Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació lenta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació lenta. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 d’abril del 2015

Educació lenta, encara...

L'educació lenta encara es una oportunitat per reflexionar sobre l'escola, el curriculum, els aprenentatges... Segurament la reflexió sobre el temps no pot ser la única que hem de fer a l'escola. Però si que és una bona excusa per posar-nos a pensar i a repensar l'escola que necessitem. 

Dos articles en dos llocs molt diferents.

Educaixa, aquest portal amb recursos educatius de la "idem".

Al Bloc del Slow moviment. Hi ha poques referències a nivell educatiu i aquesta és una d'elles.


A la xarxa n'hi ha moltes més. Comença ser un tema que moltes persones relacionades amb l'educació s'estan replantejant. Tant de bò, començant pel temps, puguem pensar en altres coses, tambe importants a nivell educatiu.








Imatge de Kairos, el déu  que representa el temps que necessita alguna cosa per poder ser (per esdevenir).











dimecres, 7 de març del 2012

Ritmes i temps de la infancia

Amb aquest nom faig tres seminaris amb mestres d'educació infantil i primària a les Illes. A cada seminari més de 40 persones.

Fem una primera sessió per freflexionar el perquè ens hem de proposar uns ritmes diferents i uns temps més adequats als infants. A partir d'aquí els assistents van desgranant propostes, presentacions, reflexions...

Són curiosos alguns detalls:

1. Com els entorns faciliten molt la feina, encara que, de vegades, no es poden escapar dels ritmes trepidants. Entorns rurals, de poble, amb espais amplis als centres... faciliten molt la feina de les mestres que fan plantejaments més pausats.

2. Com a l'educació infantil es més fàcil que a la primària.  No hi ha tanta pressió, ni de famílies, ni de currículums... Malgrat que de vegades també hi ha pressió, de primària, per exemple...

3. Quan l'equip directiu hi està implicat, la cosa rutlla. Sinó, les dificultats augmenten, perquè cal estar atent als resultats -com si no ens importessin a nosaltres!

4. En el millor dels casos, imprimim un ritme lent a les aules, però els mestres anem estressats. Fer una escola una mica contracorrent ho porta això.

En aquests seminaris aprenc molt. N'estic convençut. Em retroalimenten i justifiquen que continuem parlant d'escola, mestres, innovació, renovació, lentitud... revolta, insubmissió, autonomia... nen i nena, noi i noia...  equip, cooperació, formació...  emancipació, equitat, solidaritat, cooperació... valors, ètica, moral... EDUCACIÓ.


diumenge, 22 de gener del 2012

Educació lenta, encara.

Segueixo fent xerrades sobre l'educació lenta.  Insisteixo en seguir plantejant que no es tracta d'anar tant lentament, deixar fer, o no fer res i esperar que tot succeeixi de forma automàtica.

L'acció educativa ha de ser d'una gran exigència. No podem dormir-nos en els llorers, ni esperar que els nostres alumnes aprenguin sense cap mena d'esforç. Tenir en compte ritmes d'aprenentatge no vol dir inoperància i laissez faire.

Buscar el temps just.

O com deia César August en el seu lema, Festina lente (afanya't lentament) que no deixa de ser un oximoron enginyos i interessant.

dijous, 10 de novembre del 2011

Educació lenta i fracàs escolar

En un text que m'han demanat des de la revista Muy interesante, he intentat descriure la relació entre aquests dos conceptes. Vet aquí el resultat:


La escuela lenta plantea una nueva mirada sobre el tiempo educativo. Una mirada que reivindica la necesidad de adecuar el tiempo de la educación a cada alumno y a cada aprendizaje. Cada niño y niña tiene un ritmo específico de aprendizaje y cada aprendizaje necesita un tiempo para que pueda ser comprendido. La educación lenta no es más que buscar el “tiempo justo” para que todos y cada uno de nuestros alumnos y alumnas, puedan desarrollar sus capacidades e intereses, de forma plena. Se opone a la aceleración de la enseñanza que se basa en la superficialidad, en los aprendizajes efímeros –tan rápido como se aprenden, se olvidan- y busca dar un sentido a la escuela y a la educación que devuelva el tiempo plenamente educativo y humano al acto de aprender.

Hay muchos estudios que, por ejemplo,  nos indican que no tener en cuenta al alumnado en el diseño de los programas escolares (sus intereses, sus capacidades, su ritmo de aprendizaje, su propia cultura) favorece el fracaso escolar. Cuando estos programas están basados en una gran homogeneidad, sustentados en unos únicos materiales de trabajo –manuales, libros de texto-, sobre la base de que todos los alumnos deben realizar las mismas actividades al mismo tiempo, deben ser evaluados con idénticos criterios y se les debe exigir lo mismo… el resultado es el fracaso escolar.

En tanto que la educación lenta propone tener en cuenta precisamente todos los aspectos diferenciales de cada niño y niña, está poniendo las bases para intentar encontrar soluciones al fracaso escolar desde una nueva perspectiva.

