Educar sense pors, aquest és el repte? (II)

Però, hi ha un segon factor que desencadena una de les dificultats més grans en aquests moments. Aquest factor es diu distanciament i/o desconfiança i, ens agradi o no, s’ha instal·lat al sistema educatiu.

L’adagi que diu que “per educar un infant necessitem tota la tribu” ha caigut en desgràcia en molts ambients ja que tots els que haurien de sumar esforços estan enfrontats i la desconfiança és el comú denominador de tots plegats. Entre les famílies i els mestres, entre els mestres i l’administració i, jo diria, entre tots entre si. Tothom desconfia de la funció que l’altre fa en el sistema educatiu i critica la seva renúncia a exercir les responsabilitats que, suposadament, té.

Una desconfiança que malmet els esforços per innovar vinguin d’on vinguin. L’administració perquè constantment ha de dir com hem de treballar i desconfia de la capacitat de les escoles de millorar el seu funcionament. El professorat perquè analitza qualsevol proposta de l’administració des de la perspectiva de pèrdua de condicions.

Molts factors juguen en contra d’aquesta confiança tant necessària. Un factor subtil és la percepció de que els canvis que es proposen, no tenen sentit. En part perquè el debat es situa a nivell tècnic i no es planteja una reflexió més aprofundida del per què del canvi. Així, reforma rere reforma, hi ha la impressió que sempre es planteja el mateix: un canvi de vocabulari i en els papers de tal manera que a les aules, els mestres segueixen fent el mateix de sempre. Minimitzem el canvi i li traiem valor. O el magnifiquem i ens veiem incapaços d’assumir-lo.

És evident que determinades polítiques han contribuït a crear aquest distanciament. Hi ha una gran responsabilitat entre l’administració, però també des d’algunes forces sindicals que han radicalitzat les diferències, i, per tant, han augmentat la desconfiança entre tots els sectors.

Crec que aquests dos fets, inseguretat i desconfiança o distanciament, són veritables rèmores a les possibilitats d’assumir polítiques i pràctiques diferents que ens facin sortir de la paràlisi real en la qual l’educació i l’escola està immersa.

Dit això voldria aportar alguns elements de reflexió als aspectes concrets objecte de l’article de Salvador Cardús.

Respecte el calendari escolar. S’han fet canvis que no han satisfet ningú. S’ha mogut tot per deixar-ho igual. No és veritat que tinguem un calendari millor. Reformar el calendari escolar s’ha de fer a la vegada que es reforma el religiós, el polític central, autonòmic i local i l’escolar. Tots tres a la vegada racionalitzant els períodes de treball i de descans. I treure la jornada intensiva, en comptes de controlar els horaris i donar directrius clares, és una provocació que ha aconseguit distanciar encara més administració i professorat.

Respecte als projectes 1 x 1 d’introducció dels ordinadors a l’escola. S’ha obviat les experiències existents –que no només eren de pantalles i ordinadors per a tothom i que moltes tenien una dilatada experiència-, s’ha sacralitzat novament els llibres de text –ara digitals- quan sabem que en molts casos són una dificultat per a la millora, no s’ha tingut en compte ni les inversions en infraestructures ni en formació. I s’ha fet novament pensant, en un component de pensament màgic,  que unes màquines milloraran automàticament el fracàs de l’escola i les competències professionals dels mestres.

Hi ha moltes escoles que ens estem plantejant noves maneres d’entendre i fer l’educació i no rebem el suport necessari per fer-ho. Que investiguem sobre noves metodologies d’aprenentatge, d’organització de l’alumnat, de gestió democràtica, d’implicació i participació de l’alumnat i les famílies... i ningú reconeix aquesta feina. Que utilitzem ordinadors, creem noves maneres d’aprendre, anem de colònies o repensem la relació i implicació de les famílies  i ningú ens dóna el suport necessari. On queden aquestes innovacions? On queden les escoles que realment fan una reflexió de les finalitats i intencions educatives i, a partir d’aquí, organitzen amb la poca autonomia que tenen, tots els recursos que disposen? On queden, per exemple, les nombroses experiències de les escoles novelles que segueixen sobrevisquent mercès al voluntarisme de quatre mestres arreplegats al voltant d’un projecte.

I, finalment, una qüestió només. El personal. Tothom reconeix que el professorat és la peça clau per aconseguir millorar l’escola. I aquí, permeteu-me que digui clarament que qui té por és l’administració. Funció pública, concurs de trasllats, substitucions i interinatges, oposicions, accés a la funció pública, drets i deures del professorat, composició dels equips docents, formació inicial i formació permanent. En cap d’aquests aspectes ni l’administració ni ningú aborda cap canvi en profunditat. L’administració que continua amb els vicis de sempre malgrat els intents d’alguns d’aplicar criteris més moderns de funcionament i que segueix sent una administració jacobina, centralista formalment, que es creu que a cop de decret les coses canviaran. Sense canviar l’estructura de l’administració i les polítiques concretes en cadascun d’aquests temes relatius al professorat el canvi no es produirà i continuarem vivim en un sistema més o menys democràtic, més o menys tecnificat, més o menys de qualitat, més o menys inclusiu, més o menys desigual...

Necessitem canvis en les polítiques, en el sentit més profund de la paraula, no des del punt de vista administratiu. Canvis que propiciïn noves cultures de com resoldre els problemes realment existents, de com exercir i construir una nova professionalitat i de com establir un diàleg permanent i una confiança entre tots els sectors de la comunitat educativa. I, en aquesta perspectiva, l’administració ha de treballar de forma més humil i, sobretot, exercint l’escolta dels qui, diàriament, pensen com millorar la qualitat de l’escola.

Mentrestant el dret a analitzar críticament les propostes de l’administració encara el tenim. I  intentar fer en la pràctica petits canvis també. Ens hi empeny el nostre compromís amb l’alumnat, que preval per sobre de totes les polítiques de partit, centrals i autonòmiques. En aquestes dues perspectives estigueu segurs que ens hi seguireu trobant.