L'educació i la consciència del propi procés.

Educar és una activitat que té moltes dimensions. Una d’aquestes és ajudar a construir i fer conscient el propi, individual i intransferible procés d’aprenentatge. El de cadascú. Cada persona s’educa si es fa més conscient de la seva pròpia evolució i progrés, intel·lectual i emocional.
Això a petita escala és el que estem fent aquests dos darrers mesos a la nostra escola. Tenim a les portes –setembre si els terminis de l’administració es compleixen- el canvi d’edifici i el trasllat a l’escola nova.
Això ha estat una bona excusa per fer balanç del que ens enduem per tal de seguir en el nostre camí educatiu.
Preguntats els nostres alumnes, han anomenat, en primer lloc, els mobles, els llibres o els jocs de les aules. Però després han esmentat les amistats, les emocions, els amors... i al seu costat els aprenentatges que han iniciat i que es van consolidant. Els més grans, els de primer, fa quatre anys que conviuen en aquests barracons i tinc la impressió que ja són conscients de com la pluja fina que suposa l’escola està calant en la seva formació com a persones.

INNOVACIÓ, RENOVACIÓ, CANVI...

Segurament arribarem a una conclusió general de que innovació, experimentació, recerca, renovació, canvi, reforma, millora, bona pràctica... constitueixen conceptes que formen part d’una família semàntica comuna.

Ara, el terme més comú és innovació. Però quan en parlem, situem a dintre aquest concepte el que és un canvi petit, el que és una recerca... De manera general pensem que innovació planteja novetat. És a dir, que si no hi ha novetat, no hi pot haver innovació.

Però la realitat és que quan diem que volem impulsar la innovació en els centres educatius, estem parlant de canvis i millores que estan a l’abast de tots els mestres. No volem inventar res, però si que el que volem és aconseguir millorar tres aspectes: els aprenentatges de l’escola, la implicació de la comunitat i el treball en equip. I la novetat és precisament aconseguir el consens amb l’objectiu i amb la forma de com es poden aconseguir aquests canvis. Sembla una mica retòric, però en el fons planteja una concepció de la innovació lligada al consens emocional, al desig compartit de canvi entre els membres de la comunitat educativa i, singularment, entre els membres de l’equip de mestres.

La innovació continua estant lligada a plans d’innovació, a llista d’aspectes “novedosos” o prioritaris per a l’administració i no a posar totes les condicions –en cada centre educatiu diferents- per tal de potenciar aquest consens emocional del què parlava. No demanem coses que els centres no poden fer, ni ens enganyem. La recerca ha d’estar focalitzada a la universitat en coordinació estreta amb els centres educatius. I necessitem recerca puntual i qualitativa. Però la innovació ha de ser un concepte més aconseguible i normalitzat per al conjunt d’equips. Potser és recuperar aquella idea de “renovació” que explicitava molt millor del què parlem.

PER A QUÈ HA DE SERVIR UNA ZONA EDUCATIVA?

En el debat sobre la Llei d’Educació crec que el concepte de zona educativa és molt important. És un concepte que hem utilitza en moltes ocasions i que ara veiem reflectit, de forma contradictòria, en la nova proposta de Llei d’Educació.

Més que definir com l’entenem des d’un punt de vista teòric la zona educativa hauríem de ser capaços d’explicitar quins canvis i quines millores ha de fer possible l’organització de les zones educatives. En el fons, la proposta de zones educatives haurien de fer possible la solució d’alguns dels hàndicaps que té plantejats l’escola pública.

Les zones educatives haurien de fer possible...