Hay que tener en cuenta, sin embargo que el fracaso escolar depende de muchos factores, incluidos los relativos a los entornos familiares y sociales. Pero desde el punto de vista de la escuela, también debemos plantearnos que alguna responsabilidad tenemos para intentar combatirlo. Creo que a menudo hay un gran desfase entre la velocidad en que el profesorado enseña y en que el alumno aprende. Y este desfase, está en nuestra manos poderlo corregir o, al menos, disminuirlo.

dilluns, 5 de setembre del 2011

24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux



 

 





Un resum de la introducció del programa d'aquestes jornades:


Où allons-nous si vite ?
Il n’y a pas si longtemps, on pensait que l’évolution technique permettrait d’alléger le travail et de libérer du temps libre.
C’est bien le cas et, paradoxalement, aujourd’hui, nous avons le sentiment de manquer de temps tout en étant équipés d’appareils qui nous en font gagner.
Les nouvelles technologies exigent en réalité du temps supplémentaire. Elles accroissent aussi le rythme de la vie.
Avec les réseaux sociaux de la toile, internet, les déplacements toujours plus rapides, l’individu est emporté, jouissant des accélérations de la vitesse. Il est débordé, en pression permanente dans l’instant, dans la fuite en avant. ...

 

 

divendres, 2 de setembre del 2011

Conferències del curs 2010-2011

 Aquest ha estat un curs intens. I per tal que en quedi constància apunto totes les conferències que he fet al llarg dels deu mesos.

Pel curs vinent, espero que les coses es calmin i comencem a tenir temps, precisament, de propiciar pràctiques en aquesta línia.
  • 13/7/2011 Escuela de Verano de Acción Educativa. Madrid
  • 14/6/2011 Col.legi de Psicòlegs. Barcelona
  • 27/5/2011 Seninari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
  • 20/5/2011 Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
  • 24/3/2011 Biblioteca de Montornés del Vallès
  • 25/2/2011. Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
  • 19/2/2011 Jornada Científica: "Humanizar los entornos de la pequeña infancia: una opción de salud" València
  • 4/2/2011 Seminari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
  • 3/2/2011 Biblioteca del Col.legi Sant Vicenç. Sant Vicenç dels Horts
  • 12/1/2011 Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona
  • 11/11/2010 Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna
  • 5/11/2010 Col.legi Sant Jaume. Lleida
  • 23/10/2010 Universitat de Vic. Jornades d'Educació Infantil
  • 21/10/2010 Escola Annexa de Girona
  • 27/9/2010 Escola Nou de Quart
  • 6/9/2010   Escola Pública Mogent. Montornés del Vallès

dimecres, 3 d’agost del 2011

Articles sobre l'educació lenta.

Dos articles a la revista digital Education 2.0  sobre l'educació lenta.

Un de Laura Alberico i un altre de Gianfranco Zavalloni. La sortida del llibre a Itàlia escampa la taca d'oli de la lentitud a l'escola. 

Els podeu llegir clicant als noms respectius.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Per un moviment internacional de la lentitud a l'escola

Gianfranco Zavalloni va escriure aquest article que em permeto reproduir per que planteja un dels possibles camins que podem emprendre per escampar totes aquestes idees que estan sorgint.

Un movimento, una rete per una “slow -school”

I segnali sono chiari: sta nascendo una rete spontanea di genitori e insegnanti che chiedono a gran voce, per i loro figli e le loro figlie di rallentare, vogliono una “scuola più lenta”, una educazione “slow”, che rispetti i tempi dell’infanzia. Mi è parso naturale definire questo movimento, nato soprattutto dalla sensibilità materna, mamme per la lentezza. Ricevo settimanalmente mail di maestre e mamme che raccontano le loro esperienze, le loro preoccupazioni, la loro gioia nell’inseguire i ritmi della lumaca.
Mi giunge una e-mail firmata “una mamma preoccupata”. La maestra di matematica mi dice così...:"suo figlio è lento, è una lentezza mentale..." non so come approcciarmi a questo problema non so come risolverlo, ho fatto una visita dallo psicologo e mi ha detto che il bimbo è normale ed io non so come aiutarlo scusatemi se ho fatto questo sfogo ma leggendo su internet dell'elogio alla lentezza ho voluto lasciare questo messaggio se potete indicarmi il modo per aiutarlo è un bimbo intelligente ama la natura gli animali non interagisce molto con gli altri in classe perché spesso è distratto o semplicemente assente forse vaga con la mente poi se preso con durezza fa e le fa bene le cose spiegate però ovviamente fa fatica perché si perde nelle sue fantasie non so....come spiegare vorrei solo che avesse modo di esprimersi anche nello studio - E prosegue: - giusto per informarla meglio sulla situazione dato che lei è un esperto e mi può dire di più riguardo al metodo con cui mio figlio viene istruito, questa mattina ho chiesto alla maestra perché al bambino gli è stata tolta la verifica senza averla potuta terminare e lei mi ha detto perché era finito il tempo cioè 20 minuti e fa la seconda elementare ed è pure (magari un altro errore) anticipatario...le ho chiesto se può evitare di mortificare il bambino sottoponendolo a queste verifiche col tempo e magari evitare di dare a tutti un voto tranne lui dicendogli: "niente"....cioè nessun voto. E mio figlio, a casa, mi ha chiesto.."mamma cosa è meglio niente o male?" Io gli ho detto che era meglio un male per aver fatto 2 risposte su 8 che un niente considerando che qualche risposta l'aveva data….”-.

