Tinc una impressió negativa d'algunes opinions que es manifesten en algunes ocasions quan s'expliquen propostes, idees, pràctiques o iniciatives que intenten construir noves maneres d'entendre l'escola i l'educació. Quan la discusió és teòrica, es manté en aquest terreny i no comporta gaire problemes. Els problemes sorgeixen quan les idees s'intenten transformar en pràcriques.
Ens trobem llavors en situacions bastant surrealistes. Per exemple, donar la culpa del fracàs de l'escola a la LOGSE. Això encara ho sentim i ho llegim en algunes anàlisis sobre la situació educativa. Una altra situació és haver de justificar constantment els intents de millorar l'escola, quan aquests intents "trenquen" el marc establert. Quan les pràctiques són les de sempre, els resultats són els de sempre, els problemes els de sempre... llavors no cal justificar res.
Crec que sóc una persona que escolta i intenta veure el fons d'una crítica, l'aportació d'una mirada diferent amb ànim d'aprendre noves idees, o de tenir més arguments per defensar el que crec que és millor.
Ara, crec que cal que es comencin a justificar les pràctiques que no canvien, les propostes metodològiques basades en la repetició d'una seqüència didàctica (explicació, preguntes, activitats, activitats d'ampliació, control...) infinita, les opinions en contra de la implicació de les famílies, les concepcions educatives que situen a l'alumne com un subjecte passiu en l'aprenentatge, la negació dels aspectes emocionals en l'aprenentatge, la submissió davant la desigualtat i el tirar la tovallola davant dels fracassos repetits... Perquè ningú demana explicacions als que defensen que "la letra con sangre entra"? Ja sabem que no hi haurà sang, però ja ens entenem...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris innovació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris innovació. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de febrer del 2012
dimarts, 8 de novembre del 2011
L'educació a la campanya
En el reportatge sobre l'educació en la campanya política, que publica el País avui 7 de novembre, Una escuela en crisis, de J.A. Union, llegeixo el següent paràgraf:
Muchos padres ven que algo falla, dice el experto británico Richard Gerver, aunque no sepan identificar muy bien qué es, así que cada vez más familias se desvelan, se devanan los sesos y hacen todo tipo de pesquisas para elegir colegio. Y lo cierto es que, a pesar de las apariencias, las ofertas más innovadoras están muchas veces en centros públicos, pero dispersas y sujetas a las voluntades de profesores individuales, a merced de la pura casualidad.
"Creo que tenemos gente suficiente en la educación que entiende los retos y cambios necesarios para crear el sistema que precisan nuestros hijos, pero se ven obstaculizados por la burocracia del día a día y por la intervención política. Necesitamos más confianza en la profesión y más compromiso con la investigación y el desarrollo profesional", continúa Gerver. Y añade: "En muchos países industrializados estamos atascados en las formas tradicionales de enseñanza, en las que solo se juzga a los alumnos por su capacidad para retener y repetir los conocimientos".
Em semblen molt encertades aquestes afirmacions, i l'article, tot i no poder aprofundir suficientment en l'anàlisi aporta suficients dades de la situació actual. Una situació de crisi i desorientació, en la qual, com diu l'autor, les experiències innovadores, minoritàries i disperses, estan fonamentalment a l'escola pública. Malgrat aquesta escola pública segueixi estimatigzada pel fet d'acollir a la immensa majoria de la diversitat present a la societat, mentre la privada selecciona el seu alumnat en funció de les possibilitats econòmiques i de les opcions ideològiques.
Necessitem crear àmbits en els quals puguem visibilitzar la millora i la qualitat. És urgent i necessari, sigui o no una prioritat de l'administració. Nosaltres com a professionals hem de fer-los possibles. I com a professionals tenim una gran responsabilitat de que això pugui ser. Malgrat les seves dificultats.
