L’autonomia dels infants

El difícil concepte de l’autonomia apareix a  moltes reunions de famílies, aquest inici de curs. És una preocupació dels i de les mestres. És també una preocupació de les famílies. Per tant, tenim el terreny abonat per parlar-ne.

Entendre que l’autonomia és un procés –com tants d’altres aprenentatges- i que el que és important és millorar en el procés... Entendre també que l’autonomia no s’adquireix, sinó que es va construint. No passa això d’avui sóc depenent i demà ja tinc autonomia... Ni a les pel.lícules, ni als referèndums...

L’autonomia és un difícil art. Aprendre a ser autònom depèn molt dels adults que t’envolten. De si són capaços d’acompanyar-te o ajudar-te sense fer el que tu hauries de fer tu. Si són prou espavilats com per posar-te dificultats que pots superar amb esforç. Un esforç possible.

Els adults que volem educar, estem obligats a posar entorn facilitadors al voltant dels nostres alumnes. Entorns que no suposin un laissez faire (ja aprendran quan vulguin) ni un exigir fóra de les seves possibilitats (recordo el llibre de Miguel Hauffmann, Los árboles no crecen tirando de las hojas).

Exigir allò que, amb un esforç abastable, es pot realitzar. Aquest és el camí de l’autonomia. Trobar el punt just, formar part del difícil art d’educar, des de la família o des de l’escola. 

El dret a decidir

El dret a decidir ha esdevingut un concepte que, en les últimes setmanes, apareix com el paradigma de la reivindicació. Eufemisme per no utilitzar la paraula independència ni autodeterminació, és un concepte, si més no, democràtic i clar.

El dret a decidir sobre les coses que ens afecten.

És curiós que molts dels polítics que reivindiquen aquest dret, no l’han aplicat quan han tingut responsabilitats polítiques en l’àmbit que podien exercir-lo i desenvolupar-lo.

El dret a decidir, en una societat organitzada no deixa de ser un aspecte més del repartiment de poder. I, per exemple, a nivell educatiu el dret a decidir té una relació directa amb el desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius i en la descentralització –no administrativa, sinó real- de l’administració educativa.

Res d’això, ni mínimament, ni de forma general s’ha realitzat. Pot ser aquest un dels indicadors claus per tal de donar suport a una política concreta. El dret a decidir s’ha de desenvolupar a l’ensenyament i ha de permetre crear un marc diferent que faci possible començar a a solucionar alguns dels problemes que tenim en l’actualitat.  

El dret a decidir ha d’arribar a aspectes com la selecció de personal, l’aprovació de projectes, la concreció del currículum, la decisió sobre aspectes organitzatius, els organismes de direcció del centre, les modalitats de formació, les formes d’avaluació... L’homogeneitat que tant critiquem quan l’exerceix el govern central, tampoc és gaire positiva quan s’exerceix des de la plaça Sant Jaume, segurament per les mateixes raons o semblants que utilitzem per oposar-nos a les mesures del ministre.

Indignació

En una recent reunió amb alts responsables del Departament d'Ensenyament, una de les assistents, directora d'una escola pública, suggereix que una forma d'estalvi pot consistir en aplicar des de les escoles, la possibilitat de triar els substituts que ens han d'anomenar. Si ve un substitut que ja ens coneix, millorem el sistema ja que una part de la informació previa que cal donar -i a la qual cal esmerçar-hi molt de temps- ens l'estalviem. Tot rutlla millor. A més, pots reclamar aquells substituts que han funcionat millor.

Els dits responsables fan exagerades exclamacions d'aprovació i "s'ho apunten"  com una gran i fantàstica idea. Veieu com no tot és demanar més recursos... exclamen!

M'indigna. M'indigna que aquests responsables ens vulguin transmetre que no havien pensat encara amb aquesta proposta. Quan és una proposta que té una base en la Llei d'Educació de Catalunya i en els decrets d'autonomia i de direcció que l'actual administració no ha volgut ni ha demostrat cap voluntat de desenvolupar i posar en marxa.

Ho tenen escrit, no volen desenvolupar-ho,  i ens volen fer creure que nosaltres hem tingut una gran idea?

La demagogia amb que ens arriben tots aquests missatges és decebedora.

En la mateixa reunió davant de la reflexió de que el desencontre entre administració educativa i centres és un mal endèmic del sistema, la única resposta és que això és així perquè totes les propostes que venen de l'Administració són rebutjades pels centres. Es el mateix que quan dos es divorcien perquè no s'entenen i sempre és l'altre que no m'entèn.