Mamme per la lentezza

Un’altra mamma mi scrive e racconta del libro LA PEDAGOGIA DELLA LUMACA. -: Ne ho acquistato 4 copie, una da regalare a me, le altre le ho regalate a tre mamme con cui adoro confrontarmi... Ieri ho letto il capitolo sull'uso/abuso di fotocopie...diciamo che mi sto proprio gustando questa passeggiata. Questo libro è arrivato al momento giusto, come tutti gli incontri del resto. Per certi versi trovo riscontri a bisogni che sentivo dentro per altri versi mi sto ripensando. Penso comunque, e questo mio pensiero è l'oggetto del "contendere" con le altre mamme, che per "cambiare il mondo" bisogna prima di tutto tendere noi al "diverso", alla bellezza, al riappropriarci della nostra essenzialità. Altrimenti finiamo per vivere una vita non nostra, con ritmi non nostri, inseguendo miraggi abilmente precostituiti e costruiti da altri. Le altre mamme se da un lato riconoscono la bellezza di una vita da lumaca, dall'altro ritengono fondamentale "adeguarsi" alle richieste della nostra società per non finire come "a-sociali" e dunque come emarginati. Ho due bambini, di 10 e 7 anni, insieme a loro ho scoperto e sto scoprendo il senso di una vita che mi scivolava addosso e che adesso invece vivo. Lentamente

Piccoli ma chiari esempi

Mi scrive Sandra Rompianesi (sandra.r@tele2.it) della sua esperienza di pedagogista e maestra. “Si tratta di inventare un ritmo nuovo, lento. Un nostro modo di essere che preveda la sosta, che crei spazio alla solitudine buona, una solitudine che permette di stare bene con se stessi anche non facendo niente. Quando ho ripreso a lavorare con i bambini della scuola materna li ho trovati veramente “centrifugati” dalla vita, come del resto anche i loro genitori, “fuori di loro”… iperattivi…incapaci di ascoltare…impermeabilizzati all’esperienza… dipendenti dalla tv… (ovviamente esagero un po’).
Quello che era il mio percorso personale mi diceva che poteva essere una cosa buona anche per questi piccoli: camminare sulla pista della lentezza, rallentare per assaporare.Come concretizzare queste idee? Ho tentato alcune esperienze (piccole cose) che ho proposto ai bambini e che sono diventate irrinunciabili per gli effetti benefici che hanno su di noi e su di loro. In queste esperienze, credo che il ritmo sia molto importante, perché ti permette insieme alla costanza nel tempo di vivere la familiarità e più un’esperienza è familiare e più ci stai bene dentro.
1. il silenzio buono: ogni giorno con i bambini riuniti ci gustiamo alcuni minuti di silenzio “buono, buono”.
2. la sosta: almeno una volta alla settimana il gruppo dei bambini si dedica a questa esperienza di fermata: raccogliamo le voci in un anfora e in silenzio, tolte, le scarpe raggiungiamo uno spazio della scuola libero; penombra musica lenta e dolce ( può esserci un aroma nell’aria, arancio, limone, vaniglia ecc..alcune candele) rallentiamo i movimenti fino a fermarci ad ascoltare lungamente il nostro corpo; sfioriamo lievemente le varie parti del corpo per appropriarci di esse….a volte usiamo anche materiali naturali (piccoli percorsi sensoriali ad esempio con lenticchie, fagioli, piccole foglie).
3. le parole dolci: settimanalmente nel cerchio ricerchiamo parole dolci da dire alle persone care, amici, parenti, animali, elementi naturali.
4. bolla di sapone e sfera di cristallo: all’inizio della settimana e alla fine mettiamo in una grande bolla di sapone (immaginaria) tutte le lacrime, le sgridate, le tristezze, le delusioni… Questa viene poi spinta fuori dalla finestra. Nella sfera di cristallo mettiamo i baci, le coccole, le carezze, e viene messa in tasca e custodita.
4. attività inutili: ascoltare la pioggia, ascoltare il vento, raccogliere sassi, riempire e svuotare le tasche di un monello, costruire istallazioni con materiale naturale all’aperto, lanciare palline di terra e semi con la fionda, costruire acchiappa tutto da posizionare all’aperto, tessere o disfare le tele, sgranare legumi, intagliare bucce di agrumi.
5. la poesia: sempre più spesso uso la poesia dei grandi poeti come momento particolarmente intenso e lento dove vedo i bambini trasfigurati dai versi che ripetono, dove imparano a sussurrare.

