12. Després de 13 anys (al 1999 vam fer les primeres) i malgrat la disminució de matrícula, els assistents han valorat que les Jornades segueixen vives i que són necessàries més que mai.
La conferència de Josep Ramoneda va ser una lliçó magistral per a tots els que ens aplegàvem ahir a l'auditori de la UB, a les Llars Mundet.
Les reflexions que vaig llegir a la inauguració, van ser un intent de reflectir el clima i la intenció de les Jornades. Aquí les teniu.
M’agradaria pensar que els que avui ens
apleguem en aquestes XI Jornades, juntament amb molts d’altres que no han pogut
venir, compartim moltes coses. Però si hagués de triar les coses que crec que
compartim en triaria tres.
1. La voluntat de canviar l’educació i
millorar-la.
2. La responsabilitat en la nostra professió
de mestre.
3. La convicció que, també i malgrat tot,
podem contribuir a canviar la societat, si som capaços que l’educació
desenvolupi plenament les seves finalitats i intencions.
Deixeu-me dir unes idees de cadascun d’aquests
punts.
·
Hem heretat un sistema educatiu
amb algunes febleses, i l’hem de remuntar en un període en el qual els governs
posen en dubte el cost de l’estat del
benestar i que es fa pagar la crisi majoritàriament a aquells que no l’han
generat. Els culpables de provocar les crisis, són rescatats i les víctimes
veuen disminuïts alguns dels seus drets entre ells l’educació. I en aquest
context, renovem la voluntat de millorar l’educació, de canviar-la, de superar
els vells esquemes i dogmes, i fer front a una societat, amb noves necessitats però amb idèntiques
aspiracions d’emancipació.
Una societat més igualitària i justa, necessita la millor
educació i nosaltres hem d’estar disposats a treballar-hi. Qüestionant reformes
que o bé tracten de millorar un model caducat o bé ens volen enfonsar cada vegada més en l’antic règim.
·
Tenim una professió plena de contradiccions. Una professió en la que
els interessos corporatius, conviuen amb interessos de sectors que reclamen constantment,
papers subsidiaris. Potser mai ens hem cregut del tot que som una professió i, sovint
ens hem queixat del poc reconeixement
social que tenim.
És hora de reivindicar el nostre paper, adult,
professional, que exerceix amb rigor i passió el seu fer de cada dia. Una
professió, bel.ligerant amb les contradiccions i desajustos externs, amb la
manca de recursos, però que a la vegada reivindica la dignitat de la seva feina,
amb l’exercici de la seva responsabilitat i professionalitat. Mestres que
exercim el nostre compromís, i que no ens excusem en les circumstàncies
externes. Si estem segurs de tot això, serem capaços de tenir l’autoritat moral de
reclamar i exigir tot el que ens manca a l’administració i reclamar i exigir a la societat que ens doni
suport. Només així serem creïbles.
·
Finalment, la convicció de que
podem contribuir a canviar la societat.
Algú ha dit alguna vegada, “l’educació mai canviarà la societat, perquè
podria arribar a fer-ho”.
Darrerament se’ns ha intentat tornar a convèncer una
suposada neutralitat de l’escola i de l’educació. La vella idea de que els
mestres només ensenyem. Som agents transmissors i prou. Enfront d’aquesta concepció reivindiquem
el nostre paper plenament arrelat i compromès amb el canvi social. I ho fem
sense fer proclames a les aules i escoles, ni cap adoctrinament. Poden estar tranquil.les
les autoritats pertinents.
Pura i simplement, ho fem, desenvolupant al màxim, les
finalitats i intencions que té l’educació. Perquè a la naturalesa de
l’educació, mai hi trobarem el gen de la neutralitat, sinó el del compromís amb
l’emancipació i la cooperació.
Unes finalitats que són
bàsicament tres: fer que el nostre alumnat aprengui i tingui ganes d’aprendre;
fer-ho en un context social, educant per ser bons ciutadans, que vol dir
ciutadans crítics i compromesos; i en tercer lloc, ajudar-los i acompanyar-los
perquè puguin saber que faran de les seves pròpies vides en aquest context
social, complex i incert que els hi ha tocat viure.
Aquests són alguns d’aquests aspectes que crec
que compartim. Després ens trobem amb la necessitat de conviure amb la
diversitat de tarannàs, sensibilitats, metodologies, maneres de fer i de
desfer. Tot això serà accessori , però a la vegada enriquidor, si compartim el
que és important, que són les idees que defensem sobre l’educació i sobre la
societat.
Que les crisis presents no ens engoleixin. Què
sapiguem trobar-hi oportunitats de defensar la necessitat i la creença en les
bones educacions. Que superem la crisi contribuïnt, amb l’educació, a que la
societat del futur sigui més sàvia, més bona i, també, més feliç. I que, sense
oblidar-los superem els vells manifestos, amb noves i millors pràctiques que
recuperin el sentit profund de l’educació com un procés que ens fa més humans,
més persones, millors ciutadans.
Aquestes Jornades només són un moment en
aquest camí. Humil, senzill... que ens ha de permetre sobretot renovar la
il.lusió i enfortir la nostra passió. Esperem poder contribuir-hi entre tots i
totes.
Bona feina i fem-la entre tots.