Muchos padres ven que algo falla, dice el experto británico Richard Gerver, aunque no sepan identificar muy bien qué es, así que cada vez más familias se desvelan, se devanan los sesos y hacen todo tipo de pesquisas para elegir colegio. Y lo cierto es que, a pesar de las apariencias, las ofertas más innovadoras están muchas veces en centros públicos, pero dispersas y sujetas a las voluntades de profesores individuales, a merced de la pura casualidad.
"Creo que tenemos gente suficiente en la educación que entiende los retos y cambios necesarios para crear el sistema que precisan nuestros hijos, pero se ven obstaculizados por la burocracia del día a día y por la intervención política. Necesitamos más confianza en la profesión y más compromiso con la investigación y el desarrollo profesional", continúa Gerver. Y añade: "En muchos países industrializados estamos atascados en las formas tradicionales de enseñanza, en las que solo se juzga a los alumnos por su capacidad para retener y repetir los conocimientos".
Em semblen molt encertades aquestes afirmacions, i l'article, tot i no poder aprofundir suficientment en l'anàlisi aporta suficients dades de la situació actual. Una situació de crisi i desorientació, en la qual, com diu l'autor, les experiències innovadores, minoritàries i disperses, estan fonamentalment a l'escola pública. Malgrat aquesta escola pública segueixi estimatigzada pel fet d'acollir a la immensa majoria de la diversitat present a la societat, mentre la privada selecciona el seu alumnat en funció de les possibilitats econòmiques i de les opcions ideològiques.
Necessitem crear àmbits en els quals puguem visibilitzar la millora i la qualitat. És urgent i necessari, sigui o no una prioritat de l'administració. Nosaltres com a professionals hem de fer-los possibles. I com a professionals tenim una gran responsabilitat de que això pugui ser. Malgrat les seves dificultats.
dijous, 3 de novembre del 2011
Una carrera contra rellotge
Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.
És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.
Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta- i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.
Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.
És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
La reforma de l'administració
Em sembla que va ser fa vint anys que, en un article escrit a Cuadernos de Pedagogia, vaig atrevir-me a dir que un dels errors de la LOGSE com a reforma educativa és que volia reformar-ho tot sense reformar la pròpia administració. Recordo que, en aquell moment, vaig rebre molts advertiments i crítiques de la meva agosarada afirmació.
Vint anys després, al nostre país, amb diversos parèntesis de governs de colors diferents, m'atreveixo a afirmar que un dels problemes que tenim si volem canviar i millorar en profunditat el sistema educatiu és el mateix que en aquells moments.
Necessitem reformar l'administració i canviar-ne el disseny. I el canvi de disseny, en poques paraules, ha de ser desplaçar el seu centre de gravetat. En èpoques de reformes, l'administració destina el 90% dels seus esforços a dir com han de ser les escoles, com s'han d'organitzar, com han de funcionar per tal que millorin, què han de fer per innovar, quines temàtiques han de treballar... I el 10 % que resta dels seus esforços, recursos i preocupacions a pensar i intentar aplicar les condicions que fan possible aquestes millores.
Sóc de l'opinió que si realment volem aconseguir un canvi profund i sostenible a nivell educatiu, el percentatge cal invertir-lo. I el 90% dels esforços, recursos i orientacions han d'adreçar-se a fer possible les condicions que els centres educatius necessiten per millorar el seu funcionament. Deixem-li aquest 10% per orientar-nos en un marc general i flexible, que serveixi per protegir els drets a l'educació de la ciutadania en una societat democràtica.
Crec que aquesta és una de les claus per aconseguir la millora en profunditat de l'educació. L'altra pivota sobre la professionalitat dels docents, de la qual en parlaré en una altra entrada.
Vint anys després, al nostre país, amb diversos parèntesis de governs de colors diferents, m'atreveixo a afirmar que un dels problemes que tenim si volem canviar i millorar en profunditat el sistema educatiu és el mateix que en aquells moments.