A pedagogia dos caracois

Ho voluto conoscere Rubem Alves, con cui condivido da anni l’esperienza di scrivere in una rivista di intercultura, senza però averlo mai conosciuto. Mi reco a casa sua, a circa 100 chilometri da San Paolo, in Brasile. Gli porto un po’ di mie pubblicazioni e lui mi fa dono delle sue. Scopriamo in quel momento che anche lui ha appena pubblicato (fresco di poche settimane) un libro (in portoghese) con stesso titolo del mio: A PEDAGOIA DOS CARACOIS. Si era ispirato al titolo dell’articolo uscito su CEM Mondialità nel 2003 con cui, per la prima volta, ho affrontato il problema.

Elogio della educazione lenta

Intanto in Spagna, il maestro catalano Joan Domènech Francesc (joandf@pangea.org) ha pubblica un libro dal titolo ELOGIO DE LA EDUCACIÓN LENTA. Un testo che nasce dalla sua pratica di maestro, dalla sua esperienza didattica. Joan definisce i 15 principi per una educazione lenta e poi snocciola 50 idee per “decelerare” il tempo. Esempi concreti, suggerimenti offerti alle scuole e alle famiglie. Joan rilancia più volte il suggerimento di Maurice Holt “è ora di cominciare il movimento della scuola lenta” .

Le idee, le sensibilità viaggiano al di la delle distanze: è un lento movimento per una educazione e una scuola.

dimarts, 28 de juny del 2011

L'educació lenta viatja

Aquesta vegada a França, on a finals d'agost començarà a distribuir-se la traducció del llibre. Tant de bo, sorgeixin més iniciatives en aquesta línia. Gràcies Jean Pierre (Lepri). Sense ell això no hagués estat possible.

En Jean Pierre Lepri el podeu conéixer al blog Accueil, impulsant una "educació autèntica". Una persona entusiasta, que encomana il.lusió per l'educació i que, un bon dia em va telefonar per dir-me que s'havia llegit el meu llibre i l'interesava molt.

Aquí teniu el resultat.  

dimarts, 16 de novembre del 2010

Gent estressada, gent valenta

Us heu adonat la quantitat de persones estressades, treballant a temps complert, no tenint hores per tancar, mares de família que treballen a jornada completa... que són valentes? Potser el partit que ho proposa ens hauria d'explicar, a més que hem de ser valents, quin model de societat ens està proposant.

A no ser que agafem la interpretació de polònia: són gent valenta ja que van lents...

Els jocs de paraules en les eleccions donen molt de si.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

jugar i jugar




Divendres i dissabte, els dies 5 i 6 de novembre,  la Claudia i la Carmen de Jugar i jugar vindran a l'escola a fer una presentació de materials i recursos diversos. Els pedagogs que han parlat de materials i recursos per l'escola, han pensat sempre que els suports a l'aprenentatge són aspectes importants i que, poden arribar a condicionar, el clima de relacions que es pot establir a l'aula.



Pensar que els materials són eines al servei de l'aprenentatge és un aspecte clau.
I de vegades tenim la impressió que tornar al moment de les joguines de fusta sembla quelcom nostàlgic en un món i en una escola en la qual sembla que siguin els ordinadors i la tecnologia l'única cosa moderna que estimula la innovació.


Els materials poden ajudar a la reflexió, al debat, al joc lent... Poden ser veritables recursos per ajudar als infants a pensar, a reflexionar, a meditar... És a dir, a aprendre.

dijous, 2 de setembre del 2010

Ja som autònoms!

Aquest estiu heu vist la notícia als diaris. Ja tenim autonomia. Encara no ens serveix per res, però tot arribarà! No cal posar-se nerviosos! Menys, els que proposem una educació lenta. L'administració sí que s'ha après la lliçó.

Mentrestant, el mestre substitut des del mes de febrer, d'una mestra de l'escola, no pot tenir la continuïtat en aquest curs. Tot i que ha fet l'esforç d'entomar tota la responsabilitat de la mestra que substitueix i que, aquesta responsabilitat, és molt complexa. Ha de canviar el substitut.

Mentrestant ens recorden cada setmana que estem en època de crisi i que cal reorganoitzar els recursos per aprofitar-los millor. Amb la decisió de no continuïtat d'aquest mestre, malbaratem un nombre molt gran d'hores, del substitut, de totes les persones que li han traspassat la informació necessària per fer la seva feina... feina que caldrà repetir amb la persona nova que vindrà. Però aquests recursos desaprofitats ningú els compta... menys les escoles.

I l'autonomia diu que les escoles podran anomenar els substituts... Però... encara no, encara no...

Ja som autònoms. Per continuar resolent els problemes de cada dia amb els nostres propis recursos.

