Els mestres a l'escola que aprèn

La setmana passada vaig fer una xerrada a l'escola Migidia de Girona. L'ambient molt agradable, les mestres interessades, preguntant, polemitzant sobre si és possible o no avançar en una direcció de més tranquil.litat a l'escola, amb un plantejament del temps més acostat a les necessitats de les escoles i els infants.

Parlem de que els processos educatius i d'aprenentatge ens impliquen a tots i que els mestres també aprenem en el marc de l'escola. M'atreveixo a pensar en veu alta que només si aconseguim una escola, en la qual els mestres aprenguin de forma continuada, en tinguin consciència de la necessitat i treballin i col.laborin de forma cooperativa per afavorir un bon equip docent... aconseguirem el mateix de tot l'alumnat.

No podem pretendre només que siguin els nens i nenes, nois i noies, els que tinguin una actitud d'implicació i participin activament en el seu aprenentatge. Què aprenguin cooperativament, que acceptin l'error, que estiguin en aules enteses com  espais de comunicació i aprenentatge.... Si només són els alumnes els que ho han de fer, l'escola no progressarà, no millorarà de forma efectiva i real.


Crear escoles on això sigui possible és la millora manera d'avançar en la qualitat. Què els mestres en siguin conscients, la millor garantia. 

Triar els mestres

La pantalla s'omple de mestres. Crec que el programa encetat la setmana passada, omple de bones espectatives els vespres de dimarts a TV3. Recomanable.

Fa uns dies que Nicholas D. Kristof publicava un article a l'Ara titulat els valors dels docents.

En aquell article es feia ressó d'un estudi realitzat per dos economistes,Raj Chetty i John N. Friedman que trobaven una correlació molt interessant entre haver tingut un mestre "bo" a quart de primària i després haver tingut un bon futur des d'un punt de vista professional. És a dir insistien en la importància de la bona educació primària, concretada en les bones actuacions efectuades en aquest nivell.

Una de les conseqüències apuntades era que el sistema no es podia permetre tenir mals mestres ja que hipotecaven el futur del país i per tant, proposava apartar de la docència tot aquell que no "donés la talla".

Potser és una bona mesura. Però per esquemàtica és molt problemàtica, ja que ens podríem preguntar per començar, qui té la capacitat de resoldre aquesta avaluació entre bons i mals mestres? I, també si tots els dolents, o tots els bons, són iguals. 

Jo m'atreviria a apuntar que cal treballar en conéixer els mecanismes pels quals una escola pot formar als seus mestres (als que ho necessiten molt i als que ho necessiten menys, em refereixo a tots).

Els que hem reivnidcat la idea de que l'escola és una insrtitució que aprén, hem pensat que l'escola, amb els recursos, cultures i mecanismes organoitzatius adients, hauria de ser un àmbit en el qual el creixement professional dels mestres s'hi pogués donar i que fos una condició imprescindible, per a la seva existència.Fins i tot diria que si en una escola els mestres no aprenen, tampoc ho faran els seus alumnes.

En quantes escoles és possible crear aquestes condicions? Louise Stoll feia aquesta proposta ja fa uns anys: crear comunitats crítiques de professionals que creixen personalment des de tots els punts de vista, com a garantia de qualitat dels centres educatius. I si, aquest és un bon camí, perquè no esmercem recursos, idees, estímuls, iniciatives que ens ajudin a caminar en aquesta direcció? I deixem de fer grans reformes que canvien la superfície, però no transformen res?

Gregorio Luri es preguntava si comencem a seleccionar els mestres, els bons i els dolents, perquè no fem el mateix amb els policies, els bombers o els periodistes. Costa menys això que pensar, en definitiva, com podem avançar tots, malgrat les dificultats. Tanmateix perquè això passi, ens hi hem d'implicar tots i hem de tenir una mica més de destresa que fins ara.

Hi ha algú, des d'algun lloc,  que vol començar a obrir camí?

Atenció a la diversitat

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i  quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.