No hi ha ni autoavaluació, ni diagnòstic profund en aquesta administració. Només se'ns mostres resultats. S'utilitzen petites variacions d'aquests -producte d'accions realitzades a mig termini- per demostrar la validesa de les mesures que s'han començat a aplicar. Només repetim una vegada i altra, que al nostre país les retallades es fan amb serietat, rigor i racionalitat.

Ho sento. Es fan retallades i se'ns continua dient que no hi ha un altre camí que aquest.Poc avançarem en aquesta perspectiva. Realment aquesta no és l'administració que necessitem en aqusts moments.

Autonomia i aprenentatge

Un comentari em fa arribar aquest video, referent a una entrada anterior. Val realment la pena que el mireu.

Autonomia en l'aprenentatge

Quan hi ha control i regulació, l'autonomia no és possible. Quan a l'aula, les activitats, la formalització dels aprenentatges, el disseny de l'espai i del temps estan pensats en funció del control i de la regulació, no hi ha autonomia en l'aprenentatge, i els alumnes aprenen obligatòriament, si ho fan, però del gust per aprendre més val que us n'oblideu. Quan l'alumnat va a l'escola amb ganes, treballa i està en disposició d'aprendre des que entra fins que se'n va -fins i tot quan no hi és...- algun significat té tot això. Hem aconseguit implicar,m fer partícips als infants, del seu treball educatiu. Els hem enganxat clarament.

Avui que hem visitat l'escola pública El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer ho hem pogut veure directament. No hi ha pressa, però tampoc hi ha gaire pausa, i els projectes van fluint, personalitzats, lliures, en un procés de construcció educativa, exemplar en molts aspectes.

Pensava que als mestres ens passa o ens deu poasar el mateix. Si els missatges que ens arriben són de control i regulació, mai ens acabarem d'implicar en els processos d'innovació i millora. Si constantment ens diuen -i a més, és el que esperem que passi- què hem de fer, com i de quina manera, en quin temps... per a quins resultats... mai arribarem a la majoria d'edat de la nostra professió. No serem lliures per aprendre, ni ens posarem a pensar per nosaltres mateixos...

Però és clar, hi ha qui no confia amb els mestres, com hi ha mestres que, potser, no acaben de confiar amb els seus alumnes i les seves possibilitats. També n'hi ha molts, o uns quants, que s'hi que hi pensen i hi treballen. Mereixen tota la nostra confiança i respecte.

autonomia i iniciativa personal

Avui a l'escola han explicat aquesta competència a les famílies de 4rt. A la nostra època no ens explicaven aquests aprenentatges... Ens explicaven les mates, la llengua, les socials... I perquè és important aquesta competència? Normalment, tothom pensa amb l'autonomia i la iniciativa personal ,des del punt de vista de la persona; és una finalitat que volem assolir com a persones que ens desenvolupem en una societat en la qual, cada vegada més, és necessari ser autònom com a persona, tenir iniciativa...

Però a l'escola, l'aprenentatge de l'autonomia i la iniciativa personal esdevé una necessitat per a l'aprenentatge. Una escola reproductora, que només es precoupa de la repetició, de la reproducció dels sabers amagatzemats en els llibres de texto o en el currículum no necessita l'autonomia. Quan la necessitem? quan veiem que l'educació, els aprenentatges actuals estan caracteritzats per una gran incertesa, de les necessitats i reptes als quals hauran de donar resposta els nostres alumnes d'aquí un temps, just el que necessiten per fer-se adults.

En aquest context no podrem aprendre si no som autònoms, sinó tenim iniciativa personal per a desenvolupar estratègies d'aprenentatge. En un context de seguretat, de confiança en un mateix i d'autoestima i desenvolupament d'un pensament crític que ens permet analitzar i posicionar-nos davant dels nous reptes socials. 

Aprendre a ser autònoms i a tenir inciativa, és una necessitat que cal desenvolupar en el sistema educatiu. Més enllà de modes i currículums modernitzats.

Perquè no estic d'acord en fer el reforç fora de l'horari lectiu

M'han demanat que exposi les raons per les quals no estic d'acord , en l'actual situació, en organitzar l'atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.

1. En primer lloc, hem de tenir en compte que els recursos no varien i, per tant, quantitativament parlant tenim les mateixes hores per fer atenció a la diversitat, aplicant-ho d'una manera o una altra.

2. Tant si ho fem a dintre com si ho fem a fora: Podem fer una bona avaluació per veure quins són els alumnes que realment els hi pot anar bé. Hi pot haver una revisió i avaluació, per tant, el recurs pot ser reorientat. Podem informar a les famílies en els dos casos. Tant a dintre com a fora, es pot fer una atenció personalitzada a l'alumnat que ho necessiti.