I això, per a major glòria de tothom, sobretot de la nostra administració, ha sortit al diari durant l'estiu.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Xerrades de l'educació lenta. 2009-2010

Durant el curs 2009-2010 hem fet les següents xerrades / presentacions... a l'entorn de l'educació lenta. Esperem que tot l'esforç realitzat tingui continuïtat i aquest nou curs, suposi una extensió de les idees que hem compartit en tots aquests actes.


14/11/2009 X Jornades Maria Rúbies. Universitat de Lleida
17/11/2009 Presentació del llibre. Abacus Balmes. Barcelona
27/11/2009 Dia del Mestre. Grup d'ensenyants Urgell Segarra. Agramunt.
10/12/2009 Debats al Fluvià. Escola Fluvià Barcelona
28/1/2010 Moviment Educatiu del Maresme. Mataró
29/1/2010 Jornades d'Escoles 0-12. Mesa 10. La cultura de la lentitud a l'educació
2/2/2010 El Vendrell. Grup de Mestres del Penedès
4/2/2010 Casal del Mestre de Granollers i Serveis Educatius del Vallès
16/2/2010 Escola Pública "Els alocs". Vilassar de Mar
9/2/2010 Coordinadora d'Horta Guinardó
25/2/2010 Igualada. Escola Pública Les Comes. Grup d'ensenyants de l'Anoia
26/2/2010 Presentació a la llibreria La anónima. Huesca
27/2/2010 Escuela de Verano de Alto Aragón. Huesca
6/3/2010 Bellaterra Jornades d'Escoles Novelles. ICE de la UAB i Federació de MRP de Catalunya
10/3/2010 Associació de Mestres Alexandre Galí. Museu de la Ciència i de la tècnica
11/3/2010 Sabadell. Serveis Educatius
17/4/2010 Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca. Ciutadella de Menorca
20/4/2010 Debat a l'Escola Lourdes. Barcelona
5/5/2010 Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet.
7/5/2010 La Seu d'Urgell. Grup de mestres d'Alt Urgell - Cerdanya.
13/5/2010 Sant Boi. Abacus
17/5/2010 Casal de Joves de Torreblanca. Serveis Educatius de Sant Cugat del Vallès
3/6/2010 Mollerussa. Serveis Educatius
2/7/2010 Escola d'Estiu del Ripollès.
5/7/2010 Lleida. Escola d'Estiu

diumenge, 18 de juliol del 2010

I el curs vinent, què?

L'estiu: Temps sense temps per pensar en l'educació lenta. Mentre fas castells a la sorra, passeges per un paisatge desconegut, converses amb els amics, mires, bades, llegeixes, estimes... Ja sé que també hem de trobar temps de setembre a juny per fer aquestes coses. Però ara és quan hem deixat el rellotge a la tauleta de nit i les presses a la porta de l'escola el dia que plegàvem.

Què fem amb l'educació lenta? N'hi ha prou amb el facebook i el bloc? Anem fent presentacions del llibre? Tinc la impressió que hem encetat camins però que hem de fer quelcom més. Sabem que ningú ens ho farà per nosaltres i també sabem que els petits avenços que puguem fer en aquests camins, ens ompliran de satisfaccions.

Necessitem també documentar les experiències que fem i convéncer a tothom, amb dades i evidències, que aquests plantejaments milloren l'educació en els aspectes més qualitatius. Potser necessitaríem recerques concretes que validessin el que ara intuïm.

A les Jornades d'Escoles Novelles i a les Jornades 0-12, vam encetar aquestes perspectives de treball. Com seguim aquesta feina el proper curs? Deixem la pregunta oberta.

I que l'estiu tardi molt a passar.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Reflexió pedagògica

La reflexió pedagògica està segrestada. Cada vegada penso més que els debats i les reflexions que es fan a l'escola, estan molt condicionats pels temes mediàtics, per les qüestions tècnicques i els debats sobre el com i el quan. El debat profund, sobre les finalitats, del per a què sembla que no té lloc a l'escola. La mesura i la gestió segresten el debat sobre la pedagogia.

Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.

La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.

També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.

La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.

L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Vacances per l'educació lenta

Demà, a Lleida, en el marc de l'Escola d'Estiu, parlaré per darrer cop aquest curs, de l'educació lenta. Ha estat un curs ple d'actes, xerrades, algun seminari... He pogut transmetre algunes de les idees que m'han dut a escriure el llibre i a promoure i participar en un debat molt esperançador.

Interpreto el ressó del llibre com una necessitat d'introduir a l'escola un debat diferent del purament mediàtic i reivindicatiu, o del centrat en els apsectes més tècnics sobre el seu funcionament. Tant en el llibre, com en les conferències de presentació, una de les idees centrals és preguntar-se "cap on va l'educació?". I és esperançadora la resposta perquè interpreto que molta gent té ganes de parlar-ne, de debatre, de reflexionar-hi conjuntament.

