Construir ponts, obrir finestres

Sempre he tingut la impressió que l'educació a l'actualitat ha de fer una feina constant cap enfora.

Quan faig xerrades sobre el temps i l'educació, parlo sempre de com el concepte de temps i escola ha anat evolucionant i acompanyant la història de l'escola. Primer el temps escolar va haver-se de diferenciar del que no ho era per poder crear les primeres escoles. Ara, tot és molt més difús, i el temps educatiu o escolar, el temps de l'aprenentatge, no està encotillat per un temps concret. Per això es parla d'educació al llarg de la vida.

Amb l'espai passa quelcom semblant. L'espai escolar neix com a contraposició al que no ho era. Les parets de l'aula o l'espai delimitat per un banc i una pissarra funden les escoles. També amb el pas del temps, aquest concepte s'ha anat difuminant: espais educatius cada vegada més globals i difusos són els que ens trobem en la nostra societat.

Per això l'escola, si vol tenir un paper rellevant en aquesta societat que ha difuminat el paper de temps i espai educatiu, ha de fer apostes constants per construir ponts i obrir finestres cap l'exterior. De l'aula a l'escola. De l'escola a l'entorn.

És la manera de contraposar una situació d'aillament i de plantejar nous paradigmes que donin entrada a maneres de pensar i fer l'educació que responguin molt més a les necessitats de la nostra societat.

La lentitud del viatger. La rapidesa del turista.

És semblant a la faula de la llebre i la tortuga. És clar que la tortuga arriba abans que la llebre. I, a més a més, s'assabenta de quin és el recorregut i què s'hi pot trobar.

El turista surt, amb un mitjà de comunicació molt ràpid i aterra en un país llunyà. Baixa de l'avió i, el primer coneixement li arriba amb una diferència de clima, paisatge, temperatura, ambient... La seva sorpresa, la velocitat que ha utilitzat per arribar-hi,  faran que sigui necessari destinar un temps a adaptar-se, a saber exactament on ha ant a parar, a acceptar que aquella calor extrema és ben natural al país on ha arribat...

La persona que viatja, en canvi, fa un llarg recorregut, amb un temps en el qual observa, coneix, aprèn, es va adaptant als canvis climàtics, ambientals, de contextos, de cultures... Quan arriba, ja porta a la seva maleta moltes vivències... molta saviesa...

Em vaig quedar amb aquesta anècdota que va explicar un dels assistents al seminari que el cap de setmana passat vaig inaugurar a Eivissa, al Centre de Professors. Citava a un autor, del qual ara no en recordo el nom.

Cada conferència que faig em suposa un gran aprenentatge. Us ho asseguro i no ho dic formalment. Sempre hi ha un comentari adient, o una pregunta que et fa pensar, o dubtar sobre el que has explicat i que obliga a explicar millor o a matisar...

Em dóna la sensació quan algú explica una anècdota d'aquestes que ha relacionat el que jo intentava explicar amb alguna cosa que ell havia viscut. L'he ajudat a pensar en les seves pròpies coses. Ja em dono per satisfet. Aquest hauria de ser l'objectiu de moltes xerrades.

In time

In time, com a pel·lícula, no és gran cosa. Fins i tot prescindible, en molts moments previsible...

Té la força de la idea base del guió. Descriure una societat fragnentada i dividida i no tant irreal com sembla: ciutats que s'assemblen a espais com els que existeixen en alguns països del nostre món, murs de separació, fortificacions, seguretat, divisió de l'espai. El temps és el diner, és l'objecte que dóna poder i dominació sobre la resta. Paradoxa interessant, amb pinzellades de Momo amb els seus homes grisos guardians del temps. Filosofia oriental: No estic acostumat a tenir més d'un dia, caldria viure com si cada dia fos l'últim de la nostra existència...

 

In time, no és una pel.lícula bona, però ens provoca la reflexió sobre el que ens està passant. També és veritat que, de vegades, la bondat depèn de la capacitat que té una obra de fer-te pensar sobre les coses que et preocupen. I In time ho fa.

Llàstima que el guionista i director hagi aprofitat una bona idea per fer un producte comercial, en el qual priva l'acció i la historieta, per sobre del missatge.

Com podem canviar el sistema. Aquesta és la pregunta que ens fem moltes persones. Un sistema que sembla absolutament rígid i, a la vegada, etern, immutable, amb uns sistemes de seguretat globals i planetaris.  No sé si les alternatives són en aquest cas reals. Però també és veritat que com diu Morin en un dels seus darrers llibres, allò que pot ser imprevisible pot provocar el canvi sense que estigui planificat. Atendre la imprevisibilitat. Un fet insignificant pot donar el tomb. El moviment de la papallona que provoca una gran tempesta...

Una carrera contra rellotge

Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.

És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.

Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta-  i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.

Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.

És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.