3. Quina és doncs la diferència. Fer-ho a fora, resta qualitat a les hores lectives (les 25) ja que disminueix l'horari d'atenció a l'alumnat dintre aquesta franja. Fer-ho a fora no té en compte que el fracàs es resol fonamentalment a les 25 hores lectives i que el que cal és afavorir una reflexió i millora d'aquestes 25 hores. Fer unes hores de reforç fora, tranquil.litza les consciències però no exerceix cap pressió sobre l'horari lectiu que continua igual de malament o igual de bé -potser una mica més malament com assenyalàvem.

4. Fer-ho dintre l'horari lectiu és un recurs que pot tenir la màxima flexibilitat, fins i tot setmanal, amb una organització àgil que pot satisfer necessitats diverses que es detectin de forma immediata.

5. Organitzar-ho fora de l'horari lectiu disminueix directament les hores de coordinació de tot l'equip. I això torna a anar en detriment de la qualitat de l'horari d'atenció a l'alumnat.

6. Fer-ho a fora afavoreix les diferències entre l'equip: els que fan el SEP tenen una tarda lliure. També assenyala l'alumnat i evidencia directament les diferències i les penalitza.

Només entenc que es podria mantenir aquest suport si fos "a més a més", és a dir si es donés suport a aquests alumnes que, suposadament,  poden necessitar un augment del seu horari, però sense disminuir els recursos que destinarem a la resta.

Tanmateix, respecto les reflexions i decisions dels equips que han proposat altres solucions. I, per tant, el que penso és que el Departament d'Ensenyament hauria de respectar aquestes decisions autònomes, responsables i reflexionades dels diferents equips de mestres.

Autonomia o dependència

De nou l'autonomia està sota sospita. Entre d'altres coses.


L'organització de les hores d'atenció a la diversitat a les escoles de primària passa per moments controvertits. Per una banda, hi ha moltes escoles que han organitzat el seu horari de 25 hores dissenyant tota l'aenció a la diversitat amb diversos models d'agrupament d'alumnes i distribució de mestres. Han fet la seva reflexió i han definit les mesures que creien havien de prendre. D'altres han reflexionat també i han aplicat les darreres recomanacions del Departament d'ensenyament organitzant l'atenció de l'alumnat fora de l'horari lectiu de 25 hores, identificant quins alumnes i quins mestres l'han de fer.

El marc legal ha estat d'una gran ambigüitat. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, permetia, sense prescriure, aquesta segona modalitat. Res a dir quan un decret flexibilitza les possibilitats que té una escola d'organitzar el seu horari. Com a mínim això paliava, en part, el fet de la retallada. Tanmateix les normatives següents de rang inferior del Departament d'ensenyament donaven per fet que les escoles havien d'organitzar aquesta atenció a la diversitat fora de les 25 hores lectives.

M'arriben documents elaborats per juntes de directors en els que es raona el perquè es vol mantenir l'atenció a la diversitat dintre l'horari lectiu i no es vol organitzar aquesta atenció fora de l'horari només per uns quants alumnes. També m'arriben informacions que la pressió de l'administració sobre les escoles no és la mateixa en tots els territoris de Catalunya i que en algunes comarques, les poques escoles que volen defensar el seu plantejament, raonat i reflexionat, que no acaba d'encaixar amb aquesta proposta del Departament són pressionades perquè s'acullin a les fórmules que les "orientacions" (?) manen.

Perquè aquesta insistència en tot això?

Hem de recordar que en l'actual curs, no hem pogut triar si volíem fer o no la sisena hora, como no vam poder triar quan es va imposar. Hem patit les retallades (sou, horari, recursos, personal, mobiliari, etc.) i hem organitzat el que tenim, el que ens queda, de la millor manera possible. Malgrat que era una proposta raonable (ja que es conservaven integrament els horaris d'atenció a l'alumnat) no s'ha pogut aplicar la jornada intensiva -sembla que només ho poden fer aquelles escoles que el Departament vol. En aquesta situació, perquè tanta insistència en aquestes hores d'atenció a la diversitat?

Em diuen que part del professorat que tenim a les escoles per atendre a la diversitat es paga amb un pressupost del Ministeri (projecte Proa) i que, aquest, com a contrapartida vol que es justifiqui amb actuacions com aquesta. Aquesta informació és veritat?