Hi ha coincidència general en les idees exposades. També n'hi ha en que les dificultats estan en com dur-les a la pràctica. I, sobretot, perquè el terreny del dia a dia, de la pràctica quotidiana, està ple d'elements de resistència: una part dels missatges que ens arriben des de la societat ens parlen de velocitat, acceleració, fragmentació, consumisme com a felicitat... Des de l'administració, com a reflexe de les contradiccions de la societat, també ens arriba parcialment un missatge en la mateixa línia, quan es defineix un currículum sobrecarregat, quan es quantifiquen les mesures per millorar l'educació, quan es fragmenta i s'avança els continguts d'aprenentatge... Però també sabem que, de vegades, som nosaltres mateixos els agents resistents al canvi.



Les vacances donen una perspectiva de reflexió, de tranquil.litat, de calma. És el moment de deixar la ment en blanc, aturar el rellotge i esperar una sortida a tanta velocitat i, també, a tan desanim acumulat en aquest final de curs. És el moment de gaudir del temps kairós que no ens empaita ni limita, del temps per a la vida, és a dir, per als amics, per a la parella, per a les converses, per a les caminades, per a les lectures...

Segur que reprendrem el curs en un altra perspectiva. Tenim poc temps per començar en condicions, la qual cosa ens ha de portar a actuar molt més serenament i tranquil.lament. Segur que, com diu la meva amiga Rosa, ens en sortirem millor.

Al setembre hem de posar fil a l'agulla. Com deia aquell filòsof ja antic, fins ara hem interpretat el món, potser és l'hora de començar a canviar-lo. Potser haurem de deixar de fer només reflexions i començar a definir en cadascuna de les nostres escoles, noves maneres, noves pràctiques. Poster haurem de començar a intercanviar iniciatives. I començar a articular resistències al poc sentit comú dels qui pensen com ha de ser l'escola i l'educació, lluny de les aules, allà, en un despatx de no sé quin carrer... Sense excloure a ningú. Si baixen des de dalt de la muntanya al pantà, a l'obra... els hi podrem explicar com ens agradaria que fossin les coses, com millorarien... Ja veieu, molts punts suspensius.

Arremangem-nos, això sí, que hi ha molta feina!

dijous, 1 de juliol del 2010

La mar respira calma

Va morint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.

Al mur blanc dibuixada
l'ombra de la llimera.
El llebeig despentina
el pentinat dels arbres.

La mar respira calma.





Els colors ja cansats
desitjaven nit clara.
Per ponent s'atansaven
núvols a la muntanya.

Pels camins vells de l'aire
amples ales es perden.
On s'amaga la música
cel i terra s'abracen.

La mar respira calma.

Han callat lentament
les veus vives del vespre.
M'he sentit fet de vent,
de lleus hores mandroses.

He palpat la mirada
que llegia la pàgina
del quadern del meu viure
que ara ha estat arrencada.

La mar respira calma.

Raimon

dimarts, 29 de juny del 2010

El valor del temps


Fragment del Petit Príncep, d'Antoine de Saint Exupery.

- Bon dia, va dir el petit príncep.
- Bon dia, va respondre el comerciant.
Era un comerciant de píndoles perfeccionades que treien la set. Se'n pren una per setmana i ja no tens ganes de beure.
- Perquè vens aixó, va dir el petit príncep?
- Perquè així estalvies molt de temps. Els experts han calculat que s’estalvien 53 minuts per setmana.
- I que fem amb aquest 53 minuts?
- El que cadascú vol.
Si jo tingués 53 minuts –va pensar el petit príncep- caminaria a poc a poc cap a la font.

dissabte, 15 de maig del 2010

Els principis traduits

El meu amic Jean Pierre m'ofereix aquesta traducció dels meus quinze principis. Us l'ofereixo. Sempre fa il.lusió llegir les teves idees en altres idiomes.



L’éducation lente: Quinze principes


C’est l’un des paradoxes de notre société : alors que nous obtenons la plus grande espérance de vie, nous avons le sentiment que le temps nous échappe, qu’il raccourcit et que nous avons moins de temps que jamais. Notre temps est fragmenté, sans continuité. Notre société occupe et organise jusqu’à la dernière minute de notre quotidien ; plus personne n’y est maître de son propre temps. Notre temps est celui de l’avance rapide, de l’accélération, de penser que faire les choses le plus vite possible et le plus rapidement possible est le mieux ; ce temps-là entraîne vers la superficialité et le manque de consistance des événements. Dans ce temps-là, la quantité prime sur la qualité ; le temps que nous avons consacré à un événement est plus important que l’événement lui-même.

Ce type de temps entraîne un type d’école : une école avec un curriculum fragmenté, avec des apprentissages non pertinents et éphémères, une école dans laquelle la quantité de temps que nous accordons à telle ou telle activité est primordiale et qui ne tient pas compte de ce qui se passe réellement dans les classes. Une école avec des programmes surchargés, dans laquelle aucun de ses agents les plus importants (ni l’élève, ni le professeur) ne peut prendre de décisions quant à l’organisation de son propre temps.

