Demà, a Lleida, en el marc de l'Escola d'Estiu, parlaré per darrer cop aquest curs, de l'educació lenta. Ha estat un curs ple d'actes, xerrades, algun seminari... He pogut transmetre algunes de les idees que m'han dut a escriure el llibre i a promoure i participar en un debat molt esperançador.
Interpreto el ressó del llibre com una necessitat d'introduir a l'escola un debat diferent del purament mediàtic i reivindicatiu, o del centrat en els apsectes més tècnics sobre el seu funcionament. Tant en el llibre, com en les conferències de presentació, una de les idees centrals és preguntar-se "cap on va l'educació?". I és esperançadora la resposta perquè interpreto que molta gent té ganes de parlar-ne, de debatre, de reflexionar-hi conjuntament.
Hi ha coincidència general en les idees exposades. També n'hi ha en que les dificultats estan en com dur-les a la pràctica. I, sobretot, perquè el terreny del dia a dia, de la pràctica quotidiana, està ple d'elements de resistència: una part dels missatges que ens arriben des de la societat ens parlen de velocitat, acceleració, fragmentació, consumisme com a felicitat... Des de l'administració, com a reflexe de les contradiccions de la societat, també ens arriba parcialment un missatge en la mateixa línia, quan es defineix un currículum sobrecarregat, quan es quantifiquen les mesures per millorar l'educació, quan es fragmenta i s'avança els continguts d'aprenentatge... Però també sabem que, de vegades, som nosaltres mateixos els agents resistents al canvi.
Les vacances donen una perspectiva de reflexió, de tranquil.litat, de calma. És el moment de deixar la ment en blanc, aturar el rellotge i esperar una sortida a tanta velocitat i, també, a tan desanim acumulat en aquest final de curs. És el moment de gaudir del temps kairós que no ens empaita ni limita, del temps per a la vida, és a dir, per als amics, per a la parella, per a les converses, per a les caminades, per a les lectures...
Segur que reprendrem el curs en un altra perspectiva. Tenim poc temps per començar en condicions, la qual cosa ens ha de portar a actuar molt més serenament i tranquil.lament. Segur que, com diu la meva amiga Rosa, ens en sortirem millor.
Al setembre hem de posar fil a l'agulla. Com deia aquell filòsof ja antic, fins ara hem interpretat el món, potser és l'hora de començar a canviar-lo. Potser haurem de deixar de fer només reflexions i començar a definir en cadascuna de les nostres escoles, noves maneres, noves pràctiques. Poster haurem de començar a intercanviar iniciatives. I començar a articular resistències al poc sentit comú dels qui pensen com ha de ser l'escola i l'educació, lluny de les aules, allà, en un despatx de no sé quin carrer... Sense excloure a ningú. Si baixen des de dalt de la muntanya al pantà, a l'obra... els hi podrem explicar com ens agradaria que fossin les coses, com millorarien... Ja veieu, molts punts suspensius.
Arremangem-nos, això sí, que hi ha molta feina!