A Lleida aquest curs passat vaig fer una conferència sobre la professionalitat dels docents. Vaig insistir en el paper que havia de fer l'administració per tal d'afavorir aquest canvi, millora i innovació que les nostres escoles reclamen. Vaig apostar per tal que l'administració deixés de dir-nos "com hem de fer les coses" i que passés a organitzar i posar les condicions per fer possible el canvi, és a dir, per permetre a les escoles reflexionar i actuar segons els seus projectes i les seves reflexions. Recordo que el Director del Serveis Territorials, acabat d'estrenar,  va prendre nota i, fins i tot, em va demanar el text de la conferència. Vaig apuntar que, aquestes polítiques tant comuns en moltes administracions -de dretes i d'esquerres- és una mena de pecat orginal que encotilla el sistema i no permet que assumeixi la seva majoria d'edat -i la dels seus professionals.

Corren mals temps per l'autonomia i per la qualitat de l'escola pública, és clar.

Com diu el poeta, al final... el cielo se hace a mano y sin permiso, que vol dir que no ens toca més remei que seguir defensant l'escola des de l'escola, reflexionant i definint en la pràctica i en el dia a dia aquelles propostes que creiem s'ajusten més a les nostres necessitats qualitatives. I seguir amb aquesta feina constant d'anar-ho explicant als administradors d'aquest nostre sistema educatiu.

Reunió de famílies noves

Avui hem fet reunió amb les famílies noves de l'escola. Els seus fills i filles començaran d'aquí a dos mesos i per facilitar la seva incorporació  els hi hem explicat les normes de convivència que tenim elaborades.

Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en  una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.

Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un  llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)

Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.

En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.

Atenció a la diversitat

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i  quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.

Reflexió sobre el decret d'autonomia

El decret d'autonomia que ens ha presentat el Departament d'Educció té bones intencions. Pot fer possible un nou marc de funcionament a les escoles que faciliti els projectes de qualitat.

Però, en primer lloc, caldria fer una profunda retallada al decret i treure totes aquelles coses innecessàries que no afavoriran aquesta nova cultura que cal transmetre a les escoles. És absurd que un decret que vol dinamitzar l'autonomia normativitzi tant. En comptes de recordar-nos tot el que hem de fer i no ens hem d'oblidar, hauria d'estimular-nos a interpretar de forma creativa totes les normatives, instruccions, decrets i lleis que ens condicionen tant el dia a dia.

En segon lloc, el Departament té dos deures claus: Revisar totes les altres normatives (recursos, equipaments, personal, formació, currículum, horaris i calendari, instruccion d'inici de curs...) per tal que facin possible també aquesta autonomia. I predicar amb l'exemple, és a dir, reformar-se en profunditat per ser els que cada dia practiquin i defensin l'autonomia acostant les seves decisions al territori, afavorint la confiança i la coresponsabilitat.

Ja sé que són deures difícils, però crec que són bàsics.

El Consorci d'Educació de Barcelona ha de donar exemple de com exerceix l'autonomia en el seu territori i com aquest exercici facilita la qualitat.

Del projecte de Decret faria les srgüents propostes, a més de la retallada:

Reforçaria amb contundència el paper del Projecte Educatiu com a garant de drets i deures de tota la comunitat educativa, i que pugui esdevenir la carta magna de funcionament de l'escola.

Situaria el Projecte de direcció com un instrument que ha de fer possible aquest projecte, amb un model de direcció, clarament col.lecgiat, flexible i amb la mirada posada a l'aula, l'escola, la comunitat i la qualitat dels aprenentatges.

Vetllaria perque totes les obligacions que es proposen a les escoles, tinguessin la contrapartida obligatòria per l'administració. (Per exemple, si el Consell Escolar ha d'aprovar el pressupost, vol dir que al mes de desembre l'administració ha de comunicar quina és la quantitat que ha assignat al centre... L'administració ha de tenir l'obligació de comunicar-ho).

No voldria cap competència que fos un simple traspàs de feina (si podem anomenar els substitus però no podem dir qui poden ser, no cal que ens traspassin aquesta competència).

I demanaria a l'agència d'avaluació, al Departament d'Educació i al Decret d'autonomia que no estiguin tan obsessionats pels resultats: la millora dels resultats vindrà perquè actuem restaurant confiances, fent bons acompanyaments, deixant una mica tranquils als centres, fent una bona reforma de l'administració, encomanant nous valors de confiança, respecte i corresponsabilitat als centres. Fent això els resultats milloraran. I l'agència d'avaluació el que ha de fer és disgnosticar les causes de la situació actual i no quedar-se únicament en l'anàlisi de resultats. Els resultats són els símptomes. La processó va per dintre.

A veure si som capaços de traduir-ho amb esmenes al Decert.