Face à cette conception de l’école et de la société, l’éducation lente propose une réflexion qualitative qui réinvente le concept grec de Kairos – le temps de la qualité, des événements, des processus, de la nature… - face au Chronos – le temps qui limite, qui clôt, qui quantifie… Elle propose un ensemble de quinze principes, résumés ci-dessous :

1/ L’éducation est une activité lente.
De par sa nature, l’éducation est une activité lente. C’est un long chemin, avec plusieurs étapes, par lequel, au travers d’une multitude de situations, les personnes progressent intellectuellement et émotionnellement. L’éducation profonde qui conduit à la compréhension des phénomènes et du monde – et qui va plus loin qu’une simple transmission – s’étire dans le temps et demande une attitude ouverte et flexible pour se développer.

2/ Les activités éducatives définissent elles-mêmes leur temps nécessaire (et non l’inverse).
Chaque apprentissage a besoin d’un temps spécifique pour se développer et s’affermir. Pour changer les connaissances en savoirs, il est besoin d’un temps qui soit ouvert sous plusieurs dimensions. L’éducation lente, dans sa recherche du temps juste, accorde le temps adéquat à chaque apprentissage ; elle part de l’idée que toute activité éducative doit définir son propre temps.

3/ En éducation, moins c’est plus.
La surcharge de contenus et d’objectifs éducatifs ne produit pas directement davantage d’apprentissages. Souvent, la quantité entraîne la superficialité, alors qu’en éducation les apprentissages en profondeur sont ceux qui comptent. Les apprentissages bien établis sont ceux qui durent, ce qu’il est difficile d’obtenir lorsque nous nous donnons trop d’objectifs ou lorsque nous voulons les atteindre de manière rapide. Pour ces raisons, il serait opportun que les finalités et les objectifs soient sélectionnés par et selon chaque contexte éducatif.

4/ L’éducation est un processus qualitatif.
L’éducation est un processus qui affecte notre manière de sentir, de penser et d’agir ; l’éducation n’est pas la répétition, la reproduction ou l’accumulation d’un nombre donné d’informations, structurées et séquencées dans un manuel. L’éducation se fonde sur l’acquisition de stratégies, de connaissances, de valeurs, de compétences… qui nous font plus humain, citoyen actif d’une société complexe. L’éducation a pour finalité des apprentissages amples, profonds, durables et qui ont du sens.

5/ Le temps éducatif est global et inter-relié.
L’enseignement fragmente et compartimente ce qui, dans l’être humain et dans ses apprentissages est inter-relié. La distinction entre éducation formelle, non-formelle et informelle, n’a pas grand sens, sachant que les stimuli, les espaces et les moments éducatifs font partie d’un même processus individuel et collectif. L’éducation formelle peut être une bonne occasion pour intégrer les différents apprentissages d’une manière plus systématique, à partir de leur complémentarité.

6/ La construction d’un processus éducatif se doit d’être soutenable.
L’éducation se construit en tenant compte des apports du passé – le bagage, le point de départ - et en tenant compte des conséquences qu’auront, dans le futur, nos agissements présents. La « soutenabilité » implique la continuité des projets, leur assurant, par la même occasion, viabilité et durabilité.

7/ Chaque enfant – et chaque personne – a besoin d’un temps propre pour ses apprentissages.
Vu qu’aucun élève – et aucune personne – n’acquiert ses apprentissages de la même manière, l’attention portée à chaque apprenant se doit d’être modulée. L’aisance ou la difficulté à construire, les aspects plus proches ou plus lointains, les situations de départ, les intérêts et les compétences individuelles… déterminent des rythmes singuliers pour chacun que l’éducateur a intérêt à connaître et à respecter.

8/ Chaque apprentissage a son moment.
« Ce n’est pas en tirant sur les salades qu’elles vont pousser plus vite (1) ». Même si nous avançons les apprentissages dans le temps, nous n’obtiendrons pas de meilleurs résultats à moyen et à long terme. En éducation, « avant » n’est pas toujours « meilleur » et chaque apprentissage demande un temps adéquat qu’on ne peut que respecter. Un apprentissage fait avant le moment adéquat peut donner des résultats spectaculaires à court terme ; mais, à plus long terme, il faut analyser si cela a été bénéfique pour la personne ou pas et quels sont les aspects qui ont été alors probablement perdus en chemin. Cela ne signifie pas que, dans le processus d’apprendre, nous ne rencontrerons pas de défis difficiles et significatifs – comme un effort intellectuel important qu’il faudra stimuler et soutenir.

9/ Pour profiter au mieux du temps, définir et hiérarchiser les finalités de l’éducation.
Le problème n’est pas le manque de temps, mais l’usage que nous en faisons. Au lieu des habituelles affirmations que nous manquons de temps, voyons plutôt comment dégager des priorités. La définition des finalités de l’éducation est la condition première pour en dégager ses priorités. Gérer et organiser le temps sans définir les finalités conduit à un modèle technique et bureaucratique de l’organisation du temps éducatif.