1. La continuïtat de la matriculació en el període 3-18.
2. La coordinació i la coherència en els aspectes que fan referència al currículum, a les metodologies dels aprenentatges i a la concreció de les finalitats de l’educació: vegi’s la possibilitat de tenir un projecte educatiu comú a tots els centres que en formessin part.
3. La descentralització d’elements organitzatius i administratius i situar les decisions més a prop dels centres educatius. Això permetria avançar en autonomia sense desregular a cada centre educatiu.
4. Una gestió més democràtica i col·legiada dels centres educatius.
5. La coordinació amb les entitats de l’entorn, tenint en compte les activitats d’educació no formal. Experiències de mancomunar recursos no formals es podrien impulsar de forma més fàcil.
6. Mancomunar recursos i intercanviar experiències d’innovació i millora. Organitzar la formació descentralitzada i transversal.
7. Afavorir la mobilitat del professorat i distribuir els recursos humans d’acord amb les necessitats del projecte.

Les zones educatives, són models de gestió, organitzatius i pedagògics de l’escola pública. Són propostes alternatives de millora de l’escola pública, i cal desvincular-les, per ara, de l’organització i coordinació del servei públic educatiu des d’un punt de vista territorial.

La seva implantació hauria de ser flexible, lenta i voluntària a partir de posar en funcionament mesures per anar desenvolupant alguns dels set aspectes que hem situat. En el fons, les zones escolars, són una fórmula organitzativa que desenvolupés el concepte d’autonomia educativa en el territori.

LA FORMACIÓ PERMANENT EN LA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA.

És bastant decepcionant com parla de formació permanent la proposta de nova Llei d’Educació de Catalunya. No hi ha novetats. Propostes i retòrica. És cert que s’ha avançat en alguns aspectes de la formació permanent. Però els canvis són lents, massa lents. I l’obligació d’una Llei hauria de ser avançar en noves línies de formació si realment es pensa que la formació és un element important en el desenvolupament de millores i canvis en el sistema educatiu.

Assenyalem en primer lloc la necessitat que formació, innovació i avaluació siguin tres elements que hagin de tenir una visió global.

En segon lloc fem unes quantes propostes per tal de donar un tomb a la formació permanent i proposar una millora en profunditat del model del pla. Són propostes que caldria prendre de forma conjunta.

1. Establir l’obligatorietat de que els centres educatius organitzin un pla de formació permanent institucional.
2. Donar llibertat a les tipologies i modalitats de formació. Fer possible la configuració d’àmbits no formals de formació en els centres.
3. Desvincular la formació de l’administració. No establir ni prioritats, ni programes de formació, ni plans de formació des de l’administració. Si cal “informar” d’alguna proposta que es faci des de l’administració. Però s’ha de desvincular la informació de la formació.
4. Polítiques de formació dels formadors, com aspecte prioritari. El paper del formador és clau per orientar la formació en una línia de reflexió sobre la pràctica o d’actualització tècnica. Els dos aspectes no han de ser contradictoris però la priorització del segon per sobre del primer no ajuda a canviar la cultura de formació entre el professorat i en els centres.

Finalment cal revisar la vinculació de formació permanent i retribucions econòmiques. Per exemple, no es pot considerar el mateix una formació feta dins l’horari lectiu, fins i tot obligatòria (reunions cap d’estudi, programes d’innovació, etc.) d’una formació feta dins l’horari de permanència en el centre, d’una formació feta dins l’horari laboral dels mestres, d’una formació com a conseqüència d’un pla de formació en centre institucional, d’una formació de caràcter individual. El reconeixement no ha de ser el mateix sinó volem afavorir la meritocràcia.

Màgic compostador

La setmana passada els nois i noies de la classe de la màgia, explicaven a la resta de l’escola el treball que havien fet sobre el compost i els compostadors. Ho explicaven als més petits i als adults, mestres, conserge... A les tardes ho explicaven també als pares i mares.
Cadascun d’ells, amb una carpeta a sota el braç, com si fossin guies de turisme o membres d’un congrés científic de la UNESCO, t’acompanyaven en un breu recorregut que incloïa una visita al compostador instal·lat a l’hort, una explicació detallada dels treballs realitzats amb el suport de murals amb fotografies i una observació directa del material amb lupes preparades a la classe.
Tots han estat treballant, estudiant, dialogant, cercant informació, fent, compartint... durant un mes i mig. Han utilitzat tot tipus de material i han après moltes coses: que el coneixement està al seu abast, que és important compartir el que se sap, que no importa si ens equivoquem, aprenem dels errors, i que el més important, és poder-ho explicar a la resta de persones de l’escola. No han memoritzat res: s’ho saben. I ho expliquen i ho ensenyen als altres, mentre aquests els hi fan pregunta rera pregunta, amb la sorpresa a la cara.
Ells responen sense immutar-se com si ho haguessin fet tota la vida.

Conill confitat al forn

Un conill (o més) tallat a trossos no gaire grans.
Poseu-lo en un recipient amb: alls, sal, pebre, herbes (farigola, llorer, orenga), ceba, pastanaga i tomaquet tallats, oli, vinagre i vi.
Deixeu-lo reposar durant un dia a la nevera i l'aneu girant de tant en tant.

Enceneu el forn i en una safata poseu la ceba , els als, el ltomàquet i la pastanaga a coure.
Afegiu el conill i deixeu-lo coure una estona. Doneu-li la volta.
Afegiu, si us ha sobrat, el suc confitat.
Enceneu el grill per tal que s'acabi de torrar. Doneu-li la volta.
Serviu-lo amb la mateixa salsa.

Jaume Cela, creu de Sant Jordi

Al meu amic Jaume Cela, li han concedit la creu de Sant Jordi. Estic molt content. Jo, que normalment, no m’agraden les creus i els premis –ell sap que encapçalo la candidatura en contra els premis nacionals d’educació- me’n dono compte que ho valoro de manera diferent quan l’atorguen a algú que coneixes i quan valores que el reconeixement és merescut plenament.

Potser aquesta oposició als premis és una mica infantil. No ho sé.

La veritat és que com que he acompanyat a en Jaume durant tots aquests anys, igual que molts altres mestres, com que m’he sentit identificat quan ha parlat, ha fet un article al diari, o ha fet qualsevol declaració, em sento com si ens la donessin a tots plegats.

En Jaume és un mestre que té les idees molt clares i que pensa que, cal avançar a poc a poc, intentant incorporar al màxim de persones en el camí. Què això és més important que avançar sol, sense que la resta el segueixi. Jo potser sóc una mica diferent. Segurament –faula de la llebre i la tortuga- ell arribarà més lluny.

Jo he fet propòsit d’esmenar-me amb tot això de l’educació lenta. Però no sé si sabré aplicar-m’ho a mi mateix.

Mentrestant, felicitats Jaume, des d’aquest bloc pràcticament narcisista que no llegeix ningú i que, per tant, em permet dir el que penso sense por a sortir en els diaris.
Una abraçada virtual.

Més hores

Contínuament sentim demandes de més hores per algunes “àrees” de l’ensenyament: Més hores de castellà, d’anglès, de filosofia, de llengua i literatura...

Estem preocupats per la nostra llengua, pel nostre país, per la comprensió lectora... i apliquem fórmules que, potser, no acaben de solucionar el problema.

Potser hauríem de suprimir la llengua i les matemàtiques com assignatures, i treballar-les de forma més transversal, per tal que esdevinguin realment instruments de comunicació o d’interpretació del món. Crec que així milloraríem la competència en aquestes àrees. Postman, que era un provocador feia propostes d’aquest tipus: suprimir tal o qual assignatura o que algunes especialitats les impartissin mestres que no les dominessin.

Necessitem ruptures en el sistema, per que tot està massa viciat amb les mateixes propostes i les mateixes mesures que han demostrat la seva ineficàcia.

Ara traurem una hora d’una àrea i la posarem a un altre i tot seguirà igual: el professorat que guanya hores, content, i el que en perd... L’alumnat continuarà estudiant coses que, potser, no tenen gaire sentit...

El temps ens ho limita tot. En comptes que sigui, com en els antics grecs, allò que marca la durada dels esdeveniments, el Kairos, el temps s’ha convertit amb la limitació de les activitats que fem. Per contraposició al Kairos, els grecs varen crear Cronos –el Saturn dels romans- que devorava als seus propis fills.

Al coneixement, em sembla, no li agraden gaire tots aquests límits.

Cal que deixem de discutir per les hores i pels horaris, i cal donar més llibertat a cada escola per tal que defineixi el seu currículum amb més autonomia.

Repensem el temps des de la qualitat no des de la quantitat. Pensem què fem realment i com ho fem, i no solament quan de temps tenim per fer-ho.

Toc, toc... què hi ha algú?

Estic convençut que alguna administració, en el futur, començarà a trencar esquemes i a resoldre els problemes d’una manera diferent a com ens tenen acostumades les que conviuen amb nosaltres des de principis dels anys vuitanta. Potser, amb el temps, han aprofundit en aquestes característiques que semblen tant naturals com: establir carrers sense sortida a les propostes dels administrats; continuar practicant el sistema des de dalt es pensen les coses que han d’aplicar els de baix; i, sobretot, el cas que ens ocupa aquí: no respondre als suggeriments, preguntes, queixes, propostes que els que estem al peu del canó puguem fer. No dir ni ase ni bèstia. Ni esteu encertats o no. Ni hem rebut la seva atenta carta...

Aquest curs hem anat escrivint i fent arribar oralment diferents propostes, suggeriments, etc., des d’àmbits diferents: personal, l’escola, la coordinació 0-12.

Ningú ha contestat els nostres escrits. Deuen pensar... qui són els d’aquest claustre tant reivindicatiu? No tenen altra feina que queixar-se i no obeir les magnífiques propostes i instruccions que publiquem en el DOGC? Així va el país i les seves escoles...

Aquest mal costum de no donar resposta a res, és una perversió i no contribueix a dignificar gens l’administració educativa d’aquest país.

Pasta italiana amb llagostins

Tallar ceba petita i espàrrecs verds i sofregir-ho a foc lent. Afegir-hi tomàquet madur tallat petit i deixar-ho sofregir tot junt. Quan estigui tot cuit afegir-hi llagostins pelats i tallats i coure-ho durant un minut. Posar un raig de conyac i flamejar-ho.

Coure pasta –per exemple, pasta de sèpia i d’espinacs-, escorre-la i afegir-hi la salsa.

La pasta venia de l’Alguer i els llagostins de Sant Carles. Sempre és bo per un sopar revisar el rebost de casa.

Com actuem a partir d'ara?

Si, en aquest context, les propostes de millora esbossades a les Bases de la Llei, són interpretades pel professorat com unes amenaces, cal una actuació decidida per tal d’aconseguir redreçar una situació que no afavoreix precisament la premissa que assenyalàvem al principi: que el professorat pugui assumir un paper clau en el desenvolupament de les propostes de canvi.

M’atreveixo a afirmar que hi ha una urgència per tal que l’administració i els col·lectius que agrupen i representen a tots els sectors del professorat es comprometin a impulsar unes accions decidides que ajudin a recuperar la confiança mútua que s’ha perdut. La base d’aquest consens ha de construir-se a partir d’una gran generositat per part de tots els sectors implicats.

Les mesures que s’acordessin caldria començar-les a aplicar de forma immediata, sense esperar l’aprovació de la Llei i haurien de començar a assentar les bases de les millores més importants que cal impulsar.

Aquestes millores tenen un punt central: La voluntat de fer el màxim d’esforç per desenvolupar la professionalitat docent que ens prepari per assolir els reptes i les necessitats actuals de l’educació.

Aquest desenvolupament passa per aspectes com:

a) Una carrera docent que permeti estimular, incentivar i reconèixer les bones pràctiques docents. Les reticències a impulsar aquesta carrera docent han de superar-se. Cal avançar en mesures que facilitin el reconeixement i la promoció horitzontal del professorat. Reconèixer les bones pràctiques suposa valorar-les i a la vegada que es puguin estendre i realitzar a partir d’una millora de les condicions del professorat i/o dels equips que les impulsin. Aquestes millores han de ser econòmiques, de reconeixement, de temps, en forma de recursos, etc.

b) Una formació permanent en la qual el nucli fonamental estigui en la innovació i la millora dels aprenentatges en el centre. Les prioritats de la formació han de centrar-se en nous programes que parteixin de l’autonomia i la gestió realitzada des dels centres, amb flexibilitat de formats per tal que s’adaptin realment a les necessitats de cadascun dels projectes educatius que cal construir i reconstruir.

c) L’impuls de processos d’autoavaluació fonamentats en la reflexió i millora de la pròpia pràctica. També hi ha moltes reticències a implantar sistemes d’avaluació del professorat. La situació privilegiada que el funcionariat té (en un context de precarietat de sous, feines i inestabilitat en el treball) no justifica en cap mesura la negativa a aplicar processos d’avaluació de la pròpia feina. El professorat hauria de ser el primer interessat en que se l’avaluï. Aquests processos no han de centrar-se en la “productivitat” sinó en la millora de les situacions d’ensenyament i aprenentatge dels centres educatius.

La millora de l’escola i de l’educació en general passa per un canvi cultural. Si entre el professorat podem observar que conviuen cultures diferents (comprensives i selectives, sancionadores i promocionadores, individualistes i cooperatives, etc. ) com en qualsevol sector de la societat, hem de pensar que les mesures que es prenguin han de tenir en compte aquesta dimensió cultural i la possibilitat de potenciar aquells aspectes de funcionament, clima i relació que donen resposta a les necessitats educatives i de construcció d’una societat més justa i solidària.

Finalment, voldríem insistir en el fet que tots aquests canvis han d’impulsar-se tenint en compte el component emocional que pot ajudar a consolidar un tipus o altre de proposta de millora. Les Lleis i les mesures administratives s’instal·len majoritàriament en el terreny de la racionalitat i, després, el processos i les bones intencions administratives es perden perquè no sabem gestionar bé les relacions entre persones, equips i administracions. El to i el tacte a l’ensenyament són claus per aconseguir el seu desenvolupament. En les propostes legislatives també cal aplicar aquests conceptes que va desenvolupar amb tanta precisió Van Manen.

Quin paper li toca jugar al professorat en la millora de l'educació?

En els plantejaments que han acompanyat totes les reformes educatives dels darrers anys, s’ha assenyalat insistentment en el paper clau del professorat. Cap administració ha gosat plantejar cap canvi sense aquesta premissa, tot i que les concrecions han estat diferents segons cadascun dels governs que les han proposat.

Malgrat les declaracions i les diferents propostes la nostra percepció és que el professorat no manifesta un entusiasme generalitzat per desenvolupar els diferents canvis proposats. És més: la desconfiança respecte a l’administració segueix sent uns dels handicaps per aconseguir la seva implicació.

Val a dir que la desconfiança és mútua. És a dir que l’administració tampoc confia gaire en la disponibilitat i capacitat del professorat i dels centres educatius per tal d’assumir i impulsar des de la seva autonomia millores i innovacions. Les reformes educatives no deixen de ser propostes de les administracions per tal de millorar el sistema educatiu des de fora i des de dalt. La qual cosa fa que tinguin una gran fragilitat.

La proposta d’una Llei d’Educació de Catalunya és també una reforma que té com a finalitat impulsar aquest canvi i millora en el sistema educatiu. I, en aquest sentit, suposa una nova proposta de regles de joc, amb propostes que, depenent de com es desenvolupin, poden suposar millores a mig termini.

Però, quin paper hi pot jugar el professorat en aquesta nova reforma que se’ns proposa? És evident que, sense la implicació del professorat, la majoria de propostes que se’ns plantegen no es podran dur a terme. I més amb la situació de rebuig que d’entrada han suposat la proposta de Bases. El conflicte provocat, amb el seu punt àlgid de la vaga del dia 14 de febrer, no suposa un bon punt de partida per aconseguir aquesta implicació.

A la situació actual hi ha contribuït un conjunt d’aspectes diversos. En primer lloc la poca claredat en el procés de debat per part de l’administració, amb una previsió equivocada de les conseqüències que podien tenir els canvis i una manca de prospectiva i de consciència de la necessitat d’un consens previ amb el professorat. En segon lloc la radicalitat sense gaires fonaments d’algunes forces sindicals que ha donat arguments als que s’oposen a qualsevol canvi. I, per acabar, una situació de malestar generalitzat en sectors del professorat.

BLOCS i vida quotidiana

Els blocs requereixen un manteniment que, de vegades, no és possible. Entre un missatge i el següent passen més de vint dies. Passen moltes coses però no hi ha el moment per deixar-ne constància. Però les idees bullen, es desenvolupen, es transformen... Els blocs, les llibretes, les notes són un recorregut que va passant i que recull empremtes i petjades.

Reprenem el fil. Tampoc cal córrer. Caminar és molt millor.

missatges

Estem en un moment d'espera. En poques hores sabrem sobre quines possibilitats reals es podrà construir un govern a nivell estatal.

Els missatges encara ens persegueixen per la carretera i a les tanques de les ciutats.

Si tu no hi vas ells tornen... O quan tu hi vas ells ja en tornen?

Un país de primera. A costa de què i de qui? Dels que seran de segona o de tercera? Ande yo caliente y...

Amb el cor i amb el cap... Baixarem els impostos o repartirem 400 euros a tothom.... Una altra mesura que enganxa per la seva senzillesa i que perjudica els meus dèbils, perque en en el fons els diners es treuran d'altres possibilitats de millores en les prestacions socials i els serveis públics. Què és el mateix que passa quan es redueixen els impostos.

Efectes secundaris i negatius. Què hi hagi escoles que el català sigui una segona -o tercera llengua-... perjudica als no catalano parlants, és a dir a aquells que teòricament defensen.

Els missatges polítics, al final, d'entenen massa. Prefereixo els anuncis de cotxes que, si més no, no s'entenen.

La cultura de l'esforç

Quan diem que el sistema educatiu no ha valorat suficientment la cultura de l’esforç, a què ens referim? Ho escolto sovint a la ràdio, no solament per part de tertulians desinformats sinó també en la veu de companys i companyes de professió.

Qui no ho ha valorat? Quin mestre no ha ressaltat quan algun alumne, a l’aula, ha demostrat una bona feina que, segur, ha partit de la intenció i el desig i a través de l’esforç ha aconseguit un resultat excel·lent?

La cultura de l’esforç ha de comença per nosaltres mateixos, per analitzar què tenim entre mans, com podem enganxar a tots i cadascun dels nostres alumnes les ganes d’aprendre.

Hi ha millor manera d’afavorir l’esforç? Quan ens esforcem els adults? O bé quan tenim una pressió molt forta externa –familiar, social, econòmica...- cosa que, en principi no tenen les petites persones que conviuen amb nosaltres a les aules, o bé quan tenim ganes d’aprendre, de fer, de saber... Encomanem aquestes ganes a tothom? Som capaços d’obrir camins, expectatives, il.lusions a tots i cadascun d’ells?

Potser és aquesta la clau de volta i deixar d’anàlisis generals i poc concrets en els que situem en un enemic virtual els problemes de l’escola.
Esforcem-nos-hi.