Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.
És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.
Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta- i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.
Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.
És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada