Una proposta?

El llibre d'Alenxandre Galí em dóna la idea que necessitem alguna mena de provocació per l'escola i pels mestres. Tinc al cap la continuïtat de la reflexió sobre el temps, però endinsant-me en altres aspectes de la realitat educativa. Hi estic donant voltes.

I el teló de fons, l'escola F.G., font inesgotable d'experiència i pràctica.

Un vers

La Núria B. m'envia aquest tros de poema de Martí Pol

La lentitud com el saber estar en les coses
per assumir-ne encara més el ritme.

Gràcies

Matí al Consorci

Avui ens ha rebut el Consorci d'Educació als directors i directores de l'Eixample per donar resposta a les nostres queixes.

Més que una resposta ha estat un reconeixement de que havien rebut les nostres queixes, que coincidien amb nosaltres i que... no podien fer-hi res.

No poden fer res per que els retalls presupostaris els ho impedeixen.

Però ells tenen una màquina burocràtica que no permet flexibilitat.

I a més, els criteris són homogeneitat a tot arreu i a totes les escoles. I les que se surten de la norma que hi tornin!

Pobre discurs de l'administració que gestiona des del territori el no poder fer res, mentre des de l'escola gestionem i intentem solucionar tots els problemes quotidians, sense ni recursos ni competències.

...................................................................................

Carta a G.

Tinc masses emocions al cap per estar tranquil i per poder dormir.

Necessitaria l'escalfor dels teus braços per poder traspassar una part de l'emoció continguda i a flor de pell que tinc.

Crec que quan he parlat se m'ha entès el que he dit: he volgut fer un discurs polític i crec que ho he aconseguit. He reivindicat parlar i reflexionar sobre allò que realment ens preocupa, l'educació dels infants, enfront d'un discurs contaminat, administratiu, tècnic i quantitatiu.

Faltava la teva mirada a la sala o després, o la teva presència simplement. T'he enyorat molt encara que no m'hagin deixat pensar amb tu tota la gent que ha vingut i que, crec, han compartit un moment una mica màgic. En Jaume, la Carme, la Núria i la Marga han estat entranyables i han traspassat tots els missatges, construint un discurs utòpic, personal i que ens compromet.

Els amics i amigues que han vingut han compartit unes estones molt riques que tardaré a poder pair del tot. El suport de tanta gent, és una esperança de que una altra escola és possible.

No hagués pogut fer aquest llibre si no estigués enamorat: de tu, de l'escola, de l'educació i de la vida. Ho dic en el llibre: és fruit de la passió i de la reflexió i, per tant, també de l'amor. I a tu et dec molta part de tot això.

Gràcies per voler-ho compartir.

.....................................................................................

Un vespre entranyable

Avui, la presentació de l'elogi de l'educació lenta ha esdevingut una trobada per l'esperança.

En un moment en que el discurs que se'ns fa a l'escola està absolutament contaminat de tecnicismes, qüestions administratives, anàlisi de resultats, estratègies de marqueting, clients, mercat, eficàcies i eficiències... En un moment en el que, a l'escola sembla que només sapiguem parlar de competències, avaluacions, programacions, graelles i aplicatius... ens cal una perspectiva diferent que sigui capaç d'enfortir un diàleg i una reflexió des d'un canvi de perspectiva.

Què és el que realment ens importa, i en quines coses som capaços d'invertir totes els nostres recursos?

Plantejar una reflexió sobre el temps, no per organitzar-lo millor, sinó per intentar viure'l d'una manera diferent, pedagògica, humana... pot ser una manera d'abordar els problemes educatius que reivindiqui la pedagogia emancipadora que tant va predicar Freire.

Com deia el poeta, els prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'han acomplert: i a les escoles segueix havent-hi molta desorientació, fracàs, problemes endèmics que no es resolen. Les mesures que l'administració anuncia que han de portar la fi del fracàs escolar, s'acumulen en els despatxos de l'administració, en les circulars oficials, en els plans i requeriments i aplicatius.

És hora de promoure una rebel.lió lenta per tot allò que ens importa realment: l'educació i l'aprenentatge dels nostres infants i joves. En aquesta tasca tothom està compromès. I tothom ha de ser capaç també de posar en dubte qualsevol requeriment, proposta i orientació que no contribueixi a aquest objectiu.

Ens ho devem tots per coherència i pels valors que hem predicat.

El centenar llarg de persones que avui ens hem aplegat a la presentació crec que ho demanem, ho exigim, i ho necessitem.

Què l'educació rutlli! Què l'educació de qualitat rutlli!

....................................................................................

Gorra i porra, o com solucionem el fracàs escolar

Les declaracions del Secretari General de la Conselleria al Congrés d'AXIA (perquè sempre ho anuncien en aquests fòrums?) sobre el futur decret sobre les direccions i l'autonomia no deixa d'intranquil.litzar-nos. Per exemple, que es valori que els directors i directores no estiguin a l'escola o a l'aula, no siguin mestres com els altres... Això solucionarà la vocació dels directors, però els orientarà perquè sàpiguen com potenciar les innovacions i millores a l'aula? Podran sancionar als mestres... i premiar-los? Podran ser sancionats els directors? Quin criteri se seguirà en la seva elecció? La transparència en com són anomenats, per exemple, els directors de zona educativa que, o bé tenen un carnet molt concret o bé són inspectors? És reconeguda la seva valua com a persones que han impulsat la renovació pedagògica o simplement se'ls tria per ser seguidors de la Conselleria? Quina transparència i equitat hi haurà en l'elecció dels directors si depèn de criteris semblants? Perquè apliquem aquests criteris de forma diferent segons es tracti d'un estament o un altre de l'administració?

El que més em sorprèn és que ens trobem amb mesures que, de nou, aboliran definitivament el fracàs escolar. De debó encara creu que algú, minimament entenimentat, pensarà que aquesta afirmació és veritat?

....................................................................................

Un llibre amic

Dimecres 2 de desembre l'amic Jaume Cela presenta el seu nou llibre de reflexió sobre la pedagogia i l'escola (a Rosa Sensat a les 7 de la tarda).

Els llibres d'en Jaume són tots d'una gran riquesa, perque representen una reflexió feta des de l'escola sobre tot allò que ens passa i ens preocupa.

Falten més veus des de l'escola, que reflexionin i aportin fars d'esperança en un sistema tant contaminat com l'educatiu. No sé que pensa en Jaume sobre les línies que s'apunten des de la Conselleria sobre les direccions i l'autonomia. Siguin quines siguin, se'ns presenten de nou com mesures mesiàniques que resoldran tots els nostres problemes, singularment el fracàs escolar.

Hem sentit tantes vegades aquesta cantarella, que ja no deixem de somriure quan de nou la sentim pronunciar als nostres responsables polítics. Són com aquelles declaracions dels ministres d'interior que a cada cop policial, anuncien la fi del terrorisme. Tot és molt més complex, però se'ns vol amb un encefalogram pla, pensant poc i acceptant mesura rera mesura que, a fin de comptes, deixarà les coses més o menys com estan.

Benvinguda la reflexió del meu amic Jaume. Si més no, riurem, pensarem, somriurem i pensarem que no som els únics que volem fer possible una escola nova i diferent.

Més comentaris (2)

Més comentaris sobre l'educació lenta al Diari de Mallorca.

........................................................................................

Fracàs? Busquem les causes o només neutralitzem les conseqüències?

El tema del fracàs escolar ha estat molt controvertit i continua sent-ho. Les xifres que els organismes internacionals i nacionals fan servir per tal de quantificar-lo són molt semblants en la majoria d'informes:
* Aprenentatges a finals d'etapa, fonamentalment de les àrees de llengua, matemàtiques i, en menor grau, de ciències, llengües estrangeres...
* Índexs d'abandonament en les etapes obligatòries.
* Índex de titulacions al final del període bàsic d'escolarització.

Ángel Pérez explica com el fracàs també el podem observar en altres aspectes com:

* La dificultat des de l'escola de neutralitzar o disminuir la desigualtat cultural inicial de l'alumnat.
* L'existència de nombrosos aprenentatges irrellevants en els programes i currículums escolars (aprendre continguts d'una importància molt petita, fins i tot, obsolets).
* L'aprenentatge efímer, és a dir, continguts que un cop utilitzats (per un examen, per un treball concret) s'obliden molt més ràpidament del que ens pensàvem.

I jo afegeixo:

* La incapacitat de l'escola obligatòria de transmetre a la totalitat de l'alumnat aspectes com el gust pel saber i per l'aprenentatge, els valors democràtics de la ciutadania, les eines per a poder treballar col.laborativament...

Però tots aquests aspectes, al meu entendre bàsics per a considerar que el sistema educatiu rendabilitza les seves inversions -per parlar en termes de mercat- no són tinguts en compte.

Això té una conseqüència perversa. Quan dissenyem respostes al fracàs ens fixem només en els aspectes relacionats en les estadístiques i, així, les mesures no actuen sobre les causes sinó que únicament intenten paliar les conseqüències. Vegis, per exemple, les propostes que al final de curs passat, insignes pedagos i administradors del nostre entorn, van fer per intentar millorar els resultats dels alumnes de sisè de primària. Resumint-les: més llengua i més matemàtiques... fem més d'allò que ha fracassat sense canviar de fons res.

Davant del fracàs escolar, hem d'enfrontar-nos a les causes últimes: als currículums que no tenen cap interès pels alumnes, a les metodologies repetitives i memorístiques, a les escoles i aules que no afavoreixen la implicació de l'alumnat i que trobin sentit al que fan, a l'allunyament del món de l'escola del món real... Potser així començarem a disminuir, no de forma circumstancial, els resultats negatius i quasi endèmics, que tenim al sistema educatiu.

.....................................................................................

Reformes (II) i seguretats

En la feina del mestre, la seguretat és un element clau. Quan es proposa alguna innovació, aquesta seguretat trontolla. Per tant, potser oferir noves seguretats, que sempre hauran de tenir un punt d'inestabilitat i crisi si volem fer canvis profunds, passa a ser un dels elements per aconseguir convéncer als mestres que la millora i la renovació és possible.

El llibre de text dóna seguretats: nosaltres hem après amb llibres de text -o, si més no, ens ho pensem-, tenen una bona seqüenciació, darrerament ja introdueixen el treball per competències -com ens demana el nou currículum...

La classe en silenci i tothom fent treball escrit, ens dóna seguretat.

Un horari en el que jo sé que haig d'ensenyar a les 9, a les 10 i a les 3 de la tarda, em dóna seguretat.

Estem plens de seguretats, algunes que ens hem creat nosaltres i d'altres que ens porta el context en el qual treballem.

I les innovacions i canvis provoquen tot el contrari: inseguretats. I en la mirada que fem al currículum, a més, la incertesa dels aprenentatges que cal fer, la incertesa dels propis aprenentatges... ens porta a noves inseguretats.

Com recuperar aquesta seguretat és un punt clau per aconseguir bones comunitats professionals que, realment, es plantegin una nova mirada al currículum que millori els aprenentatges de tot l'alumnat.

Anirem desenvolupant aquesta idea.

...................................................................................

Què no afavoreix l'autonomia educativa?

El Conseller ha anunciat reiteradament l'impuls de l'autonomia educativa, en el marc del desenvolupament de la nova LEC.

Però, el que més ens estranya, és que durant tots aquests darrers anys, en els quals ja s'anunciava l'aposta per un sistema molt més autònom, s'hagin anat potenciant des de l'administració propostes i mesures que no han afavorit aquesta autonomia. És més, han contribuit a reforçar una cultura depenent, no autònoma, en els centres educatius, entre els equips directius, el professorat i el conjunt de la comunitat educativa.

Per això, les declaracions pomposes que tornen a posar aquesta proposta sobre la taula, tenen encara poca credibilitat.

Per contribuir al debat m'agradaria enumerar algunes pràctiques que no afavoreixen aquesta proposta, i que es podrien canviar sense necessitat de fer cap nova llei.

* Els plans d'avaluació generalitzats per a tots els centres que han suposat que les propostes d'avaluació que havien dissenyat els propis centres hagin caigut en l'oblit més absolut. S'ha guanyat potser en dades a nivell general, però la cultura d'avaluació dels centres i el professorat cada vegada està més lluny d'assolir-se. I després algú es queixa encara de que el professorat o els centres no volen avaluar-se.

* Tots els aplicatius que l'administració ha generat per a afavorir omplir dades i projectes, són instruments que no afavoreixen els processos de documentació que han de poder definir cada escola.

* Les orientacions per a la realització de plans concrets de l'escola (Pla anual, projecte lingüístic, Pla de lectura de centre...) quan substitueixen els propis plans que cada escola elabora, afavoreixen també la cultura de la dependència.

* La regulació i el control homogeni dels centres que volen desenvolupar l'autonomia a través dels Plans Estratpegics. En comptes d'aprofitar els centres que han apostat i han cregut amb l'autonomia per tal d'assajar noves formes de gestió, avaluació, organització... s'han encotillat absolutament les propostes per regular i avaluar aquests centres.

* Les instruccions d'inici de curs que, d'orientacions per al funcionament, s'han convertit en vademecums de tot el que fa referència a la vida quotidiana dels centres educatius, en els quals només falta regular quantes vegades i aquines hores podem anar a fer pipí els mestres.

S'han creat documents colonitzadors de la vida dels centres, en comptes de promoure en un marc de control, avaluació i transparència, que els centres puguessin seguir vies més creatives en la resolució dels seus problemes.

Esperem el desenvolupament de l'autonomia. Però si el desenvolupament ha de ser una regulació burocràtica i detallada, no cal que hi esmercin ni un minut. Que formin i reformin a la pròpia administració i els funcionaris de via augusta, que els convencin de la bondat de l'autonomia i que es facin petits canvis que no posin tants pals a les rodes.

Només convencent que l'autonomia millora les escoles i l'educació, convencent als mestres, aconseguirem canvis més perdurables i profunds en aquest concepte tan controvertit.

...................................................................................

Reformes (I)

Com aconseguim que el professorat s'apunti a idees de renovació i canvi? Segurament aquesta qüestió és un aspecte nuclear de les polítiques sobre innovació. La implicació del professorat sempre ha estat una de les calus de qualsevol proposta de millora i, segurament, podria ser un indicador del fracàs o èxit de la mateixa proposta.

Veiem, a més, que aquestes reformes tenen una seqüenciació preocupant.

En primer lloc moltes neixen de la desconfiança que té l'administració de que les escoles i els mestres poden millorar de forma autònoma els aprenentatges que fa l'alumnat en el seu centre, adaptant l'educació a les necessitats actuals de la societat. Aquesta és una de les causes de les reformes.

En segon lloc, moltes reformes contenen elements molt innovadors, encara que, quasi per definició, són contradictòries i fan que convisquin, en general, elements de l'antic i del nou sistema.

En tercer lloc, es planteja, de forma general i teòrica, que cal la complicitat i la implicació del professorat. Quan aquesta complicitat i implicació costa que arribi es tendeix a suprimir els aspectes més innovadors per, finalment, desvirtuar el mateix sentit que té la proposta reformista. Així s'aconsegueix neutralitzar les resistències del professorat que, com tothom sap, són directament proporcionals a la magnitud del canvi que es proposa.

Tornem a estar al punt de partida.

Però, com aconseguir que el professorat s'impliqui? Quins són els incentius que ho facilitarien? Com ho podem aconseguir sense rebaixar plantejaments?

.....................................................................................

La cultura de la lentitud a l’educació. Un plantejament vital

L’educació és un aspecte clau de la societat. Malgrat que les funcions educatives i la seva distribució ha canviat entre les diverses institucions (l’escola, la família i, perquè no parlar de la societat?) la importància que té en la formació d’una nova ciutadania és molt important.

L’acceleració està impregnant els models educatius a tot arreu. Una acceleració que no té en compte que els ritmes d’aprenentatge són diferents en cada persona, que els processos educatius són qualitatius i no quantitatius, que les persones i, singularment, els infants han de ser propietaris del seu temps, que l’educació ve d’un passat ple d’experiències enriquidores per pensar un futur des de l’acció del present, que més no és sinònim de millor...

Les mirades que hem fet sobre el temps a l’educació i a l’escola han estat, fonamentalment mirades tècniques, organitzatives. Es tractava d’organitzar millor el temps, d’aplicar receptes per administrar millor un bé que se’ns apareix constantment com escàs.

I vet aquí una paradoxa: en l’època de la humanitat en la que tenim més temps que mai (l’esperança de vida s’ha allargat i s’allarga considerablement) i l’escola té més temps que mai (s’estén l’educació obligatòria, s’amplia l’horari a la primària...), arribem a la conclusió de que ens falta temps per a tot.

I, la segona, algú, en aquest cas jo, us proposa que desaccelerem més l’educació, que ens plantegem fer menys coses, que retornem temps a la infància, en particular, i a totes les persones en general... I en un sistema educatiu rodejat, encotillat i marcat per calendaris, horaris i rellotges...

De tot això parlaré en la meva intervenció, dissabte vinent a Lleida. I intentaré justificar el perquè de les propostes que faig, a la vegada que donaré pistes de cap on poden anar les nostres pràctiques i com des de l’escola i el sistema educatiu, per una banda, i des de l’entorn familiar per un altra podem posar el nostre gra de sorra per intentar resoldre aquestes paradoxes, en benefici de l’educació, de la nostra pròpia vida i, per tant també, de la nostra felicitat.

....................................................................................

Parlem de l'educació lenta

Parlem de l'educació lenta en molts llocs...

14 de novembre, a les 9 del matí. A les Jornades Maria Rúbies de la Universitat de Lleida.

17 de novembre, a les 7 de la tarda. A Abacus de Balmes. Barcelona.

27 de novembre, a les 8 del vespre. A Agramunt, sopar del dia del mestre.

10 de desembre, a les 6 de la tarda. A Barcelona, Escola Pública Fluvià.

.....................................................................................

Sol de tardor

Matí de diumenge al cap on comença el món, Cap de Creus. Mestral a l'esquerra, sol esmorteit que penetra a poc a poc dins dels núvols. Sensació de fred, al cos? al cor?

......................................................................................