10/ L’éducation nécessite du temps sans temps.
Pour installer et consolider des apprentissages, nous avons besoin de temps et d’espace vides de pressions et de contenus. L’éducation ne doit pas être une activité académique constante. Nous devons essayer de décélérer l’éducation formelle. Mais il existe aussi un grand nombre d’activités et de moments éducatifs qui prennent du temps et qui, bien que dépourvus d’apprentissages de manière directe, ont néanmoins une répercussion sur ces apprentissages.

11/ Rendre la maîtrise du temps à l’apprenant.
Laisser du temps aux apprenants pour assimiler, pour vivre, pour connaître, pour apprendre, pour construire leurs propres apprentissages. Avoir du temps et l’utiliser de façon libre et autonome permet de mieux apprendre. Ceci suppose de libérer du temps occupé par tellement d’activités, dès le plus jeune âge – activités qui, le plus souvent, satisfont davantage nos besoins d’adulte que les besoins des enfants.

12/ Repenser le temps des relations entre adultes et enfants.
Si nous récupérons du temps pour les enfants, la conséquence logique est que nous aurons à repenser le temps partagé avec eux, pour prendre en compte que le temps éducatif est diffus, épars, avec des rythmes différents, adéquat, propre à chacun. Ceci est important dans la famille où se manifestent une crise des fonctions et un doute sur son rôle éducatif et socialisant vis-à-vis des enfants.

13/ Redéfinir le temps des éducateurs.
Le temps des professionnels de l’éducation demande à être redéfini dans une perspective qui prenne en compte leur dimension professionnelle et personnelle. Ce temps doit leur permettre de réfléchir et d’échanger, de faciliter le travail dans les centres scolaires ou de formation, de rompre les rythmes stressants, et de disposer d’espaces non formels de relation et de formation. Notre priorité est l’éducation en profondeur, l’auto-réalisation de l’élève et la qualité de ses apprentissages. Nous n’avons pas à consacrer tout notre temps à obtenir des résultats à court terme, à favoriser la compétition ou la sélection.

14/ L’école doit éduquer au temps.
L’éducation formelle peut jouer un rôle important pour diffuser ce nouveau regard sur le temps. L’éducation au temps est un aspect important du curriculum, au travers des principes ci-dessus : pauses, respect des rythmes, gestion autonome du temps, horaires flexibles…
Proverbe africain : Tous les blancs ont une montre mais tous manque de temps.

15/ L’éducation « lente » fait partie de la rénovation pédagogique.
Les communautés éducatives qui s’interrogent sur la gestion du temps se donnent un moyen d’améliorer les processus éducatifs. Cette interrogation en profondeur sur le temps éducatif demande beaucoup de confiance en soi, un professionnalisme engagé et réfléchi, ainsi qu’une aptitude critique face à certaines exigences et pressions de l’administration ou de certains secteurs de la société.


Loin d’être un nouveau modèle éducatif, pédagogique ou didactique, ces principes sont davantage une proposition pour réfléchir, à travers un nouveau regard sur le concept du temps, sur l’amélioration de toute éducation. Il ne s’agit pas tant de mieux nous organiser que d’être capable d’ajuster les actes éducatifs, à la fois, à l’activité et à l’apprenant. Redonner du temps aux apprentissages, aux agents de l’éducation, dans une perspective qualitative, est une des clés pour tenter d’améliorer ce processus si important pour notre société.



*Traduit et adapté de l’espagnol (Espagne) par Jean-Pierre Lepri.


(1) Célestin Freinet.

dissabte, 8 de maig del 2010

Més debats

A Santa Coloma de Gramenet i el dissabte a La Seu d'Urgell. Anb una trentena de persones a cada lloc, presentem les idees transversals del llibre. De fet és llibre neix com la resposta a una paradoxa: com és possible que no tinguem temps, en una època en que el temps sembla que és el que més abunda? L'esperança de vida és més gran, els avenços de la ciència i de la te`cnica ns ho fan tot més fàcil i més ràpid...

Però, misteris de la vida: sembla que no tinguem temps per a res.

I a l'escola passa quelcom semblant. El temps, encara que s'allargui artificialment per efectes de la sisena hora, no ens porta més possibilitats d'actuació sinó que ens limita cada vegada més. Precisament és la sisena hora, segons la majoria del professorat, la que ens fa tenir menys temps al professorat per poder-nos coordinar millor. Més és menys i, com a contrapartida, menys és més.

És difícil veure progrés on només hi trobem sovint noves complicacions burocràtiques. Complicacions que ens treuen un temps imprescindible que cal dedicar a l'escola. En un temps de tanta escassedat, de reducció de recursos, d'aproitament al màxim del temps, l'administració continua complicant superlativament tots els procediments per tal que equips directius i docents, perdem més temps en omplir paperassa, i intentar primer de tot, entendre-la.

L'educació lenta es podrà dur a terme si hi ha una disminució substantiva d'aquesta burocràcia paralitzadora, inútil i inoperant. Només així podrem començar a parlar de nous usos del temps, molt més realistes i ajustats a una època que, ens agradi o no, limita els recursos i predica l'austeritat.