Necessitem reformar l'administració i canviar-ne el disseny. I el canvi de disseny, en poques paraules, ha de ser desplaçar el seu centre de gravetat. En èpoques de reformes, l'administració destina el 90% dels seus esforços a dir com han de ser les escoles, com s'han d'organitzar, com han de funcionar per tal que millorin, què han de fer per innovar, quines temàtiques han de treballar... I el 10 % que resta dels seus esforços, recursos i preocupacions a pensar i intentar aplicar les condicions que fan possible aquestes millores.
Sóc de l'opinió que si realment volem aconseguir un canvi profund i sostenible a nivell educatiu, el percentatge cal invertir-lo. I el 90% dels esforços, recursos i orientacions han d'adreçar-se a fer possible les condicions que els centres educatius necessiten per millorar el seu funcionament. Deixem-li aquest 10% per orientar-nos en un marc general i flexible, que serveixi per protegir els drets a l'educació de la ciutadania en una societat democràtica.
Crec que aquesta és una de les claus per aconseguir la millora en profunditat de l'educació. L'altra pivota sobre la professionalitat dels docents, de la qual en parlaré en una altra entrada.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Per aconseguir la pau...
Visitem Madrid aquest cap de setmana. A part de retrobar-me amb antics amics de Getafe, Miguel, Emilia, Isabel i sobretot, l'estimat Julio amb els que parlem català en la intimitat, faig una xerrada a Getafe, a la Escuela de Verano.
La calor ens recorda que encara estem a l'estiu.
Assistència gran: setanta persones que durant tot el cap de setmana faran cursos, tallers, discutiran, reflexionaran... sobretot sobre les mesures que el govern de Madrid. encapçalat per Esperanza Aguirre està organitzant per enfonsar completament l'escola pública d'aquesta comunitat.
La capacitat de resposta és gran, però el govern està molt fort i es capaç de justificar-ho tot. Malgrat això, veig que hi ha un cert moviment social a favor de no deixar-se trepitjar.
Fotografio a la porta d'un museu militar aquest escut.
Em venen iamtges de les polítiques tan desafortunades de la nostra administració que l'únic que provoquen són guerres estèrils, farcides de desconfiança. Volen la pau, però fan la guerra...
Ara, amb una qüestió absolutament desmesurada com és l'exigència de que fem atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.
Hi entraré més a fons més endavant, però les raons que es donen (és una norma i s'ha de complir...) no deixen de ser un signe més de que l'administració, aquesta també, continua dedicant-se a dir-nos com hem de fer les coses, com hem de millorar, com hem de canviar.. i s'oblida de posar les condicions reals per a poder-ho fer. I a més, es creuen dipositaris de la veritat i menystenen totes aquelles escoles que reflexionen en el context concret i defineixen mesures que potser no s'ajusten a les que ells han pensat.
Així no anirem a cap lloc. Sobretot, pel que fa referència a l'escola pública.
La calor ens recorda que encara estem a l'estiu.
Assistència gran: setanta persones que durant tot el cap de setmana faran cursos, tallers, discutiran, reflexionaran... sobretot sobre les mesures que el govern de Madrid. encapçalat per Esperanza Aguirre està organitzant per enfonsar completament l'escola pública d'aquesta comunitat.
Fotografio a la porta d'un museu militar aquest escut.
Em venen iamtges de les polítiques tan desafortunades de la nostra administració que l'únic que provoquen són guerres estèrils, farcides de desconfiança. Volen la pau, però fan la guerra...
Ara, amb una qüestió absolutament desmesurada com és l'exigència de que fem atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.
Hi entraré més a fons més endavant, però les raons que es donen (és una norma i s'ha de complir...) no deixen de ser un signe més de que l'administració, aquesta també, continua dedicant-se a dir-nos com hem de fer les coses, com hem de millorar, com hem de canviar.. i s'oblida de posar les condicions reals per a poder-ho fer. I a més, es creuen dipositaris de la veritat i menystenen totes aquelles escoles que reflexionen en el context concret i defineixen mesures que potser no s'ajusten a les que ells han pensat.
Així no anirem a cap lloc. Sobretot, pel que fa referència a l'escola pública.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)