Final d'agost

Coincideix el final d'agost amb el final de les vacances. Els que ens dediquem a l'ensenyament el final d'agost, és el final d'estiu, i comencem a treballar d'aquí a un dia i mig.
La llista de feines a fer ha disminuït una mica però no del tot. Vol dir que comencem el curs amb alguns aspectes no preparats del tot.
Els mestres arriben a l'escola amb ganes i espectatives. A tots ens ha anat bé aquest descans. Segur que hem desconnectat.

Ara, quan anem fent-nos grans, les ganes de tornar a treballar es comparteixen amb les ganes també d'una vida més relaxada. A l'estiu relaxes el ritme, tornes a prendre la mida a les coses, als dies, a les persones. Durant el curs, una pressa coneguda comprimeix totes les hores i minuts. Sembla que s'acabi el temps cada dia. Que no hi ha temps per acabar res. Els nervis estan a flor de pell.
Comprenem de forma teòrica que les presses tenen com a conseqüència una disminució progressiva de l'eficàcia, nosaltres que volem ser tan eficaços! Tornar al temps dels esdeveniments, del kairos. Aplicar-ho també quan les presses i les pressions externes ens porten a haver de prendre decisions constants. Neutralitzar com a minim les pressions internes, les que nosaltres mateixos ens creem.
Un repte per a les properes setmanes.

Un llibre italià sobre la pedagogia lenta

Remenant per la xarxa he descobert la publicació d'un llibre de Gianfranco Zavalloni, La Pedagogia della lumaca. Per una scuola lenta e nonviolenta.

Podeu veure'n el resum a http://www.emi.it/schede/1771-8.html

A més, sembla que al voltant d'aquest llibre hi hagi una certa corrent d'opinió favorable a l'educació lenta. Miro s'aconseguir el llibre per llegir-lo. Sembla que som molts els que arribem a la mateixa idea de que cal incorporar la idea de la lentitud a l'escola i la pedagogia.

Espero que el meu llibre que sortirà aquest mes vinent (Elogi de l'educació lenta), pugui donar idees a tots els que creiem que val la pena desaccelerar l'escola, per tal de fer possible una educació més humana i a la mida dels infants.

Tombet mallorquí

Es fregeixen patates, esbergínies -remullades i salades perque suïn-, prebre vermell i verd, tot tallat en làmines o trossos petits. Es posen en una cassola de fang en capes successives i s'afegeix una bona salsa de tomàtiga natural per sobre. I ja està. Es pot menjar l'endemà. Els mallorquins diuen que és més bo reposat.

Sol a Son Serra de Marina

El sol surt, escalfa, aixeca pols d'aigua damunt la badia. Enlluerna però a l'hora tranquil.litza.

Nou inici de curs

Inici de curs d'aquí a cinc dies. M'escriu el Jaume que durant l'estiu no ha pogut desconnectar. Nosaltres hem desconnectat però el 24 de juliol encara estàvem fent gestions i ens anàvem de vacances amb la incertesa de la plantilla del curs vinent. Tot eren traves a les propostes que feiem. I la plantilla dintre la inseguretat anual. Hem de planificar, estratègicament, i des de l'administració no hi ha cap voluntat de que això sigui o pugui ser així. Després s'omplen la boca d'autonomia i els qui la defensem, argumentem i volem no podem aplicar-la perque l'administració no ens deixa. Quan no és una normativa, és una manca de voluntat política.
Les cartes i escrits que fem només són contestats si, a més, els enviem al Síndic de Greuges. Llavors reps, per email, una respostapdf que et diu que tens els recursos que tens i que no et queixis perque et tracten igual que a tothom.
No ens mereixem aquesta administració. No ens mereixem una administració que no t'ajuda a solucionar problemes, sinó que et recorda només la legislació vigent.
Necessitem voluntats polítiques de canvi, valentia en les decisions i això només és possible amb una rebelió sostinguda a les escoles. Resistència activa. Em sap molt de greu però no hi ha confiança amb qui dicta les normes.
Espectants, això si, pel desenvolupament de la LEC que, sense voler ser pessimista, produirà un nou enforntament amb els sindicats.
Qui té una mica de seny i un xic de rauxa per donar la volta a aquesta situació?

Qualitat a l'administració

Hi ha una regla de proporcionalitat directa entre la qualitat de la nostra administració i la de les escoles. No parlo d'una relació determinista, però si d'una relació. No pot ser que la distància entre administració i centres educatius segueixi sent tant gran només per culpa dels mestres, dels sindicats o de qualsevol sector que gosi criticar al Departament d'Educació.
Recordo que fa uns set anys, aprosimadament, amb el tripartit tot just inaugurat, vaig escriure un article a una revista de Santa Coloma de Gramenet, Grama, que dissortadament va tancar. M'atrevia a pensar que amb la nova administració al Departament d'Educació necessitàvem posar-hi les persones més preparades, tècnicament, pedagògicament, fossin del partit que fossin. Però l'aritmètica dels partits, dels grups dintre els partits, factures que cal pagar, deutes que no se sap d'on venen... ens porten a unes administracions definides no per la lògica pedagògica. I després d'aquestes dues legislatures arribo a la conclusió de que el canvi no ha estat possible.
Ara, com una espasa de Damocles, la crisi econòmica esdevé l'excusa per no abordar cap mena de canvi. Però amb crisi econòmica i tot, la paràlisi en temes claus, afegeix incompetència a la manca de recursos.
Només apunto tres oportunitats perdudes: La primera, les escoles de nova creació, que en poc temps, corren el perill d'esdevenir escoles com totes les altres en relació als projectes d'innovació, qualitat de les seves propostes, etc. La segona els interins i nous funcionaris que han entrat al sistema públic: un programa de formació "comencem bé" no supleix les mancances d'atenció que aquest col.lectiu tant nombrós havia de tenir, per esdevenir un important revulsiu a la situació tant encotillada de la funció pública. En tercer lloc, l'autonomia educativa, de la qual els nostres dirigents se'n tornen a omplir la boca. Esperem amb una certa desesperació el desenvolupament promés fa quatre mesos. Fins ara, l'autonomia ha estat una paraula pronunciada amb frivolitat per moltes persones de l'administració que no ha tingut cap conseqüència important en la realitat de les escoles.
No triem la tovallola. Però cada vegada més ens adonem de la fragilitat del tripartit en educació. Una fragilitat que produirà més desencís i que posarà en perill la seva existència. N'estem convençuts.

La lentitud radicalitza les utopies

Per arribar a gaudir d'una vida lenta has de desaccelerar-la a poc a poc. La lentitud facilita viure la vida més intensament, més radicalment. Tot el que forma part de la vida: la teva parella, els teus amics, les persones que estimes... Totes elles reivindiquen un temps que has de poder donar sense presses. Però la resta també: els paisatges i els llocs visitats, els llibres llegits i compartits, els àpats cuinats i celebrats... Totes aquestes parts de la teva vida necessiten d'un temps que no pot ser un parany, una cotilla, ni una excusa per passar per alt.
Fins i tot les utopies es radicalitzen aplicant la lentitud.
La lentitud no és una moda. No és una secta. No és un detall més o una proposta sense gaire importància.
Per això l'educació lenta representa el nucli de l'educació entesa com emancipació. I sense aquest temps que hem de retornar als infants, als adults, a l'escola, a l'educació... totes les propostes no són possibles.
Desaccelerar és una responsabilitat compartida.

Lentitud i paisatge

Hi ha paisatges lents?
De ben segur.
Transmeten calma.
Els cors s'eixamplen.
Els pensaments s'esfilagarsen sobre les aigües.
Tot flueix.
